Quina gran obra i quina versió més discreta!
Ahir va tenir lloc l’estrena al Liceu i a Espanya de Street Scene la primera òpera americana de Kurt Weill. Les ganes eren moltes i l’esdeveniment important, ja que no és Weill un compositor gens considerat al Gran Teatre, si tenim en compte que aquesta és la segona producció que es programa després d’aquell famós escàndol de l’estrena de Mahagonny l’any 1970.
El Liceu, com ja vaig anunciar a l’apunt preparatori, va triar per l’ocasió una producció londinenca provinent del Watford Palace Theatre, coproduïda per The Opera Group i el Young Vic, i que incideix més en la vessant de teatre musical que no pas en l’estrictament operística, malgrat que les exigències vocals de la partitura original són per a veus líriques perfectament definides per a cadascun del personatges amb vocalitats i tessitures.
Sabent que la producció no ho respectaria i per això utilitzaria l’amplificació, cosa que m’espentava i que s’ha resolt de manera notable, és a dir discreta, vaig creure que provenint de Londres i per tant de gent tan experta també en teatre musical, la producció potenciaria molt més és els aspectes teatrals i el treball d’actors.
És cert que veient les fotos de la producció ja no m’esperava aquell carrer que reproduís amb la fidelitat espectacular de la producció de Francesca Zambello assequible DVD (Arthaus 1995), però creia que concentrats amb el suposat treball escènic, la versió seria molt potent.
La desil·lusió en aquest aspecte ha estat màxima. Ni grans veus, ni gran teatre. Una producció digne, vorejant el teatre provincià, poc ambiciosa i massa petita en tots els conceptes, per ser una estrena a l’Estat i al Liceu.
L’estructura de mecano-tub que fa de contenidor a l’orquestra i esdevé la casa de veïns, és petita, no deixa espai per als actors i no ofereix cap joc escènic, ni estètic, interessant; pràcticament esdevé com aquelles versions d’òperes semi escenificades, amb l’orquestra a dalt de l’escenari, el director palplantat en mig i els cantants en primer terme, exhibint, segons facultats, les seves dots teatrals, quasi no m’ha ofert res més. Per tant i em sap greu dir-ho, molt decebedora.
El cantants/actors tampoc són d’aquells que justifiquin una veu poc interessant o descaradament poc idònia, amb una actuació teatral superlativa que et fa oblidar que no són ni baixos, ni barítons, ni tenors, més aviat tot el contrari. O bé no estaven prou ben dirigits, o també són limitats com actors, no sabria que dir-vos.
La producció és tan discreta i poc cuidada que es permet que el nou llogater que entra a ocupar el pis dels desnonats (terrible coincidència amb l’actualitat), poc abans de finalitzar l’obra, porti una gavardina en plena canícula, mentre el veïnat és queixa (tant a l’obertura com a l’epíleg) de la insuportable calor que fa.
El disseny de llums és pla, i no aprofita les escasses possibilitats de la bastida metàl·lica.
Ara fa molt temps que no m’ho puc permetre, però durant molts anys les visites a Londres eren molt freqüents i em vaig fer un tip de veure teatre musical, i us puc garantir que fins i tot en companyies petites o teatres de petit format, hi havia cantants i sobretot actors imponents, ahir amb aquests no em vaig transportar a aquells enyorats viatges.
El fet que l’orquestra i director siguin tan visibles, mata en masses ocasions el joc escènic. És difícil combregar amb el drama de la família Maurrant, veient al director com gesticula de manera molt notòria per tal de que totes les fustes i els metalls, situats al primer pis de l’estructura, el vegin. A mi m’ha desconcentrat. En altres muntatges amb l’orquestra a dalt de l’escenari, ho resolien de manera més imaginativa, però en aquest tan sols hagués faltat que portessin una jaqueta llampant (tipus Sala Martín, per exemple), per semblar l’Orquestra Maravella a l’embalat de la Festa Major.
Parlant de l’orquestra, era la del Liceu, i aquest repertori li és ben aliè. Els cinc primers minuts m’he temut el pitjor, però després Tim Murray ha anat dominant la situació i tot ha pres un caire més tranquil·litzador, ja que s’han equilibrat i han arribat a tenir moments notables, si bé no ha estat en els moments mes lleugers o ballables on han assolit les prestacions més òptimes. Jo crec que ni la distribució, ni l’ubicació els ajudava a sonar equilibrats i conjuntats. Alguns solos de trompeta a càrrec de Miquel Àngel Bosch (segons programa), m’han semblat molt bons, tot i insistir amb l’errònia ubicació que el destacava en excés de la resta i perjudicava l’equilibri amb les veus.
Ai les veus!, millor seria dir les veutes, tot i la lleugera amplificació, però entre elles m’ha agradat per sobre de la resta Susanna Hurrell interpretant a Rose Mourrant, la filla. La veu és bonica i amb l’amplificació lleu podia fer-se notar en els moments més exigents sense necessitat ni de cridar, ni de perdre el color eminentment líric. Al segon acte i en els moments més intensos ha estat vocalment correcta i més discreta com actriu. La seva mare Anna Maurrant, a l’original una soprano dramàtica, aquí era Sara Redgwick i no la prèviament anunciada Elena Ferrari. La senyora Redgwick, si ens cenyim al currículum que el mateix teatre ens proporciona, era una soprano soubrette o com a molt una líric lleugera (Gilda, Frasquita, Zerlina, Despina), tot i que també ha fet front a Gianetta, Pousette, Mimi, Violeta o Berta al barber de Sevilla, una barreja ben exòtica i desconcertant. Ara aquesta senyora ja canta rols de caràcter, té una edat i la veu li permet fer front a rols més exigents, amb resultats de digne discreció. Canta amb sentiment, però li manca aquell punt que faci aixecar el vol de la partitura i commoure amb un rol ideal per fer-ho. En la seva ària del primer acte “Somehow I Never Could Believe” hagués hagut de guanyar-se el públic amb una interpretació molt més emotiva, ho havia d’estripar una mica més, ja que tan sols amb la veu no ho podia fer. Tot i així l’Anna Maurrant és tan agraïda que ella ha aprofitat molts moments per sobresortir sobre la resta, ja que vocalment, tret d’elles dues, els altres voregen els mínims.
No pot ser que Frank Mourrant no tingui cap vocalitat, al menys un baríton tronat, però és que Geof Dolton no té cap presència. No pretenia que s’apropés al Ramey que us vaig deixar a l’apunt preparatori, però que a “Let Things Be Like They Always Was” impressionés una mica, si, si que m’ho esperava. Tampoc com actor m’ha agradat. Conec a aficionats molt bons que ho farien millor, i el rol en aquest aspecte és agraït, però el que no es pot fer mai tan notòriament, és fer de dolent. Interpretació pueril.
Paul Curievici que interpreta a Sam Kaplan, ha patit de valent cada vegada que tenia que enlairar una mica la tessitura, una mica només. Seria un tenoret si quan ataca els aguts els mantingués projectats i coberts, però on vas a parar!, ni a la famosa “Lonely House”, ni en els posteriors duos amb Rose, “Remember That I Care”, “We’ll Go Away Together” i “Don’t Forget The Lilac Bush” ha sobrepassat l’aprovat. Potser alguns rols de teatre musical els pugui fer, però aquest amb unes certes exigències líriques, l’excedeix per totes bandes. Com actor sense ser res de l’altre món, m’ha semblat convincent fent aquest fracassat sense esma.
Hi ha entre tota la discreta companyia, un número musical a punt de concloure el primer acte, que interpreten els personatges de Dick McGann i Mae Jones, és el trepidant “Moon-faced, Starry-eyed” i aquí tant Ashley Campbell com Kate Nelson han fet pujar per moments una mica la temperatura, ja que sense ser una actuació per ensorrar un teatre o aixecar-se de la butaca, com a mínim han traspassat la quarta pared i han comunicat amb el públic, que per primera i única vegada, ha aplaudit sense cap timidesa.
No sé si el Sr. Robert Burt ha patit la forta contusió que l’ha obligat a no sortir al segon acte, abans o després de iniciar el famós número “Ice Cream Sextet”, si l’ha patit abans, s’explica amb escreix que ho hagi fet fatal, si s’ho ha fet després no té perdó, ho ha massacrat i ha fet anar de corcoll als altres.
No els anomenaré a tots, us deixo l’elenc del full de sala i sent generós us diré que ho han fet correcte, sense més.
No em vull deixar el Cor Vivaldi, en una actuació com sempre magnífica, si bé molt limitada en la seva globalitat a l’inici de l’acte segon, i a un grupet, massa joves per ser companyes de la graduació de Rose, durant el primer acte. No cal dir que l’emissió, afinació i equilibri han estat com sempre, magnífics. Una garantia
Pel que fa al Cor del Gran Teatre del Liceu, té unes intervencions molt esporàdiques i en aquesta producció, fora d’escena, els hem vist quan han sortit a saludar i potser algú ha pensat, però quan ha cantat el Cor?
Si algú pensa que no m’ho he passat bé, s’equivoca, m’agrada tant aquesta òpera que he volgut aprofitar-la de cap a peus, aneu a saber quan temps passarà fins que la torni a veure, i per tant me l’he cruspit tota, amb delit. Ara bé, no pot ser que el record que em quedi sigui aquesta produccioneta tan poc ambiciosa en totes les vessants. Potser en un teatre petit funcioni, ho dubto molt, però no és una producció per un escenari tan gran, curiosament tan esquifida com és, el fa petit, estret i terriblement anodí.
Tampoc una sala tan gran propicia que els espectadors de mig teatre fins al fons acabin de veure amb deteniment un treball d’actors que he intuït millorable.
Tornaré d’immediat a la versió Mauceri, cal fer justícia a Weill.
IN FERNEM LAND 
Llàstima d’oportunitat perduda… Però si l’obra és bona i ens ho pasem bé, s’ho mereixerà. A veure aquesta nit.
M'agradaM'agrada
I el vestuari? En una obra amb tants personatges podien mirar d´ajudar a distingir-los, oi? Doncs no: samarreta imperi per tots i ja t´ho faràs!
M'agradaM'agrada
Les samarretes imperi em semblen idònies, molt més que la gavardina o les rebequetes d’algunes senyores, si tot el desencís fos aquest, rai!
M'agradaM'agrada
Gracias, Joaquim! El lunes día de nuestro turno PA, allí estaremos.
( quizá más pendientes del anuncio oficial de la nueva temporada 13/14, de lo que díce el ínclito Marco sobre el “sponsorship” con la institución Levante Partners y la búsqueda de mecenas USA, que de este Street Scene discretito relatado por ti)
M'agradaM'agrada
Tema peliagudo este de la esponsorización americana, veremos como acaba “tot plegat”, espero que sea más exitoso que la campaña de pseudo micro mecenazgo.
M'agradaM'agrada
Vaja… Doncs gràcies la crònica! Ara sé que no fa alta anar-hi…
M'agradaM'agrada
No et creguis tot el que jo dic, contrasta opinions…
M'agradaM'agrada
Estic molt d’acord amb el que dius. Evidentment no tinc els teus coneixements per jutgar, malgrat haver vist alguns videos, però a banda d’algunes intervencions penoses com la del Sr,Burt que afortunadamente (i sigui pel que sigui) no va aparèixer en el segon acte, em va agradar la representació i m’ho vaig passar força bé. També crec que l’escenografia es massa plana i l’orquestra, físicament era en fora de lloc.
M'agradaM'agrada
El Sr Burt no podrà agafar una contractura cada dia, oi? 👿
M'agradaM'agrada
Una veritable pena. Poques vegades que es fa una òpera de Kurt Weill al Liceu i amb aquests resultats…
M'agradaM'agrada
És la meva opinió, potser hi haurà qui ho trobarà excepcional, ves tu a saber…
M'agradaM'agrada
Quina sort haver vist la magnífica pel.lícula de 1931 de King Vidor abans! Ha estat bàsic, entre daltres coses per a no acabar completament esgotat intentant seguir cant, escena i texte. I és que la meva percepció de la Street Scene del Liceu ha anat canviant, no sols hores desprès, sino tambè al llarg de la seva representació. I a aquets canvis (què seriem sense els nostres dubtes i contradiccions?) han influit King Vidor i la teva crónica. I no em fa res deixar escrit aquí que lo que pensava en l’entreacte no em veig amb cor de sostenir-ho ara. En primer lloc perque de teatre musical no hi entenc, i en segon, perque obres d’aquest tipus es poden comptar amb els dits d’una sola mà les que he vist. Si King Vidor va fer que seguis perfectament el que passava a escena i fins i tot entendre que era una bona plasmació del drama d’Elmer Rice, i si la qualitat de les veus i acceptació d’amplificació sempre ho he tingut en compte dins d’un contexte no operístic, és tanmateix imposible rebatre ni una sola de les mancances esmentades a la crónica.
Pel que fa a la música de Kurt Weill em va agradar molt. Però tambè aquí haig de rectificar el que vaig dir l’altra dia en relació al pòsit musical de la seva època berlinesa. I rectifico perquè ahir vaig escoltar un Weill absolutament entregat al gènere de teatre musical americà, i res de pejoratiu hi ha en aquesta afirmació, tot el contrari, demostra una extrordinaria facultat per al mimetisme musical i aporta a la música americana qualitat, molta qualitat. El que vull dir es que veig molt poc rastre, o millor dit, poques qualitats equivalents amb les seves dues úniques òperes que conec, “L’Òpera de tres rals” o la mateixa “Rise and fall of the city of Mahagonny”.
M'agradaM'agrada
Vols dir que és millor Mahagonny o l’Òpera dels tres rals?, són diferents, però em nego a dir que aquelles són millors que aquesta senzillament per que aquí s’apropi més a una música que molts qualifiques de manera errònia de comercial i menys bona, possiblement perquè les melodies són senzillament cantables.
Jo ja passo d’aquests clixés, prou mal m’han fet durant molts anys.
M'agradaM'agrada
No, no…en absolut Joaquim. Reconec que la frase meva de les “qualitats equivalents” no és feliç i no expresa el que realment volia dir. Ja he deixat escrit que em va agradar molt la música i que Weill no fa altra cosa que enaltir la música americana. Volia dir, probablement de manera poc comprensible, que hi ha poques mostres del Weill berlinés. I quan dic que Weill s’entrega per complet al gènere del teatre musical americà torno a insistir amb que: …”res de pejoratiu hi ha en aquesta afirmació, tot el contrari, demostra una extraordinaria facultat per al mimetisme musical i aporta a la música americana qualitat, molta qualitat.” Aclarit queda.
Interessant l’observació sobre les melodies senzillament cantables. Qui més qui menys hem passat per una etapa en que lo més sencill, comercial o les obres que més s’han interpretat i que són immensament populars eran sinònims de poca qualitat en uns casos i de poca nivell “intelectual” uns altres. Un músic tan poc sospitós de ser popular com Brahms va escriue les primeres notes del Danubi Blau en una postal tot dient…”…sembla fàcil, oi?…Ojalà se m’haguessin ocurregut a mi!”. Bé, més o menys aixi és l’anècdota. Jo ja vaig passar aquest petit “xarrampió” i em va durar molt poc temps, de manera que escolto una Quinta o una Traviata sempre amb l’il.lusió de la primera vegada…o més! I fa poc, visitant la casa natal de Beethoven, va i veig un DVD absolutament descatalogat del gran i discutit Ivo Pogolerich en el que entre d’altres obres de Bach i Scarlatti va i interpreta el “Para Elisa”. I me’l vaig portar cap a caseta amb una il.lusió que no et pots arribar a imaginar, donat que quan estava asequible a les estanteries no em captava gens l’atenció i un bon dia va i em venen ganes irresistibles de tenir-lo i escoltar-lo i ja va ser massa tard per estar, com deia, descatalogat. Si, ja sé que que ara tambè ho puc aconseguir amb un youtube però no, no és el mateix.
Ondia, se m’ha anat l’olla. Treus temes que sempre m’han interessat i passa lo que passa… 🙂
M'agradaM'agrada
Esperava especialment aquest apunt. De la teva impressió i de la Colbran així com de la lectura dels comentaris dels altres infernemlandaires depenia que comprés entradas, si en quedaven. Està clar que no ho faré. Ja estic avisada.
Gràcies, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Tot i així, estimada Glòria, no hi ha com la valoració d’un mateix.
M'agradaM'agrada
No salí decepcionado porque lo visto en TV ya me indicaba por dónde iban a ir los tiros, pero se ha hecho un auténtico “quiero y no puedo” con una ópera moderna extraordinaria, reduciéndola a un musical de tercera, gracias a unas voces insignificantes, un decorado nulo y una dirección escénica de puro barrio que no ha permitido demostrar a los diferentes intérpretes si eran auténticos actores profesionales o simplemente aficionados. Una pena.
Pero como más vale poco que nada, me quedo en que he podido ver en vivo -aunque con amplificación que odio, eso sí muy bien controlada- la tercera ópera -para mí- de las compuestas por Kurt Weill,pues ví “Mahagonny” en su estreno polémico en el Liceu y “L’òpera de tres rals” en versión también adaptada para voces no líricas, pero con una magistral dirección de Mario Gas, obra que había visto anteriormente con Luis Aguilé y Elisenda Ribas en castellano. Quizás “Street Scene” no es la mejor ópera de Kurt Weill pero a mí me gusta muchísimo y esta versión del Liceu no le hace ninguna justicia.
Hay quien se rasga las vestiduras con sus composiciones americanas, como si Kurt Weill se hubiera traicionado a sí mismo, pero yo no comparto su opinión. Me encantan sus óperas, ballets, cantatas, canciones, piezas orquestales y camerísticas,… que compuso en Alemania y también sus musicales americanos desde “Johnny Johnson” (el primero, 1936) hasta la un tanto difícil de asimilar “Lost in the stars” (1949), quedando en medio esas maravillas que son “Knickerbocker Holiday”, la fascinante “Lady in the dark”, “One touch of Venus”, la olvidada e importantísima opereta -casi ópera- “The firebrand of Florence”, la ópera popular “Down in the valley” y la curiosa y poco exitosa “Love life”, amén de esta “Street Scene” que nos ocupa. Conteniendo todas ellas hermosísimos temas/arias para solistas, dúos, concertantes y piezas de baile.
Se ha perdido una ocasión de oro para rendir homenaje a uno de los compositores más importantes y significativos del siglo XX. Qué se le va a hacer! Es lo que hay. No obstante, quien pueda debiera acercarse al Liceu a ver “Steet Scene”, para poder escuchar una música extraordinaria que si bebe algo en las fuentes de Gershwin se anticipa en alguna melodía al gran Leonard Bernstein de “Wonderful town”, “Candide” y “West Side Story”.
M'agradaM'agrada
Per una vegada que ens fan una obra com aquesta, i el resultat és tan galdós 😦
M'agradaM'agrada
El musical és un gènere que desconec bastant, possiblemet per aquest motiu m’ha agradat, i molt. Tant el text sobre l’obra d’Elme Rice, com la música de Kurt Weill que m’han impressionat de manera esgarrifosa, tenen una gran força dramàtica. Les veus són millorables, però tret el matrimoni Fiorentino, per mi la resta es poden escoltar. La producció i el moviment d’escena, malgrat el poc espai per moure’s, vaig veure l’ambient marginal d’una part de la societat, que viu apinyada amb la misèria humana,sense engruna d’esperança abandonada de la mà de Déu, i una atmosfera tan espesa que es pot tallar amb un ganivet.No m’ha molestat l’orquestra a l’escenari, tots vestits de negre l’he trobat un element més dins el tramat escènic, d’una societat on tot és obscur sense mica de color.
M'agradaM'agrada
Jo crec que el primer que s’ha de tenir en compte quan es programa una obra al Liceu, és si la producció és idònia per les dimensions del teatre i l’escenari. En aquest cas no cal ser un lluminària per adonar-se’n que no ho és.
Si aquesta òpera la veiéssim cada dos per tres, dius, tiraquetevas, però com que no és el cas, clarament penso que Weill i nosaltres ens mereixíem quelcom més important.
M'agradaM'agrada
Vaig sortir del Liceu més aviat emprenyat, no per l’oportunitat perduda com tu dius, emprenyat amb la Direcció Artística del Liceu per haver portat aquest espectacle de final de curs del Institut del Teatre, però un espectacle per la temporada del Liceu.
No em val que em diguin que era del torn popular, com si el aquest torn per pagar menys pugui exigir menys.
He vist molts musicals, a Londres i Nova York i aquest us asseguro que no és el nivell que ofereix l’oferta tant d’una com de l’altre ciutat.
Estic segur que amb artistes i direccions locals, el resultat hagués millorat molt el que vaig veure ahir. Precisament m’imaginava aquesta òpera dirigida per Mario Gas i segur que haguéssim vist teatre de veritat. Les veus estaven al nivell dels actors i llegir la crònica de La Vanguardia em fa sentir una vergonya airada. Sap de que parla aquesta noia? Ha vist musicals aquesta noia? És ben trist que els diaris comptin amb professionals d’aquesta mena, després diran que no venen.
Vaig comprar dues platees pensant que seria el meu espectacle de l’any i me’n penedeixo.
M'agradaM'agrada
Tienes razón! La periodista Maricel Chavarría de la que dudo bastante de sus conocimientos como cronista/periodista operística, parece más la portavoz de la dirección del Liceu que una periodista independiente y algo entendida
M'agradaM'agrada
Maricel chavaria fa crònica rosa de música clàssica/òpera barcelonina. I la fa bé. Molt bé. El nivell de qualitat musical dels seus escrits és ínfim però s’ha de reconèixer que el que vol fer ho fa molt bé. Potser el problema està no en ella sino en el medi de comunicació que la sustenta, i que prefereix informar d’aquesta singular manera sobre la vida musical de casa nostra als seus lectors. L’espai amb que La Vanguardia ha informat sobre Street Scene ha estat, majoritariament i en dies succesius monopolitzada per aquest tipus de crònica. La crítica de Jaume Radigales sobre la mateixa òpera, persona preparada, solvent i digne de ser llegida i escoltada, la podeu llegir avui, Aneu en compte, ocupa tan poc espai que lo més probable és que us la salteu. Repeteixo, Maricel fa bé la seva feina. Altre cosa és lo que enten La Vanguardia del fet cultural i musical.
M'agradaM'agrada
No estic d’acord Josep, ella no pot dir, com diu, que ningú demana veus d’òpera per una obra que no les necessita. La crònica rosa passa, amb comentaris d’aquesta categoria a un marronós pudent.
Més valdria que es limités a parlar de quin vestit portava la senyora de tal, o si hi havia representants de la Gene o de l’Ajuntament, això és crònica Rosa, el que fa ella sembla pagat pel mateix GTL.
Què no ha vist cap producció d’aquesta obra, potser aquesta del Liceu és la única que hi ha que utilitza veus de mediocritat contrastada.
M'agradaM'agrada
Peò si estem d’acord Joaquim, encara que no ho sembli. Ja he dit que quan parla de música “el seu nivell de qualitat és infim.” I quan parla de la faràndula, dels guapos i de les guapes, de vestits i de joies doncs ho fa molt bé. És a dir, sap fer molt bé una feina mal feta. 🙂
Has deixat anar alguna perla actual. Et recordo una de la passada temporada? Venia a dir que donar el gran èxit del Faust del Liceu s’hauría d’explotar la fórmula d’oferir òperes concertants i fragmentades…” Què et sembla? Ho veus! No és genial? 🙂
Ah, i tossut insisteixo: És La Vanguardia qui dona ales a aquesta cultura tan banal i vulgar.
M'agradaM'agrada
Tota la raó. Ni més ni menys.
M'agradaM'agrada
+1
M'agradaM'agrada
perdoneu, no m’ha quedat gaire clar, volia dir però no un espectacle per la temporada del Liceu.
No em val que em diguin que era del torn popular, com si aquest torn, per pagar menys pugui exigir menys.
Ara sí, gràcies
M'agradaM'agrada
Carai, Joaquim, és com s’haguessis llegit la ment. Tot això que has dit és el que estava pensant ahir mentre tornava a casa des del Liceu, amb la diferència que tu ho expresses molt millor.
El Liceu és un teatre i un escenari massa gran per aquesta producció (que hagués encaixat millor al teatre Victória, per exemple), una producció en excès minimalista (tampoc esperava gran cosa, pero només un parell d’escales metàl·iques és molt pobre) que intenta omplir la buiidor de l’escenari amb una orquestra que destorba l’espectador en el seu intent d’implicar-se en el drama dels personatges, amb uns actors-cantants que no excel·leixen precisament amb cap dels dos aspectes (jo vaig pensar que la contusió del intèrpret que feia de senyor Fiorentino potser va ser una excusa perquè no semblava “tenir el dia”: la seva actuació al “sextet dels gelats” em va fer passar vergonya aliena) i amb un to general de teatre d’aficionats (aficionats amb talent i certes aptituds, sens dubte, però aficionats) que em va deixar força decebut. I és que, com tu dius, és tan infreqüent que es programi un Weill al Liceu, que, per una vegada que això passa, crec que mereixíem quelcom més que el que vam veure ahir.
Salutacions,
Emilio
M'agradaM'agrada
Benvingut a IFL Emilio.
M’agradaria que no haguéssim coincidit, al menys voldria dir que un dels dos s’ho havia passat d’allò més bé. Jo vaig posar molt de la meva part per tal de que una òpera que adoro, m’agradés molt més del que es mereixia el producte ofert.
Torna quan vulguis, sempre seràs ben rebut.
M'agradaM'agrada
Perdona si no m´he presentat abans de deixar un primer comentari aquí. De fet ja havíem fa temps compartit opinions en altres llocs (recordo cometaris sobre les diferents versions de Parsifal al blog de Wimsey, per exemple). La veritat és que, malgrat que sempre et llegeixo amb molt d’interès, em sembla que tinc poca cosa a afegir a allò que tu i els altres companys dieu; però és que em va fer tanta gràcia (o millor dit, “poca gràcia”) veure reflectits els meus pensaments en el teu comentari de “Street Scene” que em vaig animar a escriure aquestes línees.
Potser, ara que Street Scene em va desanimar tant que em vaig animar a deixar un comentari a “In fernem Land”, no m’ho pensaré tant abans de posar-me una altra vegada en contacte amb tu (El pròxim Das Rheingold pot ser una bona excusa).
Moltes gràcies per les teves amables paraules de benvinguda.
Emilio
M'agradaM'agrada
No parlaré de la obra perque no la conec, ja sabeu que jo soc de ballet, pero sí m’agradaria comentar-li al Alex que efectivament la Maricel sembla la portantveu del Liceu. Vaig ser a la roda de premsa del dijous a on es presentava la Liceu Barcelona Opera House US Foundation i el Marco es a qui va fer més cas i donar més cops la paraula (a mi no va dubtar en tallar-me pero ja hi contava donat com s’estima ell el ballet en general i el Corella en particular). Rès més, a veure què tal el dilluns però pel que fa a la dansa no tinc gaires esperances i pel que fa al Barcelona Ballet menys…. Ho deixaràn perdre, no tenim remei! :-((((
M'agradaM'agrada
Hi ha previsions de Ballet per la temporada vinent CarolinaM? Se sap si els de Polònia portaran algun clàssic tipus les Sylphides i els de Monte Carlo? tornen a insistir amb el Faust amb música de llauna?
M'agradaM'agrada
Demà anuncien oficialment la nova temporada.
M'agradaM'agrada
Doncs s’agrairia un post dels teus Joaquim perquè haver-la d’anar deduint de les cròniques dels diferents diaris és una mica pesadet, la veritat.
M'agradaM'agrada
Fet!
M'agradaM'agrada
Després es lamentaran, no t’amoïnis per això.
Hi ha molta mediocritat
M'agradaM'agrada
Vaja, vaja! mentre vosaltres gaudíeu del Parsifal (encare que fos al cinema) nosaltres varem marxar del Liceu a la mitat del primer acte.
¡No podíem aguantar mes!
A mes, des de les nostres places l’amplificació sonava horrorosa.
Cercarem el DVD de Zambello i el film de K Vidor per valorar aquesta obra que desconeixíem i que, ara per ara, no ens ha agradat gens ni mica, es clar que no la hem pogut veure tota.
M'agradaM'agrada
Cal donar-li una oportunitat a Street Scene, és molt millor del que vareu veure ahir.
M'agradaM'agrada
Suposo que ahir va sortir millor: anaven coordinats i no va haver-hi errades com les que comentaves (bé, una de menor; quan, al final, el porter esborra el nom dels desnonats, com que està darrera, s’equivoca i esborra el nom Kaplan, deixant-hi Hildebrandt, quan hauria de ser a l’inrevès). És una representació millorable, no dic que no, però l’obra és prou bona i no queda anul·lada: se’n pot gaudir. Acostumats com estem a escenografies tan de tota mena, aquesta n’és una més i funciona, encara que resulti pobre, amb moments mal resols, com fer baixar la moribunda Mrs. Maurrant caminant per l’escala: això és per les retallades que tenien llavors en Sanitat? El encara recent Una vella i coneguda olor de Benet (que seria un equivalent nostrat a aquesta obra de teatre) al TNC, comptava amb una escena que hagués anat de perles per a aquesta obra, però, és clar, deu ser més car… (o no). Les actuacions són mediocres: com a cantants d’òpera no hi arriben, i com a actors-cantants de musical també queden una mica limitats. Però, globalment, no surt tan malament, o potser ja no portes un grau d’exigència tan alt i el resultat final permet gaudir-ne.
En tot cas, és una gran obra i val la pena anar-hi. Realment és curiosa la combinació de números de musical-musical, per la melodia i el tractament, i números molt més operístics, de gran intensitat, especialment els dels Maurrant i Sam Kaplan. Encara i així, la veig més a prop del musical, potser, i més propera a un West side story que no pas a Porgy and Bess, per exemple, o a les òperes de Barber o Menotti.
Estaria bé anar fent alguna d’aquestes, ni que sigui per fomentar aquest patrocini americà que se vol obtenir. I, si optem pel musical o per aquestes obres amb elements musicals i operístics, m’agradaria poder veure una obra tan bonica com The most happy fella, de Frank Loesser, que, feta amb gràcia i bons cantants, podria funcionar al Liceu.
M'agradaM'agrada
El Sr. Burt es va recuperar? Va cantar bé el Ice Cream sextet?, Me’n alegro.
Jo entenc aquestes ganes de veure obres de teatre musical/òperes, però necessàriament, abans de fer The most happy fella haurien de fer Don Manolito, ho veus possible?
M'agradaM'agrada
No, no ho veig: dissortadament he perdut l’esperança de veure al Liceu, ja no dic Don Manolito, sinó obres tan assimilables a l’òpera com Las golondrinas, La villana o La bruja. I ni tan sols crec que hi pugui veure, directament, òperes com Don Gil de Alcalá o la mateixa Marina. Abans hi veurem Bernstein o Loewe. I m’apena.
M'agradaM'agrada
Està claríssim que aquesta producció itinerant és més aviat modesta pero a mí em va fer descobrir una obra preciosa que no coneixia i aixó fa que em costi agafar el xip de carregarme-la.
Tant de bo la tornem a veure ben aviat amb millors cantants i millor escena.Si hi ha una llista de peticions en aquest cas el meu recolzament está assegurat,on s’ha de signar ?,cal DNI?
M'agradaM'agrada