Juan Diego Flórez Nemorino al MET
Dissabte passat va tenir lloc al MET una representació de L’Elisir d’amore amb Juan Diego Flórez i Diana Damrau com a principals protagonistes.
Quan va arribar el moment més esperat de l’òpera amb l’ària de Nemorino, Juan Diego Florez degut a la insistència d’aplaudiments de públic novaiorquès, va bisar -la. Fins aquí res que no hagi passat en altres teatres i amb altres cantants.
A la magnífica interpretació del tenor peruà, en una lliçó més de belcanto i la posterior allau de bravos i aplaudiments que la gravació no recull en la seva integritat, va seguir la segona “furtiva lacrima” amb una segona estrofa plena de variacions i notes no escrites, que justifiquen una mica més aquest fet tan discutit com agraït, de fer un bis en mig d’una representació.
Aquí us deixo les dues versions i les reaccions del públic. Les versions pel meu gust són lentíssimes, però permet a Flórez fer i desfer a plaer i la lliçó és indiscutible.
No cal dir-vos que si voleu opinar i polemitzar sobre la idoneïtat de bisar en mig d’una representació, tallant el discurs narratiu, ho podeu fer.
Tot i que ja sabeu que L’Elisir no és una òpera que m’agradi especialment, pero sabent que a molts de vosaltres si, us deixo els enllaços provinents de l’emissora RADIO STATION C.B.C 2.(Radio Canada).
G. Donizetti
L’ELISIR D’AMORE
Metropolitan Opera, NY. 31 de març de 2012
Nemorino: Juan Diego Florez
Adina: Diana Damrau
Dulcamara: Alessandro Corbelli
Sgt. Belcore: Mariusz Kwiecien
Giannetta: Layla Claire
The Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
Conductor: Donato Renzetti
ENLLAÇOS:
https://rapidshare.com/files/1514456210/Elisir_Florez_Damrau_Act_1-Met_31_03_12.mp3
https://rapidshare.com/files/388016515/Elisir_Florez_Damrau_Act_2-Met_31_03_12.mp3
IN FERNEM LAND 
Ara mateix m’hi poso.
Merci beaucoup,comme toujours….
M'agradaM'agrada
Quin plaer escoltar tan virtuosisme sense restar-li naturalitat…. encara que aquesta ópera, personalment, no la considero entre les meves preferides escoltar aquesta mítica i romántica aria interpretada per en D.Florez es més que un plaer.
Se’m fa una mica extrany el tempo tant lent ( la falta de costum?) poser li afeigeix més romanticisme i també més dificultat, però sembla ser que aquest gran tenor no coneix límits, es fantástic!
Jo no sòc amant de les interrupcions per aplaudiments dins d’una representació, sigui del génere que sigui, molt menys d’una òpera, (acostuma a molestar-me…) però el mòn de les emocions,qui el pot controlar ? tinc que confessar que el bis que tant amablement ofereix en D.Florez amb les seves petites variacions, no es del tot del meu gust, .em quedo amb la primera, m’ha encantat, com sempre gràcies Joaquim per el bombonet, avui, de matinada.
M'agradaM'agrada
U….na de…lí…ci…a sen…tir….-ho, en…ca..ra que si…gui a a….quest rit…me tan leeeeeent…
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim. Només vaig poder sentir en directa per la ràdio el començament i la fi. Ara poder sentir tota l’òpera.
Bisar, per a mi, és interrompre el curs de la representació. És molt de divos. Ho trobo arriscat per als cantants, cansen la veu només per l’aclamació del públic, no per a que el total de la representació sigui molt bona. És el meu parer d’afeccionada, però persona no entesa.
M'agradaM'agrada
N’estic una mica fart de tanta “Furtiva lagrima”, però haig de reconèixer que cantada per JDF (malgrat la desesperant lentitud) permet gaudir de cadascuna de les notes i els matissos únics que el peruà es capç de plasmar. Ara bé, el belcanto és així. I posats a repetir, al menys (bravo pel JDF) una mica de variació, que no sembli un disc. En la meva opinió, crec que ara per ara, es l’ùnic que ho pot cantar amb aquesta perfecció.
M'agradaM'agrada
Repetir o bisar, és una pràctica en desús que molt de tant en tant algun divo es pot permetre davant la insistència del públic. No sé si Flórez repeteix cada dia o sols ho va fer en aquesta ocasió on hi havia la presència dels micròfons radiofònics.
Ara, quan les representacions operístiques tenen uns altres criteris i on els cantants són una part més del muntatge i no el centre, repetir una ària és un fet quasi excepcional que quasi es podria prendre com una manca de respecte als altres cantants.
Tampoc és un fet habitual ja que la majoria de funcions no tenen el grau d’excepcionalitat que requereix que una ària sigui repetida, però ben mirat el millor seria no interrompre la funció, és clar que els mateixos aplaudiments en la majoria de les òperes que ho permeten, ja són un trencament del discurs teatral, a vegades molt enutjós.
A part de que la versió que ens ofereix Flórez sigui tan lenta, ho fa d’una manera tan bella que és una delícia escoltar-la i si he de triar, amb quedo amb la primera, però com en Josep agraeixo que en el bis no es limiti a fer exactament el mateix.
Voler preservar costums ancestrals, quan els mateixos directors d’escena han estat els primers en esbombar-ho tot i el public acceptar-ho, és un error. Jo no sóc partidari dels bisos.
M'agradaM'agrada
Cuando los cantantes vuelvan a ser los protagonistas absolutos de las operas y siempre que la actuación sea realmente excepcional, me parece fantástico que se repita, pero nunca puede ser algo esperado.
Muy pocas veces eso sucede y no hace falta forzarlo, antes de que se conceda un bis se debe haber producido un ambiente especial y propicio en la sala que lo haga propicio, después será el cantante quien lo conceda o no. Alguna vez he presenciado un bis hecho sin demasiada insistencia por parte del público y eso tampoco debería ser normal. El caso más vergonzante es el bis obligado que Nucci hace en todas las funciones de Rigoletto, algo que roza el ridículo y fuerza a la soprano a acompañarle, ya que nunca lo hace en una de sus arias y siempre al final del dúo con Gilda en la “vendetta”.
En el caso que nos ocupa, la primera furtiva no me parece excepcional, está muy bien cantada pero tampoco creo que sea para bisar. La segunda es diferente, lo cual le da un cierto interés, pero creo que la cadencia no acaba de estar bien resuelta y el sobreagudo intercalado no se aviene a una aria tan intimista y poco dada a esos alardes. Como bis se puede aceptar que haga variaciones.
M'agradaM'agrada
A La fille du regiment del Liceu bisava totes les funcions sense tenir en compte si era retransmesa o no. És el que té quan un és agraït i simpàtic de mena, com bé saben Colbran i Joaquim. I si a més bisa en una òpera que agrada tant a aquest parell, doncs… què més podeu demanar, Baldomeros?
M'agradaM'agrada
Jo la vaig escoltar per ràdio i em va semblar magnífica tot i que el bel canto no sigui el que més m’agrada. Penso que el JDF és el millor cantant del món en la seva tesitura. Té una veu maquíssima, canta molt bé (això és el que em sembla) i no et fa patiri.Ell pot bisar el que vulgui.
M'agradaM'agrada
L’interpretació és molt bona, i la manera en que canta la romança fa resaltar encara més el majestuós legato de JDF. Però efectivament el tempo és massa lent, exegeradament lent diría jo.
Una de les característiques que ha fet cèlebre aquesta ària és la seva senzillesa: una demostració de com amb pocs recursos es pot aconseguir un moment certament emocionant i com un discret acompanyament orquestral de bellíssima presència accentúa, i de quina manera, l’expresivitat del cant. Doncs és per tot això que en aquesta ària quants menys malabarismes millor, i que val, que és lògic fer alguna variació en una repetició, però ha de ser de la mateixa naturalesa i ambientació de l’original, i no ha de sonar pel ostentosa com l’hi he escoltat a JDF.
Lo dels bisos? Diría que no, que no s’haurien de fer, però en certes obres (majoritariament belcantistes) no és tan critic el trancament de l’acció, i si tot encaixa, si tot surt, en aquell dia i en aquell moment, com no ha sortit mai, aleshores hi ha un no sé què en l’ambient que propicia un bis.
M'agradaM'agrada
Exasperant però només ho pot fer ell sense fer-nos patir en absolut.
Quina delicia, of course!!!!
Gràcies
M'agradaM'agrada
Parece mentira la capacidad que tiene este hombre para ir robando fiato en las escasas pausas que le da Renzetti, 🙂
Es como si estuviera disparando penaltis, me gustan más los goles a jugada completa.
En cuanto a bisar, digo yo que si el público se pone pesado habrá que hacerlo, aunque la impresión que me da por lo que escucho es que en este caso, por los comentarios, se rompe demasiado la representación.
M'agradaM'agrada
No el podré escoltar fins demà. No estic d’acord amb en Josep Olivé quan diu que aquesta és una aria senzilla. Potser ho és comparada a les de Wagner però, de ben segur, que no la pot cantar qualsevol tenor si no té les condicions necessàries.
Quant els bisos…només ho he vist fer a Josep Carreras i al que ens interessa ara, JDF. No és que em molesti però no hi estic d’acord, és antiteatral, anticlímax. És com si en Hamlet repetís el cèlebre monòleg, per exemple. Penso que l’òpera és teatre musical i s’ha de respectar el seu desenvolupament tal i com l’han concebut el llibretista i el compositor. Per bisos ja hi han els recitals.
Gràcies, Joaquim!
M'agradaM'agrada
No, no, no….en cap moment he dit que sigui senzilla de cantar Olympia, i precisament, en partitures d’aquest tipus és on millor s’aprecia la musicalitat i qualitat dels interprets. S’ha de tenir en compte que més que una ària estem parlant d’una romança i per tant l’orquestració i la estructura melòdica no té la complexitat d’una ària.
La genialitat d’una composició no depen de la seva complexitat, com tampoc la dificultad en la seva interpretació. Precisament el cant, sense el coixi orquestral, arriba amb més claradat i les imperfeccions són més audibles. Si es canta aleshores bé, com és el cas, i si aquest acompanyament orquestral és senzill però meravellós, com és el cas, aleshores l’emoció està garantida.
M'agradaM'agrada
Dissabte la vaig escoltar per Radio Clásica.
Va ser una funció esplèndida i també em va agradar molt Diana Damrau. Tots dos com vam poder gaudir-los al Liceu, fan una parella belcantista de campionat.
També el baríton i el baix van estar a l’alçada dels protagonistes i com quasi sempre al Metropolitan, el nivell va ser immillorable.
Dels bisos no en tinc una opinió gaire formada, però en una òpera com L’Elisir d’amore no crec que es trenqui gaire cosa amb un bis, ara bé si el públic comença a donar opinions i es fa una mica de gatzara aleshores si que crec que es trenca tot.
M'agradaM'agrada
Una lenta delícia escoltar-ho sota el cel de pluja fina a la Cerdanya. Gràcies!
M'agradaM'agrada
Penso que els bisos no s’haurien de fer però de vegades no hi ha més remei.
Recordo fa una pila d’anys a Krauss cantant justament Elisir i en arribar al final de la Furtiva els aplaudiments eran tan apotésics i tan perllongats que no va tenir altre sortida.Feia 20 anys que no bisava enlloc i al Liceu ho va fer en totes les funcions per satisfacciò de la clientela que ens trencavem les mans..
En Joaquim ho ha de recordar perquè de segur hi era…
M'agradaM'agrada