IN FERNEM LAND

Somewhere over the rainbow’s


Copyright Rod Trevaskus

Un dia o altre tenia que arribar aquesta cançó a In Fernem Land, i ves per on avui no és un mal dia.

Harold Arlen i el lletrista Yip Harburg, van signar a les acaballes dels anys trenta del segle passat una cançó que ha esdevingut quelcom més que una cançó., una icona de la música del segle XX, del cinema, del moviment gai i sobretot una melodia preciosa, d’una pel·licula, El Mag d’Oz, tirant a impossible, tot i que ja sé que això pot comportar més “baralles” que qualsevol discussió cobre el Rosenkavalier, Edita Gruberova o Jonas Kaufmann, tres temes que particularment al blog ens han fet escriure molt.

La cançó va ser escrita per a Judy Garland i els productors van estar en un tres i no res d’eliminar-la de la pel·lícula, ja que era massa tendre i melangiosa, mentre que la resta de la partitura tenia molt més ritme. Tampoc volien que mentre la pel·lícula fos en blanc i negre hi hagués cap cançó i ves per on ha esdevingut l’única cançó recordada de tota la banda sonora.

L’escena en blanc i negre on aquesta cançó fa que esdevingui un moment gloriós del cinema, va ser dirigida per King Vidor, malgrat que en els crèdits no se’n va fer mai esment.

Segons les llistes aquelles que els anglosaxons són tan afeccionats a fer, Somewhwere over the rainbow és la cançó número 1 del segle XX i també l’han classificat en primer lloc, com la millor cançó de la història del cinema nord-americà. La llista AQUÍ 

Segurament en un cas i en un altre la llista és perfectament censurable, sobretot si pensem que en el primer cas podríem posar-hi cançons de Brel per exemple i sense cap problema d’aparent inferioritat, ans el contrari, però el cas és el que  és i si figura en el primer o el darrer lloc no importa, i si en canvi la importància i la quantitat de versions que se’n han fet i se’n faran.

La llista podria fer-se interminable i sobretot molt feixuga, però si que m’agradaria portar-ne unes quantes ben diferents, per veure la capacitat de seducció que una cançó com aquesta pot arribar a inspirar a tants artistes i tan dispars.

La lletra:

Somewhere over the rainbow
Way up high,
There´s a land that I heard
of Once in a lullaby.
Somewhere over the rainbow
Skies are blue,
And the dreams that you dare to dream
Really do come true.
Someday I´ll wish
upon a star
And wake up where the clouds are far
Behind me.
Where troubles melt like lemon drops
Away above the chimney tops
That´s where
you´ll find me.
Somewhere over the rainbow
Bluebirds fly.
Birds fly
over the rainbow.
Why then, oh why can´t I?
If happy little bluebirds fly
Beyond the rainbow
Why, oh why can´t I?

Comencem per l’original, la de la pel·lícula, amb una Judy Garland massa ganàpia per fer aquest rol, però senzillament corprenedora.
La cançó tenia una introducció inicial que no es va utilitzar a la pel·lícula i que algunes versions d’altres cantants si que van incorporar. Judy Garland tan sols la va cantar sencera una única vegada al 1948, en un programa de ràdio, Louella Parsons Show. Si premeu AQUÍ, l’escoltareu (so bastant dolent). I encara us vull deixar una tercera versió de Garland, ja molt caduca a l’any 1964 en un mític recital al London Palladium, on la va cantar amb Liza i tot el públic, AQUÍ.

Frank Sinatra no podia faltar a la cita, o més ben dit, jo no el podia fer mancar a la cita. És ideal per entendre fil per randa la lletra, com sempre, no s’escapa ni una sil·laba del que canta.L’arranjament abusa d’uns quasi omnipresents cors que donen un aroma més retro que l’original del 39.

Ray Charles s’engronxa en una magnífica i personalitzada versió que accepta lleugeres variacions, endolcides també per els cors que talment semblen deixats per l’amic Sinatra.

Canviem totalment de registre i deixem que sigui Eric Clapton qui ens la versioni en un escenari decididament Pop.

La Streisand, també la va versionar, és clar, i va incorporar l’estrofa inicial tallada i amb ella tota la gran parafernàlia vocal i interpretativa que ben mirat no li cal a la cançó, però la Streisand és la Streisand i encara no ha nascut qui li porti la contra. Facultats a dojo

I si em permeteu una versió jazzística d’altíssima categoria, us porto a Sarah Vaughan, una autèntica meravella.

És clar que no podríem acabar la llista “improvisada” sense portar la versió  del hawaià Israel “IZ” Kamakawiwoʻole, seductora i rítmica, la versió d’un home que va arribar  a pesar més de 340 quilos.

Tot i que no tocaria, també les cantants d’òpera han volgut deixar constància amb els seus poderosos mitjans, del que poden dir i així ara escoltarem, per acabar aquest petit tast dels molts possibles, la versió que la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky va fer el passat mes 4 de juny de 2011 al Rexall Centre de Toronto, acompanyada per la Black Creek Festival Orchestra, sota la direcció d’Eugene Kohn.

En el cas que us interessi aquesta versió en format mp3, premeu AQUÍ

Altres versions:

Ella Fitzgerald

Doris Day

Tony Bennett

Billy Thorpe

Patti LaBelle & The Bluebells

Coque Malla

Glenn Miller

Jo Stafford

Keith Jarrett

Mandy Patinkin

Nina Hagen

Rufus Wainwright

Shirley Bassey

Vic Damone

16 comments

  1. juli carbó i montardit

    Són les tres de la matinada, m’he despertat somniant amb els espots anteriors i no m ‘he pogut substreure a la temptació de veure si en Joaquim ens havia preparat una sorpresa i mira, ho he encertat.
    Però espero comprovar les possibles respostes que de ben segur faran els propers comentaristes per posarhi la meva “cullerada”.

    M'agrada

  2. colbran

    Canción hermosa de verdad, con una melodía sencilla y una letra poética sin querer ser trascendente. No sé si es la mejor canción del siglo XX, pero sí una de las mejores.

    Para mí la mejor versión es la de Judy Garland. Nadie ha conseguido superarla. Llegó a cantarla cientos de veces, quizás más de mil, pues la incluía en todas sus apariciones en la radio, en la televisión y en los recitales y conciertos y llegó a grabarla en más de 20 ocasiones distintas.

    Las otras versiones que has incluído, Joaquim, son todas estupendas (quién puede cantar mal una canción tan buena?). A mí me gusta mucho la versión de Doris Day y la de Glenn Miller y su orquesta, pero todas las citadas son recomendables. Existe una versión muy original con la orquesta de Ray Anthony y el coro Skylark, perteneciente al album “The Ray Anthony Choir” que fue buscadísima hasta que recientemente se publicó en CD

    M'agrada

  3. alex

    Gracias Joaquim, veo que eres un sentimental y de los buenos porque este…over the rainbow…., le da mil vueltas a según que tostones operísticos que pueden resultar inaguantables ( y no cito ni títulos, ni compositores, para no abrir polémicas, je..je…)

    Me quedo con las versions de la Judy G. y por supuesto de mi amor platónico y admirada Barbara S.

    M'agrada

  4. Roberto

    Por supuesto la lista sería interminable, todas son entrañables ya que la canción se lo merece. Aquí os dejo un link de otra versión, para mí extraordinaria, de esa maravillosa cantante, prematuramente desaparecida, Eva Cassidy.

    M'agrada

  5. Una cancó molt ensucrada que li queda divina a la Garland i la Vaughan..m’agrada més cantada per noies jovenetes més que per senyors, encara que Lullaby by Sinatra, també em deixa caramel.

    M'agrada

  6. Una cançó deliciosa (amb sucre o sense), no se si la millor del segle XX però molt possiblement de les millors. Hi ha moltes, variades i bones versions, però pel meu gust, l’original de la Garland costa molt de superar. Posats a buscar versions què també m’agraden molt però totalment diferents, em quedo amb la de la Vaughn i per descomptat la del hawaià de cognom impronunciable.

    M'agrada

    • nati

      Estic d’acord amb el Josep . La Garland està estupenda cantant aquesta cançó i la versió de la Vaughn, en un altre estil, també és molt bona .
      Gràcies per la proposta Joaquim, alegra el dia .

      M'agrada

  7. Comprenc que pugui ser una cançó que acabi fent-se embafadora sobretot si els intèrprets li posen més almívar del que ja porta, però això no li treu ni una mica de la bellesa que té i si ho canta Judy Garland, reclinatori (feia moooooooooolt temps que no el treia, oi?)
    Gràcies a tots, i Santi, un altre dia espero portar-ne una que t’agradi.

    M'agrada

  8. Sempre m’ha semblat un canon de cançó. És com tantes, segons qui la canta, resulta un caramel però quan la fa un Ray Charles, de vegades brusc, o la incomparable Vaughn en surt una joia. La versió original de Garland és molt perfecte i ja l’he descartat a l’hora de triar.
    Un bon ventall, Joaquim. Gràcies!

    M'agrada

  9. bocachete

    A banda que és una cançó bellíssima, avui, per casualitat, he estat escoltant un intermedi de Mascagni que no és de Cavalleria: http://www.youtube.com/watch?v=DgUuGqRm26k

    ¿És possible que Harold Arlen l’hagués sentit i se li quedés aquesta figura melòdica que de seguida sentireu en diferents moments? O és purament una casualitat, que pot passar. En tot cas, ningú no li pot treure mèrits al bo d’Arlen, que va fer una obra mestra.

    I, ja posats, Mascagni té moltes coses interessants, bastant més que Cavalleria, i no li fem ni cas, pobre home…

    M'agrada

    • colbran

      No sólo es posible sino que estoy casi seguro que Harold Arlen tomó “prestado” ese tema del Intermedio de “Guglielmo Rattcliff” de Mascagni. Esta ópera se había estrenado en 1895 y probablemente en 1938/39 (filmación de “El mago de Oz”) ya casi nadie la recordaba. Hace muchos añós llegó a mis manos un LP con intermedios y oberturas de Mascagni y me dí cuenta de ello. Posteriormente esé título de Mascagni se ha representado en alguna ocasión e incluso hay varias grabaciones completas.

      Un caso al revés lo tenemos en España. Federico Moreno Torroba cuando compuso en 1980 la ópera “El poeta”, para que lo estrenaran Plácido Domingo y Angeles Gulín, utilizó el tema central de “The man I love” de Gershwin para el intermedio de su ópera.

      M'agrada

      • bocachete

        Sí que és curiós, sí… i l’intermedi, bellíssim. Suposo que deu haver-hi uns quants casos per l’estil. El tema d’amor de Superman del John Williams és calcat a un de Mort i transfiguració del Strauss, i així, suposo que els que vulguem.

        M'agrada

      • colbran

        Hay muchos casos. “The phantom of the opera” de Andrew Lloyd Webber está plagado de “préstamos”, pero no por ello deja de ser un musical de primer orden y que lleva más de 25 años en cartel.

        Hay una infinidad de casos similares en muchos compositores de renombre Rossini, Bellini, Donizetti,Verdi, Strauss,…La lista se haría interminable.

        Como remate a este comentario, amigo Bocachete, decirte que una canción cuya autoría se adjudicó la cantante Mari-Trini y que se titula “Ayer, 20 años cumplí” es el intermedio de “La tempranica” de Gerónimo Giménez. Curiosamente la Columbia no lo grabó (con Teresa Berganza en el reparto), pero Montilla sí (con Dolores Pérez como prptagonista).

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: