IN FERNEM LAND

PALAU 100:Orquesta Sinfónica de Galicia – Victor Pablo Pérez


palau 100 002

Ahir vaig assistir a un concert magnífic del cicle Palau 100, que va tenir com a protagonistes a l’Orquestra Simfònica de Galícia, l’Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i membres del Cor Jove de l’Orfeó Català, la contralt Ewa Podles, el baix baríton Valeriano Lanchas, l’actor Sergi López i el ràpsode Carles Masdeu, tots sota la direcció del director titular de l’orquestra gallega, el burgalès Victor Pablo Pérez.

El magnífic programa estava encapçalat per In tribulatione de Joan Guinjoan i l’imponent Ivan el Terrible de Serguei Prokófiev a la segona part.

L’obra de Guinjoan m’ha agradat i a estones m’ha agradat molt. La complexa estructura simfònic coral ens reserva durant els més de vint minuts de durada, moments de veritable impacte sonor, tímbric, harmònic i també melòdic, amb constants canvis de climes que atorguen a l’obra una variada evolució, que mai et deixa caure ni el tedi, ni en l’habitual sensació d’experimentació sense finalitat i objectiu, de moltes de les obres contemporànies que escoltem com a obres taloneres de la gran obra o grans obres de repertori que han motivat la nostra assistència al concert.

Amb aquest In tribulatione Guinjoan m’ha atrapat des de el primer moment i a mida que l’obra anava evolucionant m’anava descobrint amb sacsejades emocionals tant importants com atractives estèticament, un conflicte religiós exposat bàsicament per un Cor molt protagonista que utilitza mil i un recursos expressius fins arribar en un final molt reeixit, a colpir-me.

No sóc gaire partidari de la suma de vàries agrupacions corals per fer-ne una de gran, ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho, però en aquesta obra he de reconèixer que tant l’Orfeó Català com el Cor de Cambra, s’han exhibit de manera brillant. A el so li mancava rotunditat i sobretot cos, aquest és un aspecte que juntament amb la projecció esdevenen els punt febles de la immensa majoria d’agrupacions corals de casa nostra. Deu ser la famosa escola coral catalana, tan preocupada en cobrir el so, que evita que la veu surti lliure i potent, sempre preocupada per aquell so velat que ho acaba per esmorteir tot, sobretot en els fortes i en les tessitures més agudes. En el cas de l’obre de Guinjoan, d’una complexitat extrema, han treballat molt bé tots els recursos expressius que estan obligats  a fer, amb glisandos, xiuxiueigs, murmuris, aparents caos sonors que esclaten i s’arrepleguen amb efectiu impacte, secundats per una orquestra de sonoritats rotundes    , seques i austeres, amb moments d’un lirisme corprenedor. En aquest complex entramat cal afegir-hi el ràpsode Carles Masdeu, que va recitant, convenientment amplificat, el text llatí, atorgant a tot plegat una inquietant i atractiva tribulació. Bravo!

A la segona part ens esperava l’Ivan el Terrible de Prokófiev, el gran fresc que gràcies al treball del director Abram Stasévitx que va estructurar la música que el compositor va escriure per la banda sonora de la pel·lícula d’Eisenstein, avui ens permet admirar i gaudir   en forma d’oratori.

Aquí el primer que em cal dir és que em trec el barret davant la qualitat de la Orquestra Simfònica de Galícia i l’extraordinària direcció de Victor Pablo Pérez. Segurament les sonoritats de Prokófiev li van com anell al dit a la formació simfònica, de natura acerada, seca o fins i tot abrupte, per bé que sempre nítida, compacta, equilibrada i exuberant. Víctor Pablo Pérez ha desplegat tot el talent que té i que molts no sé el motiu per el qual es neguen a admetre-ho, per oferir-nos una versió èpica i colossal, com correspon, brillant i  imponent, lírica, poètica i tristíssima en els tràgics esdeveniments que envolten la conspiració, tot amb un control i equilibri admirable, fent lluir a l’orquestra malgrat que el Palau no és la sala més idònia per aquesta obra, ni per cabuda d’efectius a l’hemicicle, ni per l’acústica. Mancava una mica d’alè, d’espai sonor entre l’orquestra i l’oïdor, al Palau tot és massa directa i a la música li manca recorregut sonor, per tant es perden alguns efectes que en auditoris més adients, de ben segur haguessin produït efectes encara més colpidors.

A l’Ivan la suma de les dues formacions corals, més l’afegitó de membres del magnífic Cor Jove no m’ha acabat d’agradar. Si bé s’han mostrat més cohesionats que altres vegades, no acaben de ser un Cor compacte i potent, i no cal recordar que aquesta és una obra del repertori rus i ja sabem com les gasten per aquelles contrades. Quants assaigs conjunts deuen haver fet? Millor no saber-ho.

He trobat a faltar la consistència habitual en tenors i sopranos, mentre que m’han agradat més les cordes greus, que sense tenir la rotunditat eslava, al menys emetien amb més homogeneïtat i fins i tot bellesa sonora.

La partitura és brillant i en molts moments han aprovat, però l’assignatura continua pendent i la categoria del cicle, l’orquestra, el director i solistes, necessitava la justa correspondència en el Cor, i l’Orfeó Català que té un projecte ambiciós i engrescador al davant, encara no està a l’alçada per ocupar les graderies de l’orgue en un concert del Palau 100. Sé que molts no hi estareu d’acord, però per a mi els concerts simfònic corals que es fan en els cicles de primer nivell a Catalunya, en la majoria de casos no tenen una agrupació coral del nivell que a mi m’agradaria, òbviament si tenim que partir de la  premissa que l’Orfeò no és un cor professional i per tant el grau d’exigència ha de ser menor, aleshores més val plegar. Han estat millor que altres vegades i al final el mestre Victor Pablo Pérez els ha posat a prova i els ha facilitat l’aprovat entusiasta de part del públic, gràcies a un llarguíssim sostingut que han aguantat fins quasi l’extenuació, bravo per l’esforç, però el cor de l’Ivan el Terrible necessita una sonoritat, contundència, força i tessitura que avui tots plegats, molts (fins i tot ocupaven les llotges dels extrems del segon pis) no han pogut donar.

El gran protagonista de l’obra és el narrador que també interpreta les parts destinades al tsar.  Per l’ocasió s’ha comptat amb l’excel·lent actor Sergi López, prou reconegut, valorat i premiat, però que per a mi no té la veu adequada per fer arribar a l’oient l’imponent presència d’un tsar o narrar amb la credibilitat eslava aquesta historia. Jo penso amb veus més greus, amb més harmònics, més similars als grans baixos russos i l’actor vilanoví més aviat té una sonoritat de tenor llevantí.

Mentre l’escoltava i a moments admirava a López, no podia deixar de pensar amb Pere Arquillué, Jordi Boixaderas o Josep Maria Pou, entre molts possibles, tots ells actors imponents com Sergi López, però sobretot posseïdors de veus de profundes sonoritats, que de ben segur ens haguessin apropat molt millor a l’èpica i al personatge.

La grandiosa i ja mítica Ewa Podles queda desaprofitada en els breus i bellíssims fragments que ha de cantar, sobretot perquè encara impressiona per les seva cavernosa veu i el sentiment que transmet en el seu cant que fan que mai en tinguem prou. És ben bé l’anima del poble rus i sobretot en la cançó de bressol d’Efrosínia, és la representació feta veu d’aquell sentiment de nostàlgia que podria esdevenir tòpic i que amb ella esdevé bellíssim i autèntic.

L’episòdica intervenció del baix-baríton Valeriano Lanchas ha quedat discreta en mig d’una mica de desori sonor amb les cordes masculines del Cor, en el fragment dels Oprítxniks.

L’èxit al final ha estat unànime i contundent. L’obra és impactant i la interpretació ha estat a l’alçada, malgrat les pegues que jo he esmentat, gràcies a una orquestra que veus molt assenyades diuen que és la millor de l’estat Espanyol, i no seré pas jo qui els porti la contraria, i una direcció ferma, amb personalitat i inspirada.

Per correspondre a l’entusiasme s’havien preparat dues propines, ambdues de l’Alexander Nevski del mateix Prokófiev, obra que encara idolatro més d’aquest compositor, la primera coral, amb l’entrada (m’ha semblat que abreujada) d’Alexander Nevski a Pskov que tanca l’obra, i per esglai anímic i gaudi emotiu inoblidable, la segona va ser el impactant camp dels morts amb la incommensurable contralt polonesa tornant a fer-nos reviure la desolació i així rendibilitzar la seva presència amb aquesta bellíssima perla que després d’escoltar-la no permet altre cosa que ensorrar el Palau de bravos i marxar cap a casa amb el cor compungit i un somriure de felicitat als llavis. Què gran és la Podles!

11 comments

  1. Yo con lo mío, que ja sabeu que el Sickingen encara el toco: comença dient el narrador “Som a l´any 1530 […] Carles V imposa la voluntat de ferro […] A Espanya l´ombra verinosa de Felip II ben aviat s´estendrà […] la reina Caterina de Mèdici teixeix les seves xarxes des del seu palau de França […] És l´època de la matança de Sant Bartomeu”. Tenint en compte que en això últim han fallat per només 42 anys, que Caterina era aleshores una nena d´onze anys i que lo de la voluntat de ferro i l´ombra verinosa necessitarien més d´una o dues explicacions per convèncer algú…, doncs això… que el narrador no va començar bé, i qui no comença amb bon peu…

    M'agrada

  2. Jofre

    No acabo d’estar d’acord amb tu, un bon actor és capaç de interpretar i fer arribar la seva interpretació amb independència de la seva veu, i per a mi Sergi López ho va brodar.

    M'agrada

  3. Isolda

    M’ha agradat molt però molt l’obra de Joan Guinjoan “In tribulatione mea invocavi Dominum” l’únic moment on l’Orfeó ha estat bé.
    “Ivan el Terrible” és una meravella d’obra, de les que emocionen a la primera nota. Varem ser uns priviligiats poder-la escoltar per l’Orquestra Sinfònica de Galicia dirigida per Victor Pablo Perez en estat de gràcia. El Mestre va saber expresar amb contundència els diferents estats emocionals que comporta la partitura. L’Orfeó certament ha tingut algun moment brillant gràcies a Victor Pablo Perez, però en general no m’ha agradat, és massa temps arrossegant el mateix probleme, i pel que veig de difícil solució o són molts lents en resoldre’l.
    Sergi López amb la seva declamació va saber diferenciar molt bé entre narrador i Ivan, parò com bé dius, hauria preferit una veu més dramàtica.
    Què he dir d’Ewa Podles?, sencillament fantàstica!! aquests compositors li van com anell al dit. És veritat que els anys no perdonen i ells no és una excepció, però noi, com va interpretar Alexander Nevski!! encar estic esgarrifada.

    M'agrada

  4. Elio

    Un gran concert, tant pel repertori com pels intèrprets. L’obra de Guinjoan és molt interessant i tal com tu dius atrapa a l’espectador, fet que marca la diferència entre les grans obres i els simples experiments. Molt bé orquestra i cor en una partitura molt complexa per la varietat de recursos que demana. En canvi no em va agradar gens (però gens gens) el “ràpsode” Carles Masdeu. Veu lletja i sense cap mena d’intenció en el recitat, molt malament, una llàstima perquè desmereixia la gran feina feta per la resta d’interprets.

    Molt millor Sergi Lopez a l’Ivan, però tampoc m’ha convençut del tot, no només pel timbre de veu, que com dius no és el més adecuat. També m’ha semblat poc natural en molts fragments, exagerant quan no calia i a la inversa. Fantàstica l’orquestra i sobretot la Podles. Encara que només cantés 5 minuts ja pagava la pena anar al concert, i amb la propina que ens va regalar encara més. La melodia del Camp dels morts és una de les més boniques que he sentit mai.
    Per cert, el primer bis era el quart número (sencer) de l’Alexander Nevsky: “Aixeca’t poble de Rússia” i no pas l’entrada d’Alexandre a Pskov. Jo també m’ho vaig pensar perquè una de les melodies d’aquest fragment es repeteix a l’últim número.

    M'agrada

    • No vaig trobar al ràpsode tan desastrós, més aviat me’l vaig prendre com una lletania monòtona que li esqueia bastant bé a la mediyació, per a mi va ser molt pitjor Sergi López, que a vegades fins i tot em recordava en Satanàs d’en Folch i Torres.
      Gràcies per l’aclariment del primer bis.

      M'agrada

  5. Hauria vingut però Sergi López no em quadrava. Quan a Boixaderas te una gran veu però entre que s’escolta i que tant li fa declamar Shakespeare com anunciar neveres i assegurances, em sembla bé que se l’obviés i de Pou ja n’hem abusat molt. Arquillué hauria estat tot un encert. Quan la sentia anunciar per ràdio pensavas: Els hi agradarà amb Sergi López?. Ha sigut NO. Gol.

    M'agrada

    • Cruela Devil, com pots dir això de Boixaderas? Tots els actors han defer de tot per menjar, i si no t’arriba un Shakespeare i et toca dir que ESE lava más blanco, ho dius, millor escoltat per la seva veu que no pas per en Joan Pera, dit amb tots els respectes 🙂

      M'agrada

  6. Fue un concierto magnífico del que salí muy satisfecho. La Orquesta Sinfónica de Galicia es una espléndida orquesta y Victor Pablo Pérez un gran director que en el repertorio sinfónico ruso encuentra su “habitat” natural.

    La obra de Guinjoan se escucha con agrado -qué lejos quedan aquellos insoportables experimentos de los Miércoles De Radio Nacional, con Anna Ricci de solista!- y la partitura de Prokofiev con auténtica delectación, es contundente e inspiradísima.

    El coro estuvo mucho mejor de lo que me esperaba y la intervención de Ewa Podles me supo a poco, pero parece ser que a ella le agradan estos conciertos -y óperas- en los cuales su participación no se prolonga más allá de los 20 minutos, en esta ocasión menos aún. Por un imperativo no pude escuchar el segundo bis y me perdí su mágico momento de “Alexander Nevsky”. Ni los empleados ni los controladores de sala a quienes pregunté sabían que se iban a ofrecer propinas, pero el éxito fue tan grande que todos los intérpretes se vieron obligados a complacer a un público tan entregado. Ewa Podles cumplirá 61 años el día 26 de este mes de abríl. Serían bastantes años para una soprano, para una contralto no y su voz sigue impresionando, pero en esta cantata de Prokofiev no tiene suficientes ocasiones para mostrar su poderío y contundencia aunque sí su musicalidad y su maravillosamente cavernosa voz. Un milagro de la Naturaleza y que sea por muchos años más. De momento la tenemos en el Liceu con sus 6 minutos de Erda en “Das Rheingold” en los próximos días y en la temporada que viene -si nada se tuerza- en un rol que ella borda en la curiosa ópera “Cendrillon” de Massenet.

    Sergio López es un gran actor que admiro mucho pero su voz no tiene ni el peso ni la garra para ejercer de narrador. Su entonación enfática me pareció la adecuada, pero no el grosor de la voz, más propia para el cine o la televisión que para el teatro. Todas las voces que ha indicado Joaquím y comentaristas hubieran sido más adecuadas. De todas formas salió airoso de su cometido pero no triunfante.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: