EL MET 2016/2017: SALOME (Racette-Lucic-Siegel-Herrera-Wang;Debus)

La soprano Patricia Racette està cantant el rol de Salome en l’òpera de Richard Strauss al MET de Nova York substituint a la inicialment prevista, Catherine Naglestad.

No era la primera vegada que la cantava ja que la soprano nord-americana crec que va debutar aquest rol l’any 2014 al Festival de Ravinia i tot i que no l’ha cantat sovint, aquestes representacions novaiorqueses no suposaven en cap cas una experiment, al menys com a primera aproximació, però si en quant a resultats ja que malgrat l’esforç i l’entrega, la seva Salome m’ha decebut molt.

Quan Racette m’entusiasmà tant com a Cio-Cio-San l’any 2013 al Liceu poc em podia imaginar que la carrera experimentaria un gir a repertoris més spinto o dramàtics com Tosca, Minnie, Giorgietta o aquesta Salome que avui m’ocupa i preocupa.

Què l’hi ha passat a Racette?. La veu oscil·la de manera molesta i la columna sonora ha perdut cos, gruix i metall. Continua llegint

IL TROVATORE A LA ROH (Haroutounian-Semenchuk-Meli-Lučić-Muraro;Bösch-Noseda)

Si feu un exercici previ i intenteu oblidar que la música que heu escoltat mil i una vegada associada a una òpera d’argument impossible ambientada en el segle XV entre Biscaia i l’Aragó, ara s’ha reciclat en una historia igualment impossible, menys comprensible encara i això sí, amb pretensions de voler ser una obra dramàticament rellevant, que en cap cas ho és i si no fos per la força musical i vocal de Verdi no existiria.

No comptem amb el millor quartet vocal del món, premissa per altra part tòpica associada a aquesta òpera i que sense el top four també funciona com és en aquest cas, amb una bona soprano spinto,  Lianna Haroutounian posseïdora de bones maneres, millor legato i veu de veritable naturalesa verdiana, una mezzosoprano, Ekaterina Semenchuk, inspirada, dramàtica, a vegades vulgar i temible,  que malgrat haver de fer el respectiu ridícul escènic s’assembla i aproxima bastant a l’ideal patró verdià del que ha de ser una mezzosoprano dramàtica. Continua llegint

NABUCCO A CHICAGO (Lucic-Serjan-Belosselskiy-DeShong-Skhorokhodov;Rizzi)

Tatiana Serjan (Abigaille) a Nabucco Lyric Opera Chicago 2016 FotoCory-Weaver

Tatiana Serjan (Abigaille) a Nabucco Lyric Opera Chicago 2016 FotoCory-Weaver

Tal i com us vaig comentar ahir, avui insisteixo amb Verdi en un teatre que tot i no ser oficialment de lliga Champions (la temporada actual és molt minsa), ha presentat, com el Liceu, un Nabucco. Només cal comparar i treure unes quantes conclusions.

El mateix dia que a Bologna es presentava Attila a Chicago presentaven aquest Nabucco, que segurament no està dirigit amb el nervi i sentit verdià que Oren va imprimir a la seva direcció liceista (no debades és un especialista en aquesta òpera), però que compte amb un equip vocal, si més no,notable, quelcom que a Barcelona no varem poder dir ni tan sols reunint el millor de cada cast. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: OTELLO

Otello és una de les òperes més belles i intenses del repertori, és la conseqüència de tota una vida dedicada a l’òpera i el sorprenent i genial regal que ens va deixar un compositor més aviat conservador en el fons i en la forma, que només va fer un gir tan inesperat com formidable al final de la seva vida, quan es va topar amb un llibretista excepcional que el va esperonar a deixar enrere la comoditat venerable que l’avalava gràcies a una admiració popular guanyada òpera rere òpera, tot canviant d’una  manera sobtada els conceptes i les formes, apropant-se al model revolucionari del drama wagnerià, que òbviament va guanyar la batalla. Otello, després duna Aida encara tradicional i propera a la Grand Opera, suposa la carta de presentació de la proposta  que Verdi deixà als seus hereus, proposta que reforça i potencia amb Falstaff, però cap compositor va agafar bé el relleu , perquè Puccini l’únic hereu possible malgrat la gran quantitat de compositors que el verisme ens va deixar, va construir el seu propi model. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: ANDREA CHÉNIER (Kaufmann-Westbroek-Lučić;McVicar-Pappano)

Com sempre, qualsevol nova producció amb Jonas Kaufmann de protagonista, esdevé una de les cites més esperades de l’any. El tenor alemany canta poca òpera i en teatres molt escollits, i això encara afegeix més expectació a l’esdeveniment.  Si a més a més debuta en un rol tan emblemàtic com el del poeta Chénier l’expectació per veure i escoltar el tenor del moment, és màxima.

La Royal Opera House com va fer amb Adriana Lecouvreur, ha comptat amb el mateix equip de direcció, és a dir, l’imprescindible director musical de la casa, l’excel·lent Antonio Pappano, i a David McVicar en la direcció escènica. El que era un polèmic director d’escena ha esdevingut en els darrers muntatges, en una garantia de classicisme i conservadorisme luxós, que no amaga un treball teatral magnífic, d’acabats elegants i estètica enlluernadora, però potser massa decoratiu, en parlaré després. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA GALA TUCKER 2014

Fidel a la cita anual, també a IFL, avui us deixo la Gala Richard Tucker del 2014, on com és lògic va intervenir el guanyador del premi Richard Tucker de l’any 2014, atorgat al tenor nord-americà Michael Fabiano.

Com sempre a la gala intervenen altres cantants ja consagrats, també guanyadors d’edicions anteriors, i joves que si tot va bé estan demanant pas, m’atreviria a dir de manera estentòria. A la gala estava previst que cantes Anna Netrebko que per aquells dies estava cantant Lady Macbeth al MET, però després de fer anar de corcoll als organitzadors de la gala amb l’a`ria que cantaria, finalment va decidir que després d’una Lady al MET l’endemà no podia cantar res. La decepció va ser gran. La va suplir Joseph Calleja Continua llegint

INSISTINT EN EL MACBETH AL MET: (Lucic,Netrebko,Pape,Calleja;Noble,Luisi)

Just una setmana després ja el teniu a disposició per a tornar a ser gaudit, analitzat, criticat, admirat o el que us sembli convenient fer amb ell.

A l’apunt de diumenge passat i en els posteriors comentaris ja ha queda dit quasi tot, però sobretot per a tots els que no vareu tenir l’oportunitat de veure aquesta representació, ara la podreu valorar sense tenir que refiar-se del que hem dit tos nosaltres, i per a tots els que ja l’hem vist, no estarà malament repassar-la per veure si tot allò que varem defensar amb tanta vehemència continua sent vàlid després d’una segona visió. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: MACBETH

El MET de Nova York, superat un estiu tens i reivindicatiu de lluita entre el col·lectiu de treballadors i la direcció del teatre que va arribar a amenaçar en fer un locaut, finalment ha pogut presentar la nova producció de Macbeth de Verdi, òpera que ha servit per inaugurar la temporada alhora que brindar l’oportunitat de que Anna Netrebko cantés la seva segona Lady, sense cap mena de dubte el motiu principal d’interès malgrat que la resta del cast és realment important.

Macbeth és una de les millors òperes de Verdi, i és que està més que demostrat que quan s’apropava a Shakespeare  les seves òperes esdevenien magistrals (llàstima d’aquell Lear desitjat i mai composat). Aquesta òpera necessita de dos cantants excepcionals,  baríton i soprano, i dos bones veus, baix i tenor, i és clar, d’un equip de direcció a l’alçada. Continua llegint

LA PROVA DEL “DELICTE”: EL VÍDEO DE LA TRAVIATA A LA SCALA

Diana Damrau (Vileta Valéry) a La Traviata del Teatro alla Scala, produció de Dmitri Tchernuakov

Diana Damrau (Vileta Valéry) a La Traviata del Teatro alla Scala, acte 1er producció de Dmitri Tcherniakov

Avui, després de la intensitat provocada per l’apunt dedicat a la Prima de la Scala (vist 889 vegades dels quasi 3000 apunts vists ahir), i els comentaris que ja sabeu que m’agraden tant, us deixaré els arxius de l’emissió televisiva d’ARTE, en tres blocs, distribuïts per cadascun dels actes.

Aquí teniu el vídeo de La Traviata que us permetrà tornar a reviure, si voleu, tot el que aquesta representació ha provocat, que no és poc.

Potser una segona, tercera o quarta revisió posarà les coses al seu lloc? Continua llegint

LA PRIMA DE LA SCALA 2013: LA TRAVIATA

Cartellone Traviata 2013

Costa assimilar les impressions viscudes ahir al cinema abans, durant i al finalitzar la transmissió de la inauguració de la temporada del Teatro alla Scala, avui encara la inauguració més esperada de totes les temporades operístiques del món.

Que l’òpera escollida fos La Traviata com a cloenda de la celebració del 200 aniversari del naixement de Giuseppe Verdi era una elecció valenta, arriscada i necessària. Necessària per intentar normalitzar allò que el mestre Muti va iniciar a l’any 1990 amb la segona reposició del títol després de Callas (per la Traviata a la Scala es parla d’abans o després de Callas, com si fos abans o després de Crist). Doncs bé, després de Callas només hi ha hagut Freni, Fabbrizini i ara Damrau, i això des de 1955 és quasi insultant i ja toca normalitzar.

Ara bé, si la Scala volia normalitzar el títol després de la producció tradicional de Liliana Cavani que garantia tranquil·litat a nivell escènic, amb  aquesta proposta l’elecció no podia ser més desafortunada, ja que va arriscar massa contractant al rus Dmitri Tcherniakov que més aviat garanteix el que ha acabat succeint, tot el contrari. Continua llegint

22 DE MAIG: RICHARD WAGNER (1813-2013)

RICHARD WAGNER 22 de maig de 1813/2013

RICHARD WAGNER 22 de maig de 1813/2013

S’ha dit tot, s’ha sentit tot, s’ha discutit tot al voltant de Richard Wagner, per tant que millor que el dia que fa dos-cents anys del seu naixement deixar constància del seu llegat operístic, i que cadascú agafi el que l’interessi, trií i remeni. El llegat és incommensurable i més enllà del personatge i l’ideari (al final de l’apunt trobareu un enllaç interessant), queda per sobre de tot l’obra musical.

Us deixaré enllaços amb gravacions d’àudio i vídeo actuals, la més antiga prové de la ROH Covent Garden (Die Walküre 2005) amb Pappano fent front al Ring per primera vegada i amb la curiositat de comptar amb Irene Theorin com a Helmwige. La més recent é el Parsifal del MET (ja disponible a IFL amb anterioritat). Algunes versions no les havia deixat mai a IFL i d’altres em semblen prou bones per no proposar-ne de noves, hi ha alguna sorpresa i també hi ha l’evident dificultat en trobar cantants a l’alçada del repte vocal, sovint molt exigent i maltractat amb l’excusa, sempre discutible, de que ara no hi ha veus.

Conscient de que ens manquen alguns referents vocals que facin justícia a l’obra wagneriana, i que sobren alguns noms que més aviat ens fan nosa, no hauríem d’oblidar mai que l’obra wagneriana va ser trencadora i revolucionària  i que qualsevol intent d’encasellar-la en la tradició és una provocació al propi esperit wagnerià.

En les versions proposades he intentat que no hi manqués cap cantant actual de referència, ni cap director, des de Thielemann a Pappano, passant per l’imprescindible Barenboim, Nagano o Gatti. Òbviament la tria podria haver estat absolutament diferent, però he volgut amb el material disponible, més alguna novetat intentar abraçar el major nombre d’artistes wagnerians actuals.

Sent constructius i sobretot amb l’esperança que en el futur ens continua preservant nits wagnerianes glorioses, aquí us deixo la meva proposta de celebració i sempre ens quedaran les versions mítiques de l’època daurada, en el cas que aquesta proposta us sembli decididament deficient: Continua llegint

EL MET AL CINEMA: RIGOLETTO

Zeljko Lucic (Rigoletto) al MET 2013 Producció de Michael Mayer  Fotografia Ken Howard/MET

Zeljko Lucic (Rigoletto) al MET 2013 Producció de Michael Mayer Fotografia Ken Howard/MET

Continuant amb la temporada novaiorquesa al cinema, ahir vam veure l’esperada i estrafolària producció que Michael Mayer ha ideat per representar el Rigoletto de Giuseppe Verdi, situant-lo a Las Vegas dels anys 50 del segle passat, i davant d’aquest aparent despropòsit “sacríleg” hem comptat amb possiblement el millor cast per fer aquesta òpera, Zeljko Lucic, Piotr Beczala i Diana Damrau, sense oblidar a Stefan Kocán com a Sparafucile, i davant de la sempre formidable orquestra del MET  el jove mestre italià Michele Mariotti.

El resultat en el seu conjunt m’ha semblat notable, tant a nivell musical com vocal, i escènicament crec que estem davant d’un producció molt vistosa i tradicional, molt tradicional, però aparentment trencadora i que vol ser moderna. El MET ha optat per “modernitzar” moltes de les seves produccions amb propostes com aquesta, però en realitat són operacions de maquillatge, ja que la dramatúrgia i les situacions són les de sempre imper tant el risc és mínim. Molt contenidor i el contingut habitual.

En aquesta aposta de maquillatge m’ha semblat veure un interessant disseny d’alguns personatges, el Duc convertit en un sòcies de Sinatra, i els cortesans inicialment del Ducat de Màntua, convertits en membres del The Rat Pack que durant els anys 50 del segle XX eren els amos dels casinos i les sales de festa de la ciutat de Las Vegas, amb tot el que això amaga, relacions evidents amb la Màfia incloses. També el personatge de Sparafucile i la sempre agraïda Maddalena, així com, i oh sorpresa!, l’habitualment anecdòtica Giovanna ha tingut una creïble caracterització. La contesa de Ceprano esdevé una espectacular Marilyn Monroe, però amb Gilda no hi ha res a fer, crec que ni el més agosarat director d’escena pot treure profit d’una personalitat dramàtica com la seva, millor deixar-la toia i que canti.

Però ai!, aquesta brillant sessió de maquillatge s’ha esgarrat amb algunes personalitats importants de la tragèdia. Monterone com a xeic àrab esdevé una disfressa de carnestoltes i sobretot Rigoletto, eix central de la història, no té malauradament una personalitat definida en aquesta cort. Qui és Rigoletto?, Continua llegint

EL VÍDEO DEL LOHENGRIN INAUGURAL A LA SCALA 2012

Lohengrin, producció de Claus Guth pel Teatro alla Scala, 2012. Jonas Kaufmann (Lohengrin)

Lohengrin, producció de Claus Guth pel Teatro alla Scala, 2012. Jonas Kaufmann (Lohengrin)

Avui 12/12/12:

Per a tots aquells que no l’heu vist, per aquells que la vam veure i encara no ens hem recuperat, per els que no van entendre res i per a tots els que hem dit que ho vam entendre tot i potser no vam entendre res, per els amants de les psicologies complicades, de les picors convulsives o els pianos enigmàtics, pels que creuen que els primers actes de les òperes wagnerianes no estan a l’alçada de la resta, pels que volen veure un altra vegada la reencarnació de Bette Davis fent d’Ortrud, per a tots els que canvien les plomes, pateixen convulsions o perden les sabates a la sèquia, pels que adoren a Kaufmann i els que odien a Dasch, els que creuen que Pape passava per allà i els que no comprenen la música sense Barenboim,  els que tenen la sensació de tenir una ala en lloc d’un braç, els que adoren a Wagner, els que tenen especial admiració per Lohengrin i a tots els que els agrada l’òpera, els que no saben qui és Guth i no se’n van adonar dels correctors ortodòntics, els que no han sentit mai In Fernem Land Continua llegint

SCALA, LA PRIMA: LOHENGRIN

Jonas Kaufmann (Lohengrin) a la Scala de Milà, producció Claus Guth Foto Handout

Jonas Kaufmann (Lohengrin) Acte 3er Lohengrin a la Scala de Milà, producció Claus Guth Foto Handout

Amb la noticia d’última hora que Anja Harteros no cantaria el rol de Elsa, quelcom que ja es veia a venir i que malauradament s’està convertint en una constant en la carrera d’aquesta soprano, i que en el seu lloc cantaria Anette Dasch, la que podríem anomenar Elsa oficial de l’actualitat, ens hem dirigit als Cinemes Girona de Barcelona, que ahir concentraven la més gran confluència d’infernemlandaires que jo recordi, per assistir a la sempre espectacular inauguració de la Scala.

La prima de la Scala sempre és un gran esdeveniment, també musical, però de tot el que envolta la crònica més mundana i de la quantitat de beautiful people que ocupava les millors localitats, aquelles que tenien l’escandalós preu de 2.400€, no us en parlaré, ara bé, hem coincidit més d’un que potser aquesta seria la solució per el nostre depauperat Liceu, una inauguració a preus d’escàndol i de rigorosa etiqueta que obligui a treure de l’armari els arnats bisons i les joies més ostentoses, això si pagant les millors localitats a preus de vertigen i així potser amb una única nit quasi recaptarien el que la plataforma Ajudem al Liceu té previst  recaptar en 6 mesos, és clar que aleshores s’hauria de comptar amb un director de la grandiosa categoria de Daniel Barenboim o similar, i un cast al menys sobre el paper, immillorable.

A la Scala van decidir que per cantar Lohengrin no podien apostar per Vogt, per cert jo li vaig veure en aquest teatre sota la direcció de Gatti un Lohengrin sensacional, però per la prima el teatre milanès va decidir que tenia que ser Jonas Kaufmann, el (millor) tenor de l’actualitat o si més no, el millor Lohengrin. Fitxat el millor tenor possible, el decideixen envoltar amb Harteros i Pape, Elsa i Heinrich ideals i aposten per Herlitzius i Tómasson per Ortrud i Telramund, elecció discutible i amb riscos. Per rematar un repartiment amb vocació discogràfica l’herald és una de les veus baritonals més impressiones del moment, Zeljko Lucic (aviat Rigoletto al MET). Continua llegint

SALZBURG 2011: MACBETH

Serjan (Lady) i Lučić (Macbeth) Salzburg 2011 Foto: © Silvia Lelli

La nostra ruta continua, tal i com estava previst, tornant a Salzburg per assistir a l’estrena de la nova producció de l’òpera de Giuseppe Verdi, Macbeth, sota la direcció de dos homes experts, el gran mestre Riccardo Muti i el reconegut director teatral alemany Peter Stein, que ves per on ens proposa un Macbeth ben clàssic, tant que esdevé trencador veure túniques i espases, en lloc de gavardines i pistoles.

Amb aquest apunt dedicat a Verdi, a In Fernem Land en portem tres de seguits dedicats al gran compositor italià, ho dic per allò que em “retrèieu” sempre, quan Wagner apareix en més de dos apunts consecutius.

Els anys deuen haver fet efecte també per un gran de la direcció com és el mestre Riccardo Muti i tan bon punt comença a sonar la fastuosa Wiener Philharmoniker, ens adonem que aquelles dinàmiques vertiginoses que ens deixaven sense alè i que eren marca de la casa, han deixat pas a una interpretació més reposada o potser reflexiva, amb la mateixa càrrega dramàtica, però sense aquell vendaval sonor que s’ho emportava tot per endavant amb força impressionant. Al Liceu encara recordem i recordarem mentre visquem, la versió que el mestre Muti, amb les forces de la Scala, ens va oferir en versió de concert el 7 de desembre del 2001 com ahir ens recordava en Josep Olivé. Continua llegint

Krassimira Stoyanova canta Violeta

Krassimira Stoyanova (Desdemona al Liceu)

Krassimira Stoyanova com a Desdemona al Liceu, foto Bofill

Abans d’ahir, dissabte 26 d’abril la cantant búlgara Krassimira Stoyanova, va cantar a la Staatsoper de Viena, la Violeta Valery de La Traviata de Verdi, dirigida per Renato Palumbo i acompanyada per Piotr Beczala com Alfredo i Zeljko Lucic com a Germont.

Krassimira Stoyanova ens va impactar molt en la Desdemona del Otello de la temporada 2005-2006 al costat de José Cura i Lado Atanelli.

Aquest any torna al Liceu amb la tan esperada Luisa Miller, que significa el seu debut en el rol i si el Liceu resol Continua llegint