IN FERNEM LAND

LA CAVATINA DE STANLEY MYERS


Una cadena de confusions van portar a associar aquesta meravellosa cavatina per a guitarra que Stanley Myers (1933-1993) va escriure per a “The deer hunter”, per a nosaltres El Caçador (1978), la demolidora pel·lícula de Michael Cimino, a John Williams, però no al celebrat i més oscaritzat compositor de bandes sonores, i aquí rau l’altre confusió generalitzada, sinó al celebrat guitarrista australià (1941) de mateix nom.

Cimino va encarregar la banda sonora a Myers, que malgrat haver escrit des de 1966 diverses i excel·lents bandes sonores, no havia assolit la notorietat que mereixia, segurament per la poca notorietat de les pel·lícules musicades.

Myers havia nascut a Birmingham el 6 d’octubre de 1933, als 15 anys ja destacava com a clarinetista. Es va matricular a la Universitat d’Oxford  on va fer la carrera de piano.

Stanley Myers (1933-1993)

A partir dels anys 60 va començar a col·laborar en els espectacles musicals del West End, així com a la televisió i a acompanyar a cantants (Annie Ross) i va conèixer a Howard Blake i Tony Kinsey, amb qui va formar una jazz band.

La seva primera banda sonora va ser per Kaleidoscope (1966) de Jack Smight, protagonitzada per Warren Beatty i Susannah York, aquí coneguda com Magnífico bribón. Una banda sonora molt jazzística influenciada per les tendències musicals d’aquells anys, amb ritmes sincopats, sons beat (tan característics dels 60’s) i un marcat swing. A aquest primer treball van seguir Ulysses (1967) i un interessant treball d’aproximació al cinema policíac amb No Way to Treat a Lady (1968) també de Jack Smight, interpretada per Rod Steiger, Lee Remick i George Segal.

El reconeixement arribaria a l’any 1978 amb The deer hunter (El caçador) de Cimino, una pel·lícula de prestigi, trufada d’una nòmina d’estels cinematogràfics i predestinada a ser un gran èxit de taquilla i efectivament així va ser.

El tema principal que Myers va incorporar per aquesta pel·lícula era aquesta ja famosa, trista, melancòlica i bellíssima melodia, escrita per a guitarra  clàssica i anomenada La cavatina, que provenia d’una cançó que ell va composar per a la pel·lícula de The Walking Stick (1970) dirigida per Eric Till i interpretada per David Hemmings i Samantha Eggar. Per utilitzar aquest tema, la productora va haver de pagar una xifra que a dia d’avui encara es desconeix.

Inicialment la part solista per a guitarra tenia que anar a càrrec del mateix Myers, que també tocava aquest instrument, però sembla ser que no acabava de donar-li el punt de profunda tristesa que si aconsegueix John Williams, el guitarrista que Cimino va proposar a la productora per interpretar-la i que finalment va donar-li a notorietat mundial que avui té.

No sé si algun dia podrem escoltar la primera versió de la cavatina abans de la incorporació de Williams i d’aquesta manera saber si la versió del guitarrista va ser tan radical com per fer-se coautor de la partitura, però el cert és que a partir de l’esclat de la pel·lícula, el guitarrista va incorporar-la als seus recitals donant més popularitat a la peça, però robant, no crec que voluntàriament, de mica en mica l’autoria original.

En molts llocs, veureu Cavatina de John Williams i això per molt que la fantàstica i trasbalsadora emoció que l’intèrpret atorga a la partitura, i les possibles variacions que pugui aportar a la melodia original, no hauria d’amagar el veritable autor.

La peça de 3’33” de durada, sembla un solo per a guitarra, ja que la quasi imperceptible aportació orquestral, deixa que la tristesa de les notes, provingui del instrument solista i tan sols l’orquestra fa de coixí. embolcallant l’atmosfera d’aquest aire de soledat, que s’adequa a la perfecció amb la terrible història narrada al film.

Aquí teniu l’àudio de la versió original de la pel·lícula:

Myers a partir d’aleshores empren una nova carrera amb títols i directors de molta més rellevància, sempre inserint en la seva obra el segell melòdic característic. Els anys 80 estableix amistat i col·laboració creativa amb el compositor Hans Zimmer amb qui va signar les bandes sonores de Success Is the Best Revenge i la segona part d’Histoire d’Or, ambdues del 1984, My Beautiful Laundrette, Dreamchild i Insignificance a l’any 1985, Castaway i  The Wind i Zero Boys de l’any 1987.

A l’any 1992 va estrenar un concert per a saxo soprano i orquestra, encàrrec de l’Orquestra Filharmònica de Florida.

Va morir a causa d’un càncer a Londres el 9 de novembre de 1993, quan estava en el moment més àlgid de la seva creació musical amb treballs tan inspirats com la melodiosa Danny the Champion of the World un telefilm que a Espanya es va exhibir als cinemes (1989), Scenes from the Class Struggle in Beverly Hills (1989) o The Witches (1990).

I ara us deixo un YouTube, amb una versió del mateix Williams amb el seu grup de jazz a la TV alemanya a l’any 1980. Els intèrprets són: John Williams – Classic and Ovation, Kevin Peek – Electric guitar, Herbie Flowers – Electric Bass, Francis Monkman – Keyboards i Tristan Fry – Drums.

Bé amics i amigues, espero que aquesta bellíssima música no us entristeixi aquest dissabte que espero sigui radiant per a tots vosaltres.

3 comments

  1. Durante muchos años dí por hecho que era de un clásico, Tárrega por ejemplo. Es la guinda de una enorme película, que son dos, pero eso es otra historia sobre la que tenía pensada una entrada en la que lógicamente también pondría la Cavatina, y que de todas formas haré… Gracias por tu apunte y por las dos interpretaciones. Me gusta más, y mucho, la de la peli.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: