EL QÜESTIONARI IFL DE KÀTIA

 

Avui encetem els qüestionaris femenins a IFL.

Sembla mentida que hagin trigat set setmanes a arribar, és clar que ara ja seran més freqüents malgrat que els senyors semblen més actius i participatius atenent als qüestionaris rebuts fins ara. Per cert, de moment ja tenim ple fin el darrer diumenge de març de 2018.

La primera infernemlandaire que va enviar l qüestionari va ser Kàtia, que amb la seva empenta habitual ha deixat alguna perla que de ben segur no deixarà indiferent a ningú.

Amb la seva espontaneïtat habitual encapçalava el seu qüestionari amb un engrescador “M’ho he passat pipa!”. Espero que tots els lectors del seu qüestionari també, llegint-lo

Continua llegint

JOSEF GREINDL EL SARASTRO MÉS TRIAT

Greindl

La darrera tria de la temporada potser no haurà estat la més participada (necessitem vacances!!!) però si la més disputada ja que he hagut de desempatar, quelcom que no recordo de fa molt temps.

142 tries, de fet 141 i la meva que s’han repartit d’aquesta manera: Continua llegint

CESARE SIEPI EL MILLOR ZACCARIA

Cesare Siepi (2)

I amb aquesta tercera tria i els apunt a l’entorn de Nabucco arribem al dia de la inauguració de la temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu.

Aquesta tercera tria amb la segona de les tres àries que canta el personatge de Zaccaria ha estat per a mi, o així vaig voler que fos, la més difícil perquè les 10 versions escollides tenien un gran nivell, i jo diria que com a mínim en la meitat el nivell era excepcional. Continua llegint

PREPARANT LA SONNAMBULA

Jenny Lind com a Amina a La sonnambula. Font: Wiquipèdia

Jenny Lind com a Amina a La sonnambula. Font: Wiquipèdia

El dilluns 27 de gener tindrà lloc la primera de les 12 representacions que el Liceu ha programat per aquesta temporada de l’òpera La Sonnambula de Vincenzo Bellini, un dels cims del belcantisme, potser l’expressió més fidedigne del melodrama italià de la primera meitat del vuit-cents.

La Sonnambula va ser escrita per a Giudista Pasta, una contralt rossiniana amb una tècnica antològica que li permetia arribar a la zona més aguda de la veu, no als sobreaguts que la tradició ha imposat al llarg dels anys i que ha fet que Amina, la protagonista, acabi en mans de les lleugeres.

El rol d’Elvino el va estrenar Giovanni Battista Rubbini el que podríem considerar el model del tenor bellinià i també donizettià, que es movia en la zona més aguda de la tessitura dels tenors. Rubini arribava al Fa sobreagut, si bé no s’utilitzava, com ja he dit moltes vegades, l’emissió de pit, que arribaria uns anys més tard amb la gosadia de Nourrit  Gilbert Louis Duprez al Guillaume Tell rossinià i que va marcar per sempre més i fins els nostres dies, el cant operístic. Fer un Fa sobreagut de pit és com un atac a la psiqui, tant del públic com del cantant, esdevenint com una nota mig heroica, mig histèrica, mentre que curiosament quan els cantants arribaven en aquell temps al Fa sobreagut amb el volgut falsettone, ho era amb una emissió dolcíssima que contrastava amb el cant viril del registre central. Estic segur que l’afecte no té res a veure, ans al contrari, s’ha desvirtuat a favor del circ, en aquells raríssims casos que un tenor decideix llançar-se sense xarxa arriscant-ho tot a una nota.

La sonnambula esdevé el vehicle perfecta  perquè dues veus mítiques del vuit-cents italià mostressin al públic tota la gamma expressiva del més pur romanticisme, de la melangia feta música, amb les corresponents dosis de passió i èmfasi poètic  en el cant i en l’expressió. Continua llegint

LES VEUS VERDIANES: EL BAIX

don-carlo-raffaele-arie-as-philip-ii

Amb l’apunt d’avui dedicat a la veu de baix en les òperes de Giuseppe Verdi acaba, amb una mica de retard,  aquesta sèrie que he dedicat a la vocalitat verdiana arran de la preparació d’una xerrada que em van invitar a fer els amics de  JJ.MM. de Sabadell i que per raons de temps vaig resumir en els diferents tipus concentrant-les totes sota el títol “Don Carlo un passeig per la vocalitat verdiana“.

Com que el blog em permet esplaiar-me sense limitacions ja heu pogut comprovar en els apunts dedicats a les soprano, mezzo, tenor  i baríton, que la cosa dóna per a molt i potser a força de ser excessiu, és més fàcil adonar-se’n que els temps actuals no són gaire propicis a la tipologia i a l’escola de cant verdià, no tat perquè no hi hagin veus, que tampoc és que anem sobrats, sinó a la manera de cantar a Verdi, que em sembla que s’allunya del que fins no fa gaire tothom tenia clar de com fer front, interpretar i cantar les òperes del catàleg verdià, des de l’Oberto a Falstaff, en una amplíssima gamma de rols que van anar evolucionant des d’un belcanto tardà fins a l’incògnit futur de les dues darreres òperes, obertes definitivament a un cant més declamat i a una importància del discurs musical unitari, fins aleshores mai vist, però si intuint.

Amb els baixos, com ha succeït amb els barítons, el problema és que no hi ha veus prou rotundes per classificar-les sense cap mena de dubte en la categoria que correspon. Tips estem d’escoltar barítons que assumeixen  rols de baix i de tenors curts, que fan de baríton, però hi ha poques veus d’aquelles que només emetre la primera nota podem exclamar sense por a errar-la,  AIXÒ ÉS UN BAIX!. Continua llegint

PREPARANT IL TURCO IN ITALIA

Nino Machaidze, Fiorilla a Il Turco in Italia

Nino Machaidze, Fiorilla a Il Turco in Italia

Demà s’estrenarà al Liceu, i aquest cop si que és veritat, Il Turco in Italia, l’òpera de Gioachino Rossini que després de cent-noranta-nou anys es representarà per primera vegada al teatre de les Rambles. Abans s’havia estrenat al Teatre de la Santa Creu la temporada 1820/1821 i també l’havíem gaudit molt en una divertida posada en escena de Mario Gas al Teatre Grec, quan el festival estiuenc es dignava a presentar una producció operística. Va ser l’estiu de 1984 amb Enedina Lloris  i deu anys més tard es presentà la mateixa producció al Festival de Peralada, aquest cop amb Sumi Jo i Simone Alaimo.

Que hagi trigat tants anys a estrenar-se al Liceu no s’acaba d’entendre, tot i que de les grans òperes còmiques de Rossini (no parlo de les farses, òperes en un acte), jo m’atreviria a dir que és la més “fluixa”. Impossible comparar-la amb Il barbiere di Siviglia o L’italiana in Algeri, tampoc amb La Cenerentola, tot i que aquesta no és ben bé una opera còmica.

En qualsevol cas no es tracta d’una òpera menor, ni molt menys, és una òpera molt original i  fins i tot amb un plantejament teatral molt modern i un argument decididament arriscat.
Continua llegint

PREPARANT STREET SCENE DE KURT WEILL

Young Vic Opera Production of Weil's Street Scene (c) Keith Pattison

Young Vic Opera Production of Weil’s Street Scene (c) Keith Pattison

Divendres tindré el privilegi d’assistir a la primera representació de Street Scene, l’òpera de Kurt Weill que arriba al Liceu per primera vegada i que es representarà els dies 1,2,4 i 5 de març, en una producció del 2008 de Young Vic/The Opera Company amb més aires de teatre musical que d’òpera, si bé la pretensió de Weill era escriure un drama musical en el  que l’acció musical es combinés amb els diàlegs parlats, com podria ser la versió original de Carmen estrenada a l’Opera Comique, ja que volia preservar el realisme fent que les escenes parlades i cantades fluïssin amb naturalitat, alternant la importància del diàleg amb els girs musicals dramàtics segons convingués.

També cal tenir en compte que una orquestra de teatre musical de l’època (gloriosos anys que els musicals es feien amb 35 músics), Weill no podia desenvolupar les orquestracions com si ho hagués fet per una orquestra de 80 musics d’un teatre d’òpera, i per tant, tant per les parts vocals que requereixen impostació lírica, com les parts orquestral, ens situen més en el terreny del gran teatre musical (Show Boat, també podria ser un bon referent), que no pas el que molts de nosaltres associem a òpera contemporània. Continua llegint

LA FONOFERNEMLANDTECA DEL ASSUR

Ahir ho vaig proposar i aquest matí ja he rebut la primera gravació d’un Infernemlandaire, l’Assur.

Aquí jo no mano, vosaltres proposeu i expliqueu el perquè.

Crec que és una bona idea per dinamitzar el blog i fer-vos més protagonistes. Us ho mereixeu, doncs ho repetiré fins el dia que aquest blog tanqui (que passarà), que sense les vostres visites, participació i comentaris, hagués acabat aquesta formidable aventura, fa temps.

La idea inicial és un sol arxiu per cadascun de vosaltres, al menys durant una temporada. S’editaran actualitzacions setmanalment, independentment de la quantitat d’arxius que m’arribin, sempre i quan tingui material per editar, és clar. És publicaran per estricte ordre d’arribada. En el cas que hi hagin coincidències, informaré al infernemlandaire que hagi enviat la proposta repetida, que canvii. Penso que no ha de ser un problema, doncs tots tenim més d’una dotzena de coses per proposar, no us sembla? Continua llegint

Moments excepcionals

A la vida hi ha moments excepcionals, alguns sorgeixen de manera sobtada, altres de manera natural, tots ells deixen petjada. Alguns són senzills, simples, petits detalls. Altres són grandiloqüents, aparatosos, plens d’ornaments i pirotècnia.

Exemples d’uns i d’altres?

Sis hores que et semblin sis minuts o Samuel Ramey i Marilyn Horne cantant un duo de la Semiramide.

Ximpleries pensareu la majoria. En Ximo està críptic i deu haver pres alguna herba estranya Continua llegint

On està Verdi?

foto Bofill

Feia temps que no veia un Liceu tan apagat en una tarda de diumenge i amb tants buits. Segurament el pont de Sant Joan i el primer cap de setmana estiuenc i totalment de platja han jugat una mala passada a la pobre Luisa Miller, però jo diria que els afortunats han estat els que s’han estimat més bronzejar-se i gaudir del sol, el mar i la natura esclatant després del període de pluges viscut en el darrer mes i mig.

Fer una òpera de Verdi requereix uns codis que s’han de respectar, si no és que es vulgui adulterar el producte i tornar-lo descafeïnat.

El Liceu ha optat per cloure la temporada 2007-2008 amb un Verdi de transició, amb la Luisa Miller (la Traviata dels pobres) que no es representava des de la temporada 1982-1983 amb unes representacions que va comptar amb una Ángeles Gulin en un declivi total i un Josep Carreras encara esplendorós. Després l’obra es va fer en versió de concert al Palau amb la Kellen Esperian i un inspirat i pletòric Neil Schicoff, en l’ultima temporada del exili.

La Luisa Miller, malgrat tenir un llibret horrorós té moments musicals esplèndids, però calen 5 bones veus i cantants per fer creïble musicalment parlant, allò que el llibret fa risible.

En la funció d’avui Continua llegint

MANON AL LICEU

Semblava que no havia d’arribar mai i l’estiu ja és aquí i la primera nit ens ha portat la Manon de Massenet al Liceu, tot i que més aviat semblava que fos la Manon de Dessay i Villazón.

4 acte Manon - Foto Bofill

foto Bofill 

Nit de gala al Liceu, d’aquelles on es respira la tensió i els nervis d’un gran esdeveniment artístic. Nit esperada i temuda i això ja és tota una garantia. Sense saber com anirà i posades totes les esperances en veure el millor espectacle de la temporada, ens disposem a gaudir de l’òpera. Aquest hauria de ser l’esperit de tots els bons afeccionats, però tot i així, sabem que hi ha gent que te ganes de gresca i que avant match, ja han fet el judici de l’espectacle. Ja han decidit si els cantants estaran be i els que no mereixen la més mínima consideració.

Anar al teatre sabent que no ens agradarà és la cosa més absurda del món. Millor no anar-hi, si tots els ingredients que composaran l’amanida no ens agraden.

Dessay i Villazón han triomfat, però ens ha quedat en el regust final, desprès de les aclamacions finals de la immensa majoria de les persones que han anat al Liceu aquesta nit, la imatge de que no ha estat el triomf definitiu que hom esperava.

Què ha passat?, doncs jo crec que aquesta Manon no acaba de ser la Manon que tots volem veure. Estan malament els cantants?, no, no ho estan. La direcció musical és dolenta i avorrida?, no, no ho és. La direcció d’escena no és reeixida?, doncs tampoc, al menys el McVicar no ha rebut, per sorpresa i satisfacció exterioritzada al rebre els aplaudiments, la protesta del públic. A mi, el dia del assaig general no em va agradar gens i d’ahir nit no puc dir res, doncs la meva localitat no tenia visió general del escenari. Però sembla que ha agradat. Doncs malgrat tot això, no ha estat l’apoteosi, no ha estat el millor espectacle de la temporada.

Natalie Dessay està esplèndida. Com a actriu i com a cantant, però la seva veu no és la de soprano lírica, tal i com demana la partitura. Tot i així, ella sap com tirar endavant aquest rol, fent-lo creïble i emocional impactant. El quart acte li queda molt poc brillant, però el sacrifica, per tal de fer un cinquè acte magistral. Abans de començar han anunciat que estava malalta però que malgrat tot cantaria. No he notat cap diferència amb el dia del assaig, potser alguna lleu caiguda de la veu i trencament d’alguna nota en el duo de Saint-Sulpice, però res greu i significatiu.

Rolando Villazón ha començat be, una mica reservat, però molt musical, amb un segon acte molt matisat i amb unes mitges veus i pianos molt rellevants. Quan arriba l’ària en el tercer acte, la veu s’arronsa o per por o per incapacitat d’emetre les notes de manera clara i segura. El dia del assaig general ens va fer patir molt i avui no tan, però també. Després en el duo amb la Dessay, s’ha recuperat una mica, però la veu quedava tapada per l’orquestra i la soprano. Els actes quart i cinquè, sobretot el duo final, ha estat esplèndid, projectant la veu de manera segura i sonora. Tard, per algú que estava esperant el més mínim defecte, per demostrar de manera absolutament injusta, la seva desaprovació en mig del deliri col·lectiu. Aquest individu ha dormit feliç i la resta ens preguntem que hem fet nosaltres per merèixer aquests jutges aïllats, que en cada funció d’estrena ens han de demostrar el que saben i lo errats que estem tota la resta.

Manuel Lanza, amb una de les millors prestacions que li he vist jo al Liceu, també ha merescut la protesta del mateix individu. Injust, molt injust.El veterà Samuel Ramey ha rebut una ovació de gala, però sota el meu punt de vista immerescuda. El seu estat vocal, tot i què, infinitament millor que el dia del assaig general, no és ni molt menys òptim. Aquesta és la seva presentació en una òpera, l’altre actuació va ser un recital fa molts anys, però renoi, l’hem de aplaudir pel que hem escoltat avui i no per la seva gloriosa carrera, que no ha fet a casa nostre. Aquesta mateixa temporada, un altre venerable veterà com René Kollo, no va tenir, tot i no fer el carro com ha fet avui el Ramey, una molt més minsa rebuda, com a professor de ball de la Manon Lescaut, i la carrera de Kollo ha estat tan gloriosa com la de Ramey i al Liceu va  cantar més.

La resta de l’extensa companyia, molt be. L’omnipresent i sempre òptim Francisco Vas, el tercet Martins-Tobella-Schneider, Didier Henry, Cristina Obregón, Lluís Sintes, Jordi Mas i Gabriel Diap. 

Victor Pablo Pérez ha portat una Manon de manual i l’orquestra quasi sempre l’ha respost de manera excel·lent, però potser hi ha hagut uns quants desajustos, que en les propers dies desapareixeran. Tot i tenir `xit, no ha estat rebut al final, com jo crec que es mereixia.

El Cor molt be i el cos de ball ignot, més aviat descriptible i és que tota l’escena de Cours-La-Reine, jo crec que no hi ha per on agafar-la.Tot plegat no ha acabat de fer la salsa que hagués estat desitjable per fer de la nit d’avui una representació memorable.Tan de bo, en els propers dies les funcions vagin agafant un altre caire i sobretot que el individu que ens ha protestat, con que no li ha agradat el Villazón, no tornarà més al teatre per veure les altres Manons, i així d’aquesta manera, no sortirem amb aquesta mala llet reconcentrada que ens provoquen aquestes protestes absolutament injustes cap a un dels millors tenors d’avui en dia, que potser no ha tingut la millor nit, però que en cap cas, ha fet res per esser protestat, ja que si protestem això, no hem de protestar TOT.

actualització sonora d’aquesta Manon a Saint Sulpice, 30.06.2007.

SAMUEL RAMEY

ramey11.jpg Avui el Samuel Ramey,  si fos un treballador assalariat i en condicions normals, s’hauria de retirar, ha fet 65 anys.

Sembla mentida, però segons he escoltat per Catalunya Musica, els ha fet avui. Malauradament al Liceu tan sols l’hem vist un cop (a Catalunya Musica han dit que debuta aquest any amb la Manon, pobres no en saben més) i en un recital el dia 14 d’abril de 1989. Va cantar, acompanyat al piano per John Fischer, obres de Händel, Purcell, Schubert, Verdi, Britten, Ravel i Ives. Recordo que ens va agradar però ens varem quedar amb les ganes de sentir-lo en òpera, en aquells anys estava en plenitud i també recordo que la veu ens va semblar, a part de rodona, bonica i extraordinàriament emesa, una mica petita.

Llàstima que ara ens ve quan està`, diguem que, “arrossegant-se” pels escenaris. Veritablement és un luxe veure’l fer el Comte des Grieux (un luxe pel DVD que segurament es fera) i la propera temporada el Wurn de la Luisa Miller, però ens l’hem perdut en Rossini, el repertori mozartià i el belcanto. En Verdi, tot i esser un gran cantant (excepcional Attila), no te la rotunditat que requereix un baix verdià.

Encara que hi han vídeos, dvd’s i cd’s per copsar el que aquest gran cantat ha fet, ens hem quedat amb un pam de nas.

Jo el vaig veure fa tres anys a La Bastille en una memorable Damnation de Faust amb la Larmore i el Groves, dirigits per Mark Elder i amb una posada en escena espectacular de Robert Lapage. La veu no era tant rotunda com quan va venir al Liceu, però el timbre era aquell tan seu i inconfusible i el volum em va semblar més gran i sobretot em va agradar molt la manera  d’interpretar musicalment el personatge.

Felicitats i malgrat tot, t’esperem amb ganes.

Mahoemetto II (Rossini) a Pesaro l’any 1985