Natalie Dessay (Violeta Aix-en-Provence 2011)
Ermonela Jaho (Violeta Arena de verona 2011)
Us insinuava l’altre dia en l’apunt del vídeo de La Traviata representada al Festival d’Aix-en-Provence d’enguany, amb la discutida Violeta de Natalie Dessay, que seria possible que en els propers dies tinguéssim un altre representació a disposició, doncs bé, ahir vaig veure aquesta Traviata, procedent d’un altre festival estiuenc amb un cert pedigrí, el de l’Arena de Verona, però la veritat és que m’he avorrit molt i com a conseqüència immediata, ha fet que valorés millor la representació d’Aix, m’explico.
Ermonela Jaho, l’emergent soprano albanesa interpreta Violeta amb una veu ideal (recorda a Lorengar), ho té quasi tot, però la seva Violeta és adotzenada, no aporta res de nou. Supera quasi tots els problemes tècnics i vocals, tot i que a vegades cala una nota o desafina una frase sencera, el seu registre i el cos de la veu (una lírica pura) s’adeqüen perfectament a les exigències de la partitura.
Però Jaho no té l’instint teatral de Dessay i ves per on, amb aquests dos Youtubes que us he preparat, pretenc demostrar un cop més, que s’ha de tenir la veu, però que si no va acompanyada de les adequades aptituds dramàtiques, les notes poden quedar buides de contingut, sense ànima, sense sentit, un pur exercici de conservatori.
La producció de Verona és deguda al director argentí Hugo de Ana i com acostuma a ser habitual en els seus treballs, és teatralment buida i amb una inquietud esteticista que ho empastifa tot i no ajuda gens a fer-nos entrar en l’essència. A la Traviata això és gravíssim. D’acord que Verona es un lloc negat per fer òpera en serio i que no s’escandalitzi ningú, ja que el Festival porta una llarga, llarguíssima historia al seu darrere. Allò és un parc temàtic, on és pràcticament impossible concentrar-se en la música i on les mastodòntiques dimensions de l’escenari, impossibiliten qualsevol treball dramatúrgic seriós de les accions teatrals i els personatges. A Verona és impossible fer un treball escènic naturalista, de petits detalls, mirades i gestos, allà s’ha de fer tot a l’engròs, car sinó, ningú se’n adona que estàs a dalt de l’escenari perdut entre els coristes i decorats gegantins. La Traviata tampoc és una òpera adient per aquest espai, ja que la seva intimitat, centrada sobretot en els grans duos o les àries dels protagonistes principals, centren el drama i a l’imponent Arena, això és perd. Per si no fos poc tot això, la gestualitat és exagerada i el maquillatge emprat, per tal de que s’aprecii a la màxima distància possible, no aguanta ni tan sols un pla mig de la TV. El resultat és ridícul i distancia encara més. Com a conseqüència la Traviata del Festival d’Aix, que fa dos dies em va deixar més aviat gèlid, esdevé intensa i quasi diria que càlida, per la veracitat allunyada del cartró pedra que el festival italià ens ofereix.
Jo he preparat dos YouTubes de l’escena final del primer acte. Curiosament en ambdues propostes escèniques allunyades milers de quilòmetres l’una de l’altre, la protagonista es desvesteix davant del public ajudada per la fidel Annina, però mentre que Dessay reforça la seva natural implicació dramàtica amb una intencionalitat sense discussió en les frases, Jaho es veu obligada a lluir tipet i a fer una desfilada de llenceria fina, mentre s’ha de preocupar de quedar estèticament emmarcada, mai millor dit, sense cap justificació més enllà de la buidor d’una proposta ridícula. Ella, estic segur, amb un director escènic amb seny, podria fer una interpretació convincent, molt més enllà que posar en perill la seva integritat, asseguda al canto d’un marc gegantí que s’enlaira sense cap altre motiu que incitar als japonesos que aquest estiu, com cada estiu, abarrotaran l’Arena, a llençar milers de fotos.
L’òpera és quelcom més que notes ben donades. Una producció no reeixida, com em sembla la de Jean-Francois Sivadier, ens vol dir coses, però acaba per no dir res, però la de Hugo de Ana, no pretén dir res, senzillament és buida i aquest cop lletja. Dessay posseeix una atracció per la càmera innata, mentre que Jaho, al menys en aquesta proposta, es troba perduda entre un atrezzo farragós i una interpretació genèrica.
La importància d’una direcció escènica és cabdal per obtenir, també de la part musical, tot el bo i millor dels intèrprets, això suposo que a aquestes alçades, després de patir el que portem patint, ja no és novetat per a ningú, però si a algú li queda un dubte, és pregat de mirar, sempre que vulgui, és clar, aquests dos vídeos que us proposo.
Si tan sols ens fixem en les veus, guanya l’albanesa de carrer, al menys per cantar Violeta, però si ens fixem en la interpretació la cosa canvia i tenint en compte que Dessay ha de madurar, si es que continua amb la idea de cantar Violeta, el personatge i acabar dominant tots els paranys que en aquestes representacions l’han posat en més d’una ocasió contra les cordes, la interpretació de la soprano francesa és molt més convincent. No cal que recordi grandioses sopranos que han fet historia per les seves grans interpretacions, més que per la qualitat de la veu.
Aquí teniu els dos models, les dues maneres d’entendre una mateixa ària, una mateixa escena i una mateixa òpera, malgrat que sembli que siguin dues coses ben diferents. Ja em direu el que us ha semblat.
La polèmica està servida, aquí us deixo el vídeo de Verona
I ara la proposta del festival d’Aix-en-provence:
Els dos YouTubes estan enregistrats en pocs dies de diferència, malgrat que conceptualment, hi ha una distància de dècades.
Abans de deixar-vos vull insistir en que avui no vull parlar tant de cantants, que també, com de com atendre l’espectacle operístic, els dos vídeos proposats em sembla que il·lustren prou bé el que vull dir.
Espero que us interessi
IN FERNEM LAND 
Els qui sempre deixem el metrònom a casa perquè no hem tingut mai oïda, ho tenim força clar:
Aix-en-Provence-L’òpera és quelcom més que notes ben donades- 1
Verona-Verge dels Dolors, quines mitges més horribles- 0
M'agradaM'agrada
Hahahahaha, no he volgut mencionar-les, tot i que he parlat de la desfilada de llenceria fina.
Tot plegat és un malbaratament creatiu imperdonable.
M'agradaM'agrada
M’agrada molt la proposta que ens ofereixes, Joaquim, ben documentada amb els videos. Al meu parer, “escoltar” només una ópera es mutilarla en una part essencial. Per a mi hi han dos elements teatrals imprescindibles: la escenografia i la interpretació. De la primera potser en podriem prescindir alguna vegada, vull dir que, per exemple, una versió concert pot també donar (subsidiariament) resultats prou bons. Pero de la interpretació, no. Situes clarament el tema en dos maneres d’entendre la ópera. La antiga: sortia un senyor/a, i cantaba. Podía cantar amb una técnica maravellosa, pero la majoria de vegades, cero o quasi cero interpretació. Per als que valoren les gimnàstiques vocals, la part exclusivamente técnica del cant, això ja els hi va bé. Bé, antiga, o no tan antiga: mols encara ho fan així, com es pot veure.
Pero hi ha una altra nissaga de cantants que, a més de cantar, interpreten. La amiga Tosca sosté la teoria que això va començar amb Plácido Domingo. Jo no tinc prous coneixements històrics per donar altres referents, però em sembla un bon exemple. Pero passa una altra cosa: quan algú canta creient-se el personantge, això va més enllà de la gestualitat corporal o facial, es transmet també a la veu. No sé exactament “on”, a quin component de la veu, perque no es una transferència tècnica, sino es una mena de profunditat emocional, que la veu transmet. No sé si m’explico gaire…Vull dir que si escoltesim, sense veure, els dos exemples que ens poses, sabriem qui interpreta i qui no. I, per a mi, aquesta profunditat emocional es el que distingueix un bon cantant d’opera d’un bon emisor de sons musicals. Hi ha cantants perfectes, que son plans, plans, plans. N’hi ha de menys perfectes, que al menys saben conmoure. I, pocs, poques, n’hi ha que canten meravellosament i transmeten de una manera extraordinaria el que canten. I llavors bé quan disfrutem.
M'agradaM'agrada
Bé Teresa, a l’amiga Tosqueta, que escombra cap a casa, li podríem dir que al segle XX hi ha constància de diferents cantants que van canviar el concepte de interpretació operística, però si a algú cal penjar-li la medalla de la transformació moderna del concepte teatral a l’òpera, sens dubte és a Maria Callas. Tenim poques però suficients mostres videogràfiques per entendre que hi ha un abans i un després de la seva irrupció. A la Callas cal reconèixer-li moltes coses i una d’elles va ser justament aquesta implicació en el text i en la manera de interpretar-lo,
Visconti que va veure les possibilitats enormes d’aquell talent va signar amb ella moments històrics que van esdevenir un nou camí, hi ha qui ho va entendre i hi ha qui no i encara continua omplint l’escenari de parafernàlia i hi ha qui ha passat fins i tot de la música i dels cantants per psicoanalitzar-se pagant nosaltres les sessions.
Amb això vull dir que cantants estaquirots en mans de talents escènics reaccionen i d’altres no són capaços ni amb la millor de les direccions d’extreure re més que sons bonics, estem doncs d’acord.
També he vist i escoltat a cantants magnífics que eren teatralment negats i que m’han fet gaudir com mai, aquests són cantants amb un carisma i unes facultats que sobrepassen qualsevol caprici escènic, són comptats, no cal enumerar-los i són historia de l’òpera.
M'agradaM'agrada
En el siglo XX -que es del que tenemos información más próxima y amplia- no había buenas actrices en el mundo de la ópera, si exceptuamos a Claudia Muzio, Maria Jeritza y quizás Rosa Ponselle, pero con el debut de Maria Callas en Verona en 1947 con “La Gioconda” todo empezó a cambiar; si bien el cambio definitivo tuvo lugar a partir del momento en que se decidió a interpretar “Medea” de Cherubini en 1953. Desde entonces ya nada iba a ser igual en la OPERA, comenzando por ella misma que para incorporar ese rol perdió más de 40 kilos. Su extraordinaria y moderna forma de asumir los diversos roles de su corta carrera ha dado pie a docenas de libros, miles de artículos, una obra de teatro y varias películas. A partir de ahí a los/las cantantes de ópera se les ha ido exigiendo más y más en su forma de actuar y de moverse por escena, incluso con protestas de algunas/os. La célebre mezzo Ebbe Stignani, cuando querían que interpretara de tal o cual manera decía: “Me pagan por cantar, no por actuar”…
Indudablemente Dessay gana a la Jaho en materia interpretativa -que es el motivo de este blog- pero no vocalmente, aunque yo considero que la francesa se pasa de gesticulación. El resultado escénico de ambas es atribuíble a los directores de escena en gran medida. Natalie Dessay, por otra parte, lleva muchos más años de carrera que la Jaho y se conoce mil mohines y gestos añadidos que agradarán al público, mientras que la albanesa tiene que luchar con la proyección de la voz y la marcada gesticulación rimbombante, en un lugar de dimensiones descomunales y al aire libre, en el que se habla, come, bebe, fotografía, etc…como es la Arena de Verona, el lugar menos indicado para escuchar y ver ópera. Y para colmo mal vestida y “desvestida”.
M'agradaM'agrada
Òpera Aix – Circ Verona 5-0
M'agradaM'agrada
Com es nota que estem de vacances futboleres i trobes a faltar les manetes del Barça!!!!
M'agradaM'agrada
Bé, jejejeje….no és que sigui molt seguidor del futbol, més aviat gens, però ahir pensant i pensant no trobava altra manera més clara d’explicar la diferència entre tots dos espectacles, d’explicar la meva manera d’entendre la diferència que hi ha entre l’òpera i el “circ”. I demano disculpes als amants del veritable circ (sense cometes), i tambè als que com a mi ens agrada tambè molt la Ermonela Jaho. És clar que veuriem un gran partit, molt més igualat i amb probable victoria d’aquesta nomès invertint els terrenys de joc i els jugadors. Vull dir la Dessay al “circ” (perdó, a Verona) i la Jaho a Aix-en-Provence, partit difícil de ser retransmès ja que no crec que la Dessay es deixès.
M'agradaM'agrada
Por descontado me quedo con la Dessay!!!!!!!!! La otra parece un ventilador estropeado, que manera tan horrible de mover los brazos!!!!! y que atuendo!!!!!! no me ha gustado nada de nada, quizás si la oigo sin verla,……. me guste un poco más.Aqui dejo el comentario, otro día seré más esplícita. Un abrazo, Mercedes
M'agradaM'agrada
Si tan sols les escoltes, és molt possible que et quedis amb l’elecció inversa, però en això rau precisament l’essència de l’apunt d’avui.
Gràcies Mercedes
M'agradaM'agrada
Ni una , ni otra
Mejores Violettas que ambas ( para mi) y escuchadas/presenciadas en teatro, pues hasta 3 actualmente : Gheorghiu, Mosuc y hasta la más que veterana Devia.
Una futura y posiblemente muy notable Traviata, Anja Harteros que ya lo tiene anunciado.
M'agradaM'agrada
Bé Alex, no es tant quina és millor, sinó més aviat el concepte operístic de la interpretació, però si vols centrar el tema en l’àmbit vocal, ara parlar de Devia, una cantant que mai ha fet, sota el meu punt de vista, una bona Traviata, em sembla una provocació, tant com deixar-se a Netrebko al tinter. Mosuc, per la que tens una debilitat personal, és una cantant que mai m’acaba de fer el pes, tot i tenir totes les notes.
Pel que fa a Harteros, ja ha fet la Violeta, com a mínim a Munic, amb Beczala, jo la tinc i li manca tota l’emoció, un pecat mortal, vaja!.
M'agradaM'agrada
No trato de provocar, sino de opinar libremente de lo visto y escuchado en el teatro contrastando opiniones que pueden coincidir o no
No he citado a Netrebko, simplemente porque no he presenciado su Traviata en teatro.
Efectivamente, a mi me gusta y mucho vocalmente Mosuc, no así la actual Dessay en roles que canta sin el peso vocal suficiente y que trata de suplir con sobreactuaciones escénicas
M'agradaM'agrada
Home Alex opinant lliurement també es provoca, ja que la Devia a aquestes alçades….
Mosuc és un tipus de soprano com la Weindinger en el seu temps, que ho cobria quasi tot, sempre amb una altíssima professionalitat i eficàcia, però mai a l’alçada de les més grans. Jo puc entendre que t’agradi, però jo no feria mai un viatge per anar-la a escoltar i per altre part, crec que no cal veure-la en directa, per saber que la Netrebko fa una gran Traviata, no et sembla?.
M'agradaM'agrada
Conceptos distintos y ambos respetables según el punto de vista de cada uno : yo lo que no haría jamás es para presenciar y o escuchar una ópera que no pudiera interesarme ni por supuesto, a cantantes con problemas vocales que los disimulan con importantes sobreactuaciones escénicas ( para eso, me voy a un teatro como el Lliure, el Poliorama o el Nacional de Catalunya, no a un teatro de ópera).
En mi concepto particular, primo la voz y el canto en una función operística, antes que una deslumbrante actuación actoral
M'agradaM'agrada
Perdón, quería decir.. viajar para….
M'agradaM'agrada
Be tot plegat aquest post sembla un parany per aconseguir vots a favor de Natalie Dessay.Potser podriem argumentar que la Ermonela Jaho ficada en el espectacle d’Aix feria moooolta patxoca i la Natalie Dessay ficada en el de Verona simplement hagués cancelat.Crec que ens equivoquem si fem responsables de la qualitat de una producció a una cantant.Jo prefeixo la Natalie Dessay(tens el meu vot) perque crec que és una atistaça a tots els nivells pero os haig de recordar que la Ermonela Jaho ha fet èxits enormes com Violetta a Berlin,ROH de Londres i al Met (standing ovation).A mí desde el punt de vista vocal i interpretatiu no em deixa gens indiferent.I evidentment ambdues em semblan molt superiors a la Mariola Cantarero al 2º repartiment de La Traviata del teatre de La Maestranza de Sevilla.
M'agradaM'agrada
Home Dandini! ben retrobat!
Bé, jo no busco pas vots, i si has llegit detingudament l’apunt, és el concepte de representació operística el que confronto.
Si em llegeixes i no cal que ho facis entre línies, ja que ho explicito, dic que vocalment Jaho supera a Dessay, però és aquesta la que guanya la partida si hem de jutjar ambdós espectacles, ambdues maneres d’entendre l’òpera.
Jo també crec com tu que Jaho a Aix ho faria bé, no sé si tant com l’altre ja que no crec que tingui la potencia teatral de la francesa i també estic segur que Dessay no cantaria una producció com la de Verona.
Ara, el que no acabo d’entendre és que pinta la Cantarero en aquest debat, però ja que la treus et diré que m’agrada molt més ella, cantant en el segon repartiment a la Maestranza que la Jaho a Verona. Jo no sé com ho va fer l’albanesa al MET, on qualsevol “pelendrusca/u” obté un standing ovation, això al MET no té cap merit, ho hem vist aquest any des de l’Icària, fins i tot la teva discutida Poplaskaya la va tenir al Don Carlo, ara bé, aquí a Verona, potser tipa d’anar amunt i avall, ja t’ho dic jo que desafina i cala a plaer i no m’emociona. Una llàstima.
M'agradaM'agrada
Hostia!
M'agradaM'agrada
Jo trencaré una llança en favor de la Jaho. Si comparem “només” aquests dos yutubs, es clar que la Dessay guanya en quant a interpretació, però per a mi queda lluny en quant a veu a la Jaho.
La Traviata d’Aix en Provence, a banda d’una escenografia molt millor (tampoc es molt meritori guanyar la de l’Arena de Verona), té una millor direcció escènica, encara que el so sigui molt dolent (no se si a la Dessay se li trenca la veu per un instant o es l’efecte del vent). La pobra Ermonella Jaho fa una gran interpretació vocal (si només l’escoltem) però entre la mala escenografia, pitjor vestuari i la inexistent direcció escènica, té les de perdre en aquesta comparació. Jo fa temps que he escoltat aquesta noia en varies gravacions i m’agrada força, i en aquesta gravació confirma la meva opinió. Felicitats per aquest post.
M'agradaM'agrada
Se li trenca, Josep, se li trenca. Es un accident.
M'agradaM'agrada
Si però, Josep, ja que als cantants els demanem veu i quelcom més, no? o és el que jo volia que es debatés. La veu està clar que la de Jaho és més adient al rol i està en un estat molt més sa que Dessay, però realment us ha comunicat en aquest YouTube alguna cosa?. Jo recomano que l’escolteu i us deixeu de mirar el vídeo, a veure què tal.
M'agradaM'agrada
Afortunadament, i el debat d´avui (rectius: d´ahir) ho demostra, l´òpera és una cosa ben viva que aixeca passions, de vegades viscerals (potser massa? tal vegada un altre dia podem trobar un post sobre això altre) que fan que se´ns rebel.li tot dintre i no ens deixi judicar amb prou serenitat encara que sigui per poder copçar quina és la qüestió que realment s´ha posat sobre la taula. Cal que recordem ara els posicionaments enfrontats arran de la darrera vinguda a Barcelona de Juan Diego Flòrez (artista que, d´altra banda il.lustra a la perfecció fins a quin punt l´òpera és més que notes ben donades)? Per tot això, benvolgut Joaquim, ja ens disculparàs que, tot i els teus esforços per reconduïr-lo, el debat hagi derivat cap a un assumpte ben diferent al que tu proposaves. Pensa en tot cas que, com gairebé tot el que passa per aquestes contrades, la responsabilitat darrera és teva (quines penques que tinc!), doncs sabent com saps -i molt millor que jo- tot això que dic, no trobes que potser no ha estat una bona idea encapçalar l´apunt amb fotografies de les dues cantants? La preponderància de les veus i les nostres fíl.lies i fòbies sovint ens fan sords de segona categoria (sords dels que no volen sentir. La primera categoria és la meva, la dels que no tenim cap tipus d´oïda :-)).
M'agradaM'agrada
Jo sempre he defensat que a part de la veu, un cantant ha de fer el personatge creïble. La Dessay ho fa sempre, i n’estic segur que la Jaho si te una bona direcció (ja que no te l’experiència de la Dessay), també. Segur que amb els anys, la cosa li sortirà de dins, sense necessitat de que li ho digui el director d’escena. De totes maneres el marc hi fa molt i s’ha de reconèixer que des d’un escenari faraònic com el de Verona, es molt difícil posar-se en la pell del personatge.
M'agradaM'agrada
El triomf de la Traviata de La Cantarero a Sevilla és un exemple exacte del que podriem nomenar Espanya operística de la pandereta.Ja ho vaig dir en el seu moment .Si aquella nit haguessin tingut a la Gheorghiu fent de Violetta sobre l’escenari l’èxit hagués estat molt menor doncs el que s’aplaudia era a l’artista local no la categoria com cantant.La prova la tenim en que cap teatre estranger(ni gran ni petit) s’ha interessat en repetir l’experiència.El cas de la Ermonela Jaho és ben diferent. Ella no és alemanya ,ni anglesa ni nordamericana(potser algú es va pensar que era de Albany,capital de l’ estat de Nova York jiji) pero ha triomfat de forma contundent en aquells tres grans teatres d’Opera per una raó molt senzilla: perque fa una Traviata de gran nivell desde el punt de vista vocal i interpretatiu,es a dir de nivell internacional.
M'agradaM'agrada
Veig que menysprees al públic sevillà, i a la Cantarero és clar.
Cantarero no farà carrera internacional perquè no té cap ambició, és més aviat gandula i non es pren seriosament una carrera que necessita molt sacrifici i estudi. Ella no està disposada a fer-ho i es conforma en ser una diveta local, res més, tant trist com això, però capacitat per fer una Violeta excel·lent la té i els àudios d’aquelles representacions ho demostren. En altres actuacions a la seva terra la Cantarero no va triomfar com en aquelles representacions, però intentar fer-t’ho entendre és una tasca impossible.
Continuant amb el tema que ens ocupa, motiu d’aquest apunt i més enllà de la vàlua i estima que puguis tenir cap a ella, hauràs de donar-me la raó en que aquesta manera d’entendre la interpretació operística està allunyada del que ara es porta, o no? Caldria veure, insisteixo, si ella amb la direcció escènica de Jean-Francois Sivadier seria capaç de fer l'”èxit de pendareta” que els provincians d’Aix-en-Provence li fan a la seva diva local, i és que a tot arreu passa el mateix que a Sevilla, amic Dandini, s’acaba aplaudint allò que és bo.
M'agradaM'agrada
Collons!
M'agradaM'agrada
Molt bons comentaris, Joaquim
M'agradaM'agrada
Joaquim, al meu parer el debat que ens planteges va en la línia de pensar l’opera o bé com un tot (en sentit holístic: interpretació musical, capacitat de transmetre emocions i idees, execució, marc escènic, vestuari, il·luminació… com a conjunt indissociable) o bé com la suma de parts (contemplar, analitzar, gaudir de cada aspecte per separat o per grups i fer-ne una valoració ponderada).
M’ha semblat curiós entreveure com alguns comentaris seguien la primera línia mentre que altres segueixen la segona, fet que em fa pensar que possiblement cada persona en cada moment adopti una o altra posició en la seva valoració. Personalment, amb els dos exemples que proposes i entenent el fragment com un tot on es fusionen música i emocions, jo em quedo amb la Dessay però està clar que per mi certs aspectes musicals em passen desapercebuts (per pura ignorància) i valoro molt més la comunicació i la credibilitat. M’agrada veure personatges de carn i ossos que utilitzen la música com a vehicle per transmetre’m les seves emocions i històries, i malgrat l’excés de gestualitat i lo histriònic que resulta la Violeta d’Aix. Suposo que l’art no és gaire (per no dir gens) objectivable, hi intervenen molts elements subjectius, de cada persona espectadora (els seus coneixements, les seves motivacions i gustos, el seu estat emocional, les seves capacitats perceptives,…), que fan de l’òpera una experiència única, de vegades compartida i d’altres molt íntima. Està clar que socialment no és igualment acceptada la meva humil opinió que la valoració d’un musicòleg que aportarà justificacions i arguments en la seva crítica en una publicació però en la meva opinió tots gaudim de l’art en un o altre nivell, simplement cal reconèixer on està cada un, però això seria l’inici d’un altre debat.
M'agradaM'agrada
Deixant de banda quina és la millor soprano o una millor que l’altra, jo crec que té molta importància sigui en la òpera o qualsevol altra actuació musical l’expresssió del cantant doncs ajuda a interpretar millor el significat o el missatge del que vol transmetre.
Vosaltres mateixos heu exposat diferents referents envers el tema d’avui i jo ho vull corraborar amb el que vaig presenciar l’any 1956? al teatre Grec de Montjuic amb l’òpera Marina cantada per Alfredo Kraus.
Doncs bé tot i essent un fanàtic d’aquesta senzilla òpera em vaig adormir veient cantar al Kraus perquè resulta que en tota la representació no es movia gairebé poc o sigui que semblava un maniquí operístic.
Això sí, quan vaig tancar els ulls semblava que escoltés a un altre tenor més professional.
El que hi enteneu de veritat en el bel canto crec que coincidareu amb mi que fins fa pocs anys els afeccionats a l’òpera apreciaven més le veu que l’expressió ( naturalment que la veu és la part primordial )
Sortosament això ha canviat. Una òpera ben cantada i amb expresions ben gesticulades enriqueix el missatge que vol transmetre al públic i l’ajuda a sentir-se més integrat amb el personatje, al mateix temps que ajuda a perfeccionar la professionalitat del cantant.
Un altre exemple: la Mariola Cantarero la considero una bona soprano però en segons quines òperes, doncs opino que té una veu molt estrident però els canvis en els mitjos tons són bastant bruscos o sigui que no té una entonanió suau en les notes greus i semiagudes.
Apart que les seves expressions es noten massa fingides.
La he vist en diversios fragments a través de Youtube i he arribat a aquesta conclussió.
Aquesta és la meva modesta opinió.
M'agradaM'agrada
Yo también ví esa “Marina” con Alfredo Kraus, pero no fue en 1956 sino en junio de 1959. La soprano que acompañaba al tenor canario era en mi función Conchita Balparda que se alternaba con Conchita Domínguez en otras representaciones. A mi padre -que había visto a Fleta y a Lázaro en esa ópera- le pareció la actuación de Kraus muy académica, pero algo fría y su voz de volumen muy limitado. A mí me gustó Kraus en “Marina”, pero he de reconocer que no tenía demasiados antecedentes y mucho menos de la categoría de los tenores citados-. La voz de Kraus era bastante limitada de volumen en aquellos momentos, eso es cierto, y al aire libre se notaba mucho más esa peculiaridad. Con los años fue ganando volumen y expresividad, pero su línea de canto, no obstante, fue siempre irreprochable.
M'agradaM'agrada
Indiscutiblement i segons la meva opinió em quedo com més espectacular la Traviata de Ermonela Jaho, però Natalie Dessay la interpreta amb una veu més expressiva tot i que dins el humil enteniment em sembla una veu de mezzosoparano que no la de soprano.
De totes maneres és fabulosa.
M'agradaM'agrada
En realidad entre las dos representaciones no hay color. Yo si he de escoger a una de las dos como Violeta no me quedaré con ninguna y si he de citar una Violeta de nuestros días, sin dudarlo citaría a Netrebko en la producción de Salzburgo, con Villazón antes del declive de este. Los dos estan arrolladores, lástima de Hampson lastre una producción que ya ha pasado a ser referente moderno de esta opera.
M'agradaM'agrada
Molt bó aquest post (o com es digui). Per veu, guanya la Jaho que ha millorat de quan va cantar-la a Napols fa uns anys (viatje organitzat per els 20 anys de Catalunya Música). Per interpretació, no hi dubte que millor está la Dessay, ajudada per una millor direcció d´escèna i amb un marc escènic mes adient.
M'agradaM'agrada
Ostres, ostres, ostres! Efestiviwonder! No anava amb la penya de Catalunya Música però vaig fer una bona escapada a Nàpols i per descomptat al Teatro di San Carlo, teatre d’òpera que té moltes coses curioses i a més, desprès de La Fenice, en la meva opinió és el més bonic d’Italia. Ja l’havia visitat en nun altre viatge però en veure’l em vaig dir: “Aqui hi haig de tornar però sentint una bona òpera!” I aixi va ser. I va ser precisament en la mateixa funció que esmentes. El que no recordava, i haig d’agrair-te moltíssim, és que efectivament la Violeta era precisament la Ermonela Jaho! He anat ràpid a veure el llibret i exacte, exacte!: segon repartiment, día 23 de Juny del 2007, dissabte. Amb una direcció musical de Yves Abel però un detall curiós és que la direcció escènica anava a càrrec de Massimo Ranieri, que va ser un cantat melòdic lleuger italià dels 70 crec amb cert èxit amb les jovenetes. I estic plenament d’acord amb tu que Ermonela Jaho ha millorat molt, ja que em va agradar força però caram, com canta ara en aquest post! Ja veieu, repasar post de fa uns dies sempre va bé, més aquest, tant concurregut, i és que La Traviata sempre té i tindrà gran poder de convocatoria.
M'agradaM'agrada
He volgut fer l’experiment de veure els dos yotubs sense el só, i crec que la Dessay guanya per golejada, no tan en el aspecte vocal doncs com ja s’ha dit l’estat de la seva veu és preocupant, desitjo que sigui una cosa passatgera doncs cantans d’aquesta talla és un luxe per el públic. S’ha fet esment d’altes Violetes , jo actualment en tinc très de referència , Netrebko i Gheorghiu , les dues les he pogut veure en diferents gavacións i penso que brodan aquest paper, pero tinc una tercera Krassimira Stoyanova, l’escoltat amb una gravació amb Beczala com Alfredo i penso que la seva Violeta ès de reclinatori doncs no fà falta veura-la per fer sentir totes les emocións que requereix aquest paper. Per cert, tinc els dits creuats perquè ni ella ni Beczala cancel-lint las seves actuacións del Fauts descafeïnat sel Liceu, amb la temporada passada em quedat una mica escarmentats.
M'agradaM'agrada
En posts anteriors ja vaig fer públic el que penso de la Dessay, però t’he de confessar que m’acaba de passar exactament el que has professat… Fins i tot m’hi he sorprès! amb la Dessay m’he enganxat i se m’han posat els pèls de punta, tot i que vaig patint constantment per la seva veu. Si em permets una aportació pedant, podríem dir que la Dessay fa patir però el seu art té pathos. En canvi, la Jaho és avorridíssima i m’he hagut d’esforçar per acabar el vídeo. Ep! I vocalment tampoc és que sigui res de l’altre món… L’emissió és tota ella coberta, com per donar-li un cos i una maduresa que realment no té.
M'agradaM'agrada
¡Sorpresón la Jaho! Pues diferiré yo, en fin. Dessay es un monstruo escénico pero, además, ha de acompañar la voz. Jaho, salvo un desliz, representa una Violetta en l’Arena y me han parecido apabullantes sus medios(armónicos, timbre, extensión, firmeza en agudos y sobreagudos, la semejanza al timbre lorengariano, desde luego determina)y puede seguir puliendo y mejorar. Esta vez me voy con ella.
¡Y viva Mariola, contra! 🙂
M'agradaM'agrada
Un detalle más: en la Arena más vale que la gestualidad sea clara y evidente, sobre todo porque desde gradinatta no se observa bien el rostro de los cantantes. Es una razón más para esa interpretación.
¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Completamente de acordo, Joaquim. Eu fico com a Natalie.
M'agradaM'agrada
Caram Joaquim la Violetta de Anja Harteros(cantant maravellosa): pecat mortal i la de Mariola Cantarero:excel·lent(els foros d’Opera italians la nomenen “gallina spiumata”).Deu meu que no et faigi cas cap director de teatre.Crec que quan anem al Teatre ens hem de oblidar de si la cantant és o no gandula , si la seva tieta és molt simpática o de lo malament que em cauen els seus fans.Repeteixo la seva Violetta és de nivell provincià desde el punt de vista vocal i escènic com la seva Fancisquita al Liceu ampliament superada per Maria Jose Moreno.
M'agradaM'agrada
Fas trampa amic Dandini.
Més enllà del provincianisme de la Cantareo, sembla que qualificant de cantant meravellosa, que ho és, a Harteros vulguis donar a entendre que jo no la valoro com tu, quan per sort en aquest blog he deixat constància de la meva rendida admiració cap a ella.
No obstant hauries de saber, si tant sovinteges els foros italians (i els nostrats també) on es dediquen a la fantàstica i gratificant tasca de posar a caldo a tothom, que la meravellosa cantant quan aborda el repertori italià es massacrada (Amelia del Simon a la Scala entre d’altres intents d’aproximació a les heroïnes transalpines). Amb això no vull dir que aprovi la seva opinió, tan sols vull dir que per segons què et va bé tenir a quatre agitadors a favor i ignorar-los quan la seva opinió no et convé.
Que un o una cantant excel·lent no ho sigui en tots els repertoris que afronta no és res nou i que una “provinciana” s’atreveixi a superar-la tampoc t’hauria d’estranyar, has vist moltes cantants mediocres fer triomfs personals en un rol determinat i això no voldrà dir mai que aquestes provincianes siguin millor que les “capitalines”.
Si, jo trobo la Violeta d’Anja Harteros freda i mancada d’emotivitat i això sigui ella o un altre, diva o no, per mol bona que sigui, és un pecat mortal, què m’importa que estigui cantada de conya si el seu cant no em comunica res, si el seu Amami Alfredo no produeix cap calfred o el seu Addio al pasato no em comvulsioni? Hi ha rols que no es poden malbaratar amb fredor. Per això dic que fas trampes intentant desviar l’assència de l’apunt, que no era altre que diferenciar, insisteixo, dos conceptes d’entendre el fet operístic.
Si Mariola Cantarero no fos gandula i estudiés més i tingués més ambició, esperit de sacrifici i constància, la seva carrera seria molt més important.
La seva Francisquita és horrorosa, d’acord, però la seva Violeta no, t’agradi o no, hi estigués d’acord o no. Escènicament ni tu ni jo hi érem i me’n guardaré prou de parlar d’aquest aspecte, ja que en els YouTubes pirates, no es pot apreciar, però vocalment no ho pots dir i en el seu cant hi ha emoció, òbviament a tu no t’emocionarà, però hi és i hauries d’entendre que hi hagi persones que més enllà del seu lloc de naixement, els cognoms que porti o la “gracia cortijera” que desprengui, la seva actuació sigui valorada sense els prejudicis que tens amb ella. Et recomano una visita al blog d’en Jaume Radigales, que ja coneixes i llegeixes la crònica d’aquella Traviata. No estic sempre d’acord amb la seva opinió, però mai diria que ell es un provincià o que la seva manera d’entendre l’òpera ho sigui, ans al contrari.
Diu en Radigales:
Podria pensar-se que assumint per primera vegada el paper protagonista de La traviata, Cantarero podria estavellar-se; fins i tot es podria sospitar que sent una passable Violetta per al primer acte, resultaria justa al segon però impossible al tercer. Res més lluny de la realitat: el segon acte de l’òpera, que personalment considero la prova de foc per superar els esculls d’una part extenuant, va ser esplèndid en boca de la jove soprano. Al primer, va atacar el final del “Sempre libera” amb el mi sobreagut i amb el que ben poques arrisquen. I al tercer va ser la Violetta convincent que tots esperàvem després d’un segon acte d’antologia. Mariola Cantarero ha madurat, i les asprors d’aquells aguts tibants i estridents que de vegades li hem sentit s’han llimat i atenuat en un savi equilibri. Tres vegades brava, com ho va demostrar un teatre rendit a l’evidència. Aforament a vessar, amb el públic literalment posat dempeus després d’una funció que serà difícil d’oblidar”
No cal que preguis a Déu fent un drama sicilià, car els directors de teatre no em faran cas, ja que no demano, ni suplico, ni impreco res, tan sols opino com tu i intento sortir dels atzucacs on em vols portar, en realitat desconeixent-ne el propòsit que intueixo ben intencionat 😀 🙂
M'agradaM'agrada
De acuerdo al 100% con Radigales; unos cuantos estuvimos el día del debut y honestamente pensé que no podría con el 2º y 3er actos mientras que no habría problemas en el primero. Me equivoqué pues fue sólida, vocal y escénicamente, a lo largo de toda la ópera y en absoluto recurrió a clichés ni fue tópica ni exagerada, un gran triunfo y una maravilla encontrar a una Violeta de tal magnitud. A Harteros me encantará escucharla, no opino porque no la he visto como tal y no me parece lógico. ¡Saludos infernems!
M'agradaM'agrada
Colbran, gracias por recordarme el año exacto de esta representación de Marina en el teatro Grec de Montjuic por Alfredo Kraus.
Gracias también por coincidir conmigo en lo poco efectivo que estuvo, pero hay que tener en cuenta dos cosas: una que por aquel entonces Kraus empezaba a promocionarse y era muy parco en expresividad y en “tablas” como se dice a nivel artístico. Por otro lado tambié hay que tener en cuenta que cantar al aire libre es peligroso por varios motivos, uno que hay que tener una voz suficientemente firme i otra, es que cantar al aire libre en un teatro expuesto a los posibles cambios de viento ( y el teatro Grec por el echo de estar en plena montaña de Montjuic está expuesto constantemente a las ráfagas del viento y a la excesiva humedad que resume esta parte de la montaña). Esto puede hacer distorsionar las notas acústicas y las voces de los cantantes, más cuando no están acostumbrados a estos tipos foros teatrales.
Quiero añadir que he sido y soy un gran admirador de Alfredo Kraus pues tengo muchas zarzuelas interpretadas por él y tengo la ópera Rigoletto interpretada por Alfredo Kraus y Patricia Wise.
Para mi Alfredo Kraus és el único tenor con una escuela propia y que si se lo proponía podía cantar “a pelo” sin música, además con una suavidad en los tonos bajos y medios que estremecía.
Gracias otra vez.
M'agradaM'agrada