IN FERNEM LAND

IBERCAMERA: BAMBERGER SYMPHONIKER-JONATHAN NOTT


bamberg 002

En un dilluns gèlid, on la nul·la coordinació entre promotors i cicles musicals van fer coincidir un altre vegada dos concerts simfònics d’interès, un a L’Auditori i l’altre al Palau, vaig anar a veure a la formidable Bamberger Symphoniker que sota la direcció de Jonathan Nott van oferir una quarta simfonia de Mahler esplèndida.

El concert es va iniciar amb el concert per a violí i orquestra número 5 en la major Kv 219 de Wolfgang Amadeus Mozart, amb una orquestra molt reduïda i la participació de la jove violinista russa Alina Pogostkina. No puc fer cap retret a la versió, ja que el so pulcra de l’orquestra i la solista eren idonis, però a aquell Mozart li faltaven coses. Tot era plaent, col·locat en el seu lloc, amb la dosi justa de virtuosisme, però sense nervi i sense muscle, tot molt propici a la relaxació, potser fins i tot excessiva, bonic però no bell. Em vaig deixar endur per la “teràpia Mozart” que sempre fa el seu efecte i en un tres i no res estava en un altre món, no us diré que fent nones, però absolutament absent, la música em servia de pretext per alliberar la tensió d’un dilluns intens, però a mi la música m’agrada viure-la, i aquell Mozart era una banda sonora.

Al finalitzar Alina Pogostkina atenent als amables aplaudiments d’un públic molt més agraït que entusiasmat, va oferir una propina molt interessant, impossible de identificar-la (no estaria malament que quan toquen alguna cosa que no sigui Bach ens fessin l’anunciat de la peça). En aquesta propina em va semblar entreveure més risc, més virtuosisme i més emoció, però  no em va treure de l’estat quasi beatífic que la primera part em va proporcionar.

L’escenari va canviar radicalment a la segona, ja que ens esperava la simfonia número 4 en sol major de Gustav Mahler, la més humana de les simfonies del compositor bohemi, Mahler és una de les especialitats de l’Orquestra de Bamberg i del seu director, l’anglès Jonathan Nott.

Amb l’orquestra al complert, ja des de el primers compassos es va intuir que allò anava seriosament i que la versió seria notable, i caram si ho va ser!.

L’Orquestra simfònica de Bamberg té un so càlid, amb unes cordes molt poderoses, unes fustes dolces, de notable presència i un metall potent i a vegades no del tot precís, qui sap si una mica desequilibrat de la resta, però no em va molestat gaire, ja que el que Jonathan Nott ens va donar a canvi va ser tota una versió, i això sempre ho agraeixo moltíssim. No vaig escoltar el que esperava, vaig escoltar moltes més coses, mil i un detalls d’orquestració, de intenció, de pulcre i minuciosa descripció d’aquest món infantil, quasi naïf que deixen entreveure els dos primers moviments, amb timbres i colors resolts de manera molt notable. Em vaig adonar de coses que mai m’havien merescut atenció, la manera per exemple com el mestre Nott acabava algunes frases musicals, tallant en sec i deixant que el so, potser per la particular acústica del nostre Auditori ajudés a fer la resta, l’efecte em va semblar magnífic. Era la versió d’un director compromès i d’una orquestra dúctil i poderosa, capaç de canviar les dinàmiques i les intensitats en brevíssims instants, sabent arreplegar-se a quasi el xiuxiueig a cau d’orella (quin tercer moviment!) i al cap de no res omplir la sala principal de L’Auditori d’un esclat fascinant, mai saturat, mai molest, ni cridaner, ni groller.

Quan ja em tenia absolutament entregat, va arribar el Ruhevoll, el pertinent adagi on Mahler, com sempre, sap arribar al fons de l’ànima, aquest cop sense les grandiloqüències de la tercera simfonia, tot de manera molt més terrenal, plàcidament, i allà la corda dels de Bamberg, en plena complicitat i comunió amb la resta de l’orquestra es van encarregar de fer-nos arribar a la porta del paradís. Quins moments tan bells ens van proporcionar, aturant per segons espai i temps i portar-nos fins al darrer moviment on ens esperava la veu celestial de Christiane Karg per cantar-nos els goigs celestials.

La veu dolça, mai estrident, de Karg es va adaptar a aquest món mahlerià que Jonathan Nott va saber crear tan bé, i com un guant es va entrellaçar entre els músics i ells amb ella, fent que la sempre complexa inserció d’aquesta lied per concloure la simfonia, fos molt natural. Christiane Karg em va recordar en molts moments a la gran Lucia Popp, ja fos per el color de la veu, com per l’emissió dels aguts sense cap indici de tibantor, com suspesos sobre cotófluix, de manera natural, suau, dolça, prenent més sentit que mai els versos finals

Cap música de la terra,
es pot comparar amb la nostra.
Onze mil donzelles
s’atreveixen a dansar!
Fins i tot, Santa Úrsula se’n riu!
Cecília i els seus parents
són excel·lents músics de cort!
Les veus dels àngels
estimulen els sentits,
de manera que tot desperta al goig

(traducció Salvador Pia)

Una interpretació magnífica i intensa, plena de subtileses, de detalls, senzilla fins on el mateix Mahler ho permet, carregada de sentiment, comunicativa, brillant en definitiva.

Al final molts aplaudiments i cap propina, sincerament ho trobo molt més lògic. Què es pot tocar després? una banalitat brillant per endur-nos a casa?, jo després dels dos darrers moviments, i això que el lied “Das himmlische Leben” (La vida celestial) no acostuma a ser el que més m’agrada, no necessito res més.

L’Auditori presentava una magnífica entrada. El públic es va comportar d’aquella manera, és a dir, estossecs desmesurats entre moviments, estossecs imperdonables en els finals en pianíssim, i un mòbil, és clar, tot i que Mahler li va jugar una mala passada i quan ens pensàvem que allò seria dramàtic, un cop de geni orquestral, còmplice,  el va ofegar en l’anonimat  indigne. No cal dir que els neguitosos habituals així que van començar els primer aplaudiments es van aixecar per anar a buscar l’abric i el cotxe. Van arribar cinc minuts més aviat a casa, però van ensenyar una imatge desagraïda a l’orquestra que ens visitava.

Tan de bo al Palau les coses hagin anat tan bé, espero poder anar al quart concert de l’Orquestra del Liceu, els altres tres me’ls he perdut, i creieu-me que el mateixos del Liceu no h facilitat les coses. Quan se n’adonaran  que evitant la competència deslleial tots i podem sortir guanyant?.

21 comments

  1. Joan

    Al Palau bé. No tant com a l’auditori pel que expliques però també va agradar molt.Tant, que el públic no se’n va poder estar d’aplaudir amb intensitat abans que no acabés l'”emperador”i la 2ªde Brahms. Com que són obres que es programen força sovint a la mateixa sala m’inclino a pensar que va ser degut a la ingent quantitat d’invitacions regalades (mitja platea) i és clar, ja que et conviden a alguna cosa i més a platea doncs aplaudeixes de tot cor ben agraït.

    M'agrada

    • Benvingut carles barba, moltes gràcies per comentar. També és un plaer rebre la impressió d’altres assistents, encara que no comparteixin la meva, enriqueix la crònica aper a tots aquells que s’aproximen al blog cercant precisament això, opinions.
      Torna quan vulguis, seràs sempre benvingut.

      M'agrada

  2. Fernando S.T.

    Mozart correcto y Mahler magnífico.
    Alina Pogostkina y Christiane Karg, sensibles.
    La orquesta estupenda y el director soberbio, en Mahler.
    Estamos de acuerdo, compartios sensaciones muy similares.
    Es una orquesta estupenda, quizás no esté a la altura de Munic o Frankfurt, ni mucho menos de las berlinesas, pero es una formación muy sólida y de calidad. El director me pareció muy bueno, a partir de ahora le seguiré con atención.

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    Encara que no vaig poder-hi anar tambè és bo llegir la crònica del que va succeir. Curiosos els efectes terapèutics de Mozart. Són molt extesos veig. No he entés mai per què els solistes els hi costa tant anunciar l’obra que interpreten com a bis. Ni que sigui molt coneguda, ajuda sempre a la comunicació intèrpret-oient i no deixa de ser un petit però molt bon gest formatiu/informatiu que ben segur tothom agrairia. I mira que costa poc. Coses dels artistes. Pel que fa a la més íntima de les simfonies de Mahler només dir que un cop llegida la crònica més em sap greu no haver-la escoltat. Aquí a Madrid actúen el dijous amb l’Emperador i la 5ª del mateix Mahler. Però torno demà. Se m’ha mostrat esquiva la sort amb la Bamberg. En fi, ni tot està per fer…ni tot és possible! 🙂

    M'agrada

      • Josep Olivé

        Avui toca dir que jo de futbol ni flowers… Mentres caien desagradables gols a mi em queien molt més agradables notes d’un escènic/dramaturgic preciós Cosi… Ja veus…Ahir M no de Messi sino de Mozart! Tots dos són una garantía, però està demostrat que el segon encara més…molt més! 🙂

        M'agrada

  4. Alina Pogostkina me pareció una cursi y una sosa redomada interpretando Mozart. Totalmente insulso.
    Pero ese Mahler… ains, ese Mahler. Me tuvo despierta hasta bien tarde ayer por la noche. Estos subidones de adrenalina a ciertas horas son contraproducentes para la salud.

    M'agrada

  5. Pere

    Totalment d’acord amb el teu comentari. Res a afegir, doncs. La violinista em va semblar correcta… però cursi i sosa? ja m’agradaria a mi tocar el violí una milèsima part de com el toca ella. Pel que fa als bisos, ara s’ha posat de moda no presentar-los i, sovint, no pots identificar el que toquen. Què hi farem! Tot i això, un gran Mahler el que varem escoltar.

    M'agrada

  6. awalquiria

    M’agrada molt veure tan ben escrit el sentiment que un ha viscut i que fa que tardis adormir-te….Maravellosa i memorable nit al’auditori. Gracies Joaquim

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: