IN FERNEM LAND

MOISÈS FERNÁNDEZ VIA: Les Ombres Errants


Teatre Principal de Sabadell temporada de Cambra Joventuts Musicals de Sabadell

Ahir divendres va tenir lloc el quart concert de la temporada del cicle de Cambra que organitza Joventuts Musicals de Sabadell a l’acollidor Teatre Principal de la capital vallesana.

Tots els concerts que he assistit fins ara, han suposat per un motiu o un altre, una agradabilíssima sorpresa i aquest anomenat Les Ombres Errants que tenia com a protagonista al jove pianista Moisès Fernández Via (Barcelona, 1980), no ha estat una excepció.

Sota el títol de “Les Ombres Errants” el programa de mà ens deia:

Si entenem l’expressió musical com un complex diàleg entre la llum i la foscor, entre la claredat radiant i la més fosca tribulació; les obres musicals-la narració que contenen- esdevenen una sort d’ombres errants, que vaguen perennement entre l’una i l’altra.

Em programa musical d’aquest projecte es presenta amb la col·laboració del pintor Daniel Enkaoua (Meaux, 1962) qui cedeix una de les seves darreres creacions de gran format, un paisatge inèdit de grans dimensions que serveix de context per a la interpretació musical.

la il·luminació del recital estarà curosament dissenyada pel pintor Daniel Enkaoua, amb l’objectiu de crear un context de llum fidel al recorregut que tracen el conjunt “d’ombres errants” que integren el programa. 

Les ombres errants programades eren: 

Louis Couperin (1626-1661)
“Prélude non mesuré” en Fa major
François Couperin (1668-1733)
“Le Tic-Toc-Choc” (18èordre)
“Les barricades Mystérieuses”(6è ordre)
“La Ménetau” (7è ordre)
“Les Ombres Errants (25è ordre)
Frédéric Chopin (1810-1849)
Nocturn en do menor, op 48 núm 1
Fantasie en fa menor, op 49
Barcarolle en Do# Major, op 60

Benet Casablancas (1956)
Tres Aforismes
I Con motto (per a la ma esquerra)
II Lento
III Comodo, moderato
Franz Schubert (1797-1828)
Tres peces per a piano D.946
Allegro assai -Andante – Allegro assai
Allegretto
Allegro

Jo us explicaré una cosa que el programa no deia però que el mateix Moisès Fernández Via m’ha explicat en acabar el concert. Arran d’una visita que va fer a l’estudi del pintor i observant el quadre que acabava de pintar, li va venir la idea de fer aquesta proposta que us haig de dir que m’ha semblat molt estimulant. És a dir l’obra pictòrica li va suggerir un programa musical i una manera de presentar-lo. Interessant!

Certament, estem tan habituats a un format estandarditzat que qualsevol proposta que estimuli tant a l’artista com al públic, ja em sembla d’entrada interessant i després d’haver gaudit de les agradables sensacions aconseguides amb un clima íntim i suggeridor que la simbiosi del quadre, la llum, la música i sobretot la interpretació han aconseguit, crec que caldria insistir en la formula,  és clar que es requereix d’un auditori que ho afavoreixi  i en aquest cas el Principal de Sabadell és perfecte de dimensions i acústica.

Les diferents obres musicals, d’estils i escoles tan dispars fluïen amb una natural continuïtat, que jo no hagués interromput amb els aplaudiments. Si bé en els dos Couperin el públic no ha gosat fer-ho, tan sols quan el pianista s’ha aixecat per tornar a entrar d’immediat per interpretar el darrer bloc de la primera part dedicat a Chopin, han aplaudit, jo particularment m’hagués estimat més, tot i el brevíssim parèntesi, esperar a aplaudir al final.

Tant en la breu introducció amb el preludi de l’oncle de Couperin el Gran (Louis), com en les 4 obres del nebot (François), Fernández Via ja ens va mostrar les seves especials virtuts alhora de crear les atmosferes intimistes que van dominar tot aquest interessant programa. Els accents en els petits detalls, en les subtileses tímbriques, en la recreació i experimentació de l’efecte profund de l’obra per sobre del virtuosisme, van quedar ben aviat en evidència, si bé tant en les obres de Chopin i Schubert que tancaven la primera i la segona part, respectivament i on es va fer més palesa la influència que segurament la gran Maria João Pires ha exercit en les classes que li ha impartit, Fernández Via va mostrar alguna que altre imprecisió tècnica (sobretot el bloc Schubert), que si bé seria desitjable que no es produís, també és cert que es perdonava gràcies a l’allau de suggeridores sensacions que tant en el fons com en la forma, ens va proposar. A l’inici de la segona part i de manera sàviament impactant, va incorporar una breu pinzellada contemporània amb l’obra de Benet Casablancas que aportava una ruptura discursiva, però que ens permetia experimentar més amb les  sensacions que no pas amb les emocions, per on òbviament “Les Ombres Errants” proposades, es movien amb més comprensible facilitat.

Cal assenyalar que el bloc Chopin que tancava la primera part constava d’una quarta obra que no constava en programa.

Potser a algú li devia semblar gratuït aquest plantejament “escenogràfic”, qui sap si per motivar al propi artista o potser per ambientar al públic a no ser una part passiva i distant, per a mi va ser com facilitar-me l’audició a la butaca més estimada de casa meva, amb la llum més idònia i amb la millor companyia, per què no?.

El magnífic quadre, que no vam poder apreciar amb deteniment ja que la distància ens deixava tan sols entreveure textures i colors difuminats que ens suggerien un paisatge boirós amb la immensitat d’un cel indefinit sobre una planúria, il·luminat segons convenia, ni molestava, ni ajudava, senzillament embolcallava l’espai, de la mateixa manera que la llum sobre el pianista, a vegades més intensa i a vegades quasi en penombra, ens proposava estats d’ànims no forçosament obligats. Que l’artista s’ajudi i ens ajudi amb aquests afegitons, com altres han utilitzat des de temps immemorials el gest o la manera de vestir, hauria de ser quelcom a agrair, ja que al cap i a la fi, estic segur que ningú es va poder sentir ni traït, ni tans sols despistat, per la senzilla i també agosarada proposta.

Els aplaudiments del final van generar que la generositat del pianista ens oferís una obra de J.S.Bach, però amb sorpresa, ja que tot just iniciats els primers compassos, es va abaixar el teló provocant una desconcertant reacció del públic que pensàvem que allò era una distracció de l’encarregat de l’escenari i no un gag més propi de la Nit a l’Òpera dels Germans Marx.  S’han encès les llums de la sala mentre la musica continuava brullant, provocant altre cop i de manera sorprenent un cert desconcert. Una giragonsa més de l’entremaliat Fernández Via, que ha jugat sàviament amb tots nosaltres, tot sortint a saludar amb la cortina baixada, com si d’un divo operístic es tractés. Un joc simpàtic, ja que ell té tan de divo com jo de pianista.

Bravo un cop més per aquesta proposta de Joventuts Musicals de Sabadell, que no deixa de sorprendre. Aquest concert, amb aquest format, no s’havia fet mai en cap altre lloc i qui sap si a partir d’ara ells podran lluir amb orgull la primícia.

El proper concert promet molt, ja us aviso amb temps, tindrà lloc el divendres 10 de febrer i es tracta ni més ni menys que de l’adaptació que han fet Le Tendre Amour el grup dirigit per Katy Elkin i Esteban Mazer, de l’Oratori Esther de Cristiano Giuseppe Lidarti (Viena 1730-1793), obra en hebreu redescoberta recentment i que a Sabadell s’interpretarà representada. Altre cop una proposta interessant i lloable que caldrà tenir en compte. Esteu avisats.

6 comments

  1. Xavier C.

    De tant en tant ja va bé una proposta escènica original que acompanyi la música. Crec que ja es va comentar al seu moment l´encert aquesta temporada de l´OBC en aquell concert amb les seves solistes de flauta i arpa. Això sí, entre poc i massa: aviam quina tenim aquesta tarda 😕 … Avui sí que em llegeixo el paperet que ens donen!!!

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Efectivament, el que semblava seria un concert amb excès d’obres varies va ser tota una troballa en el seu format. Obviament de res valdria l’orinalitat si aquesta no anés acompanyada de qualitat, que la tenia, i molta: obres per a solista sol de Berio (flauta) i Monsalvatge (arpa). Però no és l’unica novetat que hem pogut veure de moment en aquesta temporada. Resulta que en un altre concert de l’OBC, tambè d’aquesta temporada, el pianista Nikolai Demidenko inicia la seva part solista amb una eteria i evanescent Gymnopédie de Satie i sense interrupció encadena els primers compassos del segon de Chopin. I no sé si és casualitat, però unes setmanes abans i en un concert de l’OSV, el solista de piano interpretava una breu obra de Bach (la fantasia i fuga en sol menor, crec) abans del 23 de Mozart. Aquesta vegada malauradament es va trencar el “fil argumental” pretès, donat que el públic va aplaudir l’interpretació de l’obra de Bach, aplaudiments incòmodes perque, a més, no eren massa rigurosos amb lo escoltat. D’altre banda, tambè a l’any passat és va disfrutar, i molt, a l’Auditori amb la pel.lícula del Cavaller de la Rosa de Robert Wiene i l’acompanyament musical de l’OBC.
      En definitiva, benvingudes siguin les iniciatives novedoses, les esmentades i la que ens porta l’apunt d’avui. Respecte de la d’aquesta tarda ja ho veurem. No sé, no ho tinc clar però confio i desitjo que la proposta del MET no farà arrepentir-me de “passar” de Bruckner, Baremboim i la Statskapelle de Berlin. Que és molt passar. Potser massa. 🙂

      M'agrada

      • Home si m’ho poses així…Jo si hagués pogut anava al Palau. :-), però ens ho passarem bé a can MET, les materies primeres són de qualitat superior.
        Estic segur que aquest concert d’ahir t’hagués agradat molt, un dia t’hauries d’animar a “sabadellejar” també per la nit. 🙂

        M'agrada

  2. SANTI

    Sempre que llegeixo aquestes cròniques de Sabadell penso: hi has d’anar, la propera hi has d’anar, però després a l’hora del concert em fa mandra. Ara bé, la propera em sembla que no me la perdo, és una absoluta raresa.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: