IN FERNEM LAND

TODOS SOMOS MÚSICA


Cartel CONCIERTO

Ahir divendres va tenir lloc a L’Auditori de Barcelona un concert singular.

Organitzat per AMPOS (Asociación de Músicos Profesionales de Orquestas Simfónicas) i patrocinat per AIE (Sociedad de Artistas) aquest concert, i cito la nota del programa de mà, és el punt de partença d’una sèrie d’actuacions que TODOS SOMOS MÚSICA! promourà per a defensar el treball, el dret al treball, i la necessitat de conservar i potenciar el gran nivell de qualitat i compromís dels conjunts musicals, aconseguit en els darrers anys. Músics de tot Espanya amb el suport dels seus col·legues de França i d’Europa toquen en aquest concert, amb totes les seves forces i amb tota la passió, per tal de que els nostres dirigents escoltin que : TOTS SOM MÚSICA!.

Tots els musics, cantants i col·laboradors que van intervenir en aquest concert solidari, a benefici de la discapacitat i la dependència, ho van fer de forma gratuïta, amb solidaritat i generositat, com a contribució als valors socials i per cridar l’atenció sobre la precària situació dels musics, les orquestres, els cors i la resta de professionals de la música.

Els grups simfònics i Cors, que tants anys i esforços han costat formar, poden ser retallats i desaparèixer per mor de mesures restrictives i la supressió i reducció dels mateixos. L’augment del IVA cultural està destrossant a la comunitat creativa, als artistes, a tots els músics i als productors i empresaris d’espectacles i activitats culturals, privades i públiques del sector musical, La Llei de mecenatge tampoc veu la llum, i a manca de recursos públics no es veu compensada amb les aportacions de les empreses a l’activitat cultural i artística.

Fins aquí el text reivindicatiu que he copiat del programa i que com és obvi mereix tot el suport, la consideració i estima de tots aquells per qui la música és quelcom més que un entreteniment.

L’Orquestra Sinfónica AMPOS formada per cent músics procedents de les orquestres: Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Orquestra Nacional de España, Simfònica d’Euskadi, Sinfònica de Galícia, Orquestra de València, Orquestra de Extremadura, Sinfónica de la Región de Múrcia, Sinfònica del Principado de Asturias, Sinfónica de la RTV Española, Simfònica de Balears, Orquesta de Córdoba, Sinfónica de Castilla y León, Sinfónica de Tenerife, Filarmónica de Málaga, Orquesta Ciudad de Granada, Oviedo Filarmonia, Orquesta Comunidad de Madrid, Sinfónica de Navarra “Pablo Sarasate”, Simfònica del Vallés,  Bilbao Ork. Sinfonikoa, Orquestra de Cambra catalana, Orquestra Simfònica de Sant Cugat, Nacional Clàssica d’Andorra, Nürnberg Staatsphikharmonie, Orquestra del Teatro dell’Opera di Roma, Orchestre National du Capitole de Toulousse i Orchestre Philharmonique du Nice; i el Cor VOCES UNIDAS, format per la meitat de coristes que deia el programa (anunciaven 100 cantants i mal comptats no arribaven a 60, bàsicament del Cor del Gran Teatre del Liceu i altres formacions corals sense especificar, sota la direcció de Luis Cobos, van oferir un llarguíssim concert en el que van participar-hi el pianista i compositor Albert Guinovart, la soprano Pilar Jurado, la cantant Laura Simò, el guitarrista Cañizares, el cantant Serafin Zubiri i una Coral de discapacitats que lamento no recordar el nom (no figura en el programa, ni al web)

Jo sincerament no hagués volgut dir res, ja que un concert com aquest, reivindicatiu i  solidari, amb participació desinteressada de tants músics i de tanta diversa procedència, no hauria de tenir cap ressenya de caire crític, però ho sento no m’en puc estar i us explicaré bàsicament quin és el motiu.

M’en guardaré prou de dir que em va semblar “La voce poco fa” que va cantar Pilar Jurado, o el Maybe this time de Laura Simó, fins i tot del Arrebato, la fantàstica peça d’Albert Guinovart que ell mateix va tocar al piano amb l’acompanyament de l’orquestra i el solo del primer violí, ja que no parlaré d’una cosa que em va agradar i em callaré la resta. Ja us he dit que avui això no toca,  però si que no puc evitar alçar la més airada protesta contra el responsable o responsables que van permetre, sense cap solta ni volta, que una orquestra de 100 músics, en un local suposadament idoni per interpretar música simfònica, fos amplificada, i a més a més, molt mal amplificada.

Jo a la primera peça, “curiosament” del Sr. Cobos, titulada Sinfonia a Caballo, ja m’hagués aixecat i hagués marxat, així de clar. Malgrat el meu enuig em vaig quedar fins la darrera peça oficial, un fragment mal girbat de l’Allegro final de la novena de Beethoven, havien passat tres hores de l’inici del concert i em va semblar que ja era suficient, tot i així com a mínim hi va haver un bis que sonava mentre sortíem. Un Il·lustre director musical ben nostrat, va marxar en acabar la primera part.

Com és possible que un concert on es pretén defensar i enaltir als musics es cometi un atemptat auditiu com aquest?. És que no us podeu ni imaginar com sonava allò, i no motivat per els músics entusiastes, no, però és que l’enginyer de so responsable se l’hauria de denunciar.

A aquestes alçades de la meva vida i sabent que el concert el dirigia Luis Cobos, famós per apropar la música clàssica amb mètodes si més no discutibles amb l’emprenyador ritme que acompanyava escollits fragments, no m’hauria de sorprendre que el concert acabés sent un tercer grau en molts sentits, això ja m’ho esperava, però que s’hagués permès amplificar-ho, encara no sé amb quin intent, això em va semblar que ho havia de denunciar.

No mencionaré els arranjaments que Cobos va fer per a un Cappriccio Russo que com us podeu imaginar era un poti poti que aplegava els grans hits de les melodies populars del ric folklore rus, res a dir, més discutible l’atemptat comés en l’arranjament de l’òpera Carmen de Bizet, per no parlar de la mutilació perversa que es va cometre amb un fragment de la Novena de Beethoven, això ja va amb el personatge, tampoc m’esperava que els fragments de la cinquena de Txaikovski, la simfonia del Nou Món de Dvorák o l’interludi de La Boda de Luis Alonso de Giménez, sonessin com si ho dirigís Ataulfo Argenta, però amb el cent músics i agradant-li com li agrada el xivarri, ja n’hi havia ben bé prou, no calien més decibels, ni amplificadors, ni taules de so, ni equalitzadors. Què es pretenia?, fer la música més popular? Així és com s’ha de cridar l’atenció per la precària situació de les nostres orquestres?.

Cordes metàl·liques, metalls estridents, les sonoritats greus empastifades, els equilibris sonors filtrats, la diferenciació de plans eliminada, un NYAP descomunal.

Gran part del públic s’ho ha passat d’allò més bé, al meu costat dues dones quan deixaven de parlar cantussejaven les melodies més conegudes (Va pensiero, Toreador), un senyor a primera fila dirigia les peces més rítmiques (West Side Story, el malambo de Ginastera o el Arrebato de Guinovart, digueu-li salsero), molts potser era la primera vegada que escoltaven una orquestra simfònica en directa, i ara potser creuran que tots els concerts sonen d’aquella manera. Potser importava més la xerinola auditiva que cap altre cosa, i molts que van marxar contents a casa potser hi tornaran un altre dia, tant de bo que quan escoltin una orquestra simfònica sonant com cal els agradi més, ja que si se senten enganyats, haurem fet malament la feina i no haurem ajudat gens als nostres músics.

Accepto totes les crítiques que vulgueu, però que ningú em digui, si us plau, que era més important el que es celebrava i reivindicava,  que el com es feia.

Insisteixo que per això no parlaré de les interpretacions individualitzades, ja que l’acte d’ahir cercava altres objectius ben lícits i justos, i per això en vaig fer difusió al blog abans i ara, però que maltractin la música amb una amplificació horrorosa que no deixava escoltar amb nitidesa i precisió als músics que es pretenia homenatjar  em va semblar salvatge.

Mencionaré, això si, el moment en que Serafín Zubiri va cantar magníficament el Himne dels Jocs Paralímpics de Cobos (no opino), acompanyat per l’orquestra, el Cor i el cor de discapacitats, veritablement el moment va ser molt més que emotiu i em ve molt de gust dir-ho.

Sembla ser que el Sr. Cobos s’entrega en cos i ànima per la causa musical, i que treballa amb tot l’entusiasme, però a mi ahir em va demostrar una vegada més que la vulgarització de la música no és el camí. No critico que escollis un repertori popular, si que versionés o més ben dit manipulés malament fragments d’aquells de música clàssica per els que odien la música clàssica, però sobretot em va molestar que amb l’amplificació sense sentit, gratuita i suposadament per a major glòria de l’impacte auditiu d’unes direccions ja de per si sorolloses,  s’endugués per endavant part del treball altruista d’uns músics que per sobre de tot reivindicaven precisament la dignificació de la seva feina.

La melena del Sr Cobos, passats els anys, continua intacta i sent motiu continuo de preocupació del caparró que la suporta.

TOTS SOM MÚSICA!    

25 comments

  1. Ana María Dávila

    A mi m’agradaria saber com vas anar a parar a un esdeveniment de tan pilosa dimensió. I a més a més, quedar-t’hi tres hores… es clar que cal defensar la música, però això sí que son ganes, nano. AM.

    M'agrada

    • Hola Ana Maria.
      ÉS ben senzill, amics musics implicats en el projecte d’AMPOS em van invitar, em va semblar que malgrat el director, a qui ja els vaig indicar les meves més que reserves per fer aquest concert, la causa era magnífica, i em sembla que reunir a músics de totes les orquestres espanyoles, amb l’afegitó d’altres orquestres europees tenia que tenir el meu suport.
      La primera part se’m va fer eterna i ja hagués marxat si no fos que la segona s’iniciava amb l’Arrebato de Guinovart per qui sento adoració, i vaig creure que si ell participava en l’acte calia escoltar-lo. Ja he deixat caure que va ser el que més amb va agradar, de fet la segona part és justificava al’amplificació per la intervenció de veus no líriques, fins que no va arribar l’intermedi de La Boda de Luis ALonso, em va semblar més controlada, tot i que va destrossar l’obra de Guinovart i el Malambo de Ginastera. L’atemptat comés amb Beethoven hagués estat el mateix sense amplificar.
      Acabada la part oficial vaig creure que havia complert amb escreix.
      No cal dir que en al concert hi van assistir cares molt conegudes del món musical, per tant malgrat el Sr. Cobos, mereixia com a mínim el suport que jo mateix vaig donar-li, ara bé, després de la provocació em va venir el rotet i aquí l’he deixat, al menys si serveix de reflexió a algú haurà valgut l’enrabiada.
      Gràcies per comentar

      M'agrada

  2. Dons ja t´ho deien, que tocarien “amb totes les seves forces” 😆 😆 😆 L´altre dia m´explicava una amiga la reacció del seu fill adolescent en llegir el díptic sobre el curs al que s´acabava d´apuntar: el va agafar, el va fullejar breument, i va sentenciar: “joder, mamá… es que te apuntas a cada mierda que…” 😉

    M'agrada

    • Sento discrepar, la merda hagués pogut quedar fortament neutralitzada traient els amplificadors, és clar que aleshores hagués quedat el Sr, Cobos i els arranjaments, la seva melena i el seu ego, però la causa Xavier, em continua semblant digne del suport més incondicional.
      Espero que en properes cites AMPOS tingui en compte alguna de les reflexions deixades aquí.

      M'agrada

    • Ni que tan sols fos per Guinovart i el seu Arrebato, Cañizares fent el seu excel·lent solo de guitarra, Zubiri i el Cor de discapacitats, ja em donava per satisfet, a vegades els resultats artístics no és el millor, cal ser-hi i avui m’he llevat molt tard 😉

      M'agrada

  3. Sobre todo en la primera parte fue bochornoso el sonido que se escuchaba, todo exagerado y revuelto. El “diseño de sonido” , como se dice ahora, fue un desastre. En la segunda parte mejoró algo (“La boda de Luis Alonso”), pero inadmisible que un concierto sinfónico sea amplificado. Que lo fueran los solistas no líricos hubiera sido lógico, pero no la soprano ni los coros ni la orquesta. Por mis comentarios ya sabéis cómo odio la amplificación en los teatros y auditorios. Lo de ayer no tiene ninguna justificación.

    La intención de estos conciertos es extraordinaria y merece mi aplauso más caluroso y sincero -hay muchas cosas en juego que están a punto de perderse o denigrarse-, pero el resultado artístico no estuvo a la altura del momento. Si han de efectuarse nuevos conciertos de este tipo les deseo mucha suerte pero que olviden la amplificación porque es absolutamente insoportable.

    Lo mejor Zubiri y el “maltratado” y hermoso “Arrebato” de Guinovart.

    Mi agradecimiento más entusiasta a los programadores de esta iniciativa y a los músicos en general, pero -por favor!- que no vuelvan a hacer uso de esa nefasta amplificación que lo estropea todo!

    M'agrada

  4. Juli carbó i montardit

    Segons aquest comentari em permeto fer una observació: O és que el públic que assisteix a quests concerts no hi entén en música i aplaudeix simplement per aplaudir o ho fa per mera rutina. No és possible que segons aquest comentari facin un bis en acabar el programa si el resultat fou poru negatiu. Això sol passar també a gairebé tots els espectacles operitics inclòs el Liceu.
    De vegades penso que la majoria de gent que hi entèn mínimament en aquests afers hi assisteix per poder comentar posteriorment amb les seves amistats que han vist o escoltat a tal o qual orquestra o cantant i que varen sortir amb les mans vermelles de tan aplaudir.

    M'agrada

    • Hi ha una part de públic que ahir va gaudir, sense més, d’una manera ben distesa, potser superficial, buscant la part més lúdica i espectacular, no seré pas jo qui posi impediments a les persones que s’apropin ocasionalment o per primera vegada a un concert amb una orquestra simfònica. Ahir molta part del públic s’acostava a l’Auditori per primera vegada, o al menys a escoltar un concert amb una programació eminentment clàssica i amb caire popular, res a dir, ans al contrari, i la causa era justa i la reivindicació necessària. La meva exigència és una altra i potser tenen raó aquells que creuen jo no hi havia d’anar sabent el que sabia, però mai hagués pensat que a l’Auditori un concert d’aquest caire eminentment simfònic, l’haguessin amplificat.
      La resta de la meva decepció és un problema que jo he de resoldre, potser amb mi mateix, i ahir hi va haver moltes persones que la música els va fer més feliços. Més val que m’ho miri així.
      Gràcies per comentar.

      M'agrada

  5. Josep Olivé

    Per a començar: no és la veritable música lo que mou al Sr. Cobos. És una altra cosa: faràndula cutre, paper couché, diners, fama d’escombreries. Mai aniré a un concert on aquest senyor sigui director musical, i el que he llegit, al menys per a mi, no ha estat cap sorpresa. No es podia esperar ni més ni menys que el que va passar. I no sé on està escrit que causes nobles s’hagin de vestir amb espectacles degradants.

    M'agrada

  6. Lluis Emili Bou

    Aquest Cobos és el que va fer que la simfonia núm 40 de Mozart no s’hagi pogut escoltar sense calfreds oi? No hi ha cap jutgessa argentina que el porti al tribunal de l’Haia com al Martin Villa?
    Si l’Eichmann (al cel sigui) fes un concert benèfic jo tampoc no hi aniria.
    Digueu-me elitista però vaig preferir anar al Palau a sentir l’András Schiff, que és un noi que promet, abans que genis consagrats com el Cobos.
    Per cert: quin concert més meravellós.

    M'agrada

    • “El mismo que viste y calza”
      No es tractava de preferir Lluis Emili, preferible segurament era fins i tot quedar-se a casa, però creia i crec que els musics aplegats per aquesta causa bé es mereixien el meu suport, al cap i a la fi si causes com aquestes tiren endavant, Schiff i el públic que vareu tenir la sort d’assistir-hi, també en sortireu guanyant.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      Elitista? Per què? Ningú que estimi la música de veritat pot pensar tal cosa. Efectivament va ser meravellós, i tal com resa el programa de má en les seves darreres paraules..”…un concert que ens apropa a un dels grans moments de la història de la cultura” (Luca Chiantore).

      M'agrada

  7. Sin haber ido, me sumo a tu indignación pero lo que no puede ser no puede ser, y espero que escamientes, por tu bien, que estas cosas hacen daño. Y ya puestos, te hubiera agradecido que hubieses ido provisto de rifle con mirilla telescópica.

    Me parece que el perpetrador de aquello fue Waldo de los Rios.

    M'agrada

    • WALDO DE LOS RIOS!!!
      De cop i volta m’ha vingut aquest nom i home al cap, l’havia resetejat.
      És cert, també va fer un arranjament de la Novena, arran de l’èxit de La naranja mecánica de Kubrick.
      “El rifle” si no m’agrada pels elefants tampoc m’agrada per els cretins. 🙂

      M'agrada

      • Lluis Emili Bou

        Teniu raó: era Waldo de los Rios “el Perpetrador” de la simfonia núm 40, que va perpetrar igualment una adaptació de la 9ª de Ludwig Van tema que va resutar molt fluvial a l’època (Miguel Rios…)
        A Google diu que va aparèixer mort amb dos trets al cap. Suposo que el José Luís no hi té res a veure.
        També a Google trobem que una dada rellevant del senyor Cobos és haver estat comentarista del Premio de Eurovision a TVE el 1990. No hase falta desir nada mas.
        Sobre que Cobos no va cobrar res… ¿Oblidem la publicitat que li suposa? Els músics anònims si que van treballar sense cobrar

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Exactament, publicitat de la seva melena i una obvia inversió de futur…de futur de paxanga, que és el que li va. I efectivament, músics anònims que ben segur alguns no sabien qui era, o que potser creien que es tractava de l’altre Cobos, el veritable mestre…Ara ja ho saben. Tot plegat indescriptiblement penós.

        M'agrada

      • Em sembla que els músics són molt més pràctics i coneixent molt millor que nosaltres qui és i que pot fer per ells Luis Cobos.
        A vegades l’idealisme ens fa ser babaus, i ja em perdonaràs. Ells tenen unes necessitats i reivindicacions a fer, i si Cobos els obra més portes que l’altre Cobos, utilitzaran el més adient per l’esdeveniment, el problema amic Josep, és que jo no hi hagués hagut d’anar, la quasi totalitat de la gent que omplia L’Auditori so van passar d’allò més bé i potser s’han conscienciat d’un problema. No sé si allò de que el fi justifica els mitjans seria prou vàlid, a mi em va treure de polleguera, però ja he vist tres telenotícies que en van parlar i malauradament del recital de Schiff, cap. Potser els organitzadors han deixat per un dia els escrúpols i estan prou satisfets. Els músics t’asseguro que eren els primers en saber amb qui es jugaven el prestigi, el van patir molt més que jo, n’estic convençut.

        M'agrada

  8. Fernando S.T.

    Es bastante insólito que te acercaras a tal evento, aunque entiendo tanto la causa loable que os reunió, como el enojo final.
    Lo vi anunciado en tu agenda y pensé que no acudirías nunca, es más, me pregunté qué hacía anunciado allí cuando hay otros conciertos de mayor relevancia que no aparecen, ahora lo he comprendido un poco más.
    Me sorprende tu paciencia yo no hubiera terminado ni la primera parte, por mucho que a la segunda hubiera venido a tocar el mismísimo Bach.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: