IN FERNEM LAND

PALAU: COR DE LA CAPELLA DE SANT PETERSBURG


Cor de la Capella de Sant Petersburg

Sóc conscient que a vegades em passo per exagerat i potser algú després de llegir aquest apunt pensarà que és una més de les moltes que he arribat a dir en la meva vida, però tot i si són exagerades, que consti que sempre són fetes des de la sinceritat de les meves percepcions, del meu entusiasme o el desencís.

Ahir van cantar al Palau de la Música, dins el 1er cicle de concerts Orfeó Català, el prestigiós Cor de la Capella de Sant Petersburg, i ja us ho dic d’entrada, és el millor concert de cor a capella que he escoltat mai.

La meva formació musical, no la meva afició, es va forjar en el cant coral i me’n sento especialment orgullós i sempre una mica nostàlgic d’aquells anys. El cant coral em proporciona un equilibri difícil d’explicar, són sensacions internes, diria que fins i tot terapèutiques, ja que m’agradava molt cantar en una coral, tot i que modesta, i experimentar aquestes plaents sensacions. Sentir-me part de l’harmonia em proporcionava una plenitud bellíssima i enriquidora, però escoltar un cor a capella, sense cap acompanyament instrumental i tan sols amb les veus enlairant la composició musical, em sembla quelcom bellíssim que m’ajuda molt a trobar la felicitat.

Havia escoltat alguna gravació del Cor de la Capella de Sant Petersburg, però és clar, res és comparable al directa. Sentir com les veus imponents en la seva perfecció i sensibilitat, et colpegen el pit i et traspassen l’espinada tot fent esborronar totes les terminals capil·lars del meu cos, és quelcom que mai ho aconseguirà un YouTube o un disc.

Repeteixo i no exagero, és el millor cor que he escoltat mai a capella. La felicitat s’uneix a l’excitació que provoca ser partícip d’un esdeveniment irrepetible, com és un concert en directa, i d’una comunió extraordinària entre les prodigioses veus dels components, voregen la seixantena i el públic que entre embadalit i extasiat es deixa portar per un tan alt grau de perfecció tècnica, harmònica i expressiva.

No us podeu arribar a imaginar la capacitat que tenen per regular el so, des de un pianíssim perfectament audible en la seva ínfima emissió a un fortíssimo ensordidor, passant gradualment per cadascun dels estadis sonors que permeten gaudir d’aquesta progressió sonora amb el màxim detall i la plena satisfacció d’escoltar efectes difícilment audibles.

He arribat al Palau esgotat, com ja és habitual darrerament, a corre-cuita, amb el temps just per seure a la butaca i veure aparèixer als components del cor, vestits per algú que no els estima massa. El model dels homes, els fa estrafets i el de les senyores les fa semblar cortines vuitcentistes d’un saló burgés. Quina fotesa! el que ens espera quan el seu eminent director Vladislav Txernouxenko, els dona la primera entrada és miraculós.

Prèvies:

La disposició és ben curiosa, a la primera fila el barítons a l’esquerra i el baixos a la dreta. A la segona fila els tenors, més lleugers a l’esquerra i més lírics a la dreta. Tercera fila per les contralts a l’esquerra i mezzosopranos a la dreta i al darrera de tot i ben enlairades, les sopranos que seguint la distribució de les altres cordes, situen d’esquerra a dreta les més líriques a les més lleugeres.

Al bell mig de primera fila un armari de baix, atorgava a tot el conjunt el coixí harmònic, com si fos el pedal d’un orgue immens, amb uns greus de impressió i una consistència, fins i tot en els sons emesos més ppp, tan prodigiosa com admirable i decididament sorprenent.

El concert constava de dues parts, la primera estava dedicada a la música sacra russa, amb aquestes 7 obres:

A.Gretxaninov: el meu promés arriba
C.Cui: la meva ànima glorifica al Senyor
P.Txesnokov: No t’allunyis en la meva vellesa
S.Rakhmàninov: Déu vos salve
A.Arkhangelski: Sóc creient
G.Sviridov: Tríptic coral de la música per a la tragèdia Tsar Fiódor Ivànovitx

Pregària
Amor sagrat
Cant de penediment

P.Txesnokov: Déu és en nosaltres

A la segona part, canvi de decorat i 9 cançons populars, harmonitzades per diferents músics:

He de sortir, he de caminar, harmonitzada per A.Gretxaninov
Camí, caminet, harmonitzada per A.Sveshnikov
Al bosc obscur, harmonitzada per A.Pastxenko
Cançó del remer del Volga, harmonitzada per O.Kolovski
Els venedors ambulants, harmonitzada per F.Kozlov
El porticó, harmonitzada per A.Fliarkovski
La llegenda dels dotze lladres, harmonitzada per V.Bulin
Per què he de viure i afligir-me?, harmonitzada per A.Poltavzev
Campanades del vespre, harmonitzada per A.Novikov
Escombres, harmonitzada per F.Rubzof

Ja des de l’inici, quan aquest imponent baix s’ha avançat a la resta dels seus companys per cantar la part solista, com després i durant tot el concert anirien repetint altres solistes, i ha iniciat les primeres notes, ens hem quedat sobtats . UN BAIX! i quin BAIX!, dic un baix ja que no és habitual escoltar veus com aquesta, cavernosa i amb uns harmònics de ressonants sonoritats, ni tan sols en els cantants més estel·lars del panorama operístic. No seria del tot sincer si no us digués que la veu és tan profunda i greu, que quan s’enlaire una mica, perd l’encant i canvia de color. Fa bé el mestre Txernouxenko en atorgar-li la responsabilitat de ser el pedal de tota l’imponent estructura sonora.

Em podeu ben creure si us dic que els primers cinc minuts, després t’habitues a l’excepcionalitat, han estat catàrtics, plens d’una emoció que m’ha provocat fins i tot taquicàrdia. Quin luxe!, quina meravellosa experiència amics infernemlandaires, quina perfecció!, quina bellesa, quina felicitat!.

El moment culminant d ela primera part ha estat la interpretació del bellíssim tríptic coral que Sviridov va escriure per la tragèdia del Tsar Fiódor Ivànovitx-

No cal que us digui que malgrat assolir les notes més agudes, ja sigui en forte o pianíssim, les veus del Cor de la Capella de Sant Petersburg, mai criden, mai sonen crispades, mai estridents, ni lletges, ni molt menys gallinàcies.

En la seva qualitat individual, aconsegueixen una extraordinària sonoritat de conjunt. Per suposat que les veus greus, les veus de la gran tradició eslava, tenen una qualitat extrema. Uns barítons que aquí els feríem cantar de baixos i un baixos que aquí no s’oloren armen amb contundència o suavitat, segons convingui, els fonaments, per la resta de veus, ja siguin les sempre audibles mezzosopranos, com les dolces i etèries sopranos. Els tenors, de impactant i envejable sonoritat, han estat els que tot i agradant-me molt la seva prestació, he trobat menys dúctils.

A la segona part el Cor ens reservava dos moments gloriosos, entre meravelles difícils d’oblidar.

La cançó El porticó, harmonitzada per A. Fliarkovski i interpretada per una soprano solista, de dolça i sua emissió, ha cantat aquesta bellíssima melodia, acompanyada de manera molt original perl cor, que de manera sincopada atorgava a tot el conjunt una plàcida serenor.

La perla de la segona part ha estat la penúltima cançó, Campanades del vespre, harmonitzada per Novikov, amb un tenor solista de categoria, musicalitat i legato extraordinari. Durnt el concert hem escoltat, sobretot a la segona part amb les cançons populars, solistes amb unes veus importants, però potser en algun cas massa emfatitzades, massa operàtiques, volen lluir unes facultats importants, però que jo penso que no calia, en canvi, el tenor que ha cantat aquesta meravella, ha deixant commocionat al públic, amb unes notes suspeses a l’aire, amb extrema suavitat, unes notes que acaronaven ,acompanyades pel dringuejar del cor. Pura màgia interpretativa i musical.

Després de l’espectacular Escombres que tancava el concert, la reacció del públic que no omplia ni molt menys el Palau, ha estat un esclat que ha provocat dos bisos.

El primer, una cançó divertídíssima ( si ho haguéssim entès ja hagués sigut la repera) i mínimament representada per una soprano, un baríton, un baix i un tenor, amb l’acompanyament d’un triangle, una pandereta i òbviament el cor. la cosa tenia gràcia i sobretot una qualitat aclaparadora.

Per finalitzar, s’han tret de la màniga una espècie de galop sonor, amb unes dinàmiques endimoniades, que ha demostrat, per si no ho teníem prou clar, que el Cor de la capella de S0ant Petersburg és molt més que extraordinari.

Un consell, si alguna vegada us topeu amb ell, estigueu on estigueu, per suposat que si tornen a Barcelona ho publicitaré tant com pugui, no hauríeu de perdre l’ocasió de ser molt i molt feliços durant una estona.

Elvira, com t’ho podrem pagar això?
Us deixo amb un àudio d’un fragment del Tríptic coral de Sviridov cantat pel Cor de la Capella de Sant Petersburg, dirigit per Vladimir Txernouxenko.

Bon dijous amics!

19 comments

      • colbran

        Más en la línea del primero de estos dos bajos, pero con una voz más hermosa y una gran suavidad en la línea de canto, con más armónicos y con graves aún más recortados. Fue increíble.

        La segunda pieza que acabas de poner, me parece que fue la primera que se interpretó ayer.

        M'agrada

    • La soprano també va cantar ahir i una mica més em fa saltar les lents de contacte amb els aguts, va ser la que em va agradar menys i ja és llàstima que precisament ella tingui un YouTube. Ja el vaig veure mentre preparava l’apunt i em vaig estimar més deixar-vos l’àudio, que a part és una de les peces que van interpretar.
      El baix, res a veure. En el vídeo de la soprano s’intueix però ella el tapa.

      M'agrada

  1. nati

    Enhorabona Joaquim !
    M’encanta escoltar que vau gaudir intensament i també m’encanta la crònica que escrius perquè transmet plenitud . Felicitats de nou !
    L’audio és fantàstic .

    M'agrada

  2. colbran

    Qué fácil es poder argumentar sobre algo que te ha gustado mucho y qué difícil lo contrario!

    Ayer tuve una de las mejores experiencias musicales de toda mi vida. Nunca he escuchado en vivo un coro de esta calidad y que me haya impresionado tánto. No sólo por el dominio y control de todos los registros de las voces en todas las gradaciones de emisión, desde el piano al forte, sino también por el estupendo plantel de solistas, de los cuales supongo que nos destacaron los más distinguidos.

    Dado que las cuerdas que más me gustan son las de contralto y bajo, quedé extraordinariamente complacido y sorprendido por el increíble registro grave del primer bajo, con una belleza vocal fuera de serie, adornada con unos maravillosos armónicos, tantos que hasta podría cederle unos cuantos a Klaus Florian Vogt -carente de ellos- si esto fuera posible. Dotado de una voz de amplio volumen, yo me lo imaginaba como Pimen en “Boris Godounov”, pero es probable que en un rol de ópera no fuera tan destacable como lo es en este portentoso coro.

    El resto de solistas ya ha sido también comentado por Joaquim. A mí me ha faltado una contralto contundente, a lo Ewa Podlés, pero la que nos fue destacada en un solo es una gran cantante, más próxima a la cuerda de mezzo-soprano que a la de contralto, con una voz hermosa y unos respetables años.

    La selección de canciones ha sido muy cuidada, todas bellísimas, dando oportunidad a intervenir a una docena larga de solistas, entre las piezas sacras y las populares.

    Por cierto entre esas piezas populares pudimos escuchar la que utilizó Pablo Sorozábal para “La mujer rusa” de su opereta “Katiuska”; la que dió origen al villancico “Campana sobre campana” (o viceversa) y hasta la melodía principal de”El porticó”
    (exqusitamente cantada por una de las sopranos solistas) y que Jacinto Guerrero tomó prestada para “El chotis de las entrevistadoras” (“Qué hizo usted ayer?”) de la comedia musical “Cinco minutos nada menos”. A este ejercicio de reconocer préstamos, homenajes o plagios musicales soy muy aficionado y es probable que alguno más me pasara por alto.

    Ha sido una delicia poder escuchar este coro en vivo y ya estoy deseando que vuelva otra vez por aquí. Placeres tan grandes son difíciles de conseguir hoy en día, sobretodo proporcionados por cantantes tan disciplinados y sumamente musicales y con bajos auténticos, con los cuales no se echa en falta para nada el acompañamiento orquestal.

    Una vez más gracias, Elvira.

    M'agrada

  3. Als que emoticoideu, tan sols us puc dir
    🙄 🙄 🙄
    Jo ho sento més que vosaltres.
    Ahir m’hagués agradat que el Palau hagués estat ple de la gent que estimo, gaudint el mateix que vaig gaudir jo.

    M'agrada

  4. El compte

    Llàstima no saber-ho………
    Aquestes gravacions i videos sonen esoectaculars.
    Com bé dius, per gravar al disc dur el nom del cor per si mai ens el topem per aquests mons de Déu
    Gràcies!

    M'agrada

  5. Josep Olivé

    M’en vaig a dormir corromput per l’enveja! Això s’avisa home! 🙂
    Bé, estava fora de viatge, no hagués pogut anar, però please avisa si tornen! 🙂
    Les veus eslaves són una meravella. Vaig poder presenciar a Sant Petersburg una ceremónia religiosa ortodoxa, cantada a quatre veus, i si algun dia torno a aquella ciutat serà per tornar al mateix lloc….i per intentar entrar al Marinski, clar, que estava en obres a leshores.

    M'agrada

  6. Ahir a la nit vaig estar escoltant, com ho estic fent ara mateix, vàries vegades la gravació que ens vas penjar, i després d’haver llegit l’excel·lent i emocionada crònica que d’aquest concert vas escriure, reblada pels tocs sempre erudits d’en Colbran, una edurició sempre, també, fruit del gran amor que, com tu, sent per la MÚSICA, només puc donar-te les gràcies per haver-m’ho fet viure com si hi hagués estat.

    Ja saps com m’agrada la música religiosa, i els càntics ortodoxes són, des de fa molts anys, una de les meves debilitats, així com també ho és la seva litúrgia, tant és així que recordo que, quan vam dir de casar-nos, l’Anna Maria i jo no ho volíem fer per l’església, però per no voler donar cap disgust a les respectives famílies (van alçar el crit al cel -mai tan ben dit), ho vam fer, i com que aleshores jo ja era una mica “assuret” li vaig proposar a l’Anna Maria: “Escolta: ¿I per què no ens casem pel ritus ortodoxe…?”

    Ja la coneixes i t’imagines, per tant, la cara de serenitat amb què ella em va contestar: “Estàs ben tocat del bolet!”… (Però va somriure, eh?) 🙂

    Una forta abraçada!

    M'agrada

  7. Glòria A.

    Una delìcia Joaquim, i em fa molta malìcia no haver gaudit d’aquest més que meravellós concert , jo també he disfrutat molt cantant en un Orfeó (encara ho faig )i entenc bé el que significa cantar a capella, sense cap suport ni que sigui d’un piano però el gran mèrit es fer-ho amb tant virtuosísme, encara que per a mí la soprano tot i amb aquestes notes agudes i delicades a mi no em fan possar la pell de gallina, li noto cert patiment que en directe m’hagués fet patir a mí també, però el conjunt del cor , fantástic, superlatiu,excel.lent, sense paraules, l’escolto i l’escoltoi i cada vegada m’agrada més, una gravació d’aquest cor es sens dubte un gran tresor i per a mí en aquets moments una reconfortable medecina, i de nou, gràcies Joaquim una abraçada.
    José Luis, el primer baix m’agrada més que el “bajo profundo subterráneo ” li reconèc el mèrit però no li tobo la musicalitat en llòc, em recorda una mica allò de !cállate niño que viene el coco ! potser l’hauria d’escoltar una mica més i en altres rols, doncs aquesta música es molt plana, però també et dic el mateix, moltes gràcies i una abraçada.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: