IN FERNEM LAND

APRIL IN PARIS


April in  Paris2

April in Paris de Linnea Pergola

En prou feines estrenat ja ha arribat el mes d’abril, fa dos dies menjàvem torrons i ja hem deixat enrere tres mesos d’aquest temible 2013.

Aquesta propera nit a tots, bé, a molts, ens agradaria ser a Paris, una ciutat preciosa en qualsevol mes i dia de l’any, però com que a vegades em deixo endur per l’impuls primari del futbol, bàsicament pel Barça, he pensat que potser caldria fer descansar el servidor de RS, i deixar-vos algunes versions d’una cançó preciosa de Vernon Duke amb lletra de E. Y. Harburg, pertanyent al musical estrenat a l’any 1933, Walk A Little Faster, que s’anomena APRIL IN PARIS.

A la viquipèdia anomena uns quants noms que l’han versionat i jo he intentat buscar versions de tots ells, i aquí les teniu, ja em direu quina uns agrada més.

I never knew the charm of spring 
Never met it face to face 
I never new my heart could sing 
Never missed a warm embrace 

April in Paris, chestnuts in blossom 
Holiday tables under the trees 
April in Paris, this is a feeling 
No one can ever reprise 

I never knew the charm of spring 
Never met it face to face 
I never new my heart could sing 
Never missed a warm embrace 

Till April in Paris 
Whom can I run to 
What have you done to my heart 
What have you done to my heart

Comencem per la versió d’Ella Fitzgerald i Louis Armstrong, millor quasi impossible. En el Youtube podeu anar seguint la lletra, malgrat que a la Fitzgerald se li entén tot. El duo és meravellós.


Ara la versió instrumental del gran Count Basie i la seva big band.

Seguim amb Shirley Bassey i la versió que va gravar l’any 1959 en el seu àlbum “The Fabulous Shirley Bassey”.

Ara serà la versió que el pianista Bill Evans va gravar l’any 1963.

I penso que no us cansareu d’escoltar-la, ja que ara és la versió del gran saxofonista Charlie Parker acompanyat per una orquestra de cordes i un piano.

Aixì de “sinatrada” la va cantar Andy Williams.

I no deixem el saxòfon, per que ara toca el torn al càlid so de Coleman Hawkins

Torno a la veu amb la veu, Frank Sinatra, l’autèntic, l’original. No cal afegir res més.

L’any 1956 Billie Holiday la cantava d’aquesta manera.

L’any 1947 el pianista Thelonious Monk la versionava d’aquesta manera.

L’any 1972 Benny Goodman feia sonar el seu mític clarinet en una reunió entre els amics  Lars Erstrand (vibràfon), Rolf Larsson (piano), Nicke Wöhrman (guitarra), Arne Wilhelmsson (baix), Pelle Hultén (bateria).

Ara és la dolça veu de Dinah Shore acompanyada al piano per André Previn, l’ecarregada d’enamorar-nos. Fantàstics ambdós!

El so mestrívol de Glenn Miller i la seva orquestra no podia faltar a la cita, aquí els teniu.

L’any 1952 Doris Day la xiuxiuejava a cau d’orella en la pel·lícula de la Warner del mateix títol, dirigida per  David Butler. En Colbran estarà content.

Canvi substancial el que us proposo ara amb la versió del guitarrista Alex Chilton.

I tornem al so clàssic de les grans orquestres de jazz, aquí acompanyat pels entranyables sofregits dels discs pretèrits, ara amb la versió del sensacional trombó de Tommy Dorsey i la seva orquestra.

La versió que us ofereixo ara és la de la pianista i també cantant, Blossom Dearie, és una versió instrumental gravada l’any 1955.

Wynton Marsalis (trompeta), Marcus Roberts (piano), Robert Hurst (baix), Jeff Watts (bateria), ens ofereixen la seva versió 100% jazzística.

Sammy Davis jr i altre cop Count Basie van gravar aquesta magnífica versió.


Ara la versió de Jessye Norman, ningú ho diria, oi?, més aviat sembla la Streisand

I acabo amb el desig de dir altre cop I Love Paris, entrellaçat amb l’April in Paris, tal i com va fer-ho la grandiosa Judy Garland a l’Olympia de la capital francesa el 28 d’octubre de 1960.

Ja triareu vosaltres, a mi se’m fa difícil escollir-ne tan sols una i em donaré per satisfet si demà l’abril a Barcelona és rialler.

Si en voleu més: Dean Martin, Rosemary Clooney, Joe Pass, Sarah Vaughan, Michel LegrandMel Tormé & The Page Cavanaugh Trio, Lily PonsArtie Shaw & His Orchestra, Johnny Mathis i Freddy Martin (el que la va estrenar)

23 comments

  1. Fernando S.T.

    ¡Sorprendente!
    Billie Holiday de las visibles y Sarah Vaughan de las invisibles, pero no las he escuchado todas.
    Ojalá todas ellas nos ayuden esta noche.

    M'agrada

  2. “April in Paris” nació para ser cantada (“Walk a liitle faster”-1932), aunque en su estrenó no gustó ni al público ni a la crítica, seguramente porque la cantante que la estrenó (Evelyn Hoey) padecía laringitis esa noche y no pudo extraer ninguna intención a esta hermosa balada del compositor ruso (nacionalizado norteamericano en 1921) Vernon Duke. Posteriormente alcanzó tal éxito que incluso fue parodiada como “April in Harrisburg” (“All in fun”-“revue” de 1940).

    Las versiones en jazz son eso, versiones, pero yo prefiero que sea cantada como balada y por tanto mis preferencias van a: Doris Day, (lástima que el clip se oiga tan bajo de volumen, en la película se oye mucho mejor y en su grabación como standard aún mejor), Dinah Shore (que canta la letra completa, con la introducción que las demás “baladistas” omiten), Shirley Bassey y Judy Garland; esta última es la que mejor la interpreta de todas, pero al hacer “medley” con “I love Paris” no puedes fijarte tanto en su extraordinaria versión.

    De las versiones jazzísticas prefiero las de Sammy Davis y Ella Fitzgerald con Louis Armstrong. La versión de Frank Sinatra es irreprochable -vocalmente hablando- pero, como fue escrita para ser cantada por una mujer, en boca de un hombre -sea Armstrong, Davis, Williams o Sinatra- queda un poco peculiar ya que la letra de Harburg tiene un caríz muy femenino.

    M'agrada

  3. Jo, com era d’esperar, em decanto clarament per la meva admirada Ella i després per Sinatra, Halloway i les versions de big-band. Les de Norman, Goodman i Dinah Shore també m’agraden força, i tot i no ser-hi, també m’agrada molt la de Sarah Vaughn.
    Has fet una sel·lecció fantàstica d’un tema immortal.

    M'agrada

  4. Concep

    Quina sorpresa més inesperada avui.
    Jo no hi entenc gens de jazz, m’agrada però a petites dosis i quan és molt jazz m’atabala, vull dir que m’agrada suau i més aviat les versions per a grans orquestres, més clàssiques, que no pas quan són solistes que fan moltes improvisacions. A tots aquells que us agrada el jazz això que acabo d’escriure us semblarà un pecat mortal.
    Havent-me retratat d’aquesta manera és fàcil intuir que m’agrada la Fitzgerald, en Sinatra, la versió de Glenn Miller i no tant la de Marsalis que ha estat la més dura d’escoltar per a mi.
    M’ha semblat curiosa i fora d’estil la Lily Pons, i bastant desconeguda la Jessye Norman en una actuació segurament de fa pocs anys doncs la veu està deteriorada.
    Me les he empassat senceres quasi totes, també les amagades, Josep si que hi és Sarah Vaughn i ho fa molt bé.
    La cançó és preciosa i recordo la pel·lícula de la Doris Day, molt ensucrada, però ella ho canta molt bonic.
    Jo com la Rosa, sóc una enamorada de Paris i per aquesta nit no cal patir, i si no surt del tot bé, ja saben com les gastem a casa en els partits de tornada.

    M'agrada

    • Me’n alegro que t’hagis entretingut i que moltes t’hagin agradat.
      Em sembla que el partit de tornada, amb tots els condicionaments serà com un altre remuntada i tant d’anar el càntir a la font…

      M'agrada

  5. lluisemili

    Gràcies Ximo, quina feinada i que bonica que és aquesta cançó.

    Jo em quedo amb la de Ella & Satchmo amb permís de la Doris Day i de la gran Lady Day.

    Quí devia ser el primer fer allò del fals final i “one more time”? jo m’ho sé de la versió del Count Basie que tinc en disc Verbe de fa molts anys (i és preciosa) però m’has fet descobrir que n’hi ha d’altres (dos com a mínim) que també ho fan.

    M'agrada

    • La cançó és preciosa, i com més versions escoltava més en volia posar. Hi ha versions esplèndides, vocals i instrumentals, i totes elles mostren un amplíssim ventall de possibilitats interpretatives.
      Fer-te’n descobrir algunes em satisfà molt.
      Del que ha motivat l’apunt m’estimo més pensar que aquesta canalla, aquest any han decidit fer-nos emocionar amb el patiment, quelcom que darrerament havíem oblidat.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: