Ahir era el gran dia i efectivament va ser el gran dia. L’Auditori quasi es va omplir de gom a gom (quin goig que feia!) per escoltar la Missa en Si menor de Johann Sebastian Bach, oficiada per John Eliot Gardiner i els imprescindibles English Baroque Soloists i l’imponent The Monteverdi Choir.
L’experiència no cal dir que ha estat com hom esperava, no hi ha sorpreses, una versió magnífica, nítida, claríssima, serena, sense sorpreses ni daltabaixos de cap mena, segurament allò que s’espera de Bach, de Bach a l’anglesa és clar, ja que tots també hem gaudit d’altres versions possibles, més luteranes, més dramàtiques, més intenses i contrastades, però ahir tocava l’excelsa versió que Gardiner ofereix gràcies a una orquestra magnífica, de solistes instrumentals virtuosos que fan de cada intervenció un regal i sobretot d’un Cor que molts han definit justament com el millor del món.
Amb 28 cantants, 12 senyores i 16 senyors (2 senyors canten a la corda de contralts) assoleixen l’excel·lència en emissió, projecció, ductilitat, expressivitat, cos, tècnica i agilitat, i potser els manca una mica d’equilibri, ja que la sopranos dominen per sobre de les contralts, igual que els baixos per sobre dels tenors. En qualsevol cas ells son els protagonistes absoluts d’una versió que no es podrà oblidar i que de ben segur mencionarem durant molts anys.
Les parts dels quatre solistes vocals han estat cantades per 6 membres del cor, per tant musicalment i vocalment tenen totes les virtuts que té el cor, però no tenen la categoria vocal a que ens hem acostumat gràcies a versions discogràfiques, quan s’utilitzaven grans veus especialistes que acabessin d’arrodonir l’obra amb la categoria vocal en perfecte harmonia amb la resta de les excel·lències esmentades, i amb el solistes que presenta Gardiner això no és així. Cap ho fa malament, canten divinament i s’adapten al conjunt de forma modèlica. Segurament en temps de Bach era així mateix i per tant més adequació estilística o formal, impossible, però tots ho hem sentit alguna vegada per cantants també excelsos. Quan una contralt de veritat canta l’excelsa ària de l’Agnus Dei amb una veu càlida, rodona, amb presència i cos, encara dignifica més el moment catàrtic. La veu és el vehicle que Bach va triar per fer-ho possible i va escriure un moment gloriós, per tant per què evitar-ho o amagar-ho sota la discreció?, que més podem fer per arrodonir-ho que oferir-li una cantant amb una veu més plena i profunda, igualment dúctil i musical que Meg Bragle, però més captivadora?, potser aquest gloriós anonimat dels solistes emprats pel director anglès encara donen més versemblança històrica a la versió, però jo he trobat a faltar solistes que el mateix director anglès emprava en les seves gravacions de fa uns anys i que encara feien que la litúrgia fos més complerta.
Els solistes que han cantat el Crucifixus ens han fet apropar-nos al cel, no m’imagino que es pugui fer millor, i l’efecte amb el pianissím final abans de l’esclat de tot el Cor amb el Et resurrexit és una experiència musical única, un miracle que mai podré agrair-li prou a Gardiner que ens l’hagi regalat.
The Monteverdi Choir, English Baroque Soloists i John Eliot Gardiner a L’Auditori, 26/03/2013. Foto gentilesa de l’Elvira
De fet la versió de Gardiner està plena de detalls d’una musicalitat extrema, ja sigui per l’expressivitat assolida per un Cor tan dúctil, com per la capacitat tècnica d’assolir contrastadíssimes dinàmiques, intensitats extremes (fortes de rotunditat aclaparadora amb 28 cantants!, i pianos eteris sempre audibles), alhora que una agilitat portentosa en les temibles i espectaculars fugues.
Tot i així, digueu-me primmirat, també he pogut apreciar un petit problema en l’ajust vocal del tenors en el Credo que inicia la segona part, o alguna vacil·lació en el magnífic acompanyament de la trompa, instrument sempre compromès com bé sabeu. Amb això vull dir que són perfectament humans encara que el resultat sigui diví.
El públic ha participat disciplinadament a la festa i durant molts moments es podia percebre un silenci total, respectuós i participatiu, que s’acoblava perfectament amb la música, Gardiner ha donat un cert respir a tata concentració, amb alguna pausa que ha servit per descarregar els habituals bacils en forma d’estossec, però molt més moderats que altres vegades i sabent com sabia que ens tenia a tots als seus peus, ha marcat un final que ha obligat, si és que hi havia algun impacient, a respectar el silenci total fins que pràcticament les mans del mestre han tocat les seves cames.
Després ha esdevingut el deliri, el deliri quan ha fet aixecar als solistes de l’orquestra, també quan ha destacat als solistes vocals, però quan ha fet aixecar als Monteverdi, aleshores el clamor ha esdevingut eixordador.
El llistó està molt alt per tots aquells que ens proposin una nova versió de la Missa a qualsevol dels cicles que es fan a casa nostra, però no és impossible, qui accepta el repte?, tots hi sortirem guanyant i de moment ja tenim aquesta versió ocupant de manera destacada el lloc destinat a “La versió”.
IN FERNEM LAND 
No, no pateixo d’insomni. Sencillament que haig d’agafar un avió molt aviat i el dia que m’espera no em deixerà gens de marge per a devocions. I si haig d’esgarrapar alguna hora de son per a lo que m’apassiona l’esgarrapo i santes pasqües (mai millor dit, oi?).
El principi d’incertesa en mecànica quàntica ve a dir, de manera simplista, que la propia experimentació altera el resultat del fenomen físic. Però tambè hi ha un altra interpretació: els resultats en l’experimentació amb partículas només poden ser aproximats quan s’utilitzen eines i paràmetres de física clàssica. És obvi que es digui el que es digui res alterarà el resultat artístic de lo que ahir es va escoltar a l’Auditori, amb la qual cosa Heisenberg no casa aquí, però sí que casa, i perfectament, amb el segon significat: tot el que poguem dir o escriure utilitzant paraules del diccionari clàssic sobre la qualitat musical de lo escoltat tan sols pot ser una vaga aproximació. The Monteverdi Choir and English Baroque Soloists, dirigits per Sir John Eliot Gardiner interpreten Bach amb una perfecció tal que qualsevol qualificatiu em semblaria pobre i no faria justicia al fenomen físic, acústic, sensorial i emocional amb que varem percebre la seva enorme missa. Això sí, Bach a la seva manera, tan anglesa, és a dir, amb molta pau, prou serenitat i encara més tranquilitat.
Pel que fa als solistes ja se sap que aquest tipus de formacions, al menys en directe, no acostumen a anar equipades de grans noms i són membres destacats del cor els que assoleixen les diferents parts. Crec que aquest fet és volgut, i que l’intenció és precisament que no destaquin del conjunt. Trobo un pel forçada aquesta manera d’entendre la part dels solistes vocals. Per molt historicista que sigui la versió que ens volen oferir, és de pura lógica lo que tant en Joaquim com en Fede, en apassionant xerrada post-concert i amb el seu llegendari entusiasme (ben contagiós per cert) em van fer veure: no seria cap pecat disposar de bones veus amb més cos (i harmònics) i de registres i tesituras més adients. És pot dir, apel.lant a la puresa, que lo correcte és precisament lo formulat per Gardiner i tans d’altres grans gurus historicistes. Res a dir. Més d’un Papa té ara l’església. Peró per il.lustrar-ho amb un exemple/simil, sóc dels que m’agrada escoltar l’obra de teclat de Bach en un…en un…“Steinway bien temperado”… Crec que se m’enten el que vull dir.
Fa poc llegia que amb Bach no hi ha d’haver sofriment, només essència i puresa. I això és el que exactament ahir em va arribar d’aquest gran pare de la música de la mà de Gardiner, dels seus impecables instrumentistes i de la majestuosa qualitat del cor. I dic això perque potser sigui, precisament aquesta, la manera més aproximada que tinc d’explicar el que vaig sentir ahir escoltant la sublim música de Joan Sebastian Bach.
M'agradaM'agrada
Renoi! ens acomiadàvem a quarts de dotze i a quarts de quatre fas aquesta reflexió “senzilleta” amb mencions a la física quàntica, i això que són “quatre ratlles” mentre fas temps per agafar l’avió, que segurament et portarà per terres luteranes,m si no recordo malament, oi?
Bon viatge, bona música i bona Pasqua!
M'agradaM'agrada
No, no…feina “feixuga” a Madrid. Aquesta tarda mateix torno. Però és que si no deixo dit el que pensava de lo d’ahir no m’hagués sortit amb la meva avui aqui…jajajaja. Ja veus, IFL m’esperona! 🙂
M'agradaM'agrada
Tot plegat va ser com una gran cerimònia bachiana. Esment especial per a la corda de sopranos del cor i per al trio de metalls. Espectacular!
M'agradaM'agrada
Espectaculars sopranos, em van deixar bocabadat en el seu conjunt i especialment a l’Et incarnatus est. Reclinatori!
M'agradaM'agrada
Els que vam equivocar el camí ja sabem que ens toca: “con onor muore chi non può serbar vita con onore”
M'agradaM'agrada
Això no és una equivocació, era una evidència que aquest concert era “d’imprescindible assistència”, però com a substitutiu, no sé si la Butterfly és una bona elecció. 😉
M'agradaM'agrada
Hola Joaquím
Te escribo para decirte que disfruté muchísimo ayer tarde noche con Sir John y Cia. Leerte es un complemento perfecto. Es un lujo contar con tus comentarios, para mi ha sido un gran descubrimiento tu blog. Me impresionó los cambios tan impactantes de pasajes delicados a inmediatas explosiones de coro y orquesta. Una observación de “pequeño saltamontes”, ¿no apreciaste cierta estridencia (no sé si seria esta la expresion corrcta) en el metal? Había momentos que ahogaban al resto. Un saludo y mil gracias
M'agradaM'agrada
…. con tus comentarios y los de todos los demás igualmente interesantisimos
M'agradaM'agrada
Los instrumentos originales, especialmente los metales, acostumbran a ser estridentes, aunque en la manos de Gardiner y sus English Baroque Soloists todo reluce
M'agradaM'agrada
Jo no aconsegueixo acabar d’escriure tot el que voldria dir, encara que començo dient que caldria callar i no sentir musica mai mes. Absolutament impressionat, dubto que mai pugui sentir res igual i mai havia entès fins a quin punt aquesta Missa es molt mes que grandíssima. La petita polèmica, segur que esteu d’acord que la plantegem amb la boca petita, perquè ara no toca, però diré que dubto que cap figura pugui cantar amb la emoció i senzillesa amb que ho van fer ahir, i en aquest sentit, la integració amb la obra de Bach va ser perfecta. No vull que cap solista destaqui i em distregui de una obra que sona com si tot fos un mateix crit, el mateix testimoni d’un home que ens salva una mica a tots i que estan recreant essers vius d’aparença normal i corrent dirigits per un home gran que es mou i sent com un vailet. M’he llevat com amb ressaca i escrivint això, ja em torno a emocionar. Una abraçada a tots els que hi éreu ahir, i els que no, mireu de no morir sense sentir a aquesta gent amb aquesta Missa.
M'agradaM'agrada
Tenia ganes d’ensopegar-me amb vosaltres a la sortida per veure quina cara feies.
Ara ja saps si els Monteverdi són tan bons com diuen.
M'agradaM'agrada
Yo también hubiera preferido otros solistas pero no quiero que parezca una crítica.
La belleza no deja de ser belleza.
Una noche perfecta.
M'agradaM'agrada
Però amb una mezzo carnosa, l’Agnus Dei hagués esdevingut més sublim encara.
M'agradaM'agrada
Bon dia, un concert superlatiu, com era d’esperar. Gardiner és un excepcional oficiant de Bach.
Cal però fer una reflexió. Al menys a platea més de la meitat eren convidats (al menys era la meva impressió). A l’entrada les llarguíssimes cues per recollir les invitacions van fer que el concert comences amb retard…
A mi em sembla molt trist que un concert així, amb tots els alicients, no s’ompli amb la gent comprant les entrades. Diu coses gens bones sobre la nostra ciutat o millor dit, sobre l’allunyament de la música de la gent. M’entristeix molt. Perque omplir un concert convidant a tots els compromisos que un té, per a mi, no és serios ni té cap mèrit.
A més si institucions com l’Auditori o el Liceu (ho dic pels concerts al Palau) comencen a convidar a tort i a dret, qui acabarà volent pagar diners per una entrada? Em sembla una política frivola i perillosa per part d’aquestes institucions, que recordo a tothom, estan finançades amb diners públics. Si no hi ha demanda real, ens pesi més o menys, haurem potser de deixar de fer tants concerts… Veieu el cas de la Elina Garanca que mal que ens pesi es va cancelar perque no hi havia demanda…
Com a aficionat ja em va bé, tenir Schiffs, Gergievs, Netrebkos, Gattis, Mehtas, Gardiners, Bartolis… però em preocupa tot aqueta situació a llarg plaç.
M'agradaM'agrada
Hola Manu, a la zona alta, plena com mai, estic segur que no hi havien invitacions. La gent compra les entrades més barates, la crisi és dura i anirem a pitjor.
Les properes temporades no s’han anunciat encara, però de ben segur es notarà, aquesta ritme, aquest dispendi, aquesta competència entre cicles i equipaments, en lloc de treballs coordinats, ha fet ja molt mal, per tant no és un problema a llarg termini, és a curtíssim i espero que la propera temporada estigui feta amb seny.
M'agradaM'agrada
Al Liceu no controlo tant però a l’Auditori es regalen entrades i es fan invitacions ja no com a mesura excepcional: és ja una pràctica habitual que sembla ser els hi deu funcionar molt bé. Tenim uns gestors que preferixen mantenir preus alts i regalar entrades. Estic segur que això deu funcionar, i deu funcionar tan bé que els hi impideix provar baixar preus per a intentar que les sales tinguin més ocupació. Deu ser que han encarragat un estudi a una agència de detectius i els hi han dit que lo que fan ara està més que bé.
M'agradaM'agrada
Ningú podrà dir a partir del viscut ahir, que ni el cel ni la felicitat existeixen, no he dit la perfecció de manera conscient.
¡Quanta bellesa!
M'agradaM'agrada
Si, la bellesa feta música
M'agradaM'agrada
Anit vam rebre una lliçó sobre el misteri de la vida (Et incarnatus) i de la mort (Crucifixus). Gardiner no dirigeix, traspua Bach (hi té fil directe, com vam comentar que sospitàvem ahir).
M'agradaM'agrada
oooh eres tu, vam estar fent tertúlia i no et vas presentar. Encantat de compartir emocions.
M'agradaM'agrada
La interpretació se aproximó mucho a la perfección, pero yo hubiera preferido que las contraltos lo fueran de verdad y tuvieran fuerza, yo no las distinguí de la estupenda cuerda de sorpranos. Magníficos los bajos y correctos los tenores. Estas diferencias se acentuaban en las fugas, pero cuando cantaban todos al unísono el resultado era genial. Los solistas eran buenos cantantes (destacó un formidable bajo) pero en general voces de coro sin demasiado volumen y poco distinguidas.
Quisiera saber por qué los tenores y los bajos de este impresionante coro Monteverdi no fijan y las sopranos y “contraltos” sí. Se requiere en Bach que las cuerdas femeninas fijen?
La orquesta sensacional -algún pequeño problema en la trompa solista- y la dirección de Gardiner magistral.
No soy muy amante de las misas, pero ayer hubo momentos de calidad extraordinaria que me cautivaron y en conjunto fue una interpretación para recordar.
M'agradaM'agrada
Jo trobo que els baixos, ahir, destacaven amb llum pròpia: eren impressionants, per separat i en el conjunt. El cor era espectacular; no fa tant, va cantar-la, l’obra, el nostre Orfeó Català i, mal que ens pesi, no hi ha possible comparació; i mira que era més gent i tot…
M'agradaM'agrada
Allò va ser vergonyós.
Jo crec que TOTS els directors dels cors que tenim per aquí, haurien d’anar a un master de projecció i emissió vocal. Podrien anar a Anglaterra o Alemanya i no tornar per aquí fins que no aconsegueixin fer sonar els cors locals com els Monteverdi.
M'agradaM'agrada
Com m’hauria agradat poder assistir a aquest concert, sobretot després de llegir els comentaris, me’n alegro molt pels que vau poder-ho disfrutar.
M'agradaM'agrada
Va ser una gran experiència musical, t’hagués agradat
M'agradaM'agrada
M’alegra molt veure la vostra satisfacció general. És fantàstic quan això passa, sigui en òpera o concert. Casualment acabo de sentir-ne el comentari d’en Cester a CM i he localitzat l’enllaç per si voleu escoltar-lo: http://www.catmusica.cat/diferit_cm.htm?origenId=716293&tipus=audio&mainContent=http%3A//www.catmusica.cat/searcher/catmusica/resultats.jsp%3FtextBusca%3Dcontrapunt%26pagina%3D1%26emissora%3Dcm%26hiAdvanced%3D1
M'agradaM'agrada
Gràcies per l’enllaç Tristany. Bàsicament tothom està d’acord en l’experiència trasbalsadora, si bé hi ha matisos importants, sobretot en els solistes, que no van estar a l’alçada de la resta, és clar que l’alçada es situava a l’estratosfera i és clar…, però els solistes vocals eren massa terrenals.
M'agradaM'agrada
Llàstima! era el que més greu em sabia de perdre’m per marxar de vacances! Mira que vaig intentar-me convèncer com la guineu de la faula de que “els raïms serien verds”!!! Gràcies per ser-hi i per explicar-ho tant bé.
M'agradaM'agrada
Unes vacances sempre són unes vacances, benaurat tu que en pots fer!, Gaudeix-les!
M'agradaM'agrada
Felicitats una vegada més Joaquim, m’agrada’t molt la teva crònica, fidel reflex del que vam viure ahir al vespre. Jo també vaig pensar que m’hagués agradat sentir el concert amb solistes, sense desmerèixer els que van cantar ahir, que ho van fer força bé, sobretot el tenor que em va agradar especialment. De tota manera cap retret, el concert ve ser màgic, recordo que vaig sortir dient acollonant, acollonant, no em sortia un altre cosa, per favor torneu, una passió segons sant mateu, o bé segons sant joan que també seria benvinguda, o un altre cosa, però torneu, per favor….
M'agradaM'agrada
Caldria una Passió, però si us plau, amb uns solistes a l’alçada, res del mateixos coristes. A la de Sant Mateu una solució com l’emprada a la Missa, no passaria la prova del cotó
M'agradaM'agrada
Ahir va ser un d’aquells esdeveniments que hom voldria posar en flascons i per prescripció facultativa repartir a la població aquesta “medicina” de manera gratuïta i universal; sobretot donada la conjunctura actual.
Estic totalment d’acord amb el que has esmentat del Crucifixus. No semblava cosa d’aquest món.
També estic d’acord amb el tema de les veus solistes. Al meu parer només faria l’excepció amb el tenor Nicholas Pritchard i el seu Benedictus. Em va semblar que va estar a l’alçada d’una interpretació de solista “solista”. Exquisit en bellesa tímbrica i expressiva i una execució impecable.
The English Baroque Soloists, com sempre, m’han semblat sensacionals.
I ara vaig per allò que no m’ha convençut tant.
En primer lloc l’articulació de la paraula Kyrie, massa tallada i staccato. El mestre tindrà el seus motius i criteris, però hagués preferit més legato.
En segon lloc, la concepció global de l’obra. Per mi va mancar aquella “arquitectura de dolor” que plana per tota l’obra de Bach i la conforma i modela.
I en tercer lloc, estic molt d’acord amb en Colbran referent al comentari que fa de les cordes. Com hom diria vulgarment, el Monteverdi és una màquina de cantar, s’enfronta a aquesta dificilíssima partitura i d’altres i en surt airós i és magnífic, del millor; però aquí té una possibilitat encara de més excel.lència: equilibrar perquè les cordes, els “equips”, siguin com un de sol.
Fa poc ens va visitar el RIAS Kammerchor de Berlin amb la integral de Motets de Bach i, oh sorpresa!, estan en un estat de gràcia total. No he sentit mai un equilibri, empast, color, musicalitat, expressivitat, fraseig, etc….. tan homogenis. Les cordes poseeixen una qualitat uniforme. És una sola cosa. I em permeto fer aquesta comparança perquè també interpretaven Bach. Per fer ficció seria fantàstic sentir la setmana que ve a Bcn al RIAS cantant la Missa per fer comparança, oi?
En quant al tema de les entrades, parlo del que conec. Al Palau també es reparteixen moltes invitacions.
I el tema de no omplir les sales, evidentment ve ajudat per l’augment de l’IVA, la crisi, etc.; però també és un tema endèmic a Barcelona. Em sap molt greu dir-ho, però quan corrien les vaques grasses va venir Paul McCreesh amb una Passió segons Sant Mateu d’antologia que retindré sempre en la memòria. Tampoc es va omplir el Palau i llavors les butxaques anaven plenes. La cultura, l’etern tema pendent.
Ah! I sí. La Missa en Si que va fer l’Orfeó no va sortir bé, prou que ho sé. Però, si us plau, torno a recordar que aquest cor és amateur. Crec que no es pot comparar un cor professional, i concretament un dels millors del món, amb un amateur. L’únic cor professional a can Palau és el Cor de Cambra.
Per tancar, només dir que va ser tot un privilegi farcit d’instants eterns.
M'agradaM'agrada
Ha estat una setmana afortunada: hem pogut fruir del mestratge de dues personalitats: Andráss Schiff, divendres, en un sorollós i irreverent Palau; i Elliot Gardiner, dimarts, en un molt més atent i respectuós Auditori.
Dimarts, quan sir Elliot Gardiner va baixar els braços i ens va retornar a la terra, vaig aplaudir com poques vegades. I els meus aplaudiments no eren només per agrair la irrepetible versió que ens havia ofert. Li agraïa totes les satisfaccions que m’ha donat al llarg dels últims anys. I aquesta satisfacció ha estat possible gràcies al seu treball tenaç i a l’exquisida sensibilitat musical que té. Però també és admirable la seva tossuderia empresarial, que el va portar a deixar les multinacionals discogràfiques, que no complien amb les seves expectatives, i a fundar el seva pròpia companyia discogràfica, que s’ha convertit en segell de referència i garantia de qualitat.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar Eduard i benvingut a IFL.
A veure si ara que pot fer i desfer, el Sr. Gardiner ens regala una altra gravació de la Missa, més propera al que vam escoltar dimarts passat.
Torna quan vulguis, serà un plaer llegir-te
M'agradaM'agrada
Nova oportunitat per reviure el concert de dimarts: Sir John Elliot Gardiner celebra el seu 70 aniversari amb una marató sobre Bach, que inclou la Missa en si menor. La BBC fa la retransmissió en directe:
http://www.bbc.co.uk/programmes/b01rrg9n
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Eduard, estarem a l’aguait i potser IFL se’n podrà fer el degut ressò sonor i qui sap si visual.
M'agradaM'agrada
Diga usted que sí, Donna Elvira: al Orfeón ni tocarlo, faltaría más! Con lo modestos que son, pobrecitos, y sin un duro! Metámonos, mejor, con los profesionales del PaMuC, con esas 22 almas en pena –dicho sea con respeto y con cariño– del Coro de cámara. ¿Con qué unidades mide usted la distancia entre ellos y los monteverdianos? ¿también con las monetarias?
Y, por supuesto: hay que meterse muy pero que muy especialmente, con sus directores pasado y presente. ¿Pero dónde coño han aprendido música esta gente –que no sólo de técnica vocal vive el hombre, Don Joaquín–?
PS. En el apunte de Joaquim, con el que estoy básicamente de acuerdo, hecho de menos una cierta diferenciación entre los cantantes solistas: ¿no creen ustedes que Nick Pritchard consiguió que el Benedictus sonara mucho mejor que el Agnus –que ya es decir, con ese pedazo de Agnus!–.
En fin, yo a Sir John el rabo no se lo hubiera dado; sorprendentemente para mí, el público se puso como loco y de pie! con lo cual tuve que levantarme yo también para poder seguir respirando con más o menos normalidad. Sin embargo, ya en casa, me ha sido totalmente imposible escuchar ninguna de mis grabaciones de la Misa (la de Gardiner del 85, incluida). Llevo intentándolo desde la madrugada del martes, ¿por qué será?
M'agradaM'agrada
Hola Keselarte
El tenor estuvo bien, pero tampoco lo encontré tan destacable, mejor en cualquier caso que las anodinas señoras.
El concierto ha dejado huella, de la verdadera, aunque seguramente estaremos de acuerdo que todo el mundo quería que fuera así y casi te diría que de no haber sido excepcional, también se hubiera dicho que lo había sido, aunque felizmente no haya sido necesario mentir.
Estaría bien una San Mateo con Gardiner y los suyos, para comparar con la de Herreweghe del año pasado.
M'agradaM'agrada
Con todo respeto, no soy Donna Elvira 😉
Con todo respeto, no ha entendido Ud. lo que he querido decir.
Comparemos el RIAS y el Monteverdi. Comparemos cosas similares. No ha lugar comparar Monteverdi y Orfeó. Se parecen como un huevo a una castaña.
En ningún momento he sugerido que no se critique a l’Orfeó o sea cual sea el actuante. Si se merece una tomatada, se merece. Y si se merece el aplauso se merece.
Yo he formado parte del colectivo y quien me conoce bien sabe que he sido siempre muy autocrítica y jamás he hecho una defensa corporativista.
Espero que haya quedado clara la idea.
M'agradaM'agrada
El Orfeó no es ni más ni menos que un coro amateur. Un colectivo que ama la música y que por ello destina esfuerzos personales muy importantes más allá de la profesión de sus indivíduos. ¿Sabe usted Sr. Keselarte? Exactamente igual a las demás corales del país que cultivan el humano arte de cantar.
Si el Orfeó puede destacar en calidad con respecto a la mayoría de corales de “casa nostra”, tal vez sea simplemente por la mayor exigencia que inherentemente lleva consigo que su sede sea el Palau.
¿Haría usted, Sr. Keselarte, un comentario despectivo también del coro de la parroquia de su barrio o del Casal que está cerca de usted?.
Con respecto a los directores pasados y presente del Cor de Cambra, si bien no son equiparables ni de lejos a éstos grandes maestros que todos pensamos, hay que tener en cuenta que con más o menos acierto han ido trabajando con esas “22 almas en pena” dice usted….para hacer música.
Le hago una sugerencia: póngase usted muchos años a estudiar música y tenga el valor al cabo del tiempo de mostrarse en público. Lo digo más que nada para que nos demuestre el nivel de excelencia con el cual nos aleccionara a todos.
Desconozco si es usted del gremio pero, por el desafortunado y malsonante comentario “Pero dónde coño han aprendido música ésta gente” me sorprendería mucho que lo fuera.
M'agradaM'agrada
Jo crec, benvolgut Gabriel que has caigut en el parany on Kesearte es troba més a gust, en la provocació.
La polèmica està servida.
Jo agrairia que es debatés amb respecte i mesurant els adjectius i qualificatiu, és pot dir tot sense menyspreu i sobretot mai mancant al respecte.
Espero que si ha de continuar la discussió que es respectin les normes de la casa.
M'agradaM'agrada
Ara ho veig clar Joaquim. No coneixía aquest personatge de res però ara ja veig de què va. S’imposa absoluta ignorància.
Salut i música!
M'agradaM'agrada
(a la memoria de un arcángel)
Kyrie
Señor, ten piedad de los que no distinguen el Orfeó Català del coro de la parroquia de su barrio –o del Casal que esté cerca de ellos–.
Gloria
Y en la tierra guerra a los hombres que gustan del gremialismo y la biensonacia inútil.
Credo
Creo que esa lejanía entre los “grandes maestros que todos pensamos” y los directores del CC algo tiene que ver, efectivamente, con la música que saben y donde la aprendieron.
Sanctus
Llenos están el cielo y la tierra de gentes que creen que para criticar a alguien hace falta hacerlo mejor que él. Como si para criticar –como suele ser habitual en este blog– a cantantes de primer orden hubiera que cantar mejor que ellos!
Agnus Dei
Cordero de Dios que quitas el pecado del mundo, quítaselo también a este hombre.
M'agradaM'agrada
Fidel a la cita
M'agradaM'agrada
Benvolguda Elvira, gràcies per posar-hi alguna pega, ens humanitza a tots plegats.
La Missa en Si que va fer l’Orfeó va ser en el cicle Palau100 amb una orquestra i director de prestigi, per tant comparables de cara al públic que va pagar. Si la direcció de l’Orfeó creu que està a l’alçada per fer els concerts, també ho ha d’estar al nivell d ela crítica que es pugui fer. Si l’OC és un cor amateur, aleshores l’enganyifa és col·locar-lo en els concerts de Palau 100. Ser un Cor amateur implica moltes coses, però no necessàriament que hagi de tenir objectius de qualitat inferiors. Recordar el Orfeón Donostiarra sembla molt trillat però no per això menys oportú.
Tu creus que el Cor de Cambra, professional i amb un nombre de cantants similar al Monteverdi, podria acceptar un repte com la Missa en Si menor sense l’ajuda de ningú més?. Si no ho pot fer el Cor de Cambra, com és que es van atrevir a programar-la amb l’OC?.
No em serveix d’excusa Elvira.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
Tu ho has dit. Això és un problema de la direcció i tens tota la raó i ho comparteixo: una enganyifa.
Jo no poso cap excusa i això ho saps. Jo només em refereixo a comparar artísticament un Titanic amb una pastera. Tu ja m’entens.
M'agradaM'agrada
¡Coño! ¡El Orfeó Català una patera! ¡Cómo me gustaría oir eso de otros labios menos dulces que los suyos, Donna Elvira! (de los de algún responsable de la Fundació PaMuC, por poner un ejemplo).
Precisamente porque le entendí muy bien he intentado centrar mi comentario en el Coro de Cámara y sus directores y no en el Orfeón –¿se dió cuenta usted?–. Quizá Joaquim lo diga mejor que yo, pero yo digo lo mismo (¿dónde hay que firmar?).
M'agradaM'agrada
Em sento molt afortunat d’haver pogut assistir al concert d’ahir a l’Auditori. Gardiner i els seus conjunts en van fer una interpretació tecnicament increible i estèticament sublim.
Vaig arribar tan emocionat a casa que vaig fer recerca per internet. Pensava que estaven de gira amb la missa però sembla que només està programada a Barcelona, Londres i París. Encara em vaig sentir més afortunat.
Per tot això que esteu comentant sobre les invitacions, el preu de l’Auditori és força més elevat que el de la Sala Pleyel de París. De cap manera em penedeixo del que vaig pagar. De fet, vaig sortir lamentant-me de no haver gastat una mica més i poder ser més aprop, per sentir millor el concert.
És una llàstima que no hi hagi un enregistrament actual de la Missa. Jo tinc el de 1985 però l’evolució que ha fet Gardiner des de llavors, és extraordinària. Si més no, amb la Missa en si. Potser és per aquest tema de les multinacionals discogràfiques. En sabeu res?
M'agradaM'agrada
Hola mgclapé, benvingut a IFL i gràcies per comentar.
Ens caldria una nova versió d’aquesta Missa, certament hi ha diferències evidents amb les gravacions més antigues de Gardiner i les versions actuals.
Per altra part m’agradaria pensar que Barcelona és comparable amb les grans ciutats europees, a qualsevol nivell. De moment no és així i dubto que ho sigui algun dia, però no crec que triguem gaire a tancar l’aixeta de tant dispendi i tanta programació malbaratada. És un tema preocupant que sembla que ningú vol fer front, de fet els números del que realment és perd en cada temporada de concerts no ho arribarem a saber mai, seria com reconèixer que tots els gestors actuals han de plegar, i això, sent polítics com són, no ho reconeixeran mai.
Torna quan vulguis, serà un plaer llegir-te.
M'agradaM'agrada
Jo era molt a prop, beneficiari de la polèmica rebaixa del 50%, i vaig pensar al sortir que aquest era un dels pocs concerts que no tenen preu, i que deixaria tot el que he vist aquest any per poder pagar aquest (amb els mateixos humans solistes 😉 )
L’enregistrament del 85 es fantàstic, i no crec que el del concert d’abans d’ahir pogués reproduir el que vam viure.
M'agradaM'agrada
(pero, ¿cómo? ¿no sabe usted que Gardiner tiene su propio sello discográfico, Sirjohn Deo Gloria?)
¡Qué gran noticia, si Sirjohn se decidiese de una vez a grabar de nuevo la Misa! Joaquim: ¿no podría usted, en nombre de todos los IFLandeños, pedir al maestro que, aprovechando esta ocasión (Reus-París-Londres), se pusiera a ello? No hace falta que le recuerde –usted a él, quiero decir– que el próximo 20 de abril cumple 70 años, no sería de buena educación siendo Sirjohn de Dorset; háblele más bien de legados inolvidables, aquitecturas dramáticas y estéticas sublimes. Y si hace falta pasta, yo, con gusto, aportaría unas libras (yo lo llamo Pennies for Heaven; otros, más a la moda, preferirán crowdfunding, en fin).
M'agradaM'agrada
Podem obrir un projecte de micromecenatge per fer-ho possible, estan de moda 🙂 i els que tenen cara i ulls assoleixen els objectius amb celeritat (pel·lícula de la Isona Passola, llibre sobre Victòria de los Ángels), altres, sota el fals nom amaguen projectes menys concrets i molts més foscs.
M'agradaM'agrada
Nunca es tarde si la dicha es inmensa!
Soy de los que piensa que con los años el gran Bach coral de Sir John ha ido ganando enteros, depuración, elegancia y una suerte de dramatismo extrovertido que tan bien le sientan al Kantor… léase: esperamos nuevas grabaciones.
Un abrazo, amic
M'agradaM'agrada
Yo también lo pienso, con los años, como el gran vino, ha ganado mucho cuerpo.
Bach nos escuche y permita nuevas muestras del genio en nuevas grabaciones.
M'agradaM'agrada
Uns millors solistes voldria dir pagar més per un concert que ja deu haver costat lo seu i que se’l trigaràn a cobrar, pels rumors que es senten. Enhorabona pels asistents, jo no vaig anar pq no tinc un duro per comprar entrades i a dures penes pago l’internet que és l’últim reducte de gaudiment musical que em queda. Si sabeu on regalen invitacions d’aquestes que dieu feu-m’ho saber per la propera!
M'agradaM'agrada
No ho crec això, jo crec que els bons solistes no vol dir mediàtics, vol dir BONS.
Jo vaig aprofitar les gangues del mes de setembre per aprofitar el 50%
Mentre jo pugui, aniré deixant arxius, malgrat que per a mi també és complicat seguir el ritme…de TOT-
Vindran temps millors Oscar
M'agradaM'agrada
Sublim el concert, no volia fer comentaris per la quantitat d’opinions que hi han però m’ha engatxat aquesta valoració del concert del Gardiner i dic del Gardiner perquè era l’ànima, la coordinació , la direcció perfecta el cabdal del riu que es veu obligat a passar l’aigua per allà on ell vol, quina subtilitat i moviment a l’ensems del cor, orquestra i solistes. He comptat sis sopranos i 6 contralts, crec que el metall no hagués ofegat les sopranos amb més, que prefereixo 6 com aquestes que a vint que no ho siguin. En fi vaig viure una nit perfecta.
M'agradaM'agrada
Hola Manel, benvingut a IFL i gràcies per deixar el teu comentari, que enriqueix i serena els ànims com el mateix Gardiner.
Torna quan vulguis, seràs benvingut.
M'agradaM'agrada