IN FERNEM LAND

DIES CINERUM


L'enterrament de la sardina de Francisco de Goya (1812-1819) Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Madrid

Dies cinerum o dit de manera més entenedora, dimecres de cendra. Avui acaben els dies Carnaval i comença la Quaresma.

No podrem dir que aquest any el final d’aquesta celebració “festiva” no hagi estat mogut i potser aquest inici quaresmal continuarà amb el mateix to i per tant de ben segur per algú (ho desitjo de tot cor) començarà el període preceptiu de penitència després dels desordres i excessos comesos.

Avui també és el dia del enterrament de la sardina, és a dir la versió festiva de la imposició de la cendra, el dia que donem per finalitzada la disbauxa.

Tan de bo avui sigui el dia que s’acabi definitivament la disbauxa que han comés molts i se’ls imposi la penitència inapel·lable de no tornar a tenir l’oportunitat de malmetre ni mig cèntim d’euro més dels que tenien que gestionar i administrar de manera impecable i que ans al contrari, han malbaratat de manera vergonyosa.

Avui, que comencen 40 dies de dejuni i abstinència, és el dia ideal per deixar-los a pa i sal, però no quaranta dies, no, quaranta anys i un dia.

Tan de bo

I qui sap si algun d’ells recitarà en veu alta el sonet que Thomas S. Eliot va escriure per l’ocasió i es faci realitat quan diu allò de ” Com que no espero tornar mai més, per això m’alegro, perquè haig d’inventar quelcom en què delectar-me”, si inventeu, inventeu, però ben lluny

DIMECRES DE CENDRA (T.S.Eliot) traducció d’Alfred Sargatal

Com que no espero tornar mai més
Com que no espero
Com que no espero tornar
A desitjar els dons d’aquest i les oportunitats d’aquell altre
Ja no m’empenyo en l’afany de tals coses
(Per què la vella àliga hauria d’estendre les ales?)
Per què lamentar
El poder esvanit del reialme habitual?

Com que no espero conèixer mai
La insegura glòria de l’hora positiva
Com que crec que no
Com que sé que no he de conèixer
L’únic veritable poder transitori
Com que no puc beure
Allà on floreixen els arbres i brollen les deus, car res no torna a ser

Com que sé que el temps és sempre el temps
I el lloc és sempre i només el lloc
I el que és real ho és només per un moment
I només en un sol lloc
M’alegro que les coses siguin com són i
Renuncio a la santa faç
I renuncio a la veu
Com que no espero tornar mai més
Per això m’alegro, perquè haig d’inventar quelcom
En què delectar-me

I prego a Déu que tingui pietat de nosaltres
I prego que pugui jo oblidar
Això que amb mi mateix discuteixo massa
I explico en excés
Com que no espero tornar mai més
Que aquestes paraules responguin
D’allò que és un fet, perquè no es repeteixi
Tant de bo el judici no sigui massa sever amb nosaltres

Com que aquestes ales ja incapaces de volar
No són sinó aspes per a batre l’aire
L’aire que ara és tan tènue i sec
Més tènue i sec que no pas la voluntat
Ensenyeu-nos a fer cas i a no fer cas
Ensenyeu-nos a estar tranquils.

Pregueu per nosaltres pecadors ara i a l’hora de la nostra mort
Pregueu per nosaltres ara i a l’hora de la nostra mort

17 comments

  1. A l'ombra del llardoner

    Celebraria el dimecres de sendra si hagués pogut llançar a la foguera a uns quants gestors musicals… si més no, purifiquem-nos nosaltres que ens fa falta per aguantar tanta merda.

    M'agrada

  2. Com sempre, encertat i punyent. Relacionar l’enterrament de la sardina amb la fi d’uns quants carnestoltes (i pocasoletes, i malbaratadors, i ineptes, i manipuladors, etc..) ho trobo genial.

    M'agrada

  3. Gràcies Joaquim pel poema i per tota la feina en aquests desagradables dies. M’agradaria reflexionar-hi agafant com excusa el cas Auditori. A l’Oriol el conec des de fa més de 25 anys, i en ell si suma l’excés en tota la seva dualitat. Va sobtar-me molt el seu nomenament i vaig pensar que, molt havia canviat o que ell era un perfil per a moments de crisi total (tipus Churchill). A voltes en el raonament de que la bellesa, l’art, la música ens fan millors, costa d’acceptar com societats elevades van gassejar milers de sers humans escoltant Schumann… Les debilitats pròpies de la condició humana son més fortes que el primíssim bagatge cultural. I això no vull que soni a excusa, però tampoc trobo encertat un linxament maniqueu que va en la direcció contraria del problema. Els nostres dirigents són el reflexe de la societat que tenim i els canvis verdaders són profunds, són de valors; i el seu recorregut és molt llarg. I jo només m’atreveixo a aprendre de tot plegat i intentar mirar cap endins…

    M'agrada

    • Hola Domènec, no sé, no ho redueixo tan sols al darrer i presumpte cas de l’Auditori, encara massa fosc.
      Avui m’agradaria que marxessin molts d’aquells que ens han administrat, ja siguin banquers, polítics, empresaris o líders espirituals que ens han dut fins aquesta quaresma i sobretot que no tornessin mai més.
      Els nostres dirigents haurien d’escoltar més vegades coses com aquestes, òbviament censurades per la corresponent TV pública:

      M'agrada

      • D’acors Joaquim. Com un vas comunicant, l’enriquiment material fa baixar la riquesa moral. Si vas en Audi ser ruc ja no s’amaga; al contrari, se’n presumeix. Més que enterrament de la sardina necessitem falla, foguera, fia-faia…

        M'agrada

    • SANTI

      Home Domènec, acusar a en Joaquim de maniqueisme sent amic de Pérez Treviño des de fa més de 25 anys i sense que ell l’hagi esmentat en aquesta irònica entrada és ben curiós.
      Pregunta a qualsevol que pertanyi a JJ.MM l’opinió que li mereix el fins dilluns director de l’auditori.
      L’afer porta mar de fons, però aquest senyor i la seva designació a dit, recordem-ho, també.

      M'agrada

      • No Santi, no acuso a ningú de res i menys al Joaquim, i si ho comento aquí es perquè m’hi sento a gust. Dic que les posicions maniquees no porten enlloc. I a l’Oriol el conec però no en soc amic, i les seves mancances personals són tan visibles i evidents que no vaig entendre el seu nomenament. Es aquí, potser, on cal mirar.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Hola Domènec. Sincerement no he entès res de la primera entrada teva. Aquesta segona ja si. Sempre he tingut els meus dubtes amb Perez Treviño, no sé, sempre que l’he vist per l’auditori m’ha semblat una persona molt estranya que feia coses molt i molt estranyes. Però d’altre banda tinc interés em saber quines eren les seves mancances personals, visibles i evidents, si es que es poden saber. Entre d’altres coses voldria confirmar les pors que en el seu dia vaig tenir amb el seu nomenament i per arribar entendre una mica els processos de selecció de la nostra administració pel que fa a gestors culturals. Moltes gràcies.

        M'agrada

      • Per la petita part que em toca, tampoc jo acusava a Joaquim de maniqueisme. La reflexió d’en Domènec, sense entrar en el que la motiva, em sembla molt prudent per el que ens està venint a sobre.

        M'agrada

  4. Lluis Emili Bou

    Bravo Ximo! i gràcies per tot (reflexió, poema i Requiem)

    Hi ha concerts en què els aplaudiments hi són de més i el que vé de gust és un llarg silenci. Interpreto així les no-dades sobre el traductor i la versió… però m’agradaria saber-los. És vici.

    M'agrada

    • No t’has fixat bé Lluis, però el traductor si que el tens, d’Alfred Sargatal
      i la versió del Rèquiem és la de Pappano al capdavant de l’Orquestra i Cor de l’Acadèmia Santa Cecilia de Roma, que no és la primera vegada que s’escolta a IFL.

      M'agrada

    • Xavier C.

      Per la reflexió, pel poema, pel Rèquiem… i per la imatge, Lluis Emili. Un cop més, d´un gust exquisit. No per habitual, hem de passar-ho per alt. Jo, quan sigui gran, vull tenir el mateix bon criteri que l´equip d´assessors artístics de The New Quim Times.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: