Peter Hofmann (22/08/1944-29/11/2010) com a Lohengrin
El dia 29 de novembre va morir el tenor alemany Peter Hofmann, el que molts esperaven que fos el gran tenor alemany de la dècada dels 80’s del segle passat i que ben aviat van poder constatar que els seves carències tècniques i una activitat frenètica, posava en perill una carrera de tenor líric, que prometia molt més del que realment va arribar a oferir.
Hofmann va néixer el 22 d’agost de 1944 i va iniciar la seva carrera artística com a cantar de rock, però després d’estudiar cant a Kalsrue, va debutar com a Tamino l’any 1969.
La fama meteòrica li va arribar quan va assumir el rol de Siegmund a la mítica producció del Ring del centenari a Bayreuth, sota les direccions de Boulez i Chereau.
A partit d’aleshores es van succeir els debuts a tots els primers teatres d’òpera més rellevants i va ser protagonista dels rols lírics del repertori wagnerià, arribant a cantar a Bayreuth, sota la direcció de Barenboim i a gravar amb Bernstein, un insuficient i discutit Tristan.
Al Liceu va venir a cantar tres dels seus èxits més sonats, debutant com a Lohengrin, el 19 de novembre de 1981, en la inauguració de la primera temporada del recent instaurat Consorci del Gran Teatre del Liceu. Aquell debut va ser molt sonat, ja que per venir al Liceu va deixar d’anar a la Scala de Milà a cantar el mateix rol en la inauguració d’aquell any. L’impacte va ser notable, ja que vocalment va estar esplèndid i el senyor enlluernava físicament, amb una pinta molt juvenil, atlètica i moderna, lluny dels estereotips dels cantants wagnerians habituals fins aleshores.
L’any 1983 va tornar per cantar el seu significat Siegmund, encara en un òptim estat vocal, però la seva darrera aparició, al desembre de 1988, en un altre dels seus rols més emblemàtics, Parsifal, en una producció estel·lar, plegada de grans noms (Moll, Estes, Rydl i Randova, dirigits per Mund i Ponnelle), on el tenor ja denotava un declivi vocal notable, amb unes oscil·lacions que no trigarien a fer-lo abandonar els teatre operístics, per iniciar un triomfal debut a Hamburg, com a cantant de musical, assumint el rol del fantasma en el celebèrrim The Phantom of the Opera de Andrew Lloyd Weber.
A partir de 1994 que se li va diagnosticar la malaltia de Parkinson, la seva activitat va anar minvant, fins portar-lo a la mort.
Ara podem veure’l tot escoltant el “Winterstürme” del seu Siegmund de Bayreuth, al costat de la lluminosa Sieglinde de Jeanine Altmayer, a l’encara impactant proposta de Chereau. S’aprecia una tècnica discutible, malgrat que la veu era del tot interessant.
Ara us deixo el seu In Fernem Land a Bayreuth l’any 1982. D’aquella criticada producció, ell va ser l’únic salvable.
Els anys l’han situat al lloc on realment li pertoca estar, però en el seu moment, va ser un cantant important, més pel que s’esperava realment d’ell, que no pas pel que va resusltar ser. Però el vam poder gaudir en el seu millor moment i ens va deixar un bon record, sobretot als liceistes, que varem veure en el seu debut, com el teatre renaixia després d’un període de decadència, amb el suport de totes les institucions públiques abocant molts diners.
Descansi en pau
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
fue mi primer Parsifal Joaquim, quedé impresionada por la música de Wagner y por la presencia de Hofmann… bello recuerdo
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Aquest malaurat tenor pertany a l’època en que Wagner em causava pànic. M’havia atrevit amb un Sigfried pel qual no estava preparada i, durant anys, vaig guardar llargues distàncies amb el compositor alemany. Escolto avui les bellíssimes àries molt ben cantades pel desaparegut cantant.
Gràcies.
M'agradaM'agrada
Trista noticia la desaparici’o d’aquest cantant, que podia haver estat un dels grans.Descansi em pau.
L’hem d’afegir a un altra cantant mort als 46 anys i
que recordo d’una actuació al Liceu amb Lohengrin. Ernst Kozub, que era una realitat fulgurant i que crec va accelerar elseu final un
accident de cotxe i una enfermetat.
Un record per amdos.
.
M'agradaM'agrada
Hoy estoy de luto riguroso Joaquim! Ya sabía que su enfermedad era muy grave ,pero estando ya hace tiempode vacaciones en Suiza Imma se dió cuenta que una revista hablaba de el,lo que lei alli me dejó moralmente destrozada,Hofmann zernichtet es doloroso leerlo, me duele más que en español, para nosotras era un ideal un verdadero Dios del Walhala el no necesitaba ni ponerse una peluca su propio cabello rubio ensortijado le daba la prestancia ideal de un Lohengrin eteréo celestial un verdadero Hombre de Dios enviado desde el GRIAL!!!!! En fín un Héroe Wagneriano!!Que descanse en Paz. Tuve muchas ocasiones de ver sus representaciones y de poder charlar con el, antes en el Liceo podias entrar en los camerinos y halar con ellos amistosamente, esto, se acabó, lástima! Perdóname JOAQUIN,que me haya excedido,Una abrazo de tu incondicional Merceded
M'agradaM'agrada
😥 Quina penada, ha marxat el meu primer heroi wagnerià, ja que el meu bateig del Ring va ser visionant aquesta inoblidable producció de Bayreuth. Queden nolt bé els flocs de neu que cauen mentre ell canta a las tempestes i a la primavera! què donaria per ser walkiria i portar-lo al Walhalla…
M'agradaM'agrada
No sabia que estava malalt i el primer que he pensat és que no era tan gran com per morir-se (és clar que la mort no té una edat…). El cas és que les tres funcions liceístiques les recordo com, en general, molt rodones, tant en veus com en escenes: del Lohengrin, que en fou el meu primer, recordo que em va impressionar la Mastilovic fent d’Ortrud i que al Hoffmann li anava molt bé el paper (jove, ros…); d’altra banda, en no ser una òpera que m’entusiasmi, no la vaig potser valorar en la justa mesura; després, comparant altres de posteriors, sempre sortia guanyant aquell primer Lohengrin La valquíria també la recordo com molt completa i aquí sí que recordo que el primer acte el brodava amb el Siegmund (potser perquè m’agrada més l’òpera). Del Parsiflal, recordo que vaig sortir amb la sensació que mai més no tornaria a veure un Parsifal tan complet: potser ell no estava al 100 %, però el repartiment era un luxe, i l’escena, una de les poques que van saber treure profit de les dimensions de l’escenari del Liceu; traient un grial una mica sobredimensionat, com és habitual, va ésser una producció perfecta i el primer Parsifal que em va fer entendre aquesta òpera que, val a dir, fins llavors no havia sabut apreciar. Certament, el vam poder gaudir en el moment just, i en funcions on no només ell era el reclam principal: un gran record, doncs.
M'agradaM'agrada
Gràcies, molt millor que anar a Wikipedia.
Ara, dol conèixer un cantant, que t’agradi, i als 10 min assabentar-te que porta anys mort.
M'agradaM'agrada