IN FERNEM LAND

30 NITS SABADELL: ANDREA MOTIS I JOAN CHAMORRO


Ahir es va iniciar al Teatre La Faràndula de Sabadell, i dins el marc del Festival 30 Nits de Sabadell, el 13è Festival Internacional de Música de Sabadell organitzat per Joventuts Musicals de Sabadell i amb el suport institucional de l’Ajuntament de la capital vallesana, la Generalitat de Catalunya, la Fundació del Banc Sabadell i l’obra social de Unnim. El concert inaugural va anar a càrrec de la fenomenal jazzgirl (no m’atreveixo a dir encara jazzwoman) Andrea Motis i Joan Chamorro, acompanyats per Ignasi Terraza al piano, Josep Traver a la guitarra i Esteve Pi, bateria.

La joveníssima Andrea Motis (Barcelona 1995), ha esdevingut des de l’any del seu debut (2009), un fenomen que ha meravellat al món del jazz, gràcies al seu professor i mentor, Joan Chamorro que veient l’enorme talent de l’alumne avantatjada de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu (el barri barceloní, el meu), no ha dubtat ni un moment, malgrat la joventut de Motis, a llençar-la al circuit professional, ja sigui com a vocalista, trompetista i saxofonista, doncs en totes aquestes facetes excel·leix.

El assistents al concert, que omplíem tot l’aforament respectable del teatre sabadellenc, no vam trigar gaire estona a caure rendits davant l’evident categoria de la proposta inaugural, ja fos per la jove estel i el seu mestre, com per l’excel·lència del trio acompanyant cada cop que en la més pura tradició del jazz, ens oferien els corresponents solos de virtuosisme creatiu.

Andrea Motis és molt jove, i de la mateixa manera que sorprèn per aquest domini de l’afinació i el instint musical que emana amb seducció, també haurem d’esperar que els anys  li acabin donant el domini de l’escena que encara no posseeis. És una qüestió d’uns quants anys, no gaires, però els necessaris per agafar experiència de la vida, que la facin sentir allò que canta amb la convicció d’haver viscuts coses que ara tan sols són experiències mimètiques apreses sobre el pentagrama. Això no és pas un defecte, en absolut, és el que té ser adolescent, això si, amb unes qualitats innates i altres molt ben apreses del genial Joan Chamorro, i que de ben segur faran d’aquesta noia un estel de refulgent i d’admirable talent creatiu.

El concert ha durat més d’hora i mitja, amb les quatre propines incloses, tot d’una tirada, alternant els temes més clàssics del Jazz (Gershwin, Rodgers, Simone, Ellington), amb altres del swing i la Bossa nova. S’ha fet molt curt, senyal inequívoc de qualitat.

Motis, entre una Norah Jones a qui alguns la volen comparar, Billie Holiday i per què no, Bernadette Peters, llueix quan canta, musicalitat i ampli registre vocal i expressiu. Sap adequar-se en cada moment a cada cançó, i posseeix molts registres expressius que utilitza i dosifica amb sàvia prudència. En canvi quan toca la trompeta o el saxo, em va semblar més lliure i fins i tot més llençada.

No passaran ni cinc anys, que quan Motis trepitgi l’escenari tot just iniciar-se el concert, amb la seducció natural de la senzillesa i l’experiència, juntament amb la seva musicalitat innata i la personalitat definida, assolirà amb poderosa personalitat el control escènic del concert, fent dels músics i el públic, el que ella vulgui, serà la mestressa absoluta de la festa.

Aquesta noia és excel·lent i el millor de tot, és que no en fa ostentació. Ella fa música i ho fa de manera admirable, natural, senzilla, encara tímida. Quan es llenci del tot, causarà furor.

Joan Chamorro, l’ànima musical d’aquesta noia, vetlla segur al darrera del baix, per tal de que tot llueixi i embolcalli a l’estel. Ell sap que tot i que al darrere de la fenomenal Sant Andreu Jazz Band, hi ha molts joves amb talent, el cas d’Andrea Motis és peculiar i d’aquells que en surten un de tant en tant i penso que fa molt bé d’acompanyar-la en aquests inicis tan prometedors, arropant-la també amb aquest magnífic trio liderat per el gran pianista Ignasi Terraza. El conjunt resulta del tot satisfactori, i l’experiència esdevé d’una categoria indiscutible.

En la tercera propina ha sortit una germana més petita de l’Andrea, a acompanyar-la al ukelele, la dinastia Motis potser ens deparà més sorpreses.

Una gran nit de jazz per inaugurar aquest festival estiuenc, que tampoc s’ha lliurat d’un enrenou de protesta al davant de La Faràndula, on un grup de treballadors de l’Ajuntament enlairaven la justa queixa per uns acomiadaments segurament prescindibles, si atenem al cost salarial dels principals gestors del consistori, segons hem pogut llegir en els papers que repartien a l’entrada.

En arribar a Barcelona un altre protesta tallava la Via Laietana malgrat que feia estona que havíem passat la mitjanit. Temps molt convulsos, que fan impossible romandre impassibles davant el clam cada vegada més gran.

Si aquest final us sembla fora de lloc, ho lamento.

Recordeu que avui és el darrer dia per votar al Siegfried que més us hagi agradat dels 12 que us he proposat. Si encara no ho heu fet, podeu accedir directament a l’apunt prement aquí.

Si voleu més informació dels propers concerts del Festival sabadellenc, premeu aquí.

11 comments

  1. Xavier C.

    Un angelet. Segur que amb el pas de temps guanyarà la maduresa i experiència que assenyales; tot i que potser llavors haurà perdut també la timidesa i innocència que fan que hores d´ara sigui un encant veure-la sobre l´escenari.

    M'agrada

    • Peró els anys juguen al seu favor, aquesta innocència fa certa gràcia, però les cançons que interpreta, moltes vegades van associades a una experiència vital que ella per raons òbvies, encara no ha pogut viure.
      Sempre serà dolça, és un àngel.

      M'agrada

  2. colbran

    Una velada jazzística espléndida, con un conjunto que disfrutaba tanto como el público y una Andrea Motis sorprendente por su afinación y eclecticismo -lo mismo canta que interpreta a la trompeta, con y sin sordina, o al saxo-. Le falta ese desparpajo que dan los años y la experienca, pero la base está ahí. Desde l primer tema -“Mean to me”-,pasando por “My funny Valentine”, “Our love is here to stay”, “Too soon”, etc. fue desgranando tema tras tema con sencillez y swing, demostrando que hay una gran estrella del jazz por delante y que podrá codearse con cualquiera, incluso en la cuna del género, dentro de unos años.

    Los músicos que la acompañan exelentes todos, con solos destacables de cada uno de ellos. La sonoridad del piano -a cargo de Ignasi Terraza- excepcional.

    Disfruté mucho y el espectáculo se me hizo corto. En Sabadell hay auténtica vida musical y su público responde como se merece la ciudad.

    M'agrada

  3. Comparteixo plenament tot el que dius. Ja saps que tant l’Andrea Motis, com el Joan Chamorro i la Sant Andreu Jazz Band els seguim des de fa temps per molts motius. Ens agrada molt tant el que fan, com, com ho fan i perquè veure com el Joan Chamorro ha aconseguit inocular el meravellós virus de la música en aquests nois i noies es digne d’admiració. A més, el Joan ha sabut guiar molt bé la carrera de l’Andrea, rodejant-la de grans músics d’aquí de reconegut prestigi internacional, amb la qual cosa, a banda del seu talent innat, ha fet que l’Andrea hagi crescut musicalment molt més ràpid encara.

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    En absolut Joaquim, trobo que forma part de la crònica esmentar fets relacionats amb el concert, encara que siguin extramusicals. No conec les circumptàncies de la protesta dels treballadors de l’Ajuntament de Sabadell, però per lo que descrius el meu soport tambè el tenen, donat que no cal ser un geni per saber la de càrrecs “agraïts”, càrrecs “de confiança”, càrrecs “per serveis prestats”, càrrecs “perque ets molt mono/mona”, càrrecs “de sang”, càrrecs “aquí un amic pel que faci falta”, etc, etc, etc…han pul.lulat per aquestes i d’altres administracions.

    Bé, desprès d’aquest comentari agra, perque ja està bé com han deixat aquest pais, jo vaig optar ahir per anar a escoltar la versió XL del Rèquiem de Brahms. Feia poc que també a l’auditori havia escoltat la versió “mini” i el resultat és que totes dues són una festa musical, que em fan oblidar, al menys mentres sonen, les “indignacions” terrenals. I és que és una joia veure tans amants de la música plegats en un sol cor i una delícia lo bé que van cantar!

    M'agrada

      • Josep Olivé

        És que lo millor va ser lo que més por em feia: el cor participatiu, i el seu entusiasme! L’OBC quasi de vacances, i l’Orfeó diría que tambè, amb una interpretació per exemple dels dos grans passatges fugats certament decebedora. Però sortosament (i curiosament) quan cantava tota la gran massa coral sonava molt bé, i això va ser lo que em va fer sortir content de l’experiència.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: