IN FERNEM LAND

DILLUNS: UN SOPAR D’ANIVERSARI



Ahir dilluns va començà sent un dia feixuc.

Amb aquest encapçalament podria donar la sensació que el meu estat d’ànim està per terra i podríeu pensar que aquest serà un altre apunt d’efectes terapèutics, on jo em dedicaré a parlar-vos de la meva dissort laboral i de com en condiciona i no sé quantes coses més, que a força de dir-les acaben sent inútils, pesades i reiteratives.

Doncs no, la jornada va ser dolenta, perquè hi ha dies que la majoria de persones que t’envolten, estan en baixa forma, tristes o malhumorades i això tampoc ajuda gaire a acabar fent una valoració global i positivista.

El fet és que el dia s’acabava amb un compromís social. El sopar d’aniversari de la Montse, una amiga de la colla de l’esplai, que celebrava el cinquantè aniversari i que el seu marit va tenir la genial idea d’organitzar un seguit de sopars enigma a casa seva, on ella sabia que es celebrava el seu aniversari, però no sabia qui entraria per la porta a l’hora de sopar. Tots portàvem alguna cosa per menjar, però ella no sabia ni qui, ni que, tindria a taula. El reguitzell de sopars, permeten fer-los més intensos i personalitzats que no pas un macro sopar, amb tota la gent barrejada. Té els seus contres, no ho negaré, però em va semblar una idea genial i pel resultat, encara ho reafirmo amb més contundència.

La idea era temptadora i vaig agrair molt que pensessin amb mi, ja que fa molt temps que hem deixat de sovintejar-nos, tot i que ens hem anat veient pel barri.
Els anys decisius que varem conviure, amb experiències vitals per esdevenir el que som ara, tenien prou força com per vèncer la mandra natural que fan molts d’aquest sopars de “remembers”.

Després de la natural alegria del retrobament, vaig copsar al llarg de la nit i no pas amb certa angoixa, que la majoria em continuen veient com era fa trenta anys, no com sóc ara, vull dir que jo sóc el primer en adonar-me’n que he canviat força i m’he tornat més “seriet”, més reflexiu, m’he fet gran i malgrat que jo, potser per prudència, una cosa que fa trenta anys tampoc era el meu fort, no se’m ocorreria fer-li fer a algú dels assistents, alguna gràcia de les que el caracteritzaven, penso que no podien demanar-me que jo continues fent les mateixes, que en algun cas, ni recordava que havia fet i que per altre part han quedat en la seva memòria com una fita important de la meva manera de ser, de la meva personalitat. Ben curiós.

Tot i així no us negaré, que va tornar a sortir aquell Joaquim que tothom recordava i que els feia tanta gràcia, però tant si us ho creieu com no, era com si actués, o millor, com si jo em veiés a distància, ja no era jo, vull dir el jo d’ara, i tot i que tothom ha celebrat el retrobament amb aquella petita guspira que ha tornat a espurnejar, jo m’he vist actuant. Estrany oi? Us ha passat alguna vegada això?.

No me’n he estat de dir que els anys m’havien anat canviant el caràcter, o l’humor, com s’acostuma a dir. Els anys m’han anat fent més rondinaire, amb un caràcter més dificilot i els que hem coneixeu a curta distància ho sabeu prou bé i algunes vegades ho patiu, els altres ho podeu intuir, però ells i elles, els vells i entranyables amics de la primera joventut, òbviament em miraven i escoltaven, amb una certa perplexitat, doncs tenien ganes de que els fes riure com abans i a fe de Déu que ho han (hem) fet, hem rigut molt.

Entre la casa de Montse i la meva, en prou feines hi ha cinc minuts caminant, i com si fos una pell de serp, en acabar el feliç sopar, he anat deixant pel camí el nen divertit amb empenta de lider, que va esdevenir monitor i director d’una coral juvenil i l’engrescador oficial de les vetlles nocturnes de colònies i campaments, que a cop de guitarra o d’acudit, animava qualsevol moment i ves per on em tornaven a voler veure així, com si els trenta anys que han transcorregut, no haguessin anat forjant el que sóc ara.

No crec que hagi empitjorat, però no deixa de ser inquietant que encara desitgin trobar-me com era. No serà que tots volen ser com fa trenta anys?, jo us ho ben asseguro que no tornava als 20’s ni boig, i això que m’ho vaig passar de conya.

Si algú dels que éreu al sopar em llegiu al facebook, espero que no us sàpiga greu aquesta reflexió que s’ha escapat per aquesta petita escletxa.

Ja a casa i quan vaig obrir l’ordinador i després de barallar-me amb l’Skype, que vaig haver de tornar a configurar, vaig fer un repàs al correu per veure quins tresors musicals m’arribaven per a fer futurs apunts i em vaig trobar amb un escrit personal d’una amiga actual, que em va fer tornar de cop als cinquanta-un, amb tota la seva plenitud i sensibilitat, amb tota la serenitat que implica agrair a totes les persones que m’he topat a la vida, tot allò que meu donat. Tots imprescindible i necessaris, per haver-me fet com m’heu fet, en cada moment i circumstància.

Va ser l’acabament perfecte per un dia que havent transcorregut en mig de cabòries, va acabar fent com un traveling més propi del cinema, que no pas d’un dia qualsevol.

Un desitjo un bon dimarts

25 comments

  1. eVa

    Ens preguntes si ens ha passat una situació semblant.. a mi sí i jo li trobo una explicació. Quan has freqüentat un grup de gent has adoptat un rol determinat: un es comporta d’una determinada manera i els altres esperen d’un certes coses. Quan de cop, passats els anys, es reprodueixen les mateixes condicions, la mateixa gent, una situació distesa i de celebració, és com si el temps no hagués passat i les relacions que s’estableixen entre les persones curiosament tornen a ser molt semblants. Un té tendència a comportar-se com llavors i els altres esperen el mateix però amb la diferència de les experiències acumulades que afortunadament ens fan canviar. Quan m’he trobat en situacions semblants i he marxat cap a casa m’he adonat, suposo que com tu, que faig balanç del temps transcorregut. És bonic adonar-se un mateix dels canvis i si per sobre et sents satisfet amb ells llavors és que has aconseguit una vida satisfactòria. Enhorabona pel post, ha estat molt entranyable la lectura!!!

    M'agrada

    • Gràcies eVa, no és ben bé un balanç, es com tornar un altre cop a situar-te en el teu lloc. Durant una estona no era ben bé jo, a mig camí entre el que era, el que queda d’aquell i el que sóc ara. Una trinitat, gens santíssima, que no es pot entendre per separat.

      M'agrada

  2. Ricard

    Tan de bo que el tarannà de la vida ens canviï! Per sort les pedres que se’ns claven pel camí ens ajuden a entendre millor el “per què de tot plegat”. No crec que ningú vulgui tornar als 20 anys, és adir, tothom voldria tenir 20 anys físics, però amb l’experiència dels anys viscuts, perquè en certa manera ens anem fent a nosaltres mateixos, amb el que fem, veiem i llegim. De què ens servirien les vivències si continuéssim sempre com érem de petits o de joves?
    El blog d’avui m’ha recordat la sensació que et dóna llegir un bon capítol, d’un bon llibre, on veus escrites aquelles sensacions que reconeixes com a pròpies… T’has pensat escriure algun dia un llibre? Mai és tard! Penso que hi ha fusta d’escriptor (probablement caldria algun filòleg que ho acabés de polir -com ens passa a tots- però la majoria dels filòlegs no saben escriure, tan sols saben com fer-ho correctament.) A pel premi Planeta!

    M'agrada

    • Ricard, jo els 20, ni el físics, si em dones a triar, els 35.
      No he pensat escriure cap llibre, “on vas a parar!”, amb els 1452 apunts que he escrit ja en tinc prou.
      Escriure un llibre és o hauria de ser, quelcom més important que aquests apunts.
      Ets tan amable com exagerat.
      Una abraçada i records

      M'agrada

  3. nati

    No sé com eres, tampoc sé com ets, veritablement, però m’agrada com et deixes veure i com et veig, a travers de les teves lletres.
    Gràcies Joaquim per la teva sinceritat.

    M'agrada

  4. Joaquim, a mi em sembla que el que la gent desitja es trempar i riure, o si vols, sentir i riure, i agraeix molt que hi hagi algú que ho provoqui. D’altre banda, penso que sempre estem interpretant papers, i tu també ets el que ahir feies l’indi, tant o més que el rondinaire. Per cert: Yo soy yo y mis circunstancias, no?

    M'agrada

    • És clar, però ara vull, potser perquè no puc d’altre manera, sentir, trempar i riure, de manera diferent i encara que no em costa gaire posar-me en situació, no acabo de ser del tot jo.

      M'agrada

  5. Ignasi Llorens

    Hola, Joaquim,
    Ahir, tot va començar nostàlgic per a tu quan et cridaven pel teu nom de l’esplai. Em sap greu si a tu et sap greu. Crec que has fet una reflexió important, però tampoc has de fugir de certes imatges personals si no són negatives, i et puc assegurar que la imatge que té de tu tothom que hi era ahir a taula és magnífica. Que potser a tu t’agradaria deixar enrera per x motius, però segur que pots entendre que entranyables persones de 80 anys et demanin per dirigir un cor, petició que pots defugir molt educadament, com vas fer. Jo et vaig coneixer molt més tard que la resta i se’m va transmetre una imatge teva igual a la que tenen ells, tot i entenent, com a mi m’ha passat, que darrera aquests 30 anys hi ha hagut una evolució profunda de creació i/o consolidació de personalitat.
    Potser jo soc tonto, però no veig el problema a ser una persona oberta, desperta, ràpida, divertida i a l’hora una persona eficient, eficaç, entesa i seriosa en la feina i en les aficions, lleial, sensible, de fondes conviccions, productiva, coherent amb les idees, amb els peus a terra, etc. Potser és perque jo no he pogut cultivar les dues vessants i tinc una mica d’enveja…
    Potser una part de la teva personalitat vé de família (Déu n’hi do la teva germana!), i potser la vols deixar enrera, però jo crec que no és una part dolenta de la teva personalitat. Potser m’equivoco. També entenc que et sembli que en algun moment se’t demana que facis el rol de bufó (cosa que no va passar ahir), però si et serveix d’alguna cosa et diré que es tractava de passar una bona vetllada junts, posant el millor de tots i cadascú de nosaltres, no només d’una o dues persones.
    Una abraçada molt forta, Joaquim.

    M'agrada

    • Hola Ignasi, benvingut a In Fernem land. És tot un honor rebre’t.
      No voldria que entenguessis que al sopar m’ho vaig passar malament, ans el contrari, puc fer comèdia, però tanta és impossible.
      En qualsevol cas la reflexió és una mica diferent. No faig cap renuncia a res, ara sóc un apart important del que sóc, gràcies a aquells anys feliços d’aprenentatge de vida. Tinc un gran respecte per aquells anys, per tot el que vaig aprendre i per tot el que em vaig divertir, però potser el més important és el present i en cap moment varem parlar del present, et vas fixar en aquest aspecte? i estic ben segur que ara som tots plegats, millors. Tot i així retornàvem cada dos per tres als models i clixés de fa masses anys.
      Ignasi, no ets gens tonto i l’has clavada, és clar que és compatible una cosa i l’altre, però és que abans allò que pel que se’m valorava tant, em sortia espontàniament i ara quasi mai. M’agrada molt més escoltar, cosa que preocupa a molta gent que sempre m’havien vist xerrar pels descosits. Trobo que ara tenim molt a aprendre dels joves i cal escoltar-los i deixar-los fer, que nosaltres ens quedem a un segon terme, es necessari pel seu desenvolupament, ara em toca, perquè així ho sento, escoltar i gaudir del que he aprés i encara puc aprendre, però el protagonisme és per un altre generació.
      Això no vol dir que no sigui ocurrent i divertit, burleta i engrescador, però molt en petit comitè i quan el medi natural és propici.
      El dilluns ens ho vam passar molt bé i que la colla fos tan heterogènia, li donava un punt molt distès, però ves, tot tornant capo a casa i quan us vaig dir que potser feria un apunt del blog parlant del sopar, em va venir com un glop, tota aquesta reflexió.
      Estic molt content i agraït que la teva primera aportació a In Fernem Land, hagi estat aquesta.

      M'agrada

  6. 🙂 , no podem controlar la visió que tenen els demés de nosaltres, però a vegades no sé si en part es colpa nostra, perquè no ens adonem de que el nostre exterior no sempre expressa el que portem dins. I no, jo tampoc no tornaria als vint NI MORTA (i això que tinc sols 32).

    Beneïda maduresa, beneït seny, que digueu els de allà damunt, 🙂

    Mks.

    M'agrada

    • OOOOOOOOOOOOOOOOOOH encara et falten 3 anys per l’edat perfecte!
      És cert Awake, la visió que tenen els demés i, o que donem nosaltres, a vegades no és correspon exactament com som.
      Jo penso que en el meu cas si, però això no haig de ser jo, l’únic que reclamava amb el meu post, és que em deixessin ser una mica com sóc ara, encara que no sigui exactament igual que aquell Joaquim que recorden, qui sap, potser els agradarà fins i tot més. Ja, ja, ja, ja, ja.

      M'agrada

  7. Apa Joaquim que amb aquesta tropa de amics (entre els que m’incloc) no pots baixar la moral, com deia la meva filla gran ,en certa ocasió:”: en aquesta vida hem vingut per ser feliços i fer feliços als que ens envoltant “.Potser no es una gran frase però el que diu es una veritat com una catedral.
    Vinga a veure el post de demá i reb una forta abraçada

    M'agrada

    • Àngels la moral està més o menys…per terra, je, je, je, je, però no, era ben bé això.

      Tinc la sort de tenir bons amics, no gaires, però és que de bons amics no se’n poden tenir molts, d’amics si, molts, m’agrada relacionar-me amb la gent i sóc molt obert. Tot això també es nota aquí, a In Fernem Land.
      El meu tarannà fa que tingui més visites, que no pas els continguts, que en altres llocs son molt més erudits. Tan sols cal que facis una passejada per la blogosfera, però aquest caire tan personal, de mostrar-me com sóc, obert i una mica rondinaire ha fet, que molts de vosaltres us sentiu com a casa, que és el que jo vull. Altres potser ho defugen.

      M'agrada

  8. pfp

    querido Joaquim,
    sincera tu reflexión…
    los amigos van pasando y marcando etapas, algunos quedan para siempre, como si el tiempo no hubiera pasado por los sentimientos, a otros sin embargo decepcionas o te decepcionan ,… es normal, así es nuestra condición humana, cambiante, … lo único que se hace insoportable es la falta de respeto de un “amigo” y la intolerancia … todo lo demás, así, en la cena de una noche de recuerdos, suele ser ameno y divertido. Gracias por compartirlo.

    un superabrazo de una amiga advenediza

    M'agrada

    • Pilar, tu reflexión a raíz de la mía es interesante, aunque no me acaba de encajar.
      No me refería a la perdida de la amistad, que ese es quizás otro post pendiente, pero para más adelante, ya que el diván blogero no es del todo recomendable a dosis demasiado seguidas.

      Más bien quería reflexionar con la imagen que damos, la que queda de nosotros, pasados los años, a pesar de que la vida nos ha ido cambiando y que para todos aquellos que no me han seguido el ritmo de mi ajetreo, aún perdura como aquel Joaquim del queda poco y que tanto gustaba.

      Efectivamente la cena fue amena y divertida y me hizo reflexionar en voz alta en In Fernem land, este rincón que a veces es más mío, que de costumbre y donde me permito alguna que otra licencia, que vosotros agradecidos como sois, tenéis a bien comentar.

      ¿Advenediza? Què coll..ns vol dir advenediza? 4 anys, just ara els fa, han donat per molt i que no decaigui la festa, que ens queda molt per gaudir.

      M'agrada

  9. colbran

    Yo soy de los que no volvería atrás por nada de este mundo. Estoy muy satisfecho con el paso del tiempo y no acepto la máxima de Don Hilarión en “La verbena de la Paloma”: “Ay, quién tuviera 20 años y lo pasao pasao!!!” Y eso que yo me lo pasaba pero que muy bien…, pero ahora valoro muchas más cosas que las que entonces valoraba y soy más feliz..

    M'agrada

  10. Leonora

    Uy, cielos…Benditas y “dichosas” reuniones con amigos del pasado. La verdad verdadera, una que es muy frívola, me quedaría con la figura de mis 30 y lo que sé ahora. La de barbaridades que se cometen y se saben ahora no son nada con las que recordaremos de aquí a x años cuando pensemos en el momento actual. Seguro que todo estuvo bien (oye, buenísima pinta los entrantes), tú también y que quizá, quizá, quizá seas(y perdóname)algo exigente contigo mismo. Tu blog es una maravilla, un éxito y sin verte. Pues fíjate, lo que tienes y lo que disfrutas.Ya habrá quien nos critique…Así es el mundo…Dichosa nostalgia…
    ¡Mucho ánimo desde cerca de Gibraltar!¡Ánimo, ánimo!
    Y muchos saludos calurosos(18 grados ahora mismo)…

    M'agrada

  11. Pepa

    Hola Joaquim, d’entrada sàpigues que ets una persona molt estimada per mi. Penso que els vincles que es creen en moments concrets de la vida, fan que no s’esborrin mai.
    Has comentat que al sopar no vam parlar del present. Es cert i la virutat és que jo també ho vaig pensar, inclús et diria que ho vaig trobar a faltar. La idea dels soparets petits que va organitzar en Manel, per a mi tenien la gràcia de ser més personals, que no pas una gran trobada.
    Be, a mi m’agradaria molt saber cadascú com estem. El passat va ser fantàstic, però com hem evolucionat cadascú, com enfoquem la nostra vida, que ens ha fassat, quin és el nostre present….Hauria sigut bonic, potser encara erem masses, no se…
    Un petó!
    pepa
    Un fort petó

    M'agrada

    • Hola Pepa benvinguda al blog!!!
      Tampoc cal fer-ne gaire cas de tot plegat. Jo penso que els records ens marquen massa i recordant tant el passat, ens perdem el present i el futur, segurament molt més interessant. És clar que tot plegat ens va marcar, però potser recordant ens perdem una realitat, la d’ara, millor, no ho sé pas.
      El sopar, la companyia i la gresca van estar molt bé i això, al cap i a la fi, era el que estava previst.
      Un petonàs de retorn

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: