ELS COMIATS DE RENÉE FLEMING: DER ROSENKAVALIER A LA ROH (Coote-Bevan-Rose-Berrugi;Nelsons)

der-rosenkavalier-roh_2

A l’espera de comentar la retransmissió cinematogràfica de les representacions londinenques del seguit de comiats de Renée Fleming als escenaris amb la seva paradigmàtica Marschallin del Rosenkavalier de Richard Strauss, avui us parlo de la retransmissió radiofònica del passat 13 de gener.

Ja us vaig parlar del primer comiat a Boston, també amb Andris Nelson al podi, però mentre que en aquella ocasió va ser en versió de concert o semi-escenificada al damunt de l’hemicicle de la Boston Symphony Orchestra, ara és escenificada en la monumental producció de Robert Carsen.

La veu i sobretot algunes vocals de Fleming denoten el pas dels anys, però la soprano americana també continua oferint un retrat de la Marschallin esplèndid, senyorívol, decadent i nostàlgic. Sap com dissimular les carències o les evidències del pas inexorable del temps, conservant després d’una carrera enlluernadora tots els atributs d’una intensa Marschallin. Es retira fent honor a la carrera i al rol, a temps i amb categoria. Bravo per ella. Continua llegint

ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

TANNHÄUSER A LA ROH (Seiffert-Bell-Gerhaher-Koch-Milling;Haenchen)

Anar del Lohengrin de Dresden al Tannhäuser de la ROH en 24 hores és un privilegi a l’abast de pocs però a IFL per demanar que no quedi i ves per on avui podem continuar en aquesta immersió al romanticisme wagnerià, amb dues propostes que sense el condicionant escènic ens permeten aprofundir en el que els àudios ens evidencien, no sempre a favor dels cantants que queden a un primer pla davant dels micròfons i sense cap element que ens distregui o ajudi a distreure’ns, però que per altra part també ens poden fes escoltar matisos que a la sala són difícilment audibles.

La ROH ha reposat una producció de Tim Albery (2010) que vistes les fotografies sembla molt inspirada en idees recorrents de Robert Carsen, si bé precisament el Tannhäuser del canadenc que varem veure i alguns gaudir al Liceu, s’allunyà radicalment del que s’intueix a les fotografies de la ROH. Si en l’estrena d’aquesta producció d’Albery al 2010 el director musical va ser Simon Bychkov, ara és el veterà director, nascut precisament a Dresden, Hartmut Haenchen. Continua llegint

LA ROH 2015/2016 AL CINEMA: BORIS GODUNOV


El dia 21 de març va tenir lloc una representació de Boris Godunov a la ROH Covent Garden de Londres amb l’esperat debut del gran baix-baríton Bryn Terfel cantant el rol titular sota la no menys esperada direcció musical del director de la casa, Antonio Pappano. L’esdeveniment va ser també retransmès als cinemes, quelcom que es miri com es miri només puc valorar de manear ja definitivament entusiasta, ja que malgrat “adulterar” la percepció d’algun dels fonaments del cant (emissió i projecció), ens ofereix a milers d’aficionats l’oportunitat de gaudir en directe d’un esdeveniment de primera magnitud a un preu relativament econòmic (molt més que en el teatre i amb l’entrada més modesta) sense desplaçaments i oferint-nos una aproximació escénica de caire cinematogràfic que ni la millor localitat de la sala ens permetria gaudir. Doncs avui us parlaré d’aquesta representació que com acostuma a succeir quan dipositem grans expectatives en alguna cosa, ha suposat una cera decepció. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LA TRAVIATA

A scene from La Traviata by Verdi @ Royal Opera House. Directed by Richard Eyre. Conductor Yves Abel (Opening 16-01-16) ©Tristram Kenton 01/16 (3 Raveley Street, LONDON NW5 2HX TEL 0207 267 5550  Mob 07973 617 355)email: tristram@tristramkenton.com

La Traviata a @ Royal Opera House.  Venera Gimadieva (Violetta) producció de Richard Eyre.
fotografia ©Tristram Kenton

Amb una mica de retard us vull parlar de La Traviata que es va oferir als cinemes fa uns dies des de la ROH londinenca i que de ben segur no mereixeria especial atenció si no fos perquè la protagonista va ser Venera Gimadieva, la soprano russa que ja va protagonitzar un apunt a IFL el 14 d’agost de 2014, arran de la seva Violeta al Festival de Glyndebourne que ja em va deixar trasbalsat.

Gimadieva és una soprano que té àngel, que transmet i que té una especial cura en mantenir-se respectuosa amb les indicacions tècniques, expressives, dramàtiques i vocals d’una partitura tan complicada com la de La Traviata i les seves tres famoses sopranos, una per a cada acte. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LE NOZZE DI FIGARO

La Royal Opera House, Covent Garden de Londres, ha iniciat la seva temporada cinematogràfica amb la transmissió de la reposició de la magnífica producció que David McVicar va fer l’any 2006 de “Le nozze di Figaro” de Mozart, amb un bon repartiment, no excepcional, que malauradament ens deixava sense la Susanna de la prevista i engrescadora Anita Hartig per oferir-nos la de la soprano anglesa Ellie Dehn tan correcte i perfectament delineada en l’aspecte escènic com exempta de l’enginyosa seducció vocal per culpa d’una veu poc agraïda i d’un cant que mai excel·leix, ni tan sols en l’ària del jardí, en un dels millors moments que ens va deixar l’opus creatiu del genial  Mozart, especialista en deixar-nos moments excepcionals.

Ivor Bolton al capdavant de l’orquestra i el cor de la ROH, ofereix una versió vigorosa de temps agitats que posa en algun cas en dificultat als cantants, incapaços de quadrar adequadament el seu cant amb les exigències del fossar. El seu Mozart és prou eficaç i adequat per no trair res, si bé tampoc m’ha semblat veure res excepcional en la direcció, el discurs flueix còmodament sense genialitats ni ensurts. Continua llegint

LA BOHÈME A LA ROH (Netrebko-Calleja-Meachem-Rowley-Vinco-Del Savio;Copley-Ettinger)

Joseph Calleja (Riodolfo) i Anna Netrebko (Mimi) a La Bohème a la ROH 10/06/2015

Joseph Calleja (Riodolfo) i Anna Netrebko (Mimi) a La Bohème a la ROH 10/06/2015

El dia 10 de juny es va passar per  les sales de cinema el comiat de l’ultra coneguda i conservadora producció de John Copley per a La Bohème a la Royal Opera House Convent Garden de Londres, amb Anna Netrebko i Joseph Calleja com a reclam principal.

Joseph Calleja sempre em fa el bon efecte d’estar davant d’un bon xicot, i això al Rodolfo puccinià li va molt bé, però com trobo a faltar una seducció en les grans frases!. Canta  el Rodolfo bé, amb algun problema d’afinació al tercer acte, i alguns aguts mal emesos més propers al crit que cap altre cosa, però el seu vibrato caprí és el que més em molesta, em distància i li resta la bellesa necessària al seu cant molt voluntariós, però que no m’omple ni per la bellesa i generositat de la veu, com podia succeir amb el millor Pavarotti, ni per suposat per aquell cant a flor de sentiment del grandiós Carreras. Sense Villazón que lamentablement ja no li pot fer ombra com a Roddolfo, ni Alagna o Beczala que no la sovintegen per raons diverses, és possible que no hi hagi millor Rodolfo? Em sembla trist. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: ANDREA CHÉNIER (Kaufmann-Westbroek-Lučić;McVicar-Pappano)

Com sempre, qualsevol nova producció amb Jonas Kaufmann de protagonista, esdevé una de les cites més esperades de l’any. El tenor alemany canta poca òpera i en teatres molt escollits, i això encara afegeix més expectació a l’esdeveniment.  Si a més a més debuta en un rol tan emblemàtic com el del poeta Chénier l’expectació per veure i escoltar el tenor del moment, és màxima.

La Royal Opera House com va fer amb Adriana Lecouvreur, ha comptat amb el mateix equip de direcció, és a dir, l’imprescindible director musical de la casa, l’excel·lent Antonio Pappano, i a David McVicar en la direcció escènica. El que era un polèmic director d’escena ha esdevingut en els darrers muntatges, en una garantia de classicisme i conservadorisme luxós, que no amaga un treball teatral magnífic, d’acabats elegants i estètica enlluernadora, però potser massa decoratiu, en parlaré després. Continua llegint

LA PRIMERA ARIADNE AUF NAXOS DE KARITA MATTILA (ROH 2014)

Karita Mattila (Ariadne) a la ROH Covent Garden 2014 Fotografia: Tristram Kenton per a The  Guardian

Karita Mattila (Ariadne) a la ROH Covent Garden 2014 Fotografia: Tristram Kenton

Feia bastant temps que no sabia res de Karita Mattila lla, tot i seguir cantant espaia molt més les seves actuacions i segons Opera Base aquest 2014 només ha cantat Jenufa a Helsinki durant els mesos de gener i febrer, aquesta Ariadne auf Naxos a Londres, que és el seu debut en el rol, i els mesos d’octubre i novembre altre vegada Jenufa però a Hamburg. Al 2015 cantarà Ariadne a Paris (gener/febrer) i els mesos d’abril i maig Siegliende a Houston. Possiblement hagi cantat i cantarà a més llocs, però és obvi que ha espaiat molt les seves actuacions i s’ho ha pensat molt abans de fer front a la Primadonna i a Ariadne en la genial obra de Strauss. Continua llegint

EL VÍDEO DE MANON LESCAUT

Kristine Opolais (Manon Lescaut) Fotografia Bill Cooper/ROH

Kristine Opolais (Manon Lescaut) Fotografia Bill Cooper/ROH

No he trigat gaire, ja el teniu aquí en tres arxius, un per el primer i segon acte, l’altre per els dos darrers, mentre que les entrevistes de la mitja part estan separades en un tercer arxiu.

No hi ha subtítols i la qualitat és molt bona, la qual cosa vol dir que els arxius tenen unes dimensions considerables. He partit les dos actes en arxius que facin més còmode la descàrrega. La primera part té cinc enllaços i la segona tres. Les entrevistes van en un únic arxiu que no cal ajuntar. Per ajuntar els arxius de les dues parts podeu utilitzar hjsplit.

Espero que tots els que varem gaudir-la al cinema hi tornem i sobretot els que no vareu poder anar al cinema, ara la gaudiu. Teniu, crec jo, garantida en qualsevol cas una versió vocal excel·lent i una proposta escènica que vista en una segona vegada amb més deteniment i sense el factor sorpresa de la primera visió, em sembla més discutible. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: MANON LESCAUT

Ahir va tenir lloc la retransmissió al cinemes d’una de les produccions més esperades de la temporada operística que està a apunt d’acabar, la Manon Lescaut de del Covent Garden sota les direccions de l’incommensurable Antonio Pappano al davant de la seva orquestra operística i Jonathan Kent en la responsabilitat escènica, però sobretot per la parella protagonista, la soprano Kristine Opolais i el tenor alemany Jonas Kaufmann, ambdós debutants en els seus rols.

Antonio Pappano és un d’aquells directors que crea addicció per el seu coneixement operístic (en tots els repertoris brilla) i per el rendiment que sap treure de partitures mil i una vegada escoltades i que sota la seva direcció ofereixen sempre moments de revelació i intensitats desconegudes.

El mestre ja ens ha deixat prova del seu mestratge puccinià en versions discogràfiques i videogràfiques referencials, tant amb el segell EMI (meravellós debut en una Bohème difícilment superable i un cim absolut amb una Rondine per emmarcar), com en els DVD de la ROH, sobretot Il Trittico.

La Manon Lescaut sota la direcció de Pappano és tota passió, des d’un guspirejant i quasi inofensiu  inici del primer acte, a un segon acte luxuriós, sobreeixit d’una una teatralitat abassegadora, però també hi ha una desolació meravellosament explicada al piano per ell mateix durant la mitja part i després luxosament plasmada en un interludi del tercer acte que voreja el wagnerisme desolat del preludi també del tercer acte de Tristan, o el impactant desplegament orquestral en un quart acte de demolidora solitud.

L’orquestra de la Royal Opera House sona meravellosa, càlida i farcida de riquíssimes sonoritats, però sobretot expressiva fins l’emoció sota el mestratge del director que avui per avui no té rival possible amb Puccini. Continua llegint

LES VÊPRES SICILIENNES A LA ROH (Hymel,Haroutounian,Volle,Schrott:Pappano-Herheim) vídeo

Les vêpres siciliannes a la RHO, producció de Stefan Herheim. Foto

Les vêpres siciliannes a la RHO, producció de Stefan Herheim. Foto © ROH / Bill Cooper

Avui us deixo els arxius d’una de les òperes que més m’estimo de Verdi i per a més alegria, en la seva versió original francesa tal i com va ser concebuda i estrenada. El goig és immens.

La versió és la de la ROH Covent Garden, en una nova producció del director més discutit, genial i conceptualment recaragolat dels darrers anys, Stefan Herheim, i la direcció musical de Antonio Pappano, el que ens garanteix com a mínim qualitat i tremp verdià, si bé la concertació denota en alguns moments una manca de coordinació entre fossar, cantants (alguns) i cor. No és el millor Verdi que li he escoltat, tot i que en els grans moments i sobretot a partir del tercer acte pren més volada. Continua llegint

PROMS 2013: BILLY BUDD

El baríton Jacques Imbrailo com a Billy Budd al Royal Albert Hall de Londres. Fotografia de Chris Christodoulou/BBC

El baríton Jacques Imbrailo com a Billy Budd al Royal Albert Hall de Londres. Fotografia de Chris Christodoulou/BBC

Massa bicentenari, ho reconec, i poc centenari.

Cal recordar que durant el 2013 celebrem el centenari del naixement del genial compositor anglès Benjamin Britten, i malgrat que els PROMS li han dedicat alguns concerts, no tants com a Wagner i sent el màxim operista anglès al costat de Purcell, em sembla que bé s’ho mereixia, avui us porto el PROMS 60 que va programar la versió concertant de l’òpera Billy Budd a càrrec del Festival de Glyndebourne, que l’ha representat aquest estiu amb unes crítiques excel·lents.

És una llàstima que de moment no disposi del vídeo de les representacions de Glyndebourne, però crec que paga la pena disposar de la banda sonora del concert que va tenir lloc al Royal Abert Hall el passat 27 d’agost.

La interpretació és magnífica, tant per part dels solistes vocals, encapçalats pel baríton Jacques Imbrailo, que no coneixia, de veu molt lírica, clara i expressiva, com per l’extraordinari Capità Vere de Mark Padmore l’eix al voltant de qui gira tota l’acció, i el malèfic John Claggart de Brindley Sherratt, com per la direcció d’Andrew Davis al capdavant de la London Philharmonic Orchestra i el Cor del Festival de Glyndebourne. Continua llegint

LA DIDON D’EVA-MARIA WESTBROEK A LES TROYENS DEL ROH 2012

Eva Maria Westbroek com a Didon a Les Troyens de Berlioz a la ROH 2012. Producció de David McVicar. Foto:Bill Cooper / Royal Opera House

Quan a l’abril del 2010 vaig tenir la fortuna d’assistir a Amsterdam a la producció de Les Troyens i veure a Eva-Maria Westbroek fent el rol de Casandra vaig pensar que seria una immensa Didon, i que potser arribaria el dia que com algunes escollides, interpretaria el dos rols en una mateixa representació. De moment la gran soprano holandesa s’ha estrenat amb la reina de Cartago a la nova producció de la ROH, signada per el mestre titular de la casa, el gran Antonio Pappano i quasi diria que el director escènic també de la casa, David McVicar, en una producció que tots aquells que han tingut la sort de veure, no han estalviat elogis.

Qui sap si a curt o mig termini aquesta producció es veurà al Liceu, en el que seria l’estrena d’aquest monument operístic a Barcelona, malgrat que la coproducció és amb la Scala, la Staatsoper de Viena i l’Òpera de San Francisco, sense aparèixer per enlloc el nom del nostre teatre.

De moment us puc dir que el que escoltat m’ha semblat d’un nivell musical i vocal molt notable i pel que fa a Eva-Maria Westbroek, la seva Didon és d’una intensitat que de ben segur no defraudarà als seus seguidors, entre els que no cal dir que m’incloc. Continua llegint

ÒPERA AL CINEMA: CENDRILLON DE MASSENET A LA ROH

Cendrillon a la ROH 2011 Joyce DiDonato i Alice Coote, producció de Laurent Pelly. Foto Photo by Bill Cooper

Ahir a molts cinemes retransmetien Cendrillon, la deliciosa òpera de Jules Massenet gravada al passat mes de juliol a la Royal Opera House Covent Garden de Londres, amb la nova producció, coproduïda entre d’altres per el Gran Teatre del Liceu, de Laurent Pelly i direcció musical de Bertrand de Billy.

Espectacle d’embriagadora teatralitat gràcies al geni creatiu de Laurent Pelly, que amb una escenografia molt senzilla de Barbara  de Limburg, un vestuari fantasiós del mateix Pelly i Jean-Jacques  Delmotte, un cuidat disseny de llums de Duane  Schuler i una espectacular “no coreografia” de Laura  Scozzi, realitzen una producció d’aquelles que revaloritzen una òpera fins ara poc representada i de música més agradable que realment inspirada, tot i que la segona meitat (tercer i quart acte) tot pren una volada molt notable i que probablement s’universalitzarà gràcies a aquesta boníssima producció. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA TOSCA (GHEORGHIU-KAUFMANN-TERFEL-PAPPANO)

Bryn Terfel (Scarpia) i ANgela Gheorghiu (Tosca) a la ROH 2011 Foto Catherine Asmhore ROH

El 9 d’octubre us vaig deixar l’àudio d’una de les produccions més desitjades d’aquest any 2011 que ja s’acaba, la Tosca de Puccini programada a la ROH londinenca i amb Gheorghiu, Kaufmann i Terfel sota la direcció d’Antonio Pappano i Jonathan Kent.

Aquesta producció que no fa gaire es va retransmetre mitjançant les celebrades sessions cinematogràfiques i que jo no vaig veure, va ser el programa estel·lar de la BBC la nit de Nadal i avui ja la teniu aquí.

No afegiré gaires coses més al que ja vaig dir en l’apunt de l’àudio, si bé és veritat que el suport visual afavoreix a Terfel i Kaufmann (espectaculars ambdós), alhora que ridiculitza una mica, si m’ho permeteu, a la diva Gheorghiu que acaba per fer de Floria Tosca una parodia bastant antiquada.

L’orquestra de la ROH sota la direcció experta de Pappano sona esplendorosa i la producció és molt clàssica i poc discutible. Continua llegint

ROH: GIANNI SCHICCHI (la tercera de les tres i la millor)

Ekaterina Siurina (Nanetta) i Lucio Gallo (Gianni Schicchi) ROH 2011 Producció Richard Jones. Foto Bill Cooper - Royal Opera House

Amb la tercera de les òperes de Il Trittico (Gianni Schicchi)hi ha unanimitat, és una veritable obra mestra, una troballa de cap a peus, des de les inquietes i agitades frases inicials fins l’última nota, després de que Gianni Schicchi ens demani clemència amb el celebre:

Ditemi voi, signori,
se i quattrini di Buoso
potevan finir meglio di cosi.
Per questa bizzarria
m’han cacciato all’inferno,
e così sia:
ma, con licenza del gran padre Dante.
se stasera vi siete divertiti,
concedetemi voi
l’attenuante.

L’única comèdia escrita per Puccini, esdevé una filigrana farcida de troballes i innovacions harmòniques, amb una orquestració riquíssima, sense oblidar mai la inspiració melòdica, amb grans frases de breu durada i una herència directa de la gran tradició de l’òpera buffa rossiniana i de la commedia dell’arte, amb ritmes trepidants que s’alternen amb moments pretesament dolorosos, com és la vetlla d’un familiar difunt, amb altres decididament còmics i enginyosos, com la brillant solució ideada per Schicchi per endur-se’n l’herència desitjada per tothom.

Pràcticament estem davant d’un scherzo de quasi una hora de durada, amb un tractament de la tragicomèdia que dóna un gran joc escènic, alhora que també permet, en un tractament bàsicament coral amb breus però memorables illes melòdiques, amb la celebèrrima fins la sacietat “O mio babbino caro” que canta Nanetta o la deliciosa “Avete torto…Firenze è come un albero fiorito” que canta Rinuccio, i que esdevé un himne a la immortal Florència. Sense oblidar el deliciós i brevíssim duet “Lauretta mia, staremo sempre qui ! ” que ens rememora el duet de Fenton amb Nanetta al Falstaff de Verdi o la proclama de Schicchi en “Prima un avvertimentoContinua llegint

ROH: IL TABARRO (la primera de les tres)

Lucio Gallo (Michele),Eva Maria Westbroek (Giorgetta) i Aleksandrs Antonenko (Luigi) ROH Producció Richard Jones

Abans d’ahir dia 12 la Royal Opera House Covent Garden de Londres inaugurava la temporada 2011-2012 amb Il Trittico de Giacomo Puccini (Il Tabarro, Suor Angelica i Gianni Schichi), sota la direcció d’Antonio Pappano, expert puccinià que ja va gravar una versió orquestral molt important per a la EMI (quan encara enregistrava en estudi) el 1997 i Richard Jones, que amb una proposta trencadora i original, com acostuma, sembla quer ha motivat molts més elogis que crítiques adverses.

Passats els anys Pappano, amb ma mestra ofereix passió i lirisme en dosis abundants, davant d’aquestes tres partitures tan dispars com interessants i molt oblidades a casa nostra, en detriment d’altres òperes puccinianes repetides fins l’absoluta sacietat.

Avui ens centrarem en Il Tabarro, la més truculenta i violenta de les tres, ja que en les altres també hi ha violència o truculència,  encara que vestida de maneres menys viscerals.

Il Tabarro, com les seves dues germanes, no arriba a l’hora de durada i d’aquesta hora, la primera meitat es fa massa llarga i la presentació de les situacions i personatges no deixa de ser un tràmit massa allargat. Malgrat això Puccini ho vesteix amb el seu habitual mestratge teatral, amb pinzellades temàtiques i orquestrals de gran impacte. És a partir aproximadament de la mitja hora quan el drama pren la gran volada que esdevindrà tragèdia, i quan la inspiració pucciniana ens atrapa pel coll i no ens deixarà fins el virulent final, quan sense contemplacions, ens deixarà anar de cop a terra. Continua llegint

EVA MARIA WESTBROEK ÉS ANNA NICOLE SMITH

Eva Maria Westbroek com Anna Nicole a la ROH Covent Garden (febrer 2011)

La Royal Opera House Covent Garden de Londres segueix amb la seva política d’estrenar cada temporada una nova òpera.

Aquest any ha reunit al compositor Mark-Anthony Turnage, al llibretista Richard Thomas, al director teatral Richard Jones, al director de la Royal Opera Antonio Pappano i a una de les més eminents sopranos de l’actualitat, l’holandesa Eva Maria Wesbroek, per conferir un espectacle molt brillant al entorn de la Play Girl  Anna Nicole Smith, quelcom que es podria subtitular com a Ascens i caiguda d’una Play Girl.

No podran dir les veus crítiques a les estrenes contemporànies que la ROH no hagi apostat fort i de fet, quan veieu l’espectacle, perquè el podreu veure íntegrament si no falla res, us adonareu que a part del gust personal per la música eclèctica, variada i perfectament comprensible del compositor, l’espectacle té molts mèrits teatrals i musicals, quelcom imprescindible per tal de que una nova òpera pretengui imposar-se.

Basada en fets reals i actuals, l’òpera porta en escena la curta i intensa vida d’aquesta noia que del no res, va arribar al no res, passant per l’abús del sexe i les drogues, envoltada de molts diners i d’una soledat extrema,. un símbol sense cap mena de dubte d’una societat materialista, ambiciosa, sense escrúpols, que acaba matant als monstres que enlaira en una efímera disbauxa destructiva. Continua llegint