Aquest cap de setmana torna a dirigir l’OBC el mestre Antoni Ros Marbà, director i orquestra lligats per l’eternitat en els anys de la mediocritat cultural d’una Barcelona provinciana i d’una orquestra funcionarial, on tot estava agafat amb pinces i a anys llum del nivell actual.
Veure al mestre i la “seva” orquestra altre cop junts, amb uns resultats ben diferents als de fa més de trenta cinc anys quan jo començava a assistir als concerts del Palau, m’ha agradat i m’ha fet adonar de la feinada i el talent de tanta gent per fer-ho possible. Ara no és el moment per fer l’inventari de tot el que ha calgut fer i tot el que ha viscut l’OBC en aquests darrers anys, però anem en compte, no fos cas que ens trobéssim de cop i volta immersos en una època gris, de retallades econòmiques i d’aspiracions de millora, que ens fessin anar enrere com els crancs.
El concert d’ahir divendres estava format per tres obres:
La suite orquestral d’Eduard Toldrà, La filla del marxant (1934)
El concert per a piano i orquestra núm. 3 en do major de Serguei Prokofiev (1917-1921)
La simfonia ném. 3 en mi bemoll major, op 55, Heroica” (1803-1804) de Ludwig van Beethoven.
Potser passar de l’elegància clàssica i serena, cal dir que una mica freda, de la suite de Toldrà, a la sacsejada rítmica, tímbrica i emocional del tercer concert per a piano de Prokófiev, és un canvi massa brusc. El cas és que un cop acabada la magnífica composició concertística del genial compositor rus, no me’n recordava ni de La filla del marxant, ni del emèrit Toldrà.
A la primera part no estava situat en un lloc d’equilibri sonor garantit, i he cregut que els diferents plans sonors i la magnífica paleta sonora que ens ofereix aquest concert, no m’arriben de manera correcta per aquest fet, ja que en algun moment el jove pianista serbi i guanyador del concurs Maria Canals en l’edició del 2007, Mladen Tcholitch, ha quedat ofegat per la fogositat sonora de l’orquestració de Prokófiev, que malgrat que el mestre Ros Marbà m’ha semblat que el dirigia amb cura i massa pendent de llegir la partitura, no ha pogut evitar o insisteixo que el lloc no era l’adient, que el solista perdés protagonisme, cosa no desitjable en una peça concertística.
Tcholitch ha tocat amb jovial ímpetu les dificultats extremes d’un concert que es prodiga poc en les nostres temporades i que alhora de ser d’un gran impacte auditiu, defuig com acostuma a fer Prokófiev, els efectes fàcils i gratuïts per agradar, però permet com ha estat el cas, que el solista s’esplaí en els grans moments a ell destinats, ja sigui el lirisme interioritzat d’alguna de les variacions del segon moviment, com en les exultants demostracions rítmiques dels moviments extrems.
Ha agradat molt aquest pianista, que no obstant no ens ha ofert cap propina, tot fent gestos prou evidents per dir-nos que tornaria.
A vegades quan veig anunciada una obra tan cabdal i sentida, com és el cas de l’Heroica de Beethoven, penso: Quina mandra, altre cop la tercera!.
La genialitat de Beethoven ja s’encarrega al primer acord que la mandra fugui i em quedi embadalit davant la perfecció d’una obra d’art com aquesta.
A la segona part hem baixat a la platea, aprofitant uns llocs buits (pocs) i pensant que assoliria l’equilibri sonor desitjat. No ha estat així durant l’Allegro con brio inicial, on tot ha sonat una mica barrejat i la sempre magnífica corda de l’OBC, quedava massa anònima per la presencia del metall.
Ha tingut que arribar la impressionant marxa fúnebre, per tal de que el mestre Ros Marbà equilibrés les forces i fes sonar les parts concertants i solistes de manera més que notable. Cal dir que tant les fustes com els metalls han lluit presència i elegància sonora, mentre que he trobat a faltar un cert gruix a la corda, avui mancada d’alguns dels seus solistes principals.
Ros Marbà que els anys l’han revestit amb la serenitat pròpia de l’experiència, mai m’ha fet vibrar, ni fa anys ni ara, és quelcom congènit entre ell i jo, Li puc arribar a reconèixer molts dels seus mèrits, però la seva química i la meva, no acaben de fusionar-se.
Potser sense tanta correcció i una mica més de gosadia, obtindríem una versió discutida o discutible, però més vital i radical, en definitiva més creativa, ja fos per la concepció global en la interpretació, per les dinàmiques o les sonoritats emprades, o aneu a saber el què, però salvant les distàncies com varem viure no fa gaire, amb les versions de la Pastoral dirigida pel del mestre Gatti o la fallida novena del mestre Marriner, en tots dos casos hi havia una aposta personal i un risc, però aquest no ha estat mai el cas del mestre Ros Marbà, que jugant amb la correcció garantida, difícilment m’arriba a trasbalsar.
IN FERNEM LAND 
Joaquim,
Jo quan veig anunciada una obra de Beethoven, a vegades també em fa una mica de mandra, no massa però una mica si, ara bé em passa el mateix que a tu, quan escolto les primeres notes em rendeixo al geni i al talent del gran Ludwig. M’alegra que malgrat els “peros” i a la “correcció” poc agosarada de Ros Marbà, gaudíssiu del concert.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Si Josep, es gaudeix perquè l’OBC està en plena forma malgrat “tot” i el mestre Ros Marbà,té anys i molta sapiència acumulada a les espatlles, això és obvi i potser el que jo demano a cada concert és massa ambiciós.
Gràcies per la constant participació.
M'agradaM'agrada
La heroica en particular y Beethoven es como un demonio para la OBC. Por razones que la razón no entiende algunos de los.momentos más bajos de la orquesta se dan cuando una obra de este compositor sube a los atriles. La imagen del desanimo de López Coros después del primer tiempo de está misma obra, hace unos años, es para mi un recuerdo inborrable. Máxime cuando pocos días antes habían alcanzado ambos, maestro y orquesta, una cota insuperable con el Requiem de Fauré. En el platillo contrario estará siempre en el recuerdo de la genial Pastoral del maestro Oue. No sé sí es el aire cameristíco, la rapidez del fraseo, el espíritu que exige las partituras pero el casos que siempre acaba en decepción. Este nuevo reto no ha faltado en general a la regla, pero he de resaltar que por primera vez Ros y la OBC han conseguido un segundo tiempo genial, extraordinario, con la gran fuga perfectamente y expresamente desarrollada. Solamente desde un punto de vista musical sino emocional. Sí no han llegado más allá es por puede que ellos y nosotros aún no estamos preparados todavía.
M'agradaM'agrada
Hola Manuel.
M’agradaria fer-me el propòsit de no anar a parar sempre al mestre Oue, però ahir a la sortida el vaig recordar, tot i així a l’apunt no l’he volgut mencionar.
Jo he arribat a entendre que no agradés, però no deixava indiferent al públic, les seves interpretacions ens feien sentir-nos partíceps, per b´ñe o per mal del concert, no ens deixaven anar a la butaca. Aquesta temporada, i el d’ahir no és el primer, tinc la sensació d’una correcta rutina, allò d’anar un concert i a la sortida anar a sopar o a comprar el tortellet del diumenge, allò que al cap i a la fi em desespera de la utilització de la música com un entreteniment.
M'agradaM'agrada
Para mí la orquesta sonó muy bien en las tres piezas. El solista de piano estuvo bien pero no hubo para tanto, claro que el concierto de Prokofiev es muy difícil, lo entiendo. Quizás estaba resfriado y esto siempre merma, ya que constantemente se lleva dos pañuelitos intermitentemente a la boca y a la naríz..
Donde la orquesta dió lo mejor de sí misma fue en la “Heroica” de Beethoven y, por descontado, lo mejor del concierto fue la “Marcha Fúnebre”, como comunmente se conoce el Adagio assai de esta gran sinfonía, pero yo no sintonizo nunca o casi nunca con Ros Marbá (me gustó su dirección musical de la “Salome” del Liceu de 1985). Por lo general me aburre su concepción rítmica y ayer también me aburrió en bastantes momentos. No debía ser el único en aburrirse, pues me estuve fijando en las reacciones del público y más de un espectador estuvo afectado de algún bostezo, quizás por motivos ajenos al concierto.
Ros Marbá se ha encontrado, al cabo de los años, con una orquesta trabajada y en muy buenas condiciones, gracias a la labor de estupendos directores como Franz-Paul Decker, Foster y el añorado maestro Oue que comunicaba con la orquesta y con el público, como nadie lo ha conseguido hasta el presente.
Muchas gracias, Silvia.
M'agradaM'agrada
Aquesta tarda hi vaig. Soc dels que de tant en tant voldria viatjar pel temps, i asistir a un concert de quan la música sempre era contemporània. Per exemple a l’estrena de la Tercera, perquè sóc dels que crec que la música simfònica ja no va ser mai més la mateixa a partir d’aquell concert. L’evolució de la música fa que la entenguem gairebé com una obra clàssica mes, però cal possar-se en la mateixa pell i en la mateixa cadira de l’espectador d’aquell concert per copsar l’importància d’aquesta obra.
He llegit comentaris de certa “mandra” en veure una obra de Beethoven programada. Les obres molt sentides i alhora populars poden donar aquesta sensació. A qui us passa això us recomanaria la lectura d’un escrit de Muñoz Molina en el que presenta l’audició de la Novena de Furtwängler en una colecció del diari El Pais de fa uns anys. Es un dels escrits sobre una obra musical que mes m’han emocionat en la meva vida, i n’he llegit uns quants. A qui us agradi Beethoven, no sabeu com us recomano la seva lectura. Se us treurà per sempre més la mandra! 🙂
El millor Beethoven de l’OBC l’he sentit amb Foster. No se quants hi estereu d’acord. I pel que fa a Ros Marbà doncs haig de dir que l’aprecio moltissim, per ser qui es, però la seva direcció tampoc a mi em fa estar clavat a la cadira.
Per acabar, el tercer (com el segon) de Prokófiev sempre es un espectacle que desitjo veure i sentir. Encara recordo al Volodos. Mare de deu! Com vaig disfrutar!
M'agradaM'agrada
Jo em declaro obertament mandrosa per escoltar Beethoven i no és l’únic músic que em produeix aquesta sensació. També sé que si paro l’orella, beneiré el seu so. De Beethoven em quedo amb alguns passatges que em fan tocar el cel i ja està bé. Prokofiev em resulta molt difícil excepte a la seva meravellosa partitura per baller “Romeo i Julieta”. Vist que en parleu tan i tan bé, el tornaré a escoltar. La peça de Toldrà no l’he escoltada mai.
Celebro que tinguessiu, de totes maneres, una bona vetllada.
M'agradaM'agrada
Amb tot el respecte per a ell, jo quan veig el mestre Ros Marbà veig més aviat a un polític que no pas a un artista. M’aborreix també aquesta correcció rutinària que mencioneu.
Lamento aquest comentari negatiu. Desconec moltes coses que hagi fet i segurament sigui un pèl injust, pero és el que veig i el que sento. Molt de nom, però després s’ha d’estar a l’altura. Jo crec que un artista ha de ser més compromès amb el que fa.
M'agradaM'agrada
Amb tots els respectes, els que hem fet menció (rutinaria segons tu) d’en Ros Marbà simplement em expressat la nostra opinió, bastant més clara, més concreta i molt més pertinent amb el tema que ens ocupa.
Entre altres coses no se que te ha veure el que tu dius amb l’interpretació de la tercera de Beethoven, per exemple. I per acabar, no estaria de més que argumentessis una mica les teves afirmacions, bastant discutibles per cert.
M'agradaM'agrada
Em penso Josep que interpretes malament el comentari de Lakitou, que quan es refereix a la negativat, és la del seu propi comentari en vers l’opinió del mestre Ros-Marbà, al que troba poc compromès i està d’acord amb la rutina que a vegades emanen les seves direccions, com jo mateix ho crec, o així ho he interpretat jo.
M'agradaM'agrada
Ostres, quina ficada de pota! Ho lamento molt! Si es que no espero a comptar fins a deu! Es veritat, es veritat el que dius! Ho sento. Aleshores, per favor Lakitou, no he escrit res. Es més, curiosament haig d’estar en gran part d’acord amb tu. Ja veus. Be, disculpa doncs. L’hora que m’han fotut veig que m’ha afectat massa. :-)))
M'agradaM'agrada
Jajaja!
Efectivament és el que diu el Joaquim. Cap problema pel malentès J. Olivé. Si al final estem tots mes o menys d’acord 🙂
Salut!
M'agradaM'agrada
Aquesta tarda he estat a l’Auditori, en conjunt he disfrutat força del concert, sobre tot m’agradat molt el jove pianiste que per cert avui sí que ens ha ofert una propina, en sap greu no saber el nom ni el autor de la peça ja que le trobat molt bonica, estaré molt agraida si algú m’hen pot fer cinc centims.Com anyoro els concers de l’ O.B.C.amb el mestre Oué , ens ofereixent bons concers pero mancats de la guspira que ell i sabia imprimir
M'agradaM'agrada
Diria que era una de les tantissimes sonates de Scarlatti, molt frequentades en les propines, però es molt probable que pogui estar equivocat perquè no era fàcilment reconexible donat que l’interpretació ha estat en excés (en la meva opinió) romàntica. Però ja et dic, em puc equivocar de ple.
He volgut comprovar per la radio avui si la repetia i resulta que no, ha interpretat un altre peça, aquesta si ben segur una sonata de Scarlatti, molt mes reconeixible però també interpretada d’una manera un tant personal.
Molt bé el pianista en quan a tècnica, però segur que amb el temps guanyarà en treure la musicalitat que tenen les obres de Prokofiev. I trobo que Scarlatti demana una interpretació com les de Zacharias per exemple, autèntiques perles en miniatura.
M'agradaM'agrada
Jo també creia que era Scarlatti, Josep, i el propi Joan Vives a la retransmissió també s’ha aventurat a dir-ho, però després l’han rectificat. La d’avui i segurament la d’ahir també, eren sonates del Pare Soler. Tot un detall del pianista, que efectivament a confós una mica els estils, apropant el Pare Soler a Chopin.
M'agradaM'agrada
Ops! Efectivament estava equivocat, però potser no de ple, donat que Soler i Scarlatti se semblen una mica en moltes obres, oi? Alguna cosa haig de dir, no?..jajajaja…Gràcies per l’aclariment! La culpa la té el pianista, au! Perque si de Soler hagues tocat el Fandango no hi hagues hagut cap problema…encara que potser no hagues sonat com a tal… jajajaj…:-)
M'agradaM'agrada
Freda, freda vaig trobar ahir aquesta tercera. Aquest mati, per la radio, una mica millor. Reconec que es gairebé impossible sentir coses noves en aquestes obres tant i tant conegudes, però fa pocs dies, en el mateix auditori, vaig sentir una sisena que es com si la sentis per primera vegada.
M'agradaM'agrada
A mi en directe m’ha semblat del pare Soler, però pot ser sí que éra d’en Scarlatti. Qui Pro Quod!
“L’Heròica” un maó de 1/2 peu; s’ha m’ha fet pessada. Tot plé de codes.
M'agradaM'agrada