PIOTR BECZALA: LIEDERABEND AL MUSIKVEREIN AMB HELMUT DEUTSCH

Helmut Deutsch i Piotr Beczala

Helmut Deutsch i Piotr Beczala

Avui porto a IFL un liderabend que va tenir lloc el passat 8 d’abril a la sala Brahms del Musikverein de Viena i que va tenir com a protagonistes al tenor polonès Piotr Beczala, que per aquells dies recordeu que ja estava a la capital austríaca cantant un magnífic Riccardo de Un ballo in maschera, i el pianista Helmut Deutsch.

Beczala malgrat mostrar evidents signes d’incomoditat o inseguretat vocal en alguns moments del liederabend,  amb estretors en el pas de la veu i en l’emissió d’alguns aguts, desborda la sensibilitat, exquisidesa i l’elegància habitual, acompanyat per uns dels pianistes imprescindibles a l’actualitat a l’hora d’acompanyar un liederabend, Helmut Deutsch. Continua llegint

ANITA HARTIG: CONCERT A MOSCOU

Avui us parlaré d’un streaming celebrat el mateix dia de la representació londinenca de l’apunt d’ahir, és a dir el 14 de desembre, però ara a Moscou on a la sala Txaikovski va tenir lloc un concert operístic amb el protagonisme de la soprano romanesa Anita Hartig, que sota la direcció de l’italià Giuliano Carella, va desplegar la seva portentosa veu de soprano lírica pura en un repertori bastant previsible, però magníficament brodat amb l’esclat d’una veu jove, tècnicament preparada i molt expressiva.

Una soprano que encara ha d’evolucionar cap a un perfeccionament que en els grans cantants no acaba mai, però que com és el cas, ja s’intueix perquè Hartig, com ja va demostrar amb la seva Violetta al Liceu, té molt i molt bo a dir. Continua llegint

LA ROH 2015/2016 AL CINEMA: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI

Que la retransmissions al cinema ha esdevingut el gran fenomen operístic dels darrers anys ja no ho dubte ningú, i que molts teatres ho veuen com una inversió imprescindible i una font de ingressos directa i indirecta per donar-se a conèixer  i alleugerir les tensions del compte de resultats, és una evidència.

Que el Liceu fos pioner i que directors posteriors no fossin capaços en el seu moment d’aprofitar la visió de futur i situar-se en el lloc avantatjós  que sempre suposa ser el primer, és quelcom digne d’estudi, i que ara recuperem el temps perdut, si bé amb una única i escadussera retransmissió per temporada, és com a mínim esperançador.

Hi ha teatres que han optat per la modalitat del streaming de pagament (la Staatsoper de Viena) i altres en obert (Munich), alguns també s’han adherit a canals e televisió (Arte, Medici o The Opera Platform) sempre amb el mateix i lloable intent, la difusió, els ingressos suplementaris a la recerca de nou públic.

El Metropolitan de Nova York i la ROH de Londres, són les dues cases operístiques més actives al cinema, i en menor mesura la ON de Paris. En un mes de gener especialment prolífic que s’iniciava amb  la inauguració de la Scala amb la “Giovanna d’Arco”, ha seguit Londres i immediatament Paris, a l’espera de “Les pêcheurs de perles” del mes de gener al MET. A Londres va ser el prop passat 14 de desembre el tàndem operístic més popular, Cavalleria rusticana i Pagliacci, mentre que el dia 17 des de La Bastille parisenca tindrem un dels esdeveniments de la temporada amb “La Damnation de Faust” de Berlioz a París amb un repartiment molt estelar. Continua llegint

ALFREDO KRAUS, CANTA CANIO I RADAMES (PECATS DE JOVENTUT)

Alfredo Kraus (2)

Permeteu-me un parèntesi a la voràgine estiuenca de festivals, per fer una refleixó segurament estèril en motiu d’una gravació de l’any 1954.

Compte! molts ja no hauran ni arribat a llegir aquesta tercera ratlla, només veure que en el títol de l’apunt menciono un cantant “antic” ja hauran decidit plegar veles i esperar a veure si demà tenen més sort i poden despenjar l’enèsima gravació, àvids de tenir-ho tot encara que sigui una llauna que no tornarem a veure o escoltar mai més. Continua llegint

SALZBURG 2015: RECITAL DE JUAN DIEGO FLÓREZ

JDF

Demà el Festival de Peralada  acollirà al tenor Juan Diego Flórez que acompanyat per l’Orquestra de Cadaqués oferiran un programa operístic bàsicament centrat en l’òpera francesa però amb incursions al belcanto italià, una cita que m’hauré de perdre per les circumstàncies particulars però que de ben segur m’hagués fet desplaçar amb entusiasme a l’alt Empordà, ja que aquest és precisament el repertori on el tenor peruà excel·leix i no té rival.

Ahir va oferir un recital a Salzburg que és el que avui us proposo i que tot i tenir algunes obres coincidents amb el que oferirà a Peralada, té algunes variants interessants, fins i tot un perla com és escoltar a Flórez acompanyant-se a la guitarra amb dues obres tan  conegudes i emblemàtiques com són “Bésame mucho” i la “Malagueña”, on el tenor fa embogir al públic salzburguès i segurament també ho aconseguirà quan ho escolteu vosaltres. Continua llegint

JON VICKERS (1926-2015)

El dia 11 de juliol celebràvem el 90è aniversari del naixement d’un dels més grans tenors del segle XX, Nicolai Gedda,  i el mateix dia va morir un altre dels grans tenors del segle XX., versàtil com el suec, que conreava tots els repertoris, dotat d’un instint teatral i dramàtic admirable i que sense cap mena de dubte el va fer esdevenir per sobre de les limitacions d’un timbre ingrat, d’unes sonoritats a vegades brutes, amb sons engolats o de les tibantors en l’agut en la seva etapa de maduresa, com una de les personalitats vocals més importants del segle XX i com Otello de Verdi, Énée a Les Troyens de Berlioz, Peter Grimes de Britten i Tristan a Tristan uns Isolde de Wagner, d’absoluta i personal referència. Parlo òbviament de Jon Vickers. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2014/2015: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI vídeo

La temporada 2014/2015 del MET al cinema es va tancar dissabte passat amb el programa doble més famós de la història de l’òpera, Cavalleria Rusticana de Mascagni i Pagliacci de Leoncavallo, sent el tenor argentí MarceloÁLvarez qui va fer-se càrrec del rol de Turiddu i Canio, com feia poc havia fet Kaufmann a Salzburg, amb resultats per a mi molt més convincents, i com va fer després a Bilbao Gregory Kunde amb resultats molt més sorprenents, com fa quatre dies vareu poder comprovar amb els fragments que us vaig deixar a IFL. Continua llegint

EL TURIDDU I EL CANIO DE GREGORY KUNDE

Coincidint amb la transmissió des del MET del debut de Marcelo Álvarez com a Turiddu i Canio i poc dies després d’haver-ho fet Jonas Kaufmann a Salzburg, a Bilbao ha debutat en el doble rol el tenor nord-americà Gregory Kunde, disposat a entrar en el llibre de les llegendes operístiques com el cantat que en més rols ha debutat després d’haver celebrat la seixantena.

No pretenc entrar en una batalla perduda, ja que hores d’ara no hi ha ningú que s’atreveixi a discutir cadascuna de les proeses de Kunde en tots el estils i repertoris sense risc de morir sepultat per una allau d’exabruptes, i molt menys ho faré amb aquest doble debut que li escau molt millor que les aventures verdianes (Otello a banda) que ha anat incorporant, ja que tant el Turiddu però sobretot el Canio, s’escauen còmodament en aquest cant estentori i declamat que ostenta en l’actualitat Kunde, amb un registre to tan ampli com sembla, però que gràcies al més que generós volum i a un agut trompetejant fa les delícies de platees i galliners àvids d’emocions fortes i passió desbocada, al cap i a la fi estem parlant dels dos emblemes de l’òpera verista, que més que refinaments, mitges veus i pianíssims nòrdics sempre han demanat testosterona meridional, sang i fetge i insolència vocal. Continua llegint

FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2015: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI (vídeo)

El doble programa més famós de la història de l’òpera, és a dir Cavalleria Rusticana i Pagliacci era un dels punts de màxim interès dels festivals de Pasqua del 2015, quelcom que podria arribar a semblar fins i tot irreverent, si no fos perquè el Festival de Pasqua de Salzburg ha apostat fort i bé.

Jo no us diré que m’estimi més Cavalleria i Pagliacci que un Parsifal o la Missa en Si menor, però no hi ha dubte que comptar amb Jonas Kaufmann com a Turiddu i Canio era un reclam important, com ho era que l’acompanyessin noms d’alçada: Monastyrska, Agresta, Maestri, Stroppa Platanias, tots dirigits per Christian Thielemann que no em sembla el paradigma del verisme musical, però que garanteix qualitat. Continua llegint

HAPPY BIRTHDAY SHERRILL MILNES (Downers Grove, Illinois, 10 de gener de 1935)

 

Avui Sherill Milnes, el darrer gran baríton operístic nord-americà, l’última baula d’una llista d’excel·lència que inclou a Lawrence Tibbett, Robert Merrill, Leonard Warren i Cornell MacNeil entre els millors, celebra el seu 80è aniversari.

Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic d’un jove seguidor del blog, en Marc de Manresa, del que retallo un fragment: Continua llegint

PALAU 100: CONCERT ANNA NETREBKO

L’esperat concert que Anna Netrebko havia d’haver ofert el 21 de maig, va tenir lloc finalment ahir amb els canvis que ja coneixíem, bastant considerables respecte a allò que inicialment ens oferia la soprano russa, però amb el públic absolutament rendit d’antuvi, públic que va esgotar l’aforament del Palau, i el Palau ja l’ha lligada per tornar el proper mes de juliol en el que suposo que serà el concert inaugural de la temporada 2015/2016 de Palau 100.

Poques vegades un concert operístic m’acaba satisfent per els motius tantes vegades argumentats, però si el format és com el d’ahir i els ingredients només es fonamenten amb  i exclusivament la inspiració de la diva de torn, és fàcil que no m’emocioni gens ni mica, i és que: Continua llegint

CARLO BERGONZI (13 de juliol de 1924 – 26 de juliol de 2014)

Carlo-Bergonzi2

La notícia de la mort de Carlo Bergonzi tot i saber que estava molt malalt no deixa de colpir i significar una pèrdua molt gran per a tots els que estimem l’òpera i sobretot els cantants que amb el seu immens mestratge ens han deixat un model on aprendre a escoltar i òbviament un model per a tots els que tenint una veu es volen dedicar, com ell, a fer-nos feliços cantant.

Bergonzi jugava amb el handicap d’una veu (per a mi) poc seductora, i quan això passa i el cantant és intel·ligent com ho era ell, acostuma a /donar-nos fruits d’alta vàlua. Carlo Bergonzi guanyava i seguirà guanyant a l’audiència per l’acurat sentit musical, per la perfecta adequació estilística, per l’elegància en el fraseig i l’emissió, per la bona utilització de la tècnica  al servei de l’expressivitat. Mai va ser un cantant fred i distant, i no tenint gaires dots com a actor, va treballar en canvi aspectes expressius vocals que van permetre que el seu cant fos molt expressiu, preservant sempre una línia musical pura i allunyada d’efectes melodramàtics i veristes que enlletgissin l’essència dels múltiples rols i estils als que va fer front, arribant fins i tot a interpretar en versió de concert l’Otello verdià al Carnegie Hall l’any 1990. La seva veu originàriament de baríton, no era pròpiament heroica, però en canvi va saber dotar als seus personatges dels matisos  i particularitats per vorejar l’excel·lència o assolir-la definitivament. Continua llegint

LA FENICE: CONCERT DE CAP D’ANY (Giannattasio-Brownlee;Matheuz) vídeo

Concert de Cap d'ANy a La Fenice de Venècia 2014 Carmen Giannattasio-Lawrence Brownlee i Diego Matheuz

Concert de Cap d’Any a La Fenice de Venècia 2014
Carmen Giannattasio-Lawrence Brownlee i Diego Matheuz

Si ahir vam passar el dia amb el concert de Sant Silvestre, és a dir, el darrer dia de l’any, avui ens apropem a Venècia per assistir des de el meravellós teatre de La Fenice, al concert de Cap d’Any que aquest any ha tingut com a protagonistes a la soprano italiana Carmen Giannattasio i al tenor nord-americà Lawrence Brownlee, i que van oferir un concert acompanyats per l’orquestra del teatre sota la direcció del jove mestre veneçolà Diego Matheuz.

Per la televisió només van oferir la segona part i podreu comprovar, a part dels aspectes que més ens interessen a IFL, com la realització televisiva,  abusa del “marc incomparable” de la ciutat i el teatre, per farcir el concert de imatges i ballets interposats a la música, en una copia del que es fa cada any al tradicional concert vienès i que deixeu-me dir que jo sempre he detestat. Sembla com si amb la música no n’hi hagués prou per gaudir i necessitin, si o si, omplir d’imatges sovint molt ensucrades, la pantalla per tal de fer-ho més assequible a tothom. Continua llegint

UN DISSABTE AMB JONAS KAUFMANN: EL CONCERT DE PERALADA 2012

 

Kaufmann_Peralada 003A l’espera del vídeo de Il Trovatore de Munic que espero deixar durant el dia d’avui, us deixo l’enllaç del famós concert de Jonas Kaufmann va celebrar l’estiu passat a Peralada, que ja va ser motiu de dos apunt al blog, un d’ells amb un àudio, però de caràcter més “aficionat” que aquest que us porto avui, d’una qualitat sonora magnífica..

Ahir Catalunya Música va retransmetre finalment el concert i aquí us deixo un àudio editat que malauradament no és complert del tot, ja que l’emissora no va gravar la darrera de les propines, el Core’ngrato de Curtis i és una veritable llàstima ja que que ens va fer alçar de les cadires.

Ara que l’he tornat a re escoltar he tornat a gaudir-lo molt i és que va ser un concert catàrtic.

Espero que el torneu a gaudir.


Continua llegint

JONAS KAUFMANN: EL CONCERT DEL FESTIVAL DE PERALADA (22/08/2012)

Jonas Kaufmann al Festival de Peralada el 22 d’agost de 2012. Foto © Joan Castro

Tot esperant que Catalunya Música es decideixi a programar el concert que Jonas Kaufmann va oferir el passat 22 d’agost als Jardins del Castell de Peralada, com a cloenda de l’edició del Festival del 2012, resulta que un angelet generós (amb banyes), me’l ha fet arribar en versió “no oficial”, però de so molt més que digne. Sembla ser que qui ho va capturar era expert en la matèria, tot i els “sorollets inevitables” de l’entorn més immediat i d’algun acoblament impertinent del senyal d’un telèfon mòbil en silenci i no apagat, però amb activitat insaciable.

En qualsevol cas aquí us deixo el concert íntegre que estic segur agradarà recordar a tots els que hi vàrem anar, i sobretot a tots aquells que no hi varen poder assistir.

Us recordo el programa: Continua llegint

PROMS 2012: JOSEPH CALLEJA A THE LAST NIGHT

El proppassat dissabte dia 7 de setembre va tenir lloc el típic i alhora atípic concert que dóna cloenda al festival estiuenc anomenat PROM i que té lloc al Royal Albert Hall de Londres.

Com tots sabeu el últim concert es caracteritza per un repertori molt variat, distés diria jo on no hi poden faltar la pompa i circumstàncies d’Elgar, en alguna de les seves marxes, el ultra patriòtic Jerusalem de Parry o l’emocionant ‘You’ll never walk alone’ de Rodgers.

Aquest any un dels artistes invitats va ser el tenor maltès Joseph Calleja, que amb quatre àries a la primera part i tres cançons a la segona, va obtenir l’èxit ja garantit d’un públic que de bell antuvi està predisposat a la festa, a la gatzara i l’enèsima demostració del que podríem anomenar (m’ho invento) “Happy British Lifestyle”.

Calleja no és un tenor que m’estimuli gaire, sobretot perquè el trobo monòton d’expressió i un vibrato de reminiscències caprines, pel meu gust massa notori. És un cantant molt honest i transmet una sensació de bonhomia extraordinària, però li manca aquella guspira que acostumen a tenir els tenors, que tan sovint els fa insuportables, del divisme associat a la tipologia vocal més estimada pel gran públic. S’agraden i els entusiasme agradar, i Calleja en canvi i potser m’equivoqui, sembla que surti a cantar per entretenir a la colla d’amics o amenitzar els berenars de les molt honorables dames del club de bridge. Aquesta naturalitat sense pretensions el relega a un nivell còmode i segur, però al darrera dels noms que es disputen la primícia d’esdevenir el primer tenor del moment. Continua llegint

PERALADA 2012: JONAS KAUFMANN

Amb el esperat concert del tenor alemany Jonas Kaufmann ha finalitzat el Festival de Peralada d’enguany. No cal dir que aconseguir que el tenor més desitjat en tots els teatres sigui el protagonista que tanqui l’edició 2012 del festival empordanès ha estat un gran encert i una gestió prou hàbil del seu director, l’Oriol Aguilà que ha aconseguit allò que sembla tan difícil per a tots els teatres, trobar una data per poder contractar com a mínim un concert o un recital amb Kaufmann de protagonista. D’ençà de la cancel·lació del recital del Liceu, Kaufmann tan sols havia actuat a l’Estat Espanyol en una única representació de Fidelio a Les Arts, on la sempre desconcertant intendent Schmidt va convèncer al tenor per cantar un únic Florestan i d’aquesta manera i encara que tan sols fos per un únic dia, fa pam i pipa a la resta de col·legues dels teatres hispans. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA GALA BJÖRLING A ESTOCOLM 2011

Jussi Bjórling (5 de febrer de 1911 – 9 Setembre de 1960)

El 5 de febrer de 1911 naixia a Borlänge, el mític tenor suec Jussi Björling, per tant durant aquest any es celebra el centenari d’aquest esdeveniment amb diferents concerts i homenatges per diferents teatres on ell va actuar. Com és natural a Suècia, el seu país, el passat 2 de setembre van organitzar una gala homenatge amb l’assistència de les testes coronades i un reguitzell de cantants de la casa (als països nòrdics van ben assortits de veus), més dos tenors invitats, ja que bàsicament es va interpretar peces que Björling havia cantat al llarg de la seva carrera.

Els dos tenors invitats van ser l’interessant novaiorquès Charles Castronovo i l’eminència alemanya, Jonas Kaufmann, que com podreu veure va fer aixecar literalment de les butaques al presumptament fred públic suec, amb les seves apassionades i perquè no dir-ho sensacionals versions.

El programa de la TV sueca que avui podreu baixar-vos en versió vídeo, en tan sols dos arxius que espero que no us donin cap problema, fa un parell de dies que es pot veure prement la fotografia de Jussi Björling que tinc en l’apartat de recomanacions a la columna de l’esquerra i està format per els següents fragments i artistes: Continua llegint

LICEU: INSISTINT AMB CAVALLERIA I PAGLIACCI, ara amb CURA

Cavalleria Rusticana al Liceu, segon Liliana Cavani

Bé amics, no voldria que el titular de l’apunt es prestés a confusió, sempre intento anar amb cura alhora de fer-vos arribar les meves impressions de les coses que veig o escolto, però avui aquesta cura és doble i una d’elles s’ha d’escriure en majúscula, ja que ahir vaig assistir al Liceu a la funció del torn T de Cavalleria i Pagliacci, amb el tenor argentí José Cura com a protagonista d’ambdues òperes, com Marcello Giordani ho havia estat del primer repartiment.

Res nou a dir de l’escena que no haguem dit entre tots. Cavalleria em continua semblant una representació antiquíssima i no per lo tradicional del plantejament dramatúrgic, sinó per la disposició escènica dels elements, amb moments de veritable teatre d’aficionats amb el cor immòbil mirant la sala i quasi distribuïts per cordes, per no parlar de detalls com el de la noia amb els panets acabats de fer al cap o dos sicilians que semblaven d’un moment a l’altre que tenien que començar a cantar “yo soy el rata primero y yo el segundo (el tercero no hi era)”. Pagliacci funciona molt millor, malgrat la pobresa escènica.

L’orquestra va millorar respecte al primer dia, però va continuar mancada de l’alè verista que ajudés als cantants a fer esclatar les passions, ja que semblava que el mestre Callegari cregués que això es pot assolir augmentar el volum i no és ben bé això.

El cor molt millor a Pagliacci, però haurien d’abaixar els decibels. Aquesta és una característica reincident sempre que el cor del Liceu canta amb la Polifònica de Puig-Reig, tendents sempre als grans esclats sonors, sobretot per part de les senyores. Continua llegint

LICEU: CAVALLERIA RUSTICANA-PAGLIACCI

Hi ha òperes, en aparença senzilles, que són molt i molt complicades. Potser tenim molts referents al cap o és que potser les veus, principalment les veus, no eren les més apropiades, però el cas és que la primera representació de la tanda de 15 programades, del tàndem Cavalleria Rusticana-Pagliacci que va tenir lloc ahir al Gran Teatre del Liceu, no la recordaré especialment i si la recordo serà per fets aliens a la pròpia representació.

Daniele Callegari no és precisament un director al que li tingui gran estima. No m’ha deixat mai del tot satisfet i és d’aquells directors que no treballa gaire el so de l’orquestra, va per feina i no és capaç, al menys en a mi, de transmetrem emocions. Les seves versions semblen lectures a corre-cuita, no sé si és el cas, però dona més aviat la sensació que tira pel dret, sense intentar extraure de la partitura quelcom diferent al que hem sentit tantes vegades. En aquest sentit podria qualificar-lo de rutinari, ja que no aporta, ni res nou, ni cap detall especialment remarcable de qualitat, ja sigui amb una perfecte control de balanç entre fossat i escenari, o més simple encara, quadratura. Ja no pretenc parlar de so bonic, equilibrat, càlid, intens, passional, no això ja no, però al menys un punt de distinció, ni que fons en els famosos interludis d’ambdues obres. No ha estat així. Continua llegint