IN FERNEM LAND

DIUMENGES AL PALAU: MARTINA FILJAK


Aquesta temporada que s’està acabant m’ha proporcionat grates sorpreses en cicles musicals que no acostumava a sovintejar, però aquest any, un any decididament complicat per a mi si parlem d’afers econòmics, la generositat de bons angelets, m’han possibilitat assistir a concerts que d’altre manera no hagués pogut anar, i això que el d’ahir per la tarda al Palau tenia uns preus molt més que assequibles.

Martina Filjak és una pianista croata nascuda a Zagreb que l’any 2008 va guanyar el primer premi del Concurs Maria Canals.

No en tingueu cap dubte que estem parlant d’una figura a tenir molt en compte a partir d’ara, i això també ho han dit els crítics de New York després del seu recital al Carnegie Hall al desembre del 2009.

L’elegant i lleugerament sofisticada pianista exhibeix una tècnica prodigiosa i una força aclaparadora, però per sort no es tracta d’un fenomen més d’aquests que esclaten tot sovint, ja que està dotada d’una sensibilitat extrema i d’una musicalitat molt expressiva i comunicativa, quelcom difícil d’assaborir en molts dels artistes actuals, fins i tot els grans promocionats per les discogràfiques més prestigioses. 

Filjak va començar el seu preciós recital, amb un Palau quasi buit i una allau humana baixant la Via Laietana tot mostrant el rebuig indignat de la única manera possible i creïble, interpretant tres sonates d’Antoni Soler, les número 1, 4 i 9.

Claredat, transparència, potència i virtuosisme van de la ma en cadascuna de les interpretacions de la pianista, que ens ha ofert un programa complex i molt variat, ple de contrasts, ja que després d’Antoni Soler ens esperaven les sorprenents i bellíssimes Wasserklavier-Feuerklavier i Luftklavier de Luciano Berio. La Filjak ens va fer viure i veure l’aigua, el foc i l’aire que tan bé descriu Berio en aquestes tres precioses i delicades perles.

La primera part va concloure amb Szabadban (A l’aire lliure) de Béla Bartók. 5 peces d’extraordinària dificultat tècnica i expressiva, superada amb insultant magisteri i sorprenent adequació als canvis que suposa passar del classicisme del Pare Soler, a les atmosferes post impressionistes de Berio, a l’aclaparadora paleta rítmica i descriptiva de Béla Bartók. Sensacional!

A la segona part ens esperava la preciosa sonata per a piano núm 4 en Do menor de Serguei Prokófiev, plena de bellíssims paranys en els tres moviments, però on em va meravellar va ser en el Andante assai, lluny de l’espectacularitat de l’Allegro con brio, ma non leggiero que la tanca i que ens ha deixat a tots bocabadats.

És clar que encara faltava el Preludi i nocturn op 9, per a la ma esquerra de Aleksandr Skriabin, amb el que la pianista ha mostrat la seva seducció interpretativa, acompanyada d’una gestualitat molt ben estudiada, d’elegants i diria que quasi coreogràfics moviments corporals, que acompanyaven la embolcallant melodia i les encisadores sonoritats que Filjak sap extraure del piano.

Per finalitzar, un altre demostració de domini, tècnic ai virtuosisme amb l’espectacular Islamey, fantasia oriental de Mily Balàkirev.

Està clar que aquest mateix concert dintre de no gaires anys omplirà la sala del Palau d’entusiastes i gratificants bravos. Ahir ho va aconseguir en un Palau quasi desert però rendit a l’art en majúscules d’aquesta pianista dotada del carisma de les grans.

Ens ha obsequiat amb dos bisos, el primer un preludi de Schumann i el segon una obra que no he pogut identificar de W.A.Mozart. Les propines no calien, però també ha demostrat en aquest canvi de registre, que era capaç de continuà fent-nos gaudir sense cap altre arma que la seva capacitat artística de comunicar sensibilitat i domini tècnic.

Al sortir dues hores més tard, seguien baixant indignats per la Via Laietana indignats que en algun moment han interferit de manera somorta, amb un ressò llunyà a la magnificència de la vetllada, fent ben palès el nyap que va cometre l’arquitecte Tusquets al no insonoritzar el segon pis del Palau.

No cal que us digui que al sortir m’he afegit de manera anònima i silenciosa a la riuada que clamaven allò de “qué no, qué no, qué no nos representan”  i que veritablement feia reflexionar moltes i moltes coses.

Us deixo per gentilesa de un YoyTube amb Martina Filjak interpretant el Preludi i Nocturn op 9 per a la mà esquerra de Skriabin tal i com el va tocar a les semifinals del Concurs de Cleveland al 2009. Concurs que va acabar guanyant ella.

Bona setmana amics! i gràcies una vegada més Elvira.

4 comments

  1. Una pena haver-m’ho perdut també. Aquesta meravella per la ma esquerra de Scriabin ja la vaig sentir com a bis també a la guanyadora de un concurs, el Maria Canals. Es veu que els que guanyen tenen ma esquerra 🙄 (Algú ho havia de dir)

    M'agrada

    • Estic convençut que t’hagués encantat.
      I no cal que et digui que el Skriabin va ser més enlluernador al Palau, han passat tres anys i en aquesta fase de la carrera, es nota molt.
      Una veritable sorpresa a seguir.

      M'agrada

  2. Quin goig envejós. Skriabin al piano és extraordinari, i no se programa molt. Tampoc he sentit encara el meravellós concert de l’esquerra de Ravel en directe. Podriem proposar una vetllada per esquerrans!

    Ai Tusquets! ni aïlla, ni denuncia..

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: