ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

NATALIE DESSAY CANTA PASSION DE SONDHEIM A PARÍS

Natalie Dessay incapaç de deixar els escenaris malgrat els límits que la seva veu actual l’imposa, ha afegit a la seva intensa carrera com a cantant, el teatre musical. Ja va participar temps enrere en la producció del Theatre Châtelet de Les parapluies de Cherbourg de Michael Legrand, en el rol de Madame Emery. Ara amb un rol molt més rellevant i amb una obra més operística, ha tornat al mateix escenari per interpretar el rol de Fosca, la protagonista femenina de Passion de Stephen Sondheim basat en la película Passione d’amore de l’enyorat Ettore Scola que alhora estava inspirada en la novel·la Fosca de Ugo Tarchetti.

Vaig tenir le goig de veure aquest musical a l’estrena a Londres amb l’imponent Maria Friedman com a Fosca i Michael Ball en la producció original de Broadway allà dirigida per James Lapine i a Londres per Jeremy Sans i malgrat que el rol em semblava més propici per a una veu més central i vorejant la vocalitat mezzosopranil, Dessay com sempre, se’l fa seu i en definitiva fa tota una creació. Llàstima que els espectacles del Châtelet ja no es passin per la televisió i ens haguem de limitar a l’àudio, perdent la faceta teatral, essencial quan parlem de la soprano francesa. Continua llegint

LES PARAPLUIES DE CHERBOURG AL CHÂTELET (Dessay-Naouri-Niclo-Oppert;Legrand) vídeo

Avui “Les parapluies de Cherbourg” en versió de concert semi-escenificada dirigida per el compositor Michele Legrand en el Théâtre du Châtelet i amb la col·laboració especial de Natalie Dessay fent el paper de la mare de Geneviève.

Les parapluies de Cherbourg” és una, deixeu-me dir, mítica pel·lícula de l’any 1964 dirigida per Jacques Demy, protagonitzada per Catherine Deneuve i Nino Castelnuovo.

És la segona pel·lícula d’una “trilogia romàntica” de Demy que comparteixen entre elles alguns dels mateixos actors, personatges i situacions dramàtiques. La primera va ser Lola (1961) i la tercera Modelshop (1967). La pel·lícula va ser un gran èxit a França, amb un total de 1.274.958 espectadors. La trama és molt similar a la trilogia teatral de Marcel Pagnol, Marius, Fanny i César. Fa molt temps us vaig portar a IFL l’òpera que Vladimir Cosma (deixeble de Legrand) va fer basant-se en aquests personatges de Pagnol, titulada Marius et Fanny i que van protagonitzar Roberto Alagna i Angela Gheorghiu. Continua llegint

PREPARANT LA SONNAMBULA

Jenny Lind com a Amina a La sonnambula. Font: Wiquipèdia

Jenny Lind com a Amina a La sonnambula. Font: Wiquipèdia

El dilluns 27 de gener tindrà lloc la primera de les 12 representacions que el Liceu ha programat per aquesta temporada de l’òpera La Sonnambula de Vincenzo Bellini, un dels cims del belcantisme, potser l’expressió més fidedigne del melodrama italià de la primera meitat del vuit-cents.

La Sonnambula va ser escrita per a Giudista Pasta, una contralt rossiniana amb una tècnica antològica que li permetia arribar a la zona més aguda de la veu, no als sobreaguts que la tradició ha imposat al llarg dels anys i que ha fet que Amina, la protagonista, acabi en mans de les lleugeres.

El rol d’Elvino el va estrenar Giovanni Battista Rubbini el que podríem considerar el model del tenor bellinià i també donizettià, que es movia en la zona més aguda de la tessitura dels tenors. Rubini arribava al Fa sobreagut, si bé no s’utilitzava, com ja he dit moltes vegades, l’emissió de pit, que arribaria uns anys més tard amb la gosadia de Nourrit  Gilbert Louis Duprez al Guillaume Tell rossinià i que va marcar per sempre més i fins els nostres dies, el cant operístic. Fer un Fa sobreagut de pit és com un atac a la psiqui, tant del públic com del cantant, esdevenint com una nota mig heroica, mig histèrica, mentre que curiosament quan els cantants arribaven en aquell temps al Fa sobreagut amb el volgut falsettone, ho era amb una emissió dolcíssima que contrastava amb el cant viril del registre central. Estic segur que l’afecte no té res a veure, ans al contrari, s’ha desvirtuat a favor del circ, en aquells raríssims casos que un tenor decideix llançar-se sense xarxa arriscant-ho tot a una nota.

La sonnambula esdevé el vehicle perfecta  perquè dues veus mítiques del vuit-cents italià mostressin al públic tota la gamma expressiva del més pur romanticisme, de la melangia feta música, amb les corresponents dosis de passió i èmfasi poètic  en el cant i en l’expressió. Continua llegint

EL VÍDEO DE GIULIO CESARE AL MET

Natalie Dessay (Cleopatra) a Giluio Cesare al MET, producció de David McVicar. Foto Max Cameron

Natalie Dessay (Cleopatra) a Giulio Cesare al MET, producció de David McVicar. Foto Max Cameron

Avui se us ha girat feina.

20 enllaços que una vegada ajuntats us permetran tenir el vídeo del Giulio Cesare de Handel en la versió que vam veure als cinemes el 27 d’abril.

Poc es pot dir després de tot el que ja vam argumentar entre tots a l’apunt del dia 28, i com que ahir vaig publicar per primera vegada a l’a història de IFL, tres apunts en un mateix dia, ja em perdonareu que avui no m’allargui gaire, tan sols recordar-vos a tots els que no vareu poder gaudir-ho al cinema, que malgrat totes les limitacions que vulgueu trobar a Dessay i Daniels, prou evidents, és una versió magnífica de la millor òpera de Handel (Joaquim dixit, és clar). Continua llegint

EL MET AL CINEMA: GIULIO CESARE

David Daniel (Giulio Cesare) i Natalie DEssay (Cleopatra) al MET, producció de David McVicar. Foto Ken Howard

David Daniel (Giulio Cesare) i Natalie DEssay (Cleopatra) al MET, producció de David McVicar. Foto Marty Sohl

Amb aquest Giulio Cesare va acabà ahir la temporada del MET 2012/2013 al cinema, i la veritat és que no podia acabar millor, va ser un espectacle esplèndid des de tots els punt de vista, musical, escènic i vocal.

La producció original prové del Festival de Glyndebourne i a grans trets és la mateixa que és pot veure en DVD, si bé al Festival anglès comptava amb uns protagonistes diferents i la direcció corria a càrrec del grandiós William Christie i les seves meravelloses Les Arts Florissants.

Al MET la direcció musical corria a càrrec d’un altre expert, Harry Bicket, i l’orquestra lògicament era la del teatre novaiorquès, reduïda a un conjunt pràcticament de cambra i amb l’afegitó d’alguns instruments barrocs, amb resultats molt bons, amb un so genuí i un virtuosisme del conjunt admirable. menció especial per el violinista David Chan, que va acompanyar a dalt de l’escenari i de manera excel·lent la preciosa ària de Cesare amb solo de violi obligat, “Se in fiorito ameno prato”. Continua llegint

LICEU: LES CONTES D’HOFFMANN (1)

Natalie Dessay i Michael Spyers a Les contes d'Hoffmann del Liceu 2013. Foto Antoni Bofill

Natalie Dessay i Michael Spyers a Les contes d’Hoffmann del Liceu 2013. Foto Antoni Bofill

Després de veure un assaig general preocupant, la primera del segon repartiment de la que ja teniu constància a IFL i haver escoltat per ràdio una transmissió del primer repartiment, em vaig apropar a la funció d’ahir diumenge de Les Contes d’Hoffmann amb dues sensacions contradictòries, l’esperança i la mandra.

Stéphane Denève i Lauren Pelly són en gran part responsables que m’hagi avorrit molt, tant que a mida que anava avançant la representació, el tedi inicial propi d’un representació operística de diumenge a les cinc de la tarda, sempre propensa al maltractament de les cervicals motivat per les nonetes, s’hagi consolidat fins a les 9 del vespre, un rècord que feia molt temps que no em passava. Continua llegint

LA FILLE DU RÉGIMENT A PARIS (DESSAY-FLÓREZ-CORBELLI-LOTT;ARMILIATO)

Natalier Dessay, Marie a La fille du régiment a la ONP 2012

El magnífic espectacle de La fille du régiment signat per Laurent Pelly continua recollint èxits, sobretot si com a Nova York, Viena i Londres compta amb la parella Natalie Dessay i Juan Diego Flórez (al Liceu amb una incommensurable Ciofi també). Durant el mes d’octubre a l’Opéra National de Paris s’han tornat a reunir al voltant d’aquest senzill però enginyós muntatge escènic, ara dirigits des de el fossat per Marco Armiliato, i com era d’esperar i malgrat que la soprano francesa cada vegada està més lluny d’aquell esplendor vocal que va enlluernar al món operístic, resta la gran actriu i artista que un cop més regala al públic una recreació deliciosa de Marie, la fille du régiment.

Juan Diedo Flórez no cal dir que continua signant un Tonio d’absoluta referència que fa embogir al públic francès. Al seu costat l’expert Alessandro Coprbelli com a Sulpice i la veterana Felicity Lott, ara ja com a mezzo quan mai ho ha estat ni ho pot ser, però l’edat i una carrera exquisida sembla que ho perdonin tot, es fa càrrec de La Duchesse de Crakentorp.

No hi ha res més a dir i molt a escoltar, per tant comencem per Natalie Dessay Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LA TRAVIATA

La Traviata MET 2012 Producció Willy Decker Foto Ken Howard MET

La Traviata MET 2012 Producció Willy Decker Foto Ken Howard MET

Ahir va acabar la temporada del MET per a tots aquells que l’hem seguit mitjançant les transmissions cinematogràfiques, potser un altre dia farem un balanç, però avui ens hem de centrar en La Traviata protagonitzada per Natalie Dessay, Matthew Polenzani i Dmitri Hvorostowsky, dirigits per l’omnipresent Fabio Luisi, i Willy Decker en la famosa producció del Festival de Salzburg que van mitificar Anna Netrebko i Rolando Villazón,

Ahir la retransmissió al cinema va ser més equilibrada i natural, i per tant donava la sensació que tant l’orquestra com els cantants arribaven amb més naturalitat i diferenciació de plans, és més les veus no eren sempre tan presents com altres vegades i per tant la sensació era més teatral que altres vegades. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA REOBERTURA DEL BOLXOI DE MOSCOU

Façana principal del Teatre Bolxoi de Moscou el 28 d'octubre de 2011, dia de la reobertura

El mític Teatre Bolxoi de Moscou va reobrir les seves portes el passat 28 d’octubre després d’unes polèmiques i costoses obres de reconstrucció i adequació dels espais escènics a les necessitats modernes, amb un cost que supera els 500 milions d’euros i la recuperació dels signes imperialistes originals, que substituiran als soviètics que encara ornamentaven l’impressionant edifici, tot i així el despatx que Stalin es va fer construir al costat de la llotja imperial, s’ha conservat.

Fins el dia 2 de novembre no s’oferirà la primera òpera “Russlan i Ludmilla” de Mikhaïl Glinka, tot un símbol d’un dels pares de l’òpera russa, però el passat 28 es va oferir una gala que va ser retransmesa pel canal ARTE i que avui us porto a IFL.

Jo creia que es tractaria d’una gala més, una successió de números musicals d’òpera i ballet i amb tota la coloraina rància que caracteritza la tradició russa, però estava molt equivocat i el que us presento avui, és un espectacle d’una categoria, elegància i altíssim nivell artístic que difícilment oblidareu i que estic molt segur que no us deixarà indiferents. Continua llegint

DOS MANERES DIFERENTS D’ENTENDRE L’ÒPERA

Natalie Dessay

Natalie Dessay (Violeta Aix-en-Provence 2011)

Ermonela Jaho

Ermonela Jaho (Violeta Arena de verona 2011)

Us insinuava l’altre dia en l’apunt del vídeo de La Traviata representada al Festival d’Aix-en-Provence d’enguany, amb la discutida Violeta de Natalie Dessay, que seria possible que en els propers dies tinguéssim un altre representació a disposició, doncs bé, ahir vaig veure aquesta Traviata, procedent d’un altre festival estiuenc amb un cert pedigrí, el de l’Arena de Verona, però la veritat és que m’he avorrit molt i com a conseqüència immediata, ha fet que valorés millor la representació d’Aix, m’explico.

Ermonela Jaho, l’emergent soprano albanesa interpreta Violeta amb una veu ideal (recorda a Lorengar), ho té quasi tot, però la seva Violeta és adotzenada, no aporta res de nou. Supera quasi tots els problemes tècnics i vocals, tot i que a vegades cala una nota o desafina una frase sencera, el seu registre i el cos de la veu (una lírica pura) s’adeqüen perfectament a les exigències de la partitura.

Però Jaho no té l’instint teatral de Dessay i ves per on, amb aquests dos Youtubes que us he preparat, pretenc demostrar un cop més, que s’ha de tenir la veu, però que si no va acompanyada de les adequades aptituds dramàtiques, les notes poden quedar buides de contingut, sense ànima, sense sentit, un pur exercici de conservatori.

La producció de Verona és deguda al director argentí Hugo de Ana i com acostuma a ser habitual en els seus treballs, Continua llegint

EL VÍDEO DE LA TRAVIATA D’AIX-EN-PROVENCE

Natalie Dessay (Violeta) producció de Jean-François Sivadier – Festival d’Aix-en-Provence 2011 © Pascal Victor / ArtcomArt

Avui, en aquesta tanda de regals i primícies de l’actualitat estiuenca, torna La Traviata que s’ha programat en l’edició d’enguany del Festival d’Aix-en-Provence, però aquest cop en la versió vídeo, que es complementa amb la que us vaig deixar fa 12 dies i que posa en evidència, encara més, la problemàtica adequació de la soprano francesa a aquest rol cabdal del repertori.

La retransmissió televisiva és del dia 16, mentre que la radiofònica que us vaig deixar és del dia 9. Per tant estem parlant de dues funcions diferents amb resultats bastant similars i algun que altre ensurt en ambdues representacions, senyal que tant la Violeta com l’Alfredo Germont.

Estem d’acord que Violeta és un rol perseguit i envejat per a totes aquelles sopranos que volen deixar empremta, però en realitat poques acaben assolint l’objectiu.

Natalie Dessay té moltes coses a favor i alguna essencial en contra, per aconseguir que la seva Violeta quedi, si més no, en un lloc digne. Ja es va comentar en l’apunt del dia 10, que la manca d’un registre central i greu suficient, llastrava massa la seva actuació i és clar, el registre agut tampoc és el que era. La conseqüència de tot plegat és que no m’acaba de satisfer i em planteja algun dubte pel que fa a la futura carrera operística de la diva, ja que els rols més lleugers li presenten seriosos problemes a la part més aguda, i els més lírics la condicionen en un registre insuficient que la porta a una interpretació, a vegades exagerada, per reforçar escènicament allà on vocalment tendeix a la insignificança. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA LUCIA DEL MET 2011 (Dessay-Calleja-Tézier-Youn)

Joseph Calleja i Natalie Dessay a la Lucia del MET 2011

Tots els que el 19 de març de 2011 ens varem reunir als cinemes Icària de Barcelona tenim present que ens varem quedar amb un bon pam de nas, quan degut a les diferències horaris motivades pel canvi d’horari d’estiu i la badada o poca previsió dels esmentats cinemes davant d’aquest fet, ens van enganyar emetent la retransmissió de l’òpera de Gaetano Donizetti, Lucia di Lammermoor com si fos una emissió en  directa quan en realitat no ho era. No haguessim notat res sinó hagués estat per un tall inoportú en la senyal digital, que ens va fer adonar de l’engany i l’enorme pífia, ja que quan van tornar a enganxar, havíem perdut el final del concertant, el duet de la torre i el cor i l’escena de Raimondo.

Jo en l’apunt que vaig fer us vaig deixar l’àudio d’aquella representació, però exactament quatre mesos després us porto el vídeo, la mateixa retransmissió del cinema amb tot allò que a Barcelona no vam poder veure.

Espero que la baixada dels enllaços de vídeo no us causin cap problema, ni els maldecaps que us he produït darrerament en situacions similars. Un cop enllaçats els arxius amb el programet hjsplit, gaudireu de l’òpera amb els entreactes inclosos, en format mkv.

Si voleu recuperar l’apunt original, amb els arxius d’àudio, premeu AQUÍ

Us recordo el repartiment complert: Continua llegint

LA VIOLETA DE NATALIE DESSAY (Aix-en-Provence 2011)

Natalie Dessay i Ludovic Texier a La Traviata en la producció de Jean-François Sivadier a Aix-en-Provence (2011)

Avui he endarrerit la publicació de l’apunt, tot esperant aquesta Traviata que va tenir lloc ahir per la nit a Aix-en-Provence amb el debut europeu en el rol de Violeta, de la soprano francesa Natalie Dessay.

Esperadíssima la Violeta de Natalie Dessay, una cantant dotada d’un instint teatral impressionant que fa que rols que en principi sobrepassin els seus mitjans vocals, esdevingui triomfadora per la involucració i el sentiment que sap donar a cadascuna de les paraules i les notes, ara que el seu registre ha sofert les conseqüències d’unes intervencions a les cordes vocals que ens priven d’aquells aguts estratosfèrics que la varen fer llegendària a l’inici de la seva carrera.

Tots sabem que Violetta és un dels rols més complicats de l’òpera. És cert que ho han fet moltes sopranos, des de lleugeres lleugerísimes a dramàtiques. Algunes s’han estavellat estrepitosament i altres han salvat els mobles o bé amb un primer acte espectacular que ha deixat enlluernat al personal amb uns Gioire de somni, fent oblidar les mancances de la part més dramàtica a partir del segon acte. Les altres dissimulant per aquí i per allà, esperen la seva oportunitat en el dramatisme d’un “Addio al passato” que ens faci trasbalsar i oblidar les baixades de to o els aguts omesos i no escrits la final de la cabaletta en la partitura original. Algunes ho tenen tot però no transmeten res i poques, molt poques esdevenen definitives, encapçalades per una Callas que en aquesta com en altres òperes continua sent model per a totes les sopranos que si apropen, encara que la vocalitat no tingui res a veure. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LUCIA DI LAMMERMOOR (o gairebé)

Els cinemes Yelmo ens han jugat una mala passada.

La retransmissió de la Lucia di Lammermoor a New York ha començat a les 12 del migdia i a Barcelona a les 19, és a dir no podia ser en directa ja que la diferencia horari entre New York i l’Estat Espanyol és de 6 hores.

Els cinemes Yelmo no han anunciat el canvi horari a temps i hem rebut la senyal en diferit, pensant que era en directa. El més normal és que haguessin aprofitat el primer entreacte per recuperar el temps perdut, és a dir, evitar-nos els modelets i pentinats lacats de Miss Fleming i les seves incomprensibles entrevistes als cuidadors dels gossos i com a mínim haguéssim recuperat mitja hora de retransmissió, és clar que aleshores no ens haguéssim assabentat que  en aquesta edició es cantava el duet de la torre que va abans de l’escena de la bogeria, entre Edgardo i Enrico, duet que no hem vist  per culpa de la pèrdua de senyal en diferit i la recuperació de la senyal en directa i l’estafa de més de 20 minuts perduts, més el segon entreacte que com us podeu imaginar no m’interessa tant, tot i que a vegades algunes de les entrevistes tenen un cert interès.

A més a més, l’emissió de só durant la retransmissió ha estat molt dolenta, amb petits gaps que interrompien la correcta emissió i un só brutejat i barrejat. Realment la transmissió no ha estat tolerable.

No ha calgut reclamar res, i a la sortida, amb el públic més aviat empipat, ens han regalat una entrada per a qualsevol altre sessió d’òpera o cinema a escollir.

Malgrat aquest important entrebanc, hem pogut en qualsevol cas gaudir d’una molt bona representació d’òpera o gairebé. Continua llegint

LA CLEOPATRA DE NATALIE DESSAY

Natalie Dessay, Cleopatra (Giulio Cesare ONP 2011)

Avui ja estava previst aquest apunt, mentiria si digués el contrari, el que passa és que després d’un dia realment dur, escoltar aquestes tres àries de Giulio Cesare que us proposo, és un bàlsam.

De totes les òperes que conec, les més famoses, de G.F.Handel, cap m’agrada tant com Giulio Cesare. Alcina, Ariodante i Rinaldo, també m’agraden molt, i en totes les altres, sempre hi ha aquella ària que em deixa veritablement tocat, però en el cas de Giulio Cesare, trobo que tot és un encert i sé que no sóc ni original, ni provocador si dic que és l’obra mestra perquè és la que més m’agrada.

Al febrer de 2011, l’ONP va programar una nova producció al Palais Garnier, amb el següent repartiment: Continua llegint

PREPARANT DIE ENTFÜHRUNG AUS DEM SERAIL

Wolfgang Amadeus Mozart (al centre) en una representació de Die Entführung aus dem Serail a Berlín l'any 1789.

Amb l’estrena de Die Entfübrung aus dem serail, es pot afirmar que Mozart entra de ple en la seva madures creativa, immediatament després d’haver-se traslladat a Viena (1781) i centrar la seva evolució creativa en l’òpera.

Mozart va escriure una partitura genial sobre un text més aviat mediocre, però la grandesa del geni és haver creat una música que s’acobla a la perfecció als personatges i a les situacions que es desenvolupen, dotant-los d’una personalitat musical abassegadora. Els personatges romanen amb la seva pròpia identitat i en cadascuna de les diferents àries que interpreten, reflecteixen a la perfecció els diferents estats d’ànim, de manera absolutament lliure dels convencionalismes clàssics. Aquest és un fet absolutament nou i també és nou que utilitzi el gènere del signspiel, tot i que molt més elaborat del que havia estat fins aleshores.

De fet el singspiel havia estat un gènere teatral amb parts musicals, interpretat per actors cantants. Amb l’estrena del Entführung s’estableix l’inici del que haurà de desembocar en el que coneixem com l’òpera alemanya, segons les intencions del Kaiser Josef II.

El Rapte esdevé la primera òpera original, amb pretensions de crear aquest nou gènere nacional que haurà de diferenciar-se de l’òpera italiana i francesa, els models imperants en els teatres d’Àustria i Alemanya.

Mozart davant aquest nou repte, persegueix trobar un nou llenguatge musical i escriu sense les preses habituals, una música capaç d’adaptar-se com un guant a les intencions dramàtiques i a la trama.

La història està extreta de Belmonte und Konstanze oder Die Entführing aus dem Serail de Christoph Friedrich Bretzner i l’encàrrec per fer el llibret va anar a càrrec de Johann Gottlieb Stephanie, un comediògraf vienès molt reconegut a l’època per les seves adaptacions teatrals.

Músic i llibretista es van entendre bé i varen treballar estretament durant l’any de gestació.

L’estrena va tenir lloc al Theater nächst der Burg, és a dir el Burgtheater de Viena el 16 de juliol de 1782, faltava poc pel casament de Mozart amb Constanze Weber. Va ser un triomf absolut i si recordeu la pel·lícula de Milos Forman, Amadeus, va ser en acabar la representació de l’estrena, que el Kaiser tot felicitant al compositor va dir-li allò tan eloqüent de “massa refinada per les nostres oïdes i masses notes”, i ell li respongué”solament les precises, Majestat”. Sembla que aquest episodi tan agraït no es correspon a les paraules exactament dites per l’emperador, que segons el musicòleg Conrad Wilson van ser: “extraordinari número de notes”. En qualsevol cas deixem que la llegenda, un cop més, farceixi d’anècdotes sucoses a la història, si més no, cinematogràficament queda molt bé. Continua llegint

AUFERSTEHUNG, la resurrecció segons Gustav Mahler

Kaliště, Bohèmia (actualment República Txeca), 7 de juliol de 1860 - Viena, 18 de maig de 1911

Va ser en el funeral de Hans von Bülow que Gustav Mahler va escoltar per primera vegada el text de l’oda de Friedrich Gottlieb Klopstock, Aufersteh’n (resurrecció) i va ser en aquell mateix instant que va decidir que ell també composaria una música per aquell text que el trasbalsà.

Aquella ansia per musicar el poema el va portar  fins a la conclusió definitiva de la que ara coneixem com, simfonia número 2 en do menor, anomenada Resurrecció.

Mahler ja havia escrit el primer moviment de la simfonia que coneixem avui i va presentar-la precisament a von Bülow, que va desaprovar enèrgicament el treball, tot i així, Mahler va continuar amb la composició dels tres moviments següents. La simfonia inicial ja estava totalment acabada l’any 1893, tot i que el músic tenia la ferma convicció que li mancava un final. Continua llegint

VIVE AMOUR QUI RÊVE, el premi per la PERL

seurat3

Vaig conèixer a la Perl Oui c’est moi, Perl, Perlimpina o Perl-Marga, que amb totes aquestes personalitats l’he coneguda, a can Salarino, prova ja de que la senyora tenia un pedigrí. Els habituals del blog del amic Salarino, acostumen a ser persones exquisides, amb una alta dosi de sensibilitat i amb una visió sempre crítica i positiva del que els envolta.

Haig de reconèixer que al principi amb un nick tan genèric com Perl, no identificava Continua llegint

El Saint Sulpice de Chicago: Dessay-Kaufmann

Natalie Dessay (Manon) i Jonas Kaufmann (Des Griuex) a la Lyric Opera de Chicago

Guspires d’emoció han saltat aquest 27 de setembre en la inauguració de la temporada de la Lyric Opera de Chicago, amb la Manon de Massenet cantada per Natalie Dessay i Jonas Kaufman i dirigida en la mateixa producció escènica del Liceu, pel director d’orquestra Emmanuel Villaume.

Si a l’eminent cantant francesa ja vàrem gaudir-la al Liceu, el Des Grieux de Kaufmann ha estat una absoluta sorpresa. La veu, en principi tan allunyada dels tenors lírics que canten aquest rols, s’adapta com un guant a les exigències de l’expressivitat massenetiana. Passió si, però també Continua llegint