IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: THE ENCHANTED ISLAND


Joyce DiDonato, Plácido Domingo i David Daniels a The Enchanted island al MET 2012. Foto:Ken Howard/Metropolitan Opera

Gran festa barroca ahir al MET en ocasió de la retransmissió per ràdio i als cinemes en HD del pasticcio The Enchanted Island amb músiques de  George Frideric Handel, Antonio Vivaldi, Jean-Philippe Rameau, André Campra, Jean-Marie Leclair, Henry Purcell, Jean-Féry Rebel i Giovanni Battista Ferrandini, segons l’idea i dramatúrgia de  Jeremy Sams, aplegant un equip musical i vocal encapçalant per William Christie al podi, i els immensos David Daniels i Joyce DiDonato en les parts protagonistes.

Fer un remix de The Tempest i A Midsummer Night’s Dream de  William Shakespeare, utilitzant aquests 44 fragments

ACT I:
Overture (Handel: Alcina)
1. My Ariel… (Prospero, Ariel); “Ah, if you would earn your freedom” (Prospero) (Vivaldi: Cessate, omai cessate, cantata, RV 684 – “Ah, ch’infelice sempre”)
2. My master, generous master… “I can conjure you fire” (Ariel) (Handel: Il trionfo del Tempo e del Disinganno, oratorio, HWV 46a, Part I – “Un pensiero nemico di pace” and preceding recit)
3. Then what I desire… (Prospero, Ariel)
4. There are times when the dark side… “Maybe soon, maybe now” (Sycorax, Caliban) (Handel: Teseo, HWV 9, Act V, scene 1 – “Morirò, ma vendicata”)
5. The blood of a dragon… “Stolen by treachery” (Caliban) (Handel: La Resurrezione, oratorio, HWV 47, Part I, scene 1 – “O voi, dell’Erebo”)
6. Miranda! My Miranda!… (Prospero, Miranda); “I have no words for this feeling” (Miranda) (Handel: Notte placida e cheta, cantata, HWV 142 – “Che non si dà”)
7. My master’s books… “Take salt and stones” (Ariel) (Based on Rameau: Les fêtes d’Hébé, Deuxième entrée: La Musique, scene 7 – “Aimez, aimez d’une ardeur mutuelle”)
8. Quartet: “Days of pleasure, nights of love” (Helena, Hermia, Demetrius, Lysander) (Handel: Semele, HWV 58, Act I, scene 4 – “Endless pleasure, endless love”)
9. The Storm (Chorus)(Campra: Idoménée, Act II, scene 1 – “O Dieux! O justes Dieux!”)
10. I’ve done as you commanded (Ariel, Prospero) (Handel: La Resurrezione, oratorio, HWV 47, Part II, Scene 2 – recit: “Di rabbia indarno freme”)
11. Oh, Helena, my Helen… “You would have loved this island” (Demetrius) (Handel: La Resurrezione, oratorio, HWV 47, Part I, scene 2 – “Così la tortorella”)
12. Would that it could last forever…“Duet: “Wonderful, wonderful” (Miranda, Demetrius) (Handel: Ariodante, HWV 33, Act I, scene 5 – “Prendi, prendi”)
13. “Why am I living?” (Helena) (Handel: Teseo, HWV 9, Act II, Scene 1 – “Dolce riposo”); The gods of good and evil… “At last everything is prepared” (Sycorax) (Leclair: Scylla et Glaucus, Act IV, Scene 4 – “Et toi, dont les embrasements…Noires divinités”)
14. Mother, why not?… “Mother, my blood is freezing” (Caliban) (Vivaldi: Il Farnace, RV 711, recit: Act II, Scene 5; aria: Act II, Scene 6 – “Gelido in ogni vena”)
15. Help me out of this nightmare… Quintet: “Wonderful, wonderful” (Helena, Sycorax, Caliban, Miranda, Demetrius) (Handel: Ariodante, HWV 33, Act 1, scene 5, recit preceding “Prendi, prendi”)
16. Welcome Ferdinand… “Wonderful, wonderful” reprise (Prospero, Miranda, Demetrius); “All I’ve done is try to help you” (Prospero) (Vivaldi: Longe mala, umbrae, terrores, motet, RV 629 – “Longe mala, umbrae, terrores”)
17. “Curse you, Neptune” (Lysander) (Vivaldi: Griselda, RV718, Act III, scene 6 – “Dopo un’orrida procella”)
18. Your bride, sir? (Ariel, Lysander, Demetrius, Miranda); Trio: “Away, away! You loathsome wretch, away!” (Miranda, Demetrius, Lysander) (Handel: Susanna, oratorio, HWV 66, Part II – “Away, ye tempt me both in vain”)
19. Two castaways… “Arise! Arise, great Neptune” (Ariel) (attr. Purcell: The Tempest, or, The Enchanted Island, Z. 631, Act II, No. 3 – “Arise, ye subterranean winds”)
20. This is convolvulus… (Helena, Caliban); “If the air should hum with noises” (Caliban) (Handel: Deidamia, HWV 42, Act II, scene 4 – “Nel riposo e nel contento”)
21. “Neptune the Great” (Chorus) (Handel: Four Coronation Anthems, HWV 258 – “Zadok the priest”)
22. Who dares to call me? (Neptune, Ariel) (Based on Handel: Tamerlano, HWV 18, Act III, Scene 10 – “Oh, per me lieto”); “I’d forgotten that I was Lord” (Neptune, Chorus) (Rameau: Hippolyte et Aricie, Act II, scene 3 – “Qu’a server mon courroux”)
23. We like to wrestle destiny… “Chaos, confusion” (Prospero) (Handel: Amadigi di Gaula, HWV 11, Act II, scene 5 – “Pena tiranna” and preceding recit)
ACT II
24. My God, what’s this?… “Where are you now?” (Hermia) (Handel: Hercules, HWV 60, Act III, scene 3 – “Where shall I fly?”)
25. So sweet, laughing together… “My strength is coming back to me,” (Sycorax) (Vivaldi: Argippo, RV 697, Act I, scene 1 – “Se lento ancora il fulmine”)
26. Have you seen a young lady? (Ariel, Demetrius, Helena, Caliban); “A voice, a face, a figure half-remembered” (Helena) (Handel: Amadigi di Gaula, HWV 11, Act III, scene 4 – “Hanno penetrato i detti tuoi l’inferno”)
27. His name, she spoke his name (Caliban) (Handel: Hercules, HWV 60, Act III, scene 2 – recit: “O Jove what land is this?” and aria: “I rage”)
28. Oh, my darling, my sister… Duet: “Men are fickle” (Helena, Hermia) (Handel: Atalanta, HWV 35, Act II, scene 3 – recit: “Amarilli?…Amarilli?” and duet: “O dei!”)
29. I knew the spell (Sycorax, Caliban); “Hearts that love can all be broken” (Sycorax) (Ferrandini, attr. Handel: Il pianto di Maria, cantata, HWV 234 – recit: “Giunta l’ora fatal,” aria: “Sventurati i miei sospiri”)
30. Such meager consolation… “No, I’ll have no consolation” (Caliban) (Vivaldi: Bajazet, RV 703, Act III, scene 7 – “Verrò, crudel spietato”)
31. Masque of the Wealth of all the World:
a. Quartet: Caliban goes into his dream -“Wealth and love can be thine” (Rameau: Les Indes galantes, Act III, Scene 7 – “Tendre amour”)
b. Parade (Rameau: Les fêtes d’Hébé, Troisième entrée: Les Dances, Scene 7 – “Tambourin en rondeau”)
c. The Women and the Unicorn (Rameau: Les fêtes d’Hébé, Troisième entrée: Les Dances, Scene 7 – “Musette”)
d. The Animals (Rebel: Les Élémens: Act I – “Tambourins I & II”)
e. The Freaks…Chaos (Rameau: Hippolyte et Aricie, Act I – “Tonnerre”)
f. Waking (Rameau: Les Indes galantes, Act III, Scene 7 – “Tendre amour” reprise)
32. [there is no 32]
33. With no sail and no rudder… “Gliding onwards” (Ferdinand) (Handel: Amadigi di Gaula, HWV 11, Act II, scene 1 – recit: “Io ramingo,” aria: “Sussurrate, onde vezzose”)
34. Sextet: “Follow hither, thither, follow me” (Ariel, Miranda, Helena, Hermia, Demetrius, Lysander) (Handel: Il trionfo del Tempo e del Disinganno, oratorio, HWV 46a, Part II – Quartet: “Voglio tempo”)
35. “Sleep now” (Ariel) (Vivaldi: Tito Manlio, RV 78, Act III, Scene 1 – “Sonno, se pur sei sonno”)
36. “Darling, it’s you at last” (Hermia, Lysander, Demetrius, Helena) (Vivaldi: La verità in cimento, RV 739, Act II, scene 9 – “Anima mia, mio ben”)
37. “The wat’ry God has heard the island’s pleas” (Chorus) (Handel: Susanna, oratorio, HWV 66, Part III – “Impartial Heav’n!”)
38. Sir, honored sir (Ferdinand, Miranda); Duet: “I have dreamed you” (Ferdinand, Miranda) (Handel: Tanti strali al sen mi scocchi, cantata, HWV 197 – “Ma se l’alma sempre geme”)
39. “The time has come. The time is now” (“Maybe soon, maybe now” reprise) (Sycorax) (Handel: Teseo, HWV 9, Act V, scene 1 – “Morirò, ma vendicata”)
40. Enough! How dare you? (Prospero, Neptune); “You stand there proud and ‘free’…You have stolen the land” (Neptune) (Rameau: Castor et Pollux, Act V, Scene 1 – “Castor revoit le jour”)
41. Lady, this island is yours… (Prospero, Caliban, Ariel); “Forgive me, please forgive me” (Prospero) (Handel: Partenope, HWV 27, Act III, scene 4 – “Ch’io parta?” and preceding recit)
42. “We gods who watch the ways of man” (Neptune, Sycorax, Chorus) (Handel: L’allegro, il Penseroso, ed il Moderato, HWV 55, Part I – “Come, but keep thy wonted state – Join with thee”)
43. This my hope for the future (Prospero); “Can you feel the heavens are reeling” (Ariel) (Vivaldi: Griselda, RV 718, Act II, scene 2 – “Agitata da due venti”)
44. “Now a bright new day is dawning” (Ensemble) (Handel: Judas Maccabaeus, oratorio, HWV 63, Part III – “Hallelujah”)

tenia els seus riscos, però al MET que han apostat fort, han reeixit amb un espectacle que algú podrà titllar de innecessari, ja que no aporta res de nou i aparentment copia les grans òperes barroques originals, però que permet reunir sobre l’escenari del primer teatre d’òpera del món, a un equip artístic amb el que és molt difícil errar el tret.

L’espectacle és complert, ja que visualment Phelim McDermott  torna a encertar de ple, després del gran espectacle creat per Satyagraha, l’òpera de Philipp Glass que vam veure el novembre passat.

Aquí la desmesura de l’escenografia i vestuari barroquejant s’associa amb mitjans ben actuals com són les projeccions de vídeo i la utilització del laser, per crear aquest món màgic de l’illa de Prosper i el fons marí, amb una barreja a vegades excessiva d’un kitsch un tant empallegós i una fantasia molt vistosa, tant en l’escenografia de Julian Crouch  com en el vestuari, no del tot encertat, de Kevin Pollard , que vesteix de manera vorejant el ridícul al Neptú interpretat per Plácido Domingo i també s’equivoca amb la caracterització del personatge de Caliban, interpretat per Luca Pisaroni.

Si la festa visual estava garantida, la musical va ser luxosa, amb una direcció portentosa del grandiós William Christie que sense les seves inseparables Arts Florissants, va fer sonar a la miraculosa orquestra del MET amb sonoritats totalment barroques, i amb una calidesa instrumental enlluernadora. Quin luxe tenir una orquestra capaç d’adaptar-se a tots els repertoris amb aquest altíssim nivell en la seva resposta sonora. Quelcom caldria estudiar del grandiós rendiment per intentar treure’n profit.

L’obra si bé té lluïment per a tots els solistes vocals, està centrada en tres rols importantíssims,  Prospero a càrrec d’un contratenor, la maga Sycorax a càrrec d’una mezzosoprano i Ariel a càrrec d’una soprano. Tot gira al seu entorn i el MET ha confiat la responsabilitat a David Daniels, Joyce DiDonato i Danielle de Niese. Si bé en els dos primers no m’atreviria a posar cap però, en el cas de la soprano  nord-americana, crec que a part d’una presència espectacular, els espectes tècnics i vocals, continuen sent tan discutibles com anys enrere, amb l’agreujant que la veu s’ha enfosquit notablement.

David Daniels ja he dit en més d’una ocasió que és el meu contratenor predilecte. Malgrat que els anys es començant a notar, sobretot en l’ària d’entrada “Ah, if you would earn your freedom”, ell pel meu gust va tenir dos dels moments més satisfactoris de tota la representació. El fabulós final del primer acte amb la intensa interpretació de Pena Tirana d’Amadis de Gaula, aquí transformat en “Chaos, confusion”, on  va extreure amb cura exquisida tota la seva sensibilitat expressiva amb una interpretació musical i dramatúrgia notabilíssima. Cap al final del segon acte encara ens reservaria un altre moment magnètic amb  “Forgive me, please forgive me” la intensa adaptació de Ch’io parta? de Partenope de Handel. Absolutament sensacional.

David Daniels(Prosper a The Enchanted island al MET) AP Photo/Mary Altaffer

Joyce DiDonato està en un moment esplèndid, potser aquest serà el seu millor moment, ignorant el que ens espera en aquest futur que desitgem tan brillant com el present, però és que no és pot cantar millor i amb unes facultats tan plenes al servei d’una veu bellíssima i sense cap fissura. El rol de la maga  Sycorax permet a la mezzosoprano sortir una mica de l’habitual encasellament de rols dolços, ja que aquest tot i tenir un moment deliciós amb el seu fill, de caire molt intimista, “Hearts that love can all be broken”, en té d’altres, com l’espectacular sortida “Maybe soon, maybe now” d’airada i variada paleta expressiva i vocal, amb un ampli registre que l’obliga a emetre unes notes greus, si bé reforçades per sonoritats caricaturesques, poc habituals en els seus rols més lleugers, al costat d’altres molt agudes. Coneixem prou bé la capacitat per apianar el so, així com l’agilitat vocal del seu cant, però mai em deixarà de sorprendre i sobretot, fascinar, la gran adequació  estilística en tots els repertoris. Si fa pocs dies us parlava de la seva fascinant Cendrillon de Massenet, ara és el repertori barroc, com dem`pa podrà ser Rossini, Mozart o Richard Strauss.

Joyde DiDonato (Sycorax) The Enchanted Island MET 2012 Foto:Ken Howard/Metropolitan Opera

El personatge d’Ariel, l’entremaliat criat de Pròsper inevitablement havia d’anar destinat a una soprano coloratura, capaç de suggeridor amb les seves agilitats vocals, l’enginy de qui tot ho embolica i acaba sortint amb la seva, agafant en molts moments la personalitat de Puck, el servent d’Oberó i la d’Ariel, l’esperit de l’aire a la Tempesta, totalment complementaris. Atorgar aquest rol a Daniele de Niese comptava amb punts a favor i un altre malauradament en contra. La soprano nord-americana d’origen australià, llueix magníficament sobre l’escenari, amb un físic que no passa desapercebut i amb una simpatia escènica quasi empallegosa, però és evident que la càmera l’estima i omple l’escena. La seva Cleopatra de Glyndebourne és en aquest sentit un claríssim exemple de la seva força escènica, ara bé, musicalment presenta carències tècniques que ella esquiva amb molta habilitat i que acaben per satisfer al públic, com va succeir ahir després d’una molt millorable “Can you feel the heavens are reeling” la famosa “Agitata a due venti” de la Griselda de Vivaldi que Bartoli pràcticament ha condemnat a la resta, com a molt, a un segon nivell.

Danielle De Niese (Ariel) The Enchanted Island Foto:Ken Howard/Metropolitan Opera

Luca Pisaroni, el baix-baríton italià que a finals d’octubre i també al MET ens cantava el seu celebrat Leporello al Don Giovanni, interpretava al malaurat fill de la maga Sycorax, Caliban. Pisaroni em sembla un bon cantant però no acabo de trobar-li aquest punt d’excel·lència que tants s’0escarransan a anunciar. És un bon cantant però no n’hi ha per tant. Té moments, quan la veu ens consolida en el seu registre natural que convenç, però canvia massa de color. No sé si aquest és el seu repertori més adient, però en qualsevol cas, el seu personatge i la caracterització a que el sotmeten, el perjudica.

Luca Pisaroni (Caliban) The Enchanted Island MET 2012 Photo: Ken Howard/Metropolitan Opera

Magnífiques les tres parelles d’enamorats, sobretot l’Hernia de la mezzosoprano Elizabeth DeShong, amb greus acontraltats, el jove baríton canadenc Elliot Madore i el contratenor Anthony Roth, guanyador de les audicions al MET del 2009 i que ja va venir en aquella ocasió a IFL i que malgrat que en la seva única ària la tecnologia no el va ajudar gens (tall ja habitual en les darreres transmissions), el seu exquisit cant va lluir amb contundència. Molt bé també la soprano de New Orleans Lisette Oropesa (Miranda),Layla Claire  (Helena) i el tenor Paul Appleby  com a Demetrius.

Elizabeth DeShong (Hernia) i Layla Claire (Helena) a The Enchanted Island MET 2012 Foto:Ken Howard/Metropolitan Opera

El cas de Plácido Domingo sobrepassa tot l’adjectivable. Ahir celebrava el seu aniversari (edat hores d’ara indeterminada, si bé oficialment ell diu que en fa 71) i encara incorpora nous rols al seu vastíssim catàleg que abraça 136 rols diferents.

El rol de Neptuno és molt vistós, si bé les dificultats de la partitura diguem que no sovintegen. És un rol que pràcticament es mou en el recitatiu i ell encara, i de manera prodigiosa, per no dir miraculosa, impressiona, però també és cert que aquesta impressió dura poc i al costat de veritables especialistes del cant barroc, el seu fraseig “verista” grinyola. Li perdonem, a ell li perdonem ja que a aquestes alçades que un cantant de la seva categoria, encara pugui pujar a dalt d’un escenari en un projecte i una producció d’aquesta categoria i no faci ni el ridícul, ni provoqui llàstima, és tot un grandiós triomf.

La caracterització com veureu aquells que no veu anar al cinema, és ridícula, ja que de tots, potser ell és el més de cartró pedra, però  malgrat això la seva aparició envoltat de sirenes voleiants i envoltat de tota la cort marina, va provocar l’aplaudiment del públic del MET, que ja sabeu com s’estima als seus artistes i l’ocasió era idònia.

Plácido Domingo (Neptuno) The Enchanted Island MET 2012 Foto:Ken Howard/Metropolitan Opera

En definitiva un espectacle digne del MET, luxós, carregat de noms i de gran nivell, però us enganyaria si no us digués que l’espectacle m’ha acabat avorrint una mica i he mirat el rellotge més de dues i tres vegades, tant en la primera part, com en la segona, on l’escena del ballet amb música la preciosa música de Rameu era absolutament prescindible, però ja se sap que en les òperes barroques tot era una desmesura, és clar que en aquells temps preterits el públic acostumava a relaxar-se en mig de la representació i ara en canvi des de la primera, fins l’última nota mantenim una atenció i interès que sorprendria al mateix Handel i a tota la colla de “barrocaires”.

Metropolitan Opera House 21 de gener de 2012

THE ENCHANTED ISLAND una fantasia barroca en dos actes
Idea i dramaturgia de Jeremy Sams
Inspirada en la The Tempest i A Midsummer Night’s Dream de  William Shakespeare
Música de George Frideric Handel, Antonio Vivaldi, Jean-Philippe Rameau, André Campra, Jean-Marie Leclair,
Henry Purcell, Jean-Féry Rebel i Giovanni Battista Ferrandini

Prospero…………….David Daniels
Ariel……………….Danielle de Niese
Sycorax……………..Joyce DiDonato
Caliban……………..Luca Pisaroni
Miranda……………..Lisette Oropesa
Helena………………Layla Claire
Hermia………………Elizabeth DeShong
Demetrius……………Paul Appleby
Lysander…………….Elliot Madore
Ferdinand……………Anthony Roth
Costanzo Quartet……………..Ashley Emerson, Monica Yunus, Philippe Castagner, Tyler Simpson
Neptune……………..Plácido Domingo

Continuo:
Bradley Brookshire, clavicembal
David Heiss, cello
Director musical……………William Christie
Directyor escènic…………..Phelim McDermott
Ajudant de direcció……Julian Crouch
Escenografia…………Julian Crouch
Vestuari……..Kevin Pollard
Dissenys de llums…….Brian MacDevitt
Coreografia………..Graciela Daniele
TV Director………….Barbara Willis Sweete

ENLLAÇOS:

  • Tan aviat disposi dels enllaços d’àudio els deixaré a la vostra disposició.

36 comments

  1. JaumeM

    Que miresis el rellootge tantes vegades me consola no haver anat al cinema.
    Esperare els enllaços per baixarme les arias de DiDonato i Daniels
    GRACIES, i ja van………

    M'agrada

  2. Bon dia! Al meu voltant molts anaven mirant l’hora del mòbil, a tots ens va semblar llarg. Van sobrar fragments i va faltar més humor, molt dosificat en pocs moments. En Sams podria haver-se currat una mica més el text, que em va semblar massa senzill i massa llunyà de Shakespeare. Al segon acte, la trama no estava ben cosida i se’n va fer feixuga.

    L’espectacle va combinar molt bé l’artifici barroc i la pantalla digital, en especial a l’entrada de Neptune, amb un Plàcido majestuós (que anava desinflant-se a mesura que avançava l’obra) i un cor aquàtic encantador.
    Del vestuari, poc a afegir: jo hagués posat perruca barroca a tothom i fora les rastafiores i la imatge rockera de Caliban-Kiss.

    Gran nivell musical i coral, però els que em van tocar la fibra, van ser DiDonato i Daniels, a qui el pastiche aquest els afavoreix amb les àries més boniques.

    M'agrada

  3. Sou una colla de exigents de nassos. Nosaltres ens ho vam passar pipa del primer al darrer minut, i si ara em diguessin que va durar dos hores, m’ho creuria. Avantatges dels imusicats. Cantants, idea i realització, sensacionals. La única i gran pega, el só, que si la peli es de Indianas treuen el megaguayesterefoniroundsound i a nosaltres ens castiguen amb uns altaveus de la senyoreta Pepis.

    M'agrada

    • Certament el so és l’assignatura pendent, però també et diré una cosa, és una assignatura de difícil solució, ja que per a ser fidels, el so hauria de respectar el volum i la projecció dels cantants i això quan canten en solitari queda absolutament tergiversat i tan sols quan canten en conjunt, i tot i així l’enginyer pot fer meravelles a la taula, s’aprecia la diferencia entre les veus, però qui hagi escoltat alguna vegada a Daniels en directa, o a la mateixa DiDonato, sap que el volum no és el que ens arriba al cinema.

      M'agrada

  4. Xavier C.

    Mira si la van voler fer llarga que “32. [there is no 32]” 🙂 . M´ho vaig passar pipa, no em va sobrar ni l´escena de ballet que em va agradar moltíssim. Lo de Domingo, ja no te nom. Un luxe. I DiDonato em va tocar del tot amb “Hearts that love can all be broken”. Però [inauguro la secció “tú qué sabrás, palanganero”] penso que ets massa generós amb els seus greus a “Maybe soon, maybe now”. No em van agradar gens ni mica. Gràcies per l´esplèndida crònica i fer-nos sabedors de tots els fragments que vàrem sentir. No sé cóm t´ho fas.

    M'agrada

  5. colbran

    Un espectáculo espectacular -redundancia incluída- pero bastante aburrido para “mi menda”.

    El gran triunfador de la tarde (en USA) fue William Christie al frente de esta imponente orquesta que es la del Met, seguido de una Joyce DiDonato pletórica y muy desenvuelta -no obstante, lamentables a mi entender los “graves” que muy bien señala Xavier C, excesiva e innecesariamente caricaturescos, en “Maybe now, maybe soon”- y un estupendo David Daniels, con una voz ya un poco “rasposa” pero lleno de musicalidad y perfecto conocedor de sus medios vocales. A corta distancia la mezzo/contralto Elizabeth DeShong que inauguró el segundo acto con un fragmento procedente de “Hercules” de Haendel, con una calidad vocal de primer grado, si bien es probable que escasee de volumen; quizás alguien pueda aclarármelo.

    De Niese es una cantante correcta que “vende” su interpretación muy bien, gracias a una buena figura, una agilidad de movimientos y muchos trucos canoros, pero con una calidad vocal bastante discutible. Su versión de la maravilla que es “Agitata de due venti” no sobrepasa el aprobado.

    Luca Pisaroni cuando canta -e incluso en cuanto a estatura y físico- me recuerda mucho a Thomas Hampson, con todo lo que ello conlleva de positivo y negativo. Tuvo momentos acertados, pero no hay para tanto.

    Del resto del reparto sólo captó mi atención la hermosa voz de bajo – a mí me pareció bajo, no barítono- de Elliot Madore. Los demás intérpretes cumplieron, aunque las sopranos me parecieron muy poca cosa en esta ocasión, en otras está por ver.

    El lujo de contratar a Plácido Domingo en un rol de carácter asegura un “gimmick” a la venta del próximo DVD y es un agradecimiento del teatro a 645 funciones como cantante y 143 como director de orquesta. Ayer cumplía 7… años y lo celebró al pie del cañon, sin estar extraordinario pero sin hacer ningún ridículo, atuendo aparte. Claro que en la primera parte le asignaron fragmentos de óperas que le eran familiares (“Hypolte et Arycie” que cantó con Beverly Sills en 1966 y “Tammerlano” que ha cantado muy recientemente), con lo cual sólo le han sido novedades los párrafos casi recitados de la segunda parte. Sea como sea Domingo aún no sonroja en escena. Un aplauso de auténtica admiración.

    La escena muy barroca -como corrresponde- y escasamente divertida, el ballet sobrando alarmantemente y pocas ideas originales. Todo ello constituye un espectáculo excesivamente largo y tan agradable como aburrido, como ya he dicho al principio, al menos para mí.

    M'agrada

  6. No vaig anar al cinema i la veritat és que l´òpera barroca mai m´ha interessat i a aquestes alçades encara menys, ja que de no haver estat pel Plácido Domingo ni hagués perdut el temps sintonitzant la radio.

    L´ únic moment en que vaig “disfrutar” va ser en la intervenció del Plácido. Si bé la veu no és la que era, però per mi va ser el més maco de l´obra. La veu encara destaca malgrat que no va cantar res.

    No vaig sentir la segona part, la tinc pendent, però no crec que em vagi perdre res de bo.

    M'agrada

  7. assai

    Tengo que decir que me entusiasmó desde el principio a fin. Fue un espectáculo con mayusculas. Genial. Como si se tratara de un encantamiento, parece imposible e irreal que se pueda reunir tanto bueno de una sola vez sobre un escenario, qué elenco de cantantes, qué dirección musical…. impresionante.

    No quiero repetir tu estupenda crónica con la que coincido absolutamente, ya que tú lo cuentas y muy bien, solo añadiría que para mí Daniels/Didonato son la excelencia y me hicieron vivir unos momentos realmente mágicos.

    Mil gracias por la estupenda crónica y feliz domingo a todos.

    M'agrada

  8. dandini

    Un espectacle luxós i d’ un nivell artístic estratosfèric en el repertori barroc ,que no és el meu fort.Em sembla que Joyce Di Donato va tornar a tenir la ocasió de demostrar a tot el món que avui en dia és una autèntica maravella.Magistral en el cant delicat ,agilitats espeterrants i fraseig declamat contundent,expressiu i entenedor(alguien da más ?).Som molt afortunats que una cantant estrangera d’aquest nivell superlatiu tingui tantes ganes de tornar al Liceu(Stuarda,Cendrillon…).La resta del repartiment em va semblar tot de grandíssim nivell.David Daniels ha perdut algo de frescor en el timbre i les agilitats.Danielle De Niese em sembla una molt bona cantant ,no estratosfèrica, pero que exhibeix sempre un grau d’implicació escènica que la torna excel·lent.Luca Pisaroni (és el gendre de Thomas Hampson)com sempre magnífic i sense problemes.i Plácido Domingo sap dir i recitar com ho farien els deus,la seva veu em segueix seduint i em segueix emocionant.Secundaris de luxe a destacar la veu preciosa de Lisette Oropesa i sobre tot Elizabeth DeShong(artista de l’any a l’Ópera de Washington) ,caram quines facultats i quina musicalitat.Potser quan es reposi la nostra Cenerentola vingui al Liceu doncs ja ha cantat en aquesta producció a Toronto al costat de Lawrence Brownlee.Aquí la teniu: http://www.intermusica.co.uk/audio-popup/13112

    M'agrada

  9. Vicent

    Sobre el paper i a reserva de que pugui resultar de l’audio, generositat de la casa, em sembla una iniciativa, com a mínim, interessant.

    Moltes gràcies.

    M'agrada

  10. tristany

    No acabo de tenir una opinió formada sobre la necessitat de crear espectacles d’aquest tipus avui dia, sobretot quan l’òpera barroca no és precisament el plat fort -ni pot ser-ho, ateses les característiques del recinte- de la programació del Met i hi ha tants títols meravellosos que s’haguessin pogut triar. Un cop més em vaig haver de limitar a la transmissió per ràdio, però no em va convèncer la combinació entre els diversos compositors, no em van agradar gens les traduccions a l’anglès i no vaig saber detectar la més mínima trajectòria emocional dels personatges, tot i que això tampoc m’hauria de sorprendre tractant-se d’òpera barroca (que adoro) i només via àudio.

    Moltes gràcies per la crònica, Joaquim (et al)

    M'agrada

  11. Josep Olivé

    No sé si aquets tipus de “pasticcios” es repetiran, per a mi no calen, però aquest de “The enchanted islan” doncs la veritat és que està molt bé. M’ha agradat. Màgiques i delicioses les àries lentes de Daniels i Donato (i ells superbs cantant-les), que per si soles justifican pagar l’entrada.

    Respecte del cert ensopiment de la representació doncs ben poc, i en tot cas no més que l’habitual en obres del barroc. Procuro concentrar-me en el seu aspecte purament musical i deixo en segon pla l’argument (que no vol dir tampoc que el descuidi). És curiós que quan encaro de la mateixa manera obres romàntiques de pur “bel canto” si que miro tot sovint el rellotge i en canvi mai amb bones obres del barroc.

    Em va sorprendre la densitat del só utilitzat per William Christie, potser perfectament idoni per el espai del MET, i no em va sorprendre el defuctuós só de la sala. No sóc tècnic en la materia però ben segur és francament millorable (amb millors equips de só, vull dir).

    Per acabar, moltes gràcies pel llistat dels fragments originals en que està format el “pasticcio”. Gràcies extensives a Kalamar per haver-hi col.laborat. Ahir, donat que no reconeixia molts dels fragments, en sortir del cinemà em vaig dir: “Demà segur, segur que tindràs la relació dels originals a IFL”. Dit i fet.

    M'agrada

      • Josep Olivé

        T’haig de demanar disculpes perque m’estava “barallan” tot solet amb un bon entrapà i una cervessa al mateix bar que estaves al descans però resulta que tenia les mans completament negades d’oli (al preparar-me’l a casa no sé per quina raò el vaig “regar” dues vegades, i mira que els rego bé!). Em vaig dir: “Ara acabo, em netejo bé les mans i m’afegeixo a la tertulia”. I de sobte, plaf, no hi ha ningú a la barra! Catxis! “Bé, ara al passadis” em vaig dir, però no, ja no us vaig veure (estava a la sala 10, bastant buida per cert). El proper dia serà, i espero no ho impideixi un entrapà, d’altre banda talment sagrat i necessari per a mi…hahaha.

        M'agrada

  12. La proposta d’aquest espectacle sembla molt interessant i m’agradarà escoltar-lo però dubto que segons quines àries m’agradin en llengua anglesa si les conec en italià i no sóc gens amant de cap mena de traducció pel que a la música fa.
    Joaquim, Daniels és també el meu contratenor preferit i Di Donato appiana com una Caballé, en els seus bons temps y versió mezzo, és clar.
    La teva crònica, excel·lent. Celebro compartir amb Mr. Colbran i amb tu també, la impersonal veu de De Niese que, tanmateix, es mou i balla bé i és molt bonica.

    M'agrada

  13. Tal i com acabo de dir al blog d’en José Luis, ja sabeu que no acostumo a intervenir en els apunts que tracten d’espectacles que no he vist, però m’agrada tafanejar que hi aporten els comentaristes, però si avui ho faig és per donar-te la raó pel que fa al que comentes referent a l’ària “Agitata a due venti” interpetada per Daniela de Niese:

    A part -això ho dic jo- que no m’ha agradat gens sentir el petit fragment d’aquesta interpetació que hi ha al “yutub” cantada en anglès, cert és que la Ceci ha deixat el llistó molt i molt alt.

    Una aBARÇAda! (Quin “golarro” el d’en Messi, eh?) 🙂

    M'agrada

    • Per a mi el problema no està en la traducció de les àries, al cap i a la fi escoltar Handel en anglès és quelcom natural, diferent és La Bohème, Rigoletto o el Boris, però escoltar quelcom similar a l’agitata de la Ceci, és una temeritat.

      M'agrada

  14. Josep Olivé

    Estaré una setmaneta fora per la feina, a Alemanya concretament. Intentaré conectar-me per la nit si puc, per dues raons: per no perdre’m l’apunt del dia i per desconectar de “l’atavalamenta” que ja prou tindré tot el dia. I si no puc aleshores millor pel blog, que per fi “descansará” per uns dies de JO…hahaha. Aprofito l’ocasió per a felicitar al Fede. Un ocellet (ocell o ocellot, no sé) m’ha dit que falta molt poquet molt poquet per a que faci anys. Felicitats. Tambè a kalamar (informació aquesta última que vé per la mateixa via ocellaire).

    M'agrada

  15. Carlos R.

    Lo siento, a mi no me gustó el invento.
    No es suficiente con tener a grandes especialistas y cantantes excelentes. Querer hacer una opera barroca nueva no tiene sentido y seguramente habrá muchas de Handel o de otros compositores que puedan ser representadas por los mismos interpretes y sin ningina duda serán totalmente genuinas.
    Que el Sr. Jeremy Sams cobre derechos de autor por ello, es un fraude, ¿No os parece?.
    El espectáculo llegó a ser soporífero en algunos momentos de la segunda parte.
    Lo mejor DiDonato, Daniels, Anthony Roth, Madore y DeShon, pero por encima de todos ellos, Christie.

    M'agrada

  16. Había que escoger entre el cine y Barenboim+Staatskapelle y ganó Barenboim por goleada. La 3ª de Bruckner fue impresionante (al nivel del pájaro de fuego)… Esperaré a ver si sale el vídeo de esta isla encantada, que también me apetecía.

    M'agrada

    • De tener opción para escoger yo tampoco hubiera dudado, y sabiendo los resultados de ambos acontecimientos aún menos,sobretodo porqué el pasticcio del MET habrá oportunidad de volver a visionarlo.
      Me alegro que fuera fenomenal, No han habido discrepancias al respecto.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: