IN FERNEM LAND

GERALD FINLEY canta Verachtet mir die Meister nicht.


Gerald Finley (Hans Sachs) Festival de Glyndebourne 2011 Producció de David McVicar

Això de deixar enllaços de vídeo en els apunts està esdevenint més complicat, lent i laboriós del que us podeu imaginar, però hi han un parell de coses que us vull deixar tant si com si, esperant que el resultat sigui més reeixit que el del Onegin d’Amsterdam.

El primer que em porta de corcoll és la magnífica produccióde Die meistersinger von Nürnberg dels festival de Glyndebourne d’enguany, amb Vladimir Jurowski i David McVicar com a màxims responsables d’un espectacle bellíssim i amb Gerald Finley (30 de gener de 1960), l’exquisit baríton canadenc que assumia l’esgotador rol de Hans Sachs per primera vegada, és més, el primer rol wagnerià i escolleix precisament aquest.

Us haig de ser franc, creia sincerament que Finley, un mozartià i liedeista de reconeguda trajectòria, no era el cantant idoni per interpretar al sabater de Nuremberg, però si haig de fer l’anàlisi per el que he vist i escoltat en aquesta retransmissió cinematogràfica i televisiva (recordeu que a Barcelona ens vam quedar amb un pam de nas), la meva opinió és molt favorable.

No sé com va córrer la veu de Finley per la sala del comtat d’Essex de dimensions molt assequibles, però les crítiques angleses han estat unànimes i magnífiques. No sé que passaria amb el seu Sachs a sales com el MET, La Bastille i altres teatres de dimensions deshumanitzades, però vist i escoltat a distància curta, el Hans Sachs de Finley és perfecte en la seva humanització del personatge, lluny d’interpretacions permanentment airades o rondinaires, el seu personatge és madur, reflexiu, irònic i vulnerable, amb un tercer acte antològic de subtileses musicals i interpretatives, que fan de Finley un Sachs perfecte per a gravar una hipotètica nova versió discogràfica, ja que la claredat vocal del seu cant i l’especial sensibilitat en la manera de interpretar el text, gràcies a que ha sovintejat molt el món del lied, és digne de tot elogi.

Si no passa res, abans del proper cap de setmana tindreu a disposició els enllaços, però mentrestant no me’n he pogut estar de deixar-vos un tast i he cregut convenient escollir el final “Verachtet mir die Meister nicht”, que tot i ser tan perillosament pamfletari, és meravellós.

Espero que aquest tast us hagi fet entrar ganes de devorar l’àpat, que com sabeu necessita per les seves dimensions, un temps de cocció notable.

7 comments

  1. Kenderina

    En uno de los descansos, en la emisión de la página de Glyndebourne, había una entrevista grabada con David McVicar en la que decía que una de las cosas que mas le gustaban de trabajar en Glyndebourne es que permitia elegir cantantes que pueden hacer un trabajo muy bueno en los papeles sin tener que preocuparse tanto por el tamaño de la sala 😉

    M'agrada

  2. tristany

    Comparteixo amb tu l’opinió (i també el prejudici, mea culpa) sobre les prestacions de Finley. Amb totes les reserves lògiques d’una audició per internet, crec que estem davant d’un gran Sachs. Que Finley és un molt bon cantant està -crec- fora de tot dubte, però la sorpresa majúscula ha estat la seva creació del personatge (molt ben dirigit musicalment i escènicament), fent-ne una autèntica encarnació, i cantat a més a més amb un gust exquisit i un fraseig impecable. Quin goig veure tantíssims matisos del personatge en un Sachs encara jove, però rebel·lant-se contra él desencís inevitable del pas del temps. I quin meravellós artefacte teatral signa el Sr McVicar! De treure’s el barret. No us ho perdeu (aprofiteu l’enèsima gentilesa del nostre amfitrió) aquells que no l’hàgiu vist.

    He passat uns dies francament profitosos amb els visionats d’aquests Meistersinger i l’Onieguin d’Amsterdam. Tant de bo puguem dir el mateix amb el Fidelio de Munic, que també es retransmetrà en viu aquest divendres…

    M'agrada

  3. josep m. casan

    Comparteixo totalment l’entusiasme per aquesta representació dels “Meistersinger” i la interpretació de Gerald Finley encara que penso que una gravació discogràfica no el beneficiaria gens. Si només el pogessim sentir, la seva versió quedaria mot lluny de les clàssiques de Hotter, Frantz, Adam o Stewart. Això més que un defecte és una virtut ja que al interpret l’hem de jutjar pel conjunt de la seva prestació i aquí Finley està a l’alçada dels més grans. A partir d’ara quan escolti el preludi del tercer acte s’em humitejaran els ulls recordant la casa de Sachs meravellosament iluminada per la Paule Constable i la colpidora figura de Gerald Finley reflexant tota la tristesa i els dubtes del personatge segons la genial direcció de McVicar. En aquest moment no canta ningú però no creieu que és ÒPERA?
    Deixeu-me fer un apassionat elogi de la “filosofia” Glyndebourne que des dels seus inicis ha apostat per l’òpera com a “teatre cantat” posant les seves produccions en mans de directors de escena moderns i amb talent i facilitant temps d’assaig impensables en altres teatres (fixeu-vos en aquests Mestres que no veureu cap mirada furtiva dels cantants cap el director d’orquestra ni per part del cor!). La majoria de les millors produccions que he vist els darrers anys (ai las per la TV) són d’aquest Festival: Juli Cesar (McVicar), L’incoronazione di Poppea (Carsen), Cosi fan tutte (Hytner),The Fairy Queen (Kent), Billy Budd (Grandage). A la Scala li hauria de caure la cara de vergonya (pel que fa a la producció escènica) desprès de les dues últimes inauguracions de temporada.
    Res més, disfruteu els que encara no heu vist aquests Mestres.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Si senyor, ben cert el que comentes de Glyndebourne en relació a les seves propostes escèniques. No he estat mai, però els DVDs que tinc m’agraden molt i és veu i nota aquesta cura en el qualitat global de les produccions.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: