Ahir va debutar al Liceu un dels contratenors de referència, l’alemany Andreas Scholl, que al costat de Daniels i Jarousky formen la santíssima trinitat, amb permís de la legió de grandíssims contratenors que s’han afegit en els darrers anys.
Scholl sempre ha estat el menys espectacular, si és que l’espectacularitat va associada la les pirotècnies vocals i a les vertiginoses escales ascendents i descendents tan própies de les òperes barroques. Ell en canvi, s’ha especialitzat amb Bach i la música sacra, allunyant-se molt sovint dels teatres d’òpera.
Al Liceu es va presentar amb un programa a mida, i per tant titllat de monòton per molts dels assistents que per a mi incomprensiblement, em van dir que els havia decebut. Decebut Scholl? a mi gens, ans al contrari, m’ha seduït, la qual cosa no vol dir que em convencés des de un bon principi, però si que al finalitzar vaig tenir l’absoluta convicció que m’havia agradat i molt.
El Liceu no és el marc ideal per a Scholl. Ni el repertori que li és propi és l’adequat, ni la seva veu i les seves armes, es poden apreciar amb les amplituds d’una sala de quasi 2.300 butaques i 5 pisos d’alçada.
Es va presentar acompanyat de Tamar Halperin, que a la primera part van interpretar Purcell, Dowland, Händel, Johnson i Campion, amb un clavicèmbal, mentre que a la segona, amb Händel altre cop, Haydn i les fabuloses cançons tradicionals, va ser el piano el coprotagonista.
L0es delicioses cançons inicials de Purcell Music for a While i Sweeter than Roses el van agafar amb la veu freda, el fiato escàs i algun problema de col·locació vocal.
Després del conegut Rondó d’Abdelazer del mateix Purcell tocat amb tñimid virtuosisme per Halperin, Scholl va afrontar tres dolces melodies de John Dowland, I Saw My lady Weep, Sorrow Stay i Say Love if Ever Thou Didst, les tres amb text anònim.
El contratenor es mou amb elegància i tendresa pels andantes i els aires melangiosos d’aquest repertori amorós i elegíac. sense gaires escarafalls i quasi amb un dolç xiuxiueig, que el farien ideal per cantar al menjador de casa, a cau d’orella i sense la grandiloqüència d’un teatre d’òpera i d’un públic amb tendències grolleres, sorolls incontrolats i aplaudiments constants després de cada peça.
Potser el meu estat anímic influencia en la meva valoració d’aquest concert, de ben segur és així, sempre és així i ahir em molestaven els aplaudiments i encara més els bravos, que és cert que fins al final no es van desbordar amb justícia. El que vull dir és que aquest repertori tan allunyat del artifici vocal i dels grans divismes no em sembla propici a les mostres habituals del públic operístic, sempre inquiet i nerviós, ansiant el més difícil i el circ. És congènit, ja ho sé, però qui va a escoltar a Scholl, hauria de saber que ell ha fonamentat la seva fama amb unes armes ben diferents i si ha guanyat el prestigi i la docència a la prestigiosa Schola Cantorum Basiliensis deu ser per alguna cosa.
Després de l’adagi i l’allegro de la Suite en Fa major HWV247 interpretada per Halperin al clavicèmbal, Scholl ha afrontat el final de la primera part amb Have You Seen But a While Lily Grow? de Robert Johnson, I care Not these Ladies de Thomas Campion i O Solitude, My Sweetest Choice i la participativa Man is for the Whoman made, ambdues de Henry Purcell.
En aquesta simpàtica cançó final, Scholl, sorprenent amb la seva reconeguda faceta pedagògica va fer cantar de manera molt acurada a tot aquell que si va voler afegir, obtenint l’estudiat i simpàtic crescendo, que tot final ha de tenir.
Després d’aquesta primera part, em va quedar clar que de Scholl, que era la primera vegada que escoltava en directa, allò que més em va agradar era la seducció del seu cant melangiós i que malgrat constatar que els seus millors anys vocals ja hagin passat, l’elegància i del seu fraseig i la musicalitat de la seva estudiada línia de cant, continuaven sent les seves grans armes.
Hom pensava que la segona part oferiria un cert canvi de registre, sobretot tenint en compte que a part de l’Ombra mai fu que la inaugurava, Scholl s’havia d’afrontar a l’ària de Giustino “Se parla nel mio cor”, amb algunes coloratures més comporomeses.
A la popular ària de Serse, curiosament li va mancar bellesa discursiva i és que el legato ahir se li resistia, i en aquesta ària es necessari traçar les grans frases musicals de manera bella i amb serena suficiència. Ell va tallar massa i se li notava la respiració una mica atrafegada i bevia molta aigua. No serien les maleïdes flors del ram que presidia l’escenari, com ja li va succeir a Juan Diego Flórez?
El cas és que tampoc l’aria de l’òpera Rodelinda “Dove sei, amato bene?, va ser el més lluit. Ja hagués pogut canviar Handel per Bach, segur que haguessim sortit guanyant.
Les coloratures van sortir, però justetes, poc àgils i una mica confoses, decididament i al menys ahir, el seu eren els andantes, adagis i altres laments de serena i dolça exposició.
El segon bloc va ser preciós, amb tres lieds de Haydn: Despair, Recollection i The Wanderer. El canvi d’estil li va anar bé a la veu, i malgrat que no ens movíem de la contemplació sonora, que tan bé li escau, el canvi al repertori clàssic, va donar una certa verietat a un recital molt lineal, per a desesperació d’alguns, entre els que no em compto.
Després de la sonata en La major núm 12 de Joseph Haydn (al programa catalanitzat com a Josep), el recital va entrar en la definitiva i esperada catarsi, sempre molt controlada tractant-se de Scholl, amb les tres cançons tradicionals, les bellíssimes fins el dolor, I Will Give My Love an Apple, The water is Wide (O Waly Waly) i My Love is Like a red Red Rose.
Habia finalitzat i en punta, aleshores si que es justificaven les aclamacions de molts dels seguidors d’aquest cantant tan esperat i amb elles van aparèixer les propines.
El Liceu malgrat ser una funció del torn A, un dels històrics, no presentava el ple que es preveia atenent a la informació que proporcionava la web del teatre. La realitat ens diu que o bé els abonats passen d’aquestes exquisideses o la web no diu la veritat per tal de que el public interessat compri entrades més cares, davant el presumpte i inmionent “sould out”.
Tot i així la resposta al finalitzar ha estat molt generosa i crec que merescudament. La generositat ha estat corresporta amb una ària d’Oratori de Handel i la repetició d’una de les peces interpretada a la primera part.
Estic ben segur que la temporada vinent, el recital del mediàtic Jaroussky serà molt diferent, ja que el cant del francès és molt més espectacular, ornamentat i pirotècnic, basat en la fabulosa tècnica i en la intensitat emotiva del cant, però ahir el tast era molt més restringit, per a gurmets, potser vegetarians però gurmets.
A mi em va agradar i em va ajudar molt a equilibrar-me, que falta em feia en plena ressaca dels Freischütz i un dilluns, Dilluns.
Us deixo amb Andreas Scholl cantant “I Will Give My Love an Apple” i “The water is Wide (O, Waly Waly)”, aquí acompanyat al llaüt per Andreas Martin, ambdues cantades en el darrer bloc del recital al Liceu. Els Youtubes són gentilesa de thtallis
Us desitjo un feliç dimarts
IN FERNEM LAND 
Mira que em feia por, Joaquim, després de tant de temps esperant escoltar-lo, que em decebés… i gens ni mica. Vaig trobar a faltar una mica més de Händel (però només perquè tinc debilitat pel compositor), però el recital em va agradar molt.
És una llàstima, però, que s’hagi trigat tant a fer-lo venir. Suposo que entre els seus compromisos i la programació del Liceu no ha estat possible, però en aquest aspecte em sembla que a vegades el Liceu peca de poca agilitat.
M'agradaM'agrada
Quina enveja Joaquim. M’hagués anat la mar de bé equilibrar-me jo també després del fiasco del diumenge i dels mils problemes quotidians que avui en dia m’ofeguen. Però no es pot estar en tot…
Celebro que fos un bon concert !!!
M'agradaM'agrada
Disfruté muchísimo y estaba esperando tu crónica, entre otras cosas para dejar un enlace en la actualización que he hecho en mi autopsicoanalisis sobre los contratenores. Con Haydn no me gustó y puede que no me guste ningún contratenor, pero el resto fué de muy bien a sublime. A un novato como yo (luego verás) le sorprende lo lejos que comparativamente suenan otras voces (el mismo Villazón) Si es lo que llamais proyección, este proyecta muy bien. Y comunica y emociona, al menos a mí. Curiosamente, menos en lo que mas conocía, el Ombra mai fu y la Solitude de Purcell.
Con el Rondó de Abdelazer estuve preguntándome si eso no era de Handel o de que lo conocía yo tanto… esta mañana he caido en la cuenta de que es sintonia en Catalunya Musica, creo.
Debo confesar que dos de los bravos previos al final fueron mios. La verdad es que me extrañó que se aplaudiera tras la primera canción, pero visto que él los aceptaba y que nadie hizo nada por acallarlos, no pensé que fuera incorrecto. Y si se aplaude, ¿por qué no va a bravearse? Supongo que la principal razón para estarse calladitos y quietos es no eternizar los recitales. ¿Cual es la norma, escrita o no? Sólo en la media parte? ¿Tras cada salida de escena? ¿Tras cada cambio de compositor?
M'agradaM'agrada
Lo que suena en Catalunya Ràdio es el tema original de las variaciones para una “Guia de Orquesta” de Britten. Este tema original de hecho no lo es tanto, ja que es precisamente una muy rica orquestación/instrumentación que realizó Britten del tema (este si realmente original) del Rondó de Abdelazer que oimos el lunes pasado al clavicembalo solista.
Bien, creo que van por ahí, y que más o menos es acertado lo que he expuesto. Estoy de viaje y no puedo confirmarlo de manera fehaciente. De todas maneras, si algo hya de erróneo no nos debemos preocupar, este blog tiene suficeintes “líberos” que me pondran los puntos sobre las ies…jajajaja…
🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Claro! Y conocía la Guia de Britten pero no ese Rondó ni la historia… Muchas gracias!
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Andreas Scholl y el contratenorato – Conclusiones provisionales | Ancha es mi casa
Magnífics els dos audios. Crec que m’ha baixat la pressió arterial .
Me n’alegro molt de gaudissiu de la vetllada.
Gràcies per la crònica Joaquim.
M'agradaM'agrada
Lo siento, no me gustan los/as cantantes que emiten sonidos fijos al cantar, por más fama que tengan, y ayer Andreas Scholl no paró de emitirlos.
M'agradaM'agrada
2 inocentes preguntas (de verdad inocentes 😉 )
Esas canciones, Dowland, Purcell, ¿no deben cantarse así?
Mantener un sonido fijo, aparte de que no debe ser tampoco fácil, ¿se considera siempre un defecto, o es simplemente que no te gusta y punto?
M'agradaM'agrada
Un sonido fijo es mucho más fácil de emitir y yo lo considero una práctica poco ortodoxa. Es el defecto que siempre se le achacó a la famosa Nellie Melba y que cantantes como Gwynneth Jones utilizaban avanzada su carrera. Los cantantes huyen de ellos (pregúntaselo a quien quieras, si conoces alguno).
No creo que en las partituras se indique un sonido fijo, excepto en determinado momento para causar un efecto especial. Generalmente lo utilizan los cantantes carentes de armónicos o con escasos. Andreas Scholl no va sobrado de armónicos, independientemente de que sea un cantante de voz dulce y agradable.
Desde luego a mi no me gusta el canto fijo (Montserrat Figueras, por ejemplo), pero a quien le guste no se lo voy a criticar. Con los gustos yo nunca busco cuestión, simplemente he dicho que no me gustan los cantantes que emiten sonidos fijos. Creo que estoy en mi pleno derecho.
M'agradaM'agrada
Colbran, atesa la seva sapiència (ho dic de debò), podria explicar en què consisteix això del “sonido fijo”? No ho acabo d’entendre, tot i que coincideixo amb l’apreciació que vostè fa de la Sra. Figueras. (A Andreas Scholl només l’he sentit enllaunat, no vaig assistir al concert d’ahir al vespre.)
Moltes gràcies
M'agradaM'agrada
No soy foniatra ni profesor de canto, soy únicamente un aficionado con muchos años de experiencia auditiva. Lo voy a explicar como yo lo entiendo. Fijar una nota cantando es emitirla sin armónicos que son los sonidos vibrados que acompañan el tono fundamental de la voz . Andreas Scholl emitía los sonidos fijos primero y acababa las frases musicales (algunas cortas, for falta de fiato) emitiendo algunas vibraciones (armónicos)..
No sé si me he explicado bien, pero no sé hacerlo mejor. Lo que no comprendo es por qué me lo preguntas, cuando estoy seguro que sabes perfectamente lo que es fijar notas, si has escuchado a Montserrat Figueras. En términos distendidos se suele decir “hacer el claxon”.
M'agradaM'agrada
Sigo en serio, de verdad: ¿El extremo opuesto al claxon sería la cabrita?
M'agradaM'agrada
Veo que estás de muy buen humor, eso es bueno.
Te contesto: pues algo así, pero más bien se dice que tiene excesivo vibrato. Voces ricas en armónicos son por ejemplo Leontyne Price y Boris Christoff y escasas de armónicos Ruggero Raimondi y Klaus Florian Vogt. He dicho ricas y escasas, no que les sobren o que no tengan.
Yo prefiero las voces ricas en armónicos a las que apenas tienen.
Si quieres contrastar mi opinión puedes consultar algún tratado sobre música y canto. Los términos caseros (claxon, hacer el carro, etc…) no los encontrarás, son del acerbo popular de los aficionados a la ópera, sobretodo de los antiguos como yo.
Creo haberte dado suficientes aclaraciones al respecto. Siempre que alguien discrepa de tus gustos le haces “El tercer Grado”…?
M'agradaM'agrada
Muchísimas gracias, Colbran. Si se lo he preguntado es porque mis conocimientos musicales son precarios (por no decir nulos), aunque sé distinguir muy bien lo que me gusta de lo que no, y en este último apartado esta Madame Savall. Además no tenía oportunidad de escucharla hasta regresar a casa y comprobar lo que usted decía.
Por cierto, y aunque no venga a cuento, que tengo un vecino new age que practica -por lo visto con finalidades terapéuticas (!?)- algo que él denomina “canto de armónicos” y cuando se pone a practicar no tiene nada que envidiar a una manada de caribús en celo, máxime cuando el “canto” viene siempre acompañado de campanillas chinas y cuencos tibetanos. Pero bueno, se le perdona porque es buen chaval.
Lo dicho, gracias otra vez.
M'agradaM'agrada
No estoy de mal humor, pero no estaba bromeando. Discrepando o no, siempre me gusta aprender del que sabe, y si sabe tanto que hasta emplea términos caseros que podemos entender los de mi especie, ni te cuento. Otra cosa es que pueda hacerme pesadito pero acepto que me manden a freir. Por cierto : ¿qué es hacer el carro? 🙂
tristany: el que me parece a mí que debe ser un buen chaval eres tú.
M'agradaM'agrada
“Hacer el carro” lo oí decir por primera ve en el Liceu en 1954. Se decía o dice cuando la voz oscila exageradamente en la zona alta.
Hubo un magnífico cómico norteamericano llamado Bert Lahr (el león cobarde de “El mago de Oz”) que basaba todo su canto en hacer oscilaciones al dar las notas altas, tan exageradamente que siempre que lo veo me parto de risa. Intentaba ridiculizar a aquellos cantantes líricos periclitados que acostumbran a hacerlo, por ejemplo Samuel Ramey en los últimos tiempos (“Manon” del Liceu, por ejemplo). Puedes localizarlo en “Youtube” (supongo) cantando “I’m a mountie who never got his man” de “Rose Marie” (versión fílmica de 1954) o en el trío “If I only had a brain, a heart, the nerve” de los acompañantes de Dorothy en “The wizard of Oz”.
M'agradaM'agrada
El carro no se verlo…
pero el burro si que lo hace bien.
M'agradaM'agrada
La segunda canción no sirve para lo que te quiero explicar, pues no lo hace. Ya te pasaré dos audios por e-mail en mp3 y los colocas, si lo crees oportuno.
El primer clip no lo puedo ver.
M'agradaM'agrada
José Luis, en lugar de dos muestras en mp3 te he enviado tres, muy clarificadoras. Has captado ya lo que es “hacer el carro”? Si las quieres poner las pones, pero advierte que son parodias de un cómico celebérrimo en Broadway, en el cine y en la television. Fue co-protagonista con Ethel Merman, la mayor estrella que ha dado Broadway hasta el presente, en “DuBarry was a lady” (de Cole Porter-1939) y de la revista “Two on the aisle” (1951) co-protagonizada con la fabulosa Dolores Gray que Joaquim tuvimos el honor de ver en Londres en “Follies” (Sondheim), aparte de 11 musicales más, 16 películas y varios shows en TV, tales como “Anything goes” (1954), al lado de La Merman, Frank Sinatra y Sheree North y “The great waltz” (1955), al lado de las sopranos Patrice Munsel y Jarmila Novotna y del barítono de Broadway Keith Andes.
Supongo que te quedará todo claro y te reirás bastante con Ber Lahr. Mucho más triste es el ejemplo de Samuel Ramey en “Manon” del Liceu, junto a Dessay y Villazón y de eso hace bien pocos años.
M'agradaM'agrada
Me ha quedado clarísimo hasta a mí con lo que te voy a ahorrar la demostración práctica que me ofrecias y evitar así el riesgo de que nos encierren a todos, a tí por alterar el orden público y a mí por provocarte.
Con los datos que me has dado ahora ya he podido localizar un video del segundo corte para compartir lo que he aprendido y para que nadie olvide jamás lo que es hacer el carro
Perooooo……. tengo unas dudas 🙂 🙂 🙂
1.- ¿Por que se llama hacer el carro?
2.- ¿Que diferencia hay entre hacer el carro y hacer la ovejita (o el cordero) (o la cabrita) (o el cabrito)?
3.- Carro, ovejita, claxon… ¿hay muchas más?
4.- ¿Tendrás tanta paciencia esta vez, o me enviarás a hacer gárgaras directamente?
Estoy meditando dedicar una pagina al asunto
M'agradaM'agrada
Francamente no lo sé, pero deduzco que cuando se utilizaban los carros tirados por caballos y los suelos eran empedrados y desnivelados, las personas no se mantenían quietas en los asientos y efectuaban pequeños saltos, mientras el carro, diligencia o lo que fuera iba desplazándose y eso es lo que hace la voz cuando se le descontrola al cantante, generalmente cuando ya es un poco mayor. Esas oscilaciones de la voz, a veces muy marcadas, pueden equipararse a esos traqueteos del carro. Así lo deduzco yo, nadie me lo explicó.
Hay cantantes que tienen un exceso de vibrato y hay comentaristas, profesionales o no, que utilizan el adjetivo caprino en plan crítico para comentar ese tipo de emisión, pero nada más.
Puede que haya más particularidades del canto que tengan una palabra o frase en plan casero para calificarlas, pero yo las desconozco o no las recuerdo.
Creo que dedicar un apunte a estos temas es una pérdida de tiempo. Son curiosidades pero nada más y no dan para tanto. Por mi parte doy por terminada la cuestión.
M'agradaM'agrada
No em va agradar gaire a la primera part, més aviat per monòton.
A la segona si, ja en Ombra mai fu em va agradar moltíssim, no sé com dius que no va estar bé, no ho entenc i a les cançons tradicionals angleses va ser un prodigi. És un cantant moly sensible, casi diria que excels.
M'agradaM'agrada
No em va agradar amb Händel però em va entusiasmar amb la resta del repertori. No sé perquè Ombra mai fu se li va resistir i la va tallar, tan diferent de com sempre l’hem sentida, Precioses especialment les cançons de Purcell que canta com ningú i també les tradicionals, tan dolces.
Va ser un encert, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Hola Ferran, ahir vaig pensar amb tu, ja que recordo que quan vaig fer l’apunt de la presentació d’aquesta temporada, fas fer especialment menció a l aquest recital de Scholl. Al finalitzar vaig pensar que segur t’havia agradat. És un artista magnífic que ja li han passat els millors anys, però que encara fascina, oi?
Isabel t’entenc perfectament, no sempre es pot estar on voldríem. Jo vaig sortir ben satisfet i guarit.
José Luis, lo dels aplaudiments i bravos pot semblar una butade, però ahir i sobretot a la primera pat, (em) molestaven. Compren que a un artista el satisfan moltíssim, però suposo que al menys respectar els blocs, sense trencar l’encanteri sonor que Scholl sap crear, és el mínim exigible.
nati, certament és un bàlsam.
Colbran, ja ho saps, t’haig de donar la raó, si fixa i a vegades molt, però les grans qualitats del seu cant i la seva musicalitat i el mestratge que exhibeix en la utilització d’un instrument aparentment poc interessant, superen en molt les fixades, que per altre part en el repertori del primer barroc i anterior, son quasi “obligats”. Saps també que els anglosaxons ho valoren molt, potser per això a Alemanya van fer una diva de Mara Zampieri.
Per altre part, posar en el mateix sac a la Sra Savall i a Andreas Scholl, em sembla sorprenent.
Concep, a mi com a Olympia em va semblar molt millorable, tan sols cal escoltar la seva versió d’aquesta ària en aquest Youtube, per adonar-se’n del canvi que ha experimentat la veu.
[>Youtube http://www.youtube.com/embed/dHp5_sNurag%5D.
on podreu apreciar perfectament el que és “fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiixar” una nota.
Olympia, un plaer de concert i un plaer compartir baixar les escales del Liceu de bracet.
M'agradaM'agrada
Us adoro a tots plegats .
al Colbran molts petons i agraïments per questes precissions.
M'agradaM'agrada
Això dels aplaudiments no t’ho discuteixo ni ho considero una boutade, que tot i apuntar-me a la festa tampoc ho veia clar. El que preguntava es si hi ha cap norma escrita o es només el sentit comú i el bon gust el que diu el que s’ha de fer. Ahir no era fàcil decidir-se, perquè no pots esperar a que es retiri per aplaudir, ni deixar que ho faci en silenci. Ni amb el programa a la ma era fàcil a la primera part saber quan acabava un bloc. En tot cas, van sobrar, tens tota la raó.
M'agradaM'agrada
Us adoro a tots plegats .
Moltes gràcies Colbran per aquestes precisions que ens aportes . Són la “guinda” que tots esperem , la veu de l’experiència i del coneixement .
Molt agraïda Colbran , sempre.
M'agradaM'agrada
Em va agradar molt Scholl i el programa que va oferir. És veritat que estem davant d’un cant plà, poc propens a l’espectacularitat molt sovint conreada per els contratenors, potser excesivament “delicat”, però tancava els ulls i m’entrava molt i molt bé la seva musicalitat.
Interesentissim el debat envers la nota fixa.
Jo, el que un dia vull que canti per a mi sol és en Goerne. Amb Schubert, of course. Desprès ja t’el passaré Joaquim…. 🙂
M'agradaM'agrada
Pobre Andreas Scholl !!!!
Potser es mereixia un altre tipus de debat.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord!!! (de fet m’he oblidat de fer el mateix comentari…), pero crec que fins i tot ell ho entendría..
M'agradaM'agrada
Pues has hecho todo lo posible para que se alargara.
M'agradaM'agrada
He seguido una linea, la única que no se había cerrado. Y he aprendido más de una cosa.
M'agradaM'agrada
Doncs no ho sé, la veritat, el vaig veure una persona bastant extrovertida, i al final de la primera part ho va demostrar i crec que s’haguès divertit amb el que s’ha escrit, tant com ho he fet jo…i ell potser no haguès après, però jo si….jejeje. M’ho he passat molt bé amb el toma i daca entre José Luis i Colbrán, la veritat. 🙂
M'agradaM'agrada
Encara fascina, encara.
Tinc la “sort” que encara que no l’hagi escoltat en el seu millor moment (excepte en enregistraments), encara no ha arribat a la decadència de què fan gala algunes “estrelles” que no s’adonen que ja s’haurien d’haver retirat (i no assenyalo ningú, que fa lleig, però els que anem al Liceu segur que sabem a qui em refereixo).
Hauria preferit més Händel, evidentment, i Bach, però si ja no ho pot cantar prefereixo que canti el que encara li surt bé. Jo ho vaig passar molt bé, i no em va semblar monòton.
De tota manera, hauré de guardar-me una estoneta per fer els deures que ens ha posat el Colbran per aprendre que és això de “fer el carro” (que en Colbran no s’enfadi, que això dels deures ho dic amb tot el respecte: sempre és un plaer aprendre dels que en saben més).
M'agradaM'agrada