IN FERNEM LAND

PREPARANT (?) L’ELISIR D’AMORE


L’interrogant de l’encapçalament és fruit d’una reflexió quan vaig pensar en fer aquest apunt, seguint la tradició auto imposada abans de la primera representació de cadascuna de les òperes programades durant les temporades del Gran Teatre del Liceu.

Cal preparar-se per anar a veure L’elisir d’amore?, o potser és millor davant d’una òpera tan naïf  fresca, fàcil, optimista i juganera, deixar-se endur per l’agradable música i la  banalitat dramàtica, tot esperant que siguin els intèrprets i la direcció escènica la que ens ho posi en safata per gaudir-la?

Jo he decidit que la segona opció és la correcta i per tant em centraré en els cantants que protagonitzaran la primera tanda de funcions i també veurem i escoltarem intèrprets que en a mi em semblen destacats en aquesta òpera que tots els seguidors del blog sabeu que no estimo gaire.

Donizetti quan va escriure L’elisir d’amore pel Teatro della Canobianna de Milà, tan sols havia obtingut un èxit remarcable a la capital llombarda (Anna Bolena a l’any 1830), tots els altres títols estrenats no havien obtingut el reconeixement esperat ni en el públic ni en la crítica. Durant aquells any el monopoli operístic a la Scala i també a la Canobianna era de Rossini i qui sap si potser per això, quan Donizetti va rebre l’encàrrec de l’empresari Alessandro Lanari per escriure una òpera còmica amb un llibret del aleshores més famós llibretista Felice Romani, no ho va dubtar i es va emmirallar en el geni pesarès tot i que amb una notable diferencia, dotant de sentiment a la música, factor clarament diferenciat de les òperes còmiques rossinianes que malgrat no evolucionar en les arcaiques estructures de l’òpera del XVIII van fer fortuna per la genialitat musical de Rossini. Donizetti en canvi, dotant de sentiments a un personatge tan primari com Nemorino, va apropar l’òpera còmica al nou públic oferint-li l’oportunitat de participar i prendre partit davant dels esdeveniments que succeeixen a sobre de l’escenari, encara que aquests siguin tan primaris i naïfs. No cal dir que el personatge de Nemorino esdevé ràpidament l’anti heroi que fascina al públic, davant l’arrogància d’Adina, la prepotència de Belcore i les martingales del simpàtic estafador Dulcamara.

És en el personatge de Nemorino, non en cap dels altres molt més estereotipats , on Donizetti i Romani inicien una evolució de l’òpera còmica italiana. Malgrat aquest aspecte prou rellevant i a un tractament musical molt refinat en l’acompanyament orquestral de les àries, l’òpera mira excessivament en les estructures rossinianes i jo crec que aquí Donizetti no pot guanyar-li mai la partida a Rossini, i encara que la gran ària de Dulcamara “Udite, udite, rustici” sigui una joia, no deixa de ser una joia que encara mira enrere.

Cal dir que el treball de Felice Romani pràcticament va ser traduir “Le philtre” d’Eugene Scribe, ja que no tenien gaire temps per enllestir l’obra, no obstant això el llibret per aquest Elisir s’ha considerat com una dels millors llibrets còmics de Romani i pel que fa a la música, escrita en quinze dies, no cal dir que ha esdevingut una de les partitures més populars i estimades del music bergamasc.

L’òpera es va estrenar el 12 de maig de 1832 constituint un èxit memorable i coronant ja definitivament després del assolit amb Anna Bolena el 26 de desembre de 1830, com un compositor d’èxit a Milà.

Donizetti no va quedar satisfet del final de l’òpera, un dels finals menys teatralment impactants del seu catàleg, i al 1843 va modificar-lo, re escrivint l’ària d’Adina “Prendi, per me sei libero”, eliminant el diàleg entre Nemorino i Adina  (Or or si spiega…Addio….) abans de la cabaletta “Il mio rimor dimentica” que la va substituir per “Ah l’eccesso del contento”. Aquest manuscrit trobat per Alberto Zedda a la Bibliothèque Nationale de París mai es va donar a conèixer, ja que Donizetti moriria cinc anys més tard i mentrestant es va dedicar a escriure dues grans òperes com van ser Maria de Rohan i Don Sébastien, quedant el manuscrit inèdit i d’aquesta manera l’òpera es representa amb un final que a ell no el satisfeia.

Dit això, que segurament molts en teniu coneixença, m’agradaria presentar-vos als cantants que interpretaran aquesta òpera en aquesta primera tanda al Liceu.

Comencem pel tenor mexicà (recordeu que a la segona tanda tornarà Rolando Villazón) Javier Camarena. La veu és d’un líric lleuger i és molt brillant, jo crec que Nemorino necessita d’un tenor líric amb més cos i més centre, però no hi ha cap dubte que Camarena ens pot oferir un Nemorino interessant, veurem si l’expressió i el sentiment s’enduen alhora que el cor d’Adina, el dels liceistes. Escoltem-lo en l’espectacular “A mes amis” de La fille du régiment en un recital al Bellas Artes de Mèxic el 6 de juliol de 2011. Nemorino i Tonio poc tenen a veure per temperament i vocalitat, però aquí teniu al tenor amb els seu esclatant registre agut.

Com a Adina tindrem a la soprano americana Nicole Cabell (17/10/1977), una cantant que va guanyar l’edició de l’any 2005 del concurs de Cardiff organitzat per la BBC i que semblava que havia de despagar imparable i que en els darrers anys s’ha estancat davant d’altres sopranos que li han passat pel davant. La veu és interessant, de color estrany i fosc, malgrat tractar-se d’una soprano lírica que sempre acostumem a associar a veus més clares i lluminoses. Escoltem-la al costat d’un expansiu i pletòric Giuseppe Filianoti en el duo de L’elisir d’amore, “Adina, una parola” a la Liryc Opera de Chicago al 2010.

[Youtube=http://youtu.be/n_ECZ1ccMr4]

El sergent Belcore serà el baríton Àngel Òdena, un cantant que hauria de ser imprescindible en totes les temporades liceistes, per ser un cantat d’aquí, per tenir una magnífica veu de baríton de veritat i per que acostuma a guanyar-se al públic amb  les seves magnífiques intervencions al Liceu. Precisament del Liceu us faré escoltar la sensacional ària “È sogno o realtà” que canta el personatge de Ford en el genial Falstaff de Verdi, que el baríton català va cantar al 2010 dirigit per Fabio Luisi

El imprescindible Dulcarama anirà a càrrec del baix baríton italià Simone Alberghini, un cantant especialista en el belcanto, de sòlida carrera i que de ben segur ens garantirà la  solvència estilística, vocal i dramàtica d’aquest personatge.

Escoltem a Alberghini cantant l’ària “Sopra quell’albero…” de l’exquisida opera de Rossini, Torvaldo e Dorlisca tal i com la va cantar dirigida per Victor Pablo Pérez al ROF de Pesaro l’any 2006.

De fragments de L’elisir cal escoltar-ne ni que sigui els del quatre protagonistes i aquells que identifiquen a cadascun dels personatges. De cadascun d’ells us proposo quatre versions diferents, que de ben segur vosaltres si voleu, anireu ampliant en els comentaris, com acostuma a succeir.

Inevitable és escoltar “Una furtiva lagrima”, l’ària més famosa de l’òpera i una de les més famoses de tota la historia.

Així la cantava Tito Schipa l’any 1929, s’ha d’escoltar ja que ara no es canta així.

Un altre dels històrics i imprescindibles és Beniamino Gigli

Aquí teniu al mític Luciano Pavarotti amb tota l’exuberant demostració de vocals ben obertes

I finalment us deixo a Rolando Villazón en aquella recordada versió del 2005 al Liceu.

De “Prendi, per me sei libero” escoltem primer a Mariella Devia en un versió immaculada de visió impossible.

Ara Diana Damrau al MET l’any 2010, en versió lleugeríssima.

Anna Netrebko a Viena i en un ja llunyà 2005 ho cantava així

L’any 1971 Joan Sutherland ho cantava així de bé i amb la particularitat que escoltarem (corregeixo la informació que vaig  inicialment) el final que a la senyora li va semblar bé, incloent una cabaletta de Charles Bériot, marit de la Malibran, “Nel dolce incanto di tal momento”, que va escriure per a lluïment de seva senyora. És molt més brillant i espectacular, però no deixa de ser un sacrilegi. La cabaletta amb les modificacions de l’ària fetes per Donizetti al 1843 romanen, que jo sàpiga, sense gravació disponible.

De l’ària de Belcore, “Come paride vezzoso” escoltem la versió de Mariusz Kwiecien l’any 2005 en una “particular escenificació a Amsterdam.

Així de bé ho cantava el baríton nord-americà Dominic Cossa l’any 1971 pertanyent a la gravació comercial de la DECCA amb Sutherland i Pavarotti.

L’any 1952 Tito Gobbi, un baríton que no associem gaire al belcanto, ho cantava així en una gravació de la EMI dirigida per Gabriele Santini, on també escoltarem a Margherita Carosio com a Adina i Nicola Monti com a Nemorino.

I finalment així ho cantava un jove Leo Nucci al 1979 a la Scala de Milà dirigit per Reynald Giovaninetti, on escoltarem breument a Mirella Freni i Luciano Pavarotti.

I per al final deixo l’ària de Dulcamara “Udite, udite rusticci”.

L’any 2004 i al Liceu, el jove Simón Orfila ho cantava d’aquesta manera.

Bryn Terfel (o Elvis Presley) en la versió al·lucinant que es va representar a Amsterdam el 2002.

El gran baix Enzio Pinza cantava a l’any 1940 aquesta versió

L’any 1981 al MET un grandiós especialista com Sesto Bruscantini feia aquesta versió de dicció i intenció magistral.

No calia preparació, però espero que aquest apunt us hagi com a mínim distret.

Demà us proposaré un concurset, d’acord?

40 comments

  1. Ja sé que vosaltres no penseu el mateix però a mi aquesta òpera m´agrada molt. La trobo molt divertida, i de fet l ´única cosa que em grinyola és la furtiva lagrima, que sempre em deixa la sensació aquella de “a què carai surt ara aquest panoli amb això, amb lo bé que m´ho estava passant?

    M'agrada

    • Fixat que aquest aspecte que a tu no t’agrada és el que li dóna el fet diferencial, comparada amb les òperes còmiques anteriors.Aquest Nemorino sentimental que s’emociona en veure com l’arrogant Adina plora per a ell, l’entendreix i humanitza, ja que un heroi d’òpera sigui tan carallot, fins que no arriba la furtiva, m’exaspera.

      M'agrada

  2. Keselarte

    ¡Qué bien canta Carlos Gigli-Gardel el “m’ama, si, m’ama, lo vedo”, como nadie! Y Schipa, ¿no les recuerda a ustedes, más que vagamente, a Kraus Trujillo, Alfredo, o sea, al revés? (…)

    Y también me gusta mucho su interrogante, don Joaquín; no el suyo de usted –aunque, indirectamente, también lo sea–, sino el de su título. Por preciso, pertinente y, con especialidad, por valiente: pone en jaque una parte importante del blog, de la cosa misma. Y con él, a nosotros, sus humildes, chulos, impertinentes, aduladores, graciosillos, sabios y sordos seguidores. Y, siempre, atentamente suyos.

    M'agrada

    • Hola Keselarte, benvingut de nou, quasi set mesos després de la teva darrera intervenció pública a IFL.
      Certament la referència Kraus/Schipa és òbvia. El tenor canari havia mostrat admiració pel llegendari cantant i en la manera de dir i fer les mitges veus s’evidencia l’admiració i també la tècnica.
      Acostumo a mostrar bastant els meus interrogants públicament, els que visiteu el blog prou que ho sabeu, i vostè que fila tan prim, encara més.
      Ara, tenir en escac als visitadors i comentaristes, als que jo personalment m’estimo més no catalogar, em sembla si més no, exagerat. Per a vostè els meus visitadors sempre són un motiu d’especial interès, m’erro?

      M'agrada

      • Keselarte

        Sí, pero sólo en el adjectivo. Mi interés es más bien general, de antropología general.
        Calla usted sobre Gigli-Gardel: ¿otorga? (el otro día se me ocurrió ver otra vez Quo Vadis –influido quizá por la deriva independentista de tanto catalán– y, pese a conocerlo de memoria, no pude evitar sorprenderme del doblaje: ¡cómo se parecían esas voces! ¡qué denominador común! En la ópera tiene que ocurrir lo mismo, ¿no?: cantar, como hablar, es imitar)
        En fin, gracias por confirmar mi intuición: no tenía ni idea de esa admiración que, dice usted, Kraus sentía por Tito.

        M'agrada

      • Keselarte

        Pido perdón a don Javier C. por haberle contagiado –¡y a qué velocidad!– mi miopia. Y para evitar en lo posible una mayor propagación de la enfermedad, o sea, para seguir hablando de música, de ajedrez, de antropología o de adjetivación, espero de vuestra clemencia, ¡oh, InFernemLandeses!, que me sea permitido decir Diego donde dije digo: nada, nada, borrad de mi comentario la frase de marras y listos.
        ¡Me han degradado a simple ParaFernemLandés! (snif, snif, o emoticono equivalente).

        M'agrada

      • Ja! Mira: això de ParaFernemLandés m´ha fet gràcia 🙂 .

        No cal que em demani disculpes, que és vostè ben lliure (¡hasta ahí podíamos llegar!) d´opinar i dir el que li sembli, de la mateixa manera que ho fem els altres.

        Una cordial salutació,

        Xavier C. (amb “X, aquí i a la Xina Popular, i a l´altra 😆 )

        M'agrada

      • Tot sovint tinc la sensació que vostè és la correspondència a IFL del diputat Cañas a les tertúlies polítiques que aquests dies ens “martiritzen”, espero que sàpiga entendre el sentit de les meves paraules, ja que de no ser així, jo no entenc com pot dirigir-se a Xavier C, com don Javier C, a no ser que la pretensió sigui una provocació, i aleshores malauradament he de donar-li la raó a Concep.
        Vostè és llest i espavilat, i quan escriu (suposo que també quan diu), ho fa amb tota la intenció i sabent la repercussió que tindran i provocaran les seves paraules. Aquí doncs, no cal esborrar res de res.

        M'agrada

      • Keselarte

        Para ir terminando:

        1. No sé quien es ese tal sr. Cañas, diputado, con quien usted me compara. Por simple falta de vocación de mártir, hace ya muchos años que dejé de ver/oir tertulias políticas. Haga usted lo mismo, se lo aconsejo.

        2. Este no es lugar ni momento para discutir sobre el presunto axioma de intraducibilidad del nombre propio –auténtico undécimo mandamiento, para algunos–. Sólo diré que, falto de sustancia, su defensa sólo puede fundarse en el mero juicio de intenciones. Así el suyo, don Joaquín, que, pese a lo educado de la exposición, no acepto de ningún modo.

        3. Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier, Xavier.

        M'agrada

      • No crec que es perdi res no sabent qui és el Sr. Cañas, més enllà que conèixer el que pensen els diputats que tenim al parlament és quelcom necessari. A vegades, poques, fins i tot crec que té raó, el problema és com les diu i com menysprea als interlocutors que té al davant, i ara parlo exclusivament del Sr. Cañas.
        Vostè decideix quan té ganes d’encetar els debats, d’acabar-los, de si és el lloc i el moment adequat, per exposar els axiomes i també més enllà de la meva educació tinc una cosa que es diu paciència i el que accepti de mi, cinèfil com és sabrà que pot parangonar-se amb el que Rhett Butler opinava al final de Scarlett O’Hara, sempre amb el màxim respecte i educació.
        Amb un Xavier n’hi havia prou i potser amb un Joaquim, sense el don i amb la m final, també.
        Fins la propera. 🙂

        M'agrada

      • Voy a dejar constancia de mi opinión sobre la traducción de los nombres propios. Según su forma de proceder ya que a Xavier se obstinaba en llamarle Javier -que no es su nombre- y a Joaquim le llama Joaquín, supongo que a Grace Kelly la llamaba Mercedes Kelly y a John Wayne Juan Wayne. Pues no no es correcto los nombres propios no tiene traducción, deben escribirse ortográficamente y pronunciarse -si se conoce la fonética del idioma- según la lengua de la cual proceden.

        En mi caso mi alias no tiene traducción, pero el suyo podría escribirse Queselarte en castellano. Estaría de acuerdo con ello?

        M'agrada

      • Keselarte

        (Joaquim) “I can’t think about this now! I’ll go crazy if I do. I’ll think about it tomorrow.”

        (N.B. Lo que a Rhett le importa un pimiento es ella, Scarlett, no sus argumentos. Yo sólo pedía un cierto interés por los míos, no por mí.)

        (Colbran) ¡Por supuesto! –o, si lo prefiere, puede llamarme Quèsl’art o What’sart, for that matter–. Aunque confunde usted ortografía por traducción y, peor, mezcla alias con nombres de pila. Estos últimos no sólo son traducidos –de facto– sino que, por definición, deben ser traducibles –de iure–. ¡Negarse a traducir Petrus por Pedro, Pere, Peter, Pietro, Pierre, Piotr… (o al revés o como sea)! ¡es de bárbaros! Insisto: quítese usted estas piedras del bolsillo, las piedras de los nombres intraducibles, y solo le quedarán en él las intenciones de quienes los usan –de quien nombra y de quien es nombrado–, la pesada ligereza de las intenciones. Que cada cual las juzgue como pueda.

        M'agrada

      • Atorgo.
        I també estic d’acord amb vostè que com en molts doblatges on les veus semblen o són les mateixes (suposo que per estalviar costos), en el món operístic, moltes semblen la mateixa, amb una manca de personalitat que denoten una precarietat artística greu, davant d’un mercantilisme que cerca com acostuma a passar en tots els ambits de la vida, els beneficis a curt termini.
        Li deixo aquest enllaç on podrà comprovar que això de l’admiració no tan sols ho dic jo, o deia ell mateix:
        http://alfredokraus.espacioblog.com/post/2007/06/18/alfredo-kraus-vs-tito-schipa

        M'agrada

  3. dandini

    Tant Javier Camarena com Nicole Cabell són dos cantants que es mouen pel circuit dels teatres internacionals de primeríssim nivell de forma totalment justificada.Les veus són molt atractives ,les dues,i canten molt be. Potser l’únic dubte pot venir de la part actoral i de la química escènica que desprengui la parella pero en una producció tant inspirada com aquesta no dubto que en sortiran victoriosos .Ángel Òdena recent tornat del seu debut al Met crec que fará tant bon paper com al teatre Victòria i a l’expectativa del que aconsegueix Simone Alberghini.Crec que Sesto Bruscantini era un cantant de molta qüalitat i un gran estilista que tenía forces coses que ensenyar pero a partir dels anys 70 la seva impostació es va tornar excessivament nasal(aixó li treia segons el meu parer bastanta expressivitat) i la veu ja no sonava ni a baríton ni a baix (que és del que va debutar).Pels qui els hi agradin les veus més greus, timbrades i/o expressives us deixo el meu Dulcamara de referència que és Renato Capecchi. Mai no ho he sentit més ben cantat i expressat.

    M'agrada

    • Aquest no fa gaire que ja ens el vas posar. Canta magníficament, si, però a mi m’agrada més Bruscantini, que diu, malgrat el pas dels anys, com ningú ho ha dit.
      Bruscantini mai parla i la veu, quan era jove era un baix baríton sense discussió.

      M'agrada

  4. dandini

    En aquelles funcios al teatre Victòria de l’any 1998 va debutat al Liceu en el rol d’Adina la soprano andalusa María José Moreno que va exhibir una veu tersa i preciosa i que va cantar les dues estrofes de la caballetta.Després van venir els seus debuts a La Scala i a l’Opera de Viena. La seva carrera es va veure una mica aturada per la seva maternitat i la seva reaparició al Liceu en Doña Francisquita va ser molt celebrada. Aquest any la tornarem a gaudir en el rol de Celia a l’opera de Mozart Lucio Silla.
    Aquí la teniu,el Nemorino va ser en aquella ocasió Juan Lomba.

    M'agrada

  5. Redeu…entre que sé que no és precisament de les teves òperes predilectes, entre lo que deies ahir amb no poca ironia…”…llàstima que aquesta òpera sigui “tan poca cosa” (ui! què he dit!)…”…doncs que pensava que la preparació seria lleugera i no reclamaria de mi massa del poc temps que disposo avui… Aviam: I si t’arriba a agradar? I si no fos “tan poca cosa”? Què haguessis fet? Un llibre? Una enciclopèdia?

    Bé, entre que ja saps que a mi aquesta òpera m’agrada molt (“ui! què he dit!”) i que aquestes preparacions són molt esperades, aquest post serà atès com es mereix aquest cap de setmana, perquè si ho faig ara no arribo a demà.

    Una cosa si vull comentar. Parles de modificacions del final de l’òpera i dius… “..dit això, que segurament molts en teniu coneixença…”. Doncs jo ni flowers. I el que m’estranya és que estan el Sr. Zedda pel mig i existint el manuscrit encara no s’hagi fet una edició crítica donant a conèixer la voluntat del Sr. Gaetano. Seria molt interessant. Tambè fa ben poc va i m’entero que La Traviata que escoltem aquí i allà i més enllà no és exactament la mateixa Traviata que es va escoltar a La Fenice en la seva estrena. De sorpresa en sorpresa que vaig darrerament. I que duri!

    M'agrada

    • Doncs si, sembla ser que un cop més l’espavilat mestre Zedda s’està reservant aquest final per fer-ne una edició crítica i a partir d’aquest moment cobrar drets per cada representació de L’elisir, una òpera molt representada, oi que ens entenem?. Això és pitjor que els peatges de les autopistes ja amortitzades de fa anys i panys.

      M'agrada

      • Keselarte

        Creo, camarada, que te metes en camisa de once varas, mínimo, confundiendo derechos de autoría –¡quién pillara los del
        signore
        Gaetano!– con derechos de edición. Si el sr. Zedda hace una edición crítica de lo que sea y tu, por ejemplo, se la publicas, ¿no teneis derecho a cobrar por vuestro trabajo? Y, por supuesto nadie va a obligar a nadie a utilizar precisamente vuestra edición; ni siquiera vosotros, supongo. En IMSPL cualquiera puede descargar gratuita y legalmente la edición de Ricordi de 1962. Según me han dicho (fuentes generalmente muy bien informadas), el manuscrito está en la Bibliothèque Nationale de France en París a disposición de sus señorías. Pasen y vean, y, si pueden, editen. Y ala, ¡a forrarse! “oi que ens entenem?”

        M'agrada

      • Els drets d’autor, els del senyor Donizetti no els pot agafar ningú ja que han prescrit, per tant la solució rau en fer una edició crítica i cobrar per una cosa que ha fet l’autor. Diguem que per trobar el manuscrit a la biblioteca estaria bé que el senyor Zedda cobrés els drets per la tasca de investigació, però em sembla inadmissible que si s’edita l’edició crítica gràcies a aquesta investigació, de totes les representacions o gravacions que es facin d’aquesta versió a partir d’ara, que al cap i a la fi és la que volia Donizetti al 1843, ara s’emporti els drets el mestre Zedda.
        Pregunti si us plau a les seves fonts ben informades que passaria si un director volgués utilitzar el material dipositat a la Biblioteca parisenca, si ho ho podrà fer en tota llibertat o si el mestre Zedda ha adquirit els drets, amb l’excusa de l’edició crítica, i per tant sant Pere canta i quan ell digui.
        No he confós drets d’autor amb els d’edició, de cap de les maneres, senzillament els d’autor en aquest cas ja no existeixen.
        Si en treu l’aigua clara estaré (m) encantat (s) de saber-ho.

        M'agrada

  6. Keselarte

    ¡Coño! pues en este caso y puesto que mis fuentes «generalmente muy bien informadas» no son otras que I, F y L, tendré que preguntártelo a ti: ¿crees en serio que si nos vamos a París y, armados con la documentación habitual –chapas de musicólogo de 20mm y así–, les pedimos a los muchachotes de la François-Mitterrand o de la Bibliothèque-Musée de l’Opéra el manuscrito en cuestión nos dirán que naranjas de la China –con Ch, como Chavier–? ¿Tan grave es la cosa? ¡Pues menudo Zedda el Paso!

    M'agrada

      • Quan jo començava a escoltar òpera, L’elisir em va agradar molt. la vaig trovar fràgil i fàcil d’entonar però al mateix temps era molt divertida. Crec que Nemorino era Carreras i que Dulcamara era un baríton brasiler que per la ràdio va dir que era d’origen català perquè es deia Portella de cognom. És clar que també podria haver estat italià.. Potser Joaquim o Colbran o viceversa recordareu qui podia haver estat ella. En tinc un bon recort.
        Salut!

        M'agrada

      • Nelson Portella va cantar dues temporades, la primera la 1980/1981 i la següent, 1981-1982

        En la 1980-81 el Nemorino no va ser en Carreras, va ser Eduard Giménez, l’Adina Adriana Anelli (la senyora de Leo Nucci), en el Belcore es van alternar Enric Serra i Vicenç Esteve i en el Dulcamara es varen alternar nelson portella i Federico Davia.
        Nelsson Portella va tornar la temporada següent per tornar a cantar L’elisir d’amore.
        Aquell elisir va tenir dos repartiments, el primer va ser Rosetta Pizzo, Carlo bergonzi (bastant acabat), Attilo D’Orazzi, Nelson Portella (Dulcamara) i Àngels Sarroca. Aquest repartiment és el que es va retransmetre per ràdio.
        En el segon repartiment (un únic dia, el 18 de febrer de 1982) van cantar Marjorie Vance, Josep Carreras, Joan Pons, ALfred Sramek i ÀNgels Sarroca. Aquella representació es va gravar de forma “pirata” i és la que jo us vaig deixar al blog.
        https://ximo.wordpress.com/2008/06/17/lelisir-carreras-i-liceu-18021982/, per tant Carreras i Portella no van coincidir.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: