IN FERNEM LAND

COR VIVALDI: A CATALAN CHRISTMAS SUITE


Ignasi Terraza Trio, Kirby Shaw i el Cor Vivaldi cantant el dimoni escuat el 18/12/2011 IFL

El segon concert de la temporada Mas i Mas del Cor Vivaldi, dedicat  a nadales catalanes en clau de jazz, sota la direcció del compositor, arranjador i jazzman nord-americà Kirby Shaw, amb l’acompanyament de l’Ignasi Terraza Trio, va exhaurir les localitats de la Sala Oriol Martorell de L’Auditori de Barcelona.

Això és una noticia excel·lent i extraordinària, tot i que hauria de ser quelcom normal en cadascuna de les actuacions d’aquest cor, que no em cansaré mai de lloar i admirar. No cal insistir en allò de que si fos un cor alemany, escandinau, nord-americà o rus, se’l valoraria molt més. El cas és que per enèsima vegada, el que ens van oferir ahir per la tarda vorejava la perfecció, meravellant al públic, que a part dels fàcilment convençut i orgullosos pares, avis i germanets petits inquiets i sorollosos en excés, ens aplegàvem al voltant d’aquest projecte pedagògic que no para de rebre premis i guardons, com no podia ser d’altre manera, amb els resultats que obtenen, l’entusiasma que desprenen i les emocions que ens fan sentir, fent música a un nivell d’exigència màxima, que res té a veure amb l’edat dels seus membres o potser per això, encara és més envejable.

No m’agrada mirar enrere, però cada vegada que escolto al Cor Vivaldi penso el mateix, tant de bo fes 8 o 9 anys del meu naixement i tant de bo, anés a l’Escola IPSI. Quin privilegi poder aprendre música, cantar i participar en aquest projecte. Quin privilegi!

Ahir l’Òscar Boada, l’ànima  del Vivaldi, va descansar i ni va dirigir, ni va tocar (oficialment) el piano. En el seu lloc va venir per segon any consecutiu Kirby Shaw, que per a qui no el conegui, us diré que és un autèntic showman que emana música, ritme i entusiasme, i el que és més important, els transmet i els contagia.

Per acompanyar al cor, l’excel·lència s’assolia amb el Ignasi Terraza trio, format per Ignasi Terraza al piano, el contra-baixista Dmitri Skidanov i a la bateria, Esteve Pi. Ells a part d’acompanyar al cor, feien un lligam entre les nadales, amb interludis jazzístics que les entrellaçaven tot mostrant-nos el gran nivell que acumulen i que feien que tot el bloc musical fos una experiència d’alt nivell i emocionalment molt intensa.

Per a mi, amb una personalitat emotiva i efectiva molt notòria, com bé sabeu i que no serviria de res amagar o pitjor encara, negar, tot el que envolta el Nadal em provoca una contradicció interna molt considerable. De la mateixa manera que puc odiar fins a límits desconeguts, les emprenyadores nadales que ens envaeixen durant aquest dies, els carrers, les botigues, els mercats, les gran superfícies, els anuncis televisius, les emissores de ràdio i la música ambiental d’ascensors i consultoris de tot tipus, escoltar una nadala amb sentiment i musicalitat extrema, em pot fondre ofegat per l’emoció i tendresa que em provoca. Sóc així de toia.

Ahir tot va ser començar a escoltar “El desembre congelat”, després de la magnífica versió instrumental de Greeting que va iniciar el concert, que tot jo em vaig entendrir i aquesta dolça sensació va durar fins el fum, fum, fum final. Durant el concert hi van haver molts moments i moltes sensacions de plenitud musical inversemblant. No cal dir que quan Kirby Shaw va decidir jugar amb tots nosaltres, la festa va ser complerta. Tots seguíem la música, tots la sentíem, la respiràvem i la cantàvem com ell volia i tots responíem a un nivell magnífic i allò no estava assajat, però la convicció, seguretat i passió que transmet és tan intensa, que el més negat acaba cantant amb dignitat, creient-se el més dotat de tots. Tot això va succeir en un “Dimoni escuat” per no oblidar, amb el trio llençat i Shaw cantant, improvisant, fent variacions al més pur estil jazzístic i fent-nos seguir-lo ja fos cantant ja fos portant el ritme, a tot el public i al Cor que de ben segur feia coses que ni ells havien assajat. Fantàstic! una experiència inoblidable d’aquelles que voldries haver viscut a la sala gran de l’Auditori  i tots vosaltres, però tots, allà, gaudint-lo com ho he gaudit jo.

Caldria saber com resultaria aquest concert en un ambient no tan familiar i nadalenc, amb un públic menys prèviament influenciable, per saber si la resposta hagués estat la mateixa. Jo estic convençut que si, però això és l’únic dubte que em queda d’una vetllada d’intensa emotivitat.

Com sempre les noies, i en aquesta ocasió ja dos nois, van estar atentes, implicades, entusiastes, seguint al mestre Shaw amb mil·limètrica devoció i oferint la qualitat acostumada, amb el seu so sempre ple, sempre bellíssim, sempre afinat, amb una noció del ritme i l’espectacle que enamoren, i sobretot transmetent amb orgull i satisfacció, el gran esforç i el gran treball que fan diàriament per fer del Cor Vivaldi aquest referent musical i pedagògic que ha d’enorgullir-nos, en un dia especialment positiu si parlem d’autoestima, de treball ben fet i en equip, i de resultats portentosos, ja que pel matí el Barça ens va donar un altre lliçó, per la tarda el Vivaldi, i per la nit, un any més La Marató ens ho van tornar a demostrar, malgrat tot, som imparables.

La lògica aclamació de tot el públic entusiasta, va provocar unes emotives i sinceres paraules del mestre Shaw i dues propines, la primera amb la intervenció del mestre Boada al piano en una vibrant i “rockera” versió de l’Himne Nacional de Catalunya que ens va fer aixecar de la cadira i altre cop el cant dels ocells, per acabar d’humitejar-nos els ulls.

El proper dimecres, el Cor Vivaldi i  l’Ignasi Terraza Trio, sense la participació del galvanitzant Kirby Shaw, tornaran a repetir aquest concert, si bé com és lògic amb un altre tarannà, a la mateixa sala Oriol Martorell de L’Auditori. Jo de vosaltres i si podeu, no m’ho perdria, ja que els ingredients són excel·lents i quasi idèntics, la cocció serà diferent, però estic segur que Òscar Boada, el gran “chef”, ens servirà un plat per sucar-hi pa.

A CATALAN CHRISTMAS SUITE

Greeting
El desembre congelat
El cant dels ocells
Les dotze van tocant
L’angel i els pastors
El noi de la mare
El dimoni escuat
Sant Josep i la mare de Déu
Fum, fum, fum

La felicitació de Nadal del Cor Vivaldi 2011 (hi surt tothom)

32 comments

  1. nati

    Uau Joaquim ! M’agrada el que descrius i m’agrada llegir-te tant content.

    Encoratja molt això que dius “No m’agrada mirar enrere, però cada vegada que escolto al Cor Vivaldi penso el mateix, tant de bo fes 8 o 9 anys del meu naixement i tant de bo, anés a l’Escola IPSI. Quin privilegi poder aprendre música, cantar i participar en aquest projecte. Quin privilegi! ” . Penso que aquest comentari l’hauries de compartir amb el professorat d’aquesta escola . Els faries feliços!

    I, entre nosaltres, a mi tampoc m’agrada El Nadal sense essència, és com una ampolla de perfum buida.

    Gràcies Joaquim i felicitats per l’alegria que encomanes !

    M'agrada

    • nati, un projecte pedagògic com aquest, que dóna aquests fruits, en un entorn d’una escola quotidiana, no estem parlat de cap escola d’elit, és un privilegi.
      El resultat musical és el que és, i estic segur que els nens i nenes que es matriculen al IPSI, no tenen aptituds especials, són tan bons i tan normals, com els que ho fan a l’escola del costat de cadascuna de les nostres cases. La gran diferència rau en aquest projecte que sap veure i valorar les grans potencialitats dels seus alumnes, la resta, que no és ni senzill, ni poca cosa, és una feinada de constància, capacitats i il·lusió d’un equip que estima i creu en el que fa.
      És o no és un privilegi? Qui pot pensar en la música com una assignatura inútil, si a l’escola tens el Cor Vivaldi?
      Ahir, en les emotives paraules que Kirby Shaw ens va dedicar, va dir alguna cosa similar a que aquesta excel·lència, aquesta aptitud, aquest rigor que els components del cor Vivaldi exhibeixen quan canten, és quelcom que anirà amb ells tota la vida, quan cantin, quan pensin, quan visquin….UN PRIVILEGI, si o no?

      M'agrada

      • nati

        Ay Joaquim ! soc caparruda jo .
        A casa em parlat sovint sobre aquesta qüestió . La meva neboda Anna és la directora pedagògica d’una escola de música a Granada i sempre m’ha insistit en que aquesta idea de que per a estudiar solfeig o un instrument es necessiten unes aptituds especials és errònia . Ella sosté que aplicant una bona pedagogia tothom pot aprendre aquesta disciplina que jo tinc tant idealitzada. Tanmateix , de vegades, es troba amb alumnes molt negats, potser per poc interès.
        Sí Joaquim, estic d’acord amb tú en que la formació que adquireixen aquest alumnes en l’IPSI és un privilegi no només per la qüestió musical, sinó per tots els valors que l’envolten.

        M'agrada

  2. SANTI

    No sabíem si hi podríem anar, quan finalment hi hagéssim pogut anar, ens vam quedar sense entrades. Mirarem el dimecres, no en sabíem res que es tornés a fer.
    Ara haurem de mirar temes de logística familiar per intentar-ho altre cop.

    M'agrada

  3. Oscar Boada

    Moltes gràcies, Joaquim, pel teu comentari, sempre tan elogiós amb la nostra feina. Faré arribar el teu comentari a la direcció de l´Escola.
    Estic segur que ho valorarà molt.
    Una abraçada

    M'agrada

  4. Oscar Boada

    Ah, i en un altre ordre de coses….em sento un fracasat com a educador de masses! Ahir el Tussifluix va demostrar la seva ineficiència absoluta. M’estic plantejant millorar-lo….què tal una mena de calçotets afelpats, tipus lluitador de lluita lliure? això potser si que funcionaria, no? i també hauré d’inventar una mena de bazooka que no faci soroll per aniquilar el maleducat que va agafar el mòbil i va contestar a mitja introducció instrumental de l´Ignasi Terraza. Però a quin país estem?

    M'agrada

    • tristany

      Aquesta és una de les ocasions en què em sap greu no viure a Barcelona per poder assisitir a aquests concerts. La meva admiració pel Cor Vivaldi i la seva feina és també incondicional. Felicitats novament.

      Pel que fa a les actituds del públic penso que ja no hi ha res a fer. L’aparició dels mòbils ha estat un nou esglaó en aquesta davallada constant. No sé si coneixeu el poema que va escriure el gran Alfred Brendel al respecte. N’he trobat una traducció al català:

      Els tossidors de Colònia
      s’han unit amb els aplaudidors de la ciutat
      per formar una Associació de Tossidors i Aplaudidors
      l’objectiu manifest de la qual és
      vetllar pel dret a tossir i aplaudir
      del públic dels concerts.
      L’intent d’artistes i promotors incomprensius
      de qüestionar tals privilegis
      havia de generar per força una iniciativa
      d’atacs de tos i aplaudiments.
      És requisit obligatori per als membres de la unió
      tenir un coneixement minuciós de les peces musicals
      a fi que puguin aplaudir
      immediatament després dels finals solemnes
      i tossir contundement en els fragments baixos
      i sobretot durant els silencis inquietants de les pauses generals.
      La contundència de la tos
      és l’obligació màxima dels associats.
      Dissimular tímidament
      un impuls tan humà i natural
      o encara pitjor, reprimir-lo,
      està absolutament prohibit i pot ser motiu d’expulsió.
      Els atacs de tos repetits i les tosses duradores
      es premien amb una medalla “Endavant, tussi!”.
      Els contactes recents entre l’ATA de Colònia,
      els Esternudadors de Nova York
      i els Joves Xiuladors de Frankfurt
      auguren també
      grans perspectives de futur
      per a la vida musical de Colònia.

      M'agrada

    • Benvolgut mestre Boada, per no ser impertinent i per què vaig pensar que molts dels que ahir van assistir a l’Auditori eren familiars dels coristes del Cor Vivaldi, no vaig voler fer llenya, però és una tasca complicada fer música al nivell que la feu vosaltres, amb actituds tan poc propicies.
      Mòbils (la contestació se’m va passar per alt), estossecs, plors, xivarri, comentaris de lo maca i crescudeta que està la nena (o el nen), mentre ells canten i com canten!.
      Potser caldrà pensar que a part dels nous artefactes que estàs pensant (calçotets afelpats 🙂 🙂 🙂 ) jo pensaria seriosament posar en concerts d’aquest tipus (horaris molt familiars en dies festius), un servei de guarderia. Ahir vaig tenir algun pensament que m’apropava a Herodes.Ho sento, em confessaré….

      M'agrada

  5. Felicitats per la crònica, malgrat que al principi havia trobat a faltar aquest últim comentari en resposta al mestre Boada. Cert, Herodes era present a la ment de més d’un.
    Però, ja que feu esment al Barça, voldria recordar que de la mateixa manera que Guardiola no seria res sense la Masia, en aquests moments d’èxits merescuts al Vivaldi, no oblidem la seva Masia, és a dir als diversos cors de l’escola IPSI dirigits pel Jordi Lluis Rigol amb el suport de la Carolina Corral, Pilar Paredes, Agnès, … i algú més que segur que me n’oblidaré (perdó!)

    M'agrada

    • És clar que si jose luis, per això parlo de projecte pedagògic, que té com a culminació el Cor Vivaldi i també per això parlo del privilegi d’anar a parar a l’IPSI i caure en el fascinant món musical que es cou allà. Jo, que no m’agrada tirar ni cinc minuts enrere, ara mateix em convertiria en un nen amb corbata de llaç grana, per cantar amb les fabuloses contralts.
      Ja us en podeu sentir ben orgullosos, ja.

      M'agrada

  6. Josep Grau

    Joaquim,

    Enhorabona pel teu post, com sempre excel·lent.

    En la meva opinió, el nivell d’excel·lència del Cor Vivaldi és un miracle.

    Oscar,

    Enhorabona una vegada més. No vaig poder anar al concert però estic segur que va anar com explica el Joaquim.

    Molt bo lo dels calçotets afelpats i lo del bazzoka !!

    M'agrada

  7. colbran

    Yo no pude asistir al primero de este concierto de “Nadales” a ritmo de jazz. Desgraciadamente para mí y afortunadamente para los organizadores las entradas se agotaron. Pero tuve la fortuna de poder conseguir estar presente ayer, gracias a una gentíl invitación. Disfruté muchísimo. Estas niñas, ahora acompañadas de dos niños, son extraordinarias; hay una gran labor de enseñanza, disciplina, entusiasmo y gran dirección detrás de ellas y el resultado se hace patente en cualquiera de sus intervenciones. Si a ellas añadimos el magnífico “Ignasi Terraza Trio” de jazz, todo absolutamente acústico, sin ningún tipo de amplificación, es un auténtico privilegio poder haber asistido a este gratificante concierto.

    Yo no sabría destacar qué pieza me gustó más, me entusiasmaron todas, pero me sorprendió muchísimo la fabulosa interpretación de “Els segadors” a ritmo de swing.

    Este coro es de unas posibilidades insospechadas y debiera estar presente en muchos más programas, ya que la labor de Oscar Boada, de las niñas/os y de sus enseñantes se lo merecen con creces. Mi enhorabuena más sincera a todos los intérpretes.

    Si yo fuera la estupenda contralto solista de ayer del “Cor Vivaldi” no dudaría en seguir estudiando canto, cuando se vea obligada a dejar el coro -por superar la edad máxima-, pues tiene todas las cualidades para convertirse en una auténtica figura de esta cuerda -tan difícil de encontrar-, tanto para oratorio como para ópera. Yo creo que en ella hay potencial de gran cantante.

    Muchas felicidades y mi más respetuosa admiración.

    M'agrada

    • Oscar Boada

      Muchas gracias, de verdad. Le paso su comentario a la contralto que menciona. Yo también pienso que debe dedicarse al canto, aunque tiene talento para el violín y la viola….

      M'agrada

  8. Mercè Bruguera

    Muchas gracias (Colbran) por estos elogios. Soy la contralto solista aunque no me gusta llamarme así porque no soy diferente de las demás de mi cuerda ni de todas las otras cuerdas del coro. Estos ánimos que me das me ayudan a decidirme por mi futuro porque yo estoy segura y tengo mucho entusiasmo para hacer la carrera de música. Pero la pregunta que debo encontrar respuesta en menos de un año es: ¿De cuál instrumento voy a hacer la carrera? (la voz, el violín, la viola). Después de ocho años en este maravilloso coro lo que no haría nunca es dejar de cantar. Y realmente no quiero que llegue el próximo año porque como tu muy bien has comentado no quiero “sentirme obligada a dejar el coro” porque si por mi fuese no dejaría nunca esta oportunidad que nos da a todos y a todas formar parte de un coro de estas características. Personalmente me alegro al ver que disfrutó mucho con el concierto. Bueno no quiero alargarme mas pero de verdad que muchas gracias.

    Mercè

    M'agrada

    • Benvolguda Mercè, en primer lloc moltes gràcies per comentar, em fa molta il·lusió.
      En segon lloc i si em permets, et voldria dir, més que aconsellar, que la teva veu és quelcom únic i irrepetible. No sé si les teves capacitats musicals per dedicar-te al violí o a la viola estaran al mateix nivell que les canores, però t’asseguro que tenir una veu com la que tu tens, és un veritable privilegi, un do que no posseeix tothom i que en tot cas caldria, si és que el cant et motiva a seguir endavant, que no l’abandonessis mai. Si pots anar alternant el cant amb qualsevol altre disciplina, musical o no, fes-ho, però el cant no l’abandonis mai i quan arribi el moment tu mateixa seràs la que acabaràs triant.
      Comprenc que abandonar el Cor Vivaldi sigui un pas difícil, però la vida està plena de situacions com aquesta i el que t’espera t’asseguro que serà tan estimulant com el que deixaràs i sobretot, el bagatge, l’aprenentatge i totes les meravelloses experiències que has viscut fins ara en el Vivaldi, no t’abandonaran mai, ja formen part de la teva personalitat i l’empremta d’haver format part d’un grup tan excepcional, la portaràs sempre amb l’orgull que es mereix.
      Segueix amb aquesta empenta i amb aquesta seguretat que desprens quan cantes i sobretot sigues feliç amb allò que decideixis fer, però tingues en compte que el privilegi de tenir una veu tan destacada com la que tens tu, és un factor que cal tenir en compte, endavant, sort i gaudeix de la música.
      Aquí, sense proposar-t’ho, ja has fet dos fans.

      M'agrada

      • Mercè Bruguera

        Moltes gràcies Joaquim. M’ha fet molta il·lusió a mi que em responguésis. No ho dubto que tot el bagatge del Cor Vivaldi mai s’oblida perquè no ser si tu pots imaginar però formar part d’això et fa especial, diferent, feliç, orgullós, saber què és l’esforç, etc però no un etc qualsevol un llarg etc format tot de coses positives. Espero que aquesta decisió arribi de la manera que tu la planteges. Però ho puc afirmar que el cant no el deixaré. Seria una gran tonteria per part meva, deixar-ho després de tot això. I gràcies de nou, per aquest fanatisme.

        (PD: Al tenir després del concert la possibilitat de conèixer-te ja se que no t’he de dir crític sinó Joaquím) una abraçada.

        M'agrada

    • colbran

      Mercé, yo siento una verdadera adoración por la cuerda de contralto y a lo largo de mi vida -que ya comienza a ser larga- he buscado desesperadamente grabaciones de contraltos ya que en persona no conseguía localizar ninguna hasta que apareció en el panorama lírico mundial la mejor contralto del siglo XX, afortunadamente aún en activo, y que es la extraordinaria Ewa Podlés, contralto coloratura además.

      El año en que la magnífica contralto de color norteamericana Marian Anderson cantó por primera y única vez en el Liceu (2.6.1955) yo ya asistía al mismo desde hacía meses, pero ni la conocía ni sabía qué era ser contralto. Un disco de espirituales de la firma RCA llegó a mis manos ese mismo verano y quedé hechizado por la belleza de su voz y por sus poderosos graves. En la actualidad poseo casi toda su discografía. A partir de ese verano he buscado por todas partes interpretaciones de esa fabulosa tipología vocal y he conseguido verdaderas maravillas de Kathleen Ferrier -la sin par alto británica- que murió antes de que me aficionara a la lírica, de Elisabeth Höngen, …de Nathalie Stutzmann, y no te nombro más para no aburrirte. Hasta llegar a Ewa Podlés a quien he podido admirar una docena de veces en persona y que esta temporada cantará en el Pregón del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, como apertura del concurso Francesc Viñas. Debieras procurarte una invitación e ir a escucharla, te lo aconsejo. De todas formas su discografía es muy amplia y destacada en Rossini, Haendel, Haydn, etc.

      Todo lo que antecede es para que comprendas cómo me ha impresionado tu voz de contralto siendo tan joven. Tienes un tesoro en la garganta, Mercé. Posees la voz más buscada y difícil de localizar en el mundo de la lírica y yo te aconsejaría que siguieras adelante en tus estudios de canto porque Catalunya en particular y España en general no ha tenido contraltos autenticas desde el siglo XIX (Elena Sanz, Lucrecia Arana -que también cantaba como soprano), únicamente Rosario Gómez puede destacarse en tu cuerda en la segunda mitad del siglo pasado. Mezzos ha habido muchas y muy buenas, contraltos poquísimas.

      Una vez hayas localizado el/la maestro/a de canto adecuado/a que pueda mejorar tu estupenda voz -eso es primordial- podrás saber si eres una alto al estilo Ferrier o una contralto como Ewa Podlés con extraordinaria facilidad para las coloraturas. Tienes la materia prima, Mercé, y a tu juveníl edad eso es un privilegio que otorga Dios a muy pocos y pocas.

      En las dos ocasiones en que he podido escuchar tus solos has dado unas notas tan graves de contralto que tu voz parecía casi de tenor y eso indica que puedes llegar a ser una figura muy destacada en tu cuerda. Por otra parte tus conocimientos destacados de violín y viola te pueden convertir en una profesional del canto de suma
      musicalidad. Me pareció además que tu voz posee un volumen notable
      que no tienes que forzar por supuesto y mucho menos cantando a coro, pero que como solista puede ofrecerte muchas satisfacciones.

      Soy un auténtico fan tuyo, sigue por ese camino que estoy seguro que puedes llegar tan lejos como te lo propongas. Perteneces a un coro que es una gloria pero que dentro de poco tendrás que abandonar y no puedes desperdiciar tus condiciones naturales.

      Te felicito de todo corazón.

      M'agrada

      • Mercè Bruguera

        Muchas gracias Colbran, de verdad. Me gustaría mucho asistir al Saló de Cent para escucharla porqué el poco tiempo que he tenido esta semana solamente he podido escuchar el recital de Ewa Podlés y no me extraña que te quedas admirado con esta maravilla de voz que posee esta maravillosa contralto porque me ha pasado lo mismo. El problema es que no se cómo conseguir una invitación para el saló de cent porqué he encontrado con dificultad el dia del pregón y lo único que se encuentra con facilidad es para los días del Liceu para comprarte la entrada. No se lo intentaré de alguna manera porque me gustaría mucho oírla en directo porque entre escucharla a partir de un altavoz de ordenador y en directo no hay comparación. Además he encontrado que ya participó en los premios Francesc Viñas años atrás. Me pasaré por el FNAC para conseguirme discografía de las dos contraltos. Si no encontara mucha cosa ya te lo haría saber para que me pasaras alguna cosa.

        Otra vez muchas gracias por todo

        M'agrada

    • colbran

      Mercé, te recomiendo que escuches las grabaciones de Bach y Gluck de Kathleen Ferrier y la ópera “Tancredi” y el recital de Rossini de Ewa Podlés. Estas grabaciones aún están disponibles en el mercado, pero, si no las encontraras y te interesaran, te as puedo proporcionar.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: