IN FERNEM LAND

I’M NOT AN ANIMAL: ALEX NORTH


 

Alex North

 

Entre els grans compositors de bandes sonores pel cinema, hauríem de mencionar a Alex North, nascut a Chester (Pennsylvania), el 4 de desembre de 1910 i mort a Los Ángeles (California), el 8 de setembre de 1991.

North va ser un gran innovador que va beure de les fonts dels clàssics com Korngold i Steiner, mentre que ell va ser font de inspiració pels compositors consagrats de l’actualitat, com Goldsmith o el mateix Williams.

Va rebre les primeres classes de piano de George Boyle i tot seguit es va matricular a la Julliard de Nova York, però la gran depressió el va abocar a acceptar una beca per anar a estudiar al Conservatori de Moscu al 1933 i això posteriorment propicià que l’anomenessin director del teatre del Estat de Latvian.

Va romandre dos anys a Rússia, però va tornar als Estats Units per rebre classes de composició amb Aaron Coopland. A l’any 1939 se’n va anar a Mèxic com a director musical de la companyia de dansa d’Anna Sokolow (amb qui es va casar) i allà va conèixer al compositor Silvestre Revueltas, amb qui estudià en profunditat la gran riquesa del folklore del país i que tan bé va aprofitar per escriure la música de Viva Zapata! (Elia Kazan) a l’any 1952.

Precisament Kazan, que ja coneixia al music des de l’any 1938, quan van treballar junts per a fer un documental i que posteriorment va composar la música incidental per l’obra d’Arthur Miller “Death of Salesman” que va dirigir a Broadway al 1949, va tornar a confiar en el seu talent musical per escriure la banda sonora de la pel·lícula “A Streetcar Named Desire”, l’obra de Tennesse Williams a l’any 1951 i per la qual va escriure una partitura jazzística de primer nivell, molt calenta i seductora, música massa explícita i escandalosa, segons el puritanisme de l’època i que li va reportar problemes i maldecaps amb els censors, però que també el va llançar a una carrera de compositor pel cinema, definitiva.

North i Kazan van trencar l’amistat, quan el director va denunciar davant del Comité del senador McCarthy, a molts dels seus companys. North, malgrat la seva estada a Rússia, o la seva participació en projectes esquerrans  (el seu primer treball per a un documental cinematogràfic va ser a l’any 1937 pel curtmetratge Heart of Spain), curiosament mai va ser cridat a declarar.

D’ençà aquell debut al cinema i fins l’any 1960 on ens aturarem, va escriure música per a 25 pel·lícules, sempre amb músiques noves, sempre investigant amb les sonoritats i ritmes, amb les dissonàncies i atonalitats influenciades per Schönberg, però també per Bartok o Stravinsky i amb unes instrumentacions renovadores i originals, cercant sempre d’encaixar la història, els personatges i les situacions, amb una música extraordinària.

L’any 1960 va escriure la música per a la pel·lícula dirigida per Stanley Kubrick (iniciada per Anthony Mann), Spartacus, el gran projecte de Kirk Douglas i on North va desplegar tota la seva sapiència i magisteri, escrivint música èpica, però d’original estructura i també de delicat lirisme com la que avui us proposo.

Aquest tipus de pel·licules històriques acostumaven a ser encarregades a musics com Rózsa, Tiomkin o Newman, i North conscient de la importància d’aquell projecte i dels avantatjosos mitjans que Douglas li posava a disposició (13 mesos va trigar a composar l’extensa partitura) va fer un treball grandiós i gloriós, allunyat de la típica banda sonora grandiloqüent de les pel·lícules de romans i en canvi incidint de manera minuciosa en el caràcter psicològic dels personatges, amb les seves lluites internes, les seves pors, alternant el gran espectacle, amb els moments de reflexió i intimisme, sempre en perfecte harmonia. En total North va composar més de tres hores de música, que van patir els talls del muntatge final i del censurat. Hores d’ara ha sortit una versió en DVD que recupera el metratge tallat, però on no hi va caber tota la música escrita .

L’encontre entre Spartacus (Kirk Douglas) i Varinia (una preciosa Jean Simmons), quan l’esclau proclama I’m not an animal, és un inspirat adagi que desenvolupa la melodia que configura el leitmotiv de l’amor i que ens acompanyarà fins al tràgic final, al peu de la creu on Varinia li ensenyarà a l’agonitzant Spartacus, el seu fill. És una melodia obsessiva molt lírica que s’inicia amb un suggeridor i orientalitzant acompanyament, per donar peu a l’entrada del tema d’amor. Un dels temes d’amor més macos que s’hagin escrit mai per a una pel·lícula.

North que mai va rebre l’Oscar per cap dels seus meravellosos treballs en les 15 edicions que va ser anomenat candidat, va rebre finalment un Oscar honorífic l’any 1985. Una injustícia més i un reconeixement final tan obligat com vergonyós pels membres de l’Acadèmia.

Aquesta senzilla melodia ha esta molt versionada, però jo us proposo escoltar la banda sonora original, a la cel·la de l’escola de gladiadors, quan Varinia i Spartacus tindran el primer encontre, en una escena de rebel·lió interioritzada, reconeixement i seducció, amb la millor Simmons inspirant de ben segur, el subconscient creatiu d’Alex North.

Després d’aquest fenomenal treball, North va escriure 31 bandes sonores pel cinema, que el portaren fins l’any 1990 quan va deixar inacabada la partitura per a Poslední mot. Entre els grans treballs d’aquest llarg període cal recordar Cleopatra, en la línia d’aquest monumental Spartacus i una curiositat, la música per a 2001 l’Odissea a l’espai, que Stanley Kubrick va refusar, per a major glòria del Zarathustra i el Danubi blau, dels Strauss o del impressionant Rèquiem de Ligeti.

Potser un dia tornaré a North per fer-vos escoltar la partitura del 2001 que no va ser.

Amics infernemlandaires, us desitjo un bon dissabte.

8 comments

  1. El pitjor pianista del món

    És reduccionista opinar que els compositors per a Musicals i Cinema han mantingut la tradició de la melodia (eix de les abcisses), cosa molt mal vista al segle XX?

    M'agrada

  2. Gracias Joaquim por este recuerdo tan sentido y merecido a un compositor excepcional.
    Sus bandas sonoras van mucho más allá de acompañar las situaciones con maestría (que lo hacía), escuchadas sin imágenes se aprecia una calidad sinfónica y un trabajo orquestal de primer nivel.
    Espartaco es sin duda una de sus más conseguidas partituras y el tema de amor es una auténtica maravilla al que hay que deber un alto porcentaje de la emoción de la cinta de Kubrick.
    “Vidas Rebeldes” me parece otro trabajo excepcional donde mezcla la música romántica, el jazz e innovaciones sonoras en una perfecta amalgama que contribuye a potenciar la carga dramática y pasional de la película.
    The Children’s hour (La Calumnia), con un tema lleno de sensibilidad y lirismo; la tremenda Cleopatra; Bajo el Volcan… son muestras de un inmenso talento a la hora de hacer música para el cine.
    Por favor, trae un día al blog esa banda perdida de 2001 porque, aunque ahora sea una herejía imaginar las imágenes de Kubrick sin los Strauss, el trabajo de North es colosal.

    Gracias por esta agradable sorpresa de sábado festivo.

    M'agrada

  3. Un tema de amor como pocos o ninguno, aunque seguramente también coincidirás conmigo en que hay versiones en donde se aprecia mejor su lirismo que en la original, más dependiente de la imagen. Y otra entrada de dia festivo, de las de mojar pan. Gracias.

    Pianista: Me ha encantado lo de melodia como abscisa. Muy ilustrativo.

    M'agrada

  4. Ricard

    Totalment d’acord al que dieu de la melodia i els gran compositors de bandes Sonores (Rozsa, Newman, Korngold, etc.) que han fet un gran regal per a la música del segle XX. Podríem afegir un cometari “Krakovienk”: PERDONEU, PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR!!! 

    M'agrada

  5. Roberto

    ¿Qué c… quiere decir “reduccionista”? Si no hubiera sido por las bandas sonoras de autores de la pléyade a la que pertenece Alex Norton las películas, sin lugar a dudas, no hubieran sido las mismas.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: