Feia massa temps que no anava a un recital de piano i potser tan sol per això, sense treure cap merit al prestigiós pianista irlandès Barry Douglas, ja vaig sortir satisfet del Palau.
És una teràpia perfecte per treure totes les toxines que he acumulat durant tot el dia, amb els mil i un problemes que m’envolten (professionalment parlant) i que tot just iniciada la setmana, ja em pesen com una llosa.
Ahir vaig arribar relaxat al Palau i tot va ser seure i que el Sr, Douglas iniciés els amables i relaxants: Nocturn núm 1 en Mi bemoll major i el Nocturn núm 5, en Si bemoll major de John Field (1782-1837), que em vaig sentir absolutament receptiu. És cert que aquestes amables nocturns no aparenten gaire dificultat, no necessiten de gaire concentració, però van obrar com un a preparació per l’imponent Sonata en Fa diesi menor, op 11 de Robert Schumann (1810-1856) que aquesta si que necessita implicació per part del oïdor.
Douglas va sobrat de tècnica i de força, potser no és genial, de fet tampoc cal que en tots els concerts que anem, la cosa hagi d’esdevenir inoblidable, ja que aleshores res ho seria, pero si que va saber transmetre l’esperit i al menys en a mi, que em va trobar tan receptiu, em va implicar en el romanticisme impulsiu que em proposava, i no vaig estar tant atent a les petites errades o a altres foteses, al menys ahir, que em distraguessin de l’objectiu principal.
La segona part estava formada íntegrament per obres de Frédéric Chopin (1810-1849), començant amb la Polonesa núm 4, en Do menor op 40, núm 2, per seguir amb l’encisador Nocturn núm 17, en Mi bemoll major, op 55 núm 2 i acabar amb la brillant i virtuosística Sonata núm 3 en Si menor, op 58.
El Chopin de Douglas potser és massa visceral i està mancat del encís i la delicadesa amb que els millors acostumen a envoltar les obres del compositor polonès. però quin dubte hi ha que si oblidem referents vius o morts, les seves versions són magnífiques, per no dir brillants, ja que la demostració que ens va fer en el Finale (presto ma non tanto), va ser de focs d’artifici d’aquells de molta categoria i tan sols possible en les mans d’un virtuós. Potser màgia o encanteri no ni va haver, però música de la bona, si.
No goso a aprofundir més en aquest concert que em va tranquil·litzar, al menys durant una estona i que alhora em va fer gaudir de manera plaent i serena, d’una vetllada musical, sense buscar res més. No sé com explicar-ho, vaig deixar que la música fluís i ja està, potser a vegades vaig als concerts amb masses expectatives (em sembla que no sóc l’únic) i aquesta vegada, tan sols amb la complicitat d’un piano i un bon pianista, ni va haver prou per sentir-me bé.
El Palau presentava un aspecte tristot, poca gent i no gaire entusiasmada, tot i que la sonata de Chopin i el seu pletòric final van motivar que Barry Douglas ens obsequiés amb una propina no identificada, tot i que ell va dir alguna cosa que tan sols van entendre els ocupants de les butaques de les dues primeres files de platea.
L’obra, breu, subtil i evocadora, va ser el segell perfecte per tancar un dia iniciat feixuc i finalitzat en pau.
Us desitjo un bon dimecres
IN FERNEM LAND 
Bastant d’acord amb el teu comentari.
El pianista m’ha semblat bo, encara que potser sonava més fort i impetuós que les últimes versions que he sentit de les peces de Schumann i Chopin. Crec que la seva tècnica era molt bona.
Des del 2n pis he entès que anunciava el bis com “un poquito de música irlandesa” i de fet ha sonat molt “celta”
No entenc la deserció del públic aficionat a la música clàssica, tant del Palau, com de l’Auditori. A més de crisi econòmica, crec que hi ha molt de crisi moral… Si no arriba a ser pels turistes que ens envoltaven, hauríem sigut quatre gats. I això que no jugava el Barça !
És magniífica la teva dedicació al blog!
M'agradaM'agrada
Jo també hi era coincideixo del tot amb el comentari de l’amo de les llunyanes terres pel que fa a com va anar el concert.
El que passa és que jo no havia tingut un dia tan farcit de cabòries i esperava (desitjava) magia, encanteri, encís, delicadesa… I no.
Part de la culpa és d’Ivan Martin que m’ha hipnotitzat amb la seva versió de sonates del Pare Soler que havia estat escoltant aquesta tarda. Us el recomano de tot cor.
I ja no recordo que he anat al Palau. Només el Pare Soler d’Ivan Martin
M'agradaM'agrada
Me n’alegro molt amb les teves paraules : gaudir de manera plaent i serena, d’una vetllada musical.
Crec que això és tot una fita.
Estic molt contenta per tú .
M'agradaM'agrada
El programa era maco, i l’execució, més que correcta, la veritat. El Palau, tristíssim: era, a molt estirar un 45-50% de l’entrada, això sí, molt repartit. I això que en un dia com ahir, l’hora d’abans del concert es deixen les entrades a meitat de preu, o sigui que per molt menys que anar al cinema tens un bon concert al Palau. Que sigui la crisi? Suposo, però el dia de la segona semifinal contra el Madrid, la sala estava a vessar amb l’Arcadi Volodos, i diria que a preus més cars. Que el Volodos és el Volodos, és veritat (i el concert fou fabulós, amb un artista que, a banda de tècnica, tenia una sensibilitat i treia uns sons meravellosos, i va fer vuit propines impressionants!), però d’això a passar a la meitat… Ahir mateix, a l’Auditori, Juan Fernández Moreno feia les Variacions Diabelli. Era la sala mitjana, bé, però posem que hi havia un 60-70% d’entrada; és un desconegut, sí; el programa, però, era molt atractiu (no se sol fer, l’obra, i és un monument musical) i, la veritat, va tocar molt, molt bé. I l’entrada era barateta… Tot plegat, sí que la crisi i tot el que l’envolta deu afectar i fa el públic més selectiu, segurament, però no sé…
M'agradaM'agrada
Si el concert et va omplir és perque probablement va tocar molt bé. És cert, de vegades anem als concerts de manera massa racional, quan en realitat és la intuïció que de vegades mana, i més amb Chopin.
La sala mig buida. Deixem deparlar de crisi econòmica ja. Com tú bé dius els preus no són tan cars, i el futbol, restaurants i bars estàn a reventar, families senceres de viatge durant la setmana santa, la gent segueix comprant i comprant.etc etc.
La crisi?? Aquesta és definitivament humana!
M'agradaM'agrada
Yo creo que el problema estriba en la poca o mucha popularidad del intérprete que se va escuchar.
Barry Douglas puede tener un reconocimiento donde quiera que actúe, especialmente en su Irlanda natal, pero yo creo que en Barcelona no es suficientemente conocido. Si un programa Chopin se anuncia con Maria José Pires seguro que el Palau se llena, con el Sr. Douglas de momento no.
Quizás la próxima vez que venga tenga más
“quorum”.
M'agradaM'agrada
María Joao Pires quise decir. Perdón.
M'agradaM'agrada
En Barry Douglas és un pianista exquisit. No he estat en aquest concert però si el vaig sentir en un segon de Beethoven que em va encantar la manera en que el va interpretar.
Efectivament el nom fa molt a l’hora d’omplir una sala. Un Pollini, un Volodos, una Argerich, un Lang Lang, un Zimermann o un Sokolov sempre ompliran (desconec si aquest últim va omplir recentement en el seu concert), però és que s’ha de reconeixer que són unes bésties.
Desitjo que algun dia en Douglas pogui omplir el Palau, perque és un molt bon pianista.
M'agradaM'agrada