Jonas Kaufmann (Lohengrin) Acte 3er Lohengrin a la Scala de Milà, producció Claus Guth Foto Handout
Amb la noticia d’última hora que Anja Harteros no cantaria el rol de Elsa, quelcom que ja es veia a venir i que malauradament s’està convertint en una constant en la carrera d’aquesta soprano, i que en el seu lloc cantaria Anette Dasch, la que podríem anomenar Elsa oficial de l’actualitat, ens hem dirigit als Cinemes Girona de Barcelona, que ahir concentraven la més gran confluència d’infernemlandaires que jo recordi, per assistir a la sempre espectacular inauguració de la Scala.
La prima de la Scala sempre és un gran esdeveniment, també musical, però de tot el que envolta la crònica més mundana i de la quantitat de beautiful people que ocupava les millors localitats, aquelles que tenien l’escandalós preu de 2.400€, no us en parlaré, ara bé, hem coincidit més d’un que potser aquesta seria la solució per el nostre depauperat Liceu, una inauguració a preus d’escàndol i de rigorosa etiqueta que obligui a treure de l’armari els arnats bisons i les joies més ostentoses, això si pagant les millors localitats a preus de vertigen i així potser amb una única nit quasi recaptarien el que la plataforma Ajudem al Liceu té previst recaptar en 6 mesos, és clar que aleshores s’hauria de comptar amb un director de la grandiosa categoria de Daniel Barenboim o similar, i un cast al menys sobre el paper, immillorable.
A la Scala van decidir que per cantar Lohengrin no podien apostar per Vogt, per cert jo li vaig veure en aquest teatre sota la direcció de Gatti un Lohengrin sensacional, però per la prima el teatre milanès va decidir que tenia que ser Jonas Kaufmann, el (millor) tenor de l’actualitat o si més no, el millor Lohengrin. Fitxat el millor tenor possible, el decideixen envoltar amb Harteros i Pape, Elsa i Heinrich ideals i aposten per Herlitzius i Tómasson per Ortrud i Telramund, elecció discutible i amb riscos. Per rematar un repartiment amb vocació discogràfica l’herald és una de les veus baritonals més impressiones del moment, Zeljko Lucic (aviat Rigoletto al MET).
Jo no diré que aquest cast justifiqui els 2.400€ per una poltrona, de fet ni Konya, Grummer, Varnay i Blanc sota la direcció de von Matacic ho justificaria, però que aquest cast de la Scala fa veritable goig si que ho dic. Si després Harteros cancel·la per malaltia o no tingui prou valor per sotmetre’s a la pressió d’una inauguració scaligera, i que a corre-cuita demanin a Dasch que se’n faci càrrec ja que Ann Petersen, la cover lleugerament protestada en un assaig públic tampoc el vulgui cantar, és una solució una mica decebedora però innegablement segura, ja que Dasch tot i no ser una soprano de primeríssim nivell, és una Elsa suficientment contrastada. Cal dir que veient la seva interpretació escènica costa creure que amb dues o tres hores s’ho aprengués tot tan bé, tot plegat semblava fruit de llargs assaigs.
Daniel Barenboim és un wagnerià reconegut i lloat. El director argentí no em sembla especialment dotat per el repertori italià o francès, però el romanticisme alemany i Wagner en particular, em semblen sota les seves mans, exemplars. El Lohengrin que dirigeix és obscur, intens i molt romàntic, amb contrasts entre el lirisme més poètic de la parella Lohengrin/Elsa i l’obscuritat amenaçadora de la maldat d’Ortrud/Telramund.
La direcció musical va ofererir grandiosos moments concertants de progressió tensional admirables al final dels actes primer i segon, però també em van semblar que hi havia alguns problemes de quadratura sobretot en els moments corals, una mica confosos. Tota la progressió del tercer acte des de el meravellós duo, fins el final, van ser veritablement emocionants. Durant tota l’òpera va saber dotar a les escenes del misteri i la tensió adequades, especialment aquelles que acompanyaven a la parella diabòlica, va ser aleshores que sortia del fossat una atmosfera amenaçadora i maligne que contrastava amb els moments elegíacs que fan d’aquesta òpera potser la més melòdica de Richard Wagner.
L’orquestra de la Scala és bona, però no és excepcional i si la comparem amb la del MET està a molta distància. També cal dir que el so de la transmissió, al menys als cinemes Girona, no va ser bo. Aquestes transmissions i als preus que les paguem, haurien de tenir una qualitat extrema i ni als Icària (MET), ni aquesta d’ahir (Scala) no ofereixen la qualitat necessària. El so global de l’orquestra i les intervencions de les diferents parts solistes no em van semblar excepcionals. Barenboim no assoleix amb l’orquestra de la Scala el mateix nivell que amb la Staastskapelle de Berlín.
Jonas Kaufmann (Lohengrin) Scala 2012. Producció de Claus Guth Foto Handout
Jonas Kaufmann va fer un notable Lohengrin a Bayreuth i un altre molt millor a Munic sota la direcció de Nagano, però el nivell assolit ahir a la Scala és molt superior. Jo crec que el d’ahir a Milà va ser excepcional, amb un primer acte notable, un segon acte intens amb algun moment de defallença en la projecció (potser es va reservar una mica) i algun so d’aquells engolats que “tant agraden” als seus detractors, i un tercer acte immillorable, amb un duo, un In Fernem Land i un comiat d’impressionant emotivitat, qualitat tècnica, musical i expressiva, amb aquell doll de mitges veus, pianos, reguladors i control, que ja coneixem i que adequa a la versió escènica de Guth, molt allunyada de l’heroi habitual. Emotiva interpretació que no crec que pugui ser superada per cap cantant actual, ja que conjuntament amb el color baritonal i fosc de la seva veu que li atorga la personalitat heroica, també posseeix aquesta capacitat per apianar i modelar-la de manera sorprenentment versàtil, esdevenint un tenor líric, eteri de sonoritats sobrenaturals tan essencials per aquest rol. Aquesta conjunció polièdrica d’una veu tan personal esdevé única. Va cantar en un estat vocal esplèndid i la veu responia a totes les exigències amb envejable seguretat. Un èxit sense discussió i formidable que situarà a Kaufmann encara més, com el tenor més desitjat.
Anette Dasch (Elsa) Lohengrin Scala de Mila 2012. Producció Claus Guth. Foto Handout
Anette Dasch és molt aplicada i professional. No sé si realment ha tingut que aprendre el rol escènic (el musical el domina a la perfecció) amb molt poc temps, no ho semblava vist el control gestual i l’aparent seguretat de totes les seves evolucions escèniques. Jo crec que gran part de l’èxit assolit és degut a la magnífica interpretació, també musical, però la veu de Dasch és molt impersonal i això fa que el seu cant perdi molt interès. La zona aguda és anèmica, blanca i sense harmònics. El seu cant no és seductor, és eficient, però no es capaç atrapar-me ja que la soprano alemanya posseeix una veu de poca prestància i mancada de veritable categoria. La seva fotogènia angelical, malgrat que ja no és una nena, li escau molt bé a Elsa, i segurament a la pantalla del cinema és mes adient que Harteros, però la veritat és que aquesta baixa d’última hora ha estat massa sensible. Cal agrair a Dasch la valentia de fer front al repte de la inauguració a la Scala, quelcom que molts cantants eviten, ella en canvi ha guanyat merescudament la partida obtenint un èxit considerable que l’ajudarà encara més en la seva sorprenent carrera per teatres i produccions de primeríssim nivell. De les versions que conec de la seva Elsa (les de Bayteuth i Liceu) aquesta de Milà m’ha semblat la millor.
Evelyn Herlitzius (Ortrud) en el primer acte de Lohengrin a la Scala. Producció de Claus Guth (2012) Foto Handout
No sóc precisament un fan d’Evelyn Herlitzius. Sempre he trobat a la soprano alemanya sobrevalorada, amb una veu molt feridora i ingrata, i el que és pitjor, cridanera fins la desesperació. La seva carrera s’ha fonamentat en rols de soprano dramàtica, cosa que no és per veu, potser si per temperament, però les partitures són les partitures i cal també fer les notes, totes audibles i ben col·locades. Ella no té una bona zona central, ni molt menys greu, al menys per ser considerada dramàtica wagneriana (escolteu a Klose, Varnay, Mödl, o molt més recentment Marton i sobretot Meier), tot i no ser-ho ella ha cantat arreu Brünnhilde, Ortrud o Kundry, segurament aprofitant l’escassa nòmina de sopranos dramàtiques que hi ha a l’actualitat. Al Liceu no em va agradar gens com a Brünnhilde en aquella Walküre en versió de concert, al costat de Domingo i Meier.
Herlitzius, que en els assaig generals en públic d’aquest Lohengrin, va ser protestada, va obtenir la nit de la inauguració un sonat triomf, jo crec que excessiu, però també us diré que em va sorprendre positivament gràcies a una esplèndida actuació dramàtica. Escènicament ella és la malvada Ortrud amb tocs Bette Davis. És ideal pel cinema, per la seva convicció dramàtica també quan no canta, ja que està permanentment atenta a totes les accions paral·leles i quan canta la seva mirada i la seva gestualitat són del tot convincents. Possiblement tan sols escoltada la percepció sigui molt diferent (ja ho comprovaré), però en escena ho dóna tot i això és molt agraït. Especialment notable em va semblar l’escena amb l’ensorrat Telramund a l’inici del segon acte. El públic de la Scala la va premiar de valent i al final a ella se la veia especialment satisfeta. Va cridar?, si, si, va cridar, no tant com altres vegades, però ho va fer sobretot en les darreres frases del tercer acte a punt d’acabar l’obra, també una mica durant el segon acte, però va ser en el tercer, qui sap si per esgotament, que no va poder controlar aquella ira que escènicament resulta tant, però que musicalment grinyola. La veu tan ingrata i fins i tot crispada, la fa més malvada, però quan Wagner la fa cantar en el registre central, aquell que les sopranos dramàtiques tan properes a les mezzos, omplen amb poder incisiu, a ella li quedaven especialment apagades, però és llesta i vesteix el personatge de manera admirable.
Evelyn Herlitzius (Ortrud) i ANette Dasch (Elsa) en el Lohengrin, acte 2on a la Scala de Milà. Producció Claus Guth Foto Handout
El baríton islandès Tómas Tómasson cantava el dramàtic rol de Friedrich von Telramund. Si bé durant el primer acte em va agradar molt, sobretot quan feia front a la part més greu, amb una veu més rica en harmònics que el propi Pape, ja a l’inici del compromès duo amb Ortrud vam notar que la veu no era capaç de fer front a la perillosa zona aguda. Tómasson va esgarrar la part de manera escandalosa. Va passar com va poder el segon acte i en les breus intervencions del tercer va mantenir la dignitat, però durant el segon acte i després d’un notori contratemps, vaig témer el pitjor. Fa massa temps que no hi ha un Telramund que faci justícia a un rol tan espectacular com difícil. Si us apropeu a les gravacions de Bayreuth dels anys 50 m’entendreu millor.
René Pape va ser un magnífic Heinrich der Vogler. La veu no és pròpiament de baix, fa totes les notes, però les tonalitats clares no l’ajuden gaire a personificar la figura egrègia i autoritària del Rei, ara bé la noblesa del seu cant, si, i l’espectacularitat dels mitjans expressius, també. Tret d’alguna petita defallença al tercer acte, la prestació em va semblar modèlica.
El Der Heerrufer des Kónigs, és a dir l’herald del Rei, va ser el reputat Rigoletto, Macbeth o Nabucco del moment, és a dir el baríton verdià més desitjat (fans de Leo Nucci ja em perdonareu), el serbi Zeljko Lucic. Vocalment res a dir, ans al contrari, en algun moment vaig pensar que ja hagués volgut Tómasson aquell bé de Déu, però l’Herald mai pot semblar Macbeth, ha de tenir molta presència vocal i d’emissió, estem d’acord, però potser l’estil i sobretot la intenció dramàtica, sobrepassaven les possibilitats del rol. Voler impressionar amb l’Herald és una temeritat. penso que el mestre Barenboim li hagués hagut d’aturar una mica els peus. Espero amb candeletes el seu proper Rigoletto al MET, que veurem als cinemes.
Els membres del cor (suposo que es feien càrrec dels cavallers i les dames (que no patges), van complir amb encert, arrodonint una notable representació musical i vocal, que hagués pogut vorejar la perfecció, ho teníem a tocar amb la punta dels dits, però finalment no av ser possible.
Per cert, el Cor del Teatro alla Scala em va semblar perdut en algun dels moments més compromesos, però va fer goig en molts moments.
Queda el vessant escènic, allò que en la majoria de crítiques i cròniques serà el més rellevant, però que jo sempre deixo pel final.
Lohengrin, acte 1er. Anette dasch (Elsa) i Jonas Kaufmann (Lohengrin) en la producció de Claus Guth Foto Handout
Claus Guth no és un provocador, podrem estar o no d’acord amb ell, però penso que no li cal omplir l’escenari de ratolins per explicar-nos de nou el Lohengrin, ja que en moltes coses del fons, Guth és escrupolosament respectuós i en altres de forma, les que acostumen a exasperar al públic més tradicionalista, no ho és gens. Guth obvia armadures platejades i cignes alats amb cistella, ja que això és i ha estat sempre difícil de fer creïble.
El regidors o directors d’escena actuals (els alemanys especialment) sabem que sempre tiren de koncept i qui més qui menys vol resoldre la seva particular problemàtica psicològica, amb posades en escena tan críptiques com originals. Guth no és pas una excepció i qui hagi vist el seu Der Fliegende Höllander a Bayreuth, Le Nozze di Figaro a Salzburg o aquell imponent Parsifal al Liceu, ja van avisats. Precisament d’aquell Parsifal barceloní crec que n’ha tret estampes per aquest Lohengrin, de fet estem parlant de pare i fill. Hem tornat a veure un cor d’homes amb jaqué i barret de copa, com aquella comitiva del Funeral de Titurel, també hem vist (més subtils) uns certs atacs nerviosos en alguns protagonistes, també una casa burgesa que amaga un inquietant passat (no sé perquè en algun moment he pensat amb la Cinta blanca, aquell monument cinematogràfic de Michael Haneke, i també hem vist un personatge errant, descalç, que vol que l’acceptin com és. Trets similars que denoten la coherència de l’autoria.
Guth envolta els tres actes d’una estructura arquitectònica de tres galeries de pisos que tan poden semblar una corrala madrilenya, com el pati d’una caserna militar, mentre que al centre de l’escena col·loca el mobiliari i l’atrezzo per ambientar un interior de fustes nobles i austeritat luterana, amb tocs surrealistes que denoten la feblesa psíquica dElsa. L’omnipresent piano potser com a símbol d’estabilitat emocional i refugi per la pèrdua del germà, l’escala que porta a unes golfes o a un terrat on respirar el somni, o aquell tros de camp que al tercer acte prendrà un oníric protagonisme ambiental, son inquietants indicis que allà no tothom gira rodó.
La foscor de la majoria de les escenes deixa en penombra al cor durant el primer acte, que ben mirat no té massa sentit dins un menjador burgés. El més sorprenent és la caracterització de Lohengrin com un anti heroi, desproveït d’armadura i que entra en escena o més ben dit, ens el trobem en escena, desvalgut a terra en posició fetal (al tercer acte descobrirem que cerca en braços d’Elsa l’encaix perfecta a la seva inestabilitat) i amb unes lleugeres convulsions, mentre va perdent plomes a tort i a dret. Si, si, plomes, a aquest Lohengrin com al tit (el canari que tinc a casa), li cau la ploma, i ja sabem tots els que tenim ocells a casa, que quan passen per aquest tràngol, tremolen i pateixen, desvalguts pobrissons.
Seguint les interessants explicacions de Guth al segon entreacte, he entès bé el motiu per el qual Lohengrin és en aquest muntatge un personatge que també busca algú que complementi la seves febleses i aquesta és Elsa, llàstima que ni l’un ni l’altre siguin capaços de complementar correctament les seves carències amb les seves virtuts, i el projecte fracassa, com bé sabem.
Jonas Kaufmann (Lohengrin)-Evelyn Herlitzius (Ortrud) i Tómas Tómasson (Telramund) en el acte 1er de Lohengrin a la Scala de Milà 2012. Producció Claus Guth Foto Handout
Hi ha potser algunes coses més discutibles (fer cantar als protagonistes excessivament per terra o en mig del mullader de la llacuna del tercer acte) , però la proposta m’ha interessat molt i l’he trobat molt respectuosa amb l’original. Lògicament ha prescindit de la part més llegendària i Guth s’ha central en la psicologia dels personatges. Al cap i a la fi si Lohengrin fos tan perfecte, no deixaria que la toia d’Elsa acabés fent la pregunta fatídica, ell com Telramund estan subjectes a Elsa i Ortrud.
Guth ens descriu una Elsa inestable, insegura i influenciable, caldo de cultiu per la perversa Bette Davis (Ortrud) veritable centre d’ambició, que utilitza a tots els que té a l’abast, el calçasses de Telramund el primer, ella és una nova Lady Macbeth o una Regina Giddens. Ambdues dones Ortrud i Elsa, manipuladores, dues cares de la mateixa moneda, vestides de manera idèntica, una de blanc i l’altre de negre, durant la cerimònia del casament del segon acte, lluint el mateix model que Claudia Cardinale lluia fent d’Angelica Sedara en el famós ball de Il Gattopardo, llicències de Christian Schmidt, responsable de l’escenografia i el vestuari d’aquesta producció interessant. En qualsevol cas a anys llum del infumable Ratatouille de Bayreuth o aquella caseta de Lego a Munic. ja veurem si penso el mateix després d’una segona visió.
Com no podia ser d’altre manera en sortir a saludar Guth i el seu equip van rebre una esbroncada barrejada amb els bravos, és a dir, un èxit sonat.
La temporada de la Scala, centrada quasi exclusivament amb òperes de Verdi i Wagner ja ha començat, i ho ha fet amb bon peu.
L’himne d’Itàlia, que s’acostumava a interpretar-se a l’inici, es va interpretar al final, a talo obert i amb tota la companyia a dalt de l’escenari. Curiositats incomprensibles a casa nostra.
Tan aviat tingui documents sonors i visuals seran motiu d’apunt a IFL
IN FERNEM LAND 
He gaudit moltíssim, i el sentiment que tenia al final era d’agraïment a tots els que han fet possible aquesta meravella, des de la mare que va parir a Wagner fins a la del que fa els subtítols. I també em feia feliç pensar que tants e-flandaires s’ho estaven passant pipa allà a Girona, terres del low-cost 🙂
Em passaria hores parlant, però a més de quedar-me sol, només repetiria el que dius, amb una nota més alta i un to mes exultant que es pot comprendre sabent que es el meu primer Lohengrin vist. Per mi, els cantants, fantàstics des de l’apoteòsica entrada de Lucic, i amb la excepció de Dasch al primer acte, fatal. I el concertant a capella del final del primer acte, que o ells o jo ens varem fer un lio . Els errors de Tomasson al segon i la més fluixa Herlizius del tercer, perdonables i no em van esgarrar la festa. (Tomasson va estar ràpid quan pica la taula i cau a terra la daga, oi?) Pape, com sempre i com si res. I Kaufman, una passada. El que em pregunto es si es real. De fet, se li veien uns filets com de ferro a la boca i el cap li va sonar a buit quan se’l pica al primer acte. Amb Barenboim, els dos grans triomfadors, i per mi que aquesta nit serà històrica per Kaufmann. Per mi ho es.
Visualment preciós, l’únic gran però li poso a Guth, i no per la idea, que em sembla molt interessant, sinó per la exageració amb que la expressa, que, atacs epilèptics a banda, la Elsa semblava la tonta del bote, contínuament per terra i amb uns picors que encara em piquen. Una mica mes i ho espatlla tot.
Al Bosque no es sentia tan be com el dia dels Troians, que era un gravació, però força be. I millor segur que als Icaria. Moltíssima gent també, que feia goig.
Per cert: ¿Té Wagner cap opera on el primer acte no sigui el més fluix, o millor dit, el menys bo?
M'agradaM'agrada
Una abraçada als que vau anar al Bosque. Esteu ja per sempre en els meus afectes a l´alçada d´aquells entranyables seguidors de l´Atlético de Madrid que volien anar a la final de Bucarest i van agafar avió cap a Budapest 🙂
M'agradaM'agrada
Menys conya i més respecte per les minories.
M'agradaM'agrada
???????????????????????????
Avui si que no t’entenc apreciat Xavier. Què de dolent hi ha en escoltar una òpera amb una qualitat de so molt millor (moltíssim millor, ahir ho vaig constatar) que a d’altres cines, i veure-la amb molta millor visió i comoditat? El preu. Val. Però resulta que de “prima” només hi ha una a l’any. Val la pena. 🙂
M'agradaM'agrada
(Glups… en Joaquim em mata si després de l´esplèndid tercer acte d´ahir converteixo això en una disputa entre els partidaris del corral de la Cruz i els del corral de la Pacheca 😕 )
M'agradaM'agrada
Ja,ja,ja!!! Bestial lo de los Corrales de la Cruz y de la Pacheca!!!
M'agradaM'agrada
Impossible Xavier, ho hagués hagut de fer fa molt de temps, ara ja és massa tard 😉
M'agradaM'agrada
Els corrals….hahahahahaha…geni i figura! 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Visca els de la Pacheca. (Hi eres? No et vaig veure, encara que tampoc estic molt segur de si et sabria reconèixer després de la fugacíssima presentació a l’Icaria)
M'agradaM'agrada
Suposo que m’ho dius a mi…no sé… 🙂 Sí, hi era, i tu hi tens molt a veure…jejeje… Només cal llegir la teva crònica de Les Troyenes de fa unes setmanes. 🙂 Vaig coincidir amb cares conegudes, plenes de satisfacció per lo que estavem veient i escoltant, i si, intuia que tu tambè podries ser-hi però al menys amb la vista i en els entreactes no va haver-hi manera.
M'agradaM'agrada
JL, sacrílego, no te parece el primer acto de la Wlaküre, el mejor?
M'agradaM'agrada
No
M'agradaM'agrada
No sé si es el mejor pero a mí me fascina el primer acto del Tristán y el de Parsifal también, y el de Tannhäuser ¿Y Verdi? ¿Tiene alguna ópera en la que el primer acto sea el mejor?
M'agradaM'agrada
Coincidimos maac, el primer acto de Parsifal es ABSOLUTO.
M'agradaM'agrada
Por favor, ponerse en fila para abofetear 🙂
Mantengo lo dicho. El primer acto de Parsifal es buenísimo, pero a servidor le gusta muchísmo más el segundo. De la Walkyria prefiero la bronca padre hija. Ayer, segundo mejor que primero y tercero la monda. Dudo del Tanhauser, porque no le he visto nunca (oido, eso sí) y ya voy viendo que no es lo mismo. Pero de lo que he visto, me ha quedado la sensación de que Wagner dedica los primeros actos a las mimbres del cesto, a crear el ambiente que permite luego los orgiásticos siguientes actos. Y si combino esto con el hecho de que doctores tiene la iglesia y algunos pasan por aquí, deduzco que bien puediera ser que cuando uno conoce mucho algo disfruta muchísimo con las entretelas.
Prefiero el primer acto de Il Trovatore al resto. Y me fascina el arranque de Falstaff. Pero nunca se me ha ocurrido pensar de Verdi lo que he sugerido (solo sugerido, por favor, no saqueis el látigo de los domingos) de Wagner. Pero como soy un tozudo como los de Melville (piublicidad subliminal) lo mantengo: El mejor Wagner no está en sus primeros actos.
M'agradaM'agrada
El segon de Parsifal millor que el primer? 😥 no m’ho puc creure
M'agradaM'agrada
M’he precipitat a buscar això
comprovant que, efectivament, es del segon… CD, 🙄 😳 🙂 (i uns quans ninotets per que estiguis content, que avui tens poca feina). Bé: La tesi dels primers actes a prendre… encara que… No he dit res: Parsifal es la excepció que confirma la regla. ¿Vale?
M'agradaM'agrada
i dir que t’estimes més el segon de Die Walkúre al primer….:cry:
I Tristan ud Isolde…que em dius del primer acte de T&I
El que si et diré és que Wagner sempre es reserva els finals d’acte i especialment els darrers actes, per morir-te directament sense necessitat de demanar el viàtic, ja que sense saber-ho et trobes al cel, “sin pasar por la casilla de salida y sin cobrar las 20.000” 🙂
M'agradaM'agrada
Tiempo al tiempo amigo JL, tiempo al tiempo y veras algun dia como se las gasta Wagner en los primeros actos de las obras que he citado. 🙂
M'agradaM'agrada
Joaquim: Doncs d’això parlo, que no dic que els primer siguin dolents, copiiiiiiiiip, mira que ets tossut.
(Jospep: O ens fem costat els de la Pacheca o ho tenim magre. Tu veuràs)
M'agradaM'agrada
Tossut jo? mira quien habló que la casa honró.
M'agradaM'agrada
Pacheca one team! I desprès de lo d’ahir als Icaria amb el Ballo encara més corral de la Pacheca…for ever and ever! 🙂
M'agradaM'agrada
Però el MET té l’exclusiva a l’altre 😉
M'agradaM'agrada
Acabo de ver que Josep Olivé me-os da la razón 🙂 Por si quedan dudas: No digo que sean malos; digo que disfruto muuuucho más con los no-primeros
M'agradaM'agrada
Macbeth, Otello, Falstaff, Rigoletto, Traviata… Pero no se trata de que sean mejores o peores que sus otros actos, se trata de si como primer acto hacen la función que deben realizar y su música llevan el sello de calidad inconfundible y majestuoso de su autor. Y por supuesto que hay obras cuyo primer acto es francamente mejorable por ser quien és el autor, pero en las citadas al principio me resisto a creerlo. 🙂
M'agradaM'agrada
Benvolgut Jose Luis, passaré per alt això dels primers actes wagnerians, ja que si no és una provocació és directament un atemptat en tota regla 😉
Jo ahir també vaig gaudir de l’òpera en estat pur, malgrat algunes coses que com és habitual no puc acabar de pair del tot. Però l’òpera és això i en aquesta representació de Lohengrin van confluir molt talent i moltes ganes de fer-ho bé, si a això li sumes que Kaufmann va tenir la seva gran nit, aquella que segurament la seves biografies senyalaran com una de les nits més brillants del tenor (esperem que n’hi hagi de millors 🙂 ), ja ho tens tot ben servit.
Barenboim és un músic sensacional i fa brollar la música com tant sols els grans ho saben fer i Guth va posar la vessant psicològica al límit, però renoi, encara hi penso, hi penso, i hi penso, bona senyal!
Si haguessis optat pels Girona la festa hagués estat més complerta.
M'agradaM'agrada
Del tema Girona-corral de la Pacheca (genial, Josep), torno a dir que no sabia ni que es fes al petit corralillo gironí, i em sabria molt greu haver-me perdut la vostra companyia si no fos perque a vosaltres us puc veure quan vulgui plantant-me davant del Liceu, i una festa com la de ahir, serà difícil que torni a enxampar-la, i resulta que los hados han volgut que la qualitat de la transmissió fos millor a ca la Pacheca, cosa que no dic per posar-vos les dents llargues, sinó pera que oblideu qualsevol crítica al mestre Barenboim i la orquestra de la Scala, que us ho diu qui l’ha pogut sentir-la tan bé com Gianluca Turolla. Ho detto.
M'agradaM'agrada
El problema no és Barenboim, més aviat el clarinet de l’orquestra o algun metall despistat, i això no és culpa del cinema, t’ho asseguro.
Per altre part Gianluca diu que no n’hi ha per tant amb l’orquestra del MET 😯 i aleshores si que al·lucino, oi que m’entens?
M'agradaM'agrada
No sé; a mi la orquestra em va semblar superba, encara que a un violinista se li va veure la panxa (si Barenboim se’n adona, el mata). No sé si es notarà, però aquest Lohengrin m’ha deixat de bon humor per tota la setmana. I dema Handel, jujujuuju (aquest si que té els primers actes bonets… clar que els finals, for ever and ever, deixal’s correr)
M'agradaM'agrada
Abans haurem d’anar al MET a veure si Verdi i el seu Ballo superen el Lohengrin wagnerià.
Per cert el violinista panxut a punt d’ensenyar el llombrígol va ser total, però Barenboim no és qui sigui el súmmum de l’elegància, ans al contrari.
I Handel és IGUAL de bonic o plasta durant tots els actes, de fet no hi ha progressió possible en aquell seguit de recitatius i àries, però si us plau, deixe-m’ho per demà passat, avui no puc amb l’emoció i l’llau de comentaris. 😉
M'agradaM'agrada
Vale. No em contestis. Més que res perque penso el mateix de Handel. La qual cosa no treu per que els seus primers actes siguin bonets. Com els segons i els tercers. I els quarts, si n’hi ha, qesqd. I ja saps que nomes soc tossut quan tinc la rao, com ara ara
M'agradaM'agrada
Jo crec que tan Verdi com Wagner tenen molt bons primers actes. D’aquest últim en destacaría el de La Walkiria, el de Parsifal, el de Tristan, el del Capvespre i el de Tannhauser. I de Verdi ja els hi he dit a Maac. Que en els primers actes no s’assoleixi el climax dramàtic és perfectament lògic, donat que la majoria de vegades és un acte d’exposició i la seva pretensió és precisament la de preparar a l’auditori per a lo que ha de venir. Dit això, a l’excel.lencia musical s’hi pot perfectament arribar en un primer acte. Al menys jo crec que en les obres que he citat s’hi arriba.
M'agradaM'agrada
Thank a lot.
I like Kaufmann, but I don`t like his singing Wagner. I think Vogt is much better and more interesting. In my opinion Kaufmann (yes, he is in great demand now, but it`s not made him the best in any role automatically) is one of Lohengrins, but Vogt is absolutely unique.
As to Guth`s version…Well sometimes it looks very strange. Can I see a history of Lohengrin about Lohengrin???:)
M'agradaM'agrada
Vogt? I’m very sorry but I don’t like him a bit. How can a “light” tenor -almost white voiced- sing a heldentenor part? He sings well but sounds monotonous to me and besides he has very often problems with the high range -he cracked high notes in several performances I was at- Possibly Lohengrin is the part more suitable to him, but you have to forget what a heldentenor is and accept a “light” one instead.
M'agradaM'agrada
I thought the same:))) – till March 2012, I listened to Vogt`s Siegmund in Munich. I was really fantastic. As to Lohengrin, in my opinion it`s 100% role for him. He looks and sing like an ideal knight from Graal. Kaufmann is more suitable for just unatural nhealthy man – like in this show, not for ideal knight of dream.
M'agradaM'agrada
Siegmund no, please Siegmund can never be a wienersaengerknaben
🙂
M'agradaM'agrada
🙂 😉 🙂
M'agradaM'agrada
Dear Mjaksa:
Vogt is a great Lohengrin, I said to her I was excited Scala also visit the Liceu in the Wagner Festival this past September, but not human, too angelic, asexual too.
Instead Kaufmann gives both the interpretation stage, especially as vocal an extraordinary variety.
M'agradaM'agrada
May be it`s my own perception – Lohengrin is not a real man, he is an ideal, dream or myth. I cannot see it in Kaufmann, sorry, he is great but not Lohengrin at all. I cried on his Werther and Cavaradossi (downloaded from your site by the way), but I don`t like him in Wagner. Espesially after Vogt 🙂 He very deeply understands and feels what he is singing.
M'agradaM'agrada
In the past probably in Bayreuth, but nowdays please be careful… 🙂
M'agradaM'agrada
…and I also like very much Vogt as Lohengrin.
M'agradaM'agrada
Yes! 🙂
M'agradaM'agrada
No Bayreuth with Catherine Wagner for me – I am afraid of rats and don`t want to see Parsifal in briefs 😦 So – I prefer to listen to only.
M'agradaM'agrada
You’re clever! 🙂
M'agradaM'agrada
Really? 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Una reseña acertadísima, Joaquim. He repasado la función de pe a pa leyéndola. Yo soy de los que prefiero que la parte escénica vaya delante, más que nada para situar el marco en el que se desenvuelven los cantantes, no porque deje de tener más o menos importancia, en la ópera todo tiene su importancia. En todo caso, el orden de los factores no altera el producto, que en este caso, como es lo habitual en tu blog, es de primera calidad.
M'agradaM'agrada
Es cierto maac, si la reseña teatral/escénica va delante puedes centrar más los aspectos interpretativos de los cantantes, pero es un pequeño acto de rebeldia contra las crónicas que cuando llega la parte musical la resumen en dos líneas, como si la parte musical fuera la banda sonora de una brillante puesta en escena.
A veces la tozudez me traiciona.
M'agradaM'agrada
“las crónicas que cuando llega la parte musical la resumen en dos líneas, como si la parte musical fuera la banda sonora de una brillante puesta en escena.” Ecco 🙂
M'agradaM'agrada
A mi també m’agadra aixi, primo la musica poi la escenografia.
M'agradaM'agrada
Vaig sortir molt i molt satisfet del que vaig veure ahir a l’Scala del carrer Girona. Kaufmann SUPERSTAR, ningú pot posar en dubte que sigui el tenor més desitjat del moment, ahir ho va demostrar el perquè. La resta del repartiment també em va agradar, exceptuant les ensopegades del Sr.Tomasson al segon acte. L’escenografia em va semblar que estava en consonància amb el bon nivell de la representació en general. I com de costum, orquestra & cors amb Baremboim al front, excepcionals.
Un plaer coincidir amb tants IFL’s, casi ens podrien fer una representació exclusiva, jejeje.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Mentre JK cantava In Fernem land d’aquella manera tan excelsa vaig pensar en tots vosaltres i en la feliç idea de que el blog l’hagués anomenat així.
El dia que em decideixi a fer el conclave blocaire ja sé quina de els versions escolliré per ambientar el gloriós moment.
Va ser una representació notabilíssima, per a recordar.
M'agradaM'agrada
Gracies per la crònica, ara he entès mes coses.
Segurament Harteros i Petersen es varen refredar durant els assaigs al mullar se dintre la bassa del tercer acte.
Per televisió hi va haver un tall tècnic durant el segon acte d’uns 5 minuts, que ens va fer pensar el pitjor, per sort tot va continuar.
Jo també crec que els cantants estaven amplificats,cantant a terra de esquena al public i patint el ball de S Vito no pot sonar tan be, el cap de JK no pot ser com un tamborí o un bongos, i a las reverencies se li va veure un fil al clatell. Potser fa falta per les retransmissions?
De totes maneres esplèndid.
M’ha agradat quasi tot.La guardaré.
M'agradaM'agrada
Algunes de les coses les va dir el propi Guth i altres són apreciacions meves arran del que vaig escoltar i veure.
Guth deu tenir un passat mental complicat, però quan decideix plasmar-ho sobre l’escenari denota molta intel·ligència i un talent extraordinari amb el treball dels cantats/actors.
Bravo!
Aquests talls em sonen a fets a posta per obligar als aficionats a comprar el producte comercial 👿
Els micros son per la transmissió i evitar els sempre complicats micròfons d’ambient. Ara bé aquell cop al cap, amb risibles efectes auditius no l’oblidaré mai, un Lohengrin amb cap de fusta 😯
M'agradaM'agrada
Si, si, t’entenc. la teva narració també me fa pensar.
Prefereixo el ball de S Vito les rates…
M'agradaM'agrada
He de marxar, que si no, escriuria un llistat força llarg de coses bones i de no tan bones. Fins després.
M'agradaM'agrada
T’esparem!
M'agradaM'agrada
Si aconsegueixes l’audio o el video per un altre post, m’animaré a comentar allà. que aquí ja ho heu dit tot amb tanta gràcia i emoció, que millor tanco la pluma.
Quin postarro.
* no puc marxar sense dir que ja tenim Lohengrin del XXI i que duri. Jonasito, va estar com mai, i ja ha dit que no canta ni Siegfried ni Tristany en cinc anys..us imagineu un tercer acte tristanero amb ell? un altre rgsm!
M'agradaM'agrada
Ves escalfant motors, demà passat… 😉
M'agradaM'agrada
Al llegar al apartamento parisino cedido por unos parientes procedente de la Opera Bastille, pude presenciar por arte tv la ultima media hora del Lohengrin, donde efectivamente Kauffmann hoy en dia es insuperable en el rol.
Aqui en Bastille y con el teatro a tope, una Carmen nueva producciòn infumable gracias al regisseur de turno en los actos 2 y 4, donde lo mejor vocalmente corriò por un excelente Tezier como Escamillo ( rol que si lo borda, no como ciertos Verdis ), muy notable soprano lirica Genia Kuhmeier como micaela, de menos a mas Antonacci cantada con ciertas precauciones en el primer acto ( es soprano, nada de Carmen. Mezzo, pero escenicamente es una gran intérprete ) y un tenor. Schukoff con buena voz de lirico pero con dificultades en los ultimos dos actos.
Lenta a ratos la direccion de Jordan, con excelentes coros. Se dio una versiòn con casi todos los diàlogos.
saludos desde Paris con mucho frìo y algo de nieve ayer
M'agradaM'agrada
Bueno nos lo cuentas con más detalle en el post de la semana que viene después de que la haya visto en el cine.
Es lo que tiene ir a contracorriente 🙂
M'agradaM'agrada
Gracias por una crónica excelente .
De acuerdo con todo lo que dices , pero a mi me pareció que el” patio de vecindad” y el enfoque psicológico le restó espiritualidad y grandiosidad a la obra .
¡Que tercer acto de antología ¡ Y Kauffmann insuperable ¡
M'agradaM'agrada
Posiblemente ese acercamiento “cerrado” y psicológico de los personajes los hace más comprensibles aunque parezca lo contrario o los aleje de la tradición.
Una persona en su sano juicio no puede entregarse a un desconocido, Elsa forzosamente tiene que estar desequilibrada y que Lohengrin sea un ser que busca su sitio en el mundo, arrastrando esa eterna misión de ser el hijo de Parsifal, debe ser muy duro y el chico tampoco anda muy fino. Bromas a parte, yo ayer lo viví intensamente, seguramente mucho mejor que si hubiera visto entrar a Lohengrin encima de una barquita y por supuesto muchísimo mejor que rodeados de roedores.
Tercer acto para enmarcar y poner el reclinatorio delante.
M'agradaM'agrada
Estimado Joaquim: este párrafo es de lo mejor que te leido últimamente, a sabiendas de lo que esta ópera significa para ti. No obstante,me vais a perdonar, pero lo del reclinatorio es para arrodillarseno para ponerlo delante, y para usarlo cuando fuera menester. En este caso escuchar todo el tercer acto genuflexo; como creo que muchos de vosotros, por edad, no habeis conocido los reclinatorios, os contaré que a mí me toco el de mi abuela en herencia y está convenientemente acolchado. Por consiguiente, no me importa utilizarlo en ciertas ocasiones.
M'agradaM'agrada
Fantàstica crònica, ens preguntem si els crítics de música oficiales de molts diaris no sentiran vergonya en llegir aquest blog, si és que ho llegeixen.
Varem gaudir moltissim ahir, Kaufman espectacular, está en el seu millor moment i que li duri!
Des de la nostra simple afició no podem afegir gens al que dius, d’acord en tot.
Només lamentem no poguer petar la xerradeta després de l’òpera,se’ns escapava el tren.
Avui a New York, el teu jet privat ens ha transportat molt comodament…
M'agradaM'agrada
Jo també crec que “alguns crítics oficials” haurien de fer un Master a la “In Fernem Land University of Arts and Social Studies”.
M'agradaM'agrada
Lo de “Social Studies” ho dius per la fauna que hi sovinteja? 😆 😆 😆
M'agradaM'agrada
Si, i jo soc un d’ells.
Ara en serio, es que a mi m’agraden tant els post musicals com els que no ho son. La honestedat, claredat de pensament i sentiment d’en Joaquim i de la gran majoria dels que hi contribuïu fa que IFL sigui el que es, una càtedra de civilització.
M'agradaM'agrada
Una càtedra de civilització! 😯
In Fernem Land University of Arts and Social Studies 😯 😯
Us he dit moltes vegades que no prengueu substàncies tòxiques de bon mati …. 🙂
M'agradaM'agrada
Al pocs crítics que queden no els donen espai per dir el que voldrien i molts es callen el que voldrien dir. 😉
M'agradaM'agrada
Vam sortir molt contents! Jo crec que gràcies a Wagner, que és un geni! Barenboim va fer una direcció quasi perfecte, llàstima d’algun desajust en el concertant del final del 1er acte!
El gran tiumfador de la nit va ser Jonas Kaufmann, que és per a mi no el tenor més desitjat, el millor! ara que l’Alagna ja no és el que era (escoltat en una retransmissió de l’elisir fa uns dies).
Fa unes mitges veus i uns pianíssims i uns reguladors… a mi em va posar la pell de gallina tot el 3er acte, però quan va dir ” Mein lieben swan” allà va ser… ens va emocionar! 🙂 i quan va dir adéu a Elsa… Maravellós!
Annette Dasch va fer el que va poder, ja vaig tenir la sensació de que no era una soprano normal, com si no ho fós del tot, vull dir que podria estar cantant un musical com una òpera. però tot i això ho va fer prou bé, i sobretot és una grandíssima actriu!
Herlitzius té el problema de que té una veu lletja, però com a actriu és molt bona! Jo particularment no li vaig escoltar cap crit, el final del tercer acte, on tots estavem pendents de a veure que cridaria, no en va cridar ni un! a lo millor no serà una veu agradable, però a mi em va agradar molt! I el públic ho va jutjar! 🙂
René Pape és el millor baix del moment, i això es veu, ho fa amb una tranquilitat… a més té una veu bonica i que sembla gran, que més volem!
Lucic és boníssim! Ens va deixar amb ganes de escoltar-lo més!
Pobre Tómasson! ja desde el principi que vaig pensar que anava al límit, però al segon acte va ser horrible! va gallejar uns 3 cops, això jo no ho veig acceptable la veritat!
A mi la producció em va encantar! La vaig trobar nova, però sense deixar de ser tradicional, a mi em va encantar!! jejeje i la manera de veure els personatges psiquicament està molt bé, si que poder la Elsa la fà massa bleda, però a mi sobretot el personatge de lohengrin el vaig trobar clavat! 🙂
En fi, que ja estc esperant el vídeo, perquè Kaufmann ahir va fer el millor Lohengin de la seva vida! 🙂
M'agradaM'agrada
Tan aviat el tingui el penjaré, i també l’àudio, serà molt interessant escoltar sense veure, potser les percepcions seran diferents, de fet n’estic segur.
M'agradaM'agrada
Caro Joaquim, scrivo in italiano perchè è la mia lingua e purtroppo il catalano non riesco a padroneggiarlo. Ieri sera io ero là, in loggione, tra les enfants du paradis! (360 euro). Confermo quasi tutto quello che scrivi, e aggiungo che la Hertzelius sentita in teatro era perfetta (certo la Meier…). Una maga insinuante che trasforma Telramund in un burattino ed Elsa in una bambola nelle sue mani. La Dasch mi ha stupito. Come si fa ad arrivare nella notte e far sembrare di avere fatto tutte le prove? Quanto alla voce… Impersonale forse, bianca in certi momenti, forse, ma ha delineato anche così un’Elsa che ben si sposava con la volontà del regista. Confesso di non essere un totale fan di Kaufmann: la sua emissione di gola è fastidiosa in teatro più che in disco, ma scenicamente e stilisticamente è sempre un grande. Ieri sera si è superato. Credetemi: l’addio di Lohengrin cantato con un filo di voce che però arrivava sino dentro al cuore`e stato uno dei momenti più emozionanti che ho vissuto in tutta la mia vita di appassionato d’opera e il suo disperato duetto con Elsa, cantato coi piedi nell’acqua, per terra, mentre quasi la stupra, è stato, vocalmente di un virtuosismo da brividi e recitato da grande attore: 10 e lode! Tomasson nel primo atto mi è piaciuto, poi è crollato: in teatro era quasi inascoltabile. Pape: chi altri potrebbe interpretare Heinrich meglio di lui? Nobile, regale, senza nessuna traccia di barbara rozzezza. Perfetto anche perchè rappresentava un re dell’ottocento,vista la regia. Lucic: l’ho recentemente sentito in Rigoletto con Dudamel (perché dirige l’opera? non la sente e non ne è capace) e non mi era piaciuto: vocina piccola, poco fiato e rozzo, nonostante l’uso dell’edizione critica (al Met era altro, ma erano i microfoni della registrazione a fare miracoli!). Come araldo manca di nobiltà, ha una voce soffocata e non svetta.
Barenboim: perfetto! Ho riascoltato Kempe la mattina e Barenboim -senza avere i Wiener e dal vivo – è stato pari e, in certi momenti (“in fernem Land” ad esempio), persino superiore. Non ha mai coperto i cantanti e ci ha regalato la dimensione mitica del Lohengrin che il regista ci ha tolto. Magna cum laude!
L’orchestra e il coro: Sentita in teatro (senza i microfoni tra gli strumenti) l’orchestra della Scala dimostra di essere lo strumento ideale che è da molti anni. Perdonami Joaquim, ma l’orchestra del Met è solo gonfia e patinata e soprattutto suona tutto allo stesso modo. Certo che se il confronto lo facciamo con i Wiener, i Berliner o S. Cecilia (quanto sono cresciuti con Pappano!), allora il discorso cambia, ma ieri sera l’orchestra era galvanizzata da Barenboim: era veramente il prolungamento della sua bacchetta. Qualche piccola defaillance (un corno entrato fuori tempo e forse poco altro) c’è sempre in un’esecuzione vibrante. Il coro è sempre il miglior coro lirico di oggi, non solo in Italia: l’impatto sonoro e la compattezza erano, in teatro, impressionati.
La regia: concordo con te, Joaquim. Personalmente ho però fatto fatica ad entusiasmarmi nei primi due atti: il terzo è stato una meraviglia.
Per finire due note di colore: le autorità sono entrate a luci spente e alla chetichella; questo la dice lunga sul clima politico italiano. Al buio, alla fine, sono stati lanciati manifestini… chissà che c’era scritto. Ah, dimenticavo, l’Inno nazionale. Anch’io non ho capito l’inno alla fine: l’inno nazionale si esegue per protocollo se c’è il capo dello stato e ieri Napolitano non c’era. Monti, con tutto il rispetto, non ne ha diritto, è solo il capo del governo. Se l’idea è stata di Barenboim per cementare l’unità degli italiani: molto bene. Se, come pare, l’ha chiesto Monti… beh, mi sembra un po’ autocelebrativo… Grazie per la pazienza!
Gianluca
M'agradaM'agrada
Bravo! IFL ja disposa de corresponsalies in situ!!! En la propera ocasió, Gianluca, mira de portar, si us plau, un cartell on els espectadors de tots els cinemes del món puguin llegir “Saluti ai miei amici in IFL 🙂
M'agradaM'agrada
Renoi, cada dia IFL guanya mes punts.
Signore Gianluca Turolla,Moltes gracies per les seves instruides impressions del directe i felicitacions per haver hi estat (quina enveja)
Me sorprèn lo que ens diu de Lucic,a mi per TV me va agradar molt.
¿Que ens pot dir res de la suposada “amplificació” dels cantant
Esper que el traductor de google hagi estat encertat.
M'agradaM'agrada
Caro JaumeM, ho risentito la registrazione video e Lucic, in TV, funziona. In teatro, però la voce mancava di potenza e nobiltà, era come soffocata. Per questo penso che i tecnici TV abbiano lavorato un po’ col mixer. Comunque, meglio come Araldo che come Rigoletto (dal vivo sempre).
M'agradaM'agrada
Grazie mille per la vostra risposta al mio suggerimento.
Vostè entén molt be el català o el traductor que utilitza es molt bo.
Arrivederci.
M'agradaM'agrada
Non uso un traduttore, ma abbiamo tutti in comune un acosa gride, oltre alla musica, il latino (che in Italia non si studia più!). Grazie JaumeM
M'agradaM'agrada
Dons jo que vaig estudiar llati al batxillerat necessito el traductor de google.
Lo ammiro per la sua intelligenza
M'agradaM'agrada
Grazie tante, Gianluca, per questa magnifica cronaca fatta dal vivo!!
M'agradaM'agrada
Com és “ostres” en italià? Doncs això, ostres! Corresponsal en viu i en directe de la prima! Grazie mille! 🙂
M'agradaM'agrada
Caro Gianluca:
Prima di tutto, grazie per tale cronaca dettagliata di uno spettatore privilegiato della Prima alla Scala.
È veramente un onore ricevere un commento come questo che ci dai e sono molto orgoglioso e onorato.
Le trasmissioni di opera nel cinema è uno strumento che ci consente di orientare meglio uno spettacolo, fino a poco tempo fa ci siamo dovuti accontentare per le trasmissioni radio. Ricordo con gratitudine quando abbiamo potuto sentire le aperture della stagione del Teatro alla Scala, sempre così desiderabili e conflitti.
Sono sicuro che l’orchestra dal vivo ha un suono meraviglioso, ma il cinema non ho potuto vedere, perché la qualità del suono era povero e spesso affollato, con poca chiarezza.
Quando ho avuto la possibilità di ascoltare l’orchestra della Scala in diretta mi è piaciuto molto, ma io umilmente penso che, dopo il maestro Muti ha perso lo splendore degli anni d’oro con Claudio Abbado. Penso che la scelta Barenboim non mi sembra giusta almeno per la Scala,spero di sbagliarmi.
Per quanto riguarda il confronto con l’orchestra Met, non cadere in trappole o offendere nessuno, ma non hanno lo stesso livello.
L’orchestra Met sotto la bacchetta di direttore d’orchestra volgare, suona bene, e quando è diretto da uno dei più grandi, mi sembra quasi insormontabile.
Non posso giudicare i cantanti nello stesso modo come fai tu, perché in questo caso tu hai la giusta percezione dal vivo ed Io invece quella che mi da un microfono, in ogni caso, non siamo così lontano.
E ‘un grande piacere per avere il tuo contributo così prezioso, che spero di ripetere tante volte che vuoi, sei a casa.
Ci sentiamo ed auguri
M'agradaM'agrada
Caro Jaquim, grazie a te per le possibilità che dai a tutti di ascoltare e vedere anche quello cui mai potremmo assistere dal vivo. Concordo con te che l’orchestra della Scala non è più quella di Abbado (per l’entusiasmo) o di Muti (per la precisione), ma Barenboim ha fatto un ottimo lavoro e Lissner ha saputo, forse un po’ timidamente togliere la Sala dalla patina provinciale in cui era caduta alla fine del XX secolo.
Sono anche d’accordo col fatto che la Met Orchestra suoni bene, sia precisa (quanto ha lavorato Levine, direttore di grande carica teatrale per farla diventare quella che è!), tuttavia mi sembra manchi di personalità, tutto qui. Certo, ripeto, per rimanere in Italia, se il confronto lo facciamo con Santa Cecila, e confrontiamo Pappano con Barenboim, il discorso cambia. Pappano è un grande direttore d’opera (il più grande oggi? no, niente classifiche) ed è uno straordinario direttore sinfonico. Se vuoi, raccolgo il tuo invito e per martedì ti mando il resoconto del concerto di Pappano a Santa Cecilia (Programma: Wagner Tristano e Isotta: Preludio; Widmann Teufel Amor; De Falla El amor brujo – voce Esperanza Fernandez -; Skrjabin Poema dell’Estasi). A Santa Cecilia e alla Scala vado spesso…
Un grazie ancora di cuore!
M'agradaM'agrada
Siamo d’accordo anche su questo, Pappano è il più grande maestro d’òpera d’oggi. Ricordo ancora con emozione intensa la visita a Barcellona con una favolosa orchestra di Santa Cecilia.
Indimenticabile.
la cronaca su IFL:
https://ximo.wordpress.com/2007/06/02/antonio-pappano-a-barcelona/
E qui tutte le note con il Maestro Antonio Pappano di protagonista
https://ximo.wordpress.com/tag/antonio-pappano/
M'agradaM'agrada
La millor “prima” de totes les que he vist (al cine, és clar). Excepcional Barenboim, que fa seu el pensament de Wagner, amb una orquestra fantàstica. Com sonava, com s’escoltaven tots els efectes i gairebè tots els acompanyaments simfònics de les parts cantades! Excepcional Kaufmann, impresionant tercer acte, impresionant de totes totes, un grandíssim i estel.lar Lohengrin. Al seu costat Dash em va fer oblidar Harteros (fart estic, canta ben poc i en escenaris ben escollits) amb la seva profesionalitat i teatralització del seu paper, amb una línea de cant que a mi m’agrada molt. En el duet del tercer acte va estar sencillament pletòrica, vocalment i dramàticament, i sembla mentida que s’hagi pogut preperar amb tan poc temps i hagi sortit tan airosa del repte. Molt bé Pape, i que voleu que us digui, doncs que semblar una autèntica histèrica ja li va bé a la dramatització d’Ortrud, aixi que em va agradar molt Herlitzius (efectivament tota una Bette Davis). Per cert, el realitzador de la transmisió ens va escamotejar vilment la bronca ferotge que li fot al seu marit Telramud per haver perdut el duel amb Lohengrin en el prime acte. Tómasson em va fer patir molt tot el segon i tercer actes. Em va agradar moltíssim la poducció tambè en la seva vessant escènica, fent de Lohengin un anti-heroi, mostrant una parella plena de dubtes i febleses. Els moviments espasmòdics de Lohengrin denoten lo traumàtic del seu trànsit, tan quan arriba com quan marxa, i l’estat catàrquic i al.lucinat d’Elsa és el resultat de la brutal presió a que està sotmesa per part de l’altra parella. L’entorn opressiu i fosc (segur que no tan fosc vista l’escena des del mateix teatre) ajuden a entendre que no estem davant de la bonica estampa de valent cavaller damunt d’un preciós cigne blanc que ve a salvar a noia desvalguda, sino que més aviat estem davant de la punyent demostració de que hi ha somnis impossibles de fer-se realitat, i que en cas de ser-ho, estan comdemnats irremediablemenr al fracàs.
M'agradaM'agrada
Els moviments epilèptics segueixo sense comprar-los, però l´atmosfera opressiva i fosca que descrius sí que em va frapar. La vessant psicològica d´aquest Lohengrin és plausible.
M'agradaM'agrada
Detalls críptics a banda, l’escena em sembla tan intel·ligent que em va interessar molt, com ja va succeir en el Parsifal del Liceu, per a mi millor encara que aquest Lohengrin.
Lamento haver escollit, però només per això, l’opció Girona, ja que el so em va semblar molt deficient, com també ho és als Icària (cada vegada més), potser haurem de començar a pensar en una recollida de signatures o alguna campanya de protesta 👿
Sempre m’he preguntat qui coi deu ser la mare de Lohengrin, i ara que he vist que el nen va sortir psicològicament trastocat, encara més.
Un cop superada la prova de les noies flor, jo sempre hagués cregut que Parsifal no dellonsis…ens entenem oi? 😉
M'agradaM'agrada
Há muitos anos, o Teatro de São Carlos apresentou uma produção muito feia de “Parsifal” da Ópera de Nuremberga. Na cena final víamos Poul Elming e Kundry saindo de cena de mãos dadas com um pequeno Lohengrin (asas de cisne incluídas). É óbvio que a mãe de Lohengrin é Eva Marton. 🙂
M'agradaM'agrada
JAJAJAJAJAJAJA, m’agrada molt això de la Marton, amb una mare així impossible que el nen sortís “normal” 🙂
M'agradaM'agrada
1.- Perfectament! 🙂
2.- No sé, tants massatges de la Kundry… 🙂
3.- Amb lo dels Icaria sí que tinc cada vegada més assumida la sensació de llançar els diners… 😦
M'agradaM'agrada
Brutal!! Em va semblar, tot i les mancances d’uns o altres, una funció rodona. JK em va deixar profundament colpida, el millor In fernem land que l’hi he sentit. En quan als altres, tal i com ja s`ha dit, coincideixo plenament. Vaig sortir contentissima i mes ennemorada d’aquesta ópera, que es espectacular al meu parer. Per cert, vareu veure que el Jonas Kaufmann porta brackets? al menys a les dents d’abaix.
M'agradaM'agrada
Si, és veritat! Porta braquets!!! 🙂 jajajaja
M'agradaM'agrada
Si, si , està ple de pròtesis, de fet tot ell deu ser una especie de robot, ara m’explico la perfecció assolida ahir, no és mortal, jo em pensava que era tant sols diví, però no. 😉
Està programat per fer emmudir als detractors i de mica en mica, com aquell qui no vol la cosa, fins i tot emociona les pedres. No es pot cantar un tercer acte d’aquella manera sense caure en el risc d’embogir emocionalment. Un crack! 🙂
M'agradaM'agrada
Poca cosa puc afegir a la crònica que has fet avui i a tot el que han dit la resta.
Per a mi el cant wagnerià el van representar Kaufmann i Pape, Dasch i Herlitzius es van superar a si mateixes oferint una notable però no excel•lent interpretació per raons diverses. Ortud pot ser molt dolenta però el cant ha de ser més noble, i la veu de Dasch és tan poca cosa que ni fent de la “tonta del bote” li queda bé.
Barenboim magistral, no l’orquestra, i l’escena a mi no em va agradar encara que el teu anàlisi em sembla molt interessant i m’ha fet pensar.
Una inauguració per sobre del nivell dels darrers anys i particularment Jonas kaufmann en la millor interpretació que li he vist fins ara, i un tercer acte antològic.
M'agradaM'agrada
És veritat: una cosa és innocència i l´altra estupidesa. Amb això i l´epilèpsia se´ls va anar una mica de les mans. Però el contrast entre la foscor psicològica del 1er acte (el 2on ja ho és sempre una mica així) i el romanticisme desbordant del 3er fan que jo tingui una valoració molt positiva de la feina de Guth.
M'agradaM'agrada
Tonta, epilèptica i amb prurit histèric, amb perdó, que tot son malalties, però amb la pobre Elsa es va passar tres pobles
M'agradaM'agrada
El personatge, ben mirat porta una motxilla prou penosa, orfe, amb el germà desaparegut i el seu tutor que se la volia beneficiar. No m’estranya que tingui ortigaria i s’aferri al piano com l’única cosa que li recorda un passat plaent. Per si no en tenia prou se li presenta un paio dalt d’un cigne, en aquesta versió no, però potser és pitjor, ja que va deixant plomes a tor i a dret i que té un complexa identitari per resoldre i no li pot fer cap pregunta, ni tan sols el nom. Encara trobo que per estar tan desequilibrats canten moments meravellosos 🙂
M'agradaM'agrada
Com m’agraden aquestes lectures! 🙂 Genial!
M'agradaM'agrada
Santi els nobles a vegades són molt grollers i Ortrud, que estic d’acord que ha de ser una senyorassa perillosíssima pot ser cantada de manera jo diria més sumptuosa. La veu de Herlitzius no és gens atractiva, però ahir va fer tots els possibles per agradar a tothom i quasi ho aconsegueix. Segurament també podrà anotar aquesta Prima de la Scala com una de les funcions de la seva vida.
M'agradaM'agrada
Una representació extraordinaria amb uns cantants de gran nivell. Una sorprenent Herlitziuz com Ortrud, m’ha agradat molt la Dasch, molt bé René Pape i Zeljko Lucic i, decepcionant Tomas Tómasson com a Telramund. L’orquestra sota la direcció de Barenboim va sonar meravellosament, m’ha agradat la seva concepció de l’obra, passant del lirísme romàntic al dramàtic per diferents matissos.
Interessant la direcció escènica de Claus Guth, malgrat ser tan sumament fosca i, naturalment amb esl seus ?? per interpretar el què vol dir.
M'agradaM'agrada
Perdoneu he oblidat esmentat en Kaufmann, però que puc dir que no sapigueu i s’hagi dit. FABULÓS!!!
M'agradaM'agrada
A vegades penso que els ???? dels directors no els saben ni ells i nosaltres vinga a trencar-nos el cap, però ahir malgrat tot vaig gaudir-ho molt.
M'agradaM'agrada
Supongo que quien tenía prejuicios sobre Kaufmann los habrá desterrado para siempre con este fabuloso Lohengrin, no sólo magníficamente cantado sino extraordinariamente interpretado -qué dicción tan clara!- tanto vocal como escénicamente.
Unas sorpresas agradables las aportaciones de Dasch y Hertlizius, dos cantantes que nunca he valorado pero que ayer se esforzaron por hacer creíbles sus personajes, a pesar del poco interés vocal de la primera y de la crispación y limitación vocales de la segunda, pero como actrices estuvieron muy convincentes.
Pape señorial y contundente con una voz de bajo-barítono muy uniforme, pero con una ligera ausencia de cuanto sucede a su alrededor como actor. Tómasson muy bien en el primer acto y fatal en el segundo. En el tercero ya tiene poco que hacer, para su tranquilidad. A mí no me desagradó Lucic pero he visto y escuchado “heraldos” mejores.
Espléndido Barenboim, al mando de una orquesta disciplinada que le admira y me atrevería a decir que le adora. El coro no lo pude disfrutar como se merece, pues la retransmisión lo deja a menudo en segundo plano y el sonido tampoco estuvo a la altura de la calidads de la imagen.
En cuanto a la escena, no salí defraudado pero me cuesta un poco -a pesar de las aclaraciones de Joaquim- entender la dirección escénica aplicada a la pareja principal como si fueran “Los amantes de Teruel”, es decir “tonta ella y bobo -epiléptico- él”.
M'agradaM'agrada
Si aquest comentari el llegeixen la Dasch i Hertlitzius aquesta nit surten a celebrar-ho 🙂
M'agradaM'agrada
Grácies Joaquim. Disseste basicamente tudo o
M'agradaM'agrada
Grácies Joaquim. Disseste basicamente tudo o que penso sobre este “Lohengrin” que segui pelo canal Arte. Concordo quase a 100%. Kaufmann esteve sublime no III acto. Que “In fernem Land”! Uma delícia para Infernemlandaires.
M'agradaM'agrada
Si Paulo el In Fernem Land va ser un homenatge a tots vosaltres i jo crec que tan sols hagués faltat que abans de començar hagués parat l’orquestra i mirant a la càmera hagués dit “això va per a tots els infernemlandaires”. 😉
M'agradaM'agrada
😉
M'agradaM'agrada
encara soc al reclinatori 😀 (aixo del reclinatori el vaig escoltar per primera vegada aqui a IFL i ara em sembla just utilitzar-ho). vem veure el 1er y 2on acte al cinema (al Arenes, per cert, molt conformtable) y el 3er acte per TV. Lo dit, de reclinatori sublim! Gràcies Joaquim per la teva cronica i Gianluca per la seva. Les releigexo i em fan reviure tot. Moltes gràcies!
M'agradaM'agrada
Em pensava que t’havies desmaiat i encara no havies tornat en si. DE fet quan va acabar el tercer acte vaig pensar: “la simone ha perdut el món de vista, segur”.
Sort que el tercer acte et va agafar a casa. 😉
M'agradaM'agrada
aaah, desmaiada no, pero en las nubes si 😉 i en Yann dient-me “aixo ho ha copiat de quan surt el dragó de Siegfrid, aixo ho ha copiat de no se on…aixo ja ho conec…” i jo xssssssst… 😀
M'agradaM'agrada
Quina crònica, Déu meu! A l’alçada de l’espectacle sensacional que vaig viure ahir. En primer lloc he d’agrair a l’empresari local que s’ha gastat uns calerons en un nou equip d’imatge i so que ens va permetre gaudir d’una transmissió magnífica (pràcticament havia deixat d’anar-hi perquè les distorsions eren gairebé insuportables) per 14 piastres (anticipades, no està mal). Vaig sortir-ne pràcticament levitant, tot i els peròs (que en tinc, sobretot adreçats al Sr. Guth, que, malgrat tot, signa una fantàstica direcció d’actors; el que importa és el conjunt). No vull repetir coses que ja has/heu dit o entrar en polèmiques absurdes. Sense ser un detractor del Sr Kaufmann, tampoc no és un cantant que em faci embogir, però el seu 3r acte d’ahir és digne de figurar a totes les antologies i, per sort, ha quedat enregistrat per a la posteritat. Mèrit majúscul, ateses les ximpleries (aquàtiques: calia???) que li fa fer el regista. La realització televisiva em va semblar força encertada. Per cert, he llegit en un altre blog que a Milà va haver-hi un tall de llum que va coincidir amb la interrupció de l’emissió per tv.
En fi, una magnífica tarda de San Ambrogio, que ara he pogut reviure amb delectació gràcies a la teva crònica i la inestimable participació dels infernems, locals i foranis. Un enorme plaer, com sempre.
M'agradaM'agrada
Us tenia oblidats, però és que aquest cap de setmana (llarg) concentrava un cúmul d’esdeveniments veritablement impactant i no dono l’abast.
Aviat, molt aviat, el vídeo i l’àudio, que sens cap mena de dubte alhora que refrescar la memòria de ben segur ens farà, potser, canviar alguna opinió.
M'agradaM'agrada
ºAaara ho entenc!
“L’omnipresent piano potser com a símbol d’estabilitat emocional”
Cada vegada que surti el Wert o la Soraya Ortrud per la TV me n’aniré al costat del piano de casa per tal de recobrar l’estabilitat emocional. No posaré el piano a dins de la banyera plena que afinar-lo, és molt car.
Ara seriosament: és heroi o no? els mastegots amb l’espasa o la mort del dolent a garrotades quadra amb el plor davant de la sabata mullada plena de plomes?
Això si: el tercer acte molt satisfactori estèticament i el sr Jonàs fabulós.
Ara espero veure “Cavalleria rusticana” tots vestits d’Ivanhoe.
M'agradaM'agrada
Els herois tambè ploren…! 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
És clar que és un heroi, per la ment malaltissa d’Elsa és l’únic heroi, nosaltres en canvi veiem més coses. Molt interessant, no et sembla?.
La Cavallerioa rusticana és tan primària que no admet cap lectura 🙂
M'agradaM'agrada
Buf! quin post i quins comentaris! Genials!
Com em va agradar el tercer acte. Com em va emocionar el JK! Quina meravella de música (malgrat les distorsions de so de l’inici del 3r acte). Em va agradar la direcció de Barenboim.
Jo vaig trobar excessivament “tenebrista” la posta en escena i no acabo d’estar d’acord amb interpretacions psicològiques que contradiuen el que vol dir-nos la música i de vegades el text.
Heu parlat de l’aparició tremolosa del Lohengrin, però i els dubtes un cop vestit de nuvi, descalç, passant per la catifa de les jaquetes (em sembla que de jaqués) … per després en el tercer acte enfrontar-se amb decisió i fortalesa, ara si amb sabates, abans de sucar els peus (calia?), al destí del fracàs amorós? I tots aquests detalls interpretatius visibles en els primers plans cinematogràfics, (moviments epil·lèptics, picor i gratera d’Elsa) però de percepció molt discutible des dels pisos superiors? No sé. Els directors d’escena crec que han d’estar al servei de la música i el text (encara que en alguns casos siguin valors tronats o clarament demodés)
I, per últim, creia que al Girona es faria l’onada quan comencés a sonar “In Fernam Land” … he, he, he
M'agradaM'agrada
Jo no estic tan segur que la música ens digui coses tan diferents a les que ens proposa Guth, potser les anotacions del llibret si, però l’essència del llibret i sobretot la de la música jo crec sincerament que hi són.
Més que una onada hagués estat un tsunami, amb la quantitat de braços que s’haguessin enlairat.
M'agradaM'agrada
Renoi quin munt de comentaris! Ho vaig veure des de casa acompanyada de la meva família. Poc puc afegir a tot el que ja s’ha dit, en sabeu molt. El so per televisió no era del tot bo i em vaig perdre bastants detalls dels que expliqueu aquí. Em van sorprendre gratament A, Dasch i E. Herlitzius. En Kaufmann va estar d’antologia i Rene Pape molt bé, però com algú ha comentat més amunt sembla que quedi una mica fora de la història. La 1a escena del 2n acte la portaré gravada força temps a la memòria, quin clima va saber donar Baremboim! llàstima del pobre Tomasson, tant que em va agradar al al 1r acte .
Pel que fa a la presentació dels personatges , comparteixo la opinió de la Timamót. Enfí, una vetllada per a recordar durant molt de temps.
M'agradaM'agrada
Hi tant que la recordarem!, ja es preveia que seria quelcom important, però jo crec que ha superat totes les expectatives.
M'agradaM'agrada
de moment l’únic arxiu que hi ha 🙂
M'agradaM'agrada
I aquest!
M'agradaM'agrada
Aviat més a can IFL, de fet tot.
M'agradaM'agrada
Ya tengo curiosidad por la puesta. Mi sobrina estaba conmigo y me decía que le parecía hermoso lo radiado,nada sabe de ópera y más bien no le gusta. A mí me gustó,a pesar de algún descuadre. Y me alegro,me alegro de un éxito en San Ambrosio ¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Es muy discutible, pero no és una mamarrachada y sobretodo, es coherente.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: – Òpera al cinema – LOHENGRIN (****) de Wagner – en directe des de la Scala de Milà (inauguraciò temporada) – Cinemes Girona 07/12/2012 | Voltar i Voltar
Retroenllaç: Los primeros actos de Wagner | Ancha es mi casa