Lucio Gallo (Michele),Eva Maria Westbroek (Giorgetta) i Aleksandrs Antonenko (Luigi) ROH Producció Richard Jones
Abans d’ahir dia 12 la Royal Opera House Covent Garden de Londres inaugurava la temporada 2011-2012 amb Il Trittico de Giacomo Puccini (Il Tabarro, Suor Angelica i Gianni Schichi), sota la direcció d’Antonio Pappano, expert puccinià que ja va gravar una versió orquestral molt important per a la EMI (quan encara enregistrava en estudi) el 1997 i Richard Jones, que amb una proposta trencadora i original, com acostuma, sembla quer ha motivat molts més elogis que crítiques adverses.
Passats els anys Pappano, amb ma mestra ofereix passió i lirisme en dosis abundants, davant d’aquestes tres partitures tan dispars com interessants i molt oblidades a casa nostra, en detriment d’altres òperes puccinianes repetides fins l’absoluta sacietat.
Avui ens centrarem en Il Tabarro, la més truculenta i violenta de les tres, ja que en les altres també hi ha violència o truculència, encara que vestida de maneres menys viscerals.
Il Tabarro, com les seves dues germanes, no arriba a l’hora de durada i d’aquesta hora, la primera meitat es fa massa llarga i la presentació de les situacions i personatges no deixa de ser un tràmit massa allargat. Malgrat això Puccini ho vesteix amb el seu habitual mestratge teatral, amb pinzellades temàtiques i orquestrals de gran impacte. És a partir aproximadament de la mitja hora quan el drama pren la gran volada que esdevindrà tragèdia, i quan la inspiració pucciniana ens atrapa pel coll i no ens deixarà fins el virulent final, quan sense contemplacions, ens deixarà anar de cop a terra.
Per l’ocasió la Royal Opera House Covent Garden ha reunit al següent equip vocal, que si bé no m’ha acabat de satisfer del tot, si que exhibia una potestat vocal inqüestionable:
IL TABARRO
Giacomo Puccini -Giuseppe Adami
Michele Lucio Gallo
Giorgetta Eva-Maria Westbroek
Luigi Aleksandrs Antonenko
Tinca Alan Oke
Talpa Jeremy White
Song Seller Ji-Min Park
Frugola Irina Mishura
Lovers Anna Devin § Robert Anthony Gardiner
Orquestra i Cor de la Royal Opera House Covent Garden
Director musical: Antonio Pappano
Londres 12 de setembre de 2011
Eva Maria Westbroek, Giorgetta a Il tabarro de la ROH, Producció Richard Jones
Eva Maria Westbroek, insisteix amb la seva admiració pucciniana i després de la Minnie de La Fanciulla del West, que tornarà a cantar a Frankfurt al 2013 i abans de cantar Manon Lescaut a Brussel·les i Tosca a Dresde, ha inaugurat la temporada londinenca amb Giorgetta, un rol que no permet gaires matisos i que està dibuixat amb traç gruixut. De ben segur la seva actuació escènica deu ajudar en el convenciment global d’una interpretació vocalment poderosa. Molt més interessant serà la seva interpretació de Gioconda el proper 15 d’octubre a Amsterdam, ja que la quantitat de registres vocals i expressius del exagerat personatge de l’òpera de Ponchielli, ofereix moltes més possibilitats de lluïment a qui s’atraveixi a fer-li front. De ben segur en tindrem constància al blog.
Aleksandrs Antonenko és també un tenor d’un tros, especialitzat en els rols més dramàtics del repertori i que no es caracteritza per la seva delicadesa, tot i que el Luigi de Il Tabarro, no és precisament un refinat aristòcrata. Compleix amb sobrada solvència .
El cas de Lucio Gallo és prou conegut. Un cant exagerat que l’apropa sempre a la parodia, fa malbé qualsevol intent de fer creïble el que canta. D’acord que els dolents d’aquestes òperes ja són prou dolents, però és que ell ho exagera encara més i com succeïa en el sheriff de la Fanciulla novaiorquesa vista al cinemes i ja comentada aquí, acaba fent riure.
A la resta de rols hi trobem una nòmina de cantants molt ajustada, amb detalls de luxosa inauguració com Irina Mishura cantant l’episòdic rol de Frugola.
El rei esdevé Pappano, que dirigeix el drama amb creixent i imparable tensió fins arriba al clímax de manera esgarrifosa, si bé ha evitat fer-li fer a Westbroek l’esborronador, efectista i innecessari crit que fa Guleghina en el CD, quan descobreix que sota Il Tabarro hi ha el cos de Luigi.
L’angelet ha tornat a beneficiar-nos amb la seva magnànima generositat i ens permetrà tenir els àudios d’aquesta inauguració.
Escoltem ara un petit tast amb l’ària de Giorgetta “È ben altro il mio sogno”, amb la intensa Westbroek i la intervenció de Irina Mishura, Aleksandrs Antonenko i Jeremy White
Eva Maria Westbroek (Giorgietta) i Lucio Gallo (Michele) a Il tabarro ROH 2011 Producció Richard Jones
I ara, per a tots els que vulgueu la primera entrega de Il Trittico, us deixo l’enllaç, sobretot gentilesa de l’angelet, de Il Tabarro del dia 12 de setembre del 2011.
Demà Suor Angelica, amb Ermonela Jaho substituint a la inicialment prevista Anja Harteros i Anna Larsson.
IN FERNEM LAND 
Trittico habemus… Eso sí,a llorar como una magdalena mañana,me provoca lo mismo que el final de Butterfly,llantera ¡Gracias por Il Tabarro y saludos!
M'agradaM'agrada
Eres una sentimental!, pero te comprendo.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim!
No puedo comentar lo que has colgado hasta que no lo escuche pero un par de apuntes sobre los dos protagonistas masculinos, Luigi y Michele de este IL TABARRO, una joya pucciniana muy descriptiva del verismo más crudo .
A Antonenko y Gallo, los escuché precisamente no hace ni siquiera dos meses como Otello y Jago respectivamente en París y puedo decir que el tenor ruso, es una auténtica voz de tenor dramático extensa, poderosa que no tiene ningún problema de proyección, pero con los dejes típicos eslavos : emisión a ratos engolada, adelgazando el paso pero luego con unos agudos muy seguros. Un estilo como bien dices de canto bruto o rudo ( bastante similar de sus antecesores y paisanos como Galoutzine y Atlantov), pero la materia prima es francamente interesante y que me gustaría tenerlo por el Liceu ( eso sí, infinatamente más serio como cantante que el a veces “alabado” y casi siempre indolente Cura).
De L.Gallo, suscribo lo que dices aunque como Jago, particularmente me sorprendió gratamente ya que no se excedió con exageraciones; al menos, es voz de barítono y tiene buenos graves ( lo cual, no es demasiado habitual actualmente en el campo baritonal verdiano)
M'agradaM'agrada
Alex, solamente en cuanto a Gallo. No es santo de mi devoción, pero lo prefiero a Guelfi (Carlo, claro), que es un cantante con voz indefinida que tiende a barítono, aunque mejor actor que Gallo. Por cierto, a Guelfi no se le ve tanto como hace unos cuantos años que era omnipresente. Tu que lo sabes casi todo, Le ha pasado algo?
M'agradaM'agrada
No creas, se apenas lo justo, je…je..
No tengo ni idea si le sucede algo a Guelfi pero ciertamente, hace ya tiempo que tampoco me lo cruzo en los casts teatrales, afortunadamente.
Ahora parece que los baritonos verdianos y veristas de moda ( aparte el incombustible Nucci, con sus virtudes y sus defectos), son los Gagnidze, Vratogna, Dobber, Hampson, Gazale, etc….es decir, mediocridad absoluta, salvo minimas excepciones ( léase Terfel, Tézier, Keenlyside ) que no son especificamente verdianos o veristas
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim .
M'agradaM'agrada
De res nati
M'agradaM'agrada
“Il Trittico”: de lo millor de Puccini….i de lo que menys vegades es veu! Efectivament. Que el fet de ser tres obres ben diferents no afavoreix ni facilita la seva representació, val. Que sempre comporta problemes de cast, tambè. Però ja firmaría jo ara mateix un Trittico cada tres Toscas. Però ni aixi. De totes maneres, cada vegada la veig més representada arreu. Aviam si el Liceu és decideix! Mira que li tinc ganes a aquesta obra de veure-la en directe! Haurè de viatjar?
Pel que fa a la primera de les tres obres que el conformen, “Il Tabarro”, crec que és la més verista de totes las seves òperes. Sempre s’ha parlat bastant de si l’estil puccinià era o no era plenament verista. Personalment crec que encotillant a Puccini sota el verisme no se li fa cap mena de justicia, però si hi ha una obra que presenta totes les característiques i paràmetres bàsics del verisme aquesta és “Il Tabarro” sens dubte. Verisme del bo, esclar. De Puccini.
Si a més està servit per en Antonio Papanno, director que coneix Puccini com ningú, aleshores ja podem cridar: “bingo”!
M'agradaM'agrada
Josep
A part del Gianni Schicchi que ningú discuteix, a Il Tabarro i la toia Suor Angelica, per a mi els sobren uns 20 minutets inicials a cadascuna d’elles.
Malgrat aquest retret, també m’agraden molt i també firmaria per veure.les totes tres juntes molt més sovint. La darrere vegada a la ja llunyana temporada 1987/88 i abans al desembre de 1972.
JA TOCA!
M'agradaM'agrada
Les “toies” deuen tenir algun atractiu especial que fa que musicalment se les tracti molt bé….Suor Angelica, Micaela, Liú… 🙂
Desconexia l’ultima vegada que es va representar “Il Trittico” al Liceu i efectivament ja toca!
M'agradaM'agrada
Aquest fragment és una gran aria-duo que finalitza com un himne apassionat.Certament la prestació és intensa pero poc matisada en la declamació i justeta en la dicció.A mí m’agrada sentir les paraules en Puccini molt més que no pas en” Oh luce di questa anima”.No os perdeu aquest enllaç que em sembla espectacular.Per cert la Frugola malgrat semblar-si molt no és Amparo Moreno.Jiji…. http://www.youtube.com/watch?v=KsM_MXql2jE
M'agradaM'agrada
Si, Amarili Nizza és una soprano que estava anunciada per fer Aida al Liceu i finalment no va venir, i m’hagués agradat molt veure-la en directa, però passa quelcom amb aquesta senyora, ja que no acaba de despagar com semblaria normal amb aquestes interpretacions youtuberes. Vaig llegir ja fa temps en una crítica italiana, que la veu no era gaire gran i això la perjudicava en els grans teatres. No sé, és una llàstima que no ho poguéssim comprovar per pròpia experiència.
Gràcies per deixar l’enllaç, qui és el tenor?. M’empipa molt aquests Youtubes que no porten gens de informació addicional.
M'agradaM'agrada
El tenor es diu Frank Porretta II (?) i ja ha cantat uns quans Otellos.
M'agradaM'agrada
Ja l’he sentit altres vegades, però mai l’havia vist. Entre el cognom i la pinta…. 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Este Frank Prretta es el tercero de una generación de cantantes líricos con ese mismo nombre. El padre del actual Fran Porretta se dedicó al musical antes de acercarse a la ópera en 1967. Actuó en diversas comedias musicales en las que se requería una voz lírica de tenor y grabó “Brigadoon” con Shirley Jones, “The merry widow” con Patrice Munsel, “The great waltz” con Giorgio Tozzi, “The king and I” con la inolvidable Risë Stevens y otras. He destacado las grabaciones que tengo y que registró en los años 50s y 60s del siglo pasado. Luego apareció en el film “Song of Norway” y en su consecuente disco de banda sonora.
Del actual Frank Porretta tengo referencias, pero aún no le he seguido la pista. Quizás algún día se deje caer por el Liceu…
M'agradaM'agrada
Frank Prretta=Frank Porretta y Fran=Frank. Estos dedos… Pido disculpas.
M'agradaM'agrada