IN FERNEM LAND

LA SCALA AL CINEMA: PAGLIACCI i CAVALLERIA RUSTICANA


esbós escenogràfic per Pagliacci a la Scala, direcció escènica Mario Martone

Sortir de treballar i arribar a la platea de la Scala, ha estat tot una, i no tic jet particular, però la possibilitat que ens ofereix l’òpera al cinema ho ha fet possible.

La primera representació d’aquest famós programa doble, inici i cim del verisme operístic el passat 18 de gener a la Scala, es va saldar amb protestes a cadascuna de les dues òperes i principalment degudes als cantats i als tenors protagonistes per a ser més exactes i sinó premeu aquí i ho podreu entendre.

Amb una predisposició més aviat negativa m’he assegut esperant el pitjor i no, no estat horrorós, tot i que si molt millorable.

Contràriament al que és habitual, aquest cop la sessió s’iniciava amb Pagliacci, sota el següent repartiment:

PAGLIACCI
opera in 1 prologo e 2 atti di Ruggero Leoncavallo

Nedda, Oksana Dyka
Canio, José Cura
Tonio, Ambrogio Maestri
Beppe / Arlecchino, Celso Albelo
Silvio, Mario Cassi
Orchestra e Coro del Teatro alla Scala di Milano
Director musical Daniel Harding
Director escènic Mario Martone

Hores d’ara ja està tot dit del tenor argentí José Cura, una de les veus meus notables i interessants dels darrers anys, un veritable tenor dramàtic, però un cantant decididament tosc, vulgar, amb carències tècniques molt notables i amb una irregularitat exasperant.

Canio és un rol que en teoria li va molt bé i ahir dia 20 li va sortir “millor” que el primer dia, però aquest millor l’heu d’agafar amb totes la prevenció, ja que veritablement Cura el va cantar a batzegades, amb atacs incontrolats i amb emissions ara estrangulades i ara obertes, amb la veu mal recolzada, però amb una certa seducció sonora que encara té en el centre de bronze, poderós i trompetejant.  Quina llàstima de veu, per un artista tan poc curós. El seu “Recitar…vesti la giubba” em sembla el pitjor de tota la representació, mentre que en les escenes finals del segon acte ha estat més convincent, sobretot amagant les carències en una extravertida i dramàtica interpretació.

La soprano ucraïnesa Oksana Dyka va agradar molt a Les Arts cantant la Butterfly. Sembla ser que el dia 18 també va ser protestada, però a mi, sense arribar-me a commocionar m’ha semblat molt interessant, amb una veu plena i segura en tots els registres i bastant intensa com interpret i això que té un físic molt poderós, que podria condicionar-la, és clar que tant Cura (molt gras) i l’enorme Maestri, dissimulaven la seva grandària. És una soprano a tenir en compte.

Ambrogio Maestri quan no fa Falstaff no és el mateix. La veu es plenament de baríton, però quan ha de cantar frases llargues, com succeeix en el pròleg, mostra unes carències que en els recitats curts i plens de recursos d’emissió, amb falsetones inclosos, del Sir John, queden dissimulades. Els atacs no sempre són nets i fa massa us de l’emissió en portamento. La seva grandària el priva de ser més creïble en escena, però diguem que és un Tonio correcta, però gens espectacular.

El cada vegada més ben situat tenor canari Celso Albelo, va cantar un magnífic Beppe i l’Arlecchino, amb una serenata (el seu gran moment), plena de lirisme i delicadesa, que mostre una línia de cant musical, bellísima i tècnicament acurada. Albelo és un cantant jove amb una projecció molt notable que fa pensar en una carrera estel·lar. Caldrà però, que cuidi el seu aspecte físic, doncs ja sabeu com les gasten el directors escènics.

Finalment el jove baríton Mario Cassi es va fer càrrec del enamoradís Silvio, amb una veu una mica curta en el greu, però agradable.

El director anglès Daniel Harding, que habitualment no m’acaba de convèncer del tot, curiosament en aquest doble programa verista, allunyat de tot el que li havia escoltat fins ara, m’ha sorprès per la calidesa de la seva proposta, fent lluir un so avellutat d’una orquestra molt entregada.

pel que fa a la proposta escènica de Mario Martone, comença molt potent i impactant, situada a sota d’una variant d’un “tangenziale” (cinturó de ronda), en una zona ben marginal, poblada per les conegudes “putes del foquet” (a Itàlia és habitual veure a les dones que es dediquen a la prostitució, al voltant d’una foguera per escalfar-se mentre esperant als clients) i els cotxes que fan la ronda, tot brillantment aconseguit amb una ambientació realista, on no hi poden faltar els grafitis en els pilars de la variant, una rulot desgavellada, uns camions atrotinats i un gran ciclorama al darrera. Òbviament l’acció transcorre als nostres dies i a l’inici prometia molt més del que finalment hem vist.

El més desconcertant m’ha semblat el vestuari del cor, perfectament aburgesat i difícilment creïble en un ambient tan del lumpen i suburbial. Bieito segur que no ho hagués fet així.

Martone envaeix les primeres files de la platea, fent que els personatges es barregin amb els espectadors situats a les primeres files i a les llotges. A mi no m’agrada quan es trenca la quarta pared, però en aquest cas entenc que integrar al public real, no deixa de ser inquietant i incomoda als espectadors, imitant les reaccions del cor quan veu apropar-se la tragèdia. Silvio mort apunyalat al davant del director musical, al inici del passadís central, per on Canio s’endinsarà abatut, després d’haver assassinat a la parella d’amants.

Uns Pagliacci millorables, però millor del que em pensava.

Daniel Harding

Mitja hora de descans que ens ha permès fer una mos, ens ha separat de Cavalleria Rusticana, la immortal obra de Piero Mascagni, que aquesta vegada ha tingut el privilegi de tancar la sessió, ella que sempre fa de telonera, amb el següent repartiment.

CAVALLERIA RUSTICANA
melodramma in 1 atto di Giovanni Targioni-Tozzetti e Guido Menasci
musica di Pietro Mascagni

Santuzza, Luciana D’Intino
Lola, Giuseppina Piunti
Turiddu, Salvatore Licitra
Alfio, Claudio Sgura
Mamma Lucia, Elena Zilio

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala di Milano
Director Musical Daniel Harding
Director d’escena Mario Martone

Luciana D’Intino és segurament, la millor mezzo italiana del moment. Té una veu d’ampli registre i suficientment poderosa per fer front al repertori verdià, que és la pedra angular de qualsevol mezzosoprano que vulgui brillar en el panorama operístic i en el repertori italià.

Santuzza és un rol complicat, que necessita d’un poderós registre agut, motiu per el qual l’han abordat les sopranos dramàtiques, però alhora necessita d’una cantant amb un centre poderós i uns greus d’efectes dramàtics innegables. A més a més, el caràcter patètic i venjatiu del personatge, requereix d’una veu capaç de transmetre en poc més d’una hora, tot un ampli ventall de sentiments contraposats.

D’Intino ho aconsegueix amb escreix, ja que el poder vocal i expressiu és innegable. Malgrat que té el principal, jo trobo que li manca quelcom que la faci arribar més al públic, quelcom que traspassi la barrera entre fer teatre i fer-te viure el teatre. El seu aspecte de senyora gran no l’ajuda gaire, tot i que no està del tot malament que aquest aspecte tan camperol i caduc, contrasti amb la seductora Lola (magnífica Giuseppina Piunti). Tot i així la D’Intino per sobre els altres i bastant distanciada, s’erigeix amb l’estel vocal d’aquesta representació.

Salvatore Licitra és un tenor líric que a força d’arriscar molt, ha assolit rols de tenor spinto, però que no ha acabat d’esclatar com molts ens pensàvem en un inici. No té gaire classe, li manca una bona tècnica de projecció i moltes vegades sobrepassa els seus propis límits vocals fent trontollar perillosament la veu. Ahir durant el brindis “Viva il vino spumegiante”, vaig témer que un gall, una escanyada o una sobtada afonia, acabés amb ell. Quin patir!

El segur Claudio Sgura, amb una veu fosca, va fer l’ingrat Alfio amb bon ofici i Giuseppina Spiunti va donar tot el relleu escènic a un personatge que vocalment té poc, però ella ho va fer lluir molt bé. La veterana Elena Zilio va estar molt encertada i convincent com a Mamma Lucia.

El mestre Harding, amb uns temps una mica més lents que a Pagliacci, va treure passió meridional de l’orquestra, creant moments esplèndids en el preludi i l’intermezzo.

Potser, però no ho ser, a Mario Martone li van retallar el pressupost de la producció i es va quedar a mig fer, quan ja havia fet Pagliacci, ja que a aquesta impactant Cavalleria Rusticana, tan sols hi ha un apunt, per cert bastant incomprensible, del prostíbul (una porteria i l’escala) que veiem durant el preludi i la siciliana. A partir de l’inici de l’òpera, Martone, amb un tractament bàsicament de disseny de llums aconsegueix crear tots els ambients escènics de manera brillant i molt suggeridors, amb l’omnipresent presència del cor, ja sigui a l’església, com a la plaça del poble o en els puntuals espais indefinits, que a manera d’apunt ambiental, suggereixen un ambient rural del segle XIX (ha respectat l’època de l’acció original!!!!)

El cor amb les cadires suggerint l’església primer de cara i després donant l’esquena al públic, mentre Santuzza i Turiddu cantant en primer terme el tens duo o el canvi del disseny de llums per suggerir la plaça a la sortida del ofici, m’han semblat genials. Així com l’aparició sobtada del poble en la immensa foscor de l’escenari negre i buit, presidit per Mamma Lucia, una cadira i Santuzza,  en l’escena final, anunciant la mort de Turiddu. Explicant-ho se m’ha tornat a electritzar l’espinada.

El cor ha tingut algun problema de quadratura, però en general en les dues òperes han demostrat estar en plena forma.

Avui, tinc el privilegi d’oferir-vos un YouTube de la representació del dia 18, quan la RAI va retransmetre per Itàlia aquest programa doble.

Escoltem en primer lloc el Regina Coeli…Inneggiamo (l’Himne Pasqual) amb Luciana D’Intino i el cor de l’Scala.

I ara el “Voi lo sapete, o mamma”, també amb la D’Intino acompanyada de Zilio en la funció del dia 18 de gener.

I que us semblaria el duo Santuzza i Turiddu i així escolteu a Licitra?

Espero que us hagi, com a mínim, interessat.

13 comments

  1. En continua meravellant la teva capacitat per fer un post d’aquesta qualitat en poques hores. Ahir ens varem veure a la mateixa sala de cinema, desprès a dormir i avui poc mes tard d’aixecar-me ja tenia a la meva bustia de correu la teva crònica !!!

    Poc puc afeixi (res) a la teva crònica, simplement corroborar que les dos produccions a mi em van agradar força i que les dues escenografies em van agradar, sobretot la de la Cavalleria Rusticana que em va impactar per la seva senzillesa i alhora per el seu dramatisme.

    Gracies per el vídeos.

    M'agrada

  2. Pedazo de post, amigo Joaquim…
    Ayer estuve también en La Scala, pero no te vi, igual es que el olor a palomitas me despistó.

    A mí, Cura me gustó aún menos de lo que cuentas. Consiguió trocar mi irritación en profunda lástima. Qué pena de voz. Es verdad que con el desenfreno dramático del tramo final consigue medio engañarnos para que no estemos tan atentos a su hecatombe vocal. Pero ese continuo apresuramiento para tapar su falta de fiato me puso de los nervios. Sufre y hace sufrir.

    Coincido bastante en tu análisis de Dyka, aunque después de haberla escuchado en Butterfly, ayer me decepcionó mucho. Tiene mimbres, pero la encontré muy irregular.

    Suscribo cuanto dices de Maestri y de Albelo, que fue con diferencia lo mejor de la noche, pese a su brevedad y poco lucimiento. No me gustó Cassi.
    Ni la dirección de Harding que me pareció soporífera en pagliacci, aunque sí me gustó en cavalleria.

    La escena de Pagliacci me gustó, salvo el salto de la cuarta pared y el empeño en pegarse a los laterales dejando el escenario vacío, lo que supongo que agravaría gratuitamente la ya de por sí dificultosa visión de las localidades milanesas.

    D’Intino me gustó muchísimo. Pese a los cambios de color de sus registros, construyó una Santuzza vocalmente poderosa, gracias sobre todo a unos graves de escándalo. Incluso el aspecto de mujer más mayor creo que favorecía el personaje. Le faltó únicamente una pizca más de pimienta.

    Licitra las pasó canutas. Yo creí que acabaría como O’Neill en Walküre. El resto bastante aceptable.

    En la escena hubo de todo. Absurdo el inicio durante la siciliana y muy interesantes el momento misa y el final.

    Perdona la extensión, pero como no pensaba escribir post me he desquitado aquí.

    ¡¡Fins demà!!

    M'agrada

  3. M’acabo d’assabentar que el Cinesa projecta moltes més òperes que les que anunciava a principi de curs. Quina ràbia haver-me perdut aquest directe. El que no queda clar a la pàg Cinesa és si les següents són totes en directe, sembla que JuliCèsar i Zauberflote sí, i les altres, són gravacions?

    M'agrada

    • Jo últimament vaig als cinemes Girona de Barcelona, perquè el preu es força mes interessant (13 euros amb 24 hores d’anticipació i 16 preu normal ), que a Cinesa (20 euros).
      La programació en els cinemes Girons que encara resta es :

      DILLUNS 7 DE FEBRER 19:00 h
      Giulio Cesare (Händel), Opéra National, París

      DIMARTS 8 FEBRER 19:30 h
      Calígula (ballet), Opéra National, París

      DIUMENGE 6 DE MARÇ 17:00 h
      Don Quijote (ballet), Teatro Bolshoi, Moscú

      DIJOUS 24 DE MARÇ 20:00 h
      La flauta mágica (Mozart), Teatro La Scala, Milà

      DILLUNS 28 MARÇ 19:30 h
      Coppélia (ballet), Opéra National, París

      DIMARTS 5 ABRIL 20:30 h
      Cosi fan tutte (Mozart), Royal Opera House, Londres

      Totes en directe, excepte Cosi fan tutte, que es en diferit.

      M'agrada

  4. alex

    Yo solo he visto los videos que han aparecido en youtube de la función del famoso 18 y o Cura estaba enfermo aquel día ( posible excusa) o no se puede cantar y frasear peor ( su…Recitar..vesti la giubba, horrible y con voz inconsistente de tenor de 80 años y retirado y su final desde …Paggiaccio non so… , fatal y sin respetar además para nada los tiempos de la orquesta, donde Cura se adelantaba continuamente).
    No soy ” de los talibanes” pero si dentro de dos meses y medio, Cura canta así en el Liceu, puede haber follón del público y con razón.
    Para mi Cura, es el ejemplo de una notable voz de tenor dramático, desperdiciada por falta de profesionalidad , de chulería o de vago.

    M'agrada

  5. Hola ,el Cura es un home simpátic ,però quan es posa a cantar ja tinc por, la Entrada i el Vesti la giubba es per taparse les orelles.,la soprano bé.
    En quan a la Cavalleria el Licitra no me agrada encara,que va de sobrat i la Díntino molt bé ,Perdó hem deixaba el Albelo estupendo, però tots els homes mencinats haurian de cuidarse la figura sobre tot l’Albelo que es molt jove i té un sobrepes
    que so ha de cuidar
    A veure al Liceu que ens fan? Una abraçada i fins una altre.

    M'agrada

  6. tristany

    Molt d’acord amb el que dius, Joaquim. Ara ja podem veure també a Lleida algunes d’aquestes retransmissions i ahir em vaig animar a anar-hi.

    Quin panorama més galdós de tenors que tenim! Veient els primers plans de la realització, pensava en la dificultat d’aquest ofici de cantant i només per l’esforç que fan ja es mereixen tot el meu respecte, però noi, què vols que et digui, tant Cura com Licitra van estar, crec jo, horrorosos, cadascun a la seva manera. Potser encara pitjor l’italià.

    La millor, amb diferència, va ser efectivament Luciana “Andantino” (com deia en els subtítols anglesos del reportatge amb què ens van amenitzar la pausa!!!), en una bona posada en escena de Cavalleria, que devia resultar millor al teatre que al cinema, però on vaig trobar molt a faltar l’esclat de llum meridional del ferragosto sicilià.

    El so, com és natural, està molt lluny d’allò que sentim en viu, però va ser una experiència grata. Repetiré.

    M'agrada

  7. colbran

    José Cura es un tenor dramático importante que ha perdido la brújula y, a pesar de ser director de orquesta, algo pasa en sus conocimientos musicales que no cuadran con la emisión de su voz.

    Ambrogio Maestri lo encontré un tanto vociferante, pero dispone de unos medios vocales importantes que debiera controlar mejor.

    La Nedda de la Dyka fue correcta, pero me hubiera gustado un poco más de soltura vocal y espontaneidad en su aria. No obstante, nada que decir a la calidad de su voz. que es importante.

    Me gusta mucho Celso Abelo, pero estoy de acuerdo en que debe vigilar su peso si pretende ser una figura actual, cuya divulgación popular será a través del DVD, el BLU-RAY, el ULTRA VIOLET, o lo que venga.

    Me gustó más “Cavalleria rusticana”: escena, D’ Intino (la mejor intérprete de toda la velada), secundaros, etc. No me acabó de convencer Licitra
    que se vió constantemente apurado, se descuadró en el “Brindis” y sacó el higado por la boca en muchos momentos, augurando un “accidente” (antes “gallo”) que afortunadamente no se produjo.

    La sonoridad de los Cinemes Girona parece monoaural, en estas retransmisiones estuvo un poco saturada (probablemente de emisión). Pero la ofrecen a un volumen muy acertado.

    No será la última vez que vayamos, dependerá de algún condicionante, ajeno a nuestra voluntad.

    M'agrada

  8. Josep

    El record que tinc de Cura amb Otello, Il Corsaro i sobretot amb Samson (en una funció substituint Carreras) es bo, es un tenor que sempre m’ha caigut simpàtic, si be estic plenament d’acord en que la seva manera de cantar sempre ha donat peu a moltes discussions, menys en la funció d’ahir (que malauradament no vaig poder veure) en que llegeixo que hi ha consens en qualificar-la si mes no de dolenta. Ai mare, doncs el tenim l’Abril a casa nostra! I es que sempre m’ha possat molt nostalgic presenciar el declivi o actuacions poc dignes d’artistes que aprecio.
    De totes maneres estic esperançat, si Cura no esta bé espero si ho estiguin D’Intio, Inva Mula, la Blancas, l’Alvarez (no se si ja està recuperat) i tot una incognita en Giordani, que ben segur d’agut anirà sobrat però…ja veurem.

    M'agrada

  9. KÀTIA

    Jo hi vaig anar el dijous 21.D’entrada el que més em va costar va ser pujar les “escaletes” fins la nostra cadira,la meva amiga i jo vam quedar reventades,ella acabada d’operar de cataractes i jo amb els ossos fets pols.Però va valdra la pena”entre cometes” a mi m’agrada Cura faci el que faci,li vaig escoltar una entrevista fa uns anys i PLAF me’l vaig quedar.Reconec que té els seus defectes però…El pallasso non so per mí va ser magnific, el no dur maquillatje es veu millor l’expressiò i la rabia i impotència que sent en aquest passatje,per mi el millor de Pagliaci canti qui canti,sempre vaig a veure aquesta òpera per escoltar aquest tros.Dintino bé,però encara la recordo a Trovatore i em va semblar cansada.Nedda agressiva,amb la mirada ho diu tot i la veu per escoltar-la francament.Em va agradar Silvio,jovenet,no el coneixia.Per sobre de tots el director vivim la obra com si fòs seva.
    Va ser una nit aprofitada.Per cert ,baixar les escales va ser una altre epopeia,només us dirè que vam quedar les últimes i de poc ens tanquen a dintre.
    Bona nit
    Escolteu,algú ha vist la Gala de Plácido a la tele???Jo he disfrutat com una jabata

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: