Sumi Jo, Franco Pomponi i June Anderson a Nixon in China (Théâtre Châtelet Paris 2012) photo : Marie-Noëlle Robert/Théâtre du Châtelet
Avui us porto un vídeo de la representació de l’òpera de John Adams, Nixon in China, que va tenir lloc al Théâtre du Châtelet de París el passat 18 d’abril de 2012.
Segurament recordareu que arran de la projecció als cinemes de la representació d’aquesta òpera al MET, l’any passat ja vaig fer un apunt, i m’ha semblat interessant insistir amb aquesta òpera, ja que la proposta parisenca ofereix un repartiment molt atractiu i una direcció escènica d’interès que trenca el monopoli, que semblava exclusiu, de Peter Sellars en les obres d’Adams.
Ja us vaig dir el que em semblava l’obra en aquella ocasió i aquesta nova versió no m’ha fet canviar d’opinió, però penso que aquest repartiment és magnífic i paga la pena una visió.
Per tal de fer-vos-en una idea, us deixo un Youtube amb Sumi Jo cantant l’ària de Jiang Qing, la dona de Mao, “I am the wife of Mao Tse-tung”, potser el gran moment vocal de l’obra, on Adams s’emmiralla en les grans àries de coloratura, fins i tot m’atreviria a dir que en les grans escenes de bogeria, tan habituals en les òperes belcantistes, per desplegar la terrorífica personalitat d’aquesta senyora, que llibre vermell en mà, ens va alliçonant. El vídeo és per gentilesa de TheShanXu
A Youtube trobareu altres vídeos d’aquesta representació
NIXON IN CHINA
John Adams-Alice Goodman
Richard Nixon : Franco Pomponi (baríton)
Pat Nixon: June Anderson (soprano)
Henry Kissinger: Peter Sidhom (baix)
Zhou En-Lai: Kyung Chun Kim (baríton)
Mao Tse-tung: Alfred Kim (tenor)
Jiang Qing: Sumi Jo (soprano)
Nancy T’ang: Sophie Leleu (soprano)
Second Secretary to Mao: Alexandra Sherman (mezzo-soprano)
Third Secretary to Mao: Rebecca de Pont Davies (mezzo-soprano)
Direcció musical : Alexander Briger
Diorecció d’escena i coreografia : Chen Shi-Zheng
Escenografia : Shilpa Gupta
Vestuari : Petra Reinhardt
Disseny de llums : Alexander Koppelmann
Vídeo : Olivier Roset
Ajudant a la coreografia : Yin Mei
Alfred Kim (Mao) i Franco Pomponi (Nixon) a Nixon in China (Châtelet 2012). Foto Marie-Noëlle Robert.
La idoneïtat de June Anderson per interpretar a Pat Nixon, Alfred Kim a Mao, Sumi Jo a Jiang Qing o Franco Pomponi a Nixon i Peter Sidhom a Kissinger, és total i no és limita tan sols a l’adequació estilística d’aquests cantants a un repertori que no és el seu, també dramàticament estan molt convincents, però qui s’emporta l’admiració més absoluta és Sumi Jo, una cantant per la qui mai he sentit una especial devoció, és més, mai he entès la predilecció que té en molts aficionats operístics que cerquen les seves gravacions desesperadament. En canvi aquí ja us haureu adonat que està magnífica, intensa i molt afinada i justa en l’emissió de les notes més agudes, quelcom que a ella sempre li ha suposat un problema.
June Anderson sembla la reencarnació de Pat Nixon, si bé a nivell vocal els seus aguts ja no són el que eren, el seu cant és tot dolçor i Franco Pomponi supera en molt, a James Maddalena al MET, que ens va fer patir bastant.
Alfred Kim no és el tenor heroic que demana la partitura i potser Brubaker al MET sonava més impactant, però canta magníficament, i la part més poètica i reflexiva d’aquesta confrontació de dos mons representats per aquests dos matrimonis tan allunyats, com és el personatge de Zhou En-Lai, està magníficament cantada i interpretada per Kyung Chun Kim
Curiosament els tres personatges xinesos, són interpretats en aquesta producció per cantants coreans, cosa que no deixa de ser xocant.
En comparació amb la versió del MET, l’orquestra de la producció del Théâtre du Châtelet és de cambra i la direcció de Alexander Briger em sembla més apagada que la del propi Adams a Nova York.
La proposta escènica és ben diferent a la de Sellars, no tan minimalista en els moviments, molt més variada i dinàmica, amb grans moments corals i coreogràfics i uns suggerents detalls escenogràfics.
No és l’òpera de la meva vida, però és deixa veure i escoltar amb interès, tret de que en alguns moments es fa una mica feixuga. En qualsevol cas res que no es pugui superar i en canvi de ben segur us oferirà bons moments musicals i teatrals.
June Anderson (Pat Nixon) a Nixon in China (Châtelet 2012) Foto Marie-Noëlle Robert.
ENLLAÇOS
Acte 1er
https://rapidshare.com/files/1667423003/Nixon_in_China_1.mp4.001
https://rapidshare.com/files/3394591746/Nixon_in_China_1.mp4.002
Acte 2on:
https://rapidshare.com/files/2326558335/Nixon_in_China_2.mp4.001
https://rapidshare.com/files/3072650069/Nixon_in_China_2.mp4.002
https://rapidshare.com/files/1454104602/Nixon_in_China_2.mp4.003
Us deixo un parell d’enllaços més per si us interessa visitar la pàgina del Châtelet
I l’altre és l’apunt que vaig fer en ocasió de la representació novaiorquesa
IN FERNEM LAND 
A dir només per les fotos i el youtube, sembla que l´ombra de Sellars és molt allargada: si no és perquè t´he llegit, hauria pensat que era la mateixa escenografia! Ja m´està bé, que m´agrada amb tanta coloraina.
Poso això a baixar i us deixo, que vaig a veure si m´entero de les News, news, news del dia.
M'agradaM'agrada
Ja ens diràs el què, no de les news, news, news, sinó de Nixon a Xina
M'agradaM'agrada
Doncs en progressió: la primera vegada al MET 😕 em va agradar força i ara m´ha agradat molt. El segon acte em sembla esplèndid de cap a peus; i el tercer, que llavors se´m va fer una mica feixuc, ara l´he trobat més plaent. Tret de Kissinger i les tres nornes 🙂 , molt millor aquest cast que no pas l´altre. La escenografia em va agradar més llavors; especialment al tercer acte, que aquí ha fet una proposta que no he entès. Això sí: la ballarina d´aquí (tampoc no em feu gaire cas: d´òpera entenc poc, i de dansa encara menys) molt i molt millor que l´altra. La he trobada magnífica; i tot un encert que li hagin donat més canxa. Gràcies pel regalàs. Un més.
M'agradaM'agrada
Com tot allò que és nou, cal una certa aclimatació. Segurament no serà una de les meves òperes de capçalera, ni avui, ni demà passat, però no és gens menyspreable i després de les totxanes que hem hagut d’empesar-nos amb les estrenes autòctones, trobo que Nixon in China és molt bona.
M'agradaM'agrada
La baixarem i li donarem una segona oportunitat a una òpera que esperava més d’ella quan la vaig anar a veure per primera vegada als Yelmo. No em va desagradar però tot sovint necessito de dues i tres funcions per a reconeixer els valors d’una obra. Igualet igualet que la setmana passada amb Cyrano. I en Xavier ja no es conforma amb premis sino que tambè vol les “poles”. Acaparador! 🙂
M'agradaM'agrada
A vegades cal insistir, i si a la segona o tercera, tampoc, es deixa, no passa res, però sent un altre producció i uns altres cantants em va semblar interessant, alhora que donar oportunitats a l’òpera contemporània és una obligació.
M’agradaria tant que les estrenes fossin constants i sobretot bones, que quan veig que el percentatge aclaparador de les òperes que conformen les temporades es fonamenta amb els mateixos títols, autors i períodes, acabo pensant que això no té cap futur.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim, m’interessa molt. No vaig poder veure la del cinema i encara que no sigui aquesta música la que més m’agradi, em crida l’atenció i el vídeo que has posat és molt bo.
M'agradaM'agrada
Malauradament l’òpera actual no té gaire acceptació a IFL, com per altra part succeeix per atot arreu, però jo penso que cal insistir-hi i aquesta no és especialment difícil, tot i que l’anècodta argumental és massa feble per a tanta música, repetitiva per altre part.
M'agradaM'agrada
Gràcies per compartir! Aqui es troba un fan de John Adams agraït 🙂
M'agradaM'agrada
De res, a disposar, benvingut a IFL, un dia d’aquest tornarem a parlar d’Adams 🙂
M'agradaM'agrada
Good! 🙂
M'agradaM'agrada