Cor Vivaldi i Cor Madrigal a l'Auditori 22/04/2012 Els top ten de la música coral catalana

El diumenge passat (22 d’abril) per la tarda, en plena ressaca Liceista i en pèrfida coincidència amb el recital de Lang Lang a l’altre banda de la sala Pau Casals de L’Auditori, va tenir lloc el tercer dels quatre concerts previstos en la temporada Mas i Mas del Cor Vivaldi, dedicat als” top ten” de la música coral catalana segons l’erudita i exigent visió del mestre Òscar Boada.

La sala Oriol Martorell que altres vegades ha esgotat les localitats per gaudir del Cor Vivaldi, no es va omplir. Estic segur que Lang Lang va robar a més d’un espectador, però també estic segur que a Barcelona hi ha molt públic que no va anar a l’Auditori a veure l’estel xinés, que li agrada molt el cant coral i que en canvi es va quedar a casa.

No em cansaré mai de dir que l’excel·lència que ofereix el Cor Vivaldi està anys llum de la mitjana de qualsevol grup coral adult, i no poso cap més adjectiu al darrere, no dic català, espanyol o el que vulgueu, és així i que vingui algú a debatre-ho i en parlarem amb deteniment si cal.

Quin és el problema per no omplir un espai de dimensions raonables per un concert d’aquestes característiques?, en primer lloc és un cor infantil i això no engresca a la majoria de la ignorant i habitual concurrència dels cicles musicals de casa nostra (casa nostra en la més àmplia de les descripcions possibles). Malgrat l’aparent i llegendària tradició coral catalana, els concerts corals congreguen més gent a dalt dels escenaris que a les platees. Potser, diran alguns, és que el nivell no passa en el millor dels casos de bo i sempre sota un criteri amateur. Aleshores és que no han anat mai a un concert del Cor Vivaldi, així de senzill. No he dit que no l’hagin sentit mai, sinó que no han anat mai a un concert en directe, quelcom imprescindible. No cal dir allò de que si fos estranger…

El tercer dels concerts programats aquesta temporada, després del primer programa Coelo in Terra dedicat a música religiosa contemporània, i el segon “A catalan Christmas suite” en clau de jazz, ens proposava un gir molt exigent, amb un programa que portava un títol aparentment distés “El top ten de la música coral catalana” i que amagava una densitat i dificultat extremes, tant en els aspectes purament interpretatius com de predisposició i concentració pels oients.

Un repte que sens dubte ens demostra que el Cor Vivaldi no s’adorm en els èxits reconeguts més enllà del nostre país petit, i continua amb pas decidit i contra tota corrent, a la recerca de l’excel·lència, tant en els aspectes pedagògics del projecte musical de l’Escola IPSI, de on el Cor Vivaldi n’és la joia, com de la pròpia formació coral, capdavantera avui per avui de totes les formacions corals (he dit totes) a Catalunya.

El programa no era pas el top ten, més aviat el top fourteen, ja que set obres a la primera part i set a la segona, abrasaven un amplíssim període de la música coral catalana des de Mateu Fletxa (1481-1553) fins a Lluís Maria Millet (1906-1990), tot passant per Joan Cererols (1618-1680), Antoni Nicolau (1858-1933), Joan Balcells (1882-1936), Anselm Ferrer (1882-1968), Joan Manen (1883-1971), Cristòfor Taltabull (1888-1964), Frederic Mompou (1893-1987) i Ricard Lamotte de Grignon (1899-1962).

Música pràcticament de inicis del segle XX, però amb dos exponents imprescindibles del renaixement musical català (Fletxa el vell) i el gran patriarca de l’escola montserratina Joan Cererols. Programa també reivindicatiu d’un repertori autòcton massa sovint oblidat o menystingut, sense arguments i amb ignominiosa complicitat de directors i programadors que s’estimen més programar obres germàniques per allò del complex d’inferioritat que ens caracteritza i que tan poca volada ens dóna (i no parlo tan sols de música)

El compromís del programa en els aspectes musical, tècnic i estilístic era màxim, ja que fer-ho requereix d’una formació i maduresa extraordinaris, i no oblidem que el Cor Vivaldi està format per nens i nenes de nou a setze anys. Nens i nenes que afinen  amb una perfecció inusitada, que emeten la veu amb una potencia inaudita i que expressen amb convicció un text tan compromès i adult com la relíquia de Joan Alcover amb música de Lluís M. Millet.

Com és possible el miracle?, no ho sé, el mestre Boada té el secret o potser molt millor encara, el mètode. I per què aquest mètode pedagògic no és seguit per totes les escoles catalanes i per les formacions corals?. Aneu a saber, impossible esbrinar-ho sense risc de prendre mal, tot posant-me en un terreny tan espinós i susceptible d’obrir ferides. Si a casa nostra fins i tot l’élite dels millors cuiners del món, quasi tots nostrats, van arribar a tirar-se les casseroles pel cap, que no ha de passar en el món coral que no dóna un cèntim d’euro a guanyar!.

El cas és que quan sents la “canalla” del Cor Vivaldi et quedes bocabadat i quan sents altres cors, ja no cal dir infantils, no. Els altres ho fan malament?, no, no he dit això, i si us plau que ningú s’enfadi, però no ho fan tan bé i la distància és molt i molt gran.

Per aquest concert Òscar Boada va comptar amb les veus masculines del Cor Madrigal, preparat per Mireia Barrera. Lògicament les polifonies de les obres programades feien necessari el contrapunt de les veus greus que el Vivaldi no té. Dit això la conjunció de les dues formacions no denotaven la gran diferència d’edat existent entre els tenors, barítons i baixos, i les sopranos, mezzos i contralts, i no perquè els homes tinguessin precisament les veus esblanqueïdes. Aquest és el miracle del que sempre parlo i que no em cansaré mai de repetir. L’exercici és simple, s’ha de tancar per un moment els ulls, tan sols un moment ja que la part visual de l’actitud dels petits cantaires és també molt important, així com l’entusiasme que desprenen i la evident vivència de la música, però tancant els ulls ens adonem que la força i la potència d’emissió, la impostació i la afinació són pròpies de veus molt preparades, més madures, capaces sense arronsar-se gens ni mica, de fer música amb els ganàpies del Cor Madrigal.

El diumenge el Cor Vivaldi va demostrar que també són humans i tant en el “Ay, que dolor” de Joan Cererols, amb el tema “robat” per JS Bach en el coral inicial de la monumental Passió segons San Mateu, com en la dificilíssima ensalada de Mateu Fletxa el vell, “La negrina”, que la cosa no acabava d’encaixar del tot. Potser massa exigència per començar, potser manca d’assaigs entre les dues formacions, potser ambdues coses o cap d’elles, però el cas és que l’estructura harmònica denotava una certa manca de seguretat i unes fissures lleus però inhabituals, que ben aviat van anar desapareixen, per acabar en el seu habitual i excels nivell.

Òscar Boada al llarg del concert va donant petites pinzellades que ajuden i predisposen a l’audició, sobretot quan fa esment d’aspectes que a una primera escoltada de ben segur ens passarien per alt. És innegable que la part pedagògica del projecte brolla amb naturalitat.

Moments esplèndids n’hi van haver molts, però deixeu-me anomenar el “Cantar del Alma” i l’”Ave Maria” de Frederic Mompou, així com el fabulós Comiat de l’ànima de Cristòfor Taltabull que va tancar la primera part. Es veu que diumenge era un dia especialment idoni per les ànimes.

A la segona part amb quatre obres de Lluís Maria Millet, el deliciós “In paradissum”, el popular “El rústec villancec”, la profunda  i adulta “La relíquia”, i l’efervescent “la sardana de l’abril”, es va retre un petit homenatge al mestre, autor d’una vastíssima obra que roman massa amagada. A aquesta tetralogia milletiana va fer-li companyia una captivadora “Ave Maria” d’Anselm Ferrer, la curiosa “Cançó dels digodins” de Ricard Lamotte i l’encisadora glosa del “Noi de la Mare” del mestre Antoni Nicolau. Per a mi aquesta última que sense cap mena de dubte jo també inclouria en el meu top ten particular i “La relíquia”, van ser el més destacat d’una excel·lent segona part.

Per acabar us diré que quan va ser el torn de “la relíquia”, el mestre Boada es va inventar el mètode ideal per fer-nos percebre la importància del poema de Joan Alcover. Ens va dir que havia previst portar un actor per recitar-la, però que a última hora no va podia venir i que de ben segur trobaria un voluntari a la sala ens la llegiria. Òbviament el voluntari era l’actor inicialment previst, però com a bon actor va fer una posada en escena magnífica en  complicitat amb el mestre Boada. Resultat de tot plegat?, doncs fàcil de imaginar, Manel Sábado que es com s’anomena aquest excel·lent actor responsable teatral a l’Escola IPSI, va aconseguir captar l’atenció d’un auditori sorprès i el més important, transmetre’ns fins l’últim vers d’Alcover, tot predisposant-nos a escoltar l’obra musical amb més coneixement de causa. Resultat?, bocabadat davant de la maduresa expressiva d’un text que com podreu comprovar no està a l’abast de molts nens i nenes.

LA RELÍQUIA (Joan Alcover)
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.
Beneïda l’hora
que m’ha duït aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida
tombats a la molsa
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos.
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzaroles.
Ningú sap com era
que entre l’esponera
de l’hort senyorívol
fent-lo més ombrívol
creixia la rama d’antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós portava la soco torçuda
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora
i venta qui venta.
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
de l’hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia.
Sense les ferides que al cor ha deixat,
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaven de pressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l’engrossadora
com trista penyora
despulla podrida d’un món esbocat…
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.

Una vetllada musical esplèndida al més alt nivell, que també va comptar amb l’habitual i ajustat acompanyament a l’orgue d’Arnau Farre, en aquesta ocasió per l’Ave Maria d’Anselm Ferrer, però també per algun que altre suport didàctic a les explicacions del mestre Boada.

El dia 1 de juliol teniu l’última oportunitat d’aquest cicle de la Fundació Mas i Mas a l’Auditori. El Cor Vivaldi juntament amb el Cor infantil Amics de la Unió de Granollers i l’Orquestra de cambra de Granollers, interpretaran el Magnificat RV610 i el Gloria RV589 d’Antonio Vivaldi.

No ens ho podem perdre, els Vivaldi fent Vivaldi! Esteu avisats, l’1 de juliol a les 19h i a l’Auditori.