IN FERNEM LAND

OBC: CONCERT INAUGURAL AMB ARCADI VOLODOS


Ahir divendres va tenir lloc la inauguració de la temporada de L’OBC, amb catifa vermella, jornada de portes obertes al Museu de la Música, cava, parlament de benvinguda del mestre Pablo González i un solista d’excepció, Arcadi Volodos per interpretar l’imponent concert per a piano i orquestra número 2 de Johannes Brahms. A la segona part ens esperava la primera audició d’una obra de Blai Soler, Plain-Chant, i la infreqüent i brillant primera simfonia de Dimitri Xostakóvitx per acabar. Tot un cúmul de coses que intentaré explicar-vos en aquest apunt d’avui.

L’Auditori presentava un aspecte magnífic, no us diré que estava ple a vessar però si que hi havia força públic Aplaudiments de retrobament en entrar al hemicicle, els musics i el primer violí, més intensos quan ha entrat Pablo González i aviat ens hem  adonat que volia fer un parlament. Amb la naturalitat i facilitat que el caracteritza, ens ha dirigit unes breus paraules en un català perfecte i amb un lleugeríssim accent, per donar-vos la benvinguda tot aprofitar per deixar anar una petita perla reivindicativa al voltant de la precària situació actual, poc però suficientment entenedora per motivar uns intensos aplaudiments que han continuat en el moment que ha aparegut en escena Arcadi Volodos, el gran pianista rus que ens ha de interpretar la primera obra del programa.

Jo no comprenc i si el comprenc no el comparteixo en absolut, el motiu per el qual els responsables de l’OBC quan contracten un artista de gran categoria per intervenir a la seva temporada, han d’augmentar els preus, i molt menys si l’entrada més econòmica costa 39€. Em sembla exagerat, incomprensible i absolutament inadequat si el que volem és que el públic continuí sent fidel a l’OBC i al seu cicle de concerts.

També és cert que L’Auditori durant els primers dies del mes de setembre ens va oferir la possibilitat de comprar tots els concerts amb un 50% de descompte per intentar mitigar el impacte d’una pujada indigne de l’IVA en tot l’àmbit cultural, i a aquest regal em vaig acollir per comprar algunes entrades, entre elles la d’aquest concert, que a preu normal és per a mi prohibitiu.

El primer encontre de la temporada amb l’OBC ha estat amb el meravellós concert per a piano i orquestra número 2 de Johannes Brahms.

En línies generals no m’ha agradat ni l’OBC, ni la direcció de Pablo González, potser  massa supeditat a l’egregi solista, però aquest concert és una obra de conjunt, no és com aquells concerts on tot el protagonisme recau en el solista i l’orquestra és limita a acompanyar. Aquí Brahms dota a l’orquestra d’un protagonisme molt més evident i fins i tot es permet que el violoncel s’afegeixi al piano, en un duet preciós durant el tercer moviment, i en el que José Mor ha excel·lit de manera brillant, tocant de tu a tu amb el gran Volododos. Cal dir que Mor ha tornat a intervenir de manera notòria i igualment brillant, si bé més breu, a la segona part.

En general l’OBC i sobretot en els dos primer moviments, s’ha mostrat més aviat apagada, sense la càlida densitat que caracteritza l’obra simfònica de Brahms, i també us diria que amb un so barrejat on tan sols la corda ha brillat per sobre de la mitjana. Amb el tercer i quart moviments m’ha donat la sensació que tot s’equilibrava una mica més, però sense agafar mai la consistència necessària per aflorar la sonoritat “Brahmsiana”.

Volodos ha fet una magnífica interpretació, alternant el so enèrgic i contundent en els dos primers moviments, per oferir-nos la versió més delicada en el tercer moviment (Andante) i en part del canviant quart moviment. En qualsevol dels casos el pianista fa un ampli desplegament de mitjans tècnics i expressius, que en a mi m’haguessin agradat més ben acompanyats.

Els contundents aplaudiments han provocat dues propines, la primera una perla especialment indicada per fruir-la en un local petit i recollit, i que malauradament a la segona graderia no hem pogut acabar de gaudir per la indisposició d’una espectadora que ha necessitat assistència mèdica, i això sempre acaba provocant nervis, desconcentració i enrenou. Espero de tot cor que la senyora s’hagi pogut recuperar. La segona propina, molt més espectacular i descaradament de cara a la galeria, com es diu habitualment, va ser la Malaguenya d’Ernesto Lecuona, en una versió que jo diria amb variacions collita del propi Volodos. Veritablement espectacular i poc adient a tots aquells que veuen agressions culturals arreu.

A la segona part ens esperava la primera audició de l’obra de Blai Soler, Plain-Chant, un exercici sonor de deu minuts de durada, que passada la curiositat que sempre em provoquen les obres brillantment orquestrades, m’ha fet la sensació que em trobava en mig d’un embús circulatori al carrer Aragó un divendres a quarts de vuit del vespre. Ho lamento però he estat incapaç de trobar un compàs que m’enganxés i he deixat passar el temps tot esperant que el semàfor es poses verd i alliberés amb els aplaudiments generals, el meu col·lapsa mental. Cal dir que ahir no tenia gaire bon dia

L’OBC més nombrosa, ha fet una demostració de la brillantor que he trobat tant a faltar a la primera part.

Per acabar el concert, Pablo González s’ha preparat a consciència la primera simfonia de Xostakòvitx, una obra sorprenent que ja denota el que aquell jove de 19 anys seria capaç de fer en el seu opus posterior.

La veritat és que la simfonia m’ha semblat tan rara com magnífica, tan original com sorprenent, tan brillant com inquietant, i és clar, plena de referències com no podia ser d’altre manera en una obra tan juvenil. Ja s’intueix la marca de la casa que desenvoluparà en les seves grans obres simfòniques de maduresa, amb la varietat rítmica, els temes obsessius, la brillantíssima orquestració amb una àmplia representació de la família de percussió, el flirteig amb el món del jazz i també aquella ombra sempre tràgica i ombrívola que contrasta amb els moments brillantment humorístics. Tot això ja es troba en aquesta simfonia i tot ho ha dit i de manera excel·lent el mestre Pablo González amb una OBC esplèndida de sonoritats, dinàmiques i intensitats. Brillantor en totes les famílies, i equilibri, quelcom que m’obsessiona, sobretot quan en aquestes obres tan brillants, és molt fàcil que els instruments de metall acabin per cruspir-se gran part del protagonisme. En aquest concert no ha estat així i és que el mestre González ha controlat fins el darrer compàs i amb molta cura, la perfecte interpretació d’una obra que m’ha captivat, i penso que no he estat l’únic.

En acabar i després dels intensos aplaudiments en el vestíbul ens esperava una copeta de cava i als més afortunats unes patates xips que a quarts de dotze i sense haver sopat, en prou feines arribaven a les tauletes. Els músics de l‘OBC han sortit a compartir i brindar amb el públic que ha volgut quedar-se, per una nova temporada que desitjo, malgrat els greus impediments en la que el dia a dia ens està sotmeten, venturosa.

Què així sigui!

El programa de mà (gratuït) ja denota una crisi econòmica i existencial, però encara manté la informació imprescindible que d’ell s’espera.

38 comments

  1. Xavier C.

    Ha, ha, ha!!! Si mai torno a fer el recull aquell de frases mítiques i bajanades de l´any, aquesta de l´embús al carrer Aragó surt segur!!! Tenia por a la crònica d´aquest concert perquè me l´he acabat canviant pel Rèquiem de Verdi (mal fet, ja ho sé). Però ara que dius això de la senyora que s´ha indisposat, gairebé que me´n alegro del canvi, perquè jo amb aquestes coses pateixo molt i ja no tinc forma d´estar pel que sento.

    M'agrada

  2. Joan

    Me n’alegro molt per tots vosaltres!: Pel 50%, per la catifa vermella,pel cava… Per desgràcia els abonats enguany, a més de no poder triar els concerts i els dies a la carta lliurement com la resta de la població (cada canvi representen 3€ adicionals) tampoc ens hem pogut beneficiar d’aquesta campanya de descomptes. M’agradaria que algú m’expliqués per què l’auditori (com fa ibercamera fins el gener) no pot assumir la pujada de l’IVA i sí oferir un 50% en el preu de les entrades i sobretot, per què, posats a oferir aquest descompte sense precedents, no ho fa ABANS de l’1 de setembre en lloc d’a partir del dia 3 per tal que qui vulgui pugui estalviar-se entorn d’un 13% extra.
    Parafrasejant, aquesta campanya sense precedents i sense cap contraprestació adicional pels abonats sí que em sembla exagerada, incomprensible i absolutament inadecuada si el que pretenen és que els abonats continuïn essent fidels a l’OBC i al seu cicle de concerts. Diria més: Molt perillosa.

    M'agrada

    • Hola Joan, benvingut a IFL.
      Comprenc perfectament el teu malestar, sou molts els abonats que en forma de comentari o per correu privat m’heu dir el mateix i fins i tot m’heu demanat un apunt per parlar d’aquest tema. Jo si fos abonat també estaria molt molest. No et puc dir més, estem completament d’acord. És una injustícia, sobretot un greuge comparatiu amb els abonats fins ara fidels.
      Torna per comentar, quan vulguis i del que vulguis.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      Joan, sóc abonat (a tots els concerts) des de fa 30 anys. I la temporada vinent ja no ho seré. Obviament aniré a escoltar l’orquestra, la meva orquestra, a tots el concerts que consideri interessants i em poden enriquir musicalment. Mai ho deixaré de fer. Tindré certa incomoditat alhora d’anar a buscar les entrades. Val. No dic que no. Però caram amb les contraprestacions que tindré: potser em podré beneficiar d’alguna altra promoció agresiva i estratègica, milloraré molt el meu cash-flow particular, es a dir, pagaré i consumiré, i finalment la incomoditat esmentada no es pot comparar amb la incomoditat que sento amb mi mateix quan veig que em prenen el pel i no faig res.

      Davant de la greu crisi econòmica i la barbaritat perpretada amb l’IVA em sembla molt bé llançar promocions que apaivaguin el efecte negatiu en la assistència a concerts. Qui pot estar en contra? El que no em sembla bé és que els gestors de l’Auditori es burlin, insultin i menysprein als seus abonats i clients més fidels. Ja m‘agradaria saber quans d’aquets gestors paguen la seva entrada, ja m’agradaria saber quan dels que van trepitjar la catifa vermella van pagar entrada. Potser és per tot això, perquè no estan acostumats a pagar-la que no tenen ni idea de lo que representa per a una empresa, per a qualsevol empresa, perdre un client fidel. I en conec uns quans, bastants, que deixaran de ser-ho. Però Joan, els es igual. T’ho asseguro. Trist.

      M'agrada

      • joan

        Sí Josep, molt d’acord…. jo també continuaré anant a escoltar l’orquestra però tampoc seguiré com abonat després de forces anys…. Vaig començar com a estudiant i he anat mantenint l’abonament alguna temporada, val a dir-ho, més per inèrcia que pel conjunt de la programació ofertada. Passa que fins ara, els canvis pels abonats eren gratuïts i si no t’agradava un director el canviaves per un altre o si no t’anava bé venir un divendres hi anaves el diumenge.
        La idea d’ ofertar a la resta de la població no abonada la possibilitat de fer un abonament a la carta amb un 50%abans de que comenci la temporada i de, al mateix temps, mantenir el cobrament de la taxa de despesa administrativa cada cop que fas un canvi juntament amb la substitució del xec regal per una làmina de dubtós gust i/o utilitat ha fet que m’adoni que no val la pena mantenir-lo.

        Ara bé, penso que “prima la musica” i que aquest blog hauria de versar sobre això. És cert que he llegit alguns comentaris al respecte en algun post però potser tampoc calgui un apunt màxime quan el titular ni tan sols és abonat 🙂 De no ser pel teu comentari jo ja no hauria escrit res més. Em satisfà plenament el comentari d’en Joaquim. De fet si segueixo les crítiques que apareixen en aquest blog i no per exemple el que pugui dir Maricel Chavarría és, entre d’altres moltes coses, perquè qui les fa no em dóna la impressió d’escriure mai al dictat, a banda de pagar de la seva butxaca les entrades. Però, com a abonat em va molestar llegir el paràgraf on diu ” També és cert que l’Auditori ens va oferir la possibilitat… i a aquest regal vaig acollir-me…. ” i no me n’he pogut estar. De debó, no ho entenc màxime sabent de primera ma el tracte donat als abonats. A nosaltres no se’ns va donar aquesta possibilitat: És a dir retornar l’abonament i comprar les entrades com la resta de la població. Per cert, ja posats segueixo sense entendre per què la campanya s’engega després de la salvatge apujada de l’IVA i no abans perquè donant la possibilitat de comprar aquestes entrades al 50% abans de l’u de setembre l’estalvi hauria estat considerable. Éssent l’auditori de titularitat pública a banda d’omplir més la sala, s’ha de recaptar també més impostos?a diferència del palau i del liceu que sí van donar totes les facilitats per comprar les entrades amb anterioritat a la seva aplicació.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Però Joan, un no abonat ha d’aprofitar una promoció tan bona com la de l’auditori. És totalment lógic, Joan. El problema és que amb nosaltres, com abonats, l’auditori considera que no ens afecta gens la crisi, el problema és el tractament sectari que ha tingut amb nosaltres, el problema Joan és que ja no és tan sols que nosaltres no tinguem cap dret a cap promoció, és que a més, Joan, regalen entrades en cada concert. I fa anys que ho fan. Avui, a platea, una bona colla de regalades. Un espectador s’ha passat tot el concert de Brahms llegint el diari (que tambè regalaven, ves per on) i molestant. Tu creus que una persona que es paga una entrada de platea llegeix un diari mentres toca tot un Volodos? Entrada regalada. No té altre explicació. Probablement no deu saber ni qui és Volodos.

        Coincidim en tot Joan, però encara no veig qué t’ha pogut molestar de les paraules de’n Joaquim. Fixe’t tu que fins i tot coincidim en la opinió que ens mereix Maricel Chavarria i que com s’atreveixin a “regalar-me” lo mateix de l’any passat els hi torno el regal amb gir postal i certificat, encara que em costi calers, amb una nota explicativa per a la direcció que depen de com m’agafi pot arribar ser hasta pel grollera, tot prenen-me una cervessa a la teva salut i a la meva! 🙂

        M'agrada

      • joan

        Anem a veure Josep, et transcriuré el paràgraf sencer que com tu dius “em molesta” és que en no poder fer copy & paste em feia mandra:
        “També és cert que L’Auditori, durant els primers dies de setembre ens va oferir la possibilitat de comprar tots els concerts amb un 50% de descompte per intentar mitigar l’impacte d’una pujada indigna de l’IVa en tot l’àmbit cultural, i a aquest regal em vaig acollir per comprar algunes entrades, entre elles la d’aquest concert que a preu normal és per a mi prohibitiu.”

        Un agafa un diari o bé un blog (tant s’hi val) i què hi espera trobar? la crítica del concert feta per algú que de música en sap més que tu.
        És a dir que t’il·lustri.
        Bé, això em passa a mi un 90% de les vegades que llegeixo un post d’IFL em diràs que són masses i que potser n’hauria de saber-ne més amb els anys que porto assistint a concerts i a òperes. Tens raó. Potser sóc una mica mandrós i em costa posar-m’hi. Si IFL fos una revista o bé un diari me’l compraria sovint, no només pels articles del Joaquim, que per suposat, sinó també per un munt de comentaris de la gent que en sabeu i us preneu la molestia d’anar comentant.

        Per tant espero que l’article versi sobre el concert que he sentit. Personalment, no m’agraden gens les de La Vanguàrdia en general, ni m’interessen les cròniques d’en Roger Alier en particular ni en el seu temps les de Jordi Llobet a el país (sí, i molt els vostres classics x ex) i en canvi sí les d’en Jaume Radigales o bé les d’en Xavier Pujol respectivament.

        Dit això et comento el paràgraf en qüestió.
        Tu ara posa que no sóc abonat i no sé res del que ha passat. Llegeixo l’article i m’emporto la següent impressió: -Mira que bé! que bé fan les coses els de l’auditori! i quina bona entrada el dia de la inauguració! És clar, és que el Liceu…. amb en Marco ja se sap – que també eh? no em malinterpretessis ara!- (ho hem llegit a tants posts oi?)com aporten el seu granet de sorra en la seva parcela de “tot l’àmbit cultural” Com que sí ho sé em pregunto 1) Si l’auditori és de gestió pública: Orquestra Nacional de Catalunya (o principalment de Barcelona?) bé és igual…. la teva, la nostra, la de tots els preus de les entrades han de ser raonables.Això per cert ja ha estat dit en infinitat de posts.Per tant em costa entendre com un regal que davant el fet que faci mal els ulls veure tants seients buits concert rera concert es torni insistir amb concerts des de 39€ (!) pràctica que des de la temporada passada semblava abolida. El mateix pianista el podrem escoltar (Espero que tu també tinguis entrada)al palau dins la temporada d’Ibercamera des de 13€ sense necessitat de cap 50%, amb un descompte si ets abonat, i sense increment d’IVA fins gener de 2013. Si els preus són els que són doncs jo tampoc me’ls podria permetre. Amb un 50% doncs també m’he comprat entrades de concerts que no tenia… és clar! Si ajustessin els preus a la realitat (v.ibercamera) potser no caldria aquest “regal”
        2) anem a veure aquest “durant els primers dies de setembre” perquè d’haver-ho fet “durant els darrers dies d’agost” ens hauriem estalviat tots plegats la pujada aquí sí tothom d’acord indigna de l’IVA.

        Però ja t’he dit… La resposta d’en Joaquim no deixa cap lloc a dubtes sobre la seva postura al respecte. Per tant, només era un comentari sobre les impressions (subjectives és clar) que m’havia produït la lectura de la crítica i jo de debó que ja ho hauria deixat aquí si tu no contestes, Jo tampoc crec que sigui un tema com per generar un apunt en un blog generalista i no pas un fòrum d’abonats de l’OBC!. 😉

        Salut!

        M'agrada

      • Fins ara no he volgut dir res més del que he dit, i potser millor que sigui així,tot i que en Joan em (ens) diu penso que “prima la musica” i que aquest blog hauria de versar sobre això i jo li dic que no em condicioneu més del que jo m’auto condiciono.
        Aquest bloc parlarà del que jo cregui que ha de parlar i tal i com tinc el meu pati particular, no gaire diferent al que deuen tenir tots aquells que tenia davant i darrere de la cua que vaig fer per beneficiar-me dels privilegis que l’Auditori es va treure de la màniga per intentar vendre, em sumaré amb el gran i comprensible disgust dels afectats, a tantes campanyes facin per millorar la pobre ocupació dels concerts, en benefici de la meva precària economia.
        La queixa que fa en Joan l’entenc, però he rebut, tot i que jo no m’he sentit l’ase dels cops en cap moment, la queixa com si jo fos el responsable, o com si per haver dit com vaig comprar l’entrada hagués comés un delicte. La queixa s’ha de fer a qui gestiona tan malament el negoci, no pas a tots els que ens en beneficiem d’aquest desgavell.
        De tot plegat n’heu fet un grà massa o jo no acabo d’entendre que hi pinto aquí al bell mig d’aquesta conversa.
        Ben cordialment me’n vaig a acabar l’apunt d’avui

        M'agrada

  3. Josep Olivé

    Començar temporada amb el segon de Brahms i Arcadi Volodos és un puntàs que s’ha d’agrair a qui ho ha fet possible. És tan superb el concert, i tan extraordinari el pianista que hi aniré dues vegades, dissabte i diumenge.

    En lo que menciones de la segona propina, efectivament Volodos introdueix habitualment variacions (i improvisacions!) personals sobre l’obra que interpreta. És alló un tant arriscat, que si no és dut a terme amb garantía técnica i musical pot arribar a ser desastrós. Però no, no és el cas. El resultat és extraordinari, fantàstic. Espero la repeteixi avui, i dic espero perquè jo diría que Volodos es d’aquells pianistes tan sobrats que quan surten a rebre els aplaudiments encara no ha decidit quina obra interpretar. Tal como ho dic. Una de les propines que li vaig sentir una vegada va ser la seva particular versió d’un moment musical de Schubert. Vaig tancar els ulls i us juro que lo que m’ha arribava i lo que em semblava escoltar era la versió a quatre mans! Brutal!

    Esperançat i il.lusionat tambè m’has deixat amb la prestació de l’OBC i la direcció de Pablo Gonzalez en l’execució de la primera de Xostakòvitx.

    M'agrada

      • Josep Olivé

        Gràcies Joaquim!
        Pel que fa al concert he disfrutat molt! Volodos en estat pur! Tot el concert ha estat fantàstic però vull destacar l’andante (amb José Mor esplèndid) i les variacions del allegretto (alguna d’elles molt personals). Evidentment no ha repetit cap propina de les d’ahir. De calaix amb aquest pianista. Avui ens ha oferit la seva versió de la cançó de Mompou “Damunt de tu només les flors”. Desprès d’introduir el meravellós tema, en cantàbile pur i cristal.lí, s’ha explaiat en variacions marca de la casa, de caire impresionista i més d’una ben segur improvisada. La primera de Xostakòvitx francament bé l’OBC i direcció. D’altre banda m’agrada la certa espontaneïtat i lo bé que comunica en Pablo González quan parla.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Doncs com tots els embusos…que un no sap com es produeixen…hahaha…i lo de l’interval de tres quarts de to que l’autor explica en el programa de mà doncs…tres quarts de to?…caram, jo diria que eren dos quarts… 🙂

        M'agrada

  4. Estic molt d’acord que el millor va ser l’orquestra amb Xostakòvitx (crec que González es troba de perles amb aquest compositor). Volodos amb poc acompanyament l’he gaudit molt però el bis andalús li va quedar molt groller.
    La peça d’estrena de Soler m’ha semblat interessant però no trobo que hi hagi un veritable llenguatge modern, ens explicava coses molt sentides del XX, oi?
    No sabia que havia cava al final i vaig marxar pitant a casa: hi havia masses ínclits per la catifa.. 😉

    M'agrada

    • És que estic una mica tip d’aquestes obres que tenen la brillantor orquestral com a únic objectiu de ser i jo no sé trobar-hi res més. Tot molt sentit i francament buit, exercicis més o menys brillants i res on agafar-me. Volen ser moderns i això ha es feia fa més de 50 anys, estan una mica aturats i encotillats en dogmes que jo penso que no porten enlloc.
      Llàstima de no haver-nos trobat, t’hagués informat del cava.
      Petons

      M'agrada

  5. Anna Belsa

    Em va deprimir (o hauria de dir indignar) la resposta del públic quan en Volodos va tocar la peça “espanyola”. S’hauria hagut de produïr un silenci, com a mínim. Va ser pur espectacle per part del pianista, va voler fer una gracieta al públic d’Espanya. Algú l’hauria d’haver informat. No sé com acabarà, això de la independència. A més jo crec que no va tocar bé, va utilitzar “efectes trampa”. Això ho fa qualsevol pianista de “piano-bar”. Quin pais!.

    M'agrada

    • Hola Anna benvinguda a IFL.
      Mira jo crec que tens que indignar-te per si l’obra està mal tocada, mai per la procedència del seu autor o si té arrels folklòriques espanyoles, russes, o gregues. Aquest rebuig em sembla, i no t’enfadis, francament provincià.
      Anar contra el públic sempre ens ha de fer reflexionar, hi ha quelcom a reflexionar, de ben segur.
      Volodos ja va demostrar en el concert i en la primera propina que està per sobre del bé i del mal, una baixada als capricis terranals tampoc ens hauri de fer-nos posar el crit al cel, no trobes?
      Ernesto Lecuona és un compositor prou reconegut, no l’aniré a defensar jo aquí. Però també haguessis pogut dir el mateix si l’obra triada hagués estat d’Albéniz o Granados, per posar dos exemples de compositors catalans que van escriure molt i magistralment basant-se en el folklore hispànic i no per això els hem de detestar, amb aquesta febre estelada que ens ha agafat ara i que no ens hauria de fer caure en el ridícul més espatarrant, com pot ser que succeeixi, i no vull entrar en temes polítics, però les forces independentistes ja ens han deixat una mostra de la seva mediocritat, molt alarmant.
      Puc estar d’acord que la versió va ser de cara a la galeria, o fins i tot grollera com diu la Kalamar, però jo fins ara encara no m’he topat amb cap pianista de piano-bar que toqui un Brahms com va tocar ahir Volodos, i si molt m’apures, tampoc crec que puguin tocar el Lecuona d’aquella manera.
      Torna quan vulguis, estàs a casa teva
      Ben cordialment, i efectivament, Quin país!

      M'agrada

    • colbran

      Ernesto Lecuona fue un pianista y compositor cubano, hijo de padre canario y madre cubana. Famoso por cuatro zarzuelas: “María La O”, “Rosa La China”, “El cafetal” y “La tierra de Venus” (de donde procede la canción “Siboney”), hermosas piezas para piano e innumerables canciones; una de ellas “Always in my heart” fue candidata al Oscar (del film de mismo título-1942) y perdió en favor de “White Christmas” y otra extraordinariamente exitosa fue “Another night like this” (del film “Carnival in Costa Rica”-1947), entre cientos de canciones muy conocidas.

      La “Suite Andalucía” consta de seis piezas para piano y se han interpretado o interpretan por separado o juntas muy frecuentemente por pianistas de gran prestigio. Dos de esas piezas: “Andalucía” y “Malagueña” debido a su extraordinaria difusión han tenido versiones populares con letra. De este modo “Malagueña” fue el primer gran éxito supermillonario de ventas (de cuando un disco de oro se conseguía con un millón de ejemplares vendidos, no como ahora que con 50.000 ya lo dan…) de la gran cantante franco-italo-hispano-alemana Caterina Valente y “Andalucía” tuvo versiones en inglés -“The breeze and I”, cantada por todo cantante que se preciara entre los años 40s y 60s del siglo pasado-, en francés -“Jardins d’Andalousie”, éxito de ventas de Luis Mariano- y en castellano -“Andalucía” o “Jardines de Andalucía”.

      No comprendo la razón de desmerecer una hermosísima pieza pianística como “Malagueña”, para otorgarle el sambenito de que es española, no siéndolo. Supongo que quien así opina también debe tirar por el suelo el “Capricho español” de Rimsky-Korsakov, la “España” de Chabrier, la “Jota” de Glinka o la “Rapsodia española” de Ravel, por poner unos ejemplos.

      Aconsejo a quienes así opinan que se dirijan a “YouTube” y busquen Ernesto Lecuona y le escucharán interpretando sus propias piezas para piano, incluída la “Malagueña” con todas las diicultades que ella contiene y se sorprenderán de lo buen pianista que era, aparte de genial compositor, reconocido internacionalmente.

      M'agrada

      • Anna Belsa

        No em va semblar oportuna la peça. Per bona que sigui, s’ha convertit en un tòpic. Això és tot. També esta bé respectar als que no els hi agrada.

        M'agrada

    • Josep Olivé

      Anna, Arcadi Volodos coneix bé Espanya. No sols ha donat un munt de concerts arreu, si no que a més va estudiar uns anys a Madrid. I pot agradar o no, però el que és segur és que no es possa davant de les tecles per a que li riguin gracietes. Sincerament em sembla fora de lloc els teus comentaris. Per cert, avui ha tocat Mompou. I t’asseguro que era el mateix pianista d’ahir.

      M'agrada

  6. Gracies per la teva crònica que ens avança el que veurem i escoltarem demà. Esperem que l’embús al carrer Aragó, un cop assabentat el toleri una mica millor. Ja faré 5 cèntims a Voltar i Voltar. Tenim moltes ganes de retrobar-nos amb l’OBC.

    M'agrada

    • Hola Miquel, és el que tenen els períodes llargs d’abstinència, que quan hi tornes, t’ho agafes amb moltes ganes.
      L’embús…potser avui el tràfic estarà més descongestionat… 🙂
      Ja et llegiré, espero que us agradi

      M'agrada

  7. Ricard

    Jo he anat aquesta tarda, al concert de les 19 h. La veritat és que m’ha sorprès la versió de Pablo González, que imagino que haurà estat millor que la d’ahir, ja que m’ha agradat més de lo habitual en ell, clar que les entrades de Volodos hauran contribuït força.
    Per contra, m’esperava més de la primera de Xostakóvitx que m’ha recordat una mica l’estil quadriculat de quan el titular de l’orquestra dirigeix Mahler, amb un cert gust pel volum excessiu en alguns passatges, clar que després de l’embús del carrer Aragó… semblava una simfonia de Mozart!!
    Joaquim, un dia hauries de plantejar a In Fernem Land que tothom es mulli i opini d’aquestes obres contemporànies . Totes semblen un mostrari de sons i un mer exercici (imagino) de complexitat intel•lectual… però on resta el plaer? On està el gaudi? Perquè mai veus somriure ni gaudir a cap music quan toca aquestes obres? Com es notava que gaudien, per exemple, amb Brahms? El públic que aplaudia ho feia perquè li agradava la música? Si en comptes de 10 minuts durés 100, quedaria algú a la sala? L’art contemporani, en especial la música, agrada als crítics… però poc al públic. Just a l’inrevés d’abans, on aplaudien a Beethoven malgrat que la crítica se’l carregués!
    Clar que si he d’escollir… em quedo amb els 10 minuts de Plain –Chant de Blai Soler abans que els 4’ 33” de John Cage, malgrat duri més del doble!

    M'agrada

  8. He ido esta mañana. Volodos, hiperromantico, sobrado, perfecto, y espléndida comunión con la orquesta. Con Shostakovich la orquesta ha lucido más, pero salvo un espléndido primer movimiento y los minutos finales del último, no me ha gustado tanto y creo que culparía un poco al dire de desequilibrios y discontinuidades. El hecho es que me he despistado más de una vez. El Plain-chant no ha estado tan mal, que sentirse atrapado en un atasco no deja de ser una emoción, y no lo digo en broma.

    M'agrada

  9. bocachete

    Hola,

    No he trobat que estigués tan malament: deu ser que ja han passat dos dies i van més conjuntats. Deu ser de les millors interpretacions de González, habitualment tan poc engrescador. De Volodos, res més a dir, la veritat.
    I respecte els abonats… Divendres vaig anar a fer els canvis i això dels tres euros per canvi… Vaig demanar un full de reclamacions i l’he portat ple avui. Igual si molts ho fem, se n’adonen. O no. I encara que se n’adonin… Em sabria greu perdre “el meu” lloc, que està molt ben posat, però serà qüestió de fer números. Avui mateix, l’aforament estava lluny d’estar ple: al segon pis, la fila 7, completa, només tenia 8 ocupant, i la 8, uns deu; i en la resta, els laterals presentaven capes importants. Deu ser el preu, però aquestes dues files, l’any passat eren tot abonats. En els canvis del divendres, vaig poder triar butaques d’aquestes files perquè en altres funcions també estaven buides del tot: en fi, que han marxat o no han renovat abonaments. Vistes les condicions, estranya que desapareguin? Home… Tot això que ens haguéssim estalviat amb un 50 % menys, perquè ¿quin descompte real tenim els abonats?
    Sí, potser aniria bé un apunt sobre la qüestió, però ja en vàrem parlar fa un temps, sobre les condicions dels abonats en diferents llocs, i seguim igual.

    M'agrada

    • Em sembla que ningú ha dit que estigués malament, jo vaig dir que a l’OBC li faltava gruix sonor per tocar Brahms, res més.
      Si et refereixes a la quota contemporània…és un altre cosa, jo no diria altre cosa que és una més de la gran quantitat d’obres que anem escoltant i arxivant sense cap altre transcendència. I anar fent…

      M'agrada

      • bocachete

        Potser inconscientment em referia a les expectatives que jo mateix podia tenir: em sap greu, però ja he arribat a no esperar gran cosa de González dirigint i, realment, vaig trobar que ahir no estava tant “malament” com és habitual. A més de pulcritud i tècnica, hi havia alguna cosa més i potser, si continués així, em torna a reenganxar i tot i reconsideraré el meu judici pessimista.
        Pel que fa a l’obra de Blai Soler, no la vaig trobar dolenta ni avorrida (era breu). Certament, és una més, però a banda de l’habitual brillantor ja comentada, no la vaig trobar tan buida com d’altres; tenia alguna cosa, no sé què. En algun moment sonava fins i tot com un músic tonal, melòdic i tradicional. També és cert que no era una peça innovadora, però de fet, potser no és tan important: quantes obres poc innovadores sentim i ens agraden? I quantes innovadores ens deixen garratibats i sense ganes de tornar-les a sentir! Acabem valorant altres coses. El concert de Brahms mateix no deu haver passat com una gran innovació en la seva estrena, ni el veiem així, i en canvi, aquí el tenim i el gaudim. Potser és d’aquells músics, aquest Soler, que podria donar sorpreses en un futur. No tant per aquesta obra, realment intranscendent, però qui sap?

        M'agrada

      • Segurament si Volodos no hagués estat el pianista solista, no hagués anat a aquest concert. El mestre González d’entrada no em fa anar a l’Auditori, és així. Ara haig de mirar molt el que vaig a veure i escoltar, haig de ser molt selectiu, i després de les experiències viscudes, els concerts del titular de l’OBC no m’han satisfet gaire. Certament aquests del cap de setmana passat, sense ser una revelació, han constatat una certa esperança, res més, però és cert que després de la simfonia de Xostakòvitx vaig pensar que potser hauré de repetir un concert amb González al capdavant a veure si allò va ser flor d’un dia o veritablement ell s’està fent el director que tots voldríem.

        M'agrada

    • Josep Olivé

      El meu full de reclamacions el faré cap allà el més de Maig o Juny del 2013. Serà l’únic que els farà reaccionar. Però ja serà massa tard.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: