IN FERNEM LAND

LA VAMPIRA DEL RAVAL


Feia temps que no veia un musical a Barcelona, i no pas per què la cartellera no en tingui, però és que els musicals que s’estan posant de moda aquí i arreu ja fa temps que m’han deixat de interessar. Fa ja molts anys que vaig entusiasmar-me amb Les Miserables a Londres i ara em dec haver fet gran , ja no em crida gens l’atenció anar a escoltar SALE EL SOL!, que voleu que us digui, la vida és així, ens va canviant. No fa gaire encara em vaig emocionar veient la celebració dels 25 anys al cinema, però anar al Barcelona Teatre Musical, a part de costar molts diners, em fa tanta mandra que m’estimo més escollir altres coses per anar a veure, ara que forçosament haig de mirar molt i molt el que escolleixo.

Ahir em van invitar a anar a veure La Vampira del Raval, el musical de Josep Arias Velasco i Albert Guinovart que es representa al Teatre del Raval fins a finals d’aquest mes de gener, amb Pep Cruz, Roser Batalla i Mercè Martínez (ahir va actuar Mercè Martínez), Mingo Ràfols, Roger Pera, Jordi Corominas i Valentina Raposo, acompanyats per una petita orquestra de 4 musics: Andreu Gallés (direcció musical i piano), Víctor Pérez (violí), Víctor Miralles (clarinet) i Francisco Mestre (contrabaix). La direcció teatral de l’espectacle és de Jaume Villanueva.

Un nou musical i autòcton és una gran notícia. Un nou musical amb música d’Albert Guinovart a part de ser una gran notícia és tota una garantia. Jo quan ho vaig veure anunciat vaig pensar, al menys la música serà bona, cosa que sabem que en la majoria de musicals autòctons no ha estat així, i no vull fer cap llista.

D’ençà del molt llunyà Mar i Cel no he deixat de professar una especial devoció per Albert Guinovart, la seva música té quelcom que connecta amb mi, no sé si són les seves melodies o les particulars harmonies, o la suma de tot plegat, però el seu segell, ja sigui en el camp del teatre musical, el de les bandes sonores, les cançons de concert, la música de cambra o coral, té el toc Guinovart que el distingeix, agraeixo i tant m’agrada. No vull ni recordar el tip que em vaig fer de defensar Flor de Nit quan molts dels meus amics em deien que era insuportable. Encara hores d’ara continuo pensant que és la millor partitura que ha fet per un musical (no vaig veure, ni conec la partitura de Paradís).

Amb aquesta garantia musical, que no és poc, i amb el pànic que em feia el tema de la Vampira (masses connotacions amb el Sweeny Todd de Sondheim) ens vam apropar a aquest nou espai teatral situat al bell mig del barri on ens situen els tràgics fets reals que ens narra la historia, i que tenen com a protagonista a Enriqueta Martí, una captaire que demanava almoina a la porta d’una església, però que en realitat regentava un bordell infantil a Gràcia, visitadíssim per el bo i millor de l’alta societat barcelonina i on es mataven a nens per aprofitar la sang i altres residus orgànics amb la intenció de guarir a malalts de l’afamada clientela, mitjançant procediments decididament esgarrifosos.

Aquest és un tema difícil per un musical, potser una òpera…, però un musical, no sembla el més apropiat. Però Josep Arias Velasco ha creat una trama teatral que funciona molt bé i malgrat que els fets són terribles, els ha envoltat d’uns personatges que en molts moments et fan riure, i que de no ser així, seria difícilment digerible.

És cert que el problema de la immensa majoria del musicals autòctons és el text de les cançons. La majoria d’escriptors no saben escriure per la música. És quelcom extremadament difícil. En aquest sentit, tan sols Bru de Sala va saber captar amb el seu vers, la melodia, però malauradament no va ser el cas de Manolo Vázquez Montalbán a Flor de Nit, i potser aquell va ser el gran problema per el qual en el seu moment, molts varen renegar d’aquell musical. Sortosament l’any passat es va fer una única funció en versió de concert i amb grans noms del teatre català, a la que malauradament no hi vaig poder anar, on sembla ser que no va quedar cap dubte per a ningú que Flor de Nit és una meravella. El cas de Gaudí era tot un altre problema que ara seria massa llarg de desenvolupar, però està clar que és un personatge impossible de portar al teatre (el musical va ser tan desastre com l’òpera), si bé per a mi, la música de Guinovart és infinitament millor que la de Guinjoan i parlo tan sols de la música.

Bé doncs, tornem a la Vampira que si no em perdo. El text teatral és magnífic, si bé és veritat que quan aquest text si ha de posar música, i he llegit que Guinovart va fer canviar coses, el text grinyola més. Allò ideal seria el que fa Sondheim, però és clar, no podem pretendre que tots els compositors siguin capaços d’escriure el text de les cançons i encara menys amb l’alta i sofisticada qualitat literària del compositor i lletrista novaiorquès.

Es tracta d’una obra teatral amb 13 cançons (7 al primer acte i 6 al segon) clarament separades i independents, per tant format clàssic del musical allunyat d’aquests macro musicals amb pretensions operístiques que van començar a sorgir als any 70 del segle passat i que tenen com a vaixell insígnia Les Misérables o els musicals de Lloyd Weber. Les cançons es mouen hàbilment en l’àmbit del cabaret proper Paral·lel, amb tocs berlinesos, en aquelles cançons més ambientals i per altre part hi ha cançons més de caràcter introspectiu, on el segell Guinovart es desenvolupa en melodies més elaborades, girs harmònics amb més risc i aquelles dissonàncies que tant m’agraden en a mi i que de ben segur fan patir i molt als actors. La barreja d’aquests dos mons musicals em va semblar un encert total, i de la mateixa manera que la cançó inicial “Carrerons de Barcelona” que ens podria recordar el meravellós Paral·lel que tancava Flor de Nit, té un caire totalment de musical, la cançó de “La Vampira del Raval” que tanca la primera part, té una força dramàtica i m’atreviria a dir que psicològica, molt més propera a l’òpera. Entre mig podem trobar-hi de tot i sempre absolutament engalzat amb l’acció escènica i els personatges que la interpreten, tots ells degudament estereotipats, el que fa que aquesta Vampira repeteixi en petit format, una mica la fórmula de Flor de Nit, utilitzant ritmes propis del moment (principis del segle XX), ajudats per unes orquestracions que acaben de donar en molt moments la sonoritats properes a aquelles orquestrines dels cafè concert o cabarets de l’època.

Moments brillants que recordi per la seva teatralitat i les melodies aparentment fàcils de cantar poden ser, l’esmentada “Carrerons de Barcelona”, la sensacional cançó de la xafardera (Mingo Ràfols als altars), “Jo sóc Ribot” o “Quines penques”, tot i que ja estic desitjant escoltar altre vegada la partitura, ja que “La vampira del Raval”, “Pobre Pepito” (provoca calfreds per l’espinada recordar-la) o “Dins les venes” mereixen ser descobertes en tota la seva dimensió dramàtica.

Brillant partitura que tan de bo aviat tinguem l’oportunitat de tornar a escoltar en CD.

El text teatral ja us he dit que m’ha semblat molt bo, amb força i sàviament construït, alternant amb precisió els moments més insuportables, amb altres més còmics, és clar que la comicitat és irònica i corrosiva, però alleugereix bastant. Josep Arias Velasco fa una interessant utilització dels diferents llenguatges que caracteritzen a cadascun dels personatges provinents d’estrats socials tan dispars, alhora que utilitza un argot particular del Raval de principis del passat segle ben curiós i a vegades no gaire fàcil de seguir. Brillant!

Abans de parlar dels actors/cantants és lògic que parli del Director Teatral, Jaume Villanueva, que ha creat en un espai ben petit, i amb poc recursos, un món perfectament identificable i angoixant, alhora que li ha sabut donar aquest aire mesquí, burleta i decididament “cabaretero”, que alleuja la truculència d’uns fets que fan molt més mal en saber-se reals.

És per això que l’entrada del inspector, genial Pep Cruz, o el número de la xafadera, amb un Mingo Ràfols desbocat, la presentació de Canut el Llardós amb Roger Pera en estat de gràcia o l’inici del segon acte, altre cop amb Mingo Ràfols fent una “performance” de music-hall inoblidable, ens prepara per un moment teatral esgarrifós amb l’assassinat del pobre Pepitu, un dels tres infants que surten i que Villanueva fa representar de manera encertadíssima per tres titelles manipulades amb ma sensible per Valentina Raposo. Tots ells són  moments teatrals impactants per motius absolutament dispars i que funcionen a la perfecció en el treballat conjunt.

Jo no hagués canviat el final real de la història. En realitat Enriqueta Martí no va morir al garrot vil com a l’obra de teatre (això també ens ho explica el Subinspector Ribot). D’acord que es més fàcil de representar amb una companyia tan petita on tots els personatges, menys la vampira, són com a mínim doblats per els 5 actors restants, però jo hagués fet que l’Enriqueta hagués mort assassinada per les companyes de presó, tal i com va succeir. Aprofito per dir, que cap dels il·lustres clients del bordell de Gràcia van ser ni tan sols mencionats en el judici i mai es va saber, al menys oficialment, qui anava a buscar serveis sexuals dels nens raptats per l’Enriqueta o a guarir-se em sang dels nens assassinats.

Escenografia i vestuari senzills però molt efectius, ajudats per un disseny de llums prou suggeridor de la nit boirosa, fosca i pudent de la Barcelona descrita, embolcallen a la perfecció aquest gran espectacle, però en qualsevol cas qui fa creïble tot plegat és l’extraordinari equip d’actors i cantants reunit.

Pep Cruz a La Vampira del Raval. Foto David Ruano

Comencem per un incommensurable Pep Cruz. Jo crec que mai m’havia agradat tant com ahir, o potser dit de manera ben sincera i senzilla, és la primera vegada que m’agrada sense cap però. Interpreta al Subinspector Ribot i fa una mica de narrador o mestre de cerimònies (sobretot a la primera part). Senzillament, no és pot estar més simpàtic i entranyable. El personatge és ben agrait, però és que ell fa tot l’efecte que s’ho passa d’allò més bé i el resultat és senzillament perfecte. Quan canta té les seves limitacions, ell ho sap i juga amb elles, per tant guanya.

Roger Pera potser és el que canta millor de tots. Sap impostar bé la veu i la projecta amb autoritat, sense por i per tant la controla millor i sap dotar-la de personalitat diferent quan interpreta tant al pinxo de l’Enriqueta (en Canut el Llardós), com a l’esgarrifós advocat tísic (Vallvé) o altres rols més menors.

Mingo Ràfols a l'inici del segon acte de La Vampira del Raval, Foto Voltar i Voltar

El cas de Mingo Ràfols, actor de mil i un registre i sempre espectaculars, és com ja us he dit, de reclinatori. Interpreta els personatges més sinistres, alhora que els més canalles i decididament més gamberros de l’obra. tan se val si s’ha de transvestí de xafardera propietària d’una parada a la Boqueria, o bé ha de fer el travesti del paral·lel, o el fastigós Marquès, o bé President de l’Audiència, en tots està esplèndid i alguns tan brillant que t’agradaria que l’inici de la segona part durés mitja hora més, amb ell fent aquell desplegament de “mariconades” d’altíssima volada. Senzillament genial!.

Jordi Corominas interpreta al pintor Joan Pujadó, el marit de l’Enriqueta i anarquista idealista, a l’antagònic i malèfic José Millán Astray el comissari de policia i més tard encara més tristament famós i al botxí. Té una veu amb molta presència però a vegades no ha afinat del tot, és clar que això, qui més o qui menys ho ha patit en algun moment o altre, degut a les exigències d’una partitura gens fàcil per a actors més que no pas cantants. En qualsevol cas, molt ben delimitats i interpretats els tres personatges.

El malaurat Pepitu de La Vampira del Raval. Foto David Ruano

Els nens ja us he dit que estan representats (genial idea) per titelles, que alhora que distancien una mica, també aporten una patètica tendresa a les seves intervencions, excel·lentment executades per Valentina Raposo, que quan s’allibera dels titelles, també interpreta de manera esporàdica a un noiet carterista i a una dona pobre.

M’he deixat pel final a la protagonista, ahir Mercé Martínez, que s’alterna amb Roser Batalla. El personatge és difícil i ha de mostrar diferents estadis de la seva complexitat psicològica. mercè martínez això ho va perfecte. Crea el personatge i el fa absolutament creíble. Cruel, ordinària, fins i tot seductora, cínica o derrotada, en la cruel escena del garrot. Sap obrir tot el ventall expressiu i dramàtic, ajudada per una presència física potent i també per una veu molt consistent, potser no caldria que en un local de dimensions reduïdes com el Teatre del Raval, les veus fossin amplificades i així potser evitarien sonoritats excessives. Quan Guinovart li demana pujar a tessitures decididament líriques, la veu perd consistència i s’escanya una mica. Em va semblar que en alguna de les cançons compartides amb altres intèrprets la seva veu no acabava de quadrar amb la resta. Cal dir que amb una única audició i sense conéixer bé la partitura, es fa difícil dir si l’afinaciació era la correcta, però és innegable que el seu treball és important i el repte dificilíssim. Aprova amb nota alta.

La Vampira del Raval. Foto David Ruano

Res més amics, ja podeu intuir que us recomano fervorosament que us apropeu al Teatre del Raval (carrer de Sant Antoni Abat 12), abans de final de mes de gener, estic segur que us agradarà.

14 comments

  1. Absolutament d’acord amb tot el que transmets en aquesta cronica. Un musical totalment recomanable amb algunes interpretacions de “reclinatori”. Totalment recomanable. Tot un encert representar-la en un Teatre del Raval quasi desconegut per la majoria dels aficionats al Teatre de Barcelona. Mingo Rafols, per enbolicarlo amb celofana i potarsel a casa una temporadeta com es feia a la meva infantesa amb els mini altars de fusta de portes batibles que els “nens bons” com jo, ens podiem portar a casa i lluir-los al menjador Jejeje

    M'agrada

    • Efectivament Miquel un reclinatori per l’obra i la companyia que la fa possible.
      S’ha de fer de tot, però jo quan veig musicals franquiciats, adotzenats, que es representen de la mateixa manera aquí, que a qualsevol altre ciutat del món, com si fossin aparadors de Zara, m’entristeix molt, per això quan veig que el talent intern serveix per fer i produir obres com la vampira, torno a tenir una certa fe amb el teatre musical.

      M'agrada

  2. colbran

    Ha sido una auténtica sorpresa la calidad de este musical que contiene una partitura muy inspirada de Albert Guinovart y un agumento terrible, máxime teniendo en cuenta que los hechos plasmados son absolutamente ciertos -aunque bastante dulcificados-, con la excepción de la muerte de la “vampira”.

    Yo no sabía nada de este personaje, pero, gracias a esta obra y lo que he podido encontrar en Internet, me he puesto al día. Lo que sí sabía es que en el siglo XIX algún/os personaje/s de la familia real española era/n hemofílico/s y precisaban de algunos servicios como los que ofrece la “vampira” y la gente comentaba sobre desapariciones de indigentes y criaturas, relacionando una cosa con la otra…

    Ateniéndonos a la temática de este musical, parece un puente entre “No way to treat a lady” (memorable musical de pequeño formato que vimos en Londres Joaquim y yo) y el celebérrimo “Sweeney Todd” que ya todo el mundo debe conocer, gracias a sus escenificaciones y al film de Tim Burton

    Yo sólo le pondría un pero a esta partitura y es que siendo tan buena Guinovart no haya sido más ambicioso y la hubiera convertido en más extensa, con gran orquesta y mayor formato o incluso hubiera optado por una ópera. Pero los tiempos actuales limitan mucho…Desearía que cuando pase esta deleznable crisis, se decidiera Guinovart a ampliar su composición, pues el tema da para más números musicales.

    La canción “Carrerons de Barcelona” parece una prima hermana de “La cançó del Paral.lel” de “Flor de nit”. Ambas canciones abren y cierran las respectivas obras y además tienen como solista al mismo intérprete, el magnífico Pep Cruz, con lo que sin quererlo -muy probablemente- se está convirtiendo en el “cantor de la ciudad de Barcelona”.

    La partitura es muy exigente y los intérpretes que consiguen mejor nota son Roger Pera, Mingo Ráfols -genial en todas sus intervenciones y especialmente en los dos cuplés- y Pep Cruz. El resto de intérpretes está un poco reñido con la afinación y el caso es que poseen voces importantes, pero, sea por exigencias de la partitura o por limtaciones técnicas de la emisión de la voz, el resultado es a menudo dudoso de afinación.

    Todos los intérpretes están muy bien dirigidos escénicamente y particularmente Mercé Martínez está indiscutible en su exigente personaje. Tanto Pep Cruz como Mingo Ráfols tienen tantas tablas que es una gozada verles en un escenario. Un bravo pues a la dirección de actores de Jaume Villanueva y también al cuarteto musical. La escena y las luces están muy conseguidas, así como la lúgubre atmósfera que rodea los acontecimientos. Por otra parte el Teatre del Raval es muy acogedor y cómodo, lo cual juega en favor de la aceptación de esta sobrecogedora pieza del teatro musical.

    Un aparte para Valentina Raposo que se encarga de las marionetas que simulan los críos -que fueron muchos más los desgraciados, incluso un bebé de escasos meses de su propia cuñada-.

    Un musical que se ha de ver, lo merece la partitura y el texto y la labor de todos los que han intervenido. Enhorabuena!

    M'agrada

  3. bocachete

    Vam anar ahir a veure l’obra. La sorpresa va ser que, per malaltia del pianista habitual, el Cruz va anunciar que actuaria el “pianista suplent”: Albert Guinovart. I, ves per on, va fer-ho bé i tot; malgrat el poc temps per estudiar-se la partitura, sembla que ja la coneixia. :’ )

    L’obra, francament, és molt bona. Vaig sortir amb la sensació que, amb una orquestració per a orquestra que suposo que Guinovart ja deu tenir feta, i completant algun duet més i uns recitatius, en sortiria una òpera interessant que, per exemple, al Foyer del Liceu (ja no dic a la sala gran que és massa gran) podria fer una bona temporada amb més públic que al Teatre del Raval, que té poca capacitat. Encara podria reportar beneficis al teatre…

    Per al meu gust, a banda de les “àries” de la vampira, l’escena de la mort del Pepito, amb un duet entre Pera i Martínez, amb incorporació de Ràfols, té una música d’alçada, amb una melodia bellíssima, com el “concertant” del “Quines penques” i alguna altra peça. Com sempre en aquests casos: si s’hagués fet a Londres, s’hi estaria anys en cartell, probablement, i alguna de les cançons la sentiríem d’aquí a un temps en un anunci de la tele.

    De tota manera, el lloc on és fa és ideal: les dimensions i l’aspecte afavoreixen l’ambient de cabaret que se li vol donar, i que és realment creïble. En aquest sentit, molt aconseguit, tot plegat, amb uns decorats, il·luminació, etc., fantàstics.

    Les veus, suposo que depèn del dia, però jo vaig trobar la Martínez molt bona, arribant bé a dalt, i el Corominas i el Ràfols. El Pera el vaig trobar més limitat en veu, tot i que a la caracterització de cada personatge estava impecable.

    Molt, molt recomanable, certament. S’acaba aviat, o sigui que espabileu. I ahir hi havia una cua per entrar que Déu n’hi do…

    M'agrada

    • Potser no cal fer gaires coses més a aquesta Vampira, bé una cosa si, una orquestració més gran, per a una orquestra de cabaret amb uns quants musics més, si, però jo crec que el gran encert d’aquest musical és aquest format de cabaret que et distancia del esgarrifós argument.
      Una troballa absoluta.

      M'agrada

  4. Roberto

    Lo siento, decepción total en la función de ayer noche, jueves 15 de marzo. Para celebrar mi cumpleaños, nos fuimos al Teatro del Raval con la mejor de las disposiciones para disfrutar de un musical catalàn 100 x 100. En primer lugar ni Pep Cruz, ni Roger Pera, actuaron, y la verdad es que el papel de la vampira no sé muy bien quién lo interpretó, pero nos dejó la sensación de que por el hecho de cobrar 5 euros menos entre semana no puedes disfrutar del reparto original. Por supuesto quedó como representante absoluto y motor de la obra el estupendo Mingo Ráfols. Para mí, en ningún momento se logra el clima que creo tendría que haber tenido la obra, no hay terror, no hay miedo, eso sí hay mucha niebla (como la que paradójicamente ha aquejado estos días a Barcelona, pero que como todos sabemos no es muy habitual en esta ciudad)..Se ha preferido tomar el camino de la bufonería , del trazo grueso (la escena de la ejecución con un franciscano de pacotilla es de verguenza ajena, la portada del diario con la foto de Rajoy (en Quinas pencas) o la mención del Barçá, son sólo algunas muestras) en lugar de la sutileza y de trasmitirnos el horror de la historia que se está contando. Lo mejor, el recurso de los títeres que sí nos trasmiten patéticamente la peor parte de la función que les ha tocado representar. Sinceramente, el resto´nos pareció de final de curso. Soy un fan absoluto de “Flor de nit” y por supuesto de “Mar i Cel”, y tal como dice Joaquím tendría que escuchar en un CD en mejores condiciones la partitura para disfrutarla en toda su magnitud.

    M'agrada

    • Ho sento Roberto. Tal i com ho expliques sembla que fos un bolo dolent, ara bé, que l’obra no agafi el to terrorífic per a mi és un encert, seria insuportable que tota ella en lloc de tenir el caire cabaratero tan propi de l’època que descriu, fos literalment descriptiva de les situacions que s’expliquen. Segurament aleshores diríem que pretenia ser el Sweeny Todd català.
      Malgrat que a les primeres representacions sembla ser que Pep Cruz no se sabia el paper, després va agafar-li el punt i al menys el nostre dia en va fer una creació absoluta i això que a mi, com ja vaig dir, no és un actor que m’agradi gaire, però ara ja no podré dir el mateix. I també Roger Pera és un puntal fonamental per acabar d’arrodonir aquest espectacle de petit format però de grans resultats…
      Jo també crec que malgrat que rebaixin el preu, no s’ha de baixar mai la qualitat, tot i que els cover sempre és difícil que ho facin com els titulars.

      M'agrada

    • Xavier C.

      Coincideixo en lo del franciscà, que també em va semblar gratuït, però crec que les referències a Rajoy i el Barça (com les que es fan als funcionaris i les corrupteles) no fan sinó anar cap a la idea de fons que subtilment ens vol deixar l´obra i ja apuntava Joaquim: que aquesta història de fa cent anys és més actual del que ens pensem i les coses no han canviat tant, perquè són els mateixos de sempre els que surten de rosetes i els que acaben pagant els plats trencats (‘Somnis de puresa’).

      M'agrada

  5. Xavier C.

    Doncs a mi també ‘m´agustao’. És veritat que el repartiment d´ara no s´assembla gaire a l´original, però tot i això continua siguent un espectacle molt recomanable. Gràcies Roberto (si no és per tu, no m´assabento que encara la feien; i potser m´enduc una emprenyamenta amb els canvis de cast ), Bocachete, Miquel, Colbran i Joaquim. Una bona nit, un cop més, gràcies a vosaltres.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: