IN FERNEM LAND

LICEU: TOSCA 21 de novembre de 1976 (el meu primer Carreras)


Avui ja em perdonareu que faci una regressió de 36 anys (només de pensar-ho em marejo), però m’han arribat els arxius d’aquella Tosca, la meva primera Tosca en directa, la del dia 21 de novembre de 1976, un diumenge, la primera funció i la que s’acostumava a transmetre i per tant el que he escoltat és exactament el que vaig escoltar aquell dia, el dia que vaig escoltar per primera vegada a Josep Carreras en directa.

Abans de tornar-la a escoltar he pensat que el record dels anys em trairia i que segurament aquella Tosca no va ser tant com jo recordava, ofuscat amb els records de les primeres experiències, sempre mitificades, però en tornar a escoltar aquella representació m’ha vingut un glop d’eufòria i entusiasme nostàlgic i he repensat l’apunt. Avui us tinc que portar aquella tarda que jo vaig decidir fer-me carrerista.

L’expectació era màxima, el teatre era ple de gom a gom i jo com sempre en aquells anys, m’havia llevat ben aviat per anar a agafar tanda al carrer Sant Pau i esperar que obrissin la taquilla per comprar l’entrada de general de quart pis

Entrada general de 4at pis del Gran Teatre del Liceu per la funció del dia 21 de novembre de 1976 (Tosca)

En aquells anys encara no pertanyia a cap colla, per tant jo feia la cua i donava la tanda al que venia al darrera tot esperant que obrissin la taquilla de la Rambles i la Maruja tingués a bé vendrem una entrada. Aquesta senyora era molt “particular”  i si no deixaves propina no et tractava gaire bé i més d’una vegada m’havia dit que no tenia entrades. No era veritat, ja que les guardava per a tots aquells que l’ajudaven a treure un generós sobresou. Jo en aquells anys ni ho sabia, ni m’ho podia permetre, per tant sempre estava amb l’ai al cor esperant que obrissin la taquilla, tot fent una segona cua, aquesta a les Rambles, un cop donada la tanda al carrer Sant Pau. Aquell diumenge vaig tenir sort i vaig poder comprar dues entrades.

A les tres de la tarda ja estàvem altre cop al carrer Sant Pau ja queentre un quart i dos de quatre obrien la porta de general, l’hora no era mai exacta i calia arribar a les tres no fos cas que obrissin, ja que si no havies arribat perdies la tanda i la cua del matí no havia servit per a res. En qualsevol cas no ho recordo (seria massa que recordes el número que em van donar) però al davant ben bé tenia unes 100 persones, el que vol dir que malgrat que quan obrissin les portes de la sala, després d’una espera de ben bé una hora dins l’escala, asseguts en els esglaons i fent-la petar amb els del davant i al darrere per passar l’estona, i comencéssim a córrer desesperadament escales amunt per agafar el millor lloc possible de quart o cinquè pis, el més probable és que les butaques que quedessin lliures ja no tinguessin cap tipus de visibilitat i que tinguéssim que veure l’òpera drets i abraonats sobre el buit amb els braços estirats i recolzats sobre el sostre per tal de veure el que succeïa en escena. Recordo perfectament que va ser així, que tan sols vaig seure en els entreactes i que l’excitació d’aquella representació vaig trigar a pair-la.

El “recondita armonia” ja va ser de traca, aquella manera de frasejar, de dir, de incidir amb les paraules, de donar sentir intens al que cantava, de pronunciar aquelles consonants tan sonores, de ser tan elegant i de tenir una emissió tan clara que se li entenia tot. Rendició total a una veu bellíssima, sí, però sobretot a una manera de dir com ningú (hores d’ara encara espero un successor). Escoltareu que entre el públic després de la bogeria col·lectiva algú va llençar un JA ÉS TEVA NOI!. Tot just havia començat la festa, però era evident que Josep Carreras aquella tarda triomfaria.

Tot seguit venia el primer duo amb Floria Tosca, una Montserrat Caballé encara en el punt àlgid de la seva esplendorosa carrera, senyora absoluta de la casa  i motiu de controvèrsia a la famosa cua, on alguns dels grans gurus de l’època a una opinió que em vaig atrevir a fer, tot assegurant que la Caballé era excelsa, em van deixar anar quelcom similar a no li arriba a Renata Tebaldi ni a l’alçada de la sabata.

Aquí teniu el gran duo del primer acte amb Montserrat Caballé (Floria Tosca) i Josep Carreras (Mario Cavaradossi) la tarda del 21 de novembre. Jo tremolava

Del segon acte tan sols us posaré el famós fragment del “Vittoria! Vittoria!”, amb l’efervescent fraseig de Carreras exaltant les consciències revolucionàries. Carreras ni en els millors moments de la seva gloriosa carrera podia exhibir els aguts exultants d’altres col·legues, però a l’any 1976 allò era senzillament meravellós. Qui ha dit “il tuo cor trema, o Scarpia, carnefice!” com ell?, qui arrossega amb les consonants sonores tanta passió?, ningú. Si algú ho vol, accepto el repte i l’allau de youtubes o altres suports sonors o visuals que ens demostrin que hi ha tenor o tenors que ho diguin millor.

Al tercer acte tenim el esperat “E lucevan les stelle” i altre cop podrem gaudir d’aquell luxe de dicció, amb frases per esgarrifar com “e olezzava la terra”, “e un passo sfiorava la rena…”, “languide carezze” i un “e non ho amato mai tanto la vita!” que em torna a fer estremir avui tant o potser fins i tot més, que fa 36 anys.
No he pogut resistir-me a posar-vos des de “NO! ma un’ultima grazia io vi richiedo”, és a dir tot el diàleg amb el carceller (Juan B.Rocher), per fruir d’aquest fraseig que a mi em sembla inigualable.

Encara us deixaré escoltar el segon gran duo amb Tosca i així pràcticament haurem escoltat en la seva integritat totes les intervencions de mario Cavaradossi.

No cal que us digui que teniu a disposició la representació complerta en els dos enllaços que us deixo tot seguit.

Demà tornarem a l’actualitat més rabiosa, però avui deixeu-me que us sedueixi amb una d’aquelles representacions que em van marcar i per tant que han contribuït a fer-me com em coneixeu, per tot allò que deu ser bo i per tot allò que no us deu agradar gaire.

ENLLAÇOS mp3

ACTE 1er: https://rapidshare.com/files/1544591708/Tosca_Liceu_21_11_76_CD1.mp3

ACTES 2on/3er:https://rapidshare.com/files/1903724191/Tosca_Liceu_21_11_76_CD2.mp3

Tot sovint penso que haig de fer neteja i desfer-me dels programes del Liceu, però si ja ho hagués fet no podria il·lustrar-vos aquest apunt fins i tot amb l’entrada i el retall de la crítica que va fer Xavier Montsalvatge a La Vanguardia del dia 23 de novembre. Ho vaig guardar tot, Carreras, Caballé i Wixell, els mateixos que ho van gravar per la Philipps en una gravació per a mi referencial, em van deixar venturosament KO

Si voleu llegir la crítica de Montsalvatge premeu AQUÍ

A la gravació també podreu escoltar la veu jove del mestre Jaume Tribó en els seus inicis com a mestre apuntador (crec que va debutar la temporada anterior, 1975-1976)

77 comments

  1. Santi

    Moltes gràcies pel teu relat, estic segur que molts ens hem sentit identificats amb tu. El meu primer Carreras va ser una mica més tard, exactament, el 22 december 1986 ( Carmen ) va ser també un gran triomf. ah, i també guardo la entrada i el programa .Moltes gràcies pels audios són un tresor¡¡¡ 🙂

    M'agrada

  2. TREPIT

    Puc dir que “jo també hi era” aquell 21 de novembre del 1976 a la tarda. Miro els meus programes (que no he fet neteja, ni t’ho recomano) i veig que no estan signats, cosa que en tinc molts. Serà que aquell dia no van deixar entrar al escenari i camerinos després de la representació?
    Per qüestió d’edat, els meu primer Carreras va ser molt anterior: el 14 de gener del 70 fent el paper de Flavio (segon tenor) a la Norma de la Caballé. Després el vaig veure amb Lucrezia Borgia (amb Caballé), un Faust, un Rigoletto (amb Corneil Mac Neil), una Luisa Miler (també amb Caballé) i una Traviata fins arribar la Tosca citada.
    Ja veus que guardar els programes (i un bon fitxer Excel) te les seves avantatges.
    M’has fet recordar la meva joventut. Jo també anava al matí del diumenge a fer cua al carrer Sant Pau, després deixava la tanda i anava a Badalona a ballar sardanes, una dutxa i, sense dinar, corrents una altra vegada cap al carrer Sant Pau per arribar-hi abans de les 4 de la tarda i no perdre la tanda. Després una cursa pujant les escales fins el 5é pis, i després tota la representació dret. Quins bons records!
    Moltes gràcies per el teu magnífic bloc, del que soc un fervent seguidor.

    M'agrada

    • No em recomanes fer neteja, però aviat no podré entrar a casa 🙂
      Segur que tots ens coneixem, com a mínim de vista, malgrat que els anys han passat una certa factura. La cua, l’escala i els entreactes apassionats al passadís o en aquell bar on ara hi ha un tros de la galeria de cantants premiats per l’associació de liceistes de 4at i 5è pis, són importants a la història del Gran Teatre del Liceu.

      M'agrada

  3. Xavier C.

    Gran crònica! Quin plaer llegir-la!
    I quins temps aquets d´avui dia que no ens cal fer cues i que tenim el nostre seient sense necessitat de córrer escales amunt. Sens dubte, molt més avorrits.

    M'agrada

    • Ens coneixem segur, Josep M.
      Jo buscant programes he trobat a faltar alguns de molt preuats, però si els trobo, un dia faré un apunt dels meus primers espectacles. Estic una mica “remember”.

      M'agrada

    • En escoltar la gravació ho vaig tenir molt clar, mereixia un apunt a IFL.
      Eren extraordinaris. Aquelles representacions es vivien amb una intensitat enorme i malgrat la precarietat del teatre a l’any 1976, eren quelcom memorable. Els grans cantants ho feien possible.

      M'agrada

  4. SANTI

    Avui emotiu i sensacional.
    Quina parella Caballé i Carreras!!! Grans veus i amb un sensacional afegit de personalitat i grandesa que els va fer imbatibles durant molts anys.
    Cavaradossi com el de Carreras no n’he escoltat cap altre. Aragall que podia fer-li ombra en l’aspecte vocal, mai va tenir la capacitat comunicativa i d’expressió que va tenir Carreras i a Plácido Domingo, sense dubte un altre gran Cavaradossi, també li trobava a faltar seducció, el seu cant sempre amb tendències dramàtiques, el privava del lirisme juvenil que Carreras tenia en aquells anys de glòria.
    per suposat Pavarotti no comunicava ni la meitat del que tenia que comunicar, doncs al portentós i privilegiat instrument vocal li mancava expressió.
    Els anteriors ja no els vaig veure en condicions i les generacions posteriors, donant bons tenors, encara no m’han donat un Cavaradossi com aquest de Carreras.
    Jo també vaig veure aquesta Tosca, però no el diumenge, anava entre setmana i recordo que vaig gravar-la de la ràdio, però la gravació es va fer malbé, com tantes altres que vaig gravar en aquells cintes que al cap dels anys es van anar tornant inaudibles.
    Moltes gràcies per facilitar-nos l’oportunitat de tornar-ho a tenir. No estaria gens malament recuperar antigues gravacions del Liceu anteriors al Consorci.

    M'agrada

    • El teu final m’esperona SANTI (2).
      Jo no entraré a comparar a Carreras amb els altres tenors de la seva generació, ni tan sols amb el d’abans o els de després. Ja he dit que segueixo buscant algú que sigui capaç de fer una dissecció de les frases amb aquesta passió que ell atorga a cada paraula i sense malbaratar el so i vulgaritzar l’emissió, amb elegància
      La Caballé en el llindar del canvi definitiu cap al natural declivi, va fer una gran Tosca i Wixell era un luxe que no ens podíem permetre però que el “clan” de la senyora portava per enaltir les representacions on ella hi participava. “Un repartiment de disc”

      M'agrada

  5. Concep

    Amb aquesta gravació em fas sentir molt jove Joaquim, però també veient aquest programa i el trosset d’entrada. Els records de la cua i aquelles corredisses escales amunt son entranyables i feien afició i pinya.
    Jo recordo que Carreras va bisar l’adéu a la vida, però potser no va ser ni aquell dia, ni potser aquella temporada, tu ho recordes?.

    M'agrada

    • Si, aquest atrezzo ajuda molt a recordar tot allò.
      Jo tan sols vaig veure la primera i desconec si va bisar entre setmana, Sé que en unes representacions de Tosca, l’any 1980, de la que jo vaig tenir la desgràcia de veure la de diumenge amb un pobre noi anomenat Antonio Urdain, que va demanar fins i tot clemència agenollat a prosceni (una cosa mai vista, per sort) de tan malament com va estar, Carreras se’n va fer càrrec d’una on va bisar “E lucevan le stelle”, penso que és la de radio i un altre la va fer Jaume Aragall en una nit que els que hi van ser encara recorden com quelcom inoblidable (hi ha una celebrada gravació pirata que ho testifica). Buscaré la de Carreras i qui sap si un dia portarem la de Jaume Aragall. En aquelles representacions Tosca era Natalia Troitskaia, una soprano russa que malauradament va morir jove, que va guanyar un Viñas i que ja ser molt protegida per l’agència Caballé, molt, més del que segurament es mereixia.

      M'agrada

  6. Mª Teresa Mir

    Oh! Joaquim quins records més meravellosos!!Jo el vaig veure en el seu debut al Liceu en EL RETABLO DE MAESE PEDRO, en el rol de Trujamàn sent encara un vailet, simpàtic,senzill,educat i molt “guapo”.Aleshores era difícil preveure que esdevindria unes de les veus més boniques, emocionants de dicció perfecta, que ha donat l’historia de l’òpera.
    Gràcies Joaquim per fer-me reviure,una època inoblidable on aquells records ja llunyans, se m’ha estant representant com si fos una película

    M'agrada

  7. Jan

    Quina sort poder veure aquesta funció!!!! 😀 Jo en tinc el programa de mà, perque els meus avis hi van ser. Veritablement et tinc enveja!!! 🙂
    Això que dius de que en busques successor, jo estic igual que tu! 😉

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Lo que et deia l’altre dia, ara, en ocasió d’aquest post t’ho puc desvetllar… Doncs que en aquells anys jo era carn de Palau, ja saps, i que l’òpera no és que no m’agrades, on va a parar, és que no la podia soportar…i ja veus, disfrutant de lo lindo avui amb aquest post. La vida. 🙂

      M'agrada

      • Els del Liceu érem, ves per on, més oberts, malgrat que hi havia i hi ha liceistes que no traspassaven les Rambles si no era per anar a veure òpera en versió de concert quan en fan o feien.
        El públic estava molt dividit. Progres i intel•lectuals del morró fi i catalanistes al Palau. Carques, dretans, franquistes i vulgars pinyolaires, al Liceu. Òbviament no era exactament així, però érem tan desgraciats i culturalment tan petits, que ho simplificaven d’aquesta manera. Una vegada al Palau, al contrari mai m’havia passat, un espectador del Palau quasi em va renyar que li vaig dir que anava al Liceu. Quina misèria!

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Buf… sí, era molt curiós. Jo era molt jove i no patía de cap animedversió cap el Liceu, ni molt menys, ni em percatava dels diferents models socials i culturals en que es diferenciaven Liceu i Palau, simplement no m’agradava la òpera como a gènere musical, el veia poc natural, i sens bubte els anys de conservatori, amb Millet (Lluis Mª) i companyia, tambè van tenir la seva influència, donat que anys més tard vaig arribar a compendre que allò era un autèntic cau d’antiliceistes, o potser millor dit d’antioperistes (sobretot d’òpera italiana). No veigis tambè Joaquim el que havia arribat a sentir a les cues. Una vegada en vaig fer una de moltes hores per a una Novena i tot el que sentia del Liceu no era gens galdós, deixant de passada a la Montserrat Caballé de volta i mitja. Jo calladet, perquè de lo que no entenc no m`hi fico, però no entenia aquella aversió a la Caballé, ni aquella manera de blasmar del Liceu.

        Molts anys més tard, i pel meu compte, vaig investigar el per què i com es van generar aquets dos bàndols a la nostra ciutat, quan l’història de la música ens mostra de manera molt clara que els gèneres que conreaven Palau i Liceu, si bé és veritat que no tenen les mateixes arrels, han conviscut ben plàcidament arreu (desconec si es donava aquest fet a Italia, però a l’inrevés) i tenen un meravellós nexe comú: la música. No sé si el que diré ara serà la descoberta de la sopa d’all, però m’hi tiro. No sóc historiador ni he tingut cap formació en la materia, imposible havent patit escola franquista, oi? De les meves lectures vaig arribar a la conclusió de que el noucentisme, probablement sense voler-ho, va provocar aquest antagonisme tant artificial. I la lluita Liceu-Palau es va donar aquí, a Catalunya i no a altres llocs, simplement perquè el noucentisme era un corrent (sobretot literari, però que es va estendre de manera difosa i contadictoria al terreny musical) molt local. Els conceptes musicals predicats pel noucentisme (retorn a líneas de puresa musical, absència d’efectismes, retorn al classicisme més genuí) semblaven portar de manera implícita un rebuig a tota forma musical que no combregues amb aquest principis. Obviament la pimera victima havia de ser l’òpera italiana, tant belcantista com romàntica, i no diguem la verista. Curiosament però, és va mantenir l’enorme acceptació per Beethoven i Wagner, dos exemplars ben romàntics i per cert ben presents al prosceni del Palau, però al primer li admiraven la seva perfecció formal i al segon, tot i ser un mite del modernisme català, el que li admiraven era, crec jo, que tractés els seus drames de manera simfònica, donant a la música un paper fonamental, i al capdavall, que capgirés el monopoli operístic italià. Un altre fet molt curiós és que la casa del noucentisme, el Palau, fos la joia de l’arquitectura modernista. No es pot dir que no som un poble que no sàpiga viure en la contradicció.

        I aixi. Per uns, semblava que quimicament era imposible disfrutar alhora de Bach (deu de tot lo creat) i de Puccini (gairebé un apestat) i per d’altres era talment genèticament impossible assistir a un esdeveniment musical que no contingués àries i cabalettas. Ja no és aixi ara, però Joaquim, encara queden restos d’aquella absurda baralla. Si, ben segur que encara trobem part d’un públic que o és òpera ò és concert. O una cosa o l’altre. Afortunats aquells capaços d’emocionar-se amb una Passió al Palau i amb una Tosca al Liceu, amb una sonata de Beethoven al Palau i amb recital d’àries de Rossini al Liceu. Oi? I perdona aquesta llarga entrada. Amb coses que m’apassionan perdo tota mesura.

        M'agrada

      • Deu ser una mica això i també cal mirar l’origen d’ambdues institucions, qui va fundar el Palau i qui va fundar el Liceu. Tot això està molt bé sociològicament parlant, però quan a algú li agrada la música com ens agrada a nosaltres, tant ens podem emocionar amb un “Erbarme dicht” com amb un “Vissi d’arte”, sense que per això tinguem que anar a confessar-nos a l’Inquisidor de torn. Posar barreres a la creació, a l’art i menysprear un gènere musical i als seus seguidors tan sols pot portar a acabar fent el ridícul més estrepitós.
        No fa gaire vaig ser invitat a un sopar i entre els il•lustres comensals hi havia personalitats locals del món musical. La senyora d’un músic prou conegut per cognom i currículum, en un tres i no res es va despatxar a gust contra Montserrat Caballé, quan amb un cert menyspreu, ens va venir a dir la diva catalana no es podia ni comparar cantant “Damunt de tu només les flors” de Mompou, amb Conxita Badia, que allò si que era comprensió del que es cantava i com es cantava.
        Jo que quan vull, només quan vull, sóc discret i molt educadet, vaig optar per callar o més ben dit, per mostrar un somriure que no denotés el meu enuig davant del que aquella bona senyora, d’amplis coneixements musicals i cultura exquisida, acabava de dir, però us asseguro que em vaig quedar amb les ganes de dir-li, ni Conxita Badia cantava “Casta diva” com la Caballé, però vaig pensar, ves a saber si et tractaran de ignorant per voler comparar Mompou amb Bellini.
        Jo crec que cada vegada n’hi ha menys de personatges així, però en queden. Amb l’entrada de les institucions públiques en la majoria de centres culturals, tots aquests reductes d’elits tan determinades, tancades i talabinesques han anat canviant, airejant els ambients enrarits i per sort el públic del Liceu sap apreciar un concert de Jaroussky i fer un gran èxit, cosa impensable fa 30 anys, i el públic de Palau 100 s’ho passa en gran amb la Passió segons Sant Mateu i un amb concert de Rolando Villazón, per posar un exemple ben contrastat.

        M'agrada

      • Jan

        Veus, a mi em passa al revés, a mi m’encanta l’òpera, i la música clàssica… ni fu ni fa. Cosa que em fa molta ràbia, però m’aburreix. que hi farem… 🙂 Espero que com tu en la òpera, m’acabi agradant la música clàssica 😀

        M'agrada

  8. Jaume T.

    Moltes gràcies pel record!
    He de dir que a la segona representació i durant l’acte segon, unes senyores parlaven sense parar a la llotja de prosceni de platea de l’esquerra, de la meva esquerra. Durant la tortura de Cavaradossi la senyora Caballé s’hi a acostar i amb accent de Gràcia va dir ben clar: “Estamos trabajando!” Les dues senyores van sortir de la llotja.

    D’en Josep Carreras cal destacar cada frase, una per una… Una de tantes: “Mia sirena, verrò!” La paraula “verrò” té en la veu del tenor Carreras un timbre del tot sensual. Ah! I una cosa que la senyora Caballé va aprendre aquells dies d’en Carreras: “Già l’anima va all’estasi d’amor”. En Carreras en va empatollar de remarcar molt bé la V de “va” i d’aprofitar el so de la vocal A. A la Montserrat li va agradar molt i els dos ho feien de forma molt exagerada però que jo agraïa.

    Atentament

    M'agrada

  9. Josep Olivé

    El post, el relat de les cues per a les entrades, “E lucevam les stelle”, les frases de Josep Carreres en les que cal està atent, l’anècdota de la Monteserrat Caballé explicada per en Jamue T., les entrades evocadores d’aquella funció…tot plegat emocionant. Gràcies per fer-nos conèixer valuosos records.

    M'agrada

    • tristany

      Segons tinc entès aquest senyor era una mena de mà dreta del Sr. Pàmias i feia el que convingués a la casa.

      Excel·lent post, estimat Joaquim, m’ha agradat viure l’emoció amb què recordes una tarda per a tu memorable i que has reeixit a fer-me compartir. Moltes gràcies

      M'agrada

    • Òndia Wimsey, en Didac Monjo era l’Spoletta del Liceu.
      personatge estimat i odiat per molts.
      Va ser com diu Tristany, la mà dreta de l’empresari Pamias. Era menorquí, tenor, mentor de Joan Pons, cantava molts rols secundaris i sobretot feia i desfeia en el Liceu. També dirigia, per dir alguna cosa, algunes produccions escèniques que seran difícil de esborrar de la memòria, però encara era pitjor quan ho feia la seva senyora, na Lolita Poveda, que superava al seu marit en molt. Recordo que va dirigir (ella) una Lucia di Lammermoor (1980) amb la Sra Nucci de protagonista (quan ella era més famosa que el seu marit, que va debutar en aquelles representacions cantant l’Enrico gràcies als èxits de la seva senyora), que va acabar amb el públic cridant Lolita Lolita en acabar la representació, per tal de que sortís a saludar i rebre l’esbroncada del segle.
      El seu marit, el gran Monjo, havia dirigit moltes, però moltes produccions i el màxim que va arribar a fer, de les moltes que va fer, va ser una Aida amb la marxa triomfal que entrava per la platea, si, si, com si fos el Don Carlo de Konwitschny, Va ser una de les darreres coses que va dirigir.
      Hi havia molts treballadors del Liceu d’aquella època que el temien i l’odiaven, altres òbviament no.
      Quan feia l’Spoletta estava en la seva salsa, però n’havia fet molts de secundaris, entre ells l’inefable Frantz de Les Contes d’Hoffmann i els seus couplets a l’inici de l’acte d’Antonia.
      Ara veig que m’he fet vell, explicant batalles, que de ben segur hi ha altres veus molt més coneixedores del personatge que podrien explicar moltes més anècdotes.

      M'agrada

  10. rosetapiccina

    Gran Carreras.
    És possible que la Caballé es mengi paraules? A Mia Gelosa, minut 9:14, em sembla que li falta dir “del perdono” (certa sono). I al 10:14, no diu “la parola que consola”

    M'agrada

    • Perfectament possible i habitual. Caballé canviava sobretot vocals per adequar-les a la bellesa sonora. No és l’única a fer-ho, però Caballé era especialista. Oblidava text i feia una mica el que volia, digues que molt poc rigorosa en aquests aspectes, però és clar, hi ha havia totes les altres coses que la feien un dels fenòmens vocals del segle XX,

      M'agrada

  11. rosetapiccina

    Altra cosa. A mi, suposo que per ser principiant i mancar-me discerniment, m’han agradat molt els aguts d’en Carreras. Perquè es diu que no eren gran cosa?

    M'agrada

    • Carreras tenia moltes virtuts, però Déu no li va donar un registre agut generós. A l’any 76 la veu estava en un estat esplèndid, tot just començava la gran carrera, però no trigaria gaire a començar a “fer patir” i a treure el fetge per la boca. Potser, coneixedor com era dels seus límits, va treballar molt els aspectes expressius, que al costat d’una veu bellíssima el feien un dels grans. Ens va donar uns 12 anys esplendorosos de 1975 a 1987 any que se li va declarar la leucèmia, tot i que la veu ja començava a denotar un desgast degut a un repertori i un ritme excessiu.

      M'agrada

      • Jan

        És norma. Tots els tenors tenen uns anys fabulosos, però la cosa sempre s’acaba deteriorant. 😦 El que és curiós és que la veu de l’home sempre es gasta després que la de la dona… és ben curiós!

        M'agrada

      • No Jan, no és ben bé així.
        Els cantants, homes i dones, tenen 10 anys gloriosos que es poden allargar tant per a qualsevol dels extrems, però acostuma a ser així. Hi ha cantants que amb 70 anys continuen cantant sense fer el ridícul (Kraus o Domingo), però no és normal i no ens enganyem, la veu ja no és la que era i per tant les sonoritats acostumen a ser de veus velles que canten bé, però velles.
        Les veus mes greus (homes i dones) son més longeves, sobretot els baixos, però més enllà dels seixanta anys és molt estrany que els cantants mantingui una certa dignitat, Entre els 35 i el 45 diríem que en condicions normals, les veus estan en la seva plenitud.

        M'agrada

      • Jan

        Home jo crec que normalment una veu pot arribar a durar fins als 50 llargs en la seva plenitud. No? Et poso les edats del d’ara.

        -Kaufmann 43 anys
        -Alagna 49 anys (bastant bon estat)
        -Flórez 39 anys

        -Netrebko 41 anys
        -Fleming 53 anys
        -Gheorghiu 47 anys
        -Radvanovsky 43 anys
        -Theorin 50 anys
        -Stemme 49 anys

        -Zajick 60 anys

        Jo crec que tots encara estan en la seva època de glòria.

        Els únics que per a mi ja “no estan” en estat de gloria són…

        -Domingo 72 anys (és molt normal)
        -Meier 55 anys (ben extrany sent tan jove, tot i que encara ens farà disfrutar molt)

        😀 No se, això solament és la meva humil opinió.

        M'agrada

      • Tu mateix et respons.
        Alagna, que ja porta molts anys cantant, sense que jo digui res dius, bastant bon estat, vol dir que el millor ja ha passat.
        Fleming ja t’asseguro jo que ja porta uns anys que no és el que era, malgrat que encara ens cantarà magníficament uns quants anys més
        Zajick, ja ha traspassat totalment l’estat esplendorós i ara viu d’uns mitjans generosos, però gastats.
        Stemme ens donarà molts anys de glòria, però no sé si la veu continuarà gaire temps sense denotar oscil•lacions i crispacions. La Brünnhilde en tota les seves variants passa factura, tot i que les veus dramàtiques tenen un recorregut més llarg que les líriques.
        En fi Jan, els millors anys també han passat per Gheroghiu, que continuarà donant satisfaccions òbviament, però tot el que sigui apropar-se a la cinquantena porta irremediablement un desgast que si l’artista és intel•ligent i adequa el repertori a les seves possibilitats, pot donar moltes satisfaccions encara que ja no pugui assolir rols inabastables a l’evolució natural de la veu.

        M'agrada

  12. Leonora

    Bueno, la verdad es que el post ya emociona por la pasión y el amor puestos en él; una representación, algo que dura precisamente ese momento pero deja huella…Y la verdad es que éstas son dignas de grabarlas y compartirlas. por ello, tan sólo por lo revivido, ya te lo agradezco. Ahora, que estoy escuchándola, no sé qué decirte para no repetirme: están fabulosos y sienten lo que dicen con una gran pasión. Nuevamente, merci, grazie, gràcies, danke, thanks…
    Y ya los comentarios sobre el Liceu, ese mundo, las relaciones, los cantantes, los sucesos…Eso ya no tiene precio. Por favor, seguid, ya que mis asistencias a aquel Liceu datan de 1988, pobre estudiante de la Central y vivía lejos. Os lo agradeceré. Y Mozart también.
    ¡Un saludo, infernems!

    M'agrada

    • No tenia ni idea que habías estudiado en la Central. Ahora entiendo más cosas.
      Aquellos últimos años del Liceu de Pamias y mis primeros años de experiencias operísticas en directo están llenos de recuerdos bellísimos, aunque el teatro pasaba por una crisis profunda y sus espectáculos ahora no sería admisibles. Aun así las óperas que cantaba Caballé siempre reunían un cast de calidad, pero ni Lorengar, ni Berganza, ni Kraus (al que vi en el famoso Werther del 78 después de muchísimos años de ausencia), ni Victoria que tenia un contenciosos con el teatro desde mucho antes que Caballé empezara a cantar, querían venir a cantar en aquellas condiciones. Caballé, Carreras, Aragall, Domingo, Lavirgen, Sardinero y luego Pons, venían cada temporada.
      El ambiente entre el público de los pisos altos era todo un mundo, lleno de partidarios de unos u otros, con unas batallas que ríete tu de Sálvame. Era genial y un foco de sabiduría e historia del teatro absolutamente alucinante. Se perdió para siempre, para ganar en otras cosas, aunque no sé si el cambio ha valido tanto la pena, ya que volver a tener un teatro del siglo XIX, con sus incomodidades, fue uno de los grandísimos errores de su reconstrucción.

      M'agrada

  13. dandini

    Be s’han dit coses molt interessants.En primer lloc dir que també vaig assistir en aquella funció amb repartiment de disc de diumenge a la tarda.Jo anava en entrada de llotja i veia l’opera de peu o sentat en alguna butaca lliure.El Josep Carreras va fer un esplèndid Cavaradossi en un teatre on l’idol en aquest rol era Jaume Aragall( que era inferior en cant i expressivitat).La veu jove d’en Carreras,la passió que hi posava i com be dius l’elegancia del seu fraseig el feien un grandíssim interpret.El problema es que tant abusar de la passió i de cant en forte per amagar una limitació en el registre agut van acabar convertint l’hàbit en defecte i en anys posteriors hi havia més crispació que no pas matis. A mí en la meva joventut també m’intentàven” menjar el coco” els veterans que es creuen que en saben molt i van a la recerca de sufragi.Sense anar més lluny el dia de la 1º Norma de la Caballé m’intentàven convencer de que alló era un desastre i que la bona era la Maria Caniglia.Aquest és un mecanisme que malauradament es segueix produint.Suposo que ara dirien que el Roberto Devereux de la Caballé era fabulós i que el de la Gruberova fastigós o que el Lohengrin de James King era extraordinari i que el de Klaus Florian Vogt es de passarell(encara que jo el vaig trovar fabulós)……………………………. Be el meu consell es que s’ha de fer poc cas a la gent amb experiència perque tots sembla que et vulguin vendre la seva opinió.El més important és la reacció individual que et produeix un interpret.Encara que portem molts anys anant al teatre ens podem equivocar oi? Us deixo un enllaç d’un tenor que va cantar forces vegades al Liceu i que ho feia molt be.Jo diria que aquest “Recondita armonia” és superior al de altres molt més famosos.

    M'agrada

    • Tienes la inestimable virtud de desautorizarte a tí mismo con tus propias opiniones, aunque tu creas que son las únicas válidas y las de los demás no.

      La experiencia es la madre de la ciencia. La experiencia ya es un grado. Etc…, pero en tu opinión todo esto son patrañas. Viva la ignorancia, pues! Y sobretodo no recuerdes nada del pasado porque tu mismo te hundes en el pozo de los que saben mucho.

      A propósito quisiera yo saber por qué razón se hable de lo que se hable has de sacar a relucir a la dichosa Gruberova. Da la impresión que quieras crear por repetición un chip en la memoria de todos los habituales a este blog para que la recuerden, cuando es muy probable que en el próxmo futuro se la mencione por su extraordinaria Zerbinetta -probablemente la mejor del siglo pasado-, sus interpretaciones primeras de Mozart y…nada más, pues su bel canto es sumamente cuestionable fuera del área germánica y el Liceu.

      M'agrada

    • Jan

      A mi particularment el Carreras m’agrada, però per a mi l’Aragall, com a mínim en aquest paper, li dóna mil voltes! És que l’Aragall tenia una veu d’or! Fins i tot el Pavarotti deia que era la veu més bonica del món! 🙂

      M'agrada

      • Santi

        sí, jo coincideixo en això. Aragall , pel meu gust, té la veu més maca que he sentit , no m’estranya que Pavarotti digués això, jo penso que qualsevol tenor admiraria la veu d’Aragall. és ideal.

        M'agrada

  14. Pere

    És un post molt emocionant. També era el meu primer Carreras. Suposo que varem coincidir a la cua del quart i recordo que estava en un lateral, sense visió i que em vaig passar tota l’òpera dret. Feia tot just tres dies que havia fet els 18 anys, que en aquelles èpoques no suposava la majoria d’edat ja que estava en els 21. Malgrat això i que vivia fora de Barcelona, a casa no em varen posar impediments. Normalment m’acompanyava un amic del poble que era vuit anys més gran que jo però no se si aquell dia també hi era. Recordo la representació exactament igual com la descrius. Pel que fa als teus comentaris sobre en Monjo i la Poveda només puc afegir que, malgrat els seus “muntatges” indescriptibles i que els més joves no poden ni imaginar-se, sovint ens havíem fet un fart de riure, en aquells 4rt i 5è que bullien com un brou de Nadal.

    M'agrada

  15. Olave

    Absolutamente maravillosos los dos. ¡Cuánta belleza vocal e interpretativa…! ¡Qué rabia no haberlos podido ver! Acababa de instalarme en Barcelona y no había descubierto la ópera aún; sólo era asiduo del Palau, de sus temporadas matinales del domingo de la extinta OCB y del festival del mes de octubre.

    M'agrada

  16. dandini

    Molt bo! (JIJIJIJIJI) És veritat,feu-me un cas relatiu pero poseu-hi abans l’audició-visió que es la que posará de manifest las característiques de cada veu de forma algo més objectiva.Es a dir dicció,timbre de veu,amplitud de registre,fraseig eloqüent,adeqüació estilística ,capacitat de transmisió emotiva,agilitat,fiato,convicció de la part escènica(si és video),quadratura musical,etc,etc.Són un munt de coses a valorar que no han de dependre en cap cas de l’opinió d’altres afeccionats sino de la nostra oída i vista. Per cert us ha agradat Flaviano Labó? Jo diria que desde el punt de vista del timbre i adeqúació estilística és superior al adorat per tots(jo inclòs) Jonas Kaufmann.Aixó no suposa cap traïció a en Jonas sino una constatació que no ens impedirá seguir gaudint del seu art.

    M'agrada

  17. KÀTIA

    Quina enveja em feu els que heu pogut escoltar a Carreras fa tants anys endarrera.El meu primer Carreras va ser Herodiade i el vaig disfrutar moltissim.Carreras és la veu de la meva vida,com diu alguns “la banda sonora”.En un día com avui aquest post ha estat magnífic,Joaquim,moltes gràcies,no sé com t’ho apanyes per donar-nos el que tan ens agrada en moments tan puntuals com el d’avui.

    M'agrada

  18. Fernando S.T.

    No soy muy dado a comparar cantantes, cada uno tendrá sus virtudes y defectos, por lo tanto sacar a relucir a Aragall después de haber escuchado esta maravillosa grabación es contraproducente. Lo es por la simple razón de que Aragall no utilizó con inteligencia sus recursos naturales y sus carencias técnicas pudieron mucho más que un instrumento de privilegio.
    Yo en el 76 no vivía en Barcelona y no pude gozar de esta Tosca. Te agradezco que al cabo de los años, lo hayas hecho posible.

    M'agrada

  19. Pink

    Quant era molt j jove havia escoltat casi les mateixes histories de les cues i les hores esperant per anar a dalt de tot del Liceu, a una aficionada barcelonina amiga de casa pro jo al viure en un poble pensava que la sra tenia molt humor de fer tant de sacrifici, fins mols anys després quant vaig tenir oportunitat de veure i escoltar , la vaig entendre perfectament.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: