IN FERNEM LAND

PREPARANT LINDA DE CHAMOUNIX


Chamounix (Godfrey N. Frankenstein)

A punt per endinsar-nos amb el gran festival vocal que ens espera a partir del dia 20 al Liceu amb la programació de Linda de Chamounix de Gaetano Donizetti, m’ha semblat oportú preparar un apunt d’aquells que si més no serviran per oferir-vos una gravació prou interessant d’aquesta òpera, alhora que quatre apunts per centrar-nos una mica en el que anem a veure i escoltar, ja que es tracta d’una òpera actualment poc representada i que si no fos per aquest cast tan excepcional, jo us diria que de relatiu interès musical.

Linda de Chamounix és un melodrama semi-seriós en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti i llibret de Gaetano Rossi, estrenada al Teatro de Porta Carinzia (Kärntnertortheater) de la ciutat de Viena, el 19 de maig de 1842, amb un repartiment que incloïa a Eugenia Tadolini com a Linda, la contralt Marieta Brambilla com a Pierotto , el tenor Napoleone Moriani com a Carlo, el baríton Felice Varessi com a Antonio, al baix buffo Agostino Rovere com a Marqués de Boisfleury i el baix profund Prosperar Dérivis com a Prefetto..

L’acció ens situa a Chanounix en el Alps francesos en el primer i tercer acte, mentre que en el segon anirem a París, a l’any 1760.

La historia barreja elements dramàtics i còmics, tenint i em penso que no esgarraré a ningú la sorpresa, un final feliç, cosa que sempre ens acaba estranyant, en aquest món operístic, que malgrat comptar amb veritables obres mestres de caràcter còmic, quasi sempre s’associa a les grans histories plegades de sacrificis i morts, si poden ser ben virulentes, millor.

Aquí, una noia sacrifica aparentment el seu honor per tal de treure als seus pares de la misèria, anant a fer de senyoreta de companyia del Marqués de Boisfleury, estant enamorada del seu nebot, Carlo el vescomte de Sirval.

Un enfrontament amb el pare donarà peu a un dels moment àlgids, amb la corresponent escena de la bogeria de Linda, número quasi obligat a les òperes romàntiques, que aquí, com també succeeix a I Puritani de Bellini, tampoc té els tràgics efectes de la més popular escena de la bogeria del mateix Donizetti a la universal Lucia di Lammermoor.

La noia es recuperarà gràcies al càntic del seu amic Pierotto, una cançó que recordarà durant tota l’òpera els seus orígens alpins i acabarà en els braços de l’estimat, obtenint el perdó del pare i el reconeixement de tots aquells que varen repudiar-la.

Linda de Chamonix va ser el resultat d’un encàrrec que va rebre Donizetti del empresari Bartolemo Merelli per escriure dues òperes, una per la Scala i l’altre per el Teatro di Porta Carinzia de Viena. Per la Scala ja estava escrivint Maria Padilla i per a Viena va escriure l’òpera que ens ocupa avui.

Va iniciar la composició elm darrer dia del 1841, acabant la partitura el 4 de març de 1842. L’obertura de l’òpera va ser incorporada a darrera hora i prové del primer moviment del quartet per a corda que Donizetti va escriure al 1836.

L’èxit va ser clamorós, obtenint 17 representacions, en gran part gràcies a la interpretació de la gran Tadolini.

Després de Viena l’òpera es va estrenar al preciós teatre Carignano de Torino el 24 d’agost de 1842 i el 17 de novembre de 1842 al Théâtre Italien de París amb Fanny Tacchinardi-Persiani, per a qui Donizetti va incorporar un dels moments actualment més coneguts “O luce di quest’anima”, amb text del propi Donizetti.

A Barcelona es va estrenar al Teatre de la Santa Creu el 20 de juliol 1844 i al Gran Teatre del Liceu l’11 de novembre de 1847.

Una òpera belcantista ja sabem que fonamenta tota la seva força amb el cant, no cal buscar gaires complexitats orquestrals i si ni ha d’escèniques serà per què el director de torn vol fer relectures estrafolàries. Per sort al Liceu ha apostat per una copodrucció amb l’Òpera de Roma assignada al sempre eficaç i quasi sempre brillant Emilio Sagi, un home de teatre tot i que ja sabem que convencional. Pel que fa al dos equips vocals el Liceu ha apostat per fer una filigrana d’aquelles que ens envegen tots els teatres del món, ja que reunir a Diana Damrau, Juan Diego Flórez, Silvia Tro Santafé, Pietro Spagnoli, Bruno de Simone i Simón Orfila en el primer repartiment, és quelcom senzillament perfecte. Pel segon repartiment han reunit un cast de primer nivell, que òbviament no és pot comparar amb l’altre però que de ben segur ens farà gaudir molt, amb Mariola Cantarero, Ismael Jordi que per fi debutarà al Liceu, la fabulosa mezzo Ketevan Kemoklidze que cada cop que canta al Liceu ens deixa bocabadats (Otello i Faust), Fabio Capitanucci, Paolo Bordogna i Mirco Palazzi. La direcció musical correrà a càrrec del sempre eficaç i omnipresent Marco Armiliato, tota una garantia.

Pel que fa als fragments més lluïts, els haurem de trobar en l’entrada de Linda, la famosa “O luce di quest’anima” afegida per a l’estrena parisenca, ja que abans l’entrada de Linda en escena era amb un senzill recitatiu, el duo de Linda i Carlo, l’ària de Carlo al segon acte “Se tanto in ira agli uomini”, la gran escena de la bogeria de Linda i el duo final.

Començarem per l’escena d’entrada de Linda, “Ah! tardai troppo…o luce di quest’anima”, cantada per Beverly Sills en una gravació d’estudi de l’any 1968, amb la Vienna State Opera Orchestra, dirigida per Jussi Jalas. Tota una exhibició de tècnica, precisió i belcantisme.

I ara escoltem-la tal i com ho va gravar Diana Damrau, la Linda del primer repartiment liceista, amb la Munchner Rundfunkorchester dirigida per Dan Ettinger.

Ara escoltarem el duo del primer acte entre Linda i Carlo “Da quel diche t’incontrai” amb Stephen Costello com a Carlo i la soprano Eglise Gutiérrez tal i com ho van cantar a la ROH Covent Garden l’any 2009, sota la direcció de Mark Elder.

I ara us proposo el duo entre Pierotto i Linda “A bel destin che attendevi” per Magreta Elkins i Joan Sutherland

Un dels moments més celebrats és l’ària de Carlo “Se tanto in ira agli uomini”, que escoltarem primer per Alfredo Kraus al Teatro alla Scala a l’any 1972, dirigeix Gianandrea Gavazenni.

i ara per Juan Diego Flórez en un recital a piano

De l’escena de la bogeria he decidit posar-vos la cantada per Margherita Rinaldi a la Scala, acompanyada per Elena Zilio.

Jo també us deixaré una versió sencera gravada l’any 1975 al Teatro Margherita de Gènova. És una versió molt notable de so casolà, però quasi sempre ben audible, que reuneix altre cop a la parella de Rinaldi, Kraus, però aquest cop dirigits per Bruno Bartoletti. Crec que els amants del belcanto ho celebraran malgrat la precarietat fonogràfica.

Gaetano Donizetti
LINDA DI CHAMOUNIX

Linda Margherita Rinaldi
Pierrotto Maria Maddalena
Carlo,Visconte di Sirval Alfredo Kraus
Antonio Renato Bruson
Maddalena Rina Pallini
Il marchese di Boisfleur Renato Cesari
Il prefetto Agostino Ferrin
L’intendente del feudo Giampaolo Corradi

Orchestra e coro del Teatro Carlo Felice di Genova
Direcció musical Bruno Bartoletti
Genova Teatro Margherita 21 de maig de 1975

ENLLAÇOS

Les funcions del Liceu comencen el dia 20.

Si voleu més informació de les funcions del Liceu, tan sols teniu que prémer AQUÍ, penso que per poc que es pugui, no us ho heu de perdre.

39 comments

  1. Leonora

    Esta grabación no tiene precio y tú y tu blog sois un tesoro. Qué mejor manera de empezar el día,¡leyendo tu completo apunte! Desde aquí,mucho ánimo a mis paisanos Ismael y Mariola,veréis lo bien que se entienden. Son dos repartos brillantes ¡A disfrutar! ¡Saludos emocionados!

    M'agrada

    • Gracias Leonora. Tengo entradas para los dos repartos y espero disfrutar hasta el último compás de este lujazo. Tal y como está el patio, vete tu a saber cuando podremos volver a disfrutar de un cast así.

      M'agrada

  2. Yo lo único que pido es que no nos deje plantados la sra. Damrau. Y si no lo hace, como voy a la última función, creo que será fantástica y ya lo tendrán todo ligado y bien atado. La suerte del que no sabe es que disfruta de todo, aunque es saludable leer las criticas de los entendidos.
    Este primer acercamiento me va como anillo al dedo, porque no conozco la ópera (y mi hija tampoco), y nos hace falta mucha preparación, así que muchas gracias, y saludos.

    M'agrada

  3. eva d

    Moltes gràcies, Joaquim. Com sempre, un privilegi haver descobert un dia el teu bloc. Quanta gent encara no hi han arribat i n’estarien tan agraïts com jo!
    Ho llegiré tot amb molt deteniment a casa, amb els altaveus posats, dedicant-hi tot el temps que es mereix. Moltes gràcies.
    Algú sap per què han anul·lat la projecció cinematogràfica en directe que estava prevista inicialment per al dia 27 de desembre, al Cinesa?
    Crec que una òpera com aquesta, amb aquest repartiment, es mereixeria obrir-ho a tothom. Estava encantada amb l’anunci d’Amics del Liceu, però quan he entrat a cinesa he vist que no està ni anunciat. Era un error?

    M'agrada

    • Ets molt amable eva d.
      No en tinc ni idea del que deu haver passat amb la transmissió als cinemes. Qui sap, potser els drets dels cantants o l’augment del catxet, coses per l’estil. Crec que és la primera vegada que Damrau i Flórez la canten en escena i potser s’estimen més no arriscar-se en aquestes primeres.
      En qualsevol cas és una llàstima, ja que aquestes representacions han motivat molta expectació internacional i les transmissions al cinema són una gran oportunitat per a tots aquells que no poden desplaçar-se fins a Barcelona, alhora que una promoció pel teatre de primer ordre.
      A veure si algú ens pot dir alguna cosa del cert.

      M'agrada

  4. LORENZO

    Algú sap que ha passat amb la retransmissió en directe que havia de fer-se a Cinesa el dia 27 ? Ja ens estant tornant els diners. ¿que deu haver motivat la suspensió ?

    M'agrada

  5. Moltes gràcies per aquest apropament-pre-estrena de l’òpera de Donizetti. Ja saps que nosaltres fa temps que l’esperem amb candeletes. Flórez/Damrau son un tàndem imbatible en el terreny belcantista i si a més els tenim acompanyats per cracs com Orfila, Spagnoli i cia. pot ser espectacular. El mal anomenat “segon repartiment” seria un autèntic luxe en els millors teatres del món.
    A gaudir-ho tot al màxim!

    M'agrada

  6. colbran

    Todas las sopranos que ha incluído Joaquim son extraordinarias, pero la única que se acerca a la Linda original es Joan Sutherland, cuya voz podemos incluir dentro de las dramáticas de agilidad que es lo que en realidad era Eugenia Tadolini que estrenó “Alzira” de Verdi y “Poliuto” de Donizetti y era célebre por sus “Anna Bolena” (Donizetti) -tanto Anna como Giovanna Seymour-, sus “Ernani” (Verdi), sus “Macbeth” (Verdi) e incluso “La favorite” (Donizetti), …por lo que su voz debía estar muy próxima a la mezzo-soprano -caso idéntico de Giuditta Pasta-. La famosa Fanny (Tachinardi) Persiani -que también cantó a menudo Linda- no me extraña que pidiese un aria de gran lucimiento -como indica Joaquim- ya que cuando estrenó “Lucia di Lammermoor” se negó a cantar “Regnava nel silenzio” y en su lugar cantó “Perché non ho dal vento” de “Rosmonda d’Inghilterra” (también de Donizetti y estrenada un año antes de “Lucia…”), añadiendo todo lo que quiso y más.

    En la actualidad el rol de Linda lo cantan las sopranos ligera y lírico-ligeras, interpolando agudos y sobreagudos no escritos y lo tenemos que aceptar. Como en los repartos que propone el Liceu estamos en muy buenas manos tanto por lo que respecta a sopranos como tenores y mezzos yo creo que nos lo pasaremos muy bien, aunque se incluyan notas agudas inexistentes y se omitan -probablemente- bastantes graves.

    Yo dispongo de una versión en CD con la tesitura original, cantada por la soprano dramática Antonietta Stella que en su momento (Callas-Tebaldi) hizo una carrera muy apreciada y grabó bastante, Verdi en especial. Se la recomiendo a los puristas, entre los que quisiera incluirme.

    M'agrada

    • Efectivament Colbran, vaig estar temptat a tornar a encetar el tema, però crec que amb la discusió de la temporada passada sobre l’Anna Bolena, la cosa va quedar molt i molt clara.
      En qualsevol cas és ben curiós que fins i tot la veu que tu consiideres més adient, de les que he posat, Joan Sutherland, no estalvii ni un dels sobreaguts que les lleugeres han anat imposant.
      Però a part de la Stella a la que les agilitats li presenten seriosos problemes d’estil, no he trobat gravacions amb cantants que puguin donar la mida més ajustada del que podia ser la Tadolini, cosa que no passava en l’Anna Bolena, ja que sopranos molt més acord amb aquesta tessitura central, l’han interpretat i en tenim sortosament constància sonora.

      M'agrada

      • tristany

        Ui, sí, millor no tornar a encetar-lo, que encara prendríem mal una altra volta. En qualsevol cas, jo també penso que poden ser unes magnífiques funcions si no hi ha cancel·lacions (corria una certa brama sobre la Damrau i el comentari de gabriela m’ha inquietat una mica), o no programen alhora un concert d’Azúcar Moreno o similars 🙂

        Sempre t’agraeixo moltíssim aquests apunts il·lustrats (en tots els sentits de la paraula) que m’ajuden a completar la preparació del títol en qüestió. I si hi ha l’aportació inestimable de l’amic colbran ja és la bomba. Moltes gràcies, doncs, a tots dos!!

        M'agrada

      • colbran

        Por esa razón (la de incluir notas altas no existentes) he dicho que la “única que se acerca a la Linda original es Joan Sutherland”, ya que su voz poseía -en sus buenos tiempos- una anchura y volumen más próximo a la dramática de agilidad original que una ligera de hoy día. En realidad Joan Sutherland no acostumbraba a emitir una nota por encima del mi bemol en persona, en algunas grabaciones sí. En los tiempos de la Tadolini no se emitían sobreagudos en forte; según he leído en más de una ocasión se debe a Adelina Patti la inauguración de esa práctica que luego siguieron todas las cantantes que tenían facultades para hacerlo.

        Sobre el tema de la discusión yo también deseo que no se repita, por favor.

        M'agrada

  7. Montserrat tur

    Estic molt contenta perquè podre veure si Deu vol els dos repartiments, penso que disfrutarem molt i molt amb aquestes veus. Joaquim , referent al director penso que t’has confós de germà , enlloc de Fabio que ès el tenor , volias dir Marco que ès el director. Una abraçada

    M'agrada

  8. Ja saps com m’entusiasmen aquests pre-operatoris. I a sobre, regalet de luxe, mil gràcies. Per cert, molt més clara la teva conferència que la dels amics del Liceu, per una novata com jo per introduir-me a la Linda. Vam escoltar aquesta meravella de la Devia i una ària impressionant (no sé quina, caram) de la Sutherland, gravada als 60.

    M'agrada

  9. Josep Olivé

    Molte gràcies per aquest magnífic post d’aproximació, i a les entrades (erudites unes, il.lusionants d’altres) que fan augmentar encara més (i mira que era difícil) el meu interés per les properes funcions del Liceu.

    M'agrada

  10. dandini

    Crec que és una llástima que no es passi als cinemes de tot el Món, amb aquest repartiment insuperable era una projecció increible del nostre Teatre.Suposo que faran el DVD ? Os envio un enllaç on es senten coses realment díficils d’escoltar en viu per la soprano cubana Maria Aleida Rodríguez (1981 ? ).El centre s’ha de millorar pero la coloratura i l’estil ja són extraordinaris.Si no es torça li espera un gran futur…

    M'agrada

  11. Esperava amb candeletes l’aproximació a aquesta òpera que, com tantes d’altres, no solament no he sentit mai senceres sinó que ni tan sols en sé l’argument. He baixat aquesta tarda els tres mp3 que d’ella has penjat, detall al que ja ens tens acostumats i que t’agraeixo moltíssim, i demà penso seguir-la amb el llibret traduït a Kareol.

    Em fa una especial il·lusió anar-la a veure el dia 20, tant per tornar a sentir en directe en Flórez com per sentir per primera vegada en directe la Damrau. De ben segur que serà una bona vetllada!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: