Young Vic Opera Production of Weil’s Street Scene (c) Keith Pattison
Divendres tindré el privilegi d’assistir a la primera representació de Street Scene, l’òpera de Kurt Weill que arriba al Liceu per primera vegada i que es representarà els dies 1,2,4 i 5 de març, en una producció del 2008 de Young Vic/The Opera Company amb més aires de teatre musical que d’òpera, si bé la pretensió de Weill era escriure un drama musical en el que l’acció musical es combinés amb els diàlegs parlats, com podria ser la versió original de Carmen estrenada a l’Opera Comique, ja que volia preservar el realisme fent que les escenes parlades i cantades fluïssin amb naturalitat, alternant la importància del diàleg amb els girs musicals dramàtics segons convingués.
També cal tenir en compte que una orquestra de teatre musical de l’època (gloriosos anys que els musicals es feien amb 35 músics), Weill no podia desenvolupar les orquestracions com si ho hagués fet per una orquestra de 80 musics d’un teatre d’òpera, i per tant, tant per les parts vocals que requereixen impostació lírica, com les parts orquestral, ens situen més en el terreny del gran teatre musical (Show Boat, també podria ser un bon referent), que no pas el que molts de nosaltres associem a òpera contemporània.
Weill va ser molt qüestionat per allunyar-se de l’avantguarda musical que l’havia caracteritzat en l’època berlinesa, argumentant els seus crítics que en l’etapa americana va voler buscar un gir comercial a les seves melodies i cançons, mentre que ell es va defensar dient que les àries i cançons de Street Scene sorgien com a necessitat d’intensificar l’acció dramàtica. Weill sempre la va considerar una òpera americana, que barreja la tradició del teatre musical de Broadway, l’òpera moderna (Porgy and Bess és un referent ineludible), música popular, jazz, blues, i els inevitables espirituals tan arrelats en la música nord-americana. De la mateixa manera Street Scene també serviria de referent per West Side Story de Bernstein i els musicals de Sondheim, tan rics en l’aprofundiment psicològic dels personatges, com també ho són els d’aquest collage popular que trobem en aquests dos dies molt xafogosos d’estiu en un carrer de l’East Side novaiorquès.
Weill que ja en la seva etapa berlinesa utilitzava els ritmes jazzístics i la música popular com a font d’inspiració per a les seves obres, quan va acabar residint a Nova York, després d’una curta estada a París i Londres exiliat per la persecució nazi , va xuclar tot el que va poder de la música tradicional i popular americana per fer els seus musicals americans, potser molt més amables que les seves obres alemanyes, molt més crítiques i arriscades, si bé els moments , lloc i circumstàncies van canviar moltíssim. Òbviament tenir de lletrista a Bertold Brecht per força havia de condicionar la pròpia música.
Tot i així el músic alemany va acabar dient que Street Scene acabaria sent amb els anys la seva òpera més recordada. Ara per ara, no ho és i em penso que tothom té molt més present L’òpera dels tres ral o Mahagonny, tot i que a Street Scene hi ha moltíssima música i d’una qualitat extraordinària, que li permet retratar aquesta comunitat multiracial que es congrega en aquest veïnat ple de somnis, sense ser mai superficial i si incisiu en els tret fonamentals que caracteritzaran cada personatge amb una personalitat definida. La desil·lusió d’Anna Maurrant (Somehow I never could believe) contrasta amb l’esperança Sam i Rose, els joves a la recerca d’un futur millor que els allunyi d’aquell carrer (We’ll go away together). En l’obra emana molta amargor i un desencís latent. Potser malgrat que als Estats Units les coses li van anar molt bé, deixar Alemanya en les circumstàncies que ho va haver de fer i tot el que va ocorre després van cristal·litzar després de les lluentors de Broadway, en aquest retaule que toca molt més de peus a terra del que el cinema i els musicals gloriosos d’aquells anys ens mostraven.
En mig d’una comunitat multiracial d’un suburbi de Nova York habiten joves noies que volen triomfar a Broadway, una parella jove embarassats, les veïnes xafarderes que tot ho controlen i Anna Murrant la dona de Frank, un home violent, que enganya al seu marit amb Steve Skankey, aquest quan ho descobreix els mata a tots dos, Rose la filla deixarà el barri i al seu promès Sam Kaplan, a la recerca d’un futur millor.
Aquesta és en síntesi l’argument de l’obra d’Elme Rice que va guanyar el Premi Pulitzer i que va captivar a Weill, que va veure en aquell tros de vida nord-americana que en prou feines quaranta vuit hores concentrava, amor, passió, cobdícia i mort, un repte musical.
Rice va trigar a donar el vist i plau, suposo que desconfiant d ela capacitat d’aquell music alemany de retratar amb precisió un bocí de l’Amèrica més popular. No va ser fins després que Weill obtingués els primers èxits a Broadway, Knickerbocker Holiday (1938), Lady in the Dark (1940) i One Touch of Venus (1943), que va accedir i va donar el consentiment per tal de que Langston Hughes (el poeta de Harlem) es fes càrrec del llibret i Weill li posés la música.
No cal dir que Weill va estudià a fons la música de Harlem i la vida de la gent que calia retratar.
L’òpera es va estrenar al Schubert Theatre de Filadèlfia el 17 de desembre de 1946. el 9 de gener de 1947 s’estrenava a l’Adelphi Theatre de Nova York, hi va romandre durant 148 representacions. Aquella producció d’elevats costos va ser recompensada amb el premi Tony a la millor partitura, és a dir per Kurt Weill, així com el Tony al millor vestuari (Lucinda Ballard), en un any que compatia amb Bridgadoon de Frederick Loewe i Finian’s Rainbow de Burton Lane.
Street Scene d’ençà de la seva estrena no s’ha tornat a representar a Broadway.
Els números musicals es reparteixen de la següent manera:
|
Us deixo uns Youtubes de Street Scene començant per un dels moments més celebrats, el sextet “Ice Cream” en la versió de la Lexington Opera House. Michael Ehrman, Director. John Baril, Conductor. Jeff Larson – Lippo Fiorentino; Jennifer Sgroe – Greta Fiorentino; Rachel Black – Mrs. Jones; Mr. Jones – Corey Crider; Mrs. Olsen – Katherine Sherwood White; Mr. Olsen – Derek Keeling; Henry – Earl Hazell.
Després d’aquest sextet hi ha l’ària “Let Things Be Like They Always Was” que canta l’airat Frank Maurrant, en la versió que us proposo cantada per Samuel Ramey i dirigida per John Mauceri
I ara un fragment amb l’esgrescador concertant “Wrapped In A Ribbon And Tied In A Bow” amb Gabriel Kahane (Willie Maurant), Thomas Flaherty (Charlie Hildebrand), Rachel Beabout, Michaela Carratini, Elly Romer, Amy Stadler, Elke Kaiser (Graduate Girls), Nicholas Bocek, Maureen Flaherty, Lisa Kelly, Jacqueline Mack, Amy Neff, Yashira Rodriguez, Dana Woods (Children) d’una producció Staatsphilarmonie Rheinland-Pfalz – James Holmes de l’any 1994
Ara us proposo escoltar l’ària “Somehow I never could believe” que canta Anna Mourrant tal i com la canta Elena Ferrari, la mateixa soprano que ho cantarà al Liceu, provinent de la gira que va fer aquesta producció que ara arriba al Liceu, per el regne Unit.
I ara escoltem el duo “We’ll go away together”, que canten en el segon acte Rose i Sam, en la versió de l’excel·lent gravació dirigida per John Mauceri, amb un equip de cantants de gran renom, i que us podreu descarregar (està des-catalogada), el canten la soprano Angelina Reaux i el malaurat tenor Jerry Hadley.
I aquí us deixo la versió que de ben segur us agradarà molt, la direcció és esplèndida i la llarguíssima llista de cantants, com podreu comprovar, inclou noms de contrastadíssima vàlua, tant en els rols principals, com en les col·laboracions més inesperades.
STREET SCENE
Música: Kurt Weill
Llibret: Langston Hughes
Abraham Kaplan : Emile Belcourt
Greta Fiorentino : Elaine Mackillop
Carl Olsen : David Marsh
Emma Jones : Meriel Dickinson
Olga Olsen : Fiona Kimm
Shirley Kaplan : Blythe Duff
Henry Davis : Ben Holt – Bruce Hubbard
Willie Maurrant : Ryan McBride
Anna Maurrant : Josephine Barstow
Sam Kaplan : Jerry Hadley
Frank Maurrant : Samuel Ramey
George Jones : David Morrison
Steve Sankey : Tom McVeigh
Lippo Fiorentino : Anthony Mee
Jenny Hildebrand : Barbara Bonney
Second graduate : Jane Betsworth
Third graduate : Anne McLellan Scott
Mrs Hildebrand : Gillian Taylor
Charles Hildebrand : James Differ
Mary Hildebrand : Sthephanie Minelly
Grace Davis : Hazel Hiram
Rose Maurrant : Angelina Reaux
Henry Easter : Kurt Ollmann
Mae Jones : Mary Munger
Dick McGann : Philip Gould
Vincent Jones : Matthew Costello
Dr. Wilson : Malcom Aitken
Officer Murphy : John Mauceri
City Marshal Henry : Ian McKinven
Fred Cullen : Roberto Cecere
First nursemaid : Arleen Auger
Second nursemaid : Della Jones
Babies : Alastair Atkinson – Raphael Vigars
Scottish Opera Orchestra & Chorus
Director del cor: David Drummond
Director musical: John Mauceri
ENLLAÇOS (mp3)
Al Liceu, i llegint les crítiques d’aquesta producció guanyadora del Evening Standard Award de 2008, les veus estaran lleugerament amplificades, potser això provocarà algun esgarip entre el públic operístic, però algunes de les veus de la companyia sembla que no necessiten, i la sala del Liceu és molt més gran que el teatre de Londres on es va estrenar.
Més informació a la pàgina del Liceu: http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/street-scene-2.html
També us deixo la pel·lícula de l’any 1931 dirigida per King Vidor, segons el relat d’Elme Rice.
IN FERNEM LAND 
Oh… com ens enredes! Gràcies
M'agradaM'agrada
No t’ho pensis, si sabessis…
M'agradaM'agrada
Interesante. Un apunte tan completo como siempre. A ver qué tal… ¡Gracias y saludos!
M'agradaM'agrada
El sábado, el post.
M'agradaM'agrada
Ens ho passarem bé. Gràcies per les dades. Una cosa només: la pel·lícula de Vidor no és muda; al contrari, la banda sonora que hi fa Newmann és d’allò més interessant.
M'agradaM'agrada
corregit!, una patinada de matinada
M'agradaM'agrada
Una magnífica preparació.
Entre aquest post d’avui i la crònica que segurament ens faràs el dia 2, jo hi podré anar el dia 4 molt ben preparat.
Moltes gràcies, una vegada més
M'agradaM'agrada
Espero que el dia 4 estigui millor 😦
M'agradaM'agrada
M’has fet agafar ganes d’anar.
La música és molt americana i té poc a veure amb el que va fer abans, vaig errat?
M'agradaM'agrada
Una cosa és la preparació i l’altra….
La música de Weill, com per altra part la de la majoria de compositor va evolucionar, si bé a l’etapa nord-americana va agafar molts clixés de la música popular i els ritmes del país d’adopció.
A mi m’agrada tot el que va fer, a una banda i a l’altra de l’Atlàntic.
M'agradaM'agrada
Com sempre, un intens i interessantíssim treball. Ens veiem divendres!
M'agradaM'agrada
Magnífica preparació, no és la meva música predilecta però hi aniré esperant veure un espectacle musical de qualitat d’un músic molt oblidat per aquí.
Quant temps fa que no es programava una òpera de Weill al Liceu? Només l’estrena escandalosa de Mahagonny i prou, potser que s’ho facin mirar.
Per les fotos que he vist de la producció que veurem al Liceu, res a veure amb aquest carrer tan realista dels yotubes que ens has posat.
M'agradaM'agrada
tu mateix et contestes Santi, efectivament i malauradament, res a veure.
M'agradaM'agrada
Gracias mil por el audio. En el Spotify solo hay versión “highlights” y tenía ganas de escucharla entera antes de ir (me toca el día 5 creo). La peli ya la tenía fichada desde hace unos días, con en enlace en el escritorio para verla. (Por pura necesidad porque el argumento, leído, me pareció un caos de nombres y personajes.)
Empezaré a hacer los deberes ya mismo.
M'agradaM'agrada
Tampoco ee tan difícil seguirla, cuando la ves no deja de ser un capítulo de una buena telenovela 🙂
M'agradaM'agrada
Una explicació molt complerta i interessant d’una òpera que no coneixia. Aquesta vegada no hi aniré, però si que m’escoltaré l’àudio que ens has deixat i llegiré la teva crònica després que l’hagis vist en directe.
M'agradaM'agrada
veient el que fan al Liceu tampoc t’enduries la idea més exacta del que és Street Scene.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Joaquim per aquesta informació tan completa. Gràcies a tu estic fent cultura musical de debó.
M'agradaM'agrada
Gràcies per seguir-me
M'agradaM'agrada
Acabo de veure la pel.li de dalt a baix i m’ha agradat molt. No sé quant de temps feia que no veia una pel.lícula tan antiga. Si a més em “situa” dins d’una obra que desconec aleshores tot plegat fa que aquest apunt sigui tan oportú com necessari. Dels fragments escoltats crec que, tal com dius, estem davant d’una música diferent a la de “L’Òpera de tres rals” o la mateixa “Rise and fall of the city of Mahagonny” però tanmateix déu n’hi dó el pòsit de música “americana” que conté la seva època berlinesa (i a l’inrevés tambè), oi? Pel que fa al gènere i per lo llegit en aquest mateix apunt, és dificil en algunes obres americanes establir una clara línea divisoria entre teatre musical i òpera, no? Aquest seria un cas clar, oi? Perdona tanta pregunta, donat que aquí sí que estic lo que se’n diu ben “peix”.
M'agradaM'agrada
En realitat per què hi ha d’haver diferència entre el teatre musical i l’òpera?, no és una conseqüència de l’altra? Falstaff, com deia un amic italià l’altre dia, podia ser perfectament la primera comèdia musical. Fa ràbia, a mi almenys, quan molts denigren el teatre musical a un pur consum comercial, com si l’òpera en gran mesura no fos un producte comercial des de fa uns quants segles. O és que algú em pot arribar a convèncer que L’elisir d’amore tingui més importància musical que On the Town, per exemple?.
Convencions estúpides. El mateix Strauss de Elektra res té a veure amb el “convencional” Strauss Daphne, i aquest no va passar l’Atlàntic, senzillament es va acomodar en la seva grandesa.
M'agradaM'agrada
Yo siento por esta ópera una particular fascinación pero la versión que nos ofrecerá el Liceu me temo que va a subrayar más las connotaciones con el musical americano -del que la ópera originalmente ya dispone- que del auténtico drama musical que se desarrolla en una calle donde las pasiones, ilusiones y frustraciones se dan cita y entran en escena y la aproximan, tanto en estilo musical como en contenido dramático, a esa obra de Arte con Mayúsculas que es “Porgy and Bess”
Dispongo de unas cuatro versiones en audio y vídeo de esta ópera, incluído el Original Broadway Cast del estreno en 1947, en el que el rol de Anna Maurrant corría a cargo de la deliciosa soprano Anne Jeffreys, voz preciosa y belleza apabullante que le valieron ser requerida por Hollywood y más tarde se convirtió en una de las favoritas de las series de TV -aún hay quien la recuerda en “Topper”-, aparte de sus interpretaciones operáticas en “La Bohême”, “Tosca”,… y los musicales líricos “Kiss me Kate”, “The King and I” y “Camelot”.
Por consiguiente si en el Liceu se hace uso del micro dudo que las voces tengan un mínimo de entidad, pues para esta obra no se utilizaron ni en su estreno ni en las versiones que se han ofrecido en teatros de ópera, como por ejemplo la que protagonizó en Alemania Ashley Putman en 1994, comercializándose en vídeo una versión televisiva de la misma.
El hecho de que se haya programado en el Liceu es un total acierto, el que se haga uso de la amplificación electrónica un craso error.
M'agradaM'agrada
Potser la mateixa música de Weill fa idoni que els cantants/intèrprets d’aquesta òpera també estiguin a mig camí dels dos gèneres, potser per això en la gravació de Mauceri, tots em semblin tan idonis.
M'agradaM'agrada