Em va semblar molt curiós que la novel·la Homes d’Honor del prestigiós periodista i ara també novel·lista d’èxit, Xavier Bosch, fos llançada a principis d’aquest any (gener de 2012) com el gran relat que ens explicaria la versió no oficial del que va passar el dilluns 30 gener de 1994 a Barcelona, quan unes suposades i ridícules guspires van acabar amb el segon Liceu d’ençà de la seva inauguració l’any 1847, com a conseqüència d’un incendi tan previsible com sospitosament arxivat en una sentencia judicial escandalosa.
La curiositat del gran enrenou mediàtic que va suposar el llançament de la segona novel·la de Xavier Bosch, més enllà de la popularitat del respectat periodista, me la va provocar el fet de que el mes de març de 2011 es va publicar una novel·la, aquesta en castellà, titulada El experimento Barcelona, de Jordi Bordas i Eduardo Martín de Pozuelo, ambdós periodistes, que ja havien escrit un altre novel·la i que amb aquesta nova aventura, volien explicar el que va motivar que aquell fatídic 30 de gener, a quarts d’onze del matí els bombers de Barcelona rebessin una trucada des de un bar del carrer Sant Pau, informant que per sobre de la taulada del Gran Teatre del Liceu sortia molt fum.
Primer vaig llegir El experimento Barcelona i ara, un cop he acabat Homes d’Honor, us puc dir que la primera m’ha agradat més ara, que en acabar-la.
Ambdues tenen punts comuns, i no parlo lògicament del incendi i dels grans dubtes que es plantegen sobre l’autoria, si bé Jordi Bordas i Eduardo Martín de Posuelo van molt més lluny que Xavier Bosch, que a partir d’un fet real que li va passar a ell mateix, ens narra tres relats, una mica agafats amb pinces, sense acabar d’explicar-nos amb més profunditat, allò que semblava que havia d’explicar.
El fet de que Bosch doni molt protagonisme a Antoni Negrier, el suposat Alcalde de Barcelona, quan tothom sap que era Pasqual Maragall, i amb el que jo no he sabut trobar cap punt de contacte, treu veracitat històrica a la narració. En canvi en El experimento Barcelona, els personatges principals són tots de ficció i això si, es relacionen amb personatges també amb noms ficticis, que recorden els originals, i que també tenen trets que ens fan pensar amb personatges molt reals. En ambdues novel·les hi ha la Màfia pel mig, però mentre que Xavier Bosch construeix al seu voltant una història prou entretinguda, en El experimento Barcelona, Bordas i Martín de Pozuelo la fan protagonista absoluta dels fets, en una trama tan rocambolesca, com apassionant, que acabarà amb l’objectiu final, cremar el teatre de La Fenice de Venècia, per tal d’afavorir la imatge i la cohesió de la Lliga del Nord davant de la societat italiana i com a conseqüència, portar al Quirinal a Silvio Berlusconi, l’home que havia de permetre a la Màfia seguir dominant el Sud d’Itàlia. El banc de proves resulta ser el Liceu de Barcelona, ja que gràcies al incendi, la societat civil i la política es van unir per tornar-lo a aixecar on era i com era, en una decisió que ara ja podem dir que va ser equivocada, és clar que al darrere i havien uns interessos més foscos que l’espès i negre fum que s’enlairava aquell fatídic matí per sobre Les Rambles.
Jordi Bordas i Eduardo Martín Pozuelo ens presenten una galeria de personatges que recorden amb noms i descripcions, tan acurats com evidents, a personatges rellevants de la societat civil catalana, embolicats de manera més o menys tangencial en els fets. Els polítics, víctimes de la seva pròpia idiosincràsia i altres personatges, com periodistes (una recorda a la Rahola més desbocada) i empresaris (el desaparegut Ferrer Salat), són els peons d’una trama delictiva de gran calat i absolutament versemblant.
Tant l’una com l’altre utilitzen tres relats simultanis,si bé a El experimento els girs a vegades sorprenents i altres previsibles (ja portem moltes pel·lícules visionades), acaben fent-los confluir en un final tan espectacular com decebedor.
I és que el final d’ambdues novel·les són tan similars com decebedors, ja que òbviament res del que diuen els uns i l’altre, és demostrable, i com acabar-ho, doncs de la manera més previsible i malgrat que a hores d’ara jo crec que no hi ha ningú que cregui que el que va passar aquell penúltim dia del mes de gener, fos un accident fortuït, la prudència dels autors, fan que ambdós finals siguin tan poc arriscats.
Ambdues novel·les tenen molts punts en comú i ambdues fins i tot coincidències sorprenents. Si bé Xavier Bosch en capítols molt més curts i sense l’aprofundiment dels personatges que fan Bordas i Martín de Pozuelo, ja és ben curiós que hi hagin trets personals idèntics, que no vull desvetllar, entre la policia Mónica Ruiz i l’Eva Bosch la cap dels Mossos, ambdues inverstigant fets similars.
Cap del dos em semblen grans novel·les, però si entretingudes i ben escrites. Homes d’Honor es llegeix molt més ràpida (317 pàgines distribuïdes en 36 capítols que es devoren). El experimento Barcelona 398 pàgines repartides en 23 capítols més feixucs i atapeïts, però molt més elaborats, amb descripcions detallades ja sigui de l’ambient de la societat barcelonina, com l’entramat italià (principalment a Milà i al sud) d’innegable atractiu tant per la vessant psicològica dels personatges, com per la detallada descripció de llocs i situacions.
Ambdues són ideals per les tardes d’estiu que s’apropen i ambdues podrien ser portades al cinema demà mateix.
Sigui amb la Màfia pel mig, o amb trames més properes i potser no tan espectaculars, el que va motivar que unes guspires impossibles acabessin fent el mal que van fer, necessita una versió definitiva i ara, aprofitant l’anècdota verídica que va motivar la novel·la de Xavier Bosch, fa falta algú que investigui i després ens expliqui la historia de veritat. És clar que tant Bordas, Martín de Pozuelo i Bosch estaran d’acord amb que qui ho faci, correrà perills.
Poc abans de produir-se el incendi definitiu, en el vell Liceu i crec recordar que un dia de funció de La Fille du Regiment (desembre de 1993) es va produir un petit incendi a l’ascensor del carrer Sant Pau. Jo després de que al cap d’uns 30 dies passés el que va passar, sempre he cregut que allò va ser com una prova…, sobretot per què en aquell moment ja se’n va parlar molt poc i després, no se’n va parlar gens i jo no ho he somiat. Va ser l’experiment del experimento?
Si les heu llegit ja em direu el que us han semblat i en cas de no haver-ho fet, ja en teniu dues que us faran passar, si més no, una bona estona.
IN FERNEM LAND 
No les he llegit, i tampoc em criden gaire. La veritat és que, en general, mai no m´han atret les explicacions conspiranòiques de les coses i que, potser perquè jo mateix sóc molt simple (també en podeu dir ximple 🙂 ), m´estimo més les explicacions senzilles de les coses.
M'agradaM'agrada
Jo no he llegit El experimento Barcelona, però si Homes d’honor. Com molt bé dius, es una novel·la que no arrisca gens però que si que es molt entretinguda. Suposo que es perillós parlar de segons qui i segons que, i caldran encara unes quantes dècades més abans no coneguem una mica més de la veritat.
M'agradaM'agrada
Per més voltes i bones intencions que li doneu, treievos-ho del cap, la veritat de tot això solament la saben els autors del fets i aquests per segur que ho callaran. El cas s’ha donat per arxivat perquè com sempre succeix en alguns afers importants tant la política com la màfia burocràtica s’encarregaran de tapar-ho. No vull ser més llest que els altres però suspiito que al mal ve de més lluny.
M'agradaM'agrada
De camí cap a València i donar un tomb per Les Arts (avui Trovatore, òpera amb la que m’he reconciliat desprès de presenciar recentment una versió majestuosa a Bonn, demà Medea, nova de trinca per a mi) acabo de repasar l’interessant post d’avui.
No els he llegit. Sense voler treure el mèrit novelístic que poguin tenir, mai m’han atret les teories conspiratives, i tot sovint són tan o més dubtoses que la versió “oficial” dels fets. Sempre hi ha el cas, per descomptat, que per molt poc seriosos que siguin els arguments, sobre ells es construeix una autèntica obra d’art: “Amadeus”, per exemple. No obstant això, i com que hi ha el Liceu pel mig, molt probablement cauran, i abans de l’estiu. I desprès ja podré dir la meva.
El que no sé si a IFL s’ha parlat alguna vegada sobre la reconstrucció del Liceu. Un debat apassionant. Dius: “…la societat civil i política és van unir per tornar-lo a aixecar on era i com era en una decisió que ara ja podem dir que va ser equivocada …” Ara? Què ha canviat d’ençà? Es torna a cremar i tornen a voler el Liceu com era i on era, en un exercici absurd de mantenir per motius sentimentals/històrics els mateixos defectes constructius. Acceptant que es tornés a aixecar on era (que tambè és per a una bona discussió), què hi ha de dolent en que el Liceu hagués mantingut la seva personalitat arquitectònica però s’hagués fet un bon estudi de les mancances i defectes evidents de la sala per corretgir-los?
Bon cap de setmana!
M'agradaM'agrada
Molt interessant el que dius, Joaquim. Hi havia massa interessos en el moment de l’incendi. Potser ja no hi serem qun se sàpiga la veritat, una pena.
No he llegit els dos llibres. Gràcies perla informació. Els llegiré.
M'agradaM'agrada
S’acabarà fent públic, i si no hi som a temps… tant se val tampoc els culpables podran purgar la tragèdia.
T’aconsello, si has de triar un dels dos, El experimento Barcelona.
M'agradaM'agrada
Proposo dur a terme els fets d’aquetes novel·les però amb La zarzuela (ep! El Palacio, no pas el Teatro), la Moncloa i la seu del Tribunal Supremo.
La màfia de la nostra història seria la dels agents i gànsters d’ILF. M’ofereixo com a piròman en cap. En acabat, organitzem una altra “xorissada popular”.
M'agradaM'agrada
Últimament l’ombra s’havia apagat i renoi! quan torna vol jugar amb foc i no saps que a l’estiu això és molt perillós?
Ben tornat.
Ah! i recorda que a La senda de los elefantes (Elephant Walk), són les mateixes víctimes les que deixen el Palau com un solar…
M'agradaM'agrada
Els tindré presents per aquest estiu.
El de Xavier Bosch ja n’havia llegit alguna cosa, però de l’altre no n’havia sentit a parlar.
M'agradaM'agrada
T’aconsello que comencis per el que no coneixies.
M'agradaM'agrada
El tema de l’incendi del Liceu m’agradaria que em fos servit amb veracitat documental i, per tant, documentada. Dels escriptors que esmentes només conec en Xavier Bosch que em sembla tan excel·lent periodista com nefast novel·lista -no m’agrada ni el què diu ni com ho diu-.
De totes formes, estimat Joaquim, gràcies per la informació!
M'agradaM'agrada
Veracitat documental?, no la van tenir ni al judici, com vols que la tingui algú per escriure el llibre. Totes les proves del que realment va passar deuen haver passat a millor vida.
Potser algun dia ho sabrem, però no crec que sigui amb aquesta veracitat que reclames.
No he llegit la primera novel•la d’en Bosch, però veritablement està molt ben promocionat. En aquesta segona m’ha semblat fluixet, sort que no va amb ínfules de gran novel•lista, òbviament no ho és, però està ben apadrinat.
M'agradaM'agrada
Jo sempre vaig pensar que el Liceu l’havien cremat però em va fer dubtar el fet que aquell dia hi havia la visista d’uns escolars. Jo tampoc l’haguès reconstruït-
M'agradaM'agrada
Si, si, a algú se li descontrolar alguna cosa, això és obvi, com ho és que una guspira mentre soldaven, és impossible que s’enlairés, o que després de recórrer 20 metres prengués en algun lloc i origines aquella immolació götterdämmerunesca.
Les causes van ser unes altres i qui ho podia dir, va ser silenciat i els responsables hores d’ara encara passegen impunitat.
Una més de tantes i tantes que hem de pair amb resignació i sobretot callar, no fos cas que ens titllessin de poc patriotes o fins i tot botiflers.
M'agradaM'agrada
Què bé que ho tenen els peridistes de tvres per fer-se novel.listes! No les he llegides ni tampoc crec que ho faci perquè em temo que la guspira va ser fruit de les maneres xapusses de treballar a casa nostra..encara recordo un operari amb una cigarreta a la boca a les tramoies plenes de cordes resseques i fustes; l’estrany és que no hagués passat abans. En visites d’obres he vist més d’un incendi per guspires voladores.
I res de reconstrucció nostàlgica, hauríem d’haver fet un teatre nou en un altre indret i hauria estat molt més barat, segur.
M'agradaM'agrada
Els perits diuen que una guspira no pot voleiar vint metres, sense haver-se apagat abans i les guspires poden tenir vida pròpia, però tanta?
M'agradaM'agrada
El que va passar al Liceu es sabrà quàn tots nosaltres estiguem a Montjuich.Mai em vaig creure el de la guspira i el del pobre bufador.Sel’s hi va veure el llautò o es que jo soc mal pensada???
M'agradaM'agrada
mal pensada?, hi ara!, d’on ho has tret aixó?… 🙂
M'agradaM'agrada