Ahir es va iniciar al Teatre La Faràndula de Sabadell, i dins el marc del Festival 30 Nits de Sabadell, el 13è Festival Internacional de Música de Sabadell organitzat per Joventuts Musicals de Sabadell i amb el suport institucional de l’Ajuntament de la capital vallesana, la Generalitat de Catalunya, la Fundació del Banc Sabadell i l’obra social de Unnim. El concert inaugural va anar a càrrec de la fenomenal jazzgirl (no m’atreveixo a dir encara jazzwoman) Andrea Motis i Joan Chamorro, acompanyats per Ignasi Terraza al piano, Josep Traver a la guitarra i Esteve Pi, bateria.

La joveníssima Andrea Motis (Barcelona 1995), ha esdevingut des de l’any del seu debut (2009), un fenomen que ha meravellat al món del jazz, gràcies al seu professor i mentor, Joan Chamorro que veient l’enorme talent de l’alumne avantatjada de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu (el barri barceloní, el meu), no ha dubtat ni un moment, malgrat la joventut de Motis, a llençar-la al circuit professional, ja sigui com a vocalista, trompetista i saxofonista, doncs en totes aquestes facetes excel·leix.

El assistents al concert, que omplíem tot l’aforament respectable del teatre sabadellenc, no vam trigar gaire estona a caure rendits davant l’evident categoria de la proposta inaugural, ja fos per la jove estel i el seu mestre, com per l’excel·lència del trio acompanyant cada cop que en la més pura tradició del jazz, ens oferien els corresponents solos de virtuosisme creatiu.

Andrea Motis és molt jove, i de la mateixa manera que sorprèn per aquest domini de l’afinació i el instint musical que emana amb seducció, també haurem d’esperar que els anys  li acabin donant el domini de l’escena que encara no posseeis. És una qüestió d’uns quants anys, no gaires, però els necessaris per agafar experiència de la vida, que la facin sentir allò que canta amb la convicció d’haver viscuts coses que ara tan sols són experiències mimètiques apreses sobre el pentagrama. Això no és pas un defecte, en absolut, és el que té ser adolescent, això si, amb unes qualitats innates i altres molt ben apreses del genial Joan Chamorro, i que de ben segur faran d’aquesta noia un estel de refulgent i d’admirable talent creatiu.

El concert ha durat més d’hora i mitja, amb les quatre propines incloses, tot d’una tirada, alternant els temes més clàssics del Jazz (Gershwin, Rodgers, Simone, Ellington), amb altres del swing i la Bossa nova. S’ha fet molt curt, senyal inequívoc de qualitat.

Motis, entre una Norah Jones a qui alguns la volen comparar, Billie Holiday i per què no, Bernadette Peters, llueix quan canta, musicalitat i ampli registre vocal i expressiu. Sap adequar-se en cada moment a cada cançó, i posseeix molts registres expressius que utilitza i dosifica amb sàvia prudència. En canvi quan toca la trompeta o el saxo, em va semblar més lliure i fins i tot més llençada.

No passaran ni cinc anys, que quan Motis trepitgi l’escenari tot just iniciar-se el concert, amb la seducció natural de la senzillesa i l’experiència, juntament amb la seva musicalitat innata i la personalitat definida, assolirà amb poderosa personalitat el control escènic del concert, fent dels músics i el públic, el que ella vulgui, serà la mestressa absoluta de la festa.

Aquesta noia és excel·lent i el millor de tot, és que no en fa ostentació. Ella fa música i ho fa de manera admirable, natural, senzilla, encara tímida. Quan es llenci del tot, causarà furor.

Joan Chamorro, l’ànima musical d’aquesta noia, vetlla segur al darrera del baix, per tal de que tot llueixi i embolcalli a l’estel. Ell sap que tot i que al darrere de la fenomenal Sant Andreu Jazz Band, hi ha molts joves amb talent, el cas d’Andrea Motis és peculiar i d’aquells que en surten un de tant en tant i penso que fa molt bé d’acompanyar-la en aquests inicis tan prometedors, arropant-la també amb aquest magnífic trio liderat per el gran pianista Ignasi Terraza. El conjunt resulta del tot satisfactori, i l’experiència esdevé d’una categoria indiscutible.

En la tercera propina ha sortit una germana més petita de l’Andrea, a acompanyar-la al ukelele, la dinastia Motis potser ens deparà més sorpreses.

Una gran nit de jazz per inaugurar aquest festival estiuenc, que tampoc s’ha lliurat d’un enrenou de protesta al davant de La Faràndula, on un grup de treballadors de l’Ajuntament enlairaven la justa queixa per uns acomiadaments segurament prescindibles, si atenem al cost salarial dels principals gestors del consistori, segons hem pogut llegir en els papers que repartien a l’entrada.

En arribar a Barcelona un altre protesta tallava la Via Laietana malgrat que feia estona que havíem passat la mitjanit. Temps molt convulsos, que fan impossible romandre impassibles davant el clam cada vegada més gran.

Si aquest final us sembla fora de lloc, ho lamento.

Recordeu que avui és el darrer dia per votar al Siegfried que més us hagi agradat dels 12 que us he proposat. Si encara no ho heu fet, podeu accedir directament a l’apunt prement aquí.

Si voleu més informació dels propers concerts del Festival sabadellenc, premeu aquí.