IN FERNEM LAND

ROH: SUOR ANGELICA (la segona de les tres)


Suor Angelica a la ROH (producció de Richard Jones) 2011

Continuant amb la inauguració de la temporada 2011-2012 de la Royal Opera House Covent Garden de Londres, avui i tal com ja us vaig anunciar ahir, us porto Suor Angelica, la dolça i lacrimògena òpera de Giacomo Puccini que juntament amb Il tabarro i Gianni Schicchi, conformen Il Trittico, que si bé no sempre es presenten juntes, van ser ideades per tal de que en un mateix dia es representessin tres maneres diferents d’entendre la mort.

A Suor Angelica molts li atorguen l’injust qualificatiu de considerar-la la pitjor de les tres i si dramàticament hauríem d’estar d’acord en que la història d’Angelica, el fill nascut  d’una relació esporàdica i una tieta implacable, al costat de les monges toies del convent, la fan quasi còmica, la veritat és que la música, a partir de l’entrada de l’aristòcrata Zia agafa una volada inspiradíssima que tan sols fa aigües argumentals quan es produeix el miracle final, solució molt poc pucciniana i això si, de llàgrima assegurada, un aspecte del tot puccinià.

No podem valorar la nova producció de Richard Jones que trasllada l’acció als anys cinquanta del segle passat ( a Il Tabarro també) i que la situa en un hospital infantil a càrrec d’infermeres d’un ordre religiosa, en lloc del claustre del convent ideat en el feble llibret de Giovacchino Forzano.

Inicialment prevista per ser interpretada per Anja Harteros, ha hagut de ser substituïda per la soprano albanesa Ermonela Jaho, a qui la crítica no ha deixat gaire bé, sobretot perquè no arriba a traspassar la barrera orquestral i a la bonica i delicada línia de la jove soprano, li manca la consistència de les sopranos líriques puccinianes.

Si al Tabarro ja deia que la primera part de l’òpera, era un seguit d’escenes quer no aportaven gaire acció al drama que estava a punt d’esclatar, però la música quasi impressionista de Puccini ens regalava unes interessants atmosferes musicals i melòdiques, a Suor Angelica li passa el mateix, però l’acció és intranscendent i sense cap interès, alguna frase musical si que fa relluir la genialitat melódica i orquestral del gran mestre, però no és fins la imponent arribada de la zia principessa, l’únic rol femení decididament negatiu de tot el catàleg puccinià, al costat de la Tigrana de la primerenca Edgar, que el melodrama esclata i l’òpera creix oferint-nos uns moments de gran intensitat que conclouran amb la gran ària “Senza mamma” i tota l’escena posterior, la del suïcidi i el miracle (que òbviament en aquesta producció londinenca no es produeix).

No es pot ni comparar amb Butterfly, malgrat que hi ha punts de connexió, entre la mare i el fill, però si la soprano que interpreta el rol d’Angelica i sobretot la zia, una mezzosoprano dramàtica o millor una contralt, són bones, la cosa, juntament amb un director que sigui capaç d’extraure totes les subtileses i el drama, sense caure en el massa fàcil ensucrat melodrama, Suor Agelica pot esdevenir a moments, veritablement emocionant.

Ermonela Jaho (Suor Angelica) ROH 2011 Producció de Richard Jones

La producció londinenca no compte amb dues grans veus, o al menys idònies per aquests rols, ja que a Jaho li manca més gruix i registre greu i una mica més de seguretat en l’atac de certes notes, no del tot afinades o fins i tot obviades com el sobreagut en pianíssim (al menys a la gravació no s’aprecia) al final de “la grazia è dicesa dal cielo”, abans del climàtic intermezzo. A Anna Larsson, tan estupenda quan canta altres repertoris, li manca la teatralitat italianitzant, que l’allunyi dels seus preuats Mahler, ja que aquest rol és tota un altre cosa. Tan sols cal anar a la gravació del mateix Pappano per escoltar a l’imponent Bernadette Manca di Nissa, o més lluny en el temps, a la referencial Barbieri al costat de la deliciosa Victoria de los Ángeles, dues tietes que fan por fins i tot en els silencis (no oblidar a Simionato, mai oblidar a Giulietta Simionato).

Aquí us deixo un fragment de la representació de la inauguració del dia 12 de setembre amb el següent repartiment:

SUOR ANGELICA
Giacomo Puccini-Giovacchino Forzano

Suor Angelica: Ermonela Jaho
La zia principessa: Anna Larsson
La badessa: Irina Mishura
La suora zelatrice: Elena Zilio
La maestra delle novizzie: Elizabeth Sikora
Suor Genovieffa: Anna Devin§
La suora infermera: Elizabeth Woollett
La prima suora cercatrice: Gillian Webster
La seconda suora cercatrice: Kathleen Wilder
Suor Osmina: Eryl Royle
Suor Dolcina: Elizabeth Key
Una novizia: Katy Batho
La prima conversa: Melissa Alder
La seconda conversa: Kate McCarney

El “senza mamma” i el posterior intermezzo, una absoluta delícia.

Per baixar-vos tota l’obra sencera, us deixo l’enllaç, que com el d’ahir i el de demà, amb Gianni Schcchi, una obra mestra i l’única comèdia del catàleg puccinià, són per l’amable generositat de l’angelet.

Anna larssons (la zia principessa a Suor Angelica) ROH 2011

ENLLAÇ mp3

Si no hagués estat perquè a les vuit del vespre surto encara de la feina, ahir la cadena CINESA retransmetia aquest Trittico londinenc en els seus cinemes. Tots els que hi vareu assistir ens en podríeu fer cinc cèntims, oi?

8 comments

  1. SANTI

    Jo tampoc m’ho vaig poder combinar i no vaig poder. La temporada del Met en fer-ho els dissabtes em va millor. Trobo que el preu de les entrades és molt car.
    Em va agradar bastant més Il Tabarro que aquesta Suor Angelica.

    M'agrada

  2. Josep Olivé

    No, no ho savia. Tampoc hagués pogut anar donat que estic de viatge aquets dies. Una pena perque és funció per anar-hi i no perdre-se-la. Catxis! En fi, què li farem. Bé, aviam si a la nit tinc una estoneta per “distreure’m” de la feina amb aquest post, que em convé i m’es molt saludable.

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    Potser tens raò que tant a “Il Tabarro” com a “Suor Angelica” presenten unes introduccions massa llargues i sense un interès remarcable. Això s’em fa més patent a mesura que he anat escoltant repetides vegades ambdues obres. I aquest aspecte, en un compositor que anava de cara a “barraca” (tal i com ell mateix deia) doncs es fa si més no curiós. Però caram, el desenllaç que tenen és, des del punt de vista musical, del millor Puccini en la meva opinió. Dramatisme verista per un cantó i melodrama lacrimògen per l’altre. Es a dir, lo que per alguns és una manipulació detestable dels sentiments primaris del públic per d’altres és una musical, emocionant i magistral manera (en el cas de Puccini, esclar) d’explicar tragèdies. Sóc d’aquets últims. Deu ser perque em considero una de les seves víctimes. No sé si m’explico.

    Molt interessant el comentari que fas en relació a cert estil impressionista present a “Il Tabarro”. Sempre pensava que quelcom (molt poc) hi havia de diferent en l’estil habitual puccinià en aquesta obra i és perfectament factible que sigui aquest toc impressionista.

    Dificil paper tenir que substituir a Anja Harteros. Massa dificil. Un personatje, el de Suor Angelica, que li deu caure molt bé, ben segur. Llàstima.

    Dius que la zia principessa i Tigrana són els únics papers femenins negatius del corpus puccinià. Bé, Turandot no era precisament un angelet. Al menys no crec que ho pensessin les calaveres dels seus pretendents… 🙂

    I si aquets dos dies In Fermen Land ens ha mostrat una tragèdia digna de “El Caso” i unA mostra de un autèntic “valle de lágrimas”, demà la cosa pendrà un gir espectacular. Serà perque es divendres?

    M'agrada

  4. dandini

    Tinc una especial debilitat per Suor Angelica.Es ben sabut que a Puccini li agradava molt descriure la personalitat femenina costat patidor pero sempre al cantó de un mascle bo o dolent.Aquesta obra és quelcom especial .Aquí no hi han homes excepte el fill que no ha d’apareixer fins al miracle.L’intolerància i la maldat també és femenina.La genial partitura a partir del minut 20 tambe ens sumergeix en un univers totalment femení on el dolor no és només psicològic i esdevé gairebe visceral doncs a Suor Angelica li han pres una part del seu cos.Aquesta història que pot semblar ridícula era possible a casa nostra fa uns cinquanta anys.Ermonela Jaho s’en surt prou bé de la dificil tasca de substituir a la diva Harteros.

    M'agrada

  5. Qui sap amics, potser els cinemes no ho podran repetir en diferit, però qui no us diu que acabin arribant els enllaços a can In Fernem?
    No en tingueu cap dubte que si m’arribessin els posaria a disposició de tots vosaltres.
    Tenir-vos aquí, al voltant de les coses que ens agraden, és una gran satisfacció.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: