IN FERNEM LAND

LA TEMPORADA DEL MET AL CINEMA: DAS RHEINGOLD


Das Rheingold (MET 2010-2011)La inauguració de la temporada del MET amb l’estrena de la nova producció del Ring, després de quasi un quart de segle amb la producció clàssica d’Otto Schenk, encarregada al director canadenc Robert Lepage i amb la direcció de l’amo musical de la casa, James Levine, també ha inaugurat aquest abonament cinematogràfic de luxe, que ens permetrà assistir a una dotzena dels títols més suculents de la envejable temporada novaiorquesa, on sembla que no existeixi la crisi, tot i que sabem que als Estats Units les coses no van gaire bé i molts teatres d’òpera han tingut que reduir les temporades o fins i tot tancar.

El MET és un teatre que reuneix a totes les lluminàries del panorama vocal i es nodreix d’una companyia, diríem que estable, de cantants autòctons de gran nivell. Tot veient la propaganda prèvia a l’inici de la retransmissió, et quedaves bocabadat dels noms congregats per cantar les òperes. És en aquest sentit i sense cap mena de dubte, el primer teatre del món.

Abans de parlar de Das Reinghold voldria puntualitzar una cosa. Correm el perill que les persones que assistim a aquestes retransmissions, la majoria assidus també als teatres d’òpera, ens acostumem a escoltar les funcions tal i com es retransmeten al cinema, amb un so absolutament fals, on totes les veus, fins i tot aquelles de volum escàs, semblin  poderoses, ja que arriben a l’oient sense dificultat, sense ser tapades per una orquestra contundent com la wagneriana i on el tècnic de so, esdevé el salvador de la precarietat vocal existent avui en dia, sobretot en els repertoris més heroics.

Cal anar en compte, ja que si ens acostumem a aquestes didàctiques retransmissions, podria ser que no ens acabés d’agradar el que veiem al teatre, que es on s’ha de veure l’òpera, tal i com ens ha recordat la senyora Voigt en la presentació, i seria lamentable que ens acabés agradant més l’òpera al cinema i que acabéssim justificant obertament l’amplificació als teatres per sentir-ho com al cinema. No dic cap ximpleria, temps al temps.

Recordo que Patricia Pardon, la contralt que ahir feia l’Erda, quan va cantar al Liceu, en les dues ocasions que l’he vist (Giulio Cesare i L’Incoronazione di Poppea), mostrava menys de la meitat del volum de l’Erda d’ahir, que semblava una veu poderosa. Podríem dir que el mateix succeeix amb el tenor Richard Croft, qui sap si sorprenentment protestat en acabar la representació, per l’escàs volum que feia que no arribés prou bé a la sala, ja que aquesta és una característica coneguda del tenor (tothom ho sap i és profecia) i en canvi nosaltres l’hem escoltat sense cap mena de dificultat cantant el Loge.

Dit això, entrem en matèria.

James Levine, físicament molt desmillorat, ha tornat a posar-se al davant de la seva orquestra, tot i que cada vegada espaia més les seves actuacions i es reserva per les grans ocasions (inauguració i el pròleg del Ring, casi res). El director nord-americà dirigeix un Wagner de color claríssim, quasi transparent amb uns temps més aviat morosos, que tot i controlar en tot moment el discurs musical, m’acaba per fer perdre l’interès que sempre em provoca la seva acurada direcció. És cert que la fabulosa orquestra del MET respon de meravella, amb un so arrodonit, bellíssim i espectacular en els moments de més brillantor, mostrant-se sempre atent als detalls i a controlar en tot moment el teixit organitzatiu d’una orquestra i cantants que el segueixen fil per randa. Com sempre, quan parlem del Wagner dirigit per Levine, li trobo a faltar el pathos que em trasbalsi. No ni ha prou en alentir el tempo en la baixada al Nibelheim, ja que aquest viatge ha de fer por, ha de crear una tensió i un misteri que en mans de Levine em sembla més solemne que altre cosa. Ja ho sé que estem parlant de gustos i el seu Wagner, des de fa molts anys, té tants defensors, com detractors.  Jo m’estimo més Thieleman, no cal dir-ho, però acostumats com estem a casa nostre, a coses molt més “senzilles”, no em feria res tenir una orquestra com la del MET i al capdavant al mestre Levine dirigint. Ja em vagaria de discutir-lo o criticar-lo.

L’equip vocal, escoltat assegut a la butaca del cinema, semblava més solid del que estic segur que resulta al teatre, però si he de jutjar pel que he sentit jo, us diré que el Wotan de Bryn Terfel m’ha agradat, però sense arribar a embadalir-me del tot. Terfel amb els anys, s’ha tornat més baríton que baix, quan semblava que tenia que ser al revés, segons l’evolució natural de les veus. L’agut però, comença a denotar problemes i l’ha de treballar a consciència, mentre que en els greus li manca la rotunditat dels Wotans clàssics. Canta molt bé i potser amb un treball més intens de la direcció escènica, el resultat final m’hagués acabat convencent del tot.

El Donner de Dwayne Croft m’ha semblat poc contundent, poc wagnerià, tot i que ben cantat, i això ja és molt, si tenim en compte que a Bayreuth aquest rol acostuma a ser cridat.

No m’ha agradat el Froh d’Adam Diegel, ja que la veu no era gens heroica i estem parlant d’un déu, no pas del “sposino” de la Lucia. Fisicament, aixó si, donava la talla.

El Loge és un personatge cabdal i complicat. Sempre he desitjat veure un Loge que a la següent jornada faci el Siegmund i per tant, m’hagués agradat que el proper Siegmund del MET, hagués fet el Loge. ç

Durant molt de temps aquest rol s’ha donat a tenors característics, tenors acabats, o tenors que també fan el Mime, en tots els casos i segons la meva opinió, els responsables muscals s’equivoquen. Per aquesta producció s’ha buscat a un tenor que canta com els àngels i això ja és d’agrair, però ai! és un tenor acostumat al repertori barroc i mozartià i aleshores la cosa comença a perillar. Al cinema no tant, ja que com he dit, no hem perdut paraula, però la veu de Richard Croft no és l’adient. Tampoc ho és la concepció del personatge, ja que li ha mancat una mica de cinisme o de la fatxendaria que requereix aquest semidéu tan murri, com malcarat.

Els que si han estat magnífics han estat els més que sòlids Franz-Josef Selig (Fasolt) i Hans-Peter König (Fafner).

La revelació vocal d’aquest Rheingold ha estat el magnífic Alberich d’Eric Owens, un baix-baríton rotund, del que no tinc record d’haver escoltat abans i que a partir d’ara seguiré amb atenció.

Molt bé en la seva curta intervenció el sigil·lós i prou conegut Mime de Gerhard Siegel.

En l’apartat femení cal destacar en primeríssim lloc a la Fricka més que solida de la mezzo tot terreny Stephanie Blythe i l’Erda de la mencionada Patricia Pardon, que sense ser la contralt de la meva vida, ha donat molta autoritat i presència en la seva cabdal entrada de la penúltima escena. La Freia de la ignota Wendy Bryn Harmer ja l’he oblidada, recordo vagament que la veu era feridora i poc distingida per a una deessa de la joventut, això sí, quedava molt cinematogràficament convincent.

Les tres filles del Rin, Lisette Oropesa, Jennifer Johnson i Mumford Tamara, han cantat ben conjuntades, tot i que m’han semblat tres veus agradables però de colors molt similars, poc contrastades.

 

baixada al Nibelheim

 

En l’òpera i en la vessant escènica, una de les emocions més grans de la meva vida me la va produir Robert Lepage a La Bastille de Paris, amb una incommensurable producció de La Damnation de Faust de Berlioz i potser per això quan es va anunciar que la nova producció que havia que retirar definitivament la Tetralogia de la Disney, d’Otto Schenk, que havia perdurant al llarg de més de vint anys al MET, la signaria Lepage, faig fer un salt d’alegria.

Aquest salt, ahir, va quedar parcialment en un saltiró.

Tot i que queda molta Tetralogia per endavant, estic convençut que una de les principals cartes ja s’han posat sobre la taula. Aquesta Tetralogia, amb uns mitjans tècnics impressionants, que han obligat a construir dues torres a dins l’escenari, per a poder moure les plataformes que configuren l’espectacular escenografia que ha costat 17 milions de dòlars, és tan tradicional com l’anterior. Ras i curt, no cal donar-hi més voltes.

Hi ha en aquesta producció tres moments inoblidables, de màgia escènica fascinant, no debades Lepage prové de la fàbrica de somnis del Circ du Soleil: L’inici amb les tres filles del Rin penjades a l’aire, mentre la juxtaposició d’imatges reflectides en els panells mòbils, configuren un fons marí perfectament creïble, amb bombolletes d’oxigen incloses. Bellíssima i impactant imatge que donarà pas a una llarga i convencional concepció escènica en l’escena següent, fins que no arriba el segon moment gloriós, la baixada al Nibelheim, amb uns dobles de risc de Wotan i Loge, creuant l’escenari sobre la plataforma que va girant, mentre ells estan agafants amb uns arnesos que els faciliten caminar perpendiculars al pla horitzontal, temptant a la gravetat més elemental. Impactant i misteriós, per bé que poc dramàtic i vorejant el circ acrobàtic. El tercer gran moment, com és d’esperar  és la pujada dels déus al Walhalla, amb el pont i l’arc de Sant Martí com manen els cànons més clàssics de la concepció wagneriana. Altre cop els déus, o dobles de risc (Blythe ni amb una grua pot pujar aquella pendent) temptant la llei de la gravetat en una imatge final de grandiosa teatralitat. BRAVO Lepage, però…

Si, però, l’espectacle és tan previsible com el de Schenk. Dramàticament no passa res nou, no hi ha cap relectura, cap intenció de ruptura o d’anar a buscar l’enèsima visió possible a una història que d’ençà que Chereau va trasbalsar el món operístic amb el Ring del Centenari a Bayreuth, ja s’ha dit i fet quasi tot, però Lapage, sorprenentment, no fa absolutament res. Els personatges i les situacions, mentre l’enorme i sofisticada passarel·la no esdevé protagonista, deambulen per l’escena de la manera més tradicional que hom pugui imaginar, i ja m’agrada que el protagonisme el tinguin ells i no els comparses com succeeix amb el Ring de La Fura, on costa trobar als cantants al mig de l’escena, però és que aquí, m’hagués agradat quelcom més arriscat en el discurs teatral, un treball amb els actors més intens, no tan convencional o acrobàtic (Loge caminant enrere),  és clar que una producció que costa 17 milions de $,  a part dels 100.000$ que ha costat remodelar tècnicament l’escenari, potser no és per arriscar tant i que posi potes enlaire al conservador teatre novaiorquès. És una producció del MET, de les de tota la vida, cara, luxosa, “pour epater” i sense arriscar res, això si, visualment impressionant.

Pel mig i per oblidar, en mig de tanta modernor, queda una serp/tiranosaurus, digne d’uns luxosos pastorets i un gripau de fireta, que provoca una rialla i no pas la sorpresa bocabadada, que és el que hom espera d’un mag visual de la categoria de Lepage, davant el repte de l’escena del Nibelheim.

Si la impactant escenografia de les 24 plaques d’alumini dissenyada per Carl Fillion, és innovadora i espectacular, el vestuari, dissenyat per François St-Aubin i inspirat en els dissenys de l’estrena, m’ha semblat lleig i ridícul en la majoria de figurins i gens integrat en la modernitat escenogràfica i visual. En canvi el disseny de llums de Etienne Boucher i els vídeos de Boris Firquet, si que han satisfet les meves expectatives de veure un espectacle innovador del segle XXI

 

Fricka i Wotan (Blythe i Terfel) Das Rheingold MET 21010

 

Veurem quines sorpreses ens ofereix la plataforma inquieta, que preveig que serà la protagonista absoluta de les tres properes jornades. De moment aquesta temporada veurem Die Walküre, que la conclourà i per l’any vinent quedaran els dos plats més forts, Siegfried i Götterdämmerung.

Si Wotan ens ho permet, allà hi serem, vull dir al cinema, ja que NY de moment….em sembla que no serà possible.

20 comments

  1. Juan Manuel

    Jo també vaig anar ahir al cinema. I dic això: al cinema, perquè no em va donar sensació d`opera, D’una banda tenim lo de les veus que diu en Joaquim, que totes sonen massa clares i fortes. D’altra banda, al cinema no sona bé, sobretot en els moments orquestals potents (sonava com saturat) i no sé perquè no fan servir tots els altaveus de la sala de cinema, en comptes de només els de la vora de la pantalla…en les pelis sona molt millor. Però sobretot, el que més em va allunynar de la sensació d’un teatre és el fet de la realització: veiem en primer plano cada cantant, cada detall de l’obra, al contrari que en el teatre que veus sempre tot l’escenari.
    Amb tot plegat, vaig tindre més la sensació de quan veig una ópera en DVD, que en el fons és lo mateix (i amb millor só, per cert). El fet que fos en directe tampoc em va motivar especialment (i a sobre hi van haver tres o quatre interrupcions de la transmissió amb el retol “calidad insuficiente” o algo semblant.
    No sé si tornaré a gastar 16 euros en una cosa així, qun per una mica més em puc comprar el DVD quan l’editin i gaudir lo mateix cent vegades a casa.

    Salutacions!

    M'agrada

  2. Jaume

    Jo tambe vaig anar hi. I em plau veure que coincideixo amb el Joaquim i el Juan Manuel.
    El teatre a que jo vaig anar tenia l’amplificador al maxim i encara tinc les orelles dolorides.No, aixo no es opera per mi.
    Solament per discrepar una mica de lo que en Joaqum diu, a mi el Froh i el Donner me varen agradar.
    No se si repetire, pero si JKaufmann fa de Siegmund…..

    M'agrada

  3. Bon dia! 100% d’acord amb la teva elaborada crònica, Joaquim. Només afegir que tot l’atrezzo i vestuari, ridículs, no guardava cap coherència amb l’arquitectura i que la producció televisiva va estar força bé, amb l’aperitiu previ a la funció i els moviments de càmara. Ah! em va semblar enorme la sala del Met, no m’estranya que hagin d’amplificar i en canvi, el fossar dels músics molt cutre. No faltarem a la cita de la Walküre amb Kaufmann de Siegmund!

    M'agrada

  4. alex

    Como siempre joaquim, muy atinado tu comentario o casi advertencia del sonido que se percibe desde los cines en las retransmsiones desde el teatro.

    Prostituye ( ojo y dicho coloquialmente) el volumen de determinadas voces que como bien dices, podrían ser casi inaudibles en el teatro.
    Hasta la fecha y salvo que sea una retransmisión de una ópera y desde un teatro que me pudiera interesar muchísimo, me resisto a acudir a los cines y hasta la fecha no he presenciado todavía ninguna ópera pasada o retransmitida a los cines.
    Ayer, repití de nuevo Liceu para estas CARMEN ( o más bien, DON JOSE )

    M'agrada

    • Si Roberto, en castellano de recio abolengo. Aquí no hay opción posible, para que luego digan por ahí, que aquí se impone el catalán y todas esas cosas.
      Juan Manuel i si tens la sort que et toca algú al costat amb una ració maxi de crispetes i beguda refrescant amb canyeta, la sensació definitiva que allò no és òpera, és total.
      Jo crec que cal prendre la proposta amb la precaució deguda i l’esperit crític sempre necessari i imprescindible i no deixar-nos endur per l’oripell que a vegades pot resultar una proposta “falsa” com això de l’òpera al cinema, gaudir de la transmissió, de la increïble qualitat de la imatge veient angles diferents de la producció, sempre i quan valgui la pena. Les entrades són molt cares i és cert que la qualitat del so és molt millorable.

      M'agrada

  5. Ja m’agradaria a mi tindre la possibilitat de veure aquestes retransmissions, encara que fóra amb subtitols en xinés, però hauria d’anar a València, i 60 km per veure una òpera en viu els faig sense cap problema, però per veure una en cinema, no. De totes formes, molts dels problemes d’aquestes retransmissions, com la millora de les veus per mitjans tècnics o l’abús dels primers plans, ja estaven als DVDs des de fa anys. De fet, l’altre dia veient el Tristan und Isolde de La Scala amb Meier, Storey i Salminen dirigits per Barenboim i escena de Chéreau pensava que, possiblement, els espectadors més allunyats de l’escenari es perdrien l’expressió facial de la Meier que al DVD es pot apreciar claríssimament, i sense aquest ingredient el que queda de l’escena és massa estàtic i avorrit.

    Cada vegada l’òpera va pareixent-se més al cinema i menys al teatre. Quan veiem actuacions de cantants dels cinquanta, amb aquesta gestualitat tan exagerada, ens sembla ridícula, però potser és perquè estem malacostumats als primers plans. Aquestos gests tan amples eren tan visibles al pati de butaques com a l’ultim pis, i per tant eren més efectius des del punt de vista purament teatral que l’actuació de grans actrius com la Meier, inapreciable des d’alluny.

    Des d’aquest punt de vista, els treballs de La Fura o Lepage són purament teatrals, ja que busquen efectes que es poden apreciar des de qualsevol lloc del teatre sense necessitat de que una càmara ens aprope artificialment als cantants. Una altra cosa serà que després ens agraden o no aquests efectes o que trobem a faltar una cosa o una altra. Chéreau, que em sol agradar molt, amb aquest últim Tristan m’ha decebut per ser més cinematogràfic que teatral.

    M'agrada

    • Si Titus, a sobre semble que moltes produccions estiguin pensades per quan s’editi el vídeo, i això ja és intolerable.
      Juan Manuel, ves a saber si dintre d’uns anys i de seguir la cosa així, el Director General del Liceu , per ajudar a finançar la temporada posi una paradeta de crispetes al bell mig del vestibul. Com sabràs, els cinemes guanyen més diners amb tot el merchandasing, que amb la venda d’entrades, qui sap, potser en lloc de crispetes seran marrons glacés o catànies, um! què bones són les catànies! 😀 🙂 😦
      Kalamar, per cert, jo no crec que el fossar sigui cutre, però l’angle de la càmera no afavoria gens la visió, més centrada en l’espectacularitat de la sala. A part de Die Walküre, que hi aniré amb el reclinatori (el primer acte l’escoltaré de genolls), el proper Boris i Nixon en China, m’interessen. Bé de fet les quatre primeres hi aniré, ja tinc les entrades.

      M'agrada

  6. Juan Manuel

    No creguis, Joaquim, que lo de les crispetes potser no, però al Liceu m’he trobat amb companys de butaca que Déu n’hi do…lo més alucinant que m’ha passat va ser precissament amb el Tristan de la temporada passada, on dues senyores molt arreglades no deixaven de parlar, sobretot durant el preludi, i quan a l’entreacte s’ho vam retreure es defensaven dient “¡PERÒ SI NO ESTAVEN CANTANT!”…

    M'agrada

  7. Lo de cutre ve a que darrera del mestre Levine es veia cables, fustes velles i tortes, del fossar. 😯
    Sí a les catànies en capsetes insonores, no als caramels embolicats en sorollosa celofana.. 😕

    M'agrada

  8. Encara no l’he vist i en tinc moltes ganes, quan ho faci ja el comentaré. No m’ha agradat mai el Wagner del mestre Levine, però li donaré una oportunitat per la producció i els cantants.

    M'agrada

  9. dandini

    Estic bastant d`acord amb la teva crónica pero et veig excessivament pessimista en relació al tema de l`Opera al cinema.Crec que el públic operístic estem molt acostumats a notar diferències de projecció tant en RADIO, VINIL CD ,DVD o al CINEMA.Podriem posar un munt d`exemples que ens demostren que alló que sentim a la butaca de casa-cinema no és el que sentim al teatre.Fins i tot crec que no admetriem un enregistrament on l`orquestra tapés per complet la veu de Calaf en el “Vincero” malgrat que aixó va passar sovint al Liceu 1999.Ens hem passat tota la vida critican el so de la 1ª Aida de Karajan on semblava que la Tebaldi i en Bergonzi estiguessin una hora lluny i moltes vegades al teatre les veus sonen una mica així.Be i el exemple més clar i actual seria el de Cecilia Bartoli que tots estimem amb bogeria malgrat no sonar igual al disc que al teatre.Tanmateix no deixem de comprar els seus discs ni les entrades pel seus concerts.Crec que es questió de assumir el format que utilitzem i acte seguit deixar-se inundar els sentits i gaudir “a tope” oblidant per una estona la classificació en decibelis.Per mi tenir la Temporada del Met al cinema(amb totes les pegues que li volguem trovar) es un regalaç impressionant.

    M'agrada

  10. nibelungo

    Cuánta razón tienes, Joaquim, cuando dices que no debemos acostumbrarnos al sonido de las retransmisiones (tampoco al de los DVD). Realmente falsean la realidad.

    M'agrada

    • Hola nibelungo me alegra volver a leerte, gracias por comentar.
      El cine ofrece unas posibilidades enormes para acercarnos a la opera, lo malo es que el posible público que se acerque por primera vez o que gustándole no se pueda permitir asistir con asiduidad a ella, o que por razón logística, no tenga un teatro a la vuelta de la esquina, como nosotros, sin duda privilegiado, cuando asista al teatro tenga una decepción, ya sea por perder el detalle de la escena, ya sea por escuchar la verdadera dimensión de la proyección de las voces y la orquesta.
      Es cierto lo que dice Dandini de los discos, aunque de siempre, cuando se escucha una grabación, sabemos que hay truco, mientras que cuando ves una representación en directo, hay quien puede llegar a pensar que es lo mismo que está sucediendo en el teatro y la acción escénica quizás si, pero nada más, lo otro no tiene nada que ver, está falseado.

      M'agrada

  11. Jo també hi vaig anar. I crec que sé on seies. Només vaig veure una persona fent-hi fotos (això sí, discretament i sense molestar). Suposo que series tu. Jo estava unes quantes files enrere i més a la dreta. 🙂

    M'agrada

    • David no era jo, aquests estaven dos files més endavant (jo estava a la 7, al bell mig), també els vaig veure i entre ells hi havia un conegut baríton.
      Francament, al cinema no se’m passaria mai pel cap fer fotos, ni discretament.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: