IN FERNEM LAND

EL VÍDEO DE TURANDOT A LA SCALA (Stemme-Antonenko-Agresta-Tsymbalyuk;Lehnhoff-Chailly)


Preocupant inauguració operística de l’Expo 2015 a Milà, on hom suposa que sent com és o era la capital Llombarda,  un dels feus referencials de l’òpera, aquesta “seconda prima” de la temporada, empolainada amb les “millors” gales de la societat política i social, hagués hagut de ser un esdeveniment memorable, i potser memorable ho ha estat ja que dubto que els assistents puguin oblidar la mediocritat vocal d’aquesta representació, però el que és ben segur és que no va ser digne, perquè les carències vocals van ser massa notables i sagnants, i ni la brillant direcció de Chailly ni la imaginativa  producció tan estrafolària com fascinant i atractiva de Lehnhoff, van poder amagar aquestes debilitats imperdonables a la Scala.

El mestre Chailly va escollir el final de Berio, una elecció perfectament vàlida, ja que una òpera del segle XX inacabada podia ser perfectament acabada per un altre músic del segle XX, res sembla més coherent si no fos que el final de Luciano Berio en a mi em sembla el més allunyat possible del món melòdic puccinià, perquè la seva deconstrucció melòdica i la fredor que aconsegueix, just quan la princesa hauria de desfer el gel, són antagònics a tot el que hem escoltat fins el comiat de Timur a Liù. Berio per altra part no s’atreveix del tot a deixar enrere el material melòdic i la seva solució acaba sent com un resum volgudament “molest i divers” de la versió abreujada del duo d’Alfano sense l’apoteosi coral que tant ajuda a fer un triomf i que Berio trasnforma en un clima suspès de incertesa estàtica.

Mentre el que escoltem és Puccini, Riccardo Chailly sense fer grans concessions al sucre, planteja un gran poema simfònic que mira més al futur que no pas al món més sentimental del Puccini més popular i estimat, potser per això va escollir Berio.

Aquesta Turandot de moments orquestrals i corals de relleu i colors expressionistes hauria d’vaer comptat sobretot amb un altre Calaf, ja que Antonenko, que rep unes tímides protestes (qui t’ha vist i qui et veu Scala de Milà) destrossa la partitura quan ell intervé, ja sigui per els sons mal emesos, per les desafinades i per la manca constant de lirisme i seducció heroica.

Nina Stemme que acaba de fer una sensacional primera Elektra de Strauss a Viena no li va Turandot. No puc negar que la veu té moments que l’aproximen a aquelles Turandot germàniques de tendències wagnerianes i gelors nòrdiques, però només són moments que no la poden posar a nivell de Nilsson, ja que ella en aquest rol no poseeeix ni la precisió, ni la seguretat i tècnica vocal en tot el registre, especialment els aguts de la seva compatriota. Stemme voreja el crit i en algun moment la veu es trenca.

Agresta és la reina de la representació, no tan sols per ser italiana i transmetre escalfor, sentit i sentiment en el que canta, sinó perquè primordialment canta bé i les seves característiques vocals s’adeqüen de manera ideal al rol,

La resta del cast em sembla fins i tot estrany que s’hagi permès un nivell tan discret, vorejant en algun cas el desastre més absolut, com és el cas del mandarí de Robert Bork.

Alexander Tsymbalyuk només aprova justet i els tres ministres, si no fos per la inventiva visual de Lehnhoff, passarien a engruixir la llista de greuges contra la Scala per haver ensorrat una representació que d’haver comptat amb un equip vocal de primera hagués esdevingut sense cap mena de dubte, un triomf.

I és que Lehnhoff i el seu equip escènic aconsegueixen sota els seus trets característics d’altres muntatges, crear un món fantasiós, ple de misteri, de impacte visual i estètica captivadora, que ens apropa a un art déco sui generis, amb pinzellades germàniques d’una RDA anacrònica . És cert que no sempre es capaç de mantenir la mateixa fascinació i a vegades cau en la vulgaritat, ja sigui en el vestuari o les solucions plàstiques, quelcom quasi imperdonable en un conte cruel, però revestit de bellesa musical, mentre que en altres l’originalitat estètica de la proposta, que trenca amb amb la majoria d’estereotips orientals, resulta sorprenent i captivadora.

Els pitjors indicis que es podien extraure de l’àudio de l’assaig general que us vaig deixar fa tres dies, s’han confirmat en aquesta prima que la televisió italiana va transmetre.

Aquí la teniu

TURANDOT
dramma lirico in 3 atti e 5 quadri di Giuseppe Adami e Renato Simoni
musica di Giacomo Puccini (Finale di Luciano Berio)

Turandot, principessa Nina Stemme
Altoum, imperatore Carlo Bosi
Timur, re tartaro spodestato Alexander Tsymbalyuk
Calaf, principe ignoto, suo figlio Aleksandrs Antonenko
Liù, giovane schiava Maria Agresta
Ping, gran cancelliere Angelo Veccia
Pang, gran provveditore Roberto Covatta
Pong, gran cuciniere Blagoj Nacoski
un mandarino Robert Bork
prima ancella Barbara Rita Lavarian
seconda ancella Kjersti Odegaard

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala
Coro di Voci Bianche dell’Accademia del Teatro alla Scala
maestro del coro Bruno Casoni
direttore Riccardo Chailly

Regia Nikolaus Lehnhoff
Scene Raimund Bauer
Costumi Andrea Schmidt-Futterer
Luci Duane Schuler
Coreografia Denni Sayers

Teatro alla Scala Milà, 1 de maig de 2015

ENLLAÇ Vídeo

https://mega.co.nz/#!8cFUXQrI!uxNqmp4u4SDJu-BaatSE1EAB21Yx4AklsGxsQ5Brbi0

Demà espero parlar de I due Foscari al Liceu

15 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de mayo de 2015 | Beckmesser

  2. Jan

    Vaig estar escoltant l’altre dia fins just abans de In questa reggia i em va semblar d’un nivell molt baix per ser la scala. I entre això i el que vas posar de l’assaig, ja me n’he fet una idea de com va anar.
    Només diré que no em puc creure que la veu de Antonenko oscili com oscila aquí. Jo després de sentir-li Il tabarro el juliol passat vaig dir que era la millor veu de tenor spinto/dramàtic que havia escoltat en teatre, i ho segueixo dient. Espero que no s’hagi espatllat i sols sigui una mala època o que el rol no el té prou preparat o que simplement no li va. Realment n’esperava molt del Calaf d’Antonenko perquè pensava que era la veu idònia, i mira… doncs no. Espero que en el concert amb Netrebko al Palau i a l’Otello del Liceu estigui al seu nivell habitual.

    M'agrada

  3. Julie

    Joaquín gracias nuevamente por los videos de este Turandot. Lo vi anoche y me encanto! Lo que más me gustó fue la producción, muy futurística y algo distópica también; la escenografía, y las máscaras que usaron los miembros del coro estuvieron apropiadamente espantosas y llamativas; crearon una atmósfera surrealista, como una película de sci fi, con elementos de Blade Runner y Star Wars que se escuchan en la orquestación de Puccini, y que sobresalen aun mas en esta producción. Los disfraces pudieron haber estado mejor, sobre todo el de Nina Stemme. Me gustó el final d Berio también…fue un final muy Wagneriano, y como soy fan de Wagner lo encontré conmovedor y en acorde con el concepto teatral…es verdad que Nina Stemme estaba casi gritando, y al principio por poco se le raja la voz, pero luego se estabilizó, y canto con mucha fuerza, un tono claro y buena proyección, además es buena actriz. Pocas son las sopranos que pueden cantar Turandot, y yo que soy joven y no pude ver ni a la Nilson ni a las demás que mencionas (a no ser en sus grabaciones o a través de Youtube), me conformo con las intérpretes de hoy en día, pus mejor ellas que nada. Vi a Lise Lindstrom en vivo hace unos años y la encontré bien, tiene una voz impresionante, pero me gustó más la Stemme, quizás porque estaba sentada muy arriba en el teatro y no podía ver la actuación. Pero creo que el timbre de Stemme es más apropiado para este rol. Antonenko tuvo problemas con las notas más agudas (creo que sus nervios lo traicionaron) pero por lo demás creo que canto y actuó bien; tiene una voz de mucha potencia y con un tono atractivo… y la verdad que es uno de los pocos tenores que realmente lleva el peso adecuado en la voz para este tipo de repertorio…y bueno no se trata de un rol que requiere de mucha sutileza, aunque si debería varias mas la dinámica…pero en lo general me agradó bastante. Agresta muy bien como Liu. Alexander Tsymbalyuk me gustó también; tiene un timbre bonito con un vibrato muy natural y atractivo…no sé si proyectó bien en el teatro pero por lo menos en video se oía bien. La orquesta y el coro muy bien también.

    M'agrada

  4. Ad

    Gracias Joaquim! Me da mucha curiosidad ver a Stemme, porque me parecería que este rol al menos en papel suena adecuado para ella. Antonenko no me gusta mucho (y no me gusta nada que su Otello vaya a abrir la temporada de las transmisiones del MET), no me gustó en Carmen y lo encuentro un poco gris. Me parecería que en Scala debieron ser más cuidadosos con esta temporada, van a tener muchos turistas en Milán y deberían aprovecharlo.

    M'agrada

  5. Juan

    Hola Joaquim. Pues sí, tienes toda la razón, es horrendo! No creo que Antonenko tuviese una mala noche. Simplemente tiene una técnica, como viene siendo habitual últimamente, deficiente. Nina Stemme no tan mal como presagiaba el In cuesta reggia, sobre todo teniendo en cuenta que debutaba el rol, si no tengo mal entendido. La mejor fue Maria Agresta, sin duda, y Chailly pero sin volverse loco. La puesta en escena me habría gustado más si el punto Mad Max o Matrix hubiese sido más evidente, pero tanta mezcla me desconcertó más de lo que hacía Antonenko.

    M'agrada

    • Hay roles como el Otello que le salen bien, y en el Liceu nos hizo un Luigi de Il Tabarro sensacional, però claro Calaf es otra cosa, como Don José, y en la Scala estuvo mucho peor que en el MET con el Don José.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: