STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: FALSTAFF (Maestri-Tézier-Fanale-Giannattasio-Fahima-Lemieux;McVicar-Mehta)

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Tornem després d’alguns mesos a la Staatsoper de Viena per assistir a una representació de Falstaff, una òpera que estimo molt, malgrat que sembla impossible que actualment la puguem veure per un altre cantant que no sigui Ambrogio Maestri, que ho fa bé però no és, ni de lluny, el gran Falstaff que ens volen fer creure que és. Vulgaritat tècnica.

A Viena conflueixen la direcció vigorosa, serena i brillant, com acostuma, de Zubin Mehta, amb el geni teatral, cada vegada més conservador de David McVicar, que presenta a Viena una bellíssima nova producció de inspiració “Giorgiostrehleriana”, destinada a agradar a tothom.

Mehta segurament no tindrà el tremp genial de Pappano o la fascinant nostàlgia decadent de la direcció de Giulini, però si que sap extraure tota la bellesa de la partitura sense deixar als cantants a l’estacada, tot i que a vegades sembla que no acabi de quadrar correctament la concertació (el so del streaming de les transmissions de Viena no és gaire bo).  L’orquestra sense deixar de ser un protagonista més, acompanya amb respecta als cantants,

Tret del Falstaff del Festival de Verbier que va protagonitzar Bryn Terfel, tots els darrers Falstaff comentats a IFL tenen com a protagonista a Maestri (MET; Salzburg, Liceu, Scala…). I continuo pensant que si no fos pel  contundent físic del simpàtic baríton italià, Maestri no actuaria més enllà dels teatres del segon nivell.

Tézier és un gran i esplèndid Ford, mentre que Fanale és un Fenton competent al que he trobat a faltar la fascinació vocal que un bon Fenton ha d’acabar imposant amb les seves frases elegíaques i abrandades d’amor desbocat. Tots formen un bon equip al costat de Thomas Ebenstein com a Cajus, Herwig Pecoraro com a Bardolfo i Riccardo Fassi com a Pistola.

Però és el magnífic equip femení el que s’emporta la palma encapçalat per la intensa Alice de Carmen Gianastasio, la contundent Marie-Nicole Lemieux com a Quickly ideal en la línia Barbieri tot i que més refinada, la etérea Hila Fahima com a encisadora Nannetta i una esplèndida Lilly Jørstad com a Meg, un rol que quasi mai llueix tant com el fa lluir ella.

Falstaff és una genialitat musical i una filigrana teatral que admet pocs experiments. MacVicar no arrisca i per a mi encerta de ple amb una atmosfera pictòrica que permet embolcallar les escenes de manera exquisida i és clar cloure la comèdia amb una escena del bosc de Windsor pura poesia visual i teatral.

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Ambrogio Maestri (Falstaff)
Ludovic Tézier (Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Carmen Giannattasio (Alice Ford)
Hila Fahima (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly)
Lilly Jørstad (Meg Page)
Thomas Ebenstein (Dr. Cajus)
Herwig Pecoraro (Bardolfo)
Riccardo Fassi (Pistola)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton 
Disseny de llums: Paul Keogan

Wiener Staatsoper 12 de desembre de 2016

Els streaming de la Staatsoper de Viena, per ser de pagament no son gaire curosos en les preses de so, ni en els enquadraments televisius, però en aquest cas la nova producció i el bon equip vocal, a banda del genèric protagonista, bé mereixia una visió que aquí no em vaig deixar perdre.

EL NEMORINO DE ROBERTO ALAGNA 2015

Roberto Alagna, Nemorino a la ONP 2015 Fotografia © Christophe Pelé - Opéra National de Paris

Roberto Alagna, Nemorino a la ONP 2015 Fotografia © Christophe Pelé – Opéra National de Paris

Després de 23 anys d’haver gravat un sensacional Nemorino al costat de Mariella Devia, Bruno Praticó i Pietro Spagnoli, dirigit per Marcello Viotti, Roberto Alagna ha cantat el popular rol donizettià fa uns dies a La Bastille.

Entre aquests dos Nemorinos Alagna ha ampliat el seu repertori, no sempre amb encert, interpretant molts rols, alguns tan exigents com Manrico, Radames, Calaf, Paolo, Rodrigue, Vasco de Gama, Lancelot i fins i tot l’Otello de Verdi, per tant amb tota aquesta motxilla de desgast vocal que suposa un repertori molt més central, pesat i fort, hauria de semblar que  un Nemorino a aquestes alçades era una temeritat, i francament, tot i que la veu mostra unes sonoritats poc curoses, potser fruit d’altres aspectes associats a l’estil, la veu del tenor francès segueix sent ideal per cantar un rol tan líric com aquest. Continua llegint

LICEU 2015/2016: NABUCCO I

Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Royal Opera House / Catherine Ashmore

Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Royal Opera House / Catherine Ashmore

Inauguració deslluïda i no per la pluja, tampoc per la protesta a la porta de les Rambles i anunci de vaga dels treballadors del Liceu per l’incompliment dels acords de la Direcció amb el Comitè d’empresa, Deslluïda perquè fer una inauguració de la temporada operística sense cantants, o sense els cantants adients, és un nyap considerable.

El Liceu va donar la responsabilitat musical de la inauguració al mestre Daniel Oren, una elecció magnífica ja que el director israelià és un autèntic especialista en aquesta òpera, però immediatament sorgeix la mateixa pregunta que en els darrers anys es repeteix tossudament, per què el director musical del teatre, el mestre Josep Pons no es fa càrrec de la inauguració com és habitual en totes les cases operístiques del món? Continua llegint

EL “DIO DI GIUDA” MÉS TRIAT: ETTORE BASTIANINI

 

Ettore Bastianini com a Nabucco a Firenze (1957)

Ettore Bastianini com a Nabucco a Firenze (1957)

Feia temps que una tria no estava tan renyida com aquesta i és que per a mi hi havia 5 versions veritablement  notables, que han acabat concentrant la majoria de les vostres tries.

I pràcticament fins la darrera hora no s’ha desfet el triple empat que hi havia entre el número 3, el 1 i el 9, però finalment ha estat el 3, el baríton italià Ettore Bastianini (24 de setembre de 1922, Siena, Itàlia -25 de gener de 1967, Sirmione, Itàlia) que ha aconseguit 20 tries, mentre que en el segon lloc hi ha un empat entre el número 1 i el número 9, que han aconseguit 19 tries, mentre que en el tercer i a un punt dels segons heu triat la versió 2.

Tots els resultats els teniu aquí: Continua llegint

RIGOLETTO A VIENA: Maestri-Albelo-Kurzak-Pertusi-Maximova;Audi-Pidò

Rigoletto a la Staatsoper de Viena Producció de Pierre AUdi Foto: (c) Michael Pöhn

Rigoletto a la Staatsoper de Viena Producció de Pierre Audi Foto: (c) Michael Pöhn

He pogut veure gràcies a la transmissió televisiva, la inauguració de la temporada operística vienesa, que aquest any ha recaigut en la reposició de la producció que Pierre Audi va fer del Rigoletto verdià la temporada passada.

El principal atractiu d’aquesta inauguració, que a Viena no es revesteix de cap especial rellevància més enllà del reprendre l’activitat musical i operística d’una ciutat tan activa, era el Duc de Mantua del tenor Celso Albelo,  ja que el bonàs de Maestri com a Rigoletto no em sembla a l’alçada tràgica del personatge ni malauradament a l’abast de les seves possibilitats, mentre que la discreció vocal de Kurzak assolint rols importants en els grans teatres, em continua semblant un misteri. Continua llegint

FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2015: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI (vídeo)

El doble programa més famós de la història de l’òpera, és a dir Cavalleria Rusticana i Pagliacci era un dels punts de màxim interès dels festivals de Pasqua del 2015, quelcom que podria arribar a semblar fins i tot irreverent, si no fos perquè el Festival de Pasqua de Salzburg ha apostat fort i bé.

Jo no us diré que m’estimi més Cavalleria i Pagliacci que un Parsifal o la Missa en Si menor, però no hi ha dubte que comptar amb Jonas Kaufmann com a Turiddu i Canio era un reclam important, com ho era que l’acompanyessin noms d’alçada: Monastyrska, Agresta, Maestri, Stroppa Platanias, tots dirigits per Christian Thielemann que no em sembla el paradigma del verisme musical, però que garanteix qualitat. Continua llegint

SONDRA RADVANOVSKY MILLOR CANTANT DE LA TEMPORADA 13/14 SEGONS ELS LICEISTES DE 4at i 5è


Com sabeu els que fa temps que seguiu el blog, l’Associació Liceistes de 4at i 5è pis, concedeix anualment un premi al millor cantant de la temporada. Tots els guardonats en edicions anteriors estan representats amb una fotografia de la seva actuació al Liceu per la que van rebre justament el premi. les podeu veure en els passadissos del quart i cinquè pis del Gran Teatre, a la banda esquerra mirant l’escenari.
És un guardó fruit de la votació dels associats i que adquireix especial rellevància quan es pot fer entrega personal al cantant votat, sempre i quan aquest torni en temporades successives. Tot i no ser un guardó vistós, la immensa majoria dels cantants han fet sempre gala d’una gran satisfacció al rebre’l.

Aquest any l’opció més votada ha estat Sondra Radvanovsky per la seva espectacular Tosca Continua llegint

EL VÍDEO DE LA GALA INAUGURAL DEL MAGGIO MUSICALE FIORENTINO 2014


Avui us porto la gala inaugural de la 77 edició del prestigiós Maggio Musicale Fiorentino, amb dos actes operístics (quart acte de l’Otello verdià) i el primer de Tosca, així com dues obres coreogràfiques, La Valse de Ravel i una obra de Arvo Pärt.

Crec que us interessarà a molts de vosatres, en primer lloc perquè us permetrà veure a Gegory Kunde i Maria Agresta en l’obra verdiana, així com a Fiorenza Cedolins, Marco Berti (aquest no sé si farà gaire il·lusió) i el tan celebrat  Ambrogio Maestri com Scarpia.

Per els amants de la dansa tindran l’oportunitat de veure ballar a Alessandra Ferri i Craig Hall.

Ara que Zubin Mehta acaba d’assolir un altre èxit espectacular a Les Arts dirigint precisament a Gregory Kunde, entre d’altres cantants, a La forza del destino, veure’l dirigir aquesta gala en l’altre centre operístic que dirigeix i que estrenava un nou i espectacular teatre, de ben segur serà un motiu prou interessant per a molts. Continua llegint

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA 2014

Coração Independente Vermelho, Joana Vasconcelos - Coberta de plàstic translúcida, ferro pintat, cadena de metall, motor, instal·lació sonora -371 x220 x 75 cm. Museu Colecção, Berardo, Lisboa

Coração Independente Vermelho, Joana Vasconcelos – Coberta de plàstic translúcida, ferro pintat, cadena de metall, motor, instal·lació sonora -371 x220 x 75 cm. Museu Colecção, Berardo, Lisboa

Aquesta setmana s’ha presentat la programació del Festival Castell de Peralada del 2014, que s’iniciarà el proper 11 de juliol i finalitzarà el 16 d’agost.

Un mes d’activitat artística  intensa que combina com és habitual, la lírica, la dansa, els concerts simfònics, el teatre, el jazz i la música pop, si bé com ja ve sent habitual en els darrers anys, el Festival retorna als seus espectaculars orígens, fent una aposta per l’òpera, reunint en aquesta edició a noms de relleu i produint dues òperes, una de gran repertori amb gran noms i com l’any passat, una estrena mundial que deixa sense arguments a tots aquells que diuen que ara no és un bon moment per aventurar-se en projectes de nova creació i estrenes mundials. Continua llegint

LICEU: TOSCA (3/3) RADVANOVSKY-DE LEÓN-MAESTRI

Tosca, acte 2on, producció de Paco Azorín, Gran Teatre del Liceu, Sondra Radvanovsky i Ambrogio Maestri

Tosca, acte 2on, producció de Paco Azorín, Gran Teatre del Liceu, Sondra Radvanovsky i Ambrogio Maestri

Ahir en un Liceu d’aquells que fa goig, farcit de ganes de Tosca, d’òpera en majúscules i de veus, va tenir lloc el meu tercer encontre, aquesta temporada, amb l’òpera de Giacomo Puccini i ara sí, amb el repartiment que podríem dir estel·lar o millor, el de l’estrena, ja que d’estel·lar només té, i no és poc, a Sondra Radvanovsky, la resta em va semblar insuficient i mediocre.

Sondra Radvanovsky té una veu molt important, cada vegada de timbre més rar i amb alguns aguts crispats i altres de gloriosa contundència, amb un vibrato que podria ser fins i tot molest si al darrera no hi hagués una soprano de raça, d’aquelles que imposa personalitat i presència artística i vocal només trepitjar l’escenari, amb un domini del personatge que fa impossible no seguir-la  constantment, i això a Tosca és molt important i no crec que hi hagi avui en dia gaires sopranos que puguin fer gala d’aquesta fisonomia artística en un rol tan emblemàtic. Hauria de millorar el seu italià per esdevenir una Tosca absolutament històrica, ja que referencial ja ho és. Continua llegint

EL VÍDEO DEL FALSTAFF AL MET

Falstaff al MET, acte 2 escena 2, producció de Robert Carsen

Falstaff al MET, acte 2 escena 2, producció de Robert Carsen

Just fa una setmana us parlava de la retransmissió del Falstaff al MET i ara us deixo el vídeo, sobretot per a tots aquells que no vareu poder gaudir-ho i els que si vareu assistir i volgueu insistir en aquesta festa verdiana, podeu fer-ho tantes vegades volgueu.

Avui no m’allargaré massa, ja que és possible que durant el dia d’avui acabi editant un altre apunt i és que se’m acumula la feina i no vull endarrerir gaire l’activitat, que estem en dates molt assenyalades i després tot perd vigència.

Preneu aquest vídeo com un seguit de regals que durant aquests dies, entre el Tió i Reis, aniran caient, com per altre part ja bé sent habitual a la casa 😉 Continua llegint

EL MET AL CINEMA: FALSTAFF

Ambrogi Maestri (Falstaff), producció de Robert Carsen. Fotografia Ken Howard/MET

Ambrogio Maestri (Falstaff), producció de Robert Carsen. Fotografia Ken Howard/MET

El retorn al fossat del MET del mestre James Levine no podia ser més feliç, ja que la direcció vital, àgil, teatral, detallista , extraordinàriament enèrgica i juvenil del director musical del teatre novaiorquès m’ha semblat el millor d’una representació rodona, d’una maquinària perfecta que des de el fossat ha fet que tot encaixés com si fos la millor companyia de cant la que es trobava sobre l’escenari quan era evident que els cantants reunits, grans professionals en línies generals, podien ser millors.

Que el  mestre Levine amb les dificultats físiques actuals tregui de la meravellosa orquestra,unes sonoritats d’una qualitat altíssima, unes dinàmiques contrastades, vertiginoses i estimulants, o unes atmosferes  de nocturnitat màgica en el tercer acte, és miraculós. La sempre magnífica orquestra del MET en les seves mans es transforma, i la virtuosa teatralitat de les direccions operístiques del mestre brilla fins enlluernar en una òpera “scherzant” com aquesta, on el discurs continuo es va transformant en una versió absolutament respectuosa amb els cantants que mai són relegats a un segon nivell, tot i ser una òpera on l’orquestra té un protagonisme essencial. Continua llegint

SALZBURG 2013: FALSTAFF (Maestri,Cavaletti,Camarena,Cedolins,Buratto,Kulman;Michieletto-Mehta) vídeo

Falstaff a Salzburg 2013. Producció de Damiano Michieletto, escenografia de Paolo Fantin

Falstaff a Salzburg 2013. Producció de Damiano Michieletto, escenografia de Paolo Fantin

Després d’una tongada wagneriana, que encara no ha acabat, sense gaires precedents a IFL (l’actualitat obliga), potser que fem una mirada verdiana a la mateixa actualitat, tot i que el genial compositor italià de moment no té la presència que la majoria de festivals estiuencs han dedicat a l’alemany.

A Salzburg dediquen a Verdi tres òperes, dues escenificades, Falstaff i Don Carlo, i l’altre en forma de concert Giovanna d’Arco. Espero portar-les totes tres al blog i per tant començo per rigorós ordre de presentació.

Per escenificar Falstaff han anat a la recerca de Damiano Michieletto un jove director d’escena que ja ha estat absorbit per la força dels grans festivals i teatres, i ha acabat per sucumbir a la comercialitat més assequible, encara que estigui  revestida d’una certa transgressió que encara posa nerviosos als més immobilistes i com succeeix quasi sempre acaba agradant a la gran majoria. Si l’any passat Salzburg li va donar la mediàtica Bohème, amb una parella tan estel·lar com Netrebko i Beczala, aquest any l’any tornat a cridar per fer-se càrrec de la darrera òpera de Verdi, amb Zubin Mehta com a responsable musical, tota una garantia de qualitat, i un equipo de cantants que jo trobo discret, amb excepcions. Continua llegint

LICEU: L’ELISIR D’AMORE

Elisir 002

Una festa!

Començaré com no és habitual a IFL, parlant de l’escena, ja que cada vegada que es reposa aquesta meravellosa producció de Mario Gas que va fer per el Festival del Grec del ja llunyà  1983, és a dir 30 anys que mantenen intacte l’esperit generador d’un entusiasme contagiós, l’èxit al final és aclaparador sigui quin sigui l’elenc que l’interpreta, tan li fa que durant l’òpera algun cantant hagi gallejat, com va ser el cas de Giuseppe Filianotti, com que Dulcarama i Belcore voregin la indecència, com va ser el cas l’any 2005 d’un repartiment popular, al final, quan Dulcamara, un cop acabada l’òpera, apareix pel passadís central de platea per tornar a cantar els cuplets “Ei corregge ogni diffetto”, el bon rotllo que es genera ho embriaga tot.

Un encert total de Mario Gas en una producció que no li passen els anys i que l’única pega que ara podria posar-li, en les altres reposicions no em preocupava tant però ara si, és la visió amable que generen els pocatraça de camises negre, en una dulcificació del feixisme que no ens convé gens. Tret d’aquest detall potser intranscendent, aquesta producció és l’antídot ideal per a qualsevol teatre i potser ja tocaria que el Liceu encarregués al senyor Gas una altra producció i si pogués ser d’un Rossini amable i còmic, millor que millor.

Després de comprovar com l’Orquestra del Liceu pot sonar de bé en el repertori belcantista, si està dirigida per un director com Victor Pablo Perez en una filigrana orquestral com és Il turco in Italia, escoltar ara com la fa sonar el mestre Daniele Callegari em sembla molt significatiu per valorar la tasca dels directors en aquestes òperes que gran part del públic només valora per els cantants. Ahir l’orquestra tenia un so vulgar, i ja sé que gran part de la culpa la té Donizetti, que no posseïa el geni orquestrador de Rossini, però hem escoltat Elisirs brillants, alegres i vitals sense que sonés permanentment com una orquestra  d’envelat. No n’hi ha prou amb fer festa, sobretot si tens unes veus de volum limitat, ahir sense anar més lluny us parlava de que el mestre Mehta va anar en molta cura en no tapar als cantants a l’Otello de Les Arts, doncs no hagués estat malament que Callegari hagués fet el mateix, alhora que hagués treballat més la sonoritat global d’una orquestra que en les intervencions solistes va lluir, però no en el conjunt, però immersos en l’entusiasme del final el mestre Callegari també es va endur un sonat èxit que jo crec que no mereixia.

Correcta sense més el Cor, que en les darreres representacions sembla que hagi quedat reduït a un Cor de cambra. És cert que ni en Il turco, ni en aquest elisir, ni en el proper Lucio Silla, necessitem un gran cor, si a la Butterfly, tot i que la intervenció és interna i espero que repeteixin l’èxit de les representacions del mes de març, però l’any vinent necessitem un cor de veritat per Kitege i em temo que ho resoldran amb els habituals reforços i així no anem pas bé. Continua llegint

FALSTAFF A LA SCALA 2013

Falstaff, acte 3er escena 2ª, producció de Robert Carsen

Falstaff, acte 3er escena 2ª, producció de Robert Carsen

Després del Lohengrin inaugural la temporada de la Scala ha donat pas al genial Falstaff en una nova producció de Robert Carsen, coproduïda amb la ROH Covent Garden de Londres i la Canadian Opera Cpompany de Toronto.

De moment no disposo del vídeo i és una llàstima ja que en aquesta òpera la part escènica és molt important, i per altre part Robert Carsen malgrat que no sempre encerta en les seves estimulants propostes, m’interessa molt.

Per tant avui us porto l’àudio de la primera representació de les 9 previstes i que va tenir lloc el passat dia 15 de gener.

Hi han hagut canvis en el repartiment ja que Barbara Frittoli que tenia que fer Alice va cancel·lar i en el seu lloc canta totes les funcions la soprano Carmen Giannastasio.

En el “segon repartiment” hi troben a Bryn Terfel (tres funcions) interpretant Falstaff, Massimo Cavaletti (Ford), Antonio Poli (Fenton), Ekaterina Sadovnikova (Nanetta), Manuela Custer (Mrs. Pegg) i Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly).

A la primera escoltada m’he avorrit bastant. Ja he comentat alguna que altre vegada que Daniel Harding em desconcerta, i al costat de direccions veritablement inspirades, amb tremp i volada, trobo que n’hi ha d’altres que no acaba de despagar o que vol ser tan personal que l’acaba esgarrant, i em penso que aquí rau la desil·lusió generalitzada de l’audició d’aquesta representació. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: L’ELISIR D’AMORE

Polenzai i Netrebko a L’elisir d’amore del MET. Nova producció de Barlett Sher.

Inaugurem temporada de cinema al MET 2012-2013 amb un títol molt popular i m’atreveixo a dir que poca solta sabent que vaig contra corrent, L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti, òpera que mai escolliria per una inauguració de temporada, però al MET les coses són com són i compten amb qui compten per fer amb aquesta obra “menor” una inauguració amb tots els ets i uts.

Creia que Mr Gelb havia optat per desempallegar-se dels vells clixés que caracteritzaven al teatre novaiorquès, però veig que la pressió exercida la temporada passada sobre alguna de les produccions, per part del públic i la crítica més reaccionaria, han causat el seu efecte i per inaugurar la temporada han triat una “nova” producció més clàssica que l’anterior de John Copley que feia anys i panys que es representava i que va estrenar, si no vaig errat, el mític Luciano Pavarotti amb la insuportable diva Kathleen Battle de partenaire.

Aquest cop han fet l’encàrrec a Bartlett Sher, que en temporades anteriors ens va agradar amb Les Contes d’Hoffman o Le Comte Ory i que a Broadway va enlluernar amb una esplèndida i premiada producció de South Pacific. A l’espera de la incorporació de James Levine altre cop a la titularitat de la fantàstica orquestra del MET, ha estat Maurizio Benini l’encarregat de concertar una òpera sense gaires complicacions per un professional, però sense cap genialitat destacable en una direcció rutinària que ha deixat el protagonisme als cantants, sense que ells fossin capaços d’enlairar la representació per sobre d’un bon  nivell, però lluny de l’excepcionalitat que difícilment ens pot donar una òpera com aquesta. Continua llegint

LA SCALA AL CINEMA: PAGLIACCI i CAVALLERIA RUSTICANA

esbós escenogràfic per Pagliacci a la Scala, direcció escènica Mario Martone

Sortir de treballar i arribar a la platea de la Scala, ha estat tot una, i no tic jet particular, però la possibilitat que ens ofereix l’òpera al cinema ho ha fet possible.

La primera representació d’aquest famós programa doble, inici i cim del verisme operístic el passat 18 de gener a la Scala, es va saldar amb protestes a cadascuna de les dues òperes i principalment degudes als cantats i als tenors protagonistes per a ser més exactes i sinó premeu aquí i ho podreu entendre.

Amb una predisposició més aviat negativa m’he assegut esperant el pitjor i no, no estat horrorós, tot i que si molt millorable.

Contràriament al que és habitual, aquest cop la sessió s’iniciava amb Pagliacci, sota el següent repartiment: Continua llegint

LICEU: REFLEXIONS A L’ENTORN DEL FALSTAFF (II)

Ambrogio Maestri (Falstaff) i Elisabetta Fiorillo (Quickly) en la primera escena del segon acte de la producció de Peter Stein. Liceu 2010 Foto El Periódico

Ahir vaig assistir a la funció del torn T del Falstaff. La segona funció d’aquesta tanda de 10 que ha programat el Gran Teatre del Liceu enguany i que es mantindrà en escena fins el dia 29 de desembre.

La crònica musical/vocal no difereix gaire de la del dia de l’estrena i que ja us vaig deixar en l’apunt corresponent que podeu consultar prement aquí, tot i que algunes coses han millorat i altres, malauradament no.

Continuo pensant que l’artífex del èxit global de la representació té un nom i aquest és Fabio Luisi. Ahir estava assegut en la meva localitat d’abonament, centrada i en perfecte equilibri auditiu, quasi estereofònic, per tant aquelles presències molestes d’uns instruments sobre uns altres no es van produir i tan sols cal lamentar que alguns dels solistes de l’orquestra no tinguin un so més distingit, ja que la versió del mestre Luisi és de gran categoria i l’orquestra en el seu conjunt, va mostrar cohesió, tremp i ductilitat, però tampoc podem demanar-li miracles i al director menys. Veurem com responen al difícil repte de diumenge vinent en el concert Brahms.

Ambrogio Maestri ha superat els petits problemes vocals que va tenir el primer dia i Continua llegint

LICEU: FALSTAFF (I)

He sortit del Liceu content, Falstaff ja ho té això i ahir vaig assistir a una bona funció i sabent com sabeu, que és una òpera que m’agrada molt, ja us podeu fer una idea del que significa.

Un conjunt excel·lent de cantants sota l’exquisida direcció musical d’un dels directors més rellevants del moment, amb un currículum que treu l’alè i des de el més de maig d’aquest any, és el principal director invitat del MET de Nova York, ja em semblava una molt bona garantia i així us ho vaig fer saber. Continua llegint

LICEU: més AIDES

 

El dijous 29 i avui diumenge, he vist dues representacions més d’Aida, amb repartiments absolutament diferents i tan sols amb la coincidència de la Carosi fent Aida avui i el primer dia. La resta tots diferents.

Anem a pams:

Des de la primera representació a la del divendres es varen fer 6 representacions i amb la d’avui 8. La direcció orquestral de Callegari, continua tenint alts i baixos, però mentre que avui no hi han hagut desajustos notoris, el dijous hi varen haver un parell de pèrdues importants, en el concertant del segon acte i en el tercer. Continua llegint