Un standing-ovation historic. Joan Sutherland cantant Lucia di Lammermoor al Gran Teatre del Liceu gener-febrer 1962
Ahir en Bocachete ens deixava un comentari amb en enllaç molt interessant a l’apunt dedicat al premi a Diana Damrau, que no feia referència a l’apunt en qüestió, però que crec que mereix l’atenció deguda..
El crític nord-americà Fred Plotkin va escriure un elogi al públic del Liceu, després de l’experiència viscuda durant la visita del Festival Bayreuth a Barcelona.
Certament per a nosaltres que ens acostumem a maltractar en l’autoestima, no deixa de sorprendre aquest llistat d’elogis, si bé em sorprèn que no mencioni que el teatre presentés una ocupació incomprensible davant la importància de l’esdeveniment.
He pensat bastant amb el que Mr. Plotkin diu i he arribat a la conclusió que si arriba a assistir a una representació d’aquelles que s’acaben amb un Liceu abarrotat posat dempeus i amb una pluja de paperets multicolors caient sobre un dels cantants, curiosament un costum introduït per un aficionat nord-americà molt assidu a les funcions del Liceu quan va residir a Barcelona i que malauradament ja ens ha deixat, aleshores aquest periodista levitaria.
És ben cert que el públic que varem assistir a les funcions del Festival Bayreuth anàvem quasi en peregrinació, però també és ben cert que tampoc érem tants com creiem i que per tant el presumpta bastió del wagnerisme deixeu-me dir que va quedar en entredit o en tot cas, el defensem menys wagnerians dels que creiem ser.
Ja vaig comentar que a la sala es respirava un ambient d’autèntica excepcionalitat i que aquest ambient que es respira, aquesta presència intangible, molt poques vegades es respira en una representació de temporada, al menys “avant-match”. Si que alguna vegada i davant l’excepcionalitat d’un artista i una veu el temps s’atura, però no en el sentit global com va succeir en la visita bayreuthiana, i més quan les veus, com ja sabíem, eren en general discretes. El que varem viure aquells cinc dies serà recordat per sempre i els assistents ho transmetrem a les generacions futures com batalletes de l’avi.
És bonic que Mr Plotkin notés aquesta excepcionalitat i ens la valori, però també hauria de veure aquells dies que el públic està especialment desinteressat per la proposta, que marxa corre-cuita cap al pàrking per evitar la cua, tot deixant als intèrprets en el primer intent d’agraïment als aplaudiments. També m’agradaria veure que opina quan els estossecs conformen una banda sonora afegida a la del compositor de l’òpera representada, o quan els caramels, mòbils, alarmes vàries i ara cal afegir-hi la legió de iphons, ipads, ipods i ipuds que s’il·luminen durant les representacions, per llegir el correu, passar una piulada o penjar fins i tot una foto al facebook. Ens hem globalitzat i no crec, sincerament, que siguem ni tan diferents, ni tan excelsos que com diu ell.
Vivim l’òpera amb passió, cert, però també he vist aquesta passió en altres llocs.
El Liceu és un teatre de veus, i com més grans millor. Aquells cantants que tenen un volum vocal petit, ho tenen molt i molt difícil per triomfar-hi, tot i així si el seu art és tan excels com el de Juan Diego Flórez, aleshores podem afirmar allò que de que la grossària no importa, però només en aquestes excepcionals circumstàncies. Mentre que una veu molt gran, encara que no afini gaire o tingui altres mancances tècniques o expressives, ho té molt més fàcil i no em feu retratar-me en aquest sentit, no tinc ganes de polèmiques. Aquesta és, entre moltes altres, una de les característiques del liceistes.
No crec que estiguem tan lluny del públic del Metropolitan, ja que aquí malauradament també omplirem 15 representacions de Traviata i ens costarà omplir-ne 6 d’Ernani.
No tinc molta experiència internacional, però en els teatres internacionals que he visitat, no he vist gaires diferències amb el públic del Liceu. A Viena els entreactes són molt participats, també he presenciat discussions a La Bastille, i no cal dir als teatres italians que conec, Comunale de Bologna, Regio de Torino o la Scala, on no cal insistir gaire en la participació abrandada del públic davant els espectacles. Potser a Alemanya el públic s’ho pren d’un altre manera, ja que el seu nivell és sempre alt i el seu caràcter és més luterà, tot i que he presenciat èxit memorables, si bé és veritat que a l’entreacte és més important la copa de cava que no pas el si bemoll esgarrat. No parlo dels festivals estiuencs ja que el crec que el públic participa de manera diferent, però a Pesaro, com a Bayreuth o Salzburg, el públic o part del públic, no es limita a passejar glamur i també s’apassiona amb les provocacions i/o l’actuació dels cantants. Per tant em sorprèn que aquest senyor que deu haver visitat més teatres del que ho he fet jo, ens destaqui per sobre la mitja.
Potser al MET, teatre en el que no he pogut presenciar cap representació, el públic es comporta de manera molt diferent. Algunes coses ja l’has hem comprovat en les retransmissions i altres les vaig viure en directa al NYCO on vaig percebre un grau de infantilisme i complaença adolescent en un públic vorejant la vuitantena, sorprenent. Aplaudeixen abans d’hora, abans acostumaven a fer-ho quan entrava el divo o la diva de torn en escena, aplaudeixen les produccions i totes aquestes particularitats que de mica en mica s’han anat imposant arreu. Potser al Liceu les “standing ovation” són més reals i sinceres quan es produeixen. Quantes vegades no ens hem quedat estorats amb aquella platea dempeus aplaudint interpretacions més aviat discretes?. Per a ells tot és bo, i és clar, davant l’excepcionalitat potser la diferència no és tan gran, en canvi nosaltres, més crítics i quasi eternament insatisfets, quan assistim a un fet excepcional, com la visita del Festival Wagner, reaccionem molt millor que quan ho fem davant de les representacions de “Il burbore di buon core”, que recordo més aviat ensopides, per no parlar d’algunes estrenes contemporànies o alguna representació d’aquelles que sobre el paper semblava que tenia que ser extraordinària i que va acabar sent d’una mediocritat exasperant com el darrer Der Freischutz.
Al MET, al menys en les representacions que ens transmeten a Europa i que passen per ser el millor de cada temporada, tot és un èxit i el públic és molt més agraït, cosa que no em sembla gens malament, ho gaudeixen aparentment més, segurament per que ells demanen per sobre de tot distracció i espectacle, dues coses que també aquí valorem, però que a molts, no m’atreveixo a dir a tots,ens agraden acompanyades d’altres coses.
Comprenc que a Mr Plotkin el sorprengui el programa de mà, si hem de comparar-lo amb el PlayBill que de manera monopolística col·lapsa tots els teatres novaiorquesos, però jo en canvi crec que els programes del Liceu han anat a menys, malgrat que darrerament sembla que hagin recuperat un cert ordre, perdut durant unes temporades on era veritablement difícil seguir l’argument, entre notes tangencials, insercions en un altre tipus de lletra, i notes al marge. Un caos d’informació, sacrificada per un disseny confús. A Europa, però no en tots els teatres, els programes de mà que es paguen són magnífics i el liceu s’ha de reconèixer que ha tingut èpoques de tot, però ha cuidat bastant aquest aspecte. Ara el preu és excessiu i el “full dominical” gratuït, exclusivament amb el repartiment és d’una gasiveria ridícula.
Els elogis a la botiga de l’Espai Liceu i fins i tot a Casa Beethoven, que res té a veure amb el teatre, l’indueixen a pensar que aquí és viu l’òpera molt intensament, i no seré pas jo qui el desmenteixi, és el meu cas, no cal dir-ho, ja sabeu que el lema de In Fernem Land és La vida un pretext per anar a l’òpera, però també crec, perquè ho he viscut i escoltat, que encara hi ha qui quan entra a la sala no sap ni que es representarà, ni qui canta. No heu escoltat mai allò de Avui que fan? o Estarà bé això d’avui?
Edita Gruberova al Liceu, 21 de juny de 2009, amb l’escenari ple de fulls de colors llençats per la legió d’admiradors
Us deixo l’article publicat a La Vanguardia
Elogio al público del Liceu
El crítico de ópera de Nueva York Fred Plotkin analiza la audiencia del Gran Teatre en su blog Operavor
Cultura| 26/09/2012 – 03:16h
Fred Plotkin
Crítico de ópera en Nueva York
Mientras los conjuntos operísticos empiezan ahora sus temporadas en el hemisferio norte, he estado pensando en cómo pueden ofrecer los mejor de sí mismos y cómo los amantes de esta forma de arte pueden ayudarles en la tarea. Mis conclusiones entremezclarán junto con otras muchas crónicas de este otoño.
Emprender la producción y realización de una ópera aun en las mejores condiciones constituye un desafío, pero ofrecer temporadas de repertorio en tiempos difíciles exige mucho más: un equilibrio muy cuidadoso de rigurosa gestión financiera, inteligencia artística y espíritu de equipo en el seno de un conjunto operístico –intérpretes, técnicos y empleados- que facilitan que todo el mundo ponga su mejor empeño en dar lo mejor de sí mismo sin que le arredren los posibles obstáculos.
Todo este trabajo y sacrificio se ejecuta en aras de complacer a un público. Quien asiste a una función de ópera desempeña un papel crucial en el buen estado de salud de esta forma artística que va mucho más allá de comprar una entrada. Aunque los intérpretes, indudablemente, obtienen una satisfacción y se sienten realizados al llevar a cabo su trabajo, obtienen un sentido añadido de motivación si actúan ante un público involucrado en el empeño. He presenciado este hecho incontables veces a lo largo de décadas, pero he sido más consciente de él desde que empecé a escribir para Operavoren marzo del 2011.
Mi primer artículo para este blog (ustedes leen ahora el número 162) y el primero en las series Planet Opera, fue sobre Barcelona. Si existe un público mejor de ópera en el mundo que la de Barcelona, aún he de encontrarla…
Abordé esta cuestión en cierta medida en el citado artículo, pero recordé más ampliamente el nivel de calidad de esta e público cuando asistí a las representaciones del Liceu a principios de este mes.
No es ningún secreto que, incluso en la incierta situación de la economía mundial, España ha figurado entre los países más afectados por ella. He visitado el país este año en dos ocasiones en parte en señal de solidaridad, pero también para comprobar el grado en que el mundo de las artes sufre las consecuencias de tal situación. Este otoño tendrán ocasión de leer mi crónica desde Valencia, ciudad que valientemente mantiene viva y vigente la cultura prescindiendo del grado de dureza de la adversidad reinante.
La razón especial que me ha traído a Barcelona este mes ha sido la asistencia a las representaciones de Lohengrin y El holandés errante a cargo del Festival de Bayreuth en una de las escasas funciones fuera de Alemania.
Barcelona es una de las ciudades del mundo que es una auténtica ciudadela wagneriana (tema sobre el que volveré en el 2013) y los públicos wagnerianos muestran, por supuesto, diferencias entre sí. Raramente acaban en un teatro por azar, pues han planificado, preparado y aun hecho algún sacrificio para asegurarse una entrada. Conocen la música y el argumento de la ópera que van a escuchar y están preparados para disfrutar de ella y aclamar a los intérpretes y cantantes.
Cabe subrayar que los públicos de Barcelona muestran tal comportamiento en la mayoría de óperas que se representan. Siguen considerando el hecho de acudir a una representación operística como una ocasión especial en lugar de cómo un gesto rutinario. Repasan previamente el hilo argumental, aunque lo conozcan, de modo que su principal actividad sensorial durante la representación consiste en la escucha de la obra en lugar de la lectura de los subtítulos. Escuchan todas las notas de la ópera antes de aplaudir en lugar de hacerlo cuando ha finalizado el canto. No saltan de sus butacas para ofrecer la ovación de rigor, sino que aclaman la función desde sus asientos y se levantan cuando intérpretes y cantantes saludan al público la primera vez tras la representación sólo si consideran que su trabajo lo ha merecido. No salen corriendo del teatro cuando los intérpretes y cantantes salen a saludar por segunda vez –como ocurre en Nueva York y en otras ciudades estadounidenses. La verdad: ¿acaso cuesta tanto permanecer cinco minutos para agradecer a los artistas su trabajo con aplausos en lugar de ser los primeros en alcanzar el transporte público para irse a casa? El público barcelonés se queda en su sitio y reconocen plena y debidamente el trabajo de los intérpretes y cantantes, hecho que les motiva a volver y a ofrecer lo mejor de sí mismos.
El público de Barcelona se siente orgulloso de ser entendido, no tanto para mostrar su vertiente crítica y sentirse superior a lo que tiene lugar en el escenario (como sucede en ocasiones en Milán, Parma y Venecia), cuanto porque siente que si acude preparado a la función obtendrá un mayor resultado de la representación y se hallará en mejor condición para ofrecer mejor su testimonio a los intérpretes y cantantes. El programa de la casa (que, como en la mayoría de teatros de Europa, se compra en lugar de ser gratuito) es un pequeño libro lleno de textos eruditos y maravillosas fotografías, concebido para ser conservado y consultado en todo momento que se desee. Guardo los programas de Barcelona no como un simple recuerdo sino para aprender sobre óperas y compositores con los que volveré a tropezar. La letra del programa de Barcelona figura en un tipo, tamaño y color de letra legibles, en lugar del aspecto que suelen presentar en la mayoría de programas en Estados Unidos, con aires de diseño pero negados para el caso.
El público de Barcelona frecuenta la librería del Liceu y otras próximas al teatro que ofrecen publicaciones, grabaciones y recuerdos nostálgicos de representaciones previas. La apasionada relación que este público mantiene con su teatro de ópera y sus maravillosos artistas autóctonos (Caballé, de los Ángeles, Carreras y otros) es una relación sin igual. Mi tienda preferida es la Casa Beethoven (Rambla, 97), donde uno puede encontrar toda clase de tesoros así como un personal muy entendido y entusiasta de su labor.
Uno siente que la ópera está viva en Barcelona. La mayoría de conversaciones en las que he intervenido o que he sorprendido en los entreactos han versado sobre la representación operística del día así como sobre representaciones anteriores o futuras. El público barcelonés debate sobre ópera como los italianos sobre comida; lo que he comido, como y comeré. Deploro que, en la mayoría de teatros de ópera que visito en la actualidad, observo escaso debate sobre ópera entre los miembros del público. La gente asiste sin preparación y piensa que tiene bastante con leer los subtítulos. No están familiarizados con los intérpretes ni, en ciertos casos, con las óperas. Oyen en lugar de escuchar, ven en lugar de mirar. Prefieren asistir a una representación de La Traviata por décima vez que a la de Ernani por primera vez, aunque ambas constituyen obras geniales de Verdi.
Resulta extraordinario que en Barcelona, cuya economía se halla en tan mala situación, el Teatre del Liceu siga ofreciendo una programación válida y vigente a precios razonables. Ello se debe, en parte al tácito artículo de fe que dice que una ciudad es mejor cuando su vida cultural vibra y cuando todos –artistas, personalidades políticas, empresas y público– desempeñan un papel importante para que esto pueda ser una realidad.
Traducción: José María Puig de la Bellacasa. Artículo original What Audiences Can Bring to an Opera Performance
http://www.lavanguardia.com/cultura/20120926/54351871767/elogio-publico-liceu.html#ixzz27h1kxfXB
IN FERNEM LAND 
Joquim deixam feicitar-te pe teu comentari tan meticulos i encertat, al mens per a mi.
D’alguna manera confirmes la meva teoria que vaig manifear fa molt de temps referent al públic assistent als teatres, especialment el Liceu.
No vull entrar en la polémica de si hi entenen no, però aplaudir fora de temps o a algun cantant solament pel seu renom a l’entrada a l’escenari no ho trobo correcte execepte quan es traca d’un acte benèfic o de solideralitat.
Malauradament com tu dius això succeeix altres teatres però crec que amb això no mostren en entedrei més que els altres que alaudeixen quan ho han de fer.
Caldria controlar l’eufòria amb més cura.
Crec que el senyor Fred Plotkin hauria de ser una menys comparatiu
M'agradaM'agrada
Juli no m’has acabat d’entendre, ja que em referia, quan parlo d’aplaudir a l’entrada, és un costum que al liceu no s’ha fet quasi mai, és propi del MET i els teatres nord-americans
M'agradaM'agrada
Apassionant post el d’avui, que no puc atendre en la seva justa mesura. Ja vaig dir ahir que molts aspectes de l’article de Fred Plotkin són discutibles però des del punt de vista global l’encerta en la seva percepció de com es viu l’òpera al Liceu. Aquesta percepció que tinc jo tambè és molt subjectiva donat que amb qui normalment em relaciono amb temes musicals, amb més o menys grau compartim les mateixes inquietuts i manera d’entendre i vieure la música.
Malauradament no em puc extendre en un tema que ja m’agradaria. Potser quan torni. Me’n vaig a donar una volta per Bilbao i Madrid a les seves respectives inauguaracions de temporada (Traviata i Boris). Per cert, inauguaració a l’ABAO que tenen cura de que sigui una funció una mica diferent de totes les altres. I d’això hauria de pendre nota el Liceu. No es tracta de tronades funcions de gala i d’anacròniques compostures. És tracte de petits detalls que fan notar que sencillament estem davant de la primera de totes les funcions.
M'agradaM'agrada
Potser si, però no veig un comportament diferent a altres teatres amb àmplia tradició, d’aquí i d’allà i en canvi ell, per tot allò viscut durant el Festival Wagner, ho destaca com quelcom habitual del públic liceista, i tots sabem que allò ha estat un fet excepcional i que la resta de funcions i amb el mateix públic, el comportament és tot un altre.
M'agradaM'agrada
Ha, ha, ha… a mi m´encanta quan algú arriba i diu allò de “i avui què tenim?”. M´encanta la suficiència amb que trepitgen el Liceu. Com la dels que a l´entreacte parleu de la pífia en el Do de la segona ària, o espereu en candeletes com se´n sortirà el baríton al “Giuro al cielo che non sono stato io a rompere i piatti” del tercer acte. Us admiro a tots.
M'agradaM'agrada
Tu, PAX IMPERIALIS 🙂
M'agradaM'agrada
Leí el comentario de este señor ayer y me quedé sorprendido por su contenido. Realmente es un enamorado de Barcelona, no hay duda. Sorprendido porque por reiterados comentarios vuestros y alguno que otro vivido in situ, la percepción que tengo del público que acude al Liceo me parece radicalmente diferente. No asistí a las funciones wagnerianas y si el público se comportó como explica este crítico (y parece que así lo fué) me parece estupendo y sería un ejemplo a seguir. Con respecto Joaquím a lo que dices del pùblico americano, por experiencia, no en la ópera pero sí en los musicales, es en general un público muy, pero muy agradecido, rozando, como bien dices, a veces el infantilismo.
M'agradaM'agrada
Qui sap si ve més sovint acabarà canviant d’opinió.
M'agradaM'agrada
no sé si Mr. Plotkin habrà presenciado en el Liceu, alguna de las ùltimas actuaciones de Edita Gruberova y habrà analizado el comportamiento de buena parte del pùblico. Je…je…
no tengo en estos momentos tiempo de analizar el artìculo de Mr. Plotkin que da para bastantes comentarios y del podrìa discrepar en algun punto.
Joaquim lo ha analizado detallada y bastante acertadamente
M'agradaM'agrada
El comportament del públic amb determinants cantants, és molt propi del MET, això potser no l’estranyaria tant com la concentració assolida en les funcions del Festival, potser aquí rau la diferència.
M'agradaM'agrada
Mr. Plotkin fa quedar molt bé el públic del Liceu. Penso que no l’ha vist en segons quins moments, no diria el mateix. En general el seu article és d’agrair. El teu, Joaquim, l’encerta des de la nostra pròpia perspectiva de públic que aguanta el públic que li toca al costat.
M'agradaM'agrada
Òbviament és d’agrair que ens deixi bé, molt millor que si ens deixés a baixar d’un burro, però cal matissar l’entusiasme, nosaltres ens hem queixat moltes vegades del comportament indigne davant un espectacle o la feina d’uns artistes.
M'agradaM'agrada
El público del Liceu es muy agradecido si lo que se ofrece es de calidad. Yo no he escuchado reacciones tan espectaculares y prolongadas como en el Liceu, pero está lejos de ser un público preparado, respetuoso y educado.
Este señor lo compara con el público americano y así gana cualqueira.
No por mostrar gran entusiasmo al final de los conciertos del Festival Wagner, que me pareció una respuesta excesiva, quiere eso decir que seamos el mejor público operístico, ni mucho menos.
Somos apasionados y generosos, pero distamos de ser los mejores y los más entendidos.
M'agradaM'agrada
Certament aquestes mostres espectaculars d’entusiasme motiven i creen afició. En això pocs teatres ens poden fer competència, però en altres ocasions el públic, el mateix públic, ha demostrat ser sectari, maleducat i absolutament injust, com la protesta a Ciofi, Piscitelli o altres cantants no admesos per els cavallers del Sant Grial.
M'agradaM'agrada
Joaquim: gràcies per la fotografia de la SUtherland, Lucia el 1962). Mireu-la. El teatre era diferent. Les llotges del prosceni eren més grans. Mireu el teló! Fins on arribaven els brodats! Hi ha el coverol que es va cremar, i ha la bateria de llums…
Només volia dir “gràcies”!
M'agradaM'agrada
És una fotografia fabulosa que m’entusiasme.
No hi ha de què!
M'agradaM'agrada
Ja vaig llegir aquest article i no tenia cap dubte que acabaria arribant a IFL. En general coincideixo amb tu Joaquim, i amb els comentaris anteriors, però deixeu-me afegir un parell de coses (i disculpeu repeteixo comentaris):
En primer lloc és cert que el comportament del públic en representacions de Bayreuth va ser exemplar. Als pisos superiors és natural que fos així, ja que la majoria de localitats van ser comprades amb molta antelació per gent interessada en l’espectacle, i que per tant van seguir les funcions amb atenció i silenci.
Tanmateix, Plotkin diu clarament que això passa en la majoria de representacions:
“Cabe subrayar que los públicos de Barcelona muestran tal comportamiento en la mayoría de óperas que se representan. Siguen considerando el hecho de acudir a una representación operística como una ocasión especial en lugar de cómo un gesto rutinario. […] Escuchan todas las notas de la ópera antes de aplaudir en lugar de hacerlo cuando ha finalizado el canto.”
Home, això ja sembla més exagerat. És cert que quan toquen òperes menys populars el públic és bastant més educat i demostra saber què ha anat a veure, a diferència del què vam viure durant les funcions de la Bohème. I,definitivament, el públic no espera a aplaudir fins després de que soni l’última nota.
A més, caldria distingir entre zones, ja que no es viuen igual les representacions a la platea i l’amfiteatre que a la resta del teatre. A la platea tinc la impressió que per a molta gent l’òpera segueix essent una rutina o, en el millor dels casos, un entreteniment luxós.
Per la meva part trobo que l’entusiasme del públic del Liceu és excessiu moltes vegades (sovint jo mateix m’he excedit més del què m’agrada reconèixer en les mostres d’entusiasme cap als intèrprets), i no vol dir necessariament que sigui un públic entès. Es tracta, crec, d’un públic volcat cap als grans divos/as i que és capaç de mostrar-se fred davant d’espectacles de gran interès artístic però sense cap gran figura al programa. Potser és la meva percepció esbiaixada, però ho trobo molt trist. Altres públics tenen una reacció menys entusiasta, però potser més coherent amb el resultat artístic de cada funció.
En quant als programes de mà, em sorpren l’elogi que en fa el Sr.Plotkin. Certament el contingut és bastant bo, però el disseny el trobo horrible i la lectura incòmoda per l’abus de cites i de canvis de tipografia.
M'agradaM'agrada
En les darreres temporades, i d’això no fa tant, en certs torns però cada vegada més generalitzat, tan aviat es percep la baixada del taló, ja s’aplaudeix, encara que l’orquestra segueixi tocant.
Hi ha una part del públic del nostre estimat Liceu, que considera que l’òpera comença i acaba amb el cant, i per tant una obertura és per aclimatar, i un cop els cantants han fet la darrera nota, i encara que hi hagi una coda musical magnífica, allò ja s’ha acabat, Al Senyor Plotkin li hem de dir això.
M'agradaM'agrada
Agradezco que M. Plotkin se ha ya expresado de esta forma y no de la contraria, pero sólo se ajusta a la realidad respecto a este Festival Wagner y a alguna función aislada. En este momento me viene a la memoria el recital de Lied de Thomas Hampson, quien al concluir se dirigió al público y nos dió las gracias porque nunca había tenido una audiencia tan silenciosa y atenta a cuanto estaba escuchando. Pero estos casos no abundan. Ya se ha hablado de las toses -especialmente en los momentos de música lánguida o suave-, de los caramelos, de los móviles, de los abanicos con pulsera, de los “i avui que fan?”…Yo añadiría los comentarios en voz baja que no acaban cuando el maestro ataca una obertura o preludio…Una vez me quejé a unas señoras de al lado y me contestaron “si encara no cantan…”.
Es cierto que en tiempos de Rossini él inauguraba casi todas sus óperas con una obertura, por la única razón que durante la misma el público se acomodara en sus asientos y concluyera sus conversaciones. No sé si los compositores que le precedieron y los que le siguieron escribían esos “arranques” musicales con la misma intención. Pero actualmente -y afortunadamente desde hace muchos años, probablemente desde que Toscanini cogió la batuta para dirigir una ópera o concierto- se escuchan las partituras con atención y respeto desde sus primeros compases. Pero siempre hay quien le queda algo por comentar mientras suenan los primeros compases, vicio que ha fomentado la televisión: el peor espectáculo del mundo y hoy en día peor que nunca. Parece como si la oscuridad prpiciara el cuchicheo de seudo-confesionario.
Lo de abandonar la sala “corre que…te pillo” al descender el telón suele ser habitual en el Liceu, pero el Sr. Plotkin debe estar tan cegado por la escena que cuando viene a Barcelona no se da cuenta.
Somos muy entusiastas los barceloneses -a veces incluso exageradamente entusiastas, pues hacemos de casi todas las funciones un éxito “memorable”, a menudo no merecido- y muchas veces los bravos y vítores no se ajustan a lo visto y escuchado -y no me refiero sólo al inefable “Bravo-Bravo”-, pero ciertos divos/divas tienen sus “die hards” hasta la muerte, aunque oigamos caladas, notas desafinadas, gritos, desgarros o bramidos. A eso muchos le llaman fidelidad al divo/diva, yo le llamo incongruencia. Cuando un intérprete está en su plenitud y se lo merece es perfecto, cuando no se lo merece y únicamente es fruto del fanatismo y del recuerdo de tiempos mejores no, a menos de que se trate de un homenaje y despedida, pero a lo que yo me refiero no es el caso. Muchas veces con esas exageraciones de entusiasmo hacia un intérprete caduco o en un mal momento lo que hacemos es engañarle y hacerle creer que ha estado insuperable, motivo por el cual no intentará ninguna mejora, pues para ese teatro con lo hecho ya es festejado como lo más.
M'agradaM'agrada
“prrpiciara”=propiciara. Perdón.
M'agradaM'agrada
cada vegada ens assemblem més als novaiorquesos i fem standing ovation de quasi tot, però quan realment hi ha coses excepcionals, la resposta esdevé excepcional
M'agradaM'agrada
Gracias, Joaquim, por esa foto de Dame Joan Sutherland que pertenece a los años más gloriosos de su carrera (que fueron de 1959 a 1965). Cuando la ví en diciembre de 1960 en “I puritani” me llevé una de las mejores sorpresas operísticas de mi vida. La voz era temendamente grande, suave, ágil, belcantista total y además se movía muy bien por escena. Cuando interpretó esta “Lucia” de la foto -que yo sólo escuché por radio- siguió electrizando al público liceísta. Qué voz!. Cuando volvó al Liceu en 1986 con “Norma” …, por otra parte, tuve una de las peores sorpresas de mi vida. La voz había empequeñecido, no se le entendía ni una “jota”, su marido -Richard Bonynge- ralentizaba la orquesta cuando ella cantaba y aceleraba cuando no intervenía ella; sólo conservaba intacto su famoso “Mi bemol”. Los miembros de la Decca que estaban en la sala hacían comentarios dramáticos, pues tenían que concluir la grabacion de “Norma” con Caballé y Pavarotti -que habían comenzado a grabar hacía casi dos años- y no sabían cómo podría acabarla. Enfín es la vida y los años no pasan en balde, pero nunca olvidaré su irrupción en escena corriendo desde la derecha del escenario para interpretar “Son vergin vezzosa” a ritmo de polonesa. Ha sido una de mis noches memorables en el Lceu, de aquellas que sólo se pueden contar con los dedos de las dos manos.
M'agradaM'agrada
Si, veritablement la foto és maquíssima!
Quina sort poder escoltar a la Sutherland en els seus millors anys!
M'agradaM'agrada
Jo valoro la fotografia per la qualitat de la pressa, per l’ambient tan liceista que es respira, per l’espectacularitat esplendorosa d’aquella sala infinitament millor que l’actual i per tot allò que fa a Sutherland no em diu res, ja que aquesta senyora, ni quan era molt bona, que ho era, no em deia res, res, res.
M'agradaM'agrada
Aquesta foto és per mí una petita maravella d’una cantant mítica:Joan Sutherland en el “meu teatre”.Llàstima que no tornés més sovint .Hagués estat molt engrescador poguerli veure-sentir als anys 60 i 70 la Cleopatra,Marie,Semiramide,etc,etc. Maria Callas a rel del seu debut a Londres(1959) amb Lucia va afirmar que mai més tornaría a cantar el rol,doncs considerava que la Joan la superava ampliament.
Respecte al article de Fred Plotkin podriem dir que ens deixa molt be,potser millor del que ens mereixem.Tanmateix comparteixo amb ell en que som quelcom especial en l’area operística.Be en primer lloc el Festival de Bayreuth que no es mou mai ha vingut a casa nostra en dues ocasions(aixó és una fita històrica) impulsat jo crec pels dirigents del teatre i per la devoció wagneriana del public de Liceu.La seva segona visita ha estat seguida amb un entusiasme colectiu fora de serie i les ovacions finals amb tot el públic de peu han impressionat tant al senyor Plotkin com a mí.
D’altre banda el Liceu comença a ser força enveijat per aquell públic que demana algún tipus d’innovació teatral.Si ens passaijem per la xarxa en podrem tenir constància .
En darrer lloc també tenim fama de tenir molts bons cantants. Si compareu amb altres teatres podeu comprovar que tenim un nivell proper(no el mateix) als més grans. En aquest apartat el públic és particularment receptiu i molt agraït quan creu que aquell divo s’ha esforçat per donar el millor del seu art.En els darrers anys aixó ha quedat ben demostrat amb casos com Natalie Dessay,Rolando Villazón,Renee Fleming,Diana Damrau,Juan Diego Flórez ,Edita Gruberova(tots ells diuen maravelles del nostre públic).Espero que la Sra Netrebko estigui al seu nivell habitual i la resposta entusiasta del públic acabi amb un idili bilateral.
PD el públic tant adult com el de La Scala també aplaudía(de forma infantil ?) l’entrada a escena de Maria Callas en Poliuto(1960)
M'agradaM'agrada
si, esperem que la experiència amb la Netrebko sigui molt bona! que ho pot ser! per cert, ningú ens pot dir els noms que l’acompanyaràn? Com pot ser que no els hagin enunciat????? 🙂
M'agradaM'agrada
I també aplaudien a Pavarotti cuan entrava a escena a Aida! (Amb Maria Chiara i Ghena Dimitrova entre altres).
M'agradaM'agrada
La tradició de grans veus no es d’ara, abans en l’època de gestió privada, havien passat quasi tots. La gestió era molt diferent i potser discutible, però els millors cantants, tret dels darrers anys, venien al Liceu.
Aquesta tradició de les grans veus sense cap mena de dubte propicia un ambient molt més participatiu, molta afició i també fanatismes i mostres incondicionals de fervorosa adulació, ja que aquells teatres germànics amb una orquestra i un cor de nivell superior al Liceu, però amb companyies de correcció poc trempant, no provoquen ni adhesions ni aquell clima propici per produir un feedback entre escenari i sala, com aquell màgic que hem viscut tantes vegades, fins i tot en èpoques precàries, com molt bé saps.
En això el Liceu si que és singular, però això no vol dir que aquest públic tan fidel i que òbviament agrada tantíssim als cantants beneficiats, sigui educat, just i fins i tot entès.
M'agradaM'agrada
Bé podria dir que en la meva primera època liceista del 68 al Consorci al 81 No varen apareixer pel Liceu:Leontyne Price ,Martina Arroyo,Beverly Sills,Joan Sutherland,Kiri Te Kanawa,Renata Scotto,Edda Moser,Anna Tomowa-Sintow,Hildegard Behrens,Gwyneth Jones,Antonietta Stella,Lucia Popp,Marilyn Horne,Janet Baker,Frederica Von Stade,Tatiana Troyanos,etc,etc.(una llista tant maca com espeterrant)Totes aquestes senyores que sense cap dubte formàven part de les millors cantants del Món no van venir en aquells anys.Una autèntica llàstima pels fanàtics de la varietat(N’hi ha molts al Liceu) com per exemple jo mateix…..Afortunadament l’arrivada del Consorci va reparar en part aquell dèficit.
M'agradaM'agrada
Del 68 al 75, època ja en decadència:
Aragall, Bonisolli, Ausensi, Zeani, Tucker, Caballé (of course), Lavirgen, Kniplova, Silja, Mazura, Cappuccilli, Cossotto, Lance, Glossop, Bumbry, Vanzo, Dernesch, Dvorakova, Heater, Duval, Bergonzi, Orlandi-Malaspina, Berini, Cortez, Morris, Díaz, Oncina, Turp, Massard, Deutekom, MacNeil, Carreras (of course), Giaiotti, DiStefano, Baldani, Gulin, Gímenez, Bjoner, Ericson, Tarrés, Konya, Shuard, Soyer, Berbié, Colzani, Pavarotti, Freni, Soyer, Veasey, Chamorro, Capecchi, Lisa della Casa, Brilioth, Lindhom, Cecchele, Baltsa, Petkov, Meven, Ricciarelli, Domingo, Howell, Elkins, Bruson, Ghiuselev, Neblett, Mastromei, Zylis-Gara, Py, Obraztsova, Giacomini, Mazura, Knie, Barbieri, Montarsolo, Bruscantini, Payne, Labó, Mitchell, Thau, Cruz-Romo, Elias, González, Galvany, sarabia, Ganzarolli, Mastilovic, Wimberger, Allen, Mariotti, Cox, Mauti-Nunziata, Kubiak, Casellato-lamberti, Dimitrova, Benelli, Gencer, Pons, Lima, Gedda, Rydl, Wixell, Manuguerra, Zaccaria, Weindinger, Vanzo, Randova, Luciana Serra, Rossi-Lemeni, Miltcheva, Gruberova, Kraus, Niculescu, Thomas, Vinzing, Nucci, Hass.
Comprenc que en falten molts, però la llista no és gens menyspreable, però jo em referia que de sempre ha sigut un teatre de veus, i si abans de que tu vinguessis el món operístic, la llista t’asseguro que és impressionant, i el que és millor és te tu ho saps.
Els darrers anys de l’empresari Pàmias van ser molt fluixos, però renoi caldrà reconèixer que amb molt menys mitjans que ara, venien cantants fabulosos i si parlem de Wagner, el millor del millor.
M'agradaM'agrada
Amy Shuard,Pierre Duval,Roger Soyer,Angeles Gulin,Joan Oncina,Guillermo Sarabia,Jane Berbié,Angeles Chamorro,Giorgio Caselato-Lamberti,Pierre Thau,Mariana Niculescu,Pedro Lavirgen,Peter Winberger,etc ?.Tots ells estan segons el meu parer i essen benevolents, força distanciats de ser “els millors”.Que no s’ofengui ningú pero jo ho veia i ho sentía així.
M'agradaM'agrada
Cantants que et trobaves en els grans teatres cantant i també al Liceu, no eren els millors però era el que hi havia, com ara succeeix o és que a La Forza veurem als millors cantants per interpretar aquesta òpera, o potser el repartiment de Les Contes d’Hoffmann d’aquesta temporada és el millor possible, oi que no?
Ja m’agradaria trobar-me al Lavirgen dels anys 60 en lloc de Farina, Fraccaro,Giordani o Berti i fins i tot a Caselato-Lamberti i Pierre Duval abans que Filianotti. No sé Dandini, si no em vols entendre, no m’entenguis, però no pots negar que per aquell mediocre Liceu hi passaven les millors veus, no totes, però les millors, amb un pressupost paupèrrim i moltes mancances, no cal dir-ho.
Dintre d’uns quants anys hi haurà qui es posarà les mans al cap amb Guleghina, com ara molts ho fan amb Gulín. Ciofi o Chamorro són perfectament comparables, de la mateixa manera que Amy Shuard i Evelyn Herlitzius podrien ser comparables o la Maclean tan recent.
M'agradaM'agrada
On vas a parar!
Tots signaríem poder escoltar Lavirgen com a Don José, Radames, Canio, Calaf o Manrico i no la majoria dels que mal canten aquests rols avui
M'agradaM'agrada
Doncs jo, encantada d’anar al Liceu però també enfadada perquè podria fer una llista de coses que em molesten: sorolls de braçalets, de cremalleres -anada i tornada- de paperets de caramel, de caigudes de seients que s’abandonen a la gravetat, de ventalls, de mòbils…més les converses en veus falsament baixes, algunes referides a l’òpera que estem veient i d’altres corresponents a un altra tema qualsevol. És molt d’agrair que aquest senyor hagi deixat tan bé el Liceu. Jo, per posar un exemple canònic, diria Zurich on els espectadors semblen professionals del mateix espectacle pel seu respecte, la seva precisió i el seu educat silenci.
Salutacions!
M'agradaM'agrada
Benvolguda Olympia, el que han rebut els suissos a casa i a l’escola, res té a veure amb el que hem rebut nosaltres, però no em canviava per cap d’ells.
Aprendre d’algunes coses seves, sense cap dubte, però no m’identifico amb gaires coses d’aquella manera de ser i fer, atresorant la indignitat del món en els seus bancs denoten una mancança imprescindible, l’ètica.
Amb el silenci que van a l’òpera també callen tot allò que amaguen. Ja veus, avui estic especialment revolucionat.
Darrera la seva estudiada neutralitat hi resideix la ignomínia
Un petó
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb Olympia, i un amant de la música, ciutadà de Zurich, nascut a Zurich i que frequenti la Opernhaus i la Tonhalle, a una banda i l’altra del seu preciós llac, no sé si li haurà agradat que barregis naps amb cols. 😦
M'agradaM'agrada
Si no li agrada que s´hi posi fulles, Josep. Que sembla que a vegades, de tant preocupats que estem de posar primer les formes, la correcció i el no voler ofendre ningú, acabem relegant una mica massa la veritat, l´ètica i els valors. Ja m´està bé que, de tant en tant, algú se´n recordi de posar-los per davant de tot.
M'agradaM'agrada
Perdoneu, m’he equivocat d’apunt. En el que jo volia escriure tractava del públic del Liceu i per extensió d’altres públics d’altres teatres.
M'agradaM'agrada
Ha, ha , ha, ha!!! Molt bona, Josep 🙂 Se m´ha vist venir d´una hora lluny, oi?
M'agradaM'agrada
Oooh! Bé les dues Àngeles tenien uns grans problemes vocals i jo trobo que eren cantants de 2ª tirant a 3ª fila. En el cas de Guleghina-Gulin(veu cridanera i cansina) jo crec que el Sr Muti (que, que jo sàpiga, no sordeja) segurament ens aclariria el dubte. En el cas de Ciofi-Chamorro o repeteixes el que t’han dit o no l’has sentit amb deteniment. Et convido a que l’escoltis a Les Huguenots en la preciosa ària: “Nobles seigneurs salut” amb uns problemes d’afinació horribles. La comparació amb Patrizia Ciofi o amb dues grans intèrprets actuals d’aquest rol com Karine Deshayes o Julia Lezhneva seria gairebé ofensiva. Bé, tot això em ve a demostrar que si a l’escala de valoració a aquestes dues cantants les classifiquem “de les millors”, evidenment el Liceu era “una passada”. Per fi ho he entès.
minut 35 : nivellaç!
http://www.youtube.com/watch?v=w0UAQQ7ibvI
M'agradaM'agrada
Bé, si ho trobes tu és el teu parer, però el que és innegable és que aquells de segona, són iguals que els de segona d’avui i Guleghina ja et puc dir que en el seu conjunt, la considero una cantant de segona. Muti dirigeix el que pot i amb el seu saber i mestratge transforma la llauna amb un metall més preuat. Si vols, no acostumo a fer-ho, et puc posar una gravació de Guleghina cantant Norma, jo mai he escoltat a Gulin desafinar i cridar tant. També et puc posar a la Jones cridant i desafinant. Gulín que no és una cantant que jo tingui precisament als altars, va fer una carrera internacional molt considerable, incloent teatres per a tu i tothom, referencials, com el Covent Garden. Si vols també et puc posar a Ciofi, que m’estimo molt, desafinant, calant o cridant, òbviament ella és una cantant que mai pot aspirar a ser, com Chamorro, la primera de la classe, però és una cantant de l’actualitat, excel•lent belcantista, també Chamorro en el seu moment era una excel•lent mozartiana, però és clar, era espanyola, com Gulín o Lavirgen, i això per a tu sempre ha significat un punt menys en la valoració global, i allò que no consideres a cantants con Maclean, Hertlitzius i altres que udolen magníficament a l’actualitat, els retreus a ells per no tenir el glamur d’haver nascut en altres països.
La historia del Liceu no la podràs canviar ni tu, ni jo i el llistat de noms que van cantar al teatre és t’ho miris com t’ho miris envejable.
M'agradaM'agrada
No estas ben informat .Ángeles Gulin no va cantar mai al Covent Garden,(ni a La Scala)i va fer un sol rol al Met(Elena de I Vespri Siciliani). La seva Maddalena di Coigny va ser al Royal Festival Hall al costat de dos cantants de “primera” com eren Carlo Bergonzi i Sherrill Milnes.En canvi el que sí que ha cantat al Covent Garden és Celso Albelo que és espanyol y/o canari (al gust del consumidor),jo crec que per mèrits propis .Quan vaig a l’Ópera tant la senyera com la rojigualda no m’acompanyen mai, la músca és quelcom universal i no entén de fronteres.
Respecte a la segons tú “monstruosa” Evelyn Herlitzius i deixant de banda el seu lloc de neixament hem de dir que ha cantat al Festival de Salzburg,Festival de Bayreuth,La Scala,Ópera de Berlin i Opera de Viena.Entre la ilustre galeria de directors “sords” que l’han dirigit i trobem Georg Solti,Pierre Boulez,Daniel Barenboim,Christian Thieleman,Andris Nelsons i Simon Rattle.
Per cert al Luca Salsi l’ha fitxat Riccardo Muti per dirigir-li el Jacopo Foscari a l’Ópera de Roma.
M'agradaM'agrada
Només per la teva informació: 1971 Covent Garden
La resta, la veritat, em cansa, ja que això de monstruosa m’agradaria que em diguesis on ho has llegit, però millor deixar-ho. Si vols et faig un llistat dels directors que van dirigir a Gulín. 🙂
M'agradaM'agrada
Bravo Joaquim,
molt bonic tot. Però els liceístes són tan bon públic… la visió d’aquest senyor és molt parcial com bé senyaleu alguns. Sobretot quan el públic del Liceu és, encara avui, còmplice de l’estafa artística i burocràtica dels dirigents del teatre. Només els músics han tingut gests i s’han mullat a fons pel Liceu i les seves pròpies condicions de treballs. Mentre pre-jubilen a uns i foten fora a altres, la cort de porcs que manen, s’han abaixat el sou? El públic del Liceu és tot el meravellós que es vulgui però callen com a putes alhora de protestar severament. Puiejar entre passadissos el descontent de la gestió és molt fàcil i deu ser suficient per a considerar-se bon liceísta.
Ni un xiulet ni una pitada a qui s’ho mereix. En fi, més del de sempre. El boc gros i el rajolí prim que ha convertit en els mediocres passarells i estafats que som. I el que ens queda!!!
Per cert, a nivell escènic i de muntatge, la Forza semblava una producció dels Amics de l’Òpera de Sabadell amb alguna idea i ordre més. Fet que no és dir gaire.
M'agradaM'agrada
Lerrouxisme??? 😆 😆 😆
M'agradaM'agrada
Home, algunes coses si que ha fet el públic del Liceu, començant per la recollida de signatures que crec que va ser força exitosa.
El responsable principal dels problemes del Liceu, en Marco, no és fàcil veure’l pel teatre (segurament no li deu interessar massa el què s’hi fa) i seria molt difícil fer una xiulada que inequívocament es dirigis a ell. Pensa que en el fons no és més que un polític i si alguna cosa saben fer és reinterpretar la realitat, de manera que al final la xiulada acabaria essent per a la direcció artística o per la decoració dels ascensors, ves a saber.
M'agradaM'agrada
Ja havia oblidat que a IFL teníem l’agitador de consciències.
Gràcies i ben tornat.
El públic no vol maldecaps, ni aquí, ni enlloc. Si no li agrada una cosa, no hi va, és còmode i molt poc revolucionari. És conformista i consumidor.
Malgrat tot, jo no recordo al Liceu una “revolta” com la de l’any passat, una revolta que va mobilitzar a molts aficionats i els va fer comprometre amb una cosa com és deixar una signatura, i unes dades en una plataforma per tal de protestar contra el director general. Això no havia passat mai, i esperem que no torni a passar.
La protesta in situ, com diu molt bé l’Elio, és difícilment realitzable i encara menys efectiva que la recollida de signatures. Allò va quedar com a mínim enregistrat a l’arxiu d’entrada del propi Liceu, la Generalitat, l’Ajuntament, la Diputació i el Ministerio de Cultura, a part de produir l’enrenou habitual a les xarxes socials.
Avui, en aquest apunt parlàvem del públic en un altre sentit, de fet en el sentit que sempre s’hauria de valorar al públic.
No triguis tant a “sacsejar-nos”
M'agradaM'agrada
Téns raó .Si així ho diu el you tube deu ser veritat. Hi ha una web que informa de les funcions del Covent Garden on diu que l’Amelia del 71 va ser Martina Arroyo pero és molt possible que no sigui completa i alguna funció la cantés la Gulín. Gràcies per l’aclariment.
M'agradaM'agrada
De res, no hi ha de què, a disposar.
A part del Youtube:
http://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%81ngeles_Gul%C3%ADn
http://www.todoperaweb.com.ar/musica/interpretes/Angeles%20Gulin%20/
i sobretot aquest:
http://www.esdf-opera.de/saengerliste/saenger_g/gulin_angeles.htm
M'agradaM'agrada
Siempre he dicho, y lo continuo afirmando, que el público del Liceo es uno de los mejores que yo conozco. Sabe mimar a sus cantantes, pero también es implacable y temido. Ahora bien, es un público latino, por tanto ruidoso, inquieto y fácilmente alterable.
Yo he vivido noches inolvidables en Barcelona, hace muchos años ya era un referente para todos los que amábamos la ópera en España y teníamos que peregrinar. Con la llegada de las administraciones públicas llegó el esperado aumento de rigor y calidad, por otra parte eso también ha sucedido en el extranjero, donde los espectáculos operísticos han adquirido niveles de calidad y perfeccionamiento extraordinario.
El Liceo mantiene ese calor que lo caracteriza tanto y diferencia del Teatro Real, donde el público se mantiene más a distancia del espectáculo, no entregándose si es que ello ocurre, hasta el final, con lo cual el riesgo de enfriamiento perpetuo es máximo.
Quizás para vosotros ese artículo sea exagerado, pero yo estoy bastante de acuerdo con él.
M'agradaM'agrada
Exactamente lo que pienso yo. En fondo y forma. Más allá de que Plotkin comete una exagerada generalización de su asistencia a funciones que no pueden considerarse como normales en el Liceu y que hace que algunas de sus afirmaciones sean muy discutibles (supongo que si algun dia asiste al Real en una actuación de Plácido Domingo nunca concluiría que su público es más bien frio), el artículo, en su globalidad, acierta en el caràcter especial, o genuino del público del Liceu.
M'agradaM'agrada