IN FERNEM LAND

DAPHNE, un Strauss de segona?


Apollo i Dafne (Gian Lorenzo Bernini 1625) Galeria Borghese, Roma,

No us negaré que amb els anys he anat establint una relació d’amor i odi amb les òperes straussianes, amor per a totes aquelles que figuren com a obres mestres indiscutibles del catàleg del muniquès i odi o més ben dit, un cert rebuig per a totes les altres (Capriccio inclosa) que viuen de manera parasitària al voltant de la fama del grandiós compositor, també operístic, però que sense l’alè inspirador del gran Hofmannsthal i un certa covardia creativa que el va privar d’anar més lluny del que la seva pròpia gosadia de les colpidores Salome i Elektra, feia preveure.

El seu nou llibretista Joseph Gregor, no va poder oferir-li un material a l’alçada ni a Friedeenstag, ni Die Liebe der Danae que passen justet el llindar de l’honestedat, però la majoria de crítics s’han posat d’acord en dir que Daphne, amb col·laboració de Clemens Krauss que més tard li escriuria el llibret de Capriccio,  si que va esperonar a Strauss a escriure una partitura rica, poètica i abocada en el classicisme més panteista, que era on Strauss influenciat pel desaparegut Hofmannsthal, creia que es trobava la veritable font de la inspiració temàtica pel teatre operístic.

Tot i així la gestació va ser llarga i àrdua, ja que Strauss no acabava d’encaixar amb Gregor, que finalment i de manera sàvia, va acceptar la proposta del compositor de canviar el cor final que havia proposat, per deixar la transformació com a conclusió de l’òpera i el fi olfacte teatral de Strauss es va imposar. El material poètic d’aquest cor li servirà més tard per composar al 1943 An den Baum Daphne“, una cantata que res té a veure en l’òpera.

Tot i reconèixer en la meravellosa orquestració i en les melodies elegíaques, etèries i tendres, la ma del inspirat mestre, l’obra no m’acaba d’agradar, hi ha quelcom que resulta distant, qui sap si aquest classicisme l’allunya dels mestrívols  retrats femenins que Strauss sabia reflectir amb gran lluïment per a la soprano protagonista.

La vocalitat és per a una veu lírica, amb cos i seducció per emetre els aguts quasi flotants, l’atractiu principal d’aquesta òpera, per a mi massa lluny de les cinc grans òperes straussianes (Salome, Elektra, Rosenkavalier, Ariadne i  Frau ohne schatten).

Òpera de gran lluïment per a la soprano protagonista i de gran patiment pel heldentenor que gosi assumir el rol d’Apollo, d’una inclemència vocal esfereïdora, normalment és recordada per la grandiosa escena final, on Strauss és desborda de genial inspiració, per composar en la transformació de la deessa en llorer, un dels moments més màgics de tot l’opus straussià. La resta està bé, però el final és sublim i gràcies a ell es recorda aquesta òpera, quasi de càmera, que es representarà en versió de concert al Gran Teatre del Liceu, el proper diumenge 10 de juliol i el dimarts 12.

Daphne es va estrenar el 15 d’octubre de 1938 a la Staatsoper de Dresden dirigida per Karl Böhm, a qui el compositor va dedicar l’òpera i amb Margarete Teschemacher com a protagonista i el tenor Torsten Ralf com a Apollo. Aquests dos concerts representaran l’estrena al teatre barceloní.

L’opulència orquestral de la versió està garantida, ja que en el fossar o dalt de l’escenari (jo m’estimaria més la primera opció, encara que la Sílvia em maleeixi per sempre més, ja que evitem que les veus quedin ofegades per l’orquestra) tindrem l’estimada OBC, orquestra que ja va interpretar també en versió de concert i sota la direcció d’un straussià insigne com Franz Paul Decker, una versió d’aquesta òpera al Palau de la Música. Ara la direcció anirà a càrrec de Pablo González i això suposarà un doble anàlisi prou interessant, en primer lloc veure com es desenvolupa amb el fascinant món de les platejades sonoritats straussinaes i l’altre saber com es desenvoluparà en el món operític, tan supeditat als solistes vocals.

En l’apartat vocal l’òpera comptarà amb la Daphne de la soprano alemanya Ricarda Merbeth, l’Apollo de Lance Ryan substituint al inicialment previst Burkhard Fritz, assumint un rol que jo crec que el sobrepassa, Jörg Schneider com a Leukippos, el segon tenor que inicialment havia de cantar Rainer Trost, el baix Robert Holl com a Peneios i la contralt Janina Baechle cantarà la profunda Gaea.

Si Merberth està inspirada com a Viena (veure el darrer vídeo), ho gaudirem força .

Escoltem ara alguns fragments, començant per l’ària d’entrada “O bleib, geliebter Tag” per la soprano Maud Cunitz en una versió gravada a hamburd l’any 1949 dirigida per Arthur Grübe.

Escoltem ara com canta Hilde Guden “Unheilvolle Daphne”, l’ària que canta Daphne com a reacció a la mort de Leukippos. El món sonor és molt proper al de la Kaiserin de Die Frau ohne schatten. La versió prové del Festival de Salzburg de 1964 i la veu de Guden resplandeix en aquest dramàtic lament. Dirigeix Karl Böhm, el mateix director de l’estrena.

I ara veiem al gran James King cantant l’arioso “Jeden heiligen Morgen”, provinent de la representació del Festival de Salzburg de l’any 1964 dirigida per Karl Böhm

De la mateixa representació, però malauradament tan sols àudio, escoltarem a King, acompanyat per Guden i l’ideal Leukippos de Wunderlich i on podreu comprovar la temible tessitura d’Apollo i la solvència amb la que el tenor nord-americà la supera. El rol d’Apollo necessita d’un cantant capaç de ser heroic, no defallir i mostrar també les seves habilitats més líriques.

Finalment us deixaré la cabdal escena de la transformació “Ich komme, ich komme”, per la soprano que ho interpretarà al Liceu Ricarda Merbeth a Viena l’any 2004.

Una oportunitat d’or per escoltar una òpera que si no és ben bé una òpera imprescindible, té molts punts d’interès per ser escoltada i com que les oportunitats són ben poques, no s’ha de desaprofitar l’ocasió que el Liceu ens brinda.

Bon dissabte a tothom!

9 comments

  1. Josep Olivé

    No. No es un Strauss de segona. És el Strauss genuí, pur i dur. Intentaré explicar-me.

    La evolució més comú de tot gran artista comença amb un periode de aprenentatje i assimilació, amb fortes influencies externes, al que continua un periode brillant, ja nítidament personal, on s’estableix la marca de la casa. Després, la trajectoria es pot acomodar a l’èxit i afalags o bé pendre un rumb ben diferent: les obres que genera prenen un caire encara més personal i profund, són encara més treballades on la necessitat de l’aplaudiment passa clarament a un segon terme. Hi han dos genis a l’història de la música que tenen quasi bé vides paraleles i són tambè el paradigma del tipus d’evolució que he esmentat: Beethoven i Verdi.

    No es al cas de Strauss. L’home, a la tercera de canvi fa petar Salomé, i després es possa encara més dur i ens depara una Elektra, i desprès se’ns possa tendre i melangiós i ens obsequia amb una rosa… És com si Verdi hagués començat el seu carrerón amb Falstaff i Otello, o com si Beethoven ens hagués oferit la Hammerklavier o la Gran Fuga per a obrir boca… Es fa dificil pensar que pot venir desprès, i lo més normal és que obres magnífiques, esplèndides i genuines, marca de la casa, quedin sota la sombra d’obres que han passat a ser capdals. Mica d’això li passa a Daphne. És una òpera maquíssima, es Strauss, però clar, no té l’absoluta genialitat ni l’impacte de Salomé, Elektra i Der Rosenkavalier.

    Què va fer Strauss a l’alçada d’aquestes obres? Pel meu criteri sols en va fer dues més: Ariadne auf Naxos i sobretot Die Frau ohne Schatten. Estan a l’alçada, si, en qualitat, però no arriben a tenir l’impacte colossal d’aquelles. I agradan-me tant Daphne, i considerant que pertany a un Strauss de primera, per què no l’esmento aqui i ara? Doncs per una raò molt sencilla. Perque sempre hi han obres, moltes, que sense ser capdals ens poden agradar i emocionar igualment, i en les que percibim, clarament, un estil i un segell que ens agrada i emociona per molt que es repeteixi.

    Va fer Strauss obres veritablement de segona? Si. Un si rotund. Fins i tot, hasta Arabella o Capriccio, obres que es representen molt més sovint que Daphne les considero francament millorables i refregits poc treballats d’altres obres. I la resta, obres clarament menors. I és que la sombra de l’Hugo, si, de l’Hugo von Hofmannsthal era molt, però que molt allargada.

    M'agrada

    • Entenen la teva argumentació, benvolgut Josep, a mi em fa tota la sensació que Strauss va perdre fins i tot el interès artístic en l’etapa de maduresa, per convertir el fet artístic en un afany mercantil i és clar, per agradar al públic, va haver de frenar aquell allau que l’Elektra o la mateixa Frau podien fer preveure.
      Guntram i Feuersnot van ser experiments, d’acord, però les cinc que varen seguir són imponents i després….no va ser capaç o no va voler arriscar?, és per això que jo crec que són de segona, amb fragments tan magnífics, no hi cap dubte, com la transformació de Daphne, el monòleg de la Comtessa o l’esclatant ària de l’Egipcíaca, però són espurnes en mig d’una gran fullaraca, orquestralment magnífiques totes elles, però ai las! mancades de la genialitat, en el seu conjunt, del repòquer esmentat.
      Potser demà diré que Daphne és de segona, però promocionant a primera divisió, no crec que vagi més enllà.
      Gràcies per la teva apassionada defensa

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Ben veritat l’afany mercantilista de Strauss. Home absolutament dominat per la seva dona, que encara el feia més egoista i insolidari, per la qual cosa és probablement un dels músics més denostats des del punt de vista humà. I més val no furgar en les seves simpaties (i càrrecs) amb el règim nazi (encara que en honor a la veritat en un moment donat s’hi va plantar). Ja ho deia l’Arturo Toscanini, en una frase lapidaria: “Davant del Strauss músic em trec el barret, davant del Strass home m’el torno a possar”. No deixa de tenir la seva gràcia aquesta frase, no perque no tingui fonament, sino per qui la diu, que no era que diguèssim el campió de la bona educació i de les bones maneres.

        Es ben veritat tambè que Strauss és el tipic cas de músic acomodat i “vividor” dels seus grans primers èxits (que accepto ampliar-los fins al repòquer) i és molt clar que en tot el que va fer desprès no hi ha una sola nota que no haguès escrit abans. Però home, accepta tambè que Daphne, sense tenir prou entitat per a jugar la xampions o la UEFA, si que al menys és de primera i que normalment és de les que no pateix per a baixar a segona. 🙂 🙂 🙂

        Sensacional ahir Tamerlano! M’ho vaig passar “teta”! Formidable Bejun Mehta, impresionant, i en Domingo completament fora d’estil, però al seva presencia, la seva veu (increible a la seva edat!) i el seu carisme fan que el resultat final sigui inobidable.

        M'agrada

      • Pense que sempre s´ha enllaçat la imatge de R.Strauss amb el règim Nazi. Lamentablement res més lluny de la realitat, ja que tot i els càrrecs que li donaven sempre pensaba que així ajudaria a salvar del “mal” la cultura del seu Pais. Ell es va quedar i va plantar cara al tot poderós Tercer Reich, que acabaren cansant-se de les seues critiques i peticions. També ell va criticar a tots els que van marxar i no es van quedar per lluitar contra aquella barbarie. Hitler el va fer com els compositors de la “Cort”, tanmateix com va fer malament interpretant un filósof com Nietzche. Ja se sap, que d´on no hi ha no es pot treure. Inclús R.Strauss té un episodi a l´Alemanya Nazi a l´estil Oskar Schindler. Ell va ocultar i va salvar part de la familia de la seua dona Paulinne i als criats de la seua casa.

        A les seues últimes composicions, es possible que no tingués la força de les grans anteriors i que, com dieu, l´afany mercantilista el va superar cap al final dels seus dies, però, fins i tot amb això li devem molt…va voler assentar unes bases com les de la SGAE (quin exemple,no?…jejeje).

        Prefereix catalogar les seues obres com úniques i excepcionals i, algunes ens transporten a l´extasi, com Salomé i altres, ens deixen bon sabor de boca com aquesta Daphne.

        M'agrada

  2. Em té tant seduïda Salomé, m’interessa tant Electra i és tan bonica El cavaller de la rosa que temo entrar en altres temes que m’agradaran menys.
    Bon cap de setmana, Joaquim i Colbran!

    M'agrada

  3. Mercedes Parera

    Buenas noches Joaquim !!! Solo saludaros a todos y a ti Joaquimdarte las gracias por todos tus inmensos esfuerzos para alegrarnos todos los díascon tus mágnificos comentarios sobre las obras que vas desgranando todos los días con gran esfuerzo por tu parte, lástima que no pueda oirlas,diras, que pesada esta Mercedes,solo es para que te des cuenta ,que te sigo todos los dias, Un fuerte abrazo, Mercedes.

    M'agrada

  4. JaumeM

    Aquesta tarda hi vaig i m’ha passat com a la Ariana, després de llegir el post tinc mes ganes de sentir-la.Llàstima que solament sigui en versió de concert.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: