IN FERNEM LAND

EL DVD DEL MACBETH A LA ROH (Keenlyside-Monastyrska-Pappano-Lloyd)


Ahir tarda casolana al voltant d’un DVD operístic provinent de la ROH Covent Garden de Londres.

Es tracta de la retransmissió gravada el 13 de juny del 2011 que es va passar per les sales de cinema i que no vaig veure en el seu moment, del Macbeth de Giuseppe Verdi, amb Simon Keenlyside i Liudmyla Monastyrska encapçalant la producció de Phyllida Lloyd que vam veure al Liceu (Álvarez-Guleghina) i que també va ser enregistrada i comercialitzada en DVD, i la magistral direcció musical d’Antonio Pappano.

La gran sorpresa d’aquestes representacions va ser la soprano ucraïnesa Liudmyla Monastyrska, que està començant a fer una carrera d’impacte als millors escenaris del món (Doña Jimena a Les Arts durant aquests dies, Odabella a Santiago i després a Berlín, Aida al MET i a la Scala, Abigaille a la Scala i la ROH…).

La veu és important de veritable natura verdiana, plena amb un centre gruixut i uns greus suficients, però allà on sorprèn és en la zona aguda i en la facilitat per fer les coloratures, els picats, les escales o els pianíssims més exigents en una partitura tan complicada i exigent com la de la Lady. Dramàticament fa molt creïble el rol i sense ser un animal escènic, aguanta molt bé la càmera cinematogràfica i els primers plans, sempre complicats en cantants acostumats a les accions teatrals que sovint estan barallades amb el cinema.

Si en l’ària de sortida sorprèn per la intensitat i l’aparent facilitat que té per superar tots els paranys, incloses les agilitats de “Or tutti sorgete”, en la segona ària “la luce langue” està intensa i dramàticament esplèndida i en l’al·lucinada “una macchia è qui tuttora” llueix a banda d’una convincent interiorització de la bogeria de la reina, una capacitat tècnica sorprenent, rematant l’ària amb el corresponent agut en pianíssim com quasi ningú pot fer, afinat i bellíssim. Magistral interpretació sortosament enregistrada per a la posteritat.

En molts aspectes, fins i tot en la fredor incisiva, recorda a la gran Dimitrova. Tinc por l’encasellin fent Lady, Abiagaille i Odabella i acabi adotzenant-se, s’albira aquest risc ja que aquestes veus tan riques i sumptuoses no es troben amb facilitat i a força de repetir i repetir els mateixos rols a tots els teatres, no evolucionen. La veu és esplèndida i les possibilitats enormes. La Lady macbeth és un personatge fred, manipulador, venjatiu, àvid de poder i venjança, perfecte per una personalitat distant, serà capaç Monastyrska de canviar de registre i demostrar versalitat per fer una Aida tota lirisme? Aquí rau l’enigma per esdevenir una de les grans o no.

Macbeth és un repte per a qualsevol baríton. És necessita molta noblesa vocal i una dramatització del personatge força complicada. És un personatge fort i alhora molt feble i temorós, dominat per la pèrfida ambició de la muller i no sempre és fàcil poder dotar al personatge de tots aquests registres. Per sort Simon Keenlyside és d’aquells artistes que està dotat d’una credibilitat com actor, molt notable i per tant el seu Macbeth denota en cada escena els diferents nivells psicològics d’un personatge tan complicat i interiorment torturat. Vocalment té més limitacions, ja que el rol necessita d’una veu més dramàtica i plena de la que ell posseeix. Tot i així la seva intel·ligència musical ben dosificada i perfectament encaixada en la producció atorga a la versió, sobretot gravada, una modernitat que és molt d’agrair, ja que no exagera mai el cant, no emfatitza amb grandiloqüències innecessàries. La seva lluita interior està perfectament dibuixada en el duo amb la Lady i en la gran ària “Pietà, rispetto, amore”. La gran diferència entre Monastyrska posseïdora de la veu i Keenlyside, no exactament verdià, però un artista enorme, és la versatilitat, la capacitat que posseeix el baríton anglès per cantar un rol verdià, un liederaben schubertià o el Pelléas de Debussy amb resultats excel·lents. No estic tan segur que el cas de la soprano ucraïnesa s’apropi al del baríton anglès.

Banquo és el baix nord-americà Raymond Aceto, de veu generosa i noble, però potser no és rotund en el greu ni la seva línia de cant sigui prou seductora per fer els grans rols del repertori verdià. Per aquest compleix amb molta dignitat.

El tenor nord-americà d’ascendència grega Dimitri Pittas no m’ha agradat gaire. Un il·lustre comentarista del blog em va dir no fa gaire que no hi ha cap tenor que canti malament “la paterna mano”, l’ària de Macduff, l’única oportunitat de lluïment per a ell. No diria que la canti malament, però no m’acaba d’agradar. Força l’emissió, el seu legato no llueix precisament en les grans frases verdianes, ni tampoc el fraseig sedueix. Té una bona planta, que a vegades recorda al jove Aragall, però no n’hi ha prou.

La resta del repartiment és molt solvent i la producció de Phyllida LLoyd sense ser la gran troballa del segle, té moments d’impacte dramàtic i d’opressora atmosfera, tan adient a l’obra shakesperiana. El somni de la Lady, envoltada dels fills que no tindrà amb Macbeth em va sorprendre molt al Liceu i ara ho ha tornat a fer. La potència visual de la gàbia d’or que presideix l’escena de la festa i per tant el brindis i les posteriors al·lucinacions de Macbeth  continua impactant, si bé la omnipresència de les bruixes/Frida acaba per banalitza en excés el destí que vaticinen i treure el misteri de les intervencions oficialment adscrites en el guió original.

Antonio Pappano signa un treball esplèndid, intens, dramàtic i potent, gràcies a la complicitat d’una orquestra en gran estat de forma, de sumptuoses sonoritats i esplèndida contundència. Bé també el cor de la ROH.

Una boníssima opció per si no teniu cap Macbeth a la vostra videoteca, o si esteu “cansats” de visionar l’imprescindible versió de la Scala (anys 70’s) amb Verrett, Cappuccilli i Ghiaurov dirigits per Abbado i Strehler.  La del Liceu (també Opus Arte) és vocalment potser més esplèndida però no és comparable per l’orquestra (Campanella) i la de la Scala amb Muti i el cub giratori de Graham Vick  s’ha te tenir sempre en compte gràcies a la direcció d’orquestra 100% verdiana.

Us deixo el Youtube de promoció de OpusArte

17 comments

  1. Rosa

    Molt bona crònica, Joaquim. M’ha agradat molt el que dius de la Monastyrska. Dijous vaig anar a veure aquest “Macbeth” en cinema per tercera vegada i m’admirava novament la seva veu. També estic d’acord amb tu en la versatilitat de Keenlyside en cantar obres molt diferents. Passar del Pelléas que vaig sentir al Théâtre des Champs Elysées a París, l’abril de 201, a aquest Macbeth ,del mes de juny del mateix any, és ser un bon artista. Enorme,com tu dius.
    Amb el teu permís, ho compartiré a la meva pàgina.

    M'agrada

  2. Xavier C.

    Recordo que em va agradar molt vocal i musicalment; no tant escenogràficament. Potser no em vaig saber oblidar de l´ortopèdia al braç. Gràcies pel regal. El baixarem, que en conjunt crec que paga la pena (i amb bona nota)

    M'agrada

  3. dandini

    M’agrada molt Ludmila Monastyrska.Es ben curiós apreciar que en l’actualitat hi ha un munt de sopranos autènticament verdianes(no vulgars cridaneres) per fer aquest repertori: Violeta Urmana,Csilla Boross,Sondra Radvanovsky,Tatiana Serjan,Maria Agresta,Lucrezia Garcia,Angela Meade,Malin Byström,etc etc.El punt fort de Monastyrska és que és una veu gran amb gran precisió a la coloratura i agut fàcil.El seu debut al ROH com Aida el Març 2010 va constituir un gran èxit.Tanmateix crec que hauría de millorar algo la dicció.Simon Keelyside em va entusiasmar com Rodrigo desde el Met tot i que en el teatre sembla ser que es sentía poc.El rol de Macbeth crec que està una mica fora de les seves possibilitats i facultats.Os deixo dos sonambulismes per que tots pogueu comparar.

    *

    M'agrada

  4. SANTI

    Algunes vegades ja he manifestat la meva preferència per cantants ja retirats, no és una qüestió malaltissa, ni una perversió, és tant sols una qüestió de preferències o gustos. M’agrada més Kandinsky que Miró
    Conparar Verrett,Rysanek o la mateixa Callas amb Liudmyla Monastyrska, Maria Guleghina o Tatjana Serjan és inevitable, com ho és fer-ho amb Hampson, Keenlyside i Carlos Álvarez amb Warren, Cappuccilli o Taddei.
    No hi ha color. Ara ens hem de conformar amb veus sense ànima o actors sense veu. Per sort tenim suficients documents per disfrutar-ho intensament i si ens ve de gust, comparar.
    No em passa o no és tan greu en tots els repertoris, però en Verdi i Wagner és tan evident que davant d’un dvd com aquest no puc dir altre cosa que, no hi ha color.

    M'agrada

    • colbran

      Maria Callas sólo hizo cinco únicas magníficas funciones de “Macbeth” en La Scala. Leonie Rysanek la sustituyó en ese rol en el Met, por las discrepancias que Callas tuvo con Rudolf Bing -el General Manager- y obtuvo un éxito grande. Shirley Verrett tiene grabado el rol magníficamente -Rysanek también, así como Callas, aunque ésta en una calidad pirata muy precaria- y con su extraordinaria voz debía ser una maravilla escucharla en vivo. Pero yo creo que Ludmyla Monastyrska posee todas las cualidades para ser una soprano dramática de referencia, con facilidad para la coloratura, como lo fuera la inmensa Ghena Dimitrova que todo el mundo parece olvidar y que Joaquim nos la ha recordado. A mí me ha entusiasmado y su Lady es muy superior al de Violeta Urmana, por ejemplo, ya que no emite ni un sólo chillido, siempre está afinada, sus agudos son de una perfección a “La Nilsson” y se introduce muy bien en la piel del personaje. Su dicción italiana es mucho mejor que la de Meade -incompresible- o que la de Sondra Radvanovsky -mejorable- y las supera en calidad vocal y en intensidad dramática. En cuanto a volumen no puedo opinar, pues aún no he visto ninguna de estas tres cantantes en persona, pero la considero una de las mejores sopranos auténticamente dramaticas de la actualidad, digna sucesora de Dimitrova. No obstante debo decir que yo tuve la fortuna de ver en el Liceu la más electrizante Lady Macbeth de toda mi vida: la increíble soprano dramática norteamericana Marisa Galvany. La Monastyrska es mi segunda elección, al lado de Verret, Nilsson, Rysanek y Callas.

      En cuanto a Keenlyside, considero que el rol de Macbeth le sobrepasa, me gustó más Carlos Alvrez en el Liceu, pero es un gran artista y sabe convencer con su hermosa voz y sus dotes innegables de actor.

      Se trata de un DVD absolutmente recomendable.

      M'agrada

      • SANTI

        No tinc el DVD aquest de que ens parla en Joaquim, vaig veure en el seu dia aquest Macbeth al cinema, però ara veient el Youtube que ha penjat Dandini torno a opinar el mateix, Monastyrska no transmet res, col·loca les notes divinament però el sentit a les frases és inexistent.i dóna la sensació que s’hagi aprés la intenció del que vol dir escoltant a il·lustres cantants, que com no podia ser d’altre manera, són del passat. No hi ha res en el seu cant que em sembli interessant i sincer, si en canvi la veu que és de molts quillats.

        M'agrada

      • colbran

        Santi, no generalices, por favor -“no transmet res”-, será a tí porque a mí sí. No olvidemos que tanto el rol de Lady Macbeth como el de la Princesa Turandot son roles “fríos”; las sopranos dramáticas que los asumen no pueden cantarlos como si fueran “La fanciulla del West” o “Tosca”.

        Yo he visto casi todos los cantantes antiguos de referencia desde el año 1954 hasta el presente y la Monastyrska en esa época no hubiera quedado en la cuneta, te lo aseguro. Esa constante de que los cantantes de antes eran mejores que los actuales existe desde que comenzó el género de la “opera per musica” en 1597 con “La Daphne” de Jacopo Peri -partitura hoy perdida, pero que quién sabe si cualquier día aparece escondida en algún monasterio o biblioteca-.

        Ni los cantantes de antes eran tan perfectos ni los de ahora tampoco. Entonces hubo voces irrepetibles: Maria Callas como ejemplo de entonces y Ewa Podlès como ejemplo actual. Cada época tiene determinados cantantes adecuados para determinadas partituras. Hasta la aparición de Conxita Supervía ho hubo cantantes adecuados en el siglo XX para lo escrito por Rossini en “Barbiere”, “Italiana” y “Cenerentola”. Y luego hemos de trasladarnos hasta los años 80s para disponer de cantantes idóneos para el resto de óperas del “pesarese”. Se suele aceptar como la mejor época del canto wagneriano la de los años 50s y 60s pero actualmente hay muy buenas voces wagnerianas.

        Lo que más falta en la actualidad son auténticas voces verdianas, pero yo considero que la Monastyrska tiene todos los números para serlo. Esperemos a ver si me seguirá gustando en otros roles verdianos o me defrauda como la tan vitoreada Meade en “Ernani”.

        M'agrada

      • SANTI

        És una simple qüestió de gustos que la teva demostració de coneixements no em farà variar d’opinió i vull que m’entenguis, no es tracta tant de dir com era una cosa que no sabem o no tenim prou documentada, com les veus dels inicis de l’òpera. Però les millors veus wagnerianes si que sabem en la gran majoria dels casos, com eren, tenim referencies acústiques i ara no sé pas on trobes veus comparables a les dels anys 30,40 i 50 del segle passat. Diguem-ho que aniré a escoltar-les.
        Els cantants eslaus, segurament per una qüestió idiomàtica acostumen a obrir molt les vocals i vulgaritzen el cant italià. Hi ha molt poques excepcions, potser Netrebko i Urmana han aprés a emetre amb sons més llatins, però la resta no. Acostumen a fixar el so o a produir sonoritats nasals, ja dic que segurament per qüestions pròpies dels idiomes eslaus.
        També em sembla que aquesta soprano no té ni punyetera idea del que està cantant, i tot això no desmereix en absolut un instrument privilegiat.
        Veu verdiana no vol dir una veu gran o dramàtica, vol dir que tingui a més a més una elegància en saber cantar les grans frases amb un cant legato, regulant totes les forces i sobretot donant sentit a allò que diu. Lady Macbeth mai pot ser ordinària en l’emissió i aquesta ho és, fixeu-vos com canta el somnambulisme acompanyat d’unes rialles veristes que no diria que estiguin prohibides en el cant verdià, però si que no hi fan cap falta. Són efectes per suplir carències expressives del cant.
        Si el mateix Verdi volia una Lady Macbeth que sacrifiqués la bellesa de la veu per la intensitat i veracitat dramàtica, potser no hagués estat Monastyrska l’escollida per a l’estrena.
        Dit queda amb la més respectuosa discrepància.

        M'agrada

      • colbran

        Opinión muy personal que no comparto.

        En cuanto a cantantes que abren las vocales te voy a nombrar dos tenores italianos para muchos incuestionables: Mario del Monaco y Luciano Pavarotti.

        M'agrada

  5. Ja vaig veure aquest Mcbeth l’any passat al cinema i recordo haver observat l’elegància de Keenlyside lluint un vestuari d’inspiració escocesa que el feia un rei ideal. La veu no va ser el millor però la interpretació era molt apassionada fins al punt que Monasti-més fàcil- malgrat la gran veu no em va donar mai la impressió de tenir el seu home dominat. Monasti semblava una ombra i ell no li va prodigar mai cap mirada de còmplice enamorat. És més, em va cridar l’atenció -o eren figuracions meves?- de que la ignorava per complert.
    No ho ha pensat ningú, Joaquim?

    M'agrada

    • Certament gaire química no hi havia entre un matrimoni associat pel crim. Al sortir a saludar, Monastyrska fa cara de pomes agres, potser va passar quelcom que no sabem.

      M'agrada

  6. Alex

    Me uno a los grandes elogios de la soprano de Ucrania, Ludmila Monastyrska, gran voz que se come a toda la orquesta y además con canto a ratos matizado y agudos como cañones.
    ( bastante mejor cantante que su paisana Guleghina, otra soprano spinto dramático)
    Diría que Ludmyla M es la mejor Lady Macbeth de la actualidad y junto a otra joven , la venezolana Lucrezia García, son las dos más importantes sopranos verdianas dramáticas de la actualidad, al menos para mi.
    Quizá y siempre hablando de las jóvenes sopranos, tanto Maria Agresta ( leonora , dentro de mes y medio en les Arts con Trovatore ) como Angela Meade son más lirico spintas que dramáticas.
    De las citadas por Dandini, me decepcionó hace poco la sueca Bystrom que más que cantar la Thais en Valencia, la chilló a ratos sobre todo con el registro agudo

    A ver si alguna de las jóvenes citadas, las tenemos pronto por el Liceu

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: