L’Òpera Còmica de Barcelona, la sorprenent i inquieta companyia dedicada bàsicament a la recuperació del nostre gènere musical, ha tornat a sorprendre’ns amb un nou muntatge i també d’una obra oblidada de notòria popularitat al seu temps.
Previ a aquest muntatge que ens ocupa, la companyia va produir unes magnífiques produccions de Música Clásica, la zarzuela de Ruperto Chapi al Tantarantana (2008) i al 2010 Sopar per a dos (Si pot ser!), el joguet còmic líric en un acte de Narcís Capmany i Joan Rius, també al Joventut de L’Hospitalet. En ambdós espectacles s’unien el rigor, l’honestedat i sobretot l’estima cap a un gènere que a Catalunya ja hem dit mil i una vegades que en l’actualitat va contracorrent de totes les mirades culturals, sent en canvi un gènere encara avui molt popular i estimat.
De la incansable i mai prou valorada recerca de títols oblidats, Viviana Salesi i Artur Arranz s’han tret ara de la màniga aquesta gatada en dos actes anomenada L’esquella de la Torratxa de Serafí Soler (Pitarra), amb música del reusenc Joan Sariols (1820-1886), estrenada al desaparegut Teatre Odeón de Barcelona el 24 de febrer de 1864, ara rebatejada com L’esquella de la Torrassa (una picada d’ullet a l’Ajuntament de Hospitalet que l’estrena i al barri on està situat el Teatre Joventut) en aquesta adaptació lliure que ha inclòs més música que els cinc números inicialment escrits per l’obra, amb la incorporació de sis números més de l’obra El punt de les dones, dels mateixos autors i estrenada al 1864, en un intel·ligent intent de donar més consistència musical a una obra amb molt de text i poca música original.
Aquesta obra va ser la primera estrena en l’àmbit professional de Serafí Soler, després conegut amb el seu àlies de Serafí Pitarra i la que va iniciar tota una série de “gatades”, és a dir sarsueles catalanes anomenades així ja que la companyia que les estrenava i fundada arran de l’èxit d’aquesta Esquella, es va anomenar “La Gata“.
L’obra satírica amb un contingut polític social sorprenentment actual en alguns aspectes, és un referent diríem que arqueològic del català popular que s’utilitzava abans de normalització, ple de castellanismes que fan petar de riure i amb unes rimes tan fàcils com veritablement divertides i sempre que s’escau, amb un to picantot que tant caracteritzava el teatre de Pitarra.
A l’obra no cal dir que malgrat aquest aspecte actual que podria ben bé identificar els perfils convergents i sociates que estem tan habituats a veure i patir al nostre entorn, se li ha passat l’arrós, però potser per això mateix té el seu encant i és un exponent d’aquell popular teatre vuitcentista.
La música no és gens important i tan sols cal destacar un quartet que té una mica més de pretensions, però tota ella conserva el sabor i els ritmes que eren el referents de l’època i s’escolta de bon grat.
La gràcia està en recuperar-la, fent l’adaptació pertinent, tot retallant per aquí i afegint per allà, suposo que per donar-li més agilitat i deixar l’essència amb el mínim d’elements possibles, per tal d’economitzar mitjans i fer-ho més àgil i digerible al segle XXI.
Pel meu gust massa llarga, massa text, tot i que hi ha moments esplèndids, sobretot els del personatge central en Cinto Comelles, el Sr Alcalde, magníficament interpretat per Jaume Costa, un actor cantant que se les sap totes, d’aquells que quan són d’alt de l’escenari és fan amos i senyors de l’escena.
L’anècdota dramàtica és molt simple i és una paròdia d’un drama romàntic de Juan Palou i Coll, estrenada al 1859 a Madrid i que s’anomenava La campana de la Almudena.
El resultat de tot plegat és magnífic, malgrat la senzillesa i el poc pressupost que la companyia té. Bona adaptació per tant, amb una acurada direcció musical de Viviana Salisi, que amb el piano a dalt de l’escenari, tot i que fora d’escena, s’erigeix com una excel·lent Filharmònica de la Torrassa, mentre que l’adaptació i direcció d’Artur Arranz és àgil, divertida i amb un imprescindible punt pitarresc, sense ser mai vulgar. Amb aquest entusiasme i l’honestedat d’un treball ben fet, és impossible que el resultat sigui mediocre.
Espai escènic simple, amb un atrezzo i mobiliari que fa la seva patxoca i un excel·lent i cuidat vestuari provinent de l’Esbart Dansaire de Rubí, tot convenientment il·luminat sense gaire mitjans però ben tractat, sent tot plegat un més que digne embolcall per oferir-nos aquesta raresa recuperada de l’oblit.
Mariona Pallach, Maqerta Casals, Jordi Mas, Jaume Costa, Rafel Aragonès, a l'esquella de la Torrasa. Foto © A Bofill
La companyia està formada per l’esmentat Jaume Costa com a Sr. Alcalde, la soprano Mariona Pallach com la vídua Cirera, que em consta que malgrat no notar-se, estava afectada d’un refredat que va impedir que actués amb el 100% de les seves facultats, però en qualsevol cas magnífica. Riteta, la noia jove enamorada d’en Jaume, és Marta Casals, una soprano líric lleugera de penetrant i segur registre, que en la sala petita del Joventut, atronava. En Jaume Cirera és el tenor Jordi Mas, que té un dels moments musical més bells, quan canta una havanera que requereix més gust que grans dots vocals, i ell denota que el té, fent una bonica recreació d’aquest fragment que juraria que no deu ser de l’obra original i que canta amb delicadesa i elegant línia. En el doble rol d’agutzil i Gravat, el mosso de l’Alcalde Centelles el tenor Rafel Aragonès té moments de rèpliques ben còmiques, tan escèniques com vocals, que aprofita sempre que el notori Jaume Costa es deixa robar una escena.
Vocalment l’obra no representa gaires inconvenients i tot plegat resulta ben distret i simpàtic, sense arribar a la hilaritat d’aquell Sopar per a dos de l’any passat, ni per suposat al magisteri musical de la Música clásica de Ruperto Chapí, que definitivament juga a la divisió d’honor, mentre que el mestre Sariols tot just jugava a tercera.
Si demà podeu acostar-vos al Teatre Joventut de L’Hospitalet de ben segur us ho passareu bé, i sinó, sempre us podreu apropar a alguna de les poblacions que veuran aviat aquesta “pitarrada lírica en català del qu’antes es parlava”, com diu el programa i de les que us informaré tan aviat tingui les dates.
Jaume Costa (Cinto Comelles) i Mariona Pallach (paula, la vídua Cirera) a L'esquella de la Torrassa. Foto Mariona Pallach, Maqerta Casals, Jordi Mas, Jaume Costa, Rafel Aragonès, a l'esquella de la Torrasa. Foto © A Bofill
ACTUALITZACIÓ
Les properes funcions previstes d’aquest espectacle són a:
Diumenge 4 de desembre a les 17h.: Teatre Auditori Agustí Soler i Mas de Navarcles
Dimecres 8 de febrer a les 18h. al Teatre Kursaal de Manresa
Diumenge 1 d’abril a les 18h. al Teatre Cooperativa de Barberà del Vallès
Dissabte 30 de juny a les 18h. al Teatre La Sala de Rubí
IN FERNEM LAND 
Bueno: pues per mi no està clar què vol dir lo de ‘català popular que s’utilitzava abans de normalització ple de castellanismes que fan petar de riure’. En ocasions penso que igual era un anticip de la manada de garrafals errors que cundeixen avui per avui. 😉
M'agradaM'agrada
Sr. Xavier C., no pretenc contradir-lo amb lo del català popular que s’utilitzava abans. Però si observa l’imaginaria localitat on transcorreix aquesta obra veurà que succeix en un poble i en els pobles d’aquella èpopca començaven a influir-se del castellanisme imposat en les grans ciutats i capitals catalanes.
Malauradament el castellanisme ha estat un punt vital per a deteriorar la perfecció de l’idioma català. Amb això no pretenc ofendre l’idioma castellà, simplement aclarir que actualment i en ple segle XXI encara estem patint un malparlat català influenciat influenciat per èpoques anteriors.
M'agradaM'agrada
Ahir vaig assistir a la representació de l’obra-sarsuela L’esquella de la Torrassa, adaptació de L’esquella de la Torratxa tal com consta en el programa.
Sincerament l’Esquella de la Torratxa la comeixia com obra còmica i com setmanari satíric en català però no, com a sarsuela.
Ja sabem que Serafí Pitarra ha estat un autor rocambulesc amb un repertori popular en el seu temps, que va composar varies obres de caire satíric i sarusuelista, Però no em consta que cap d’elles hagi estat tan important com per formar part del repertori sarsuelista català que tots coneixem.
Tornant a la versió que vaig presenciar ahir i (segons la meva opinió) em consta que com a sarsuela la vaig trobar amb molta macança lírica i d’una coloratura musical massa rígida.
No així com a obra teatral doncs vull destacar la meritòria tasca dels actors i actrius cantants, sobretot la de Cinto Comelles com alcalde i de les actrius sopranos Mariona Pallac com a vídua den Cirera i la de Marta Casals com a Riteta.
De la resta d’actors cal dir que cadascú van complir amb el seu paper assignat.
Una obra que la recomano a tots els amants del teatre i dels que estiguin interessats en saber més o menys com i de quina manera es pensava i vivia en aquella època romàntica del 1800.
El que vaig observar és que aquest teatre no gaudeix d’una acústica massa perfecte doncs, al menys ahir, dubto que els espectadors de les darreres files haguessin escoltat les mitjanes i baixes converses dels actors.
El que més em satisfà és l’interès en promocionar i difonfre la sarsuela catalana perquè si la sarsuela en general està poc valorada no diguem de la sarsuela catalana.
Aquest comentari no pretén ser una crítica, si més no una opinió personal d’un afeccionat sarsuelista.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crònica Joaquim .
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar-hi divendres. Va ser divertit, i realment ha van fer bé. La música està millor a la primera part, potser, fins que apareix el personatge del fill. Després és fa una mica més “simple”. Té algun moment “barbierinià” i el cuartet aquell que està bé, o el cor inicial… L’havanera primera és de l’obra (la de “cotorrita, dame la pata”); la segona (la del Manolo i la Manola) és de Lo punt de les dones: ¿podem induir que cada sarsuela, per molt catalana que fos, incloïa una havanera, que deuria ser el ritme de moda el moment? En “Si us plau per forsa”, una altra d’aquestes obres, del 65, amb música d’Anton Gordon, hi ha també una “americana” en castellà que suposo que deu ser una havanera. Val la pena; esperem l’any vinent, a veure si n’hi ha alguna altra.
M'agradaM'agrada
Yo también noté influencias de Barbieri en la música, incluído el cuarteto de la primera parte y que es lo mejor de una partitura muy sencilla, más próxima al Barbieri de “Gloria y peluca” que al de “El barberillo de Lavapiés”, aunque con una calidad muy inferior.
Por la construcción de la obra y la escasa partitura musical “L’esquella de la Torratxa” (Torrassa, en la adaptación) parece un antecedente del género chico que aún estaba por aparecer. Indudablemente el texto es muy superior a la música.
El entusiasmo y el buen hacer de esta compañía merece todos los elogios y deseos, para que puedan seguir proporcionándonos gratas sorpresas.
M'agradaM'agrada
Amic Colbran, tu ho has dit: aquesta obra és un antecedent de les primeres sasrsueles que es van representar i que al pas del temps les varen qualificar com “Género chico” per la seva composició parlada més que musical ( a excepció d’algunes).
Jo les designaria com a obres musicals, mes que com a sarsueles, però els autors ho volen així.
Ja prou que va costar en posar-se d’acord entre el públic i els polítics d’aquell temps per a designar un nom adient al recent nascut gènere musical per tal de no confondre’l amb la eufòrica òpera italiana, tant en popular en aquells temps.
Pel demés reitero la bona “puesta en escena” i la interpretació dels actors i actrius. Jo la recomano a veure a tots els afeccionats al teatre i la sarsuela catalana.
Des d’aquestes línies vull felicitar a tots els que esteu obsesionats amb l’òpera perquè veig que també sabeu valorar quan cal a la menyspreada sarsuela.
No ho dic jo, ho han dit molts entesos en música: per més que es vulgui desprestijar la sarsuela aquesta no morirà mai perquè és un gènere immortal.
No vull continuar perquè m’emocionio massa.
M'agradaM'agrada
Gràcies a tots per les vostres paraules d’ànim, estem molt contents perquè la preparació d’aquesta obra ha estat un esforç molt gran per tots, esforç que s’ha vist sobradament compensat amb la reacció del públic!
Ximo, gràcies especialment a tu per donar-nos una vegada més la oportunitat d’aparèixer en el teu magnífic blog que tanta gent segueix.
Salutacions cordials
M'agradaM'agrada
Benvolguts Joaquim, amics,
Només avisar-vos que apart de les actuacions esmentades, serem al Teatre Tantarantana de Barcelona durant tres caps de setmana, del 24 de febrer al 11 de Març, formant part de l'”Operació Pitarra”. Si hi ha algú que es vagi quedar amb ganes de veure-ho, encara pot fer-ho. Gràcies!!
M'agradaM'agrada