Avui us parlaré d’un altre dels CD que he escoltat en les darreres setmanes (i encara me’n queden dos) protagonitzat per una de les grans cantants del moment, la mezzosoprano de Kansas Joyce DiDonato  acompanyada per Il Complesso Barocco i òbviament per l’alma mater del conjunt barroc, l’expert i erudit Alan Curtis.

DiDonato ha preparat un interessantíssim programa que abraça un ample ventall dels compositors barrocs de Monteverdi a Hasse, amb una incursió final al clàssic Joseph Haydn, per demostrar-nos una vegada més la seva gran distinció, classe i musicalitat.

Alhora que ens descobreix autors i obres mai gravades, també ens regala alguna concessió al repertori més celebrat del barroc, com la Cleopatra del Giulio Cesare (Piangerò la sorte mia), l’Alcina (Ma quando tornerai) ambdues de Handel o el fascinant “Sposa, son disprezzata”  de l’òpera Merope de Giacomelli.

El recull té un leitmotiv agafat en pinces, ja que tots els personatges que interpreta la diva nord-americana són reines o ho seran: Berenice, Ifigenia, Alcina, Galsuinde, Cleopatra, Orontea, Rossane, Octavia, Irene, Berenice i Armida, totes elles reines o princeses que en algun moment de desesperació ens regalen el bo i millor del repertori barroc, repertori per altre part que en  molt poques oportunitats deixava lluir a personatges que no fossin aristocràtics o mitològics  i per tant les follies reials (molt més enriquidores que les actuals) eren quelcom habitual en el panorama operístic. Aquest desplegament emocional permet a DiDonato fer una magnífica demostració de totes les virtuts del seu cant i la seva musicalitat.

Tot i ser posseïdora d’una agilitat i coloratura magnífiques, ella no pot compatir en aquest sentit amb l'”excessiva” Bartoli, segurament tampoc té aquell magnetisme desbordat de la diva romana i tampoc té l’amplitud del registre.

DiDonato té un registre greu limitat i molt més treballat, i és quan ha d’abordar-lo quan la seva veu produeix les sonoritats més discutibles, sense arribar a ser agressives o feridores mentre que el seu agut és esplendorosament sopranil i quasi infantil. La seva expressivitat és més controlada, sense per això estalviar virtuosisme i la seva musicalitat també enlluernen, ja que la veu, essencialment dolça com el seu cant, sempre brilla gràcies a la particular seducció d’un cant elegant i amb personalitat propia, però sempre mesurat amb intel·ligència, no exempt de virtuosisme tècnic, amb un ampli desplegament de trinats, reguladors, grans frases amb exigent cant legato, i un magnífic control en la respiració que li permet jugar amb les variacions sempre originals i extremadament elegants. Un us molt mesurat del portamento i alguna fixació pròpia de l’estil barroc (Disprezzata regina de Monteverdi), no embruten (per a mi, que qualsevol fixació em desagrada molt) un treball exemplar.

Utilitza i administra molt bé els seus recursos i mai dóna la sensació d’aclaparar a l’oient i en canvi la quantitat de notes que és capaç de fer és per tornar-se boig (“Morte col fiero aspetto” d’Antonio e Cleopatra de Hasse). Els recitatius de DiDonato estan plens de sentiment ja que el seu sentit dramàtic és molt ajustat i jo tan sols us puc dir que per ser mezzo li trobo a faltar un color més fosc i un registre més definitiu. Ella és molt intel·ligent i cada vegada centre més el seu repertori en rols més indefinits que juguen en l’ambigüitat d’un registre intermedi, com queda demostrat en la incorporació de rols com Maria Stuarda (Donizetti) o Elena (La donna del lago).

No cal dir que tant Il Complesso Barocco com Alan Curtis, veritables experts  d’aquest món sonor tan fascinant, acompanyen a DiDonato en aquesta amplia galeria d’emocions i situacions extremes, que passen amb delicadesa per la trista melangia, tot esclatant en l’ira més airada.

Un disc molt recomanable.

Us deixo la coneguda “Sposa, son disprezzata” de l’òpera Merope (1734) de Geminiano Gioacomelli, que va fascinar tant a Antonio Vivaldi que la va robar literalment per utilitzar-la en el seu Bajazet.

I ara escoltem-la en tot un altre registre expressiu a “Morte col fiero aspetto” d’Antonio e Cleopatra” de Johann Adolf Hasse

Drama Queens 
Joyce DiDonato – mezzosoprano 
Il Complesso Barocco 
Director: Alan Curtis 
Virgin Classics, 2012 

Tracklist: 

1. Berenice – Dóna torbida procella 
2. Ifigènia in Aulide – Mare diletta 
3. Alcina – Ma quant tornerai 
4. Fredegunda – Lasciami piangere 
5. Antonio i Cleòpatra – Morte, col ferotge aspetto 
6. Giulio Cesare in Egitto – Piangerò la sortejos meva 
7. Orontea – Intorno all’idol premi 
8. Alessandro – Brilla nell’alma 
9. Octavia – Geloso, sospetto 
10. L’incoronazione di Poppea – Disprezzata regina 
11. Merope – sposa, són disprezzata 
12. Berenice – Col versar, barbaro, il sangue 
13. Armida – Vedi, es t’amo … Odi, furor, dispetto

La portada, com acostuma a ser massa habitual en els enregistraments actuals, podria ser millorada.

El proper 6 de març Joyce DiDionato presentarà aquest disc al Gran Teatre del Liceu, però no vindrà amb Alan Curtis, que ha desaparegut misteriosament, i en el seu lloc Il Complesso Barocco serà dirigit per Dimitry Sinkovsky .

Per a més detalls cliqueu AQUÍ

Properament us parlaré d’una altra mezzosoprano ha enregistrat un disc magnífic, Ann Halle